Catalana del món

Somni

2009-07-11T20:00:00.000+02:00

Un dels meus somnis més recurrents són les inundacions: rius desbordats, pluges eternes, l'augment del nivell del mar,... i jo corrent amunt i avall per evitar ofegar-me. Solen ser malsons dels quals desperto força alterada. En alguna ocasió he cercat encuriosida quin pot ser el significar i la cosa va des de desgràcies personals, passant per pèrdues econòmiques, fins a desbordament de sentiments. El somni que vaig tenir fa uns dies (abans de venir als EEUU) començava amb una gran inundació, però el que venia a continuació crec que donaria força feina als gurus de les interpretacions de somnis.

“El nivell del mar fa temps que ha començat a pujar de forma alarmant. Se sap, en boca dels científics, que és la fi del món, que no deixarà de pujar fins que no quedi ni un gram de terra per cobrir. Alguns països ja han desaparegut i les poques notícies que encara s'emeten en algunes televisions, mostren com la gent es llença al mar i es deixa morir.

A casa meva ja ha començat a entrar aigua per la porta, tot i viure en un quart. Arreu on miris, només es veu una gran quantitat d'aigua i les puntes dels edificis més alts des d'on els seus veïns, de mica en mica, van saltant.

Quan l'aigua ja m'arriba més amunt de la cintura, veient que no tinc cap alternativa, jo també decideixo llençar-me. És com si no fóra possible ni tan sols nadar. Si et llences a l'aigua, mores.

Però, just en aquell instant, passa per allí un vaixell enorme, en el que pujo, carregat d'altra gent que ha anat recollint.

El somni s'interromp bruscament, i com si es tractés d'una pel·lícula, en la següent imatge apareix un nou món, pràcticament tot cobert d'aigua a excepció dels edificis més alts on, els supervivents, ens hem establert i adaptat al nou modus vivendi.

Veig terrats ben concorreguts, on alguns restaurants de menjar ràpid s'hi han establert. M'adono que la gent ha anat habitant els espais no submergits d'alguns edificis. Em desplaço per passarel·les construïdes per unir els edificis i n'evito algunes que ja són conegudes pel control mafiós que se'n fa. I, contemplo, amb un ulls com a plats, el fons marí cultivat amb tota mena de fruites i verdures.

De nou, el somni fa un canvi de situació i em trobo cercant les boles del drac.”

Portland (II)

2009-07-03T00:05:00.001+02:00

M’agrada passejar pels barris americans-americans. És com estar enmig d’una pel·lícula, amb tots els ingredients: nens al pati de casa tallant la gesta, porxos amb sofà o gronxador per prendre la fresca amb una cervesa a la mà, banderes roges, blanques i blaves amb estrelletes onejant al vent, cases enormes recobertes de fusta, flors i plantes a dojo, cotxes, també enormes, aparcats davant d’un garatge, on ja hi ha, almenys, algun cotxe antic aparcat,... I lo millor, et saluden també com a les pelis! Passes pel davant de casa seva, passejant, cosa a la qual no estan acostumats perquè van arreu amb el cotxe, et veuen i et criden l’atenció amb un “hi there, have a nice day folks” o amb un “enjoying your time, guys?”.

Són molt amables. A nosaltres, que som més aviat feréstecs, ens xoca i a vegades ens sembla excessiu: que la del supermercat et pregunti “com portes el dia” o que el cambrer et digui que tindrà cura que gaudeixis de l’estada al restaurant i que vingui cada 5 minuts a preguntar si t’agrada, tot va bé o vols res més, doncs no, no hi estem acostumats, i se’ns fa una mica pesat.

Parlant de supermercats, sembla que estan una mica obsessionats amb el menjar orgànic. Ho posen amb lletres enormes: el millor julivert orgànic que et puguis trobar, carns i peixos orgànics, iogurts orgànics, la fruita i la verdura més orgànica, aquí la trobareu.

Això sí, no tinc prou dits per comptar els anuncis per minut que emeten a la televisions sobre menjars greixosos, dolços i fregits, amb salses també greixoses i dolces. És clar, per posar tot seguit, un anunci d’una noia esveltíssima que ha perdut tants quilos com anuncis havia vist (o s’havia menjat).

Misc (V)

2009-06-30T10:11:00.000+02:00

Me’n vaig a córrer. I després em dutxaré, faré un cafetó i me n’aniré al parc d’aquí al costat a que el sol escalfi la meva pell, boli i llibreta en mà, apuntant tot el que se m’ocorri. Mentre observo el que passa al meu voltant, deixo que la ment vagui sola, d’un pensament a un altre. Lliure, sense res que l’estorbi. Records, idees, desitjos, esperances,... tot flueix, en llibertat.

Perquè em sento lliure. Sento que ara mateix jo controlo la meva vida, que estic decidint per on vaig. No tinc horaris, “ni fecha en el calendario”. No em deixo endur.

“Què dius, que ja se m’acabarà?”. De moment, jo ho tinc, i ho visc amb tota la intensitat que puc. Tu no ho pots dir pas, això.

