[barretades.cat]

L’home a la lluna

2009-07-15T04:55:00.000+02:00

Quan era petit l’espai, més enllà d’antics conceptes romàntics, va esdevenir un nou repte per a la humanitat. El president Kennedy havia promès la lluna en una època en què prometre aquestes coses encara era possible. Els coets s’alçaven altius i desafiants sobre l’horitzó de cap Cañaveral i s’enlairaven entre núvols blancs de vapor i de gas. Els satèl·lits artificials començaven a orbitar la terra i ens intercanviàvem cromos d’astronautes com si fossin jugadors de futbol.

Recordo que va ser un dia de juliol calorós com els altres, ara farà just quaranta anys, en què el primer home va trepitjar la lluna. Hi ha gent que ho va poder veure per la tele, a mi, en canvi, la notícia m’arribà a través de la premsa. Només en recordo el titular, entre altres coses perquè quan estàvem de vacances no compràvem el diari i només m’ha quedat la imatge dels rotatius del dia tots amb la mateixa notícia, posats un al costat de l’altre en un quiosc de la rambla de Sant Feliu de Guíxols.

L’home havia arribat per fi a la lluna i ja mai més res seria igual: el president Kennedy tenia raó i la Marilyn no havia mort en va. Al Vietnam milers de soldats miraven cap al cel i somiaven, els estudiants del maig del 68 ja començaven a parar el sol en la sorra d’altres platges i a Espanya el dictador havia dictat testament i l’hereu resultava que era un príncep ros amb cara de poques llums. El futur havia començat i semblava inparable, però aviat vam comprendre que el nostre destí no l’havia de segellar un coet.

Va resultar que el futur estava amagat a dins d’unes màquines anomenades ordinadors, i fou a través d’aquestes i de les seves xarxes que quatre dècades després la humanitat pot viatjar sense limitacions i, sobretot, sense haver de sortir de casa. La NASA ara ens ofereix tots els seus secrets i fins i tot podem contemplar, des de la muntanya més remota, els ous d’un niu d’ocells en directe. Però ignorem el que passa al costat de casa i, quan mirem el reflex de la lluna a l’aigua, encara ens vénen ganes d’agafar-la amb un cove.

[El darrer tango a París]

2009-07-14T06:00:00.003+02:00

I aleshores Brando –ferit de bala– diu “Els nostres fills recordaran”, enganxa el xiclet sota la barana, mira els teulats de París i mor, arraulit a terra com un nen.

EN ELS MEUS ULLS DE VIDRE

2009-07-13T06:05:00.001+02:00

El vent inunda totes les escletxes,
el silenci s’estén per les cantonades,
un estol de coloms sobrevola els arbres,
les façanes reflecteixen colors esquius,
el riu sembla només un fil de vida
i a la ràdio algú ha dit
que avui és dilluns.

El cel es dilueix entre els núvols,
el camí es desfà entre els meus peus.
L’ombra d’un arbre camina cap a l’abisme,
i un nen plora en les entranyes de la mare.
He sentit l’alè d’un passat que m’encalça
i la fúria d’un futur impenetrable
en els meus ulls de vidre.

He agafat amb la mà flors com espases,
m’he emmirallat en l’acer que les talla,
he plorat sobre el meu pit llàgrimes daurades,
i m’he passejat voraçment per la teva absència.
Però demà somriuràs, jo diré que et somiava
i una pluja molt fina –potser–
plourà sobre els meus dits.

Més enllà de l’horitzó regnarà l’ombra,
i l’horror obrirà novament les seves portes.
La casa del pare s’omplirà de silenci i oblit
i jo, vençut finalment, et diré que t’estimo.
El camí girarà com sempre sota els meus peus
i em durà cap allà on el destí dicta
inexorablement les seves lleis.

