Món Catxarol

Vocabulari per les nits de marxa

2009-03-20T10:19:00.001+01:00

1. BOÇAR v. tr.
|| 1. Vomitar (Calasseit, Tortosa, Maestrat, Castelló, Val., Alcoi, Elx); cast. vomitar, arrojar. Ara les pagareu totes juntes i bossareu lo forment que li heu robat a Mestre Domingo, J. Pascual Tirado (BSCC, vii, 327).
|| 2. Donar, amollar diners o altra cosa que sap greu donar (Val.); cast. aflojar. A qui li va fer bossar, com dot per a la seua filla, la barraca de Patos, Pascual Tirado (Alm. Val. 1928, 31).
|| 3. Revelar, dir allò que caldria callar (Val.).
Fon.: bosá (Calasseit, Tortosa, Maestr.); bosáɾ (Cast., Val., Al.).

Recuperem el verb bossar/boçar, que potar mos l'està matant! Més val aquesta contribució a la llengua que no cap!

Del tó!

2009-03-11T20:03:00.002+01:00

Carol is

2009-03-09T19:36:00.002+01:00

Needing a Facebook detox therapy...
Always needing more and more and more and amore.
Behaving badly with her nails.
Hating a spot in her chin.
Gonna be free, she hopes.
Needing the beginning of spring.
The end of winter.
A terrace under the sun.
Someone to assure Pablito will never disappear while I'm here.
A party among friends every weekend.
A journey to Cuba in an immediate future.
A journey to anywhere right now.
A journey to anywhere not right now, but when temperature gets higher.
A journey to Chile in spring and summer (not now!).
So finally, thanks to this improvised list, what I think I definitely need is a journey. Thanks, words!

Per què no ha de ser la millor època?

2009-02-27T13:05:00.002+01:00

Amb diferència: les taronges ja estan dolces a més no poder, es percep i s'aprecia (amb amor) un sol cada dia més càlid i més present i un dia que ídem a ídem guanya minuts... No és l'estiu, no. La millor època de l'any és la fi de l'hivern, quan encara no és primavera però ja se sent l'agitació a la sang.
Gaudim de les carícies del sol. Afirmo i ordeno.

Quan el cap s'envola aquests dies sense feina

2009-02-10T17:29:00.006+01:00

ENXISAR v. tr.
Encisar (Tortosa, Falset, val.); cast. hechizar. Renova'l gloriós càntich que va engisar [sic] la terra, Llorente Versos, i, 53.
Fon.: eɲʧizá (Falset); aɲʧizá (Tortosa); enʧisáɾ (València).
Etim.: pres del cast. hechizar.

M'encanta aquesta expressió: m'enxisa. O siga: "m'anxise". Quina gran notícia trobar-ho al diccionari (Alcover-Moll). Una que és friqui i no té feina.

PD: I encara n'afegiré una altra:

2. MO
forma dialectal, reducció de mos, pronom personal de primera persona plural, quan va seguit de verb o partícula començada amb consonant (Tortosa, val., mall.). «Mo n'anirem demà». «Mo l'ha donada». «Catalina, abaixa, | que ja mo n'anem; | si no abaixes prompte, | te deixarem» (cançó pop. Val.). Agon mo'n irem que la gent no'ns senta?, cançó pop. catalana (ap. Milà Rom. 275).

Grande, l'Alcover-Moll!