Precoç

2009-06-26T11:46:00.001+02:00

Diu ma mare, que quan tenia 2 anys, vaig demanar-li d’anar a comprar, jo sola, el pollastre per dinar. Ja l’hauria acompanyat d’altres vegades i no estava pas massa lluny: havia d’anar fins al cap del nostre carrer, unes 15 cases, passar tot un altre carrer fins arribar a la plaça Major, creuar-la i enfilar el carrer Riber. Allí estava la polleria que avui ja no existeix. I tampoc existeix la seva dependenta, que fa poc va morir, a l’edat de 92 anys.

Doncs deia que, només amb 2 anys, ma mare m’hi deixà anar, no sense que les veïnes i la meva àvia posessin el crit al cel. Però jo en vaig tornar, tota cofoia, amb el que se m’havia demanat.

Recordo també que vaig entrar a la guarderia de l’escola amb els grans. En ser de principis d’any vaig començar abans d’hora, però quan ja tocava començar primer de pàrvuls, em van fer estar un any més a pàrvuls per anar amb els que de debò em tocava.

Amb només 8 anys, em van apuntar a classes de música, quan era a partir dels 9 que s’hi apuntaven la majoria dels nens, però vaig insistir tant que no hi hagué més remei. També vaig ser la més petitona de les colònies, amb 8 o 9 anys, i en algunes excursions em duien amb cotxe perquè era l'última irremeiablement.

Amb 15 anys vaig enfilar-me en un mini-bus que feia el recorregut nocturn, d'unes 10 hores, de Tarragona a Almeria, on hi tenia una amiga que s’hi havia hagut de traslladar per motius familiars. Era la viatgera més joveneta i recordo que als demés els costava de creure que anés de vacances, tan lluny i sola.

Ma mare, encara avui, se sorprèn que em deixés fer totes aquelles coses. Però em veia tan segura i decidida, que no gosà impedir-m’ho mai.

Portland

2009-06-23T02:03:00.007+02:00

Ja sé per on puc anar a córrer i gaudir alhora del bosc i els seus animalons, tinc la piscina situada per quan el sol piqui una mica més, he descobert una zona residencial immensa com les que es veuen a les pel·lícules, amb jardins cuidats fins a l’últim detall, màquines de tallar la gespa en marxa i clafit de banderes americanes a punt per onejar orgulloses el proper 4 de Juliol.

M’he passejat per un supermercat amb productes tamany americà, centenars de plats preparats per facilitar la vida i el colesterol, on la fruita i verdura no són aliments de primera necessitat i, per tant, són caríssims, i on els dolços de tots els colors imaginables pengen de les estanteries clamant als quatre vents que te’ls enduguis.

Hem repartit el contingut de les maletes per l’apartament, blanquet i polit, amb cuina americana, inundat d’armaris, on en destaca una nevera enorme i sorollosa, un rentaplats també molt sorollós i un microones per preparar pizzes familiars.

He conduit sense marxes per carreteres de carrils enormes, amb interseccions de tamany illa barcelonina, on els vianants brillen per la seva absència.

I ja he fet la primera barbacoa.

Vacances escolars

2009-06-08T22:00:00.002+02:00

Recordo que, quan anava a la facultat, just després de Sant Joan començava les vacances i no hi tornava fins a finals de Setembre. Les setmanes prèvies a això, mentre estudiava pels exàmens de Juny, sempre tenia una llibreta al costat on hi anava apuntant una llarga llista de tasques, que tenia previstes fer durant les vacances de 3 mesos. Algunes es quedaven per fer, ho reconec, però fer-la era com una mena de ritual que tancava el període d'estudi i donava pas a l'estiu.

Doncs bé, aquest any tinc l'enorme sort de poder fer, de nou, aquestes vacances escolars i, com no, una llista ben llarga. Per començar, passaré 2 mesos a la vora de l'Obama, concretament a la costa oest, a Portland. Després d'aquestes vacances, vivint a l'americana, tornaré uns dies a Barcelona per agafar embranzida per encarar un viatge, al Setembre, per la Xina comunista, tan la rural com la més cosmopolita.

Aquesta vegada, la llista inclou coses com: escriure i llegir, fer turisme, passejar i córrer, descansar i estudiar, pensar i somniar, preparar el viatge a la Xina, oblidar i recordar,... I, com no, seguir omplint el blog.

Amsterdam amb tocs londinencs

2009-06-05T23:08:00.005+02:00

Amsterdam per les cases baixes, de maons rojos, amb enormes finestrals per deixar entrar els pocs rajos solars que s’esmunyen entre els núvols i per on, els passejants, en xafardegem el contingut i en deduïm algun aspecte dels seus habitants. Amsterdam pels canals, aquí pocs però ben nets, amb barques i vaixells per passejar, no com a primera residència. Amsterdam pel milers de bicicletes que circulen per arreu, sense cadenat, que no fa falta perquè ningú no roba bicis. Amsterdam pels porros, que et pots fumar a la zona hippie de Christiania, sense amagar-te, enmig d’un ambient de música de fons, perfums de carns al carbó i birres Carlsberg refrescant les goles.