[el cor]

2009-07-12T07:32:00.000+02:00

“El cor no dorm mai.”
(Denis Gagnon)

Lectures de l'estiu

2009-07-11T05:03:00.000+02:00

Quan arriba l’estiu les ciutats s’omplen de llum, la llum produeix colors, modela els volums i ens il·lumina per igual amb la saviesa còsmica de l’univers. Quan arriba l’estiu els ciutadans mudem de pell, de costums i d’opinió. Contràriament a altres estacions de l’any, durant aquests dies ens plantegem que el futur existeix i que començarà just quan l’estiu acabi d’esgotar la seva data de caducitat, quan les criatures tornin a l’escola i els fascicles tornin als quioscs.

Quan arriba l’estiu deixem de fer unes coses i en fem d’altres, però a vegades sembla com si la realitat és confabulés per a fer-nos trobar precisament allò que buscàvem quan ja havíem deixat de buscar-ho. La realitat sempre és tramposa i ens amaga el bosc de realitats que s’amaga al seu darrere. La realitat massa sovint esdevé un sentiment confortable que fa niu en el nostre cervell i que ens aboca sense remei a una mena de discurs demagògic on ens hi sentim molt còmodes.

Però quan arriba l’estiu la realitat obre totes les seves portes i finestres. Mark Twain deia que la ficció sempre depassa a la realitat perquè aquesta pot contenir versemblança i la realitat no. Escriure en el fons és un acte de rebel·lia contra aquesta realitat omnipresent que ens oprimeix. Les històries que produeixen els escriptors ens porten a una altra realitat des de la qual podem construir un món nou, de fet és l’únic indret des d’on podem projectar eficaçment les nostres il·lusions.

Serà per tot això que quan arriba l’estiu ens agrada més llegir, que, tal com afirmava Maupassant, és travessar la porta de la realitat per introduir-nos en una d’inexplorada, que sembla de somni, i és agafar aquest somni, modelar-lo amb la nostra imaginació i convertir-lo en una realitat nova que quedarà amb nosaltres per sempre més. Quan arriba l’estiu i les vacances, el món deixa de girar sobre el seu eix per començar a voltar a l’entorn d’un eix imaginari que es recolza sobre el llom d’un llibre.

[Pierre Kemp]

2009-07-10T05:00:00.000+02:00

Algunes nits segueixo una llum groga
fins que trobo una porta blava en la que s’hi llegeix: Somni.
Ja no la puc obrir per la meva mà
ni em ve a buscar la dona
que em vol fer entrar a comprar somnis.
I tanmateix sempre he pagat els meus somnis.
No li dec res a la nit.

Pierre Kemp

(Traducció: Mikte Bruch)

CABANES I ELS POTAMOLLS

2009-07-09T05:00:00.001+02:00

És un poble de pagesos enfeinats que remuguen com com les mules, entre la Muga i el Llobregat, per terres que primer foren de joncs, després d’oliveres i que ara travessa amb una freda embranzida una autopista de quatre carrils, que no se sap ben bé on comença ni on acaba.
És un poble de jardins tancats amb figueres i castanyers, nesprers i tarongines que desborden amb les seves flors i els seus fruits els murs que els encerclen d’ofici.
Envoltats de closes i camins, de sèquies i camps, els cabanencs potamolls trastegen sense descans igual que els pardals i les orenetes, com les formigues i els escarabats pilotaires i componen un món rural a la vora d’una ciutat que s’intueix cap al sud.
En el cor d’una comarca plana i rodona com una patena, Cabanes és un poble obert als quatre vents, però tocat sobretot per la tramuntana, un vent frisós que pentina i repentina els seus sembrats i que traspua entre les cases com el lament d’un déu antic.
En una abadia ara abandonada encara hi ressonen les petjades núbils de Blanca d’Anjou, esperant per casar-se amb Jaume II, i a l’entorn d’una capella de la plaça s’hi continua respirant l’alè solemne dels comtes de Peralada, disposats a prendre novament possessió del seu comtat.
Però la història a Cabanes ha passat i està passada, només resta el trescar constant dels cabanencs, a cavall de vehicles de tota mena, sota núvols carregats de somnis i d’un present fugaç, només trencat en la seva immutabilitat per l’ombra pausada que gira de llevant a ponent sota els peus dels potamolls.