Ja arriba

2009-02-01T22:12:00.002+01:00

Tota jo sóc emoció, i la sensació de fred d'aquesta habitació no ajuda a fer desaparèixer la pell de gallina que em cobreix sense demanar permís per diversos motius.
Des que em vaig separar de la personeta en qüestió em vessen llàgrimes amb més facilitat, per això la seua arribada és una bona notícia perquè m'ajudarà a, entre altres coses, retrobar l'equilibri.
El molt pelat semibarbut és el meu guerrer de la llum, la fe personificada, el meu amor perenne.
M'alimento de l'energia proporcionada per les seues abraçades subnòrdiques, subbinòrdiques concretament, sota dos mantes per a poder sentir-nos amb el pit descobert sense fred. No hi ha res millor que els brasers humans. No és cert. No hi ha res millor que els brasers humans que emanen gasolina per l'esperit, fum d'incens relaxant, llum tènue acollidora.
Mi manchi, my Chilean-Italian guy.
I tantes històries que encara hem d'escriure. I tantes ganes concentrades en un únic punt, en aquell on convergeixen la teua línia i la meua. Vull convergir amb tu forever and ever. C cool.
Sé que no puc prescindir dels "¿cachay?", "sí po", "entrete", "fome", "hágalo nomás"...
Estic atrapada! :-o

Mare meua

2009-01-27T15:00:00.012+01:00

Només n'hi ha una d'educada.
El problema més gran, per a mi, és que en lloc de dir: "No mos fareu catalans!", diuen: "¡Polacos de mierda!". Si almenys hi haguera algun interès per utilitzar més el valencià o dignificar-lo... En fi, la història de sempre.
Els té ben posats la reportera, eh? És com tirar-se untat de sang a una piscina de taurons.
Mare meua.
http://es.youtube.com/watch?v=9lqqayOn6W8
"Soy, primero, española, después, valenciana",
però el que és sobretot, senyora, és una malcrià, d'anar cridant així a la gent que se li apropa educadament. Desde luego...

Gràcies, Josep, per fer que em quede aquest mal sabor de boca i aquesta revolució de budells a l'estómac.

Contes xinesos

2009-01-25T05:44:00.002+01:00

Hi havia una vegada una xiqueta que vivia a un baix del carrer Sostres, que tenia mal a les cervicals i que en el moment d'escriure aquest article sentia olor de tabac al seu voltant.
El pijama Morning Light de ratlles de colorins que tants sons li regalava, apenes li cobria ara prou com per no tenir una tensió constant per tots els músculs i tremolor als peus.
Beneït insomni, que deixes la teua víctima oberta de bat a bat per forçar-la a, finalment, escriure algunes lletres al seu quadern electrònic. Seu i dels que, silenciosament, el visiten.
El cap no para de funcionar. Ja pots posar-lo damunt d'un gran matalàs, al costat d'una gran companyia que dorm (avui, femenina), que ell s'alça rebel contra les forces de la física i desafia el bon estat de salut de la seua ama.
Dorm, fillet, dorm. Entra en silenci, tanca la porta, lleva't les ulleres, posa't dins del llit sense despertar a la convidada, tanca els ulls, respira tranquil·la, relaxa els músculs. Si és molt fàcil. Vaig a intentar-ho per vore què passa.
Ai, l'enyor. Cara a cara tot passa millor.

Banksy nostre que esteu en el cel

2008-12-04T15:03:00.003+01:00

In de gueto

2008-11-28T21:08:00.003+01:00

Poques coses en la vida m'han fet riure tant com el Príncipe Gitano cantant "In the Ghetto", d'Elvis Presley.
El meu granet d'arena perquè passe a la posteritat:
http://www.youtube.com/watch?v=w-yxVdW8ik0

Llar...