Londres pels desastres de moda: leggins roses amb sabates verdes, sostens negres a sota d’una brusa color d’àngel, llaços o flors de roba adornant el cabell, en un intent de simbolitzar delicadesa o virginitat perduda.

I el brunch de la 12, les bicis amb caixa per dur-hi trastos o la família, les cases de coloraines, un parc d’atraccions molt antic, la famosa però gens interessant sirena, parcs immensos i preciosos per gaudir pocs dies a l’any, la guàrdia reial, bicis gratuïtes, els dolços amb molta canella, ...

Diguem que parlo de Copenhaguen.

Misc (IV)

2009-05-31T20:00:00.003+02:00

Mentre ella em parla, jo escric. L'escolto a estones. Però, en realitat, és capaç de parlar i parlar, i només cal que jo li digui, de tant en tant, algun 'clar', algun 'oi tant' i algun 'molt bé'. Tanmateix, sentint-se una mica culpable de no saber de mi, insisteix en escoltar quelcom de part meva. Però no passen ni 3 segons d'una possible introducció d'algun tema, per part meva, que ja ha enganxat el fil i s'endinsa, de nou, en el seu bla bla bla. Si alguna vegada necessito captar la seva atenció, he d'alçar una mica la veu i afegir algun so gutural que no s'esperi.

Mentre ella em parla, jo penso. Recordo la plaça de Monells, una de les places més precioses i armonioses que he vist mai. Ens trobàvem recorrent alguns pobles del Baix Empordà (Palau-Sator, Ullastret, Peratallada), per camins i carreteres secundàries, fins que vam arribar a Monells. El riu divideix i embelleix el poble: en una banda, l'església i l'escola, separada també per la carretera principal, i un bon conjunt de cases, noves i velles; a l'altra banda, més cases, ben arreglades la majoria i, sota una bona colla de porxos i voltes catalanes, dita plaça. Em poso en un racó per no perdre'm ni un detall i per imaginar-me-la plena de gom a gom, durant el famós mercat que diuen que hi tenia lloc fa molts anys.

Mentre ella em parla, jo llegeixo. I m'aturo al blog d'un bon amic, per a delir-me amb el ressó de les seves paraules. Fa poesia en prosa o prosa poètica. Erro, en algunes ocasions, a cercar-hi un significat que em permeti comprendre'l una mica més. Però quan ho evito, en gaudeixo mentre invento alguna resposta punyetera.

Avui

2009-05-26T21:00:00.005+02:00

La primera vegada que em van preguntar sobre el futur, fou a la primera entrevista de feina. Era per una simple tasca de becària, però l’home semblava que estava fent una entrevista per un alt ejecutiu: primer, em va preguntar com veia el meu futur professional dels propers 5 anys, i després es va atrevir a demanar-me sobre el meu estat civil i si m’havia plantejat ja de tenir fills o d’anar-me’n a viure a la Xina. Així, sense embuts.

Aquell dia vaig a adonar-me de dues coses: la primera, que no tenia ni idea de fer entrevistes i, l’altre, que no m’havia pas plantejat mai ni el futur professional ni el personal. I, la veritat, és que, encara que he fet alguns intents, mai he arribat a cap conclusió. He fet certs canvis vitals, però mai amb una fita que anés més enllà dels següents mesos.

Em costa plantejar-me el futur a llarg termini. De fet, a vegades penso en aquest llarg termini i no suporto veure’l calcat, en alguns aspectes, al dia d’avui. Per això, i per d’altres raons, sóc incapaç d’allunyar-me gaire de l’avui i em dedico a modificar-lo com si l’únic important fos el dia d’avui. Fins i tot, m’he adaptat una dita al meu gust: “deixa per demà el que et molesti fer avui”.

Em declaro lligada a l’avui. Potser s’hi pot detectar certa por a no tenir temps per fer tot el que m’agradaria, certa volatilitat, potser tocant poc de peus a terra,... Però, penso que, qui sap si el demà arribarà i m’hauré dedicat a fer solsament el que no m’agrada, esperant tenir un demà millor. Tot a costa de l’avui. Doncs no senyor, per mi només existeix el present, així que m’hi subscric.

Mètodes d'aprenentatge

2009-05-22T09:31:00.000+02:00

[Aquest article ha estat publicat simultàniament a la revista digital Paper de Vidre, núm. 52, maig de 2009, dedicada monogràficament a L'Escola]

No hi havia tornat a pensar fins que algú em va dir que s'havia mort, de càncer de pulmó. Fumava com un carreter, tothora; recordo, sobretot, que fumava a classe, sense parar. Avui això és inimaginable, però llavors ho vèiem com una cosa normal.

Em va ensenyar les matemàtiques de 6è, 7è i 8è de la ja mig oblidada Educació General Bàsica, EGB per als amants de les sigles. El consideràvem un professor força estricte i seriós, però que es permetia el luxe de fer algunes bromes, normalment de mal gust, de les quals rèiem per compromís. Generalment, els pobres destinataris d'aquestes mofes solien ser els «burros i subnormals», així els anomenava sense cap mena d'escrúpols, als quals feia seure a la primera fila, la paral·lela a la finestra. Ens ordenava segons els nostres coneixements de matemàtiques.

