Tagebuch einer zukunftigen Dolmetscherin

Important!

2010-01-25T11:49:00.004+01:00

=)

El blog canvia d'adreça.
El blog cambia de dirección.
Change of server.
Wir sind umgezogen.

http://diedolmetscherin.wordpress.com

Per temps indefinit. Us espero a l'altre que, d'altra banda, és el mateix.

Un petó!

Laura, die Dolmetscherin

Clap Clap Clap Clap

2010-01-17T15:10:00.006+01:00

http://www.elpais.com/articulo/gente/Herencia/millonaria/familia/real/elpepugen/20100115elpepuage_5/Tes

«Hay dos cosas infinitas: el universo y la estupidez humana; y del universo no estoy seguro.» A. Einstein

__________________________

La verdad es que no he hecho testamento, y creo que la mayoría de personas de mi edad tampoco. La verdad es que tampoco no tengo mucho que dejar en legado si me voy a otro mundo, pero lo poco que tengo a lo mejor sí estaría bien darlo a quien crees que se lo tienes que dar. Es como cuando haces un regalo de cumpleaños, que piensas en lo más adecuado para cierta persona en un determinado momento de su vida. Evidentemente, si sé que alguien tiene toda la trilogía entera de El Señor de los Anillos en versión extendida, pues no se la voy a regalar. Del mismo modo que si a alguien no le faltan bufandas, no voy a añadir otra en su armario.

Del mismo modo, no es necesario darle dinero a quien, por gracia divina y apellido de nacimiento, ya lo tiene. Y que es peor, no ha hecho nada para merecerlo.

Ah, sí, me olvidaba: son de sangre azul. Pero es que si miro la muñeca de mi abuela, también le veo las sangre azul. Y a mi hermana, y a mis padres, y a mis amigos, y a mí... Y la de aquellos que necesitan más el dinero de Don Balada Llabrés más que los habitantes del Palacio de la Zarzuela.

Punkt.

Doch.

Un petó ben gran,

Laura, die Dolmetscherin

Back here, back there

2010-01-09T14:14:00.003+01:00

Heidelberg is covered by a thick white blanket. Yes, in my humble opinion, it is thick; but, as long as I can lead a normal life buying a Monatskarte to be able to go and come back from the Altstadt without worrying about Fahrscheinkontrolle (or however you want to call them), I will live peacefully with the snow. She will accept me and I will accept her. That is what coexistence is about.

I came back yesterday. I was afraid that the plane would land because of ice on the runway, but even though I imagined the winged flying machine ice-skating in Stuttgart Flughafen, it did not happen. We landed safely and securely. And, also very important, my suitcase did not get lost.

I came home about mid afternoon and while arranging my things around the little appartment, I noticed the smell of it, and realised I had smelled it since Septemberbut had never payed any attention to it... But my brain had, and had stored it in the diverse, controverse, confusing but tidy drawer in my head named 'Home'.

Now I need a shower. And once I am clean I will start assimilating one of the great news about these last days: The Trip. The trip that will take us to the East until we reach the Red Square, the Siberian lands, the Mongolian desert until the Forbidden City. The trip after which we will have seen a quarter of this little big world we live in.

Север. Юг. Восток. Запад.

Train with no fixed destination.

Вас целую,

Laura, die Dolmetscherin

Una nova dècada del segle XXI comença

2010-01-01T16:45:00.003+01:00

BON ANY NOU!
FELIZ AÑO NUEVO!
HAPPY NEW YEAR!
BONNE ANNÉE!
FROHES NEUES JAHR!
С НОВЫМ ГОДОМ!

Un petó i una abraçada,

Laura, die Dolmetscherin

Al cap de l'any

2009-12-31T14:05:00.004+01:00

La primera dècada del nou mil·leni està a punt a punt d'acabar-se i, deu anys més tard, em fa molta il·lusió pensar que tornaré a veure la primera albada de l'any nou asseguda a la sorra d'una platja de la Costa Brava.

Suposo que és hora de fer balanç de l'any. Un any en què m'he fet un any més vella, he rigut i he plorat, he fet amics i m'he allunyat d'altres, he trepitjat Ucraïna, hem organitzat un congrés, he aprovat exàmens i n'he suspès, he tornat a Alemanya... Un any en què he oblidat sentiments, però també n'han nascut de nous. Al cap i a la fi, el que importa és que el 31 de desembre de cada any es pugui dir que hem crescut, que ens hem fet millors persones, que hem après. Un any més, estic contenta de poder-ho dir.

Gràcies a tots els que heu fet d'aquest any un d'especial; i junts, i amb un somriure a la cara, entrem al 2010. Perquè amb un somriure és com s'ha d'encarar la vida. D'aquesta manera, la gent et torna el somriure, els nous projectes són més exitosos, la nostra energia és més positiva i, sobretot, es té més força per a lluitar pels nostres somnis.

