Moreland Cowboy

R e c o n

2007-10-30T11:33:00.001+01:00

Sergio Molina - Quique Pérez - Michael M. - Jordi Vidal

amb passes pròpies...

2007-10-17T14:56:00.000+02:00

Feia un mil·leni que no feia cap entrada en aquest blog deixat de sa mà de deu. Més que res perque no tenia res a dir, o perque hi havia coses que fer més important que regalar-me sa meva pròpia literatura.

Han passat molts mesos d'ençà vaig començar a gestar el grup per Moreland Cowboy. Hi ha passat molta gent per aquí: començarem en Quique Pérez (Neo Tokyo, Dirty Diamonds, Empleado del mes)i jo, en es seu moment en Pep Toni Ferrer i na Floren Guillen varen donar un cop de mà per començar a arrejar les cançons en format de banda. Poc després varem tenir el plaer de comptar amb sa presència d'es fantàstic bateria Mateu Corda (Club Sibarita)qui ens va ajudar a moure cançons primerenques com "Come" i "Spectrum Shifter". Posteriorment varem decidir (en Quique i jo) que voliem fer un enregistrament de les cançons, tot i no tenir un grup solid i estable. Per això varem tenir el privilegi de compartir el projecte amb "Le crack" Toni Toledo, que ens va fer d'ingenyier, de bateria d'estudi i que fins i tot ens va atorgar ritme en el primer (i únic concert fins el moment) de Moreland Cowboy al Casino Royale, també amb la prèsencia del nostre darrer fitxatge, en Jordi Vidal (Familia López, Mañana Química) que passà a ser el nostre masterman de les tecles.
Però ha estat recentment quan Moreland Cowboy s'ha constituit definitivament amb l'entrada de l'amic i company de Sexy Sadie Sergio Molina, qui va deixar el seu Madrid natal per aventurar-se a les terres Mallorquines. Ell és el nostre flamant bateria, i ha suposat una inyecció brutal de ritme, dinàmica i rock n' roll.
Arribats a un punt vaig entendre que el só produït pels quatre anava més enyà de aquella primera idea batiada com a "Moreland Cowboy" que vaig tenir ara fa més de dos anys. Áquest grup té vida pròpia, i no depén únicament de mi. Cada un dels seus membres aporta un ingredient propi i únic. Per això hem decidit canviar el nom del projecte per un que ens reuneixi als quatre músics per igual, sense liders ni liderats.

Ara ens deim "Recon". I som un grup de Rock n' Roll. Tocarem el 21 de desembre al Teatre de Lloseta, i esperam fer-ho tremolar amb volum i energia.

Moreland Cowboy segueix, clar que si. Jo som Moreland Cowboy, i seguiré amb aquest projecte per composar aquelles cançons íntimes i pròpies que al final has de fer totsol a ca teva i que no te sentit tocar-les amb un grup.

Salut a tots.

La noche del Diablo

2007-03-26T12:01:00.000+02:00

Fotos: Eva Plasencia

La noche del Diablo (II)

2007-03-26T11:49:00.000+02:00

Fotos: Eva Plasencia

Oh, my deer...

2007-03-20T12:55:00.000+01:00

Aquest és el cartell del debut de Moreland Cowboy. El proper divendres 30 de març a mitjanit (hora bruixa) al Casino Royale @ Belle Epoque de la Plaça Gomila.
3€.

El músic de la calma

2007-03-14T13:43:00.000+01:00

Ja ho he dit moltes vegades. En Pep Toni Ferrer és un músic destacat i dotat d’una visió que transcendeix els habituals tòpics del mon sonor. En Pep cerca altres coses en la música, coses que molta gent passar per alt.
El proper dia 8 d’abril un servidor (i altres 4 amics més) tindrem l’honor i la sort de poder acompanyar el senyor Ferrer en la presentació del primer disc de Oliva Trencada en el marc del cicle Arrels, al teatre de Muro; projecte deliciós pels amants de la lírica i la musica traçada amb objectius. Com diu ell mateix “Imagineu en Jim O’Rouke, en Nick Drake o en Jeff Tweedy cantant en mallorquí i recuperant el llegat musical d’aquesta terra”.
Per aquest concert en Pep ha musicat diversos poemes i gloses de Maria Antònia Salvà, texts impressionants que s’alimenten de la musica d’Oliva Trencada.
No hi podeu faltar. Força Oliva!

