Ops! Ona...

Fi

2007-01-28T19:51:00.000+01:00

He acabat els exàmens. Cal que expliqui les notes? Bé, no deu interessar a gaire ningú, això. Tot aprovat, excepte una, que no m'hi vaig presentar. Em vaig acollonir, sí. Ara deu tocar repòs, reflexió i agafar una mica de forces per al nou quatrimestre. Passarà ràpid.

L'any que ve no sé pas què faré. Oh my god. No sé pas si m'en sortiré. Vull dir que no sé què faré. Sortir-me'n, me'n sortiré, però no sé on estaré d'aquí a un any just i això m'espanta. Un màster, una 2a carrera, una enginyeria.

Disculpes per la pausa. Ara torno.

fosc

2006-12-26T05:25:00.000+01:00

Tot està recobert pel gel de la nit. Els cotxes de fora el carrer resten blancs, l'herba verda dels parterres és d'un gris pàlid, un gris bòric. Cada cop que intento escriure les paraules resten mudes dins meu.

M'agradaria poder dir-ho tot, d'un sol cop. Per molt que m'hi esforci, per molt que busqui dins meu els racons de soledat que em diuen que ja no estic sol. M'assec davant l'ordenador, amb els pantalons i una samarreta vella. No poso música, només les tecles que em marquen el trist compàs de l'espera eterna. No serà com la "beat generation"? Hauré deixat d'escriure per només mecanografiar?

No vull seguir un ritme així, he de descansar i deixar de banalitzar la resta del món. Redéu, que diria el meu avi, fot-li foc. Mirem si quan reneix, reneix amb més força.

Una abraçada. Bon Nadal.

Sang

2006-12-15T22:06:00.000+01:00

Esgarrapo, escric amb sang. Sagno com un pardal malferit, un pardal que bat les ales. L'últim instant. Escric amb ràbia. Voldria tenir una destral i començar a crear, a crear la destrucció. Estripem cortines, xafem les idees.

1 comment

2006-11-27T00:29:00.000+01:00

Collons! Un comentari, i de propaganda.

Ho sentiu?

2006-11-18T19:43:00.000+01:00

Sentiu la remor de les fulles. El vent les ha escampat per tot el jardí de casa. La gespa resta tapada per la catifa marró i groga de fulles de salze. És trist veure que el fred arriba altre cop. Altre cop ens abriguem, altre cop deixo de mirar-te als ulls per mirar a terra, per no trepitjar cap bassal de melancolia.

És la tristor dels últims instants que m'esbudella i em fa venir amargor a la gola, és la tristor de la meva mirada que em confón. Trio un camí que em guia cap a l'infinit i, ara ja ho sé, que l'infinit ets tu. Se'm fa difícil veure't a través d'ulls d'amic, veure't a través de persona aliena, de 3ª persona.

No ets ja la llum. Ni tan sols ets una espelma que il·lumina la meva habitació, ara ja només ets algú que s'asseu i em dóna l'esquena, algú que em mira de reüll, algú que pensa que ja no hi sóc.

24

2006-10-14T21:12:00.000+02:00

Ahir, 24 anys.
Avui, un dia més.
Demà, qui sap?

No

2006-10-04T10:37:00.000+02:00

No. No cal que hi pensis pas més. Ella ja no t'estima. De fet, mai ho ha fet. No t'entestis a recordar els dies passats, no vulguis ser una flama dins el seu cap. No ets res.

La truques i busques aquell to de complicitat en la seva veu. Ara que no pots veure els seus ulls envermellits pel fum dels bars ni tampoc pots sentir la fredor de les seves mans. Voldries, això sí, pensar que t'havia estimat.

Li dius, per últim cop, que tu sí. Que l'estimaves massa.

Tot torna

2006-10-02T17:11:00.000+02:00

I us escric. M'escric a mi mateix. Les agulletes als braços, cames, avantbraços, esquena, orelles i pestanyes ja comencen a passar. Els peus encara no me'ls trobo.

Al pis tot va "bé", com a mínim tant "bé" com pot anar amb tres noietes (de 18 anys) i un noi (de 23 apunt de 24). Encara cuinem amb fogonet, encara no hi tinc PC ni una mica d'altaveus per l'MP3.

I així va tot.

Pausa

2006-08-31T12:02:00.000+02:00

Ja em diuen que no escrigui posts escoltant a Extremoduro, que després les frases em resulten ràpides i inconexes, sense sentit, vaja.

La pausa ha estat temporal (ara ja ho torno a ser, que diguem). Però hi ha novetats en la meva vida. Vaig a viure a Barcelona en un pis d'estudiants (després de 5 anys de pujar i baixar) i el pròxim dia 16 vaig a fer la Matagalls-Montserrat.