Desitjo que tots tinguem un 2010 molt, molt feliç! ^^

Un petó ben gran i fins l'any que vé! ;)

Laura, die Dolmetscherin

Declaracions inspiradores

2009-12-29T15:00:00.004+01:00

Quan s'acaba l'any, es veu que la gent se sent més inspirada: uns fan promeses per l'any vinent, altres llistes de llibres a llegir, alguns destins on viatjar, somnis per complir... Altres es dediquen a fer prèdiques estúpides amb la dissort que n'hi ha a mils que se'ls escolten.

Senyor Rouco Varela, calli d'una $%&# vegada!

I aquests han de ser entre els que, quan es morin, aniran al cel? Aquesta colla de carques que no respecten la llibertat dels homes i dones d'aquest planeta han de ser els que se salvaran quan arribi el dia del Judici Final? Au vinga, va! Prediquen sobre la família i són els primers que no saben què és aquesta paraula. Parlen d'amor i l'únic que promouen és l'odi. Xerrameques sobre ajudar els pobres i són els que tenen les arques plenes d'or. Que si eutanàsia per aquí, que si abort per allà...

"El futuro moral y biológico de Europa pasa por vosotros." I quatre il·luminats encara se'ls escolten... Si fos per ells, la Inquisició ens tornaria a jutjar a tots plegats.

I ells, sense vergonya.

A la seva llista de promeses de l'any nou hi hauria de figurar "Pensar" en primer lloc.

O potser l'eliminació de la cúria vaticana hauria de formar part de Els objectius del mil·leni.

Amb tot això, segueixo estant contenta de passar les vacances de Nadal a casa.

Els gossos tenen fred a l'hivern?

Un petó,

Laura, die Dolmetscherin

Per a tots

2009-12-25T14:18:00.003+01:00

BON NADAL
FELIZ NAVIDAD
MERRY CHRISTMAS
FROHE WEIHNACHTEN
JOYEUX NOËL
С РОЖДЕСТВОМ
GOD JUL

Us desitjo unes bones festes,

Laura, die Dolmetscherin

És hora de fer la maleta

2009-12-20T20:42:00.005+01:00

Finalment, les vacances de Nadal són aquí. Dimarts agafaré un avió que em portarà de nou a casa, després de gairebé quatre mesos de no sentir la brisa marina de Barcelona, de no passejar pels carrers del meu poble, de no dormir al meu llit.

Em fa il·lusió. He de confessar que em fa molta il·lusió i que sé que, quan l'avió toqui terra, sentiré aquells nervis que un dia, ara fa molts mesos, ja vaig sentir. Nervis que et fan somriure estúpidament.

Heidelberg està cobert de neu, no se li veu cap imperfecció. S'han complert els desitjos dels que ho volien veure així, i només per això també estic contenta; perquè en el fons, la neu no forma part de la vida dels que venim de la mediterrània.

És hora de fer la maleta.

Ara que la nit s'ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records.

Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar
Per saber que estàs al meu costat

És Nadal al meu cor
Quan somrius content de veure'm
Quan la nit es fa més freda
Quan t'abraces al meu cos
I les llums de colors
Mil·luminen nit i dia
Les encens amb el somriure
Quan em parles amb el cor.

Estrelles, moltes estrelles.

Un petó ben gran,

Laura, die Dolmetscherin

Ara que s'acosten les festes

2009-12-13T11:35:00.003+01:00

No m'he llevat fa gaire estona, i abans de fer-me el cafè he mirat per la finestra i hi he vist núvols prims que deixaven passar rajos de sol. Mitja hora més tard, he vist que queien volves de neu.

I ara mateix, en cauen moltes!

Neu a Heidelberg. El somni de tants i tants Erasmus tant del Nord com del Sud que esperen venir a l'Europa continental per a trobar paisatges blancs. Personalment, no sóc pas amant de la neu. Em deixa incomunicada, no puc sortir al carrer i fer vida normal. Tot i així, he de confessar que ara mateix em fa molta, molta gràcia veure com les mates d'aquí davant de casa es van quedant cobertes per una capa fina de neu.

Suposo que era d'esperar, que avui nevés. Ahir va fer molt, molt de fred. Era fred d'aquell que, si et tapes bé el coll, t'entra pel nas. Si et tapes bé el cul, t'entra pels turmells. No te'n salves. Tot això em fa pensar que he de tornar al centre a buscar la bicicleta, que, pobreta, hi ha passat la nit, però és que hauria hagut de sofrir amputacions d'extremitats si ahir al vespre arribo a tornar pedalant a casa.

Tenir visita és molt bonic. M'agrada poder ensenyar la ciutat on transcorre la meva vida, i el pis on visc, i els amics que hi tinc, i, i...