Abans de començar les seves classes, ens havíem de canviar de taula, situant-nos en l'últim lloc que havíem guanyat o perdut. El que en sabia menys seia a tocant de la taula del professor, just al costat de la finestra. Darrere seu el següent, i així fins a omplir cada una de les fileres de la classe. Al final de tot, més a la vora de la porta, hi seien els que tenien més facilitat resolent equacions, solucionant problemes sobre distàncies entre vehicles o calculant àrees de formes geomètriques múltiples.

Per aconseguir escalar en el rànquing de taules, calia ser el primer a enllestir l'exercici que ens proposava a la pissarra. Posava diferents exercicis i els assignava a cadascuna de les files. Recordo les seves classes com una lluita incessant, sempre cercant els resultats a corre-cuita, per obtenir la seva aprovació i que ens permetés allunyar-nos de les taules de la vergonya. Alguns s'estaven eternament al mateix lloc, rebent una vegada i una altra l'escarni del professor per no ser capaços de resoldre ni un trist problema abans que la resta dels companys.

A alguns, la vergonya d'estar entre els menys afortunats i que ho veiés tothom els va ajudar a espavilar-se. A d'altres, les frustracions els van acompanyar al llarg d'aquells tres anys i segur que més d'un se les ha endutes a algun divan.

Gent gran (II)

2009-05-17T00:00:00.001+02:00

Hi ha una residència d’avis, a la vora de casa, que té una sala d'estar, a ran de carrer, amb uns finestrals enormes. Jo hi acostumo a passar per davant de bon matí, quan vaig a la visita mensual del fisioterapeuta, després d’haver-me llevat, dutxat, vestit i esmorzat amb una revolada. Ells, en canvi, sembla que faci estona que seuen a la taula, davant del seu esmorzar, fent el ronso sucant a la llet, lentament, ara una galeta, ara un rosegó de pa.

Des de la sala estant, a través d’aquesta finestra, els avis poden observar petits fragments de vides d’altris: mares i pares que estiren als seus fills perquè no facin tard a classe, conductors impacients que toquen el clàxon massa sovint, treballadors que caminen amb decisió mentre prepararen mentalment la reunió matinal, estudiants que estiren maletes enormes amb una mà i amb l’altre ja teclegen el primer sms del dia, repartidors de diaris que obliguen als vianants a endur-se les notícies sota el braç, motoristes que avancen en ziga-zaga,...

Tot plegat, vides pertanyents a un món que els és completament aliè: el món de les presses, de les obligacions, de l’"ara no puc".

Teaming

2009-05-07T11:19:00.008+02:00

"La meva filla m'ha ensenyat a viure el dia a dia". De tot el que va dir el Jil van Eyle, el creador del Teaming, em quedo amb aquesta frase. I no en va dir pas poques, perquè parla pels descosits. Fa uns quants anys que va pel món explicant el Teaming i coneixent gent d'arreu dels que extreu tantes idees que, sens dubte, té molt a oferir i explicar.

En Jil explica l’origen de tot plegat de la forma més natural: quan la seva filla va néixer amb hidrocefàlia, una malaltia molt menys freqüent que tenir el número premiat de la loteria, va passar de ser un executiu agressiu, que vivia lligat als efectes materials, a donar validesa a cada instant de la vida, tal com aprengué de la seva filla. És clar que aquest fou un procés gradual, doncs les etapes del “perquè a mi”, de negació, de frustració i d’altres, no se les va poder estalviar pas. Però, de mica en mica, va fer girar la truita, en adonar-se que, per la seva filla, no existeix ni l’ahir ni el demà i que gaudeix amb cada sensació com si fos la primera i la última.

Tot això, el dugué a un llarg peregrinatge per fundacions que ben poc li podien oferir per manca de recursos. I, en voler cercar aquests recursos, s’adonà que les empreses mostraven cert recel a donar diners a una persona sola. Així que d’aquí en sorgí la seva idea: fer Teaming. La idea és que es facin microaportacions individuals, d’1 euro mensual. A nivell personal no suposa res, però en conjunt pot suposar una suma prou important per subvencionar petits projectes solidaris, tant de problemàtiques a països llunyans, com de les que tenim més a l’abast de la mà. Cada persona, o grup o empresa pot destinar els diners a on cregui necessari.

En Jil segueix oferint tot el que ha après, a qui vulgui escoltar-lo o necessiti un cop de mà per arrencar un projecte que pot beneficiar a molts, per molt poc.

Nota: Amb tan sols 3 minuts, podreu conèixer una mica millor què és el Teaming, explicat de viva veu pel seu creador, en Jil van Eyle: Vídeo sobre el Teaming

Tercer canvi

2009-04-30T19:00:00.000+02:00

No sé encara si vull ser escriptora, ni si ho seré algun dia. Però el que sí que sé és que, de moment, escriure m’apassiona. Per això, sigui o no aquest el destí del camí que he emprès, sí que és el trencall que he escollit, i amb moltes ganes, per encarar el segon canvi que anunciava a principis d’anys.

