Changing, again

Pink Floyd

2009-07-09T00:49:00.006+02:00

Avui al vespre, mentre prenia un cafè amb llet i pensava en tu, a no sé quina emisora de ràdio han posat el "wish you were here" dels Pink Floyd. Doncs això.

No sé ben bé perquè

2009-07-06T15:24:00.004+02:00

Avui dec estar tovet...

http://www.youtube.com/watch?v=Vwj3lQIHi_E

Amunt, ànima forta!

Darrer aniversari de la sèrie

2009-06-16T22:28:00.007+02:00

D'entre tots els aniversaris que se m'acumulen cada any, entre meitat d'abril i meitat de juny, aquest és, segurament, el més meu.

Avui fa deu anys que vaig anar al metge i no en vaig osrtir amb gaire bones notícies.

Quan tornava a casa, vaig passar pel costat d'un camp de roselles.

D'aleshores ençà, cada any espero que floreixin i, quan hofan, les admiro més.

Tal i com estan les coses a la blogosfera (rectifico; a la blogosfera que m'és coneguda) havia pensat anunciar un tancament provisional (o no) d'aquest blog fins a reprendre els ànims, però finalment, només he decidit anunciar que el ritme de publicació serà ben bé el que em convingui a partir d'ara (vés a saber quin) i que ja en parlarem de tot plegat més endavant.

Sobre "El quadern gris"

2009-05-29T23:37:00.007+02:00

Finalment, el cap de setmana passat, vaig acabar la lectura d'"El quadern gris".

Ja ho vaig avançar fa temps. Ha estat una lectura que m'ha agradat. Més que agradat, m'ha impressionat.

No recordo quan vaig comprar l'edició de butxaca (destino) que en tinc. Deu ser un dels pocs lllibres que tenim que no estan signats i amb el mes i any de l'adquisició en alguna de les primeres pàgines (de vegades hi apunto també el perquè).

En qualsevol cas, el vaig comprar una mica per indicació de pere i per aproximar-me a la figura de Pla, una de les meves grans mancances en llengua catalana.

La veritat és que em feia una mica de mandra (Pla i El quadern gris). Per alguna raó que ara no em ve al cap, vaig llegir alguna cosa força concreta dels "Homenots" i em penso que per aquí em van venir les ganes d'endinsar-me en la lectura del quadern.

Amb temps, poc a poc, he anat fruint del text. No diré jo ara res de nou sobre el quadern gris. des del començament em va agradar aquesta prosa fàcil (de llegir) amb un llenguatge que, per més senzill que Pla defensi que és, barreja aquesta faciltat per a la lectura, la fàcil comprensió, amb registres sovint cultes (o com a mínim a mi m'ho semblen).

També és veritat que, a part dels termes més o menys cultes, n'hi ha força d'específics, imagino que per àrea geogràfica, per àrea de coneixement, etc. Aquesta barreja m'ha semblat molt agradable.

No acabo d'entendre però alguna cosa del text que potser algú amb més coneixments sobre l'obra ens podrà aclarir.

Si no ho he entès malament, se suposa que "El qudern gris" és un dietari escrit per Josep Pla, molt en primera persona, com una mena d'exercici d'estil, amb molta descrició de paisatges i persones, mentre acaba els darrers cursos de la llicenciatura de Dret a la Universitat de Barcelona, a finals de la segona dècada del segle XX i va buscant la seva ubicació a la vida (bàsicament, mentre mira de fer-se escriptor).

El text és, doncs, fresc, jove, intens. El meu dubte és, però, que el llibre no va ser publicat fins molt més endavant (la versió que diuen que és la defintiva és de l'any 1966 i sembla que comenten que tampoc sembla la realment definitiva...). Durant tots aquests anys, Pla va poder retocar, polir, corregir moltes i moltes coses del text. La pregunta final que em faig és: què he acabat llegint, un Pla jove, un Pla jove corregit epr un Pla ja madur, o un Pla madur sobre uns apunts d'un Pla jove?

La veritat és que, en determinats passatges, sembla com si el text s'entemgués molt millor pensant en un Pla d'una edat força avançada i no pas en el jovenet que suposa que l'escriu.