... i ja tinc ganes de tornar a casa per Nadal.

Volia anar a posar una rentadora, però em fa una mandra terrible sortir de casa amb el fred que deu fer a fora. Només de pensar-hi ja no tinc ganes de posar un peu al carrer, avui. Però també he d'anar a comprar, que em falten coses de menjar i d'higiene diari.

Doncs res, a fer-se fotre. Mentre, la neu va caient.

Oix, mira que dolç...

Un petó ben gran a tots,

Laura, die Dolmetscherin

«Es sind fast zehn Stunden nach Lwow»

2009-11-28T11:32:00.003+01:00

«Was mich angeht, so bin ich 1977 gezeugt, im selben Jahr wie Jonathan Safran Foer, mein erstklassiger Freund, der auch der Held dieser Geschichte ist. Ehrlich gesagt ist mein Leben sehr gewöhlich. Wie ich erwähnt habe, tue ich allein und mit andere viele gute Sachen, aber das sind gewöhnliche Sachen. Ich stehe au Neger, besonders auf Michael Jackson. Ich stehe darauf, viel Geld in berühmten Nachtclubs in Odessa zu verbreiten. Lamborghini Countachs sind hervorragend, und Capuccinos auch. Viele Mädchen vollen mit mir Verkehr haben, in vielen schönen Arrangements, nicht nur dem Betrunkenen Känguru, dem Gorki-Kitzler und dem Unnachgiebigen Zoowärter. Wenn Sie wissen wollen, warum so viele Mädchen mit mir Verkehr haben wollen: Das liegt daran, dass ich ein sehr erstklassiger Mensch bin. Ich bin häuslich, aber auch enrsthaft komisch, und das sind Dinge, mit denen man gewinnt. Aber trotzdem kenne ich viele, die auf schnelle Wagen und berühmte Diskotheken stehen. Es gibt so viele, die den Sputnik-Busen-Fummler ausführen - das endet immer mit einem Geschleime aus der unteren Gesichtshälfte-, dass ich sie gar nicht an allen meinen Händen zahlen kann. Es gibt sogar viele, die Alex heissen. (Drei allein in meinem Haus!) Darum schäumte ich auch vor begeisterung, nach Lutsk zu fahren und für Jonathan Safran Foer zu übersetzen. Das würde etwas Ungewöhnliches sein.»

Alles ist erleuchtet [OV Everything is Illuminated], Jonathat Safran Foer

El Nadal ha arribat a Heidelberg. La setmana passada vam viatjar a Dresden. I faig més classes d'interpretació.
Avui, dissabte, vull fer feina de la universitat, vull posar dues rentadores, vull dutxar-me, m'he d'anar a comprar una cadeneta pel collaret i m'agradaria sociabilitzar-me cap al final del dia, quan tot això estigui fet.

I no aprenc. No aprenc.

Vull agafar un tren. I baixar a l'estació que em vingui de gust, i agafar el tren de la via del davant, i que em porti on sigui. I vull arribar a Moscou, i allà agafar-ne un que em porti a creuar tota la Sibèria. I llevar-me al matí i veure una plana amb arbustos gelats, sempre cap a l'Est, sempre.

Zug von Dresden.

Un petó ben fort,

Laura, die Dolmetscherin

Més coses, més cosetes

2009-11-17T18:47:00.004+01:00

Fa un parell de setmanes vaig adonar-me que tinc uns dels meus texans més estimats a punt d'estripar-se cap a la zona del cul. Com que encara no sóc exhibicionista, els he deixat a casa, aparcadets, per decidir si els intento arreglar o bé els retiro. Aleshores, avui, després d'anar a fer un cafè amb un amic, he decidit apropar-me a l'H&M per veure quins pantalons s'hi poden trobar.

Digueu-me poc original, però a l'H&M la roba és barata i no em desagrada gens. Però, ah! La maleïda moda que es va instaurar en la societat occidental ara fa uns tres o quatre anys encara perdura.

Parlo dels pantalons pitillo, un dels meus malsons. Me n'he provat. M'ho he mirat de tort i de través. De diferents tipus: de pana, texans, clars i foscos. Res, no hi ha res a fer. Les meves cames no estan fetes per a portar pantalons pitillo. A més a més, no m'hi sento còmode. Això que la cama em quedi tota "atrapada" en uns pantalons se'm fa molt poc agradable, sobretot del genoll cap avall. Amb la cuixa no hi tinc problemes, amb què m'hi quedin més estrets, però la cama... No, senzillament no. Punkt.

Per favor, des d'aquí faig una crida a totes les noies que, com jo, detesten els pantalons pitillo: unim-nos i guanyarem! Llàstima que siguem una minoria...

Una foto de divendres passat a la nit.