Aquest blog, per exemple, és un bon exercici d’escriptura, al qual hi estic destinant força més temps que anys anteriors. També em dedico a recórrer blogs de coneguts i desconeguts, aprenent múltiples formes d’expressió i, com no, extraient algunes idees.

A més, he estat remenant la xarxa, per anar-me introduint de mica en mica en la redacció digital: estic enviant alguns articles a revistes (si me’ls publiquen ja ho penjaré aquí) i fent petites col·laboracions en alguns blogs de viatges.

Finalment, per forçar-me encara més a escriure, estic participant a diferents concursos d’escriptura. El primer de tots ha estat el de TMB, on he enviat dos relats ben curtets (aquest i aquest). El segon concurs on participo és de viatges, pel qual he escrit més de sis pàgines recordant, i alhora gaudint de nou, el viatge per l’Atlas marroquí. I, el tercer, és un concurs de relats curts, en el blog d’Altair. Us invito a llegir-lo i, si us agrada, a votar-lo.

Sant Jordi

2009-04-24T15:11:00.002+02:00

De bon matí, quan he sortit de casa a les 7, he flairat en l’aire una mica de Sant Jordi, doncs ja hi havia algunes parades plenes de roses, preparades o que s’estaven mudant per l’ocasió.

A la nit, quan he tornat de la capital, només en quedaven algunes restes. A l’estació hi havia una parada amb ben poques roses, però envoltada per una munió de “trajos” grisos que, arribats amb l’últim tren, es barallaven per no arribar amb les mans buides a casa. Pel carrer era difícil no trepitjar tijes, pètals de múltiples colors o plàstics engalanats amb la bandera catalana.

A casa, el Sant Jordi, que demà matarà el drac a Montblanc, havia tingut un moment i m’havia deixat, com cada any, una rosa i un llibre.

Comptar ovelles

2009-04-21T18:41:00.000+02:00

Algunes vegades, quan em costa dormir, intento comptar ovelles, per veure si em distreu dels pensaments que em mantenen desperta. La veritat però, és que no m’ha servit gairebé mai de res, ho faig com un mer entreteniment perquè, sense voler, acabo tornant als pensaments "cafeínics" i oblidant quantes ovelles duia comptades.

De fet, he de confessar que tinc un problema amb les ovelles: no les sé fer saltar. Al principi comencen bé, tal com he vist moltes vegades en els dibuixos animats, una rere l’altra, saltant la tanca i desapareixent de l’espai de visió. Al cap de poca estona però, no més de vint ovelles, el meu cervell no les domina i la majoria s’entrebanquen amb la tanca i cauen de morros a l’altre costat. En poca estona tinc un amuntegament d’ovelles bramant i les noves ja no gosen passar. Irremeiablement, he de deixar de comptar ovelles.

Ahir, que no vaig poder adormir-me fins a les tantes, vaig fer-los de tot a les pobres ovelles. Quan darrera de la tanca ja no n’hi cabia cap més, em vaig disposar a inventar noves formes de maltractar-les. Vaig començar tirant-les amb un tirador gegant. Era divertit, però de nou el meu cervell va decidir que la goma es feia malbé de seguida i ja no en podia llençar més. La següent versió fou la de la catapulta, que durà fins que es desmuntà tota.

La opció final fou la millor. Vaig situar les ovelles en una renglera llarguíssima ben a ran d’un precipici. Llavors, vaig fer aparèixer, d’entre els núvols, una mà enorme que, d’una en una, anava empenyent les ovelles al buit. Era fantàstic perquè no hi havia cap artefacte que es pogués fer malbé, ni hi havia possibilitat que s’amunteguessin les ovelles. Anaren caient, una a una, cent, cent una, cent dues... tres-centes vint, tres-centes vint-i-una, tres-centes vint-i-dues,... fins que em vaig adormir.

Relacions

2009-04-15T18:00:00.000+02:00

Una davant de l'altra, una taula que les separa, una mare i una filla. Una pren una cervesa, l'altra una tònica. No es miren. No parlen. La vella sembla que dormi, obre els ulls a dures penes. La jove mira, ara cap enfora, observant els que passegen per davant, ara cap endins, observant la disposició dels elements al bar.

Passa una nena per davant del bar. Duu un paraigües molt cridaner, amb clapes de diferents colors i orelles de rata. La mare i la filla l’observen amb atenció, durant breus segons. Per un moment, els seus pensaments s’han trobat.

Però tornen a allunyar-se l’una de l’altra. La vella mig acluca els ulls, la jove segueix observant-ho tot sense veure res.

Tan a prop i tan lluny.

Jo viatjo tot l'any

2009-04-12T13:00:00.000+02:00

No fa tants anys que he descobert la meva gran passió per viatjar: visitar ciutats i pobles, conèixer com viu d’altra gent, gaudir de la natura en totes les seves formes. Crec que en vaig ser conscient de debò quan me’n vaig anar a viure a Holanda. Allí me’n vaig fer un bon fart de visitar el país i, com no, d’aprofitar qualsevol oportunitat per visitar els països dels voltants.