Debut

2007-03-12T13:23:00.000+01:00

Tot arriba a qui sap esperar. El proper divendres 30 de març, a les 00:30 hores, Moreland Cowboy realitzarà el seu primer concert en format de banda. Serà al Casino Royale de la Plaça Gomila. Please be our guest...

Moreland: veu, guitarra, programació.

Enrique: segona veu, baix.

Jordi: tercera veu, piano, rhodes, orgues.

Toni T: Bateria, groove, feeling. No canta perquè no vol.

El Diablo en el Ojo

2007-02-04T11:20:00.000+01:00

El proper 24 de març, a les 22h el Teatre de Lloseta acullirà un concert molt especial. El Diablo en el Ojo es retroba adalt d'un escenari anys després de la seva separació. Ho feim perque ens fa ganes, moltes ganes i ens enyorem baix uns focos. We like it!

Vos esperem a tots, segur que està genial. Ja es diu que mes sap el Diable per vell que per dimoni, no? O era es dimoni?

2006-12-15T22:52:00.000+01:00

Sa meva Eva, que es una fiera fent fotos...

Premier

2006-11-27T13:10:00.000+01:00

Ja ho tenim, ja està. Moreland Cowboy ha finalitzat el seu conjunt de cançons. Es diu Premier, i son 6 cançons enregistrades al local de Sexy Sadie de ca'n Toni Toledo: I Need Someone, If We Try, Works on Summer, Spectrum Shifter, Come i Better All Watch Out.

Hem comptat amb sa col·laboració d'en Tonet per enregistrar, mesclar i editar aquesta petita joia (ejem), a on en Toni també ha tocat sa seva meravellosa bateria.
En Pep "master" Toni Ferrer ens ha regalat uns fantàstics vibràfons, i en Quique i un servidor hem acabat d'arrodonir la feina.

Es disseny es de na Eva Plasencia, i captura prou be la sonoritat de Premier.

N'hem fet 50 i els regalem, si en voleu un deixau un missatge. En queden 27, 26, 25...

Tot es culpa de My Space

2006-10-23T15:54:00.000+02:00

Tot es culpa de My Space, repetiré. Estic xerrant des vertiginós abandonament dels Blogs per part de sa comunitat artística/musical/indie/me-aburro de Mallorca. Fa mesos que veig blogs que romanen inalterables, sense entrades, sense actualitzacions (jo el primer).
I clar, jo entenc que My Space es una eina sobretot útil, però així i tot, i després d’haver obert un compte, i d’haver navegat per aquí i per allà fent amics ho considero un entorn molt més despersonalitzat que no el Blogger.
De qualque manera sa penya se menja molt més es coco a l’hora d’escriure aquí, l’escrit romandrà en certa manera, i tots volem plasmar la millor literatura (amb perdó) de la que siguem capaços. En certa manera sent una major comunicació amb els qui interactuen amb mi al blog, i al final d’això es tracta internet, no?
My Space està guai, però du menys feina a l’usuari, i potser va camí de convertir-se en un entorn per lligar, penjar fotos d’un mateix en banyador o xatejar absurdament amb emoticonos com al messenger.
Lo que mola es poder escoltar i penjar música. Això si.

Los Problemas Crecen...

2006-10-10T13:10:00.000+02:00

Aquest al·lot tan curro i apolineo es en Jordi, el nou teclista (y lo que venga) de Moreland Cowboy. Diuen que dos son companyia, tres multitud. Així doncs a partir d'ara només tocarem a estadis de futbol o petanca.
Benvingut fiera.

Sexy Sadie

2006-09-20T13:33:00.000+02:00

Ja ho sabeu, ja és oficial.
Sexy Sadie deixa de tocar com a banda que és.
I no faré gala d'un fals sentimentalisme, jo només he estat partícip d'aquesta aventura aquests darrers mesos, tot i que com comentàvem s'altre dia en Jaime i jo "pareix que fa una eternitat".