En fi, independentment de tot això, o potser gràcies també atot això, el llibre m'ha semblat fantàstic, tant, que ja he començat "El carrer estret". Normalment, del llibres que llegeixo icomento aquí, n'acostumo a deixar algun fragment, però aquest cop no ho faré. No ho faré per dues raons: perquè hi he trobat molts fragments interessants i remarcables, però aquest cop no n'he marcat cap i ara no estic per posar-me'ls a buscar, i dos, perquè us en deixaré un de l'inici d'"El carrer estret", que lliga molt més amb una cosa que m'ha passat aquesta setman i que us explciaré en un altre post ben aviat.

El fragment diu així: "... Quan, a quarts d'onze, el propietari (encara somnolent) em digué que li semblava que el treball municpal havia començat, vaig fer cap al municipi. Vaig tenir sort -que és sempre el millor que es pot tenir en una oficina administrativa".

Si encara no ho heu fet, se'n recomana, molt, la lectura.

Penúltim aniversari

2009-05-22T23:28:00.003+02:00

I ja ha arribat el penúltim aniversari de la sèrie d'aniversaris que se m'acumulen entre finals d'abril i mitjans de juny de cada any.

Aquest matí, ara fa tres anys, moria la meva mare.

Dit així pot semblar una mica banal. Potser sí. Jo, en canvi, crec aquest petit escrit/recordatori és perquè la mantinc viva i present a la memòria.

Avui estic cansat, marona, i no em surt gaire res de bo per escriure. Ja sé que m'entendràs. Petó.

20/05/92

2009-05-20T22:49:00.006+02:00

Ei, pare, avui fa disset anys d'aquest gol que vam veure junts. Te'n recordes?

Golàs de Koeman.

I d'aquí a una setmana, tornem-hi. Ja t'explicaré.

Benedetti

2009-05-18T22:06:00.007+02:00

Ja ho deu saber tothom. Ahir va morir Mario Benedetti. Novelista, poeta, assagista,... Escriptor. Diuen que ha escrit i publicat més d'una vuitantena d'obres. Suposo que no serà per la quantitat pel que el recordarem i el valorarem, però potser també.

Jo hi vaig entrar per "La tregua", com suposo que molta altra gent. Un llibre desolador i meravellós alhora que recomano moltíssim a qui no l'haja llegit encara. A casa en tenim uns quants dels seus lllibres. A mi em va agradar també especialment "Andamios", que crec que no és una seva obra "major". Em va agradar, no tant per l'exili, el retorn i aquestes coses, com per la metàfora sobre la reconstrucció d'un mateix.

No parlaré de la seva obra i de la seva vida perquè aquests dies se'n pot llegir molt amb facilitat i, per poc que llegiu i us interessi el personatge, segur que trobareu una informació més completa i interessant que la que jo pugui facilitar.

Si de cas, us deixo un enllaç a un poema curtet que és un dels seus meus preferits. Qui segueixi l'enllaç i per poc que em conegui, entendrà perquè. El poema és "Rostro de vós" i el fragment que penjo és la pel·lícula "El lado oscuro del corazón" d'Eliseo Subiela, un dels meus films preferits. L'actor és Dario Grandinetti.

http://www.youtube.com/watch?v=A5sgXkQqoVw

Concert benèfic

2009-05-14T01:41:00.004+02:00

M'han demanat que faci córrer aquesta activtat, i això faig.

Si algú s'hi anima, que m'ho faci saber.

Un altre aniversari

2009-05-06T22:33:00.005+02:00

Avui fa cinc anys el grandolàs de casa. Concretament, a l'hora que escric això, ja feia un parell d'horetes que era entre nosaaltres.

En aquest cas, és un aniversari "bo", feliç; no com la resta dels que he anat processant aquests darrers dies.

Li hem regalat una bicicleta, hem fet un pastís per l'escola, una festeta a casa amb mitja dotzena d'amic i d'amigues i un berenar-sopar amb família.

Ara dorm com un liró (ni els petards de la classificació del Barça l'han tret del son).