Avui he après una nova paraula en alemany: Popo, que vol dir "cul". A més, com que a interpretació m'he ofuscat més d'un moment, he decidit deixar estar el micròfon i concentrar-me a anotar totes les paraules que no entenia, tant a la directa com a la inversa (que, per cert, ha estat la primera de la meva vida)... Resultat? Quatre fulls i mig DIN-A5 amb vocabulari a afegir al glossari que penso fer-me a partir de JA.

He dit. Punkt.

Lost in Translation, as always.

Un petó ben fort,

Laura, die Dolmetscherin

Just press it

2009-11-14T20:30:00.004+01:00

Sóc oficialment vint-i-un anys vella, i encara que no es pot tenir tot el que (o qui) vols, vaig celebrar-los amb la millor companyia.

Quan deixes de reprimir un sentiment, les coses canvien. Tu canvies. Tot canvia.

L'anonimitat d'una ciutat a vegades ajuda a dil·luir també els dubtes i les preguntes. És com si fossin menys importants. Com si, decideixis el que decideixis, com que ets una enmig de milions, el que et passi no afecta el conjunt.

A vegades penso que els sentiments haurien d'estar prohibits. És clar que, la vida sense sentiments, no seria res que valgués la pena viure. I ja no seria vida.

flickr.com/photos/laura_rus/

Un petó enorme,

Laura, die Dolmetscherin

Alltagsdrama

2009-11-03T23:17:00.004+01:00

Aquesta paraula (la del títol) l'ha dita avui una amiga finesa que està a Heidelberg com a d'estudiant d'intercanvi, com jo. Amb aquest mot s'ha referit als petits "problemets" que et vas trobant al dia a dia, i deixeu-me parlar d'alguns dels que m'he anat trobant aquí.

D'una banda tinc les aranyes que han fet aparicions esporàdiques per l'habitació. Sempre tinc l'esperança que no n'aparegui cap més, però fa un parell de dies encara vaig trobar-ne una que intentava pujar per la paret que tinc al costat de l'escriptori, la de la finestra. No va arribar més amunt de dos pams. Encara la tinc allà a terra tota rebregada. Em fa fàstic treure-la, disculpeu-me.

D'altra banda, l'aixeta de la dutxa, segons com de fort la tenques, costa molt de tornar-la a girar per obrir-la, així que, amb les mans plenes de sabó, tot rellisca i res no funciona.

El capítol de la setmana és, però, la sala de rentadores, a.k.a. Waschsalon. Ja tinc mala experiència en voler rentar els diumenges, perquè a tothom se li acudeix el mateix i, hi vagis a l'hora que hi vagis, sempre trobes totes les màquines ocupades. Si estàs de sort, en trobes una que li falten deu minuts per acabar; si no, fes-te fotre i espera.
Els alemanys són gent eficient, i una n'apren ràpid. Que em traieu la roba de la rentadora perquè fa un minut que s'ha acabat la meva rentada i teniu molta pressa? Cap problema, a la primera que pugui, jo també ho faig. Calçotets bruts? No problemo, cap a sobre la rentadora entremig de jerseis talla XL i texans esparracats.
La besonderheit de la setmana ha estat, però, que durant cinc o sis dies la sala ha estat tancada (suopso que per reparacions i neteja). Cert és que feia fàstic mirar l'estat del terra i de les rentadores; i també és cert que n'hi havia unes quantes d'espatllades... Però avui, que he pogut rentar després d'haver estat apunt de quedar-me sense calces i mitjons nets, m'he adonat que la meitat de les espatllades encara ho estaven.
Pago relativament poc de lloguer... Puc suportar aquests petits inconvenients. Només em falta rentar els dos jocs de llençols i fundes del nòrdic... I la jaqueta, que ja toca. Sort que ja tinc calces i mitjons... És horrorós veure que et vas quedant sense i que vas pensant "he de posar una rentadora...", però no trobes el moment per a posar-la i, quan el trobes, no pots!
Potser la idea de les calces de paper no és tan dolenta.

Un cable. El cable d'uns auriculars.

Un petó ben gran,

Laura, die Dolmetscherin

A tu, la bicicleta lila de la cistella blanca

2009-10-26T22:46:00.004+01:00

Al llibre The kite runner, el Baba li diu al jove Amir que el robatori és el pitjor crim que hi ha. Li diu que si mates algú, li robes el dret de viure; si robes menjar, li negues el dret d'alimentarse... 'només' és una bicicleta, però era la meva bicicleta, i per la meva estupidesa i per la mala fe de massa gent, ves a saber on para.

A la ribera del Neckar, em deixava anar del manillar i notava el fred a la cara, com els llavis se'm tallaven.

I escoltava aquesta cançó.