Només puc veure coses bones en aquesta situació, i perdonau que sigui egoista potser. Per ells aquest és un moment difícil, desitjat, però difícil. Però totes ses coses passen per una bona raó, i tots els canvis son per bé, al final.
Sexy Sadie son un gran grup, però encara són millors persones.

Potser la música, els fans i l'entorn han perdut un gran grup, però jo he guanyat uns grans amics, i això dura tota la vida.

Long Way Home

2006-06-15T13:13:00.000+02:00

Començam a veure la llum al final del cami. El Master Quique "Melindru" Bassman i jo mateix ens estem esforçant de valent en els darrers assajos de Moreland Cowboy. Al manco ja ens sabem les parts de les cançons!!
L'unic que enyoram es poder tenir un bateria destrossant-nos les orelles i atorgant el feeling necessari al ritme. Les bases electroniques estan bé i son molt divertides, però ni respiren ni tenen sentiments. I que és la música sino el reflexe sonor dels sentiments?
Com diu una de les notres darreres cançons: "We can feel more if we try".
Podeu estar segurs que ho intentarem...

Happy Birthday

2006-05-24T17:03:00.000+02:00

Ahir vaig fer els anys (28 espuelas). Només agrair a tots els amics i amigues les seves felicitacions i els seus regalets: Eva, Joantoni, Jordi, Puter, Pep, Joan, Melindru, Floren, Zahara, Ben, Lluna, Mao, Sil, Anu, Mateu, Toni... A tots moltes gracies. Fer-se gran no val per res si no ho pots celebrar amb els teus amics...

we can feel more if we try

2006-05-03T12:38:00.000+02:00

Far to Go

2006-04-19T12:46:00.000+02:00

Far to Go
Somehow quite near
But time will make you cope
with all this

So now keep going
So long
Couldn't dare to feel so fine
If you were not by me

Up to North

2006-04-19T12:22:00.000+02:00

Imatges dels primers concerts de la gira Translate de Sexy Sadie a Galicia, Santiago, Coruña i Vigo.
Amics, rialles, marisc i molt de Rock n' Roll.
Vagi per dit...

Up to North II

2006-04-19T11:46:00.000+02:00

Drags to Jerusalem

2006-03-29T11:19:00.000+02:00

Drags to Jerusalem
Purple Citadel
Just 10.000 miles
Drags to Jerusalem

New Band's Eve

2006-03-16T12:30:00.000+01:00

Aquest dissabte 18 de març m'estren com a nou guitarrista de Sexy Sadie, en el concert que es fa amb motiu del tercer aniversari de la sala Assaig. Tocarem només 8 o 9 cançons, ja que encara estic fent es "deberes", aprenint-me moltissims temes a un ritme accelerat.
En aquest concert tocarem sobretot un avanç del que serà el nou disc de Sexy Sadie, "Translate". No vull avançar coses, ja que sortirà al carrer amb tota seguretat es proper dia 3 d'abril, però crec que es un disc molt bo, a on en Jaime, en Toni i en Jaume han fet un contundent canvi de xip, sense deixar de ser ells mateixos. Es un disc carregat de bones cançons, arrenjades d'una manera a on sa base ritmica predomina, a on ses guitarres fan molt més que acords distorsionats. Aviat escoltareu cançons molt bones, al manco per mi, com son "My home is not a place", un tema que sona a classic, "Second to Last", Pixies meets Smashing Pumpkins o My Bloody Valentine vs. Sonic Youth, "Slow Down", Pop-Rock-Pop de extranya estructura però de grans textures, o "I'm not like you", que seria com Led Zeppelin fent una versió de At the Drive In.

Curioses descripcions, si. Però el cas es que aquestes noves cançons m'han sorprés molt agradablement, i m'han convinçut de que en aquesta nova etapa "Sexy" tocaré molt bon Rock n' Roll. Eso si me pongo las pilas, que aquesta gent toca molt bé, molt bé, molt bé...

Electrika

2006-03-15T16:43:00.000+01:00

Moreland Cowboy no ha desaparegut, ni ha mort, ni res de semblant. Les darreres setmanes les agendes, les coses de la vida i altres incògnites han propiciat un darrer mes de poca activitat, al menys de la que es veu.

Sa veritat es que aquesta aventura musical està hibernant, inactiva però viva, i ben aviat tot coincidirà de cara a retornar a sa feina amb ses cançons noves.