Això sí, la vida em va canviar força. De fet, em va començar a canviar uns vuit mesos abans.

Evidentment, no ho canviaria, però de vegades, un s'enyora d'algunes coses...

Quina tonteria!

P.S. Ei, pare, que el Barça jugarà una altra final com aquella que tu i jovam veure junts... Ja t'explicaré.

Fantasies de sorra

2009-05-04T23:07:00.006+02:00

No és un vídeo d'aquells que fan que em llisquin llàgrimes galta avall, però no està malament.

http://www.youtube.com/watch?v=YIOsIbqpR5s&eurl=http%3A%2F%2Fwww%2Esandfantasy%2Ecom%2Fvideoclips%2Ehtm&feature=player_embedded

Més info i clips a www.sandfantasy.com

Sortida a teatre

2009-04-27T22:19:00.006+02:00

Qui ha anat passant per aquí en els darrers mesos, ja haurà pogut observar que les meves "anades" a teatre són, hores d'ara, puntualíssimes.

Recordo nítidament quan fa quinze anys, el teatre no m'interessava gaire gens. Després, molt poc a poc, i sobretot gràcies a la meva compi, m'hi vaig anar aproximant per acabar passant un època on tenia ben controlada la programació d'uns quants teatres, sobretot públics, de per aquí la vora.

La vida m'ha anat canviant (bé, potser no tant, però ara no tornarem a discutir-ho; portem uns anys fent-ho) i, actuament, m'atanso molt esporàdiament a cap teatre.

Però dissabte passat ho vaig fer. Els astres es van alinear degudament i, convidat per la directora de l'obra, convidat per la responsable del centre i convidat per la meva compi, que va fer el canguratge corresponent, vaig sortir fins a la ciutat del costat a veure la representació de "M de Rodoreda".

D'entrada, dues coses.

La primera, importannt: un servidor, per no haver llegit, no ha arribat mai a llegir "La plaça del diamant" sencera. Algun fragment, sí; però no gaire més. Si l'obra, bàsicament, és una versió força personal d'aquest text concret, ja s'entén que el meu parlar-ne, no pot ser gaire cabal.

La segona, una curiositat: tot i que un mes abans, la directora de l'obra en qüestió, Txell Roda, ens va avançar, en un petit refrigeri que vam fer amb dues amigues més, la seva voluntat d'escurçar l'obra de les seves dues parts originals a només la primera; la responsable del centre en qüestió continuava pensant que tenien contractada una obra en dues parts. I allà ens vam quedar asseguts, esperant...

Tot i no conèixer gaire el text original, és evident que l'obra transmet idees (no com la darrera vegada que vaig anar a teatre, que encara en busco alguna...). Altra cosa és quines hi ha al text. És evident, crec, que la reflexió principal que s'ha recollit, potser avançada a la seva època, gira al voltant de la desigualtat de gènere.

Suposo que els condicionants socials del context, preguerra civil i postguerra civil, expliquen unes quantes coses del personatge de la Colometa. Així i tot, no acabo de saber si al text de la Rodoreda, la Colometa és un subjecte tan passiu com em va semblar a mi a l'obra.

Em van agradar l'escenografia i el muntatge, sobris (per donar importànica a les paraules, directora dixit). Els dos actors mascles, em van semblar correctes, tot i que em va semblar que els seus papers eren més fàcils d'interpretar que el de la Colometa. L'actriu que feia de Colometa, no em va convèncer (tampoc sé si és ben bé culpa seva, del text, de la representació...).

M'entrentindré en un dubte concret que em va generar la representació. És evident que el fatxenda que es casa amb la Colometa és un hone amb tots el seus defectes. A més a més, és un personatge que només pensa en ell mateix. Això segon però, i per experiència familiar directa, ja no tinc tant clar que sigui exclusiu del gènere masculí.

Però el segon personatge masculí, l'adroguer, ara no en recordo el nom, que és qui salva la Colometa i els seus dos fills d'una mort horrible amb salfuman, per què ho fa? És pena? És amor? És conveniència? Quan reconeix que ella li faria companyia i que, així, ja tindria la família feta quan ell ja no pot, hem d'entendre que es busca un benefici mutu per les dues parts o és una mica més de masclisme tenyit de misèria? O...?