Fins aviat,

Laura, die Dolmetscherin

Moves & Toast

2009-10-19T00:51:00.004+02:00

Hi vaig anar amb la idea de riure una bona estona tot seguint les indicacions d'una monitora flipada i intentant imitar moviments made in Beyoncé al més pur estil del clip de la famosa cançó Single ladies. Vaig tornar a casa neta, depurada, sense preocupacions, sense maldecaps.

Des de fa uns quants anys que sé que m'agrada moure el cos al ritme de la música, i no hi hauria moment més àlgid en una nit de discoteca que ballar al so de Nights in Kiev en una sala amb vistes a la via d'alguna línia de tren; i ara he descobert que anar a ballar seguint les indicacions d'una monitora amb gorra calada fins les celles i amb uns pantalons on n'hi cabrien dues com jo és una teràpia més bona que anar a llegir a la ribera del Neckar.

Ihr musst ihre Körper fühlen!

I així segur que s'aconsegueixen millors resultats.

L'hivern ha arribat a Alemanya. Fa anys, en un concert que no especificaré, em vaig quedar xopa de cap a peus per la pluja; ara, tant de temps després, ho he tornat a viure. I puc confirmar que la pluja alemanya no m'agrada. Em corregeixo: la pluja de l'Europa continental no m'agrada. És una pluja enganxifosa que comença a caure en gotetes petites quan estàs a mig camí de casa. Es riu de tu, que vas en bicicleta, sense guants i, ni de bon tros, preparada per tal causa i cosa. Segueix un xim xim que no para i, si estàs de mala sort, un xim xim intens, amb gotes gordes, que veus com van quedant marcades a les cuixes, als texans, que passen d'un blau marí a un color semblant al negre blavós.

I torno a tenir els nusos dels dits de la mà dreta plens de tallets i de pell castigada per un fred que no ha avisat. Ha arribat igual que ha arribat el semestre: de sobte i desorganitzat, perquè la tardor, com les meves hormones, provoca molts canvis. Sort que sembla que fa sol.

Amb una torrada a la mà, me'n vaig a fer fotografies.

Un petó i fins aviat,

Laura, die Dolmetscherin

Processos

2009-10-09T12:59:00.006+02:00

La inspiració també està vinculada al meu estat hormonal? Sóc un titella de les meves hormones, i ara, quan les tinc revolucionades, la situació dels meus estats anímic i físic pateix irregularitats notòries. Els estrògens regulen un dia, la progesterona el següent. Ja no sé quin era el procés que la hipòfisi determinava, però recordo que una part s'ocupava de l'ovulació, i aquí és precisament on em trobo.

Diumenge passat vaig tenir el dia d'ordenar. Ara estic en la fase "ansiosa". Tinc ganes de moltes coses, però no sé determinar de què exactament. A més a més, encara que soni horriblement "osea", tinc el cutis fet un fàstic, o almenys aquesta és la sensació que em dóna a mi.
Potser passar de ser una couch potato a practicar algun tipus d'esport dos o tres dies a la setmana ha fet que se m'actives l'adormida adrenalina i el meu ritme circadià canviés d'intensitat. No ho sé.

M'han posat una multa per anar amb bus sense bitllet. Per un dia que agafo l'autobús (perquè hi havia la Carolina, i ja no tenia la bicicleta) per anar cap a la Uniplatz, va i em topo amb els revisors. Doncs em fa molta ràbia. No, no penso comprar-me el Semesterticket. L'altre dia ho anava a fer, però en última instància m'ho vaig repensar i el que faré serà comprar-me uns bons guants, posar-me tres jerseis cada matí i apa, bicicleta amunt i bicicleta avall. Si neva, ja trobaré alguna alternativa.

¡A la mierda ya!

Mannheim no és una ciutat gens admirable. Instiga al consumisme, o almenys a mi. Cal dir que hi ha un Vapiano, cosa que millora molt la seva posició en el meu ranking de ciutats alemanyes preferides, però el fet que els carrers del centre tinguin la mateixa disposició que la planta de l'Escorial i, en comptes de tenir noms, tinguin números, li fa perdre molt. Tot sigui per la Hauptbahnhof.

Per primera vegada a la meva vida tinc una companya de pis! Trobar una aranya de gran tamany a l'habitació: un ensurt considerable; viure apartada del centre: exercici diari; poder-te quedar al vespre a la cuina xerrant una estona: no té preu. Per la resta, Erasmus-Card.

I parlant de "Card", per fi he pogut aconseguir el meu Studentenausweis! Si pensàvem que la Universität des Saarlandes té un procés de matrícula pesat o bé que a la UAB cada any passen coses més "revolucionàries", s'ha de viure l'experiència de matricular-se a la Ruprecht-Karls Universität Heidelberg:

[Formulari (+ Exmatrikulationsbescheinigung) + pagar + esperar + recollir CampusCard + freischalten o alliberar, com els telèfons + TAN-Liste + imprimir = Studentenausweis] *gasping*

I avui al vespre, pizza.