La pausa era per tot això. Ara em foto caminades de 5 hores al dia, vaig amb bici a les tardes i algun dia hauria de fer tot el tema del pis.

Tot vindrà, tot.

FM

2006-08-17T01:03:00.000+02:00

Festa Major al meu poble. Que jo m'entesto a dir-li poble tot i que alguns vulguin dir-li ciutat. Concert i gresca (avui ja poca). Han estat un munt de dies amb ganes de fer saltirons pels carrers i cantar amb veu alta, de retrobar antics companys i companyes de classe i bar.

Com m'agrada tot això! Ser del poble i veure a tothom com riu, com balla i com canta.

Agost

2006-08-07T12:36:00.000+02:00

El seu nom ja ens omple la boca. El seu nom ens recorda a les tardes a la Plaça, una orxata, una conversa més, una tarda que passa llarga i plaent. La dolça memòria de nits llargues, de tant llargues que ja no sabem ni què fer a última hora.

Un Agost tot per mi, un Agost d'avorriment absolut, de tedi perfectament estudiat. Un Agost de matins blancs, tardes grises i nits absolutament negres. Un Agost per deixar de ser, per ser més que mai.

Tres

2006-08-06T19:53:00.000+02:00

He començat tres textos. No n'he pogut acabar cap. Pot ser que sigui el mal de coll o la festa d'ahir. Pot ser que siguin les neurones, que som diumenge a la tarda, que fa tres hores que estic jugant a la PlayStation.

Però els acabaré, algun dia, tots tres.

Poc clar

2006-08-05T20:10:00.000+02:00

Pujava les escales de dues en dues. La mirada cap endavant. Se sentia, altre cop, el rei del món o com a mínim el rei del seu món. Ja no li costava res fer el què li vingués de gust, ja no tenia por de res.

Ara buscava una raó per tornar-se a estaballar contra la paret, per fotre els peus a la galleda altre cop, per ser un ésser depriment.

Allò li anava bé. Ser un ésser depriment. Que li veiguéssin els ulls enfonsats, els cabells sense tallar i la barba descuidada. Era un estat sublim de catarsi emocional. Volia deixar de dormir plàcidament totes les nits, volia a tornar a ser un creador somnolent, un artista atormentat per la seva trista i solitaria vida.

Mòbil

2006-08-05T13:01:00.000+02:00

Un altre mòbil que ha passat a millor vida. Es deu haver cansat de voltar de butxaca en butxaca, d'anar amunt i avall al meu costat, de sentir converses poc sucoses i de llegir missatges avorrits. Avui ha mort. Amb poca dignitat, per cert.

No m'ha deixat recuperar tot el què tenia guardat en la seva memòria. Hi he perdut els últims set mesos de la meva vida. Missatges i números de mòbil.

No pot ser que el mòbil vulgui fer net de la meva vida, també?

Els pagesos

2006-08-04T00:03:00.000+02:00

La classe rural té culpa de tot. Ara resulta que els incendis també són culpa seva. Com poden dir això? Qui manté els boscos nets, qui neteja les vores dels camins, qui condiciona les vies per arribar dins de les masses forestals?

La crema de rostoll no és un fet aïllat, això ja ho sabem. Però no es pot criminalitzar tot un col·lectiu per aquest fet. Purins, focs, additius il·legals en els pinsos i un llarg etcètera que omple les pàgines dels diaris. No són delinqüents.

És una feina digna. Treballar el territori, creure en la força de les persones i la terra. Anys d'història que han forjat la personalitat del nostre pais.

Calla

2006-08-03T01:01:00.000+02:00

Li vaig dir adéu. Al cap de vint metres em vaig girar per veure com tancava el portal i pujava escales amunt. La vida li corria amb pressa a les venes i la passió li exigia una mica de paciència.

No sabia per què li havia dit a ella. Hi hauria pogut anar sol al concert, tornar caminant sol i no m'hauria despedit de ningú amb dos petons tebis a les seves galtes. Potser el què venia després tampoc hauria sigut mai.

Em costava recordar els instants al seu costat, les frases dites d'esma i les mirades que s'entelen entre el fum dels bars. Però tot m'era familiar i càlid.

I mai puc acabar aquesta història, que els ulls s'em omplen de dolor, que els ulls em cremen amb els records.

Deixar

2006-08-03T00:57:00.000+02:00

Hauria de deixar d'escriure de forma compulsiva. Això d'escriure per fer teràpia alternativa no sé pas si és el què em canvé més. Em diuen que hi posi fotos, que resulta més amè. No vull que resulti amé, només vull escriure. Ja em perdonareu.