2008-11-09T15:44:00.003+01:00

I cada dia es fa més nostra.
Per fi hem desplaçat les humitats al lloc que els hi correspon, a la mar, o si més no al clavegueram (sense abaixar la guàrdia, però, ens estan aguaitant), els òrgans que hi ha a banda i banda del meu cap ja no senten cotxes, converses alienes i motos (sí, ni tan sols la teva Ducati a les 7 del matí, tros de...) i la porta observa joiosa com cada setmana entren i surten visitants que airegen l'ambient i augmenten la població de pelusses local :).
No hi ha res com un diumenge de matí assolellat, de cara a les figueres de pala del territori Güell, amb la porta de bat a bat i gaudint dels pocs moments de silenci de la setmana. I que això es puga fer en ple mes de novembre, és un dels luxes més imprescindibles de la vida.
La desesperant visita d'ahir a Ikea sumarà punts de marca pròpia (qui diu pròpia, diu vulgar, per com a totes les cas es hi ha els mateixos mobles de la mateixa botiga) de la casa, ara només ens cal un tornavís.
L'absència d'extractor de fums impregnarà les parets dels aromes dels nostres plats, però tot seguit les cobrirem de llenços personalitzats que per ara només ens podem imaginar.
El fred arriba, el sol no escalfa tant, però no m'importa molt perquè, d'aquí unes cinc setmanes, estaré en ple juny, a Nadal, a Xile. Can't wait!

Sobre el niu

2008-10-02T11:45:00.003+02:00

Oh, joiós dia de cansament acumulat, de benvingut matí precedit de nit sorollosa, d'esperada nit probablement tan escandalosa com l'anterior...
Res no sembla tenir importància, ni els crits de "gol" quan ja és fosc, ni les motos que sembla que siguin dins de l'habitació, ni la presència permanent de l'urbs a la consciència, ni la manca d'antena de la tele, ni la cita d'aquest cap de setmana amb draps, graneres, motxos, poals, productes de neteja per fer dissabte a fons.
Res, perquè l'únic que importa ara és que per fi comparteixo sostre (Sostres, 23) i parets amb el meu pelat, i perquè serem dos molt units els qui patirem penes i xalarem alegries jugant a les casetes.
On hi ha motivació no hi fa falta res més. La paraula d'aquest període és "res". I, a la vegada, "tot". O, si més no, "prou". De "suficient".
Si fóra el meu aniversari i tinguera que bufar uns quants (generosa) ciris, desitjaria conservar l'esperit motivat, optimista, inconscient, enamorat d'ara mateix.
Potser uns taps per les orelles a l'hora de dormir ajudaran. Per si l'alegria s'escapara per les orelles.

Rico, rico

2008-10-01T12:44:00.001+02:00

Esdeveniments II (Castelló crema)

2008-09-22T19:25:00.005+02:00

Esdeveniments I (ella, ella i el padrí polític i el padrí que esdevingué avi)

2008-09-22T19:21:00.002+02:00

C'est où la limite?

2008-09-14T21:56:00.001+02:00

Should be somewhere...

De professió... copiona

2008-09-08T22:09:00.003+02:00

Faig feina de lloro, d'un lloro amb una miqueta-eta de dret a decidir amb quina salsa vol que el cuinen (recordant cert director de banca social que va vindre a exposar-nos els seus arguments il·lustrats); sóc una maquineta de fer línies, no necessàriament frases, que satisfacen no només el lector, sinó sobretot el client. Si tu vols un volígraf, un volígraf tindràs. Això és fer garrama. Hauríem de dedicar-nos a exprimir-nos els cervells i a demostrar fins on estem disposats a arribar en voltes al velòdrom del racó creatiu del cervell. Seríem talentosos o no i ens pagarien o no. Deixa'm posar els punts i les paraules on pense que van millor. Que no cree tant, diuen. Que m'arrape a l'original, ordenen.
Però el fet és que una s'acaba acostumant a tot i, igual que els peus s'acaben assemblant a potes de pingüí després de més de 10 anys de ballet, el cervell i la vista es comencen a sentir a gust amb el nou modus operandi a l'estil de Bender o de qualsevol altre robot vist des de dins (interfície negra i verda, dades que apareixen com escrites en ordinador i amb veu electrònica de fons), fins el punt de pensar que no té res de roín actuar com s'espera que actues, si amb això guanyes alguna alegria i, sobretot, sempre que quede viu l'esperit original per algun racó de les entranyes. L'esperit original que crec que tots somiem en poder desenvolupar tard o d'hora.
No hi ha tard ni d'hora. Dieu-li-ho si no als meus peus, que en breu tornaran a ser més aviat potes de pingüí enfundades en sabatilles de color carn pegant bots davant d'un espill. Sí, sí ,sí... Notes de piano chopínic i necessitat de massatges. A veure quant durarà.