Com que, per no saber, no sé ni on tinc el text (i això que el llibre que tenim a casa és gran, perquè és d'aquests que es va fer servir per les lectures públiques amb lletra gran), em quedaré amb les ganes de consultar-lo, de moment.

Segon aniversari

2009-04-23T23:21:00.007+02:00

Ara fa encara no un parell de setmanes advertia aquí mateix que estava entrant en una temporada d'aniversaris una mica poc agradables.Concretament ahir, va fer quinze anys que va morir el meu pare.

Feia temps que estava malalt i incapacitat (una malaltia degenerativa) i, encara que la seva mort va ser inesperada en el moment concret, tothom a casa sabia que havia d'acabar i, tot i que potser no es pot dir gaire alt, la cosa havia arribat a un punt que era preferible no allargar-la gaire més.

La relació amb el meu pare no va ser gaire fluida en els darrers anys en que ell va estar bé i vam fer el que vam poder quan es va anar posant malament. Al contrari del que em va passar amb la meva mare, ha estat amb el temps que he anat trobant a faltar al meu pare o, com a mínim, pensant que hi ha tot de coses que no vam arribar a aclarir i records que s'esborren o que no estan clars, etc.

Com la majoria dels aniversaris d'aquests dos mesos, tot plegat se'm presenta ambivalent. En aquest cas, una de les experiències que més m'ha afectat (vull dir, que he incorporat) és conèixer d'aprop la impossibilitat, d'una banda, de ser autònom, i de l'altra, de comunicar-se.

Si bé totes dues impossibilitats han quedat ben enregistrades dins meu, la segona ho és en forma de por; no tant la primera. Perdre la capacitat de valer-se per un mateix, tot i que pugui ser esfereïdor per a segons qui, no ho dubto; també em va fer descobrir alguns aspectes de les relacions familiars (i humanes) que amb el temps he valorat positivament. La por a que arribi un dia en que no em pugui comunicar amb l'exterior, en canvi, ha qeudat ben arrelada dins meu.

En fi, quinze anys han passat, pare, i el Barça torna a jugar bé a futbol.

En un altre ordre de coses, faig públic que avui m'he quedat sense llibre. Jo no sabia gaire cap a on tirar i la meva compi buscava per a mi un text de Ciceró que no ha trobat. En fi, un altre Sant Jordi serà.

Per cert, C.C., m'imagino que no passaràs per aquí ni llegiràs això, però per si de cas, deixo escrit que m'ha sabut greu no haver-me aturat a conèixer el teu petit quan ens hem creuat aquesta tarda. Segur que és tan preciós com tu.

PS1. Ahir al vespre, després d'escriure el post, vaig anar cap al llit i, per fer son, vaig llegir un fragment més del segon libre dels assaigs de Montaigne i hi vaig trobar aquest trocet: "No imagine per a mi cap estat tan insuportable i horrible com el de tenir l'ànima viva i afligida, sense mitjà d'expressar-me;...". Altres vegades hem comentat aquí amb Àfrica si les músiques i els textos influencien el nostre estat d'ànim o si és a l'inrevés. En aquets cas, m'incline per la segona possibilitat.

PS2. I parlant d'aniversaris, avui hauria estat el 65 aniversari de la meva mare, si no fos que ja no hi és.

Jardí d'hivern

2009-04-15T23:08:00.008+02:00

Ara fa un parell de nits vaig pensar aquest post estiradet al llit i em va quedar rodó (disgressions diverses incloses). Llàstima no haver-lo escrit aleshores perquè ara mateix no em trobo en vena creativa, però sí amb un petit forat de temps per dedicar al blog.

He decidit dedicar un post al darrer llibre de Monika Zgustova per diverses raons. La principal, perquè és la lectura que he fet durant aquesta Setmana Santa (parèntesi en el meu viatge a través del Quadern Gris que ara resulta, per culpa de pere, que no és tan Pla com em pensava...).