"Westlichen". This adjective actually never crossed my mind.

Un Studentenkuss d'aquells que costen 2 € per galeta,

Laura, die Dolmetscherin

Haselnuss-Schnitten

2009-09-30T00:47:00.003+02:00

Addictions are not bad: they're worse. Some cannot give up smoking, others drinking and some (fewer, though I wouldn't bet anything on it) working. My addiction is this:

I cannot stop eating Hanuta. I try hard not to buy them, but they just keep popping up in my life, out of nowhere, and then there's nothing left to me but to buy them whenever this happens. Back in my old times in Saarbrücken, it was usually in 12-packs. They didn't last longer than two days. That was bad. That was very bad. I had to spend at least an hour in the gym to compensate it and this happened twice a week, me spending an hour in the gym. When summer came I have up aerobic and instead took up jogging.

Today I bought a new Hanuta version: Hanuta on Tour. They just want to kill me. In the bag there were 18 little Hanutas and right now, at this very moment, six hours after I've bought them, only TWO are left. Okay, I didn't eat all of them, but sure most of them. And this is bad. This is very bad.

Do you think dedicating Hanuta a post was peculiar? Then sometime I'll write about my University Card here in Heidelberg. That'll be even more nerdy.

Liebe Grüsse,

Laura, die Dolmetscherin

Getting fit

2009-09-23T22:02:00.003+02:00

The Credit Crunch has reached the gyms in Heidelberg: someone could not pay himself or herself a thick jumper and it was soooo freezing outside that they had to steal mine. Nice, huh? Very. Another one was even poorer and could not buy himself or herself a pair of jeans and a shirt and had to steal a friend's clothes. Even better, huh?

Let's not think about that anymore. However, I cannot hide my disappointment. It didn't cross my mind that such stupid things could actually happen in a place like the univeristy gym. And we are talking about Heidelberg, mind.

Anyway.

That was crazy. Was it "Body Pump"? I already forgot the activity we took part in, but it was completely madness for my body (which is not, let me remember you, what could be called extremely fit). Push-ups are definitely not my thing. Moreover, the pain I feel since Monday because of BauchBeinePo in my knees and -leaving political correctness aside- in my ass wasn't over yet and I'm afraid tomorrow I'll have to sit on a rubber ring during the German course. Will Herr Ruhm ask me to tell him the reason -in passive and using two prepositions plus two Nebensätze- why I will be seating on it?

I got my room painted. Plain white. Blank. Ok, no problem: my Lost in Translation poster is already on the wall and more pictures are already ready. I am quite happy with my room (let alone the little big incident with a huge spider) and I have only identified one problem so far: it is humid and I cannot stand humidity. It's ok as long as you don't hang the washed laundry, because then it takes ages for it to get dry.

More upgrades about my life in Heidelberg are coming up.

Im Zug.

Grüsse,

Laura, die Dolmetscherin

Des d'Alemanya, amb amor

2009-09-13T22:00:00.005+02:00

Des de l'Ernst-Walz Brücke hi ha una vista preciosa de Heidelberg. Cap al vespe, entre les vuit i les nou, es poden veure unes postes de sol magnífiques si mires cap a l'Oest, donant l'esquena a la Altstadt, al castell. I cada cop que vaig al centre hi passo, per aquest pont, i no puc evitar mirar el paisatge que durant mesos vaig recordar en fotografies i que ara s'ha convertit en la meva nova casa alemanya.

Noves cares, sentiments oblidats que tornen; altres que segueixen dins meu. Llibres per llegir, música per escoltar, dies per disfrutar-los, gent per conèixer i experiències per viure. I la meva bicicleta per a recórrer els carrers d'aquesta ciutat al peu del riu Neckar.

Blick vom Enrst-Walz Brücke.

Un petó ben gran,

Laura, die Dolmetscherin

Cap al Nord

2009-09-01T00:16:00.002+02:00

Ara no recordo quin filòsof era, però n'hi havia un que deia que la vida és una llibreta en blanc on nosaltres hi anem escrivint la nostra història. La nostra, com tota història, té capítols: capítols que s'obren i capítols que es tanquen; i també hi ha capítols que estan ficats dins d'altres capítols més grans. El de l'Erasmus és un d'aquests, i està ficat dins del divers i reptador capítol de "Anys a la Universitat".

En el seu moment, vaig obrir un capítol d'Erasmus, al qual li he dedicat nombrosos posts en aquest blog, perquè van ser uns mesos sense els quals no em sé imaginar la meva vida. En el seu moment, vaig tancar aquest capítol, el de "Erasmus Saarbrücken 07/08" i ara estic apunt d'obrir-ne un altre, que portarà per títol "Erasmus Heidelberg 09/10".