Perea

2008-08-10T12:52:00.002+02:00

És com aquell dia d'agost en el qual no tens res a fer, seus al sofà al costat d'una gran finestra fent força amb la voluntat perquè entre l'aire, amb només una peça de roba blava i groga que no cobreix ni les cames, ni els braços, ni els pits.
Fa tanta calor, fa tanta pau haver trobat un petit niu... Una cosa menys.
És un dia que fa immoral qualsevol "no ho faig perquè no tinc mai temps" anterior, la peresa queda ara al descobert i és tan òbvia que no poden haver-hi més excuses, avui toca fer alguna cosa interessant. Com ara escriure al blog. Com ara pintar un paper. Com ara escriure en privat. Com ara pintar la paret. Com ara escriure damunt d'un cos. Com ara pintar bigots a l'Hola. Com ara actuar.

Sol i merda

2008-07-16T17:14:00.003+02:00

Estiu a Barcelona, sense vacances, això és el que resumeix el títol d'avui :)

El consol és la gran finestra/paret que tinc a l'esquerra, des d'on veig arquitectura urbana des d'un novè pis i per on m'entren els raigs de sol la calor dels quals mor abans d'arribar a tocar-me la pell gràcies a l'aire condicionat. Això i el Josep (davant), Pep (davant-dreta), Myriam (darrere-dreta) i Montse (darrere). Traduccions i riures. I la sempre benvinguda pasta, per, tal com entre, lliurar-la a l'immobiliari aprofitat de torn en forma de fiança astronòmica. Visca la civilització.

Juny s'acaba, els dies ja s'acursen

2008-06-29T13:34:00.004+02:00

Em pareix trist que juny només haja de tindre un article publicat, i aquesta és la meua motivació per escriure'n un altre.
Encara que crega que no tinc molt a dir. Encara que sàpiga que l'anterior no és cert.
Per moltes coses: aquesta setmana ha començat el curs (màster acabat, curro nou), ja començo a fer vida d'estiu (amb la incursió d'ahir per la tarda a una platgeta de Tossa de Mar, a la Costa Brava, en bona companyia, i amb posterior visita al poble; bonico, bonico), i vida en parella consolidada que intenta no sentir-se gran (matrimoni), o almenys així ho pensa un 50% de la parella. I para el carro, que aquest és un gran tema.

A què juguem?

2008-06-01T14:29:00.003+02:00

Jo jugo a ser una traductora menjadora de pinyes a la recerca de la tarifa digna, o almenys al meu cap.
La setmana que vé jugaré a: "Vale que estàvem a un mercadillo de RR.HH. i tu eres una empresa que m'oferia una economia digna a canvi de complir les teues expectatives i la intenció de fer gran l'empresa com si fóra meua?", o, a falta d'això, a: "Vale que estàvem a un mercadillo de RR.HH. i tu eres una empresa que m'oferia un contracte com autònoma i, ja que estem imaginant, et converties d'empresa de localització de software a estudi de doblatge i seguies contractant els meus serveis?".
També la setmana que vé, que és una setmana molt lúdica, jugaré a acollir el mascle que m'aprecia i a començar una relació quasi nova per nosaltres, una relació a curta distància. Molt curta :)
Jugarem a buscar una casa i a passar de xikillades. A donar la benvinguda a l'estiu des de l'estructura de carrers quadriculada, o des d'altres barris igualment contaminats. A atrevir-nos a fer el que les ganes ens suggerisquen.
A acabar aquest article per anar a dinar.