Em passa una cosa una mica especial amb la Zgustova (per cert, als primers llibres, Zgustová s'accentuava). Jo no puc dir que hagi llegit un número important de textos de gaires autors (ni autores) de les nostres literatures (això és una mica una provocació, algú hi pica?). Monika Zgustova és una de les poques excepcions. No he llegit tot el que ha publicat, però crec que tinc en el meu "haver" (pòsit?) un bon número de les seves obres.

Crec que la vaig llegir per primer cop traduint Hrabal (Una solitud massa sorollosa) i suposo que després en altres textos del mateix autor i algun Kundera. Però va ser en la seva biografia especial de Bohumil Hrabal on me'n vaig enamorar (ara potser m'he passat). Vaig llegir el llibre, llapis en mà, en dues sessions (viatge fins a Bolònia en autobús i tornada de Bolònia). Crec que era l'any 96. El vaig deixar ben guixat i encara avui, de tant en tant, torno a les seves pàgines.

A partir d'aquí, vaig anar seguint els textos que publicava (bé, uns quants, no sóc especialment exhaustiu jo) . Tinc i he llegit la traducció de "Les aventures del bon soldat Svej" (i em vaig fer un bon tip de riure), "La dona dels cent somriures", "Menta fresca amb llimona" i, sobretot, "La dona silenciosa".

No sóc crític literari jo, però quan acabava els seus textos sempre pensava: "bo, millor que l'anterior; però el proper encara serà millor. Que publiqui ja!". Això ja no em va passar amb "La dona silenciosa" que em va semblar una novel·la d'un altíssim nivell; el que en diuen el zènit de l'obra d'un/a autor/a.

No sé mai si heu tingut aquesta sensació de crescendo amb d'altres autors. A mi és el primer i únic cop que m'ha passat, com a mínim, amb tanta claredat. Però aquí s'esdevé el problema. Com es continua publicant a partir de l'obra "definitiva"?

No us diré que "Jardí d'hivern" no sigui un bon llibre. A mi, m'ha agradat i el recomano sense complexos, però també he de dir que no em sembla al mateix nivell que l'anterior. D'entrada la trama tampoc m'ha interessat gaire. Si hem de parlar d'interiors, parlem-ne. Si hem de parlar de crònica política i social, fem-ho; però no des d'aquest angle. També hi he trobat algunes picadetes d'ull, crec que excessivament fàcils, a la figura de Hrabal. Des del títol del llibre, fins a un personatge puntual que apareix per endur-se llibres de vell a destruir. I d'altres que potser hi ha i que jo no he trobat. La prosa en aquest cas no m'ha resultat tan nítida com d'altres vegades. No diré que sigui un text barroc, però alguns recargolaments estilístics sobre paisatges o olors, no em calien. La història sòlida, però el final massa fàcil.

En fi, si heu arribat fins aquí, ara no us quedeu amb una idea especialment negativa del text. "Jardí d'hivern" m'ha agradat i crec que és un bon llibre, però si no heu llegit res de Zgustova, la meva recomanació, el meu text preferit, de moment, és "La dona silenciosa".

A risc de la multa corresponent us en deixo, aquest cop, dos fragments.

"El més savi a la vida és tancar les finestresi les portes de casa teva, encendre un llum de claror groguenca i quedar-te al teu interior, si pot ser amb un prestatge de llibres, amb un instrumnet musical i un calaix ple de belles partitures. O sigui: tancar les finestres i abaixar les persianes perquè l'habitació s'ompli de llum."

"... i és que tots els llibres, tots sense excepció, contenen una idea íntima, encara que sigui minúscula, microscòpica, però sempre bella i intel·ligent, elegant i deliciosa, una idea, un gir, una frase, una paraula per la qual val la pena submergir-s'hi i acostar-se a poc a poc al paràgraf màgic o a la imatge sorprenent o a la reflexió que de sobte il·lumina la nostra existènciaamb la seva aurèola única i prodigiosa, en la llum de la qual entenem alguna cosa nova sobre la vida i el món i sobre nosaltresmateixos, per aleshores entendre més bé els que ens envolten."