Operació Bikini

2009-07-08T05:00:00.000+02:00

Tothom pot comprovar que a l’estiu els diaris s’aprimen. Aquesta reducció de pàgines és deguda probablement a les vacances obligatòries dels periodistes, a la caiguda en picat del doll d’imaginació dels cronistes i a la fugida dels anunciants tot esperant temps millors. En aquesta època de crisi tot s’aprima, tothom s’estreny el cinturó, ens podem tornar a posar aquella roba que ja s’havia quedat petita i podem lluir de nou la silueta dels anys joves. De la necessitat en fem virtut.

Igual que els rius d’aquest país de secà, els diaris mantenen el seu cabal informatiu gràcies a alguna tronada d’estiu, que finalment sempre acaba amb quatre gotes comptades i algun arbre corcat esberlat per la ventada. Per altra banda l’estiu és una mena de desert que tots hem de travessar com podem. Ens ajuden a vegades petites alegries o grans il·lusions, que brillen sobre la sorra com un miratge o que passen enfundades amb el maillot groc del líder del Tour.

També hi ha notícies de fons, que vénen de lluny, que va més lluny encara i que les nostres orelles han anestesiat amb el cloroform de la quotidianitat. El finançament que no acaba mai d’arribar, la corrupció que es passeja com una serp que vol mudar de pell, la grip que va infectant de mica en mica per tot arreu i la crisi que ens enfonsa cada dia un pam més en el fangar. Tot això ja no interessa a ningú, a l’estiu tota cuca viu i a la tardor ja vindrà el temps de les males notícies.

Quan arribi aquesta tardor probablement descobrirem que l’Operació Bikini d’aquest any ha arribar per a quedar-se, que les males notícies econòmiques es faran cròniques durant una llarga temporada, que els diaris no s’engreixaran i que els mixelins seran un luxe d’altres temps. Però no es preocupin, la gent que pensa s’ha posat a treballar i aviat trobaran solucions, solucions si més no per allargar l’anestèsia. D’entrada el Madrid ja ha comprat un jugador de botes d’or...

ENCARA RECORDO

2009-07-07T06:11:00.001+02:00

Recordo un dilluns d’octubre, arribant a l’internat amb el pare, amb els ulls de vidre i el cor encongit.
Recordo l’olor de la ciutat nova, el cel gris, els taxis i els autobusos.
Recordo el soroll del trànsit que no em deixava dormir.
Recordo el pati de l’escola asfaltat, els salesians amb sotana del mateix color i els nens esperant l’hora de l’entrepà.

[el llibre dels secrets]

2009-07-06T06:05:00.001+02:00

Llegirem un dia en el llibre dels secrets les misèries del nostre destí. No serà un diumenge qualsevol, ni un dijous a l’hora de dinar, serà segur un dilluns a primera hora i ja serà massa tard, perquè el llibre ja haurà destil·lat el seu verí.

[Ieti]

2009-07-05T05:43:00.000+02:00

D’una expedició no efectuada a l’Himalaia
(Wyslawa Szymborska)

Vaja!, tanmateix això és l’Himalaia.
Muntanyes corrent cap a la lluna.
El moment de l’enlairament eternitzat
en un cel de sobte descosit.
Un desert de núvols perforat.
Un cop de puny en el no res.
Ressó: blanca mudesa.
Silenci.
––Ieti, a baix és dimecres:
hi ha pa, abecedari,
dos i dos són quatre
i la neu es fon.
Hi ha una poma vermella
tallada en creu.
––Ieti, no només el crim
és possible.
Ieti, no totes les paraules
comdemnen a mort.
––Hem heretat l’esperança,
el do de l’oblit.
Veuràs com parim
entre les runes.
––Ieti, tenim Shakespeare.
Ieti, toquem el violí.
Ieti, en la penombra
encenem el llum.
––Aquí, ni lluna ni terra,
i es congelen les llàgrimes.
Ieti, quasiconill lunar,
pensa-t’ho bé i torna!
––D’aquesta manera, entre quatre parets d’allaus,
cridava el Ieti i picava de peus,
per entrar en escalfor,
sobre les neus
perpètues.