Quines noves cares m'esperen a la ribera del riu Neckar? També faran classes d'aeròbic gratis? Com serà el professor de rus? Hauré de compartir lavabo amb quatre persones o bé amb vint?

Sigui el que sigui el que m'hi trobaré, m'agafo aquest semestre d'Erasmus amb la mateixa empenta que me'l vaig agafar ara fa dos anys, amb la diferència que ara sé què és el Schönes-Wochenende-Tickets i que als alemanys els encanta la burocràcia.

Us trobaré molt a faltar, a tots els de la família, velles amigues, amics de la universitat. Allà us espero sempre que em volgueu visitar i fins aviat!

Heidelberg, warte auf mich, ich komme!!! ^^

Laura, die Dolmetscherin

Sensacions que tornen

2009-08-16T23:49:00.004+02:00

Els sentiments són una cosa molt estranya. Quan els crides perquè et sents buida, no volen sortir per enlloc ni tampoc no trobes ningú que remogui el calaix de les sensacions. De cop, però, un dia apareix cert individu a la teva vida que et fa canviar la manera de veure les coses. I els sentiments que feia temps que estaven endormiscats es desperten i tornen a estar tan vius com ho havien estat en temps anteriors. I en perds el control. I no saps què fer, perquè hi ha dubtes, i hi ha pors... Però no val la pena ser tan cagada. I ho sé.

En aquests moments agafaria el tren i me n'aniria a fer quilòmetres, i només miraria per la finestra i pensaria. Pensaria en escriure, pensaria en la música, pensaria en llegir i en imaginar.

Lost in Translation.

I cap a Irlanda.

I els nervis pre-Erasmus que comencen a deixar-se notar. Nervis per tot. I sentiments.

Imatge de Flickr. Metro de Berlín.

Un petó i fins la setmana que ve,

Laura, die Dolmetscherin

Presentacions II

2009-08-01T13:27:00.004+02:00

Ayer por la tarde, según el Servei Català de Trànsit, empezó la operación salida de Agosto '09. Esta mñana, la más preciada estampa de esta época veraniega: el colapse en la autopista AP-7 entre Barcelona y Tarragona. Digno de admirá.

Y como época por excelencia de vacaciones que es, mi inspiración se ha ido a las Bahamas, aunque, como está más perdida que yo, me envió una postal desde Fiji.
_____________________

Los que tengais la 'mala suerte' de leer esto estais invitados a hacer el mismo estúpido test vacacional:

Three names I go by
1. Laura
2. "Ubra"
3. Laura rus

Three jobs I have had in my life
1. Hairdresser
2. Carer
3. Corrector

Three Places I have lived
1. Martorell
2. Saarbrücken
3. Where I live now

Three places I have been
1. France
2. Ukraine
3. Poland

Three places I plan to visit in future
1. Ireland
2. Russia
3. The US

Three favorite beverages
1. Water
2. Coffee
3. Orangina Gelb

Three of my favorite foods
1. Rissotto funghi
2. Ravioli al pesto
3. Fried milk

Three of my favorite colors
1. Blue
2. Orange
3. Green

Three Things that are always by my side
1. iPod
2. Mobile phone
3. Money

Three Things I am looking forward to
1. My upcoming second Erasmus
2. Do more travelling

3. I keep this one for myself

Pies en la arena.

Un beso a todos,

Laura, die Dolmetscherin

I don't know where you came from [...]

2009-07-27T21:56:00.005+02:00

I, somrient i contenta, escric, una vegada més, i per últim cop, sobre l'Erasmus a Saarbrücken 07/08.
_____________________________________________

Sortia de casa els vespres, cap allà a les vuit; em posava els auriculars, escollia la cançó més animada que trobava a l’iPod i començava a córrer. Corria per caminet paral·lel a la Meerwiesertalweg fins a Waldhaus. Un cop allà, estirava les cames i tornava xino xano cap a casa, escoltant algun ritme més tranquil, o bé sentint els ocells com piulaven en alemany al costat de la bassa d’aigua, a la vora del Plus. Sempre pensava que podria comprar-hi alguna cosa de menjar per sopar, però mai no portava diners, quan anava a córrer, només la clau i música. A casa, em dutxava i pensava què fer per sopar, però sempre acabàvem acordant pel Messenger que aniríem a menjar algun crêpe al centre, o bé potser un kebab, o bé a la Brassérie, encara que aquesta era més cara i no s’hi podia anar tan sovint. Possiblement, a la nit aniríem a prendre un cocktail o bé un suc de taronja al Moloko, o potser al Tante Anne, o a vegades al Nauwiese. Una cosa sí que era certa: quedaríem a les nou davant la Johanneskirche.