El vestíbul dels indolents

2009-04-11T00:06:00.007+02:00

PER MI ANIRÀS A LA CIUTAT SOFRENT
PER MI ANIRÀS CAP A L'ETERN DOLOR
PER MI ANIRÀS AMB LA PERDUDA GENT

LA JUSTÍCIA MOGUÉ EL MEU ALT FACTOR:
VA FER-ME LA DIVINA POTESTAT
LA SUMMA SAVIESA, EL PRIMER AMOR.

ABANS DE MI RES NO VA SER CREAT
QUE ETERN NO FOS, I DURO ETERNAMENT.
DEIXEU TOTA ESPERANÇA ELS QUI HEU ENTRAT!

M'aproximo a un parell de mesos on se m'acumulen uns quants aniversaris, alguns del quals no em són grats.

El fragment del text triat ha estat només una curiosa coincidència.

Cartesià

2009-03-26T17:32:00.005+01:00

Resulta que un servidor és treballador de l'Administració Pública.

Resulta que algun dels tòpics sobre l'Administració és cert i, per exemple, un cop cada quatre anys estem paradets una temporada, i després tornem a córrer una altra temporadeta.

Resulta que com que vivim en una època de vaques més aviat magres, la gent que té la baixa per qualsevol motiu, no és substituïda.

Resulta que alguns i algunes dels qui continuem allà, ara, hem de fer la nostra feina, que ja és molta, i ens hem de repartir la feina dels (i de les) qui no hi són.

Resulta, finalment, que algú s'ha il·luminat i ha decidit que em mereixo una gratificaió (que és la forma d'agrair-te que treballes molt, però de no reconèixer que potser el que et mereixes és una altra cosa).

En definitiva, que no crec gaire en les gratificacions, però tampoc està un per negar-se a una mena d'augment de sou, encara que sigui temporal.

Això sí, quan un demana que li especifiquin de què estem parlant (quantitat) i de què estem parlant (quines feines són aquestes que suposen que no són les meves o que són de categoria superior), resulat que el titllen de cartesià.

Suposo que cartesià, en aquest cas, vol dir encarcarat, vol dir demanar un excés de transparència; vol dir, en el fons, voler deixar les coses clares.

I, tal com van les coses; això, tenir alguna cosa clara, és tot el que demano.

Sobre els sentiments

2009-03-20T23:02:00.004+01:00

Des de la lectura acabada de "Vida y destino" vagarejo, lentament, per les pàgines del "Quadern Gris", de Pla, una de les meves lectures pendents.

És una lectura fàcil i amena, alhora que culta (em refereixo al llenguatge que s'hi emprea). No hi busqueu un excès d'acció, per entendre'ns.

Ahir em vaig trobar un paràgraf que feia referència a la mort, però que conclou amb una frase contundent d'un abast força més ampli.

"Els nostres sentiments estan sempre afectats pel poc i pel massa -són d'una mobilitat indecent."

Tot i que aquí, segurament, ningú hi descobrirà la sopa d'all; és d'aquelles frases que quan et trobes en una lectura, et recoderden on ets.

Record absurd

2009-03-17T02:15:00.006+01:00

Fa una estona passejava per internet sense fer res de bo, quan m'ha aparegut una senyora en un vídeo que m'ha recordat, en una cosa molt concreta de seu aspecte, una (la) nòvia que vaig tenir fa gairebé vint anys.

Suposo que després d'uns quants anys sense veure-la, haver-me-la trobat ara fa un parell de mesos, deu fer que em torni al cap, o hi trobi connexions, puntualment.

De fet, des de la distància transcorreguda, suposo que li hauria d'agrair la seva contribució a la formació de la meva personalitat (consti que no estic dient que n'hi hagi per tirar coets amb la meva personalitat...).

No ho sé. Quan ens vam veure fa un parell de mesos ens vam ignorar. La cosa no va acabar precisament bé i em sembla que no hi deu haver gaire ganes, per cap de les dues parts, de superar res (ni de demostrar maduresa, ni de fer paperots, ni....).

Ja sabia jo que serien un record i un post absurds.

El que tinc i el que no tinc

2009-03-14T23:20:00.004+01:00

Ordinador i connexió recuperat i recuperada. Ara falta imaginació, esforç, constància...