(Traducció de Mikte Bruch)

Les Variacions Goldberg

2009-07-04T04:57:00.000+02:00

Es fa difícil pensar en un món sense música. Els humans des de l’inici dels temps hem estat sensibles a aquestes vibracions melòdiques, primer probablement només per omplir els intersticis de silenci i de soledat, però després també pel simple plaer de fer ballar les nostres neurones amb un moviment coreografiat i planificat. La música és part de la nostra vida, tant si es vol com si no, perquè penetra en nosaltres i no només per les orelles sinó fins i tot per la pell.

Dijous passat, en el marc del Festival de músiques religioses i del món que organitza anualment l’Ajuntament de Girona, se’ns va oferir la possibilitat d’impregnar-nos amb una de les obres cabdals de Johann Sebastian Bach i de la cultura musical europea. Sota la volta de pedra picada de la capella de Sant Nicolau, Diego Ares va interpretar al clavicèmbal les Variacions Goldberg, concebudes l’any 1741 pel cantor de Leipzig, 32 peces magistrals que comencen i acaben amb la mateixa ària.

Diuen que després d’un concert sempre acabes sent millor persona. És una afirmació temerària perquè depèn molt de les circumstàncies, però en casos com aquest es pot dir que és cert. El centenar llarg de persones que ens trobàvem aquell vespre a Sant Nicolau segur que en vam sortir amb aquesta certesa, perquè durant l’hora llarga que va durar la interpretació de la peça tots vam acabar impregnats definitivament amb la música de Bach i això no pot ser dolent de cap de les maneres.

Però, a més, l’avantatge immens que significa escoltar les Variacions Goldberg a Sant Nicolau és que quan en surts, vagis on vagis, et trobes de cara amb el barri vell de Girona, amb els carrers empedrats on encara hi sembla ressonar una música que finalment es confon amb el raucar somort de les granotes del Galligants i del Ter i amb el pas apressat de la gent que, sabedors del seu pòsit acumulat de saviesa, caminen amb un somriure a la boca i una espurna d’esperança als ulls.

[Apunt]

2009-07-03T05:47:00.001+02:00

Apunt
(Wyslawa Szymborska)

Vida: única manera
de cobrir-se de fulles,
descansar a la sorra,
alçar el vol amb ales;
ser gos
o acaronar el seu càlid pelatge;
distingir el dolor
de tot el que no ho és;
participar en els fets,
aparèixer en les vistes,
buscar el més petit dels errors.
Excepcional ocasió
per a recordar per un moment
sobre el que es va parlar
amb la llum apagada;
i per una vegada com a mínim
ensopegar amb una pedra,
mullar-se amb una mica de pluja,
perdre la clau en la gespa;
i girar la vista cap una guspira en el vent;
i sense parar no saber
alguna cosa important.

(Traducció de Mikte Bruch)

Cabanelles en el paisatge

2009-07-02T05:32:00.001+02:00

Cabanelles és un poble inundat per un paisatge aclaparador. El cel i la terra es fonen en una mateixa línia allargassada. Els camps i les cases, arbres i rius, els turons i les muntanyes, són part d’un mateix quadre, els colors del qual semblen triats per un pintor amb gust pels colors vius i les pinzellades fortes, posem per cas un pintor com en Lluís Roura.