Des de llavors, no he parat. Per si algú en té algun dubte, m’he fet un mapa amb els llocs on he estat. El primer gran viatge fou a Argentina, amb les cascades de l’Iguazú i les glaceres com a colofó. Després em vaig desplaçar fins a les nostres antípodes, a la terra del gran núvol blanc. Un altre viatge inoblidable fou el recorregut pel Marroc, per l’Atlas i fins al desert, coneixent una petita part de la seva cultura. No m’oblido tampoc d’Istambul i la Capadoccia, pels contrastos, ni dels Països Bàltics, amb moltes reminiscències de l’antiga Rússia. I molts d’altres llocs: Nova York, Suïssa, Roma, Londres, París, Berlin, Praga, Sevilla, Lisboa,...

Des del sofà estant, puc llegir alguns lloms de les guies i revistes de viatges de la llibreria. Perquè, per mi, tots aquests viatges, comencen el dia que decidim quin serà el pròxim lloc a visitar.

Aquest any toca Xina. Acabem de comprar els bitllets, pel setembre. Encara queda molt, però jo ja he començat a gaudir del viatge: m’estic llegint un parell de guies, un llibre d’història, narracions que inclouen la Xina en la seva trama i unes quantes revistes de viatges. Estic apuntada a fòrums, per conèixer les inquietuds i necessitats sobre el viatge, llegeixo blogs d’altres viatgers i he parlat amb amics que hi han estat. També he aprofitat la tirada que té el país últimament, per anar a un parell d’exposicions sobre la Xina. A més, intento aprendre tant de xinès com puc a l’escola oficial, a veure si, un cop allí, sóc capaç de poder intercanviar algunes frases.

Per sort, tot i que m’entristeix una mica el vol de tornada, el viatge tampoc s’acaba aquí. Després ho recordo durant molt de temps: mirant i remirant les fotos, escrivint sobre el viatge, llegint sobre temes que m'han encuriosit, recomanant-ho a qui faci falta i, com no, amb la possibilitat de que, potser, algun dia hi tornaré.

Gent gran

2009-04-04T21:33:00.006+02:00

Vaig conèixer al senyor Figueres a la residència de Montblanc, quan ratllava els 100 anys. Era un home alt i prim, que sempre somreia i cantava, i que tenia una memòria perfecta. Acostumàvem a jugar a dames, mentre m’explicava la seva vida o em cantava poesies, que deia s’acaba d’inventar per mi. Recordo que em guanyava la meitat de les vegades. Jo parava més atenció a les seves històries que no pas al joc, però no deixava de sorprendre’m la seva agilitat mental i, sobretot, la seva vitalitat.

M’explicà que, amb 16 anys, els seus pares l’enviaren a fer les amèriques, per evitar que el reclutessin per a la primera guerra mundial. Allí, fent de cambrer, s’enamorà de la noia que rentava els plats i, amb la qual, amb molta perseverança, aconseguí casar-se. No tingueren fills, en part, perquè ella emmalaltí aviat i estigué molts anys veient la vida passar, des del llit estant.

El senyor Figueres va morir amb 101 anys sense haver deixat, en cap moment, d’estar encantat de la vida, com sempre deia.

Misc (III)

2009-03-29T21:40:00.001+02:00

He tornat a acostumar-me a comprar un ram de flors cada quinze dies, des que pel meu aniversari me'n van regalar un de margarides blanques. Intento comprar cada vegada un tipus de flors diferents, les poso a sobre la taula del menjador i quan es comencen a marcir una mica, en trec les fulles i flors més lletges i, les que queden, encara les aprofito uns dies en un gerro més petit. Quan vivia a Holanda ho feia sovint perquè veia que era un costum molt estès. De fet, sempre que t'invitaven a sopar a casa d'algú, era gairebé obligatori dur-hi un ram de flors. Quan vaig tornar d'Holanda vaig seguir-ho fent i ho havia deixat de fer sense cap motiu aparent.

Les que tinc avui són una mica holandeses, perquè hi predomina el color taronja. Les observo, mentre recordo els pedaços de vida que m'han explicat aquest cap de setmana, cada un d'ells ple de sentiments, amb la seva pròpia història al darrera. Però tots ells amb quelcom en comú: generen sentiments oposats, de desitjar i no desitjar alhora.

Per això, quan llegeixo un llibre com “Els miserables”, imagino que el seu autor deuria haver escoltat també moltes vides, de patiments i de grans desgràcies, o hauria llegit la vida de tants i tants personatges, com el que ens explica el meu amic Càtilus en el seu blog, per arribar a introduir, en una novel·la llarguíssima i interessant, pàgina per pàgina, centenars de personatges amb un passat força miserable i amb molt poc futur.