Sense ordinador a casa

2009-03-10T19:48:00.004+01:00

Problemes amb la connexió a internet i amb l'ordinador em tenen desenxufat. Tornaré.

Vida y destino

2009-03-04T21:44:00.003+01:00

Finalment, me l'he fet. M'he hagut d'autoimposar una certa constància i obligació per acabar de llegir les darreres 400 pàgines, però amb coratge, me l'he fet.

Les moltíssimes pàgines de l'edició que jo tinc (en castellà) de "Vida y destino" són una mena, diuen, de Guerra i Pau de la segona guerra mundial; concretament a l'entorn de l'anomenada batalla de Stalingrad.

Vasili Grossman va tenir força traça a l'hora d'articular uns personatges petits, íntims (amb les seves pors, les seves mesquineses i també amb les seves heroicitats i grans pensaments i sentiments) i, d'altra banda, l'explicació més general de tot plegat (la guerra, el comunisme, la misèria humana,...).

L'obra es va fer publicar l'any 1960, època de Jrushov, la qual cosa no va servir-li a l'autor per evitar, en diuen, l'ostracisme. Va morir només quatre anys més tard. Sembla que es va salvar una còpia de l'original de miracle i que va passar no sé quantes aventures per arribar fins a nosaltres.

En cito, som sempre, un paràgraf, de la pàgina 1093, que ho resumeix bastant tot, crec.

"... , sin embargo ni el destino ni la historia ni la ira del Estado ni la gloria o la infamia en la batalla tiene poder para transformar a los que llevan por nombre seres humanos. Fuera lo que fuese lo que les deparaba el futuro - .... -, ellos vivirán como seres humanos y morirán como seres humanos; y lo mismo para aquellos que ya han muerto, y sólo en eso consiste la victoria amarga y eterna del hombre sobre las fuerzas grandiosas e inhumanas que hubo y habrá en el mundo".

De vegades, en relació als autors que llegeixo, em pregunto: cal ser tan honest amb un mateix per escriure i viure així, al preu que sigui? Aquest és un cas em penso que molt entenedor del que vull dir, però no cal llegir aquesta pregunta tan literalment.

De crisis i altres coses

2009-02-23T22:14:00.006+01:00

Divendres passat vam tenir sopar d'amigotes. Vuit amigotes, excatament.

Com que feia més d'un any que no ens véiem, vam fer repàs d'actualitats.

I les actualitats, majoritàriament, venien encobertes sota diverses formes de crisi.

Un ha tancat l'empresa en la que ha treballat des de que ha acabat la carrera, i d'això en deu fer prop de vint anys, i on s'havia arribat a fer un lloc. Ara, ha montat un despatx amb la seva dona.

Un altre s'ho deixat amb la noia amb la que viu per disparitat de criteris sobre això d'una possible descendència. Dic viu, perquè com que comparteixen una hipoteca generosa, han decidit continuar vivint junts, de moment.

A un quart, l'etern adolescent de 42 anys, resulta que la seva compi se li ha quedat embarassada. Ell ja ho volia, ja, però ara mateix....

A un cinquè, resulta que l'empresa on treballa ha decidit canviar de forma jurídica i el nou gerent sembla que els ha proposat uns objectius inassolibles, o bé 10.000 euros menys de sou. Tot plegat es tradueix en una bonica retallada del sou.

Els altres també vam aportar les nostres dosis de crisi corresponents, potser no tant lluïdes.

Això sí, vam riure força que és del que es tracta en aquests casos.

I parlant de crisis. Divendres al matí se'm va presentar una coneguda al despatx de davant. Quan vaig anar per saludar-la, em vaig adonar que està embarassada. De fet, està a punt d'arribar a les quaranta setmanes. I ja en van tres. I guapa i llesta que és ella. Sempre em quedarà preguntar-me què haguès passat si...

Premi Ferrater de poesia

2009-02-01T21:42:00.006+01:00

Per diverses raons que ara no toquen (és la traducció nostrada del "no vienen al caso"?), hores d'ara em veig més implicat que mai en la vuitena edició del Premi Ferrater de poesia que convoquen l'Ajuntament de Sant Cugat, la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater i el Grup 62.