Aquest quadre panoràmic abraça tota una llesca de país que va des de la vall nerviüda de la Muga fins a la més blana del Fluvià, entre el vessant oriental de la Mare de Déu del Mont i la plana de l’Empordà, una plana que des d’aquí s’aprecia com una línia fina i desdibuixada entre la terra i el mar en la llunyania.

Cabanelles és un municipi habitat per 236 empordanesos i un capellà que fa missa en sis temples diferents. Les heures sembla que aguantin els murs i els xiprers apunten sempre acusatòriament cap al cel. Les esglésies fan l’efecte de ser només accidents del terreny, les cases el producte d’un empelt fantàstic entre un mineral i un vegetal i els núvols passen sense fer soroll a través d’un cel de fons, transparent i net com el vel d’una núvia.

A l’entrada del poble un petit cartell anuncia una romeria, un gran plànol convida als visitants a anar en bicicleta i els cables del telèfon assenyalen la direcció del progrés. Un rètol a la façana de l’ajuntament pregona la pertanyença del municipi al partit judicial de Figueres i a la província de Girona, un rellotge de sol –sense cap adagi– marca l’hora en silenci i, a la casa del costat, el carter ha deixat en l’escletxa de la porta una carta que espera resposta.

Michael Jackson

2009-07-01T05:23:00.000+02:00

Tenia la meva edat, però no era vell ni era jove, no era blanc ni era negre i vivia en la soledat en què viuen els que viuen rodejats d’estranys. Dansava sobre els excedents d’una època d’opulència, que brillava amb la llum equívoca dels tubs de neó i del reflex de la lluna mil vegades repetit en milions de bocins de vidre, sembrats sobre els escenaris del show bussiness. S’aïllava del món amb gases i guants però li agradava compartir el llit amb nens.

Era el producte d’un món absurd en què el talent es paga amb la vida o, el que és pitjor per alguns, amb l’ànima. L’anhel de Michael Jackson probablement va ser intentar rebobinar la vida, ballant cap enrere i intentant recrear a casa seva el somni de Peter Pan. Però la vida no perdona i el temps tampoc. Peter Pan només serà jove eternament si no s’escapa de les tapes del seu llibre i el temps només s’atura curtcircuitant-lo amb pastilles i amb somnis sense sortida.

La història de Michael Jackson és la d’una vida trencada per l’excés. L’excés de qui es creu la seva pròpia història i d’una societat que li riu les gràcies. Va amassar una gran fortuna que després va anar perdent de mica en mica. Com tots els reis, ell encara regnarà després de mort i els que l’envoltaven continuaran guanyant diners esventant el seu nom, la seva imatge i les seves cançons, perquè Michael Jackson, probablement com ell volia, ara ja és alguna cosa més que un vulgar mortal.

Charles Trenet, en aquest costat de l’oceà, deia que molt de temps després que els poetes hagin desaparegut, les seves cançons encara corren pels carrers, que la gent finalment oblida els seus autors, deixa de saber perquè bategaven els seus cors i que finalment acaba per barrejar-ho tot en un “la, la, la” sense fi. Però Michael Jackson ara ha esdevingut un mite i els mites tenen vida pròpia i són impredictibles. Michael Jackson va morir sol però viurà per sempre, aquesta és la nostra condemna i la seva també.

ENCARA RECORDO

2009-06-30T05:58:00.000+02:00

Recordo els colors esbravats dels països d’Europa en aquell mapa penjat a la paret de l’escola.
Recordo aquell llibre de tapes blanques que contenia tota la història de Buffalo Bill.
Recordo aquell dia de pluja en què es van inundar els carrers.
Recordo aquelles botes d’aigua negres que m’arribaven fins als genolls.

[Inventari de dilluns (II)]

2009-06-29T06:04:00.001+02:00

Arbres, camins, dolors, llambordes, ordinadors, naufragis, silencis, noms, basardes, anells, sinònims, desigs, esperances i dilluns.