He passat per un petit debat intern, referit sobretot a un dilema. Resulta que la majoria de cançons les compòs a casa, guitarreta sobre bases electròniques que faig amb l’ordinador, i clar, moltes vegades tinc es dubte de si aquestes bases han de resultar component intrínsec de la pròpia cançó, o si només han de ser una primera referència a eliminar un cop sa cançó quedi arranjada per la Moreland Band, amb instruments acústics i reals. Duda cruel…

Finalment he decidit no pensar com un pureta (una vegada vaig dir que mai utilitzaria electrònica a la meva musica, clar que també vaig jurar que mai tindria telèfon mòbil!) i tirar envant amb les bases, que al final, si bé no resulten ser el principal conductor de la cançó, si que atorguen sonoritats i ambients que difícilment es podrien aconseguir sense elements com samplers i seqüenciadors. Així que he decidit donar cabuda a qualsevol element que resulti d’aportació musical, sense tenir en compte la seva naturalesa.

La meva idea es duplicar les cançons en dos ambients diferents: Un de tradicional, acústic i real; l’altre amb les bases i afegits electrònics. Cada cançó té moltes cares.
Això ens dona la idea de un ep paral·lel que podria ser anomenat “Electrika”, a on figurarien les versions més sintètiques i digitals de les cançons de Moreland Cowboy.

Paja mental? Sense dubte. Però això és lo guapo de tenir un blog…

Band of the Year

2006-01-24T12:46:00.000+01:00

Dissabte passat vaig assistir a la presentació de la revista Casa Tomada, més que res perquè els amics Trailer hi tocaven, i perquè els vents de la rumorologia havien anunciat un canvi en el si de la banda. Curiós com és un, no hi podia faltar. Crec que també van tocar La “Costra” Brava (pequeño chiste), però a mi aquests no m’interessen, de bon rollo.
No podia, deia, imaginar quina agradable sorpresa m’esperava al segon pis del centre Flassaders de Sa Gerreria.
Ja ho he dit moltes vegades, però ara me posaré serio, perquè no pareixi que ho dic en broma. Trailer es el millor grup de Mallorca, com a poc. Ho és perquè és una banda de veritat, amb l’actitud i es bon fer que per a mi han de ser els requisits indispensables dels bons músics. En Pep Master és un visionari incansable i un artesà de la musica, apart de ser una persona coherent, (gracies, gracies!). Na Floren rebosa talent i rock n’ roll. Ho tenen tot per que funcioni, apart de 3 (ara potser 4) músics excel·lents que aporten mil matisos afegits al grup (de vegades masses matisos tal vegada, però això ja és qüestió de gusts).
Dissabte Trailer es reinventaren a si mateixos, s’han pegat una volta de rosca a si mateixos. Jo al menys ho vaig veure amb tota claritat.

Trailer han sortit de l’armari com el que son; Un grup de rock, enamorat del pop i la bossanova, que practica la religió de la experimentació i que va més enllà de la punyetera etiqueteta del “Post-Rock”. Trailer és un grup de textures. Allà sonaven vibràfons, acústiques, elèctriques, bateries, rodhes, cellos, veus, percussions. Tot val, això és lo bo. Trailer no volen ser instrumentistes d’una carta, volen ser MUSICS, així, en majúscules, i ho aconsegueixen, joder si ho aconsegueixen.
El canvi de xip es notava en tots. Un especial aplaudiment per s’amic Curro, que va tocar fantàsticament, en el seu lloc, i que s’ha aventurat amb una gran elegància en l’univers de l’experimentació i els ritmes hipnòtics. Bravo.
Vaig veure (més que sentir) en Víctor molt centrat, com mai abans. Les seves polifonies s’han simplificat, i la seva presencia ha guanyat enormement. Si en el passat vaig criticar que pareixia un guitarrista tocant el baix, ara m’he de menjar les meves paraules. En Víctor és sòlid com una roca, i en Curro ha d’atribuir la millora del seu paper en el grup a l’exercici de sobrietat i bon gust que ha fet els seu company de 4 cordes.
En David va estar discret (no sé si per volum). Però pareix ser un dels qui millor entén que a un grup no importa que toquin tots els musics a la vegada. En David surt i entre, amb suavitat i amb força, es esclau de la cançó. Però que es pugi el volum en els propers concerts, toca massa bé com per que no es senti abastament.
Mr.Oriol. No vaig sentir ni una nota del seu cello. Però mou els dits que es una passada. Esperem que en el proper concert la microfonia sigui més adequada pels instruments acústics de corda.
En Pep i na Floren han rebut masses elogis de sa meva part com per fer-ne més encara. Només dir que ells dos (o ells un, son una simbiosi) son el tronc, els ulls, el cervell de Trailer. Sense ells res seria possible. Només una critica: Que na Flo deixi de posar-se a un raconet de l’escenari. Poseu-la enmig, aprofitau la seva presencia a l’escenari, la seva veu. I pugeu el volum de les veus, punyeteros tècnics de so des collons! Que retronin d’una vegada! Es tot lo que deman.
Hail, Traileritos. Aquest serà el vostre any...