A part de ser un dels premis de poesia més ben dotats econòmicament del nostre país, una de les gràcies del premi és l'edició de l'obra guanyadora pel Grup 62.

Qui hi tingui interès, que consulti les bases a: http://www.santcugat.org/files/933-4935-Programa_descargar/PremiPoesiaFerrater09_Bases.pdf

Hi ha temps per presentar l'obra fins a finals del mes de febrer.

Algú s'hi anima?

Digueu-me tonto.....

2009-01-31T14:09:00.003+01:00

http://antwrp.gsfc.nasa.gov/apod/ap080722.html

Són quatre minuts i mig.

Les crisis....

2009-01-16T00:22:00.003+01:00

És molt tard i no sé si sabré escriure el que tinc al cap, però ho intentaré.

Aquest matí, després de desembarcar la resta de la família als punts habituals, anava en cotxe cap a la feina escoltant Ràdio 4. En un moment determinat, en aquella mena de tertúlia es comentava la declaració dels Drets Humans, el paper que hi van jugar els Roosevelt, el que tenien d'ideal en aquell moment i, comentava Mayor Zaragoza, l'oportunitat que entén ell que represnta el moment actual del món (diguem-ne crisi) per continuar-hi avançant.

Lluny de reflexionar sobre les dimensions planetaries (de família humana, em sembla que es parla al pròleg de la Declaració dels Drets Humans) de la qüestió, de l'antrocentrisme occidental radical, etc., el cap se me n'ha anat cap a allò d'aprofitar els moments de crisi per avançar.

I no, evidentment, sobre els qui utilitzen la crisis com a excusa per fer-se els simpàtics, rebaixar expectatives, etc. No. Reflexionava si, en el meu cas personalíssim i en el món immediat que m'envolta, les crisis són una oportunitat o no per prendre decissions, avançar en alguna direcció, canviar de rumb,...

I, també evidentment, el trajecte en cotxe és massa curt per arribar cap conclusió i un servidor prou feina té per superar el dia a dia com per fer-se grans plantejaments ara, però així d'entrada, la meva primera valoració no ha estat gaire optimista.

Declaro que tinc la sensació que les crisis més o menys profundes que he viscut (tot és relatiu deia el meu pare) no m'han ajudat a prendre grans decissions, a canviar, a ser proactiu.

Em sembla que sóc bàsicament reactiu, jo.

Tenia coses més entretingudes per comentar, però ja ho faré un altre dia.

En honor a Arare

2009-01-05T01:31:00.003+01:00

El darrer somni que recordo de l'any passat.

Això va ser la nit del 28 o del 29 de desembre.

Jo somnio poc, o més ben dit, reocrdo pocs somnis, però aquest em sembla que el recordaré una temporada perquè em va deixar força neguitós.

Somniava jo que havia dormit amb una coneguda (les incials són MAP, no ens confonguéssim).

No és la primera vegada que somnio amb ella. De fet, ara fa un parell d'anys hi vaig somniar un parell de cops, tots dos cops amb ració de sexe incorporada.

Aquest cop no. Somniava que havia dormit amb ella, i que ens feiem alguna abraçada i algun petó, però ella estava callada molta estona, meditant.

Al somni, jo no sabia en què pensava ella i m'anava enguniant.

Al cap d'una estona força llarga, ella es gira capa mi i em convida a anar a viure a casa seva (consti que, d'aquesta coneguda, ara mateix, ni tan sols sé si té parella).

Jo em poso content i dic que sí. M'allegeuro.

Però aviat començo a pensar en totes les coses que implica anar-me'n a viure a Barcelona. Les maletes, la feina, els desplaçaments,...

I aleshores, m'angoixo de cop pensant: "i la descendència, què en faig ara jo d'aquesta patuleia?".

Aquí m'agafa una mica de mal rotllo còsmic i em desperto (bé, no del tot, que era molt de matinada).

I, encara a continuació, mig despert, mig adormit, em pregunto: i què se n'ha fet de la meva compi?

Per sort, vaig molt cansat, i em vaig tornar a adormir.