L'estrès com a forma de vida

2008-05-30T12:57:00.007+02:00

O estrès, o "pupisme". És a dir, ser un pupas fins i tot per dir que tens estrès, quan en realitat vius prou tranquil/la.
L'altre dia llegia sobre la popularitat creixent del ioga i altres pràctiques orientals d'autocontrol i relaxació com a remei contra l'estrès provocat pel ritme de vida de molts.
Encara que discrepe totalment de la velocitat que ens autoexigim per arribar a tot el que es veu que hem d'arribar, crec que hi ha molt d'"estrès psicològic". Dit d'una altra manera, volem estar estressats, i volem haver de fer ioga per "desestressar-nos". Quan en realitat n'hi ha prou amb tancar els ulls de tant en tant i fer unes respiracions profundes (pel nas). Això sí: jo mateixa, quan trobe una mica de temps lliure, m'apuntaré a ioga. Encara que em passe tot el dia fent teràpia antiestrès a l'oficina amb la tècnica mediterrània "fotre cap pal a l'aigua" i no necessite realment exercicis per pal·liar els estralls de la vida moderna. Però això és perquè el ioga i companyia no són només per desetressar-se. A vore, a vore... llavors... quin sentit té aquest post? Cap.
Hauria de decidir-me per una teràpia posa-piles, això sí que tindria coherència... Però d'això no n'hi ha a Orient... Hi ha alguna cultura que siga vaga per naturalesa? Perquè jo, amb els orientals, no tinc molt a vore, i si no, només cal llegir notícies com aquesta:

Un japonés encuentra a una mujer viviendo en su armario

¿Per què les coses que menys m'agrada fer són les que em fan sentir millor un cop enllestides?

2008-05-26T12:19:00.004+02:00

Trucar al client morós de sempre.
Acabar un treball que no gosava emprendre per la muntanya que em veia.
Sortir a trobar-me amb un munt de gent que no estic segura de voler veure, o per anar a un lloc que no crec que m'aporte moltes coses.
I segona pregunta: Per què quan crec que alguna cosa/algú no pot aportar-me coses interessants, al final el temps i l'experiència em lleven la raó?
Les lliçons de la vida per eliminar totalment aquests maleïts prejudicis tan incrustats a la massa encefàlica...

No es amor-odio, es simpatía-antipatía

2008-05-26T11:12:00.003+02:00

Em sento una mica exigent (intolerant) per sentir que una hauria de poder gestionar/decidir els participants de la seua vida social.
Ja no en contexts de poca durada, com un viatge en tren, un hola-adéu pel carrer o a un pub, a la feina, al pis, sinó en contexts familiars, en el sentit de familiaritat, d'aproximació, de "tan amics, que som com germans".
El motiu és que aquests personatges que el meu estómac encara no tolera poden fer d'unes hores potencialment genials, pel sucre que flueix per l'aire amb la textura de la mel, unes estones vulgarment previsibles i exemptes de màgia, semi-màgia, o qualsevol substància necessària per carregar el dipòsit de les endorfines.
Tanmateix, sóc conscient que amb aquestes línes estic fent apologia de l'egoisme. No l'egoisme natural i necessari en petites dosis, sinó l'egoisme barat i improductiu.
El meu consol i justificació, el títol.
Serà necessària l'existència de les persones que donen vida als nostres sentiments negatius envers altres, envers nosaltres.

I feel good

2008-05-18T21:49:00.004+02:00

Després d'uns mesos de rutina ja massa apresa de TM, ai, no, d'M, canviem l'aigua a la peixera de nou i donem la benvinguda al nou company d'aquari: el pepino de mar.
Simpàtica la vida. En aquest moment, tenim les necessitats resoltes. Clar que no estaria malament anar una mica més enllà en l'acompliment dels desitjos, però una es conforma amb el mínim regal i, a més, a una li agrada viure al ritme de les flors. Perquè la perea no és compatible amb l'ambició.
Benvingut, Sr. Motivació, t'espero amb els sentits oberts. Adéu, telèfon i Skype.

Nadal a Xile! Bacán!