També caldria que deixes el trist costum d'escriure i no repassar el què escric, d'escriure i no llegir els comentaris, d'escriure i fer-me fonedis dins meu. Crec que em començo a inventar històries en la meva vida només per a poder-les escriure aquí.

Facilito les reaccions a la gent, m'impregno de càbales imperceptibles i em desfaig entre les dents dels meus acompanyants tot buscant alguna cosa per escriure.

Roger Mas

2006-08-02T17:17:00.000+02:00

Com no ens pot agradar un home que és capaç de cantar sobre Francesc Pujols amb una finor sublim? Concert de Roger Mas el dissabte passat al meu poble (que alguns s'entesten a dir-li ciutat). Prop del riu, poesia i música, tranquilitat i acords de guitarra, la remor de les fulles dels àlbers i versos que ens fan sentir a tots una mica més humans.

"Coàguls sense volum ni precissió"

Foc

2006-08-02T17:09:00.000+02:00

Us esric des de l'infern. Quaranta graus a la sombra. Quaranta graus de calor i patiment. Quaranta graus de suor infernal. Quaranta graus per seguir esperant. Quaranta graus de sol, de sol i solitud.

Transformat en bassal. Líquid en perfecte ebullició. Estat de la matèria per a la imperfecció, per al adaptabilitat parcial. Quan m'evapori ja serà llavors la perfecció. La sublimació de les idees en un estat que s'escampi per tot el món, que em faci posar en tots els racons dels sentiments.

Que passi una mica d'aire. Però que no sigui aquest aire que em fa bullir la sang dins les venes, que no sigui un aire insuflat de foc, que tampoc faci prendre els pins dels boscos ni les ginestes dels marges.

I tot per no esdevenir, encara més, disolució imperfecte d'estats inmaterials.

avui

2006-08-02T14:18:00.000+02:00

avui les portes es quedaran obertes
les finestres somriuran al nostre pas

avui buscarem un racó tranquil
les fulles de les cols ens taparan

avui ens treurem les pors del damunt
serem tu i jo, només tu i jo

Somnis

2006-07-29T17:11:00.000+02:00

Tu;
Somia en una dolça posta de sol,
en veure't abraçada,
a sentir-te estimada.

Somia en sentir-ho tot de nou per primer cop,
a escalar indrets impossibles,
a sentir-te més a la vora del cim.

Somia que ets única,
que la vida et somriu,
que tot sigui així per tu.

I jo;
Somiaré el sol més brillant,
una abraçada tendre,
que torno a estimar com mai.

Somiaré que ho sentim tot de nou per primer cop,
que escalem indrets que ningú a trepitjat encara,
que som al cim.

Somiaré que som únics,
que la vida ens somriu,
que tot sigui així, que tot ho farem així.

Hi ha dies que els somnis es fan realitat.

Mal

2006-07-29T10:21:00.000+02:00

Encara em fa mal el peu. El tinc molt inflat, però no em sé estar quiet. Ara hauria d'estar amb el peu enfilat i amb gel. He anat a esmorzar a les vuit del matí, un d'aquells esmorzars que no s'haurien de fer si no fos per prescripció mèdica (amanida, entrepà, etc.).

També em fa mal el cor. No pensava pas que em m'arribés a saber tant i tant greu deixar de veure els nens i nenes del Campus. Em vàren fer un regal molt bonic que ja el tinc penjat a l'habitació. També em sap greu deixar de veure els monitors i monitores. Espero que l'estiu ens faci retrobar els somriures de complicitat entre nosaltres.

Gràcies per tot a tots.

No

2006-07-26T23:55:00.000+02:00

No penso quedar amb les ganes de fer res de res. Penso fer-ho tot. Tinc ganes de ser-hi, de jugar sempre amb la lluna i el sol, de beure'm l'última copa, de tastar la teva pell.

No seré jo qui em negui el què m'agrada. Ni els altres seran prou valents per ser els meus guardians. La meva consciència comença a fer-se gran i la meva insconsciència és tan i tan juganera com sempre.

No em busquis altre cop entre les pedres dels carrers, no em busquis altre cop a les barres de bar. No em trabaràs pas rera un gin-tònic, no em veuràs pas sol i plorant.

No. Només, no.

Burro

2006-07-26T23:47:00.000+02:00

Sí, em passa a mi. El turmell a la merda, per voler fer com ells, per voler córrer com ells, per voler saltar com ells. I ja no en tinc edat. No per fer aquestes coses.

Però no vull deixar de jugar. Mai.

Ara

2006-07-22T19:13:00.000+02:00

Feia temps que no ho feia. Xerrar amb una noia fins tant tard. Explicar tantes coses. Hi ha moments que se'm fa difícil creure que és la meva vida. És estrany que tingui tantíssimes coses per explicar.

Però em fa por. Molta por altre cop.

No xerro massa?