Mans

2009-03-24T22:11:00.000+01:00

Encara mantenien el vigor de la joventud i es movien amb desimboltura i precisió per sobre del teclat. Però s'hi t'hi fixaves una mica, veies com s'hi anava notant l’edat: havien començat a aparèixer les primeres taques, encara poc perceptibles i també certa artrosi que, sens dubte, cada vegada aniria a més. Aquelles mans eren un clar reflex del seu propietari, amb força vida viscuda però encara molta per viure i dedicades a una feina que no les maltractava pas.

M’agrada fixar-me en les mans i en el que diuen del seu portador. Segurament se'n poden extreure molts detalls personals, però per això caldria tot un tractat de psicologia. Jo em conformo en admirar-les i endivinar-ne alguns petits trets.

M'agrada fixar-me en les mans dels pagesos. Solen ser ben molsudes, torrades pel sol, amb dits gruixuts, clivellades, amb tot de marques de talls antics o recents i, gairebé sempre, mostren alguna ungla enfosquida per algun cop de martell despistat. Són fortes, capaces d'arrencar fàcilment un manat de cebes. Però també poden ser prou delicades per recollir les maduixetes de l'hort o les cireres del cirerer. Aquestes mans, quan t'estrenyen, ho fan amb fermesa mentre en notes el tacte rugós.

M'agrada fixar-me en les teves mans. De dits llargs i harmoniosos, de tacte suau. Es mouen amb lentitud, expressant tranquil·litat. Les meves, en canvi, són més petites, sempre lluint algun petit tall i amb les típiques deformacions de qui les rossega a diari com reflex de certa ansietat o inseguretat o timidesa o una cosa d'aquestes, diuen.

Amistazo

2009-03-12T11:07:00.006+01:00

L’amic va saltar del bus i es va acomiadar d’ell amb un “Hasta mañana amigo”. Immediatament, i durant un parell de minuts, la seva cara va lluir l’expressió de l’alegria, la il•lusió, la satisfacció i l’orgull. Tenia un nou amic. Cert era que el nou amic li havia fet prometre que li regalaria els “tazos” que tingués: que si li compraven un “tazo” daurat, que li donés, que no en tenia cap, que si en trobava un de blanc i vermell també, perquè a canvi d’aquest, un altre amic, n’hi donaria dos, que si el “tazo” tenia el “C3-PO” dibuixat, que també li donés perquè un altre amic, molt aficionat a la guerra de les galaxies, el buscava i a canvi en tindria tres de nous.

El nen ho feia per tenir un nou amic. Però també perquè a ell només li costava uns quants “tazos” fer content a aquell noi, que no sabia pronunciar les erres, i a qui el seu avi no n’hi comprava perquè deia que era una tonteria. El nen, orgullós del seu d’avi, li havia dit que a la tarda, quan l’avi li demanés què volia, li demanaria un “tazo” i li donaria a ell. Així ja en tindria 18.

Una història per un entrepà (II)

2009-03-05T19:00:00.000+01:00

Aquesta vegada estava caminant pel carrer de Sants quan se m’apropà una noia amb el cabell llarguíssim, arrissat i de color pastanaga, acompanyada per un gos de pèl llarg, arrissat i de color pastanaga bullida. En menys de 5 minuts ens trobàvem una davant de l’altra, ella amb un entrepà de truita i una fanta i jo amb un bloc i un llapis per no perdre ni un mot. I aquesta fou la història que m’explicà:

“Des de petita havia volgut ser astronauta, però a casa meva no hi havia ni un duro i, pel que pots comprovar, jo he acabat més o menys igual. Lo més a prop que m'he trobat mai de l’espai era damunt de les oliveres, en ple mes de gener, pelant cada una de les branques i sentint la gebrada en cada un dels meus òssos.

Fa dos anys, sempre fidel a la meva vida de rodamon, vaig estar uns mesos a La Haia, a Holanda. Casualitats de la vida, em van portar a conèixer un noi que treballava pel Tribunal Internacional. Un dia, parlant amb ell, em va explicar que la setmana següent estava invitat a una festa de l’ambaixada espanyola i que, aquell any, hi aniria el Pedro Duque. Ja et pots imaginar que se’m van obrir els ulls de bat a bat. Jo sabia que mai seria astronauta, però conèixer algú que havia pogut volar a l’espai exterior era un somni que, per fi, semblava a l’abast de la mà.

Com que el meu amic tenia permís per dur un acompanyant, vaig suplicar-li que m’hi deixés anar després de prometre-li que trobaria la roba adequada: en aquestes festes tothom hi va arregladíssim i jo no solia anar pas massa mudada.

Una amiga em va deixar uns pantalons amb un top a conjunt preciós i, fins i tot, vaig fer-me fer un monyo per una amiga molt manetes. En sortir de casa no m’hauria reconegut ni mon pare. Jo mateixa no em reconeixia.

La festa era en un restaurant al costat mateix de la platja. Vaig anar-hi amb tramvia, no podia agafar pas la bicicleta amb aquella roba. Just quan em trobava a uns 200 metres del restaurant vaig sentir uns crits aguts i estridents provinents del cel: era una bandada de gavines que se n’anava mar endins. No vaig tenir temps a reaccionar: quan passaren per damunt del meu cap van deixar anar una pluja blanca que, en caure a terra, espetegava com si estessis llençant tomàquets gegants.