Samurais & Cowboys

2006-01-18T10:49:00.000+01:00

Totes les coses d’aquest mon tenen un paral·lelisme; un germà bessó que complementa l’existència de cada objecte, de cada localització, de cada persona.
Es el cas dels Samurais i dels Cowboys, herois de origen i filosofia diferenciada, però de existència comuna i antagònica alhora.
Antagònica perquè els Samurais vivien en base a uns principis sòlids, com es reflecteix al Hagakure.
El Hagakure fou escrit per Yamamoto Tsunetomo (1659-1713) i es un compendi dels ideals dels Bushi (guerrers, samurais) tradicionalistes. En els anys de Tsunetomo molts Bushis depreciaven les antigues formes dels de la seva classe i s’enriquien comportaments considerats innobles per les persones civilitzades del Japó de la era Tokugawa, com el comerç. Aquesta realitat el va dur a escriure aquest llibre a on es descriu per primera vegada el Bushido (El camí del Guerrer). Un llibre molt personal i, per tant, sovint sobrevalorat pels occidentals, que el veuen com un “manual” per convertir-se en Samurai. (jajaja).
Els Cowboys que s’aventuraren a descobrir la meitat oest dels Estats Units a mitjans dels segle 18 no es basaven en principis filosòfics ni a cap codi de conducta unificat. Honor? Ni molt manco...
Aquest es l’antagonisme precisament. Però tot i això jo pens que ambdues figures representen una mateixa cosa. Homes que vivien pensant en la seva mort i en l’efimeritat de la seva vida, i per això mateix la seva vida era increïblement intensa. Me’n vaig de sa pilota? Potser. Però qualsevol persona que hagi vist “Los 7 magnificos” (The Magnificent Seven, 1960 John Sturges) i “Los 7 Samurais” (Shichinin no Samurai, 1954 Akira Kurosawa) entendrà perfectament aquest paral·lelisme. Katanes i Revòlvers, aquest seria un bon títol per a una cançó...

The Day After Tomorrow

2005-12-28T12:59:00.000+01:00

Encara no havia dit res de com va anar sa actuació de Satellites al passat Festival Indirama, també conegut com "La Cúpula del Trueno" de Mad Max 3, però sense na Tina Turner.
Farem una cosa, omitirem cap comentari que no vagi lligat a lo purament musical. Si, si, millor així.

Per a mi, i per sa resta dels nins segons he pogut xerrar amb ells, el concert va ser genial. Estavem molt tranquils, i tot i que feia gairebé mig any que no ens trobavem en actiu amb el grup crec que varem conectar d'allò més bé.
Els horaris dels festivals, afegits a certs canvis de darrera hora que ens varen obligar a tocar a les 21:00 hores del divendres (sempre ens passa a nosaltres això...), van fer que no poguessim tocar tot es repertori que tenien previst, però crec recordar que les 6 o 7 cançons que ferem ens van omplir a tots.

Record que Torna va ser fantastica, molt bona, especialment al final. Ens jordi ens va demanar que toquesim suau, per anar pujant poc a poc. Molt orgànica, sip.
I res, que per mi va ser genial poder tornar a tocar amb es meus nins, i es veu que a tots ens feia il·lusió, perque ens varem insultar una mica menys de l'habitual.
Esper que ho poguem repetir aviat...