[les paraules]

2009-06-28T05:19:00.000+02:00

“Les paraules que es fan servir es converteixen en banderes, anuncien en quin costat et situes.”
(David Hare – L’Avenç)

Converses de bar

2009-06-27T05:18:00.000+02:00

Avui escric aquest article en un bar de poble, envoltat de persones ocioses momentàniament o a més llarg termini. Escolto converses quotidianes, de gent que somriu, que amaga grisors darrere d’un got de cervesa, d’un entrepà de pernil o d’una bossa de patates. L’amo s’ho mira tot plegat, impertèrrit desde la barra. El televisor sona de fons, però la majoria no se’l mira. A fora cau un xàfec d’estiu, d’aquells que acostumen a caure a mitja tarda en els pobles de muntanya.

Indiferents a la pluja, les converses es mouen entre els fitxatges dels equips de futbol i les anècdotes de la berbena. Oblidat sobre una taula un diari parla d’escàndols, de la crisi i de la grip A, però al bar predominen els somriures. No és una alegria de festa, ni el producte del consum d’alcohol, és com una mena de somriure anestesiat, de gent que ha assumit la grisor de les seves vides, que va tirant com pot i que procura no parlar de misèries no fos cas que a força d’invocar-les entressin de cop per la finestra.

Molt lluny d’aquí, en un indret inimaginable, un escriptor albanès ha rebut la notícia d’un premi literari i un home bo ha estat enterrat entre els seus en un poble perdut de l’India. Molt lluny, molt lluny del bar, en les terres remotes de l’Iran, algú encara creu en la llibertat i surt al carrer per a demanar-la. Al bar, en canvi, tots els presents han interioritzat els seus desitjos i els seus somnis, es miren els uns als altres, beuen cervesa, mosseguen l’entrepà i lluiten per la vida de la millor manera que saben.

Tal com l’entenem els que ens ho mirem tot a través dels vidres fumats de la nostra intel·ligència precària, el món queda molt lluny de les parets d’aquest establiment, probablement l’hauríem de buscar just a l’altra punta del cable per on entren les imatges del televisor o a l’altre costat de la cortina de pluja que en aquest moment sembla un mur infranquejable. Però resulta que no, el món és una realitat paral·lela, la realitat real es desenvolupa íntegrament en l’interior d’aquest bar.

[repensar la societat]

2009-06-26T05:13:00.000+02:00

“El món que il·luminà la Il·lustració, la Revolució francesa i la Revolució industrial està esgotat. La sobreproducció i la sobreabundància material en estructures de gran desigualtat social ja no tenen sentit, s’han de repensar moltes coses, construir una altra societat.”
(Eduardo Bericat)

BRUNYOLA, ON L’ONYAR NEIX

2009-06-25T05:44:00.002+02:00

Desde el poble es contempla un paisatge tancat al fons per les Gavarres, obert a un costat per la plana de la Selva i acomboiat per una tofa d’avellaners que omplen gairebé tots els camps del municipi. Al bell mig de tot plegat i en la llunyania, els avions de Ryanair aterren i s’enlairen de l’aeroport de Vilobí.

Sobre els murs de pedres mestisses del castell passen núvols i ocells, les masies s’escampen entre els camps i les arbredes i, al costat de l’església de Sant Fruitós, els morts descansen en un petit cementiri de nínxols blancs.

Més amunt, vora la carretera d’Anglès a Santa Coloma de Farners, el campanar punxegut de Sant Martí Sapresa sembla voler desafiar amb una pagesívola ingenuïtat l’alta majestat del cim de Santa Bàrbara. D’aquesta muntanya s’escolen les aigües primes que acaben conformant el cabal de l’Onyar. Quan el riu se sent amb força desfà el camí de pujada, descansa breument en les gorgues de Vilobí i després gira de cop per agafar la pendent cap a la ciutat de Girona, per emmirallar-se en les seves cases pintades i acabar passant cap avall i fondre’s definitivament amb el Ter.