Dos enormes cagades de gavina m’interceptaren: una als pantalons i l’altra al mig del cap. Amb aquella fila no podia anar a la festa però tampoc podia anar a casa a cambiar-me, ja que no tenia pas res per posar-me. El meu cervell va començar a cercar alternatives, no podia perdre una oportunitat com aquella.

El primer que vaig fer va ser aprofitar una de les dutxes de la platja per netejar tant com vaig poder tot l’entrellat. Però estava feta un desastre, no podia anar així. Llavors va aparèixer davant meu la salvació: una parada de platja que tenia foulards. Me’n vaig comprar un pel cap, de colors vistosos, que vaig enrotllar tal com havia vist que feien les xiques turques holandeses, i dos més , una mica més discrets, que vaig empescar-me-les per fer-los donar forma de faldilla.

Només et puc dir, per acabar, que tothom ho va trobar la mar d’original, fins i tot el meu amic, i que el Pedro Duque fou un encant explicant-me un munt de coses i invitant-me a visitar la ESA.

Però això últim ja no va poder ser: el món no para de rodar i se’m va endur lluny d’allí.”

Misc (II)

2009-02-28T19:05:00.000+01:00

Un pianista cec, un guitarrista despentinat, un contrabaix gros i un cantant negre. Els quatre em van fer gaudir de debò d'un vespre de jazz clàssic en un entorn ben preciós. Mentre escoltava, em vaig dedicar a inventar-me les personalitats dels que m’envoltaven. Davant mateix hi tenia un ginecòleg, acompanyat de la seva rossa i ben vestida amant, que feia esforços per no adormir-se després d’una jornada duríssima palpant l’entrecuix de múltiples pacients. Al seu costat hi havia una parella de suecs, rossos i blanquets, poc xerradors, que anaven intercanviant mirades i moviments de cap i braços al ritme del contrabaix. Més enllà, com presidint la sala, un polític amb la dona i l'amiga d’aquesta, riallers però tristos. Al darrera, el motorista solitari, copa de cava en mà i anades i vingudes massa freqüents. Al seu costat, la senyora de cara difícil i pèls complicats, riquíssima i amb mal gust, acompanyada d'una xinesa fina de cara ample i de la mare d'aquesta, prima fins a l'extenuació. I soroll de fons, de celebracions i fotos i expressades alegries.

Aquest ha estat el meu regal d'aniversari, que sol caure en febrer. Aquest mateix mes també m’he alegrat de ser veu i vot en un casament, que em compensin l'esforç a la uoc amb uns quants crèdits de regal i de compartir unes quantes estones amb vides ben diferents: una futura coach que, després d’aconseguir la feina de la seva vida, l’abandona perquè no l’omple i ara persegueix incansablement el seu objectiu, un pilot rodejat de quatre filles i un recent nascut, que a canvi del títol de pilot va haver de pagar amb vuit anys militars, i una arquitecta que se’n va un parell de mesos al Perú a cercar clients, però que tornarà per seguir reivindicant el dret a la vivenda en una ciutat que vol canviar sense escrúpols.

Penso, per tant descric

2009-02-14T13:29:00.003+01:00

Diu en Josep Pla, en una anotació d'El quadern gris:

“10 d'agost [1918]: [...] El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.”

Potser és cert, perquè d'opinions en té tothom i, qui més qui menys, sempre té quelcom a dir sobre qualsevol tema. Ara, que aquestes opinions siguin o no ben fonamentades i que es faci per la via del respecte, això són figues d'un altre paner.

En vista d'això i del que diu Pla, jo m'esforço a descriure. Perquè m'encanta observar el meu voltant i explicar-ne tots els detalls, els que es veuen i els que m'imagino per pura diversió. Perquè m'agrada dibuixar amb paraules, tot de records o pensaments que venen i van. Perquè desitjo que qui em llegeixi s'endinsi en el meu món i ompli una mica més el seu.

En definitiva, perquè m'agrada escriure i descriure.

Acabant

2009-02-10T19:40:00.005+01:00

Em dic Marta i sóc addicte a acabar coses.

M'agrada enllestir treballs, tot i saber que potser alguns d'ells s'hauran de revisar.

M'agrada quan s'acaba la llet de l'ampolla, l'aigua de la garrafa, la sopa del paquet o els cereals de la caixa. També m'agrada quan dono per gastada una peça de roba o unes sabates.

M'agradava, abans, quan s'acabava la tinta del bolígraf. Ara acostumen a fer-se malbé abans que s'acabi.

M'agrada quan acabo un curs, una assignatura o un tema: no tardo en començar a pensar en el nou curs, la nova assignatura o el nou tema.

M'agrada quan acabo un llibre: immediatament poso el punt en el nou llibre.

M'agrada quan enllesteixo un post del blog.

Frueixo acabant. I frueixo quan comença de nou tot plegat.