Brunyola és aquell punt remot on el gironins pensen que hi ha les fonts de la vida, per on encara s’hi passegen les nimfes, els àngels i els caçadors de bolets que un dia es van perdre per sempre. Brunyola i Sant Martí, que fou de Les Esposes, és terra d’avellaners, de roures, alzines, pinedes i d’una granja d’ànecs i oques que produeix un foie gras en forma de piràmide faraònica, que els gironins degusten no sempre sabedors del seu origen mític.

Responsabilitats encreuades

2009-06-24T05:48:00.000+02:00

Catalunya és un país complicat, ens commouen passions i sentiments contradictoris i la nostra vida política, que és el reflex d’aquesta societat, es mou en un doble eix que la fa encara més complexa. No en tenim prou amb la dicotomia entre esquerra i dreta que, a més, també ens movem entre el dubte existencial de la continuïtat de la nostra convivència en l’estat espanyol i aquest trencament definitiu que es concreta amb la paraula “independència”.

De fet la majoria estaríem d’acord en intentar acordar per Catalunya un grau o altre d’independència, és més difícil o gairebé impossible quan volem estendre aquest sentiment al conjunt dels Països Catalans i, per tant, des d’aquest punt de vista podem considerar la independència com una utopia irrealitzable. Per motius com aquest –per exemple– abans de res hauríem de concretar, d’acotar el concepte “independència”, si més no abans de fer-ne cavall de batalla, perquè sinó la majoria continuarem sense saber del tot en quin bàndol ens trobem.

Parlar d’independència és dir quin país volem, però no com el volem. Probablement per aquesta raó la gent d’esquerres, els que pensem en un model de societat nou, sempre hem recelat de l’independentisme radical, de l’independentisme que no sap, o que no vol, concretar pel país nou que preconitzen el model de societat que volen. Si alguna cosa ens ha ensenyat la història és que per canviar-ho tot i per quedar tal com estem no fa falta cap revolució social.

Bona part de la responsabilitat de tot plegat és la crisi de relat en què estan immersos els partits d’esquerra arreu d’Europa. Després de la caiguda eixordadora del mur de Berlín i de la no menys eixordadora de Wall Street, cal que l’esquerra reelabori urgentment el seu discurs de base per fer-lo entenedor i per lluitar, sobretot, contra els missatges simplistes de la dreta. I el millor que podem fer la gent d’esquerres del nostre país és intentar aclarir i escriure de nou aquest relat, fent possible que d’aquesta manera una gran majoria ens hi puguem sentir identificats.

ENCARA RECORDO

2009-06-23T05:28:00.001+02:00

Recordo nits estrellades i dies de tempesta.
Recordo les meves mans, davant meu, guiant-me.
Recordo aquell salze que desbordava les seves branques sobre la plaça.
Recordo aquell somriure fugaç, aquell petó de berbena, quan ja era massa tard.

[paraula de dilluns]

2009-06-22T06:12:00.002+02:00

És temps de records i d’oblit,
de construir i d’enderrocar.
És temps de començar de nou i de continuar.
Obrim la porta d’emergència,
llegim-nos les instruccions
i llancem a l’aire les paraules
tot esperant que tornin com un bumerang.
Perquè en la vida sempre arriba aquest temps,
sense excuses i sense trampes:
avui és dilluns.

[el món]

2009-06-21T04:24:00.000+02:00

LA FORMA DEL MÓN
(Eugenio Montale)

Si el món té l’estructura del llenguatge
i el llenguatge té la forma de la ment
la ment, amb els seus més i els seus menys,
és res, o quasi, i no ens tranquilitza.
Així parlà Papirio. Ja era fosc
i plovia. Posem-nos a cobert,
digué, i apressà el pas sense adonar-se’n
que el seu era el llenguatge del deliri.

(traducció Miquel Bruch)