Encara sento l’olor del piset, del D213. Encara em trobo caminant pels carrers d’aquella ciutat sense gràcia. I també recordo les llàgrimes de l’últim passeig com a estudiant de la Universität des Saarlandes, des del Coyote fins a la porta de casa. I, com no, us recordo a vosaltres. A tots i cada un de vosaltres, que vau viure al meu costat i vau fer dels mesos a Saarbrücken, sens dubte, uns dels més especials que he viscut fins ara.

Un any després, encara ho recordo. Ho recordo tot i sé que mai no ho oblidaré. Una vegada vaig sentir dir que els records que fan plorar, un dia et faran somriure; i a mi, el vostre record em fa somriure; un somriure sincer d’orella a orella que es formarà cada vegada que us vegi sortir per la porta d’alguna terminal d’aeroport, o en una estació de bus, o potser arribant a la Hauptbahnhof.

Un any després, us dic gràcies una vegada més. Gràcies per haver sigut i ser amics meus. Gràcies per tot el que em vau ensenyar i per haver volgut aprendre de mi. I és que, sabeu què?

The only real voyage of discovery consists not in seeking new landscapes, but in having new eyes. Marcel Proust

Us estimo. I love you. Ich liebe euch. Je vous aime. Os quiero. Я вас люблю.

Saarbrücken, Saarland, Deutschland.

Un petó a tots,

Laura, die Dolmetscherin

Un dia a la platja

2009-07-23T23:24:00.003+02:00

La platja és un lloc interessant, i com que si no hi vas com a mínim una vegada no sembla que hagis fet estiu de veritat, avui ens hem aventurat a posar els peus al mar amb bandera groga. Com nosaltres, ho han fet centenars de persones a la calorosa platja de Sitges.

Envoltades de fills d’Adonis i de David de Miquel Àngel que ens miraven des de la vorera del davant, hem plantat un para-sol florejat dels anys que els nostres pares portaven texans amb pota d’elefant i que ha volgut quedar mig tort i mentre dinàvem no em deixava tranquil·la amb el serrell de fil blanc que tenia a la vora. Sense treure un ull de les bosses, ens hem ficat a l’aigua. Onades, moltes onades. D’aquelles altes que no et deixen descansar perquè constantment has d’estar fent saltirons com una estúpida (perquè estic segura que per sota l’aigua sembles estúpida) si no vols que et passin litres i litres d’aigua salada per sobre del cap i t’entri sorra per tots els orificis possibles. En aquells moments he fet un descobriment: el meu biquini és una peça de roba perillosa, i he donat les gràcies al fet que estiguessim en una platja com la de Sitges, perquè allà no passa res si et quedes en pilotes. La cosa canvia si t’hi quedes involuntàriament, perquè llavors, a més d’exposada, quedes aclaparada.

He rebut una onada agosarada amb els braços oberts, perquè estava en un moment Vigilantes de la playa, i l’onada en qüestió s’ha sentit atreta per la bellesa del meu banyador blau, verd, perillós i reversible i ha vingut amb tota la seva força. I ara faré servir un verb castellà, perquè m’agrada com sona en aquest context: m’ha arrollat. La Carla diu que de cop m’ha trobat als seus peus, però jo li dic que no pot ser perquè, quan m’he girat, l’he vista un bon tros enrere. El fet és que han sigut moments durs. En pocs segons han passat pel meu cap diversos pensaments:

• Laura, agafa’t les calces del biquini perquè les portes a mitja cuixa.
• Laura, agafa’t els sostens del biquini perquè se’t veu tota la pitrera, que, encara que no sigui gaire substanciosa, és.
• Laura, lluita per la teva vida que això no deixarà de cobrir-te d’aigua.
• Laura, intenta clavar-te a la sorra perquè això t’arrossegarà fins a fora l’aigua (... i vas mig despullada).

Al final, després de tres onades similars, tot ha tornat a la normalitat, i encara ara intento descobrir com és que aquella onada ens ha fet molinete (tal com diu la Vicky) a totes tres i les altres no. Per què?

Llavors arriba el moment en què descobreixes que t’has oblidat de posar-te crema protectora ISDIN Extrem al pit i t’ha quedat com si fos un disfras de llagostí mal acabat. Sort que tinc ganes de repetir-ho.

No, nosaltres no feiem exactament això.

Un petó salat,

Laura, die Dolmetscherin

Treu el datàfon

2009-07-15T12:30:00.002+02:00

Avui per a tu, amiga inseparable.

Tu, que sempre estaves dins del meu moneder, preparada per ajudar-me, per treure'm de les dificultats del moment i per paliar els meus impulsos consumistes.

Tu, tota vermelleta, que has sigut la meva companya de viatge per tots els racons d'Europa, de Londres fins a Kiev, de Gdansk fins a Màlaga; i sempre eres ben rebuda i acceptada.

Amiga i còmplice del capitalisme, plana i àuria, targeta de dèbit.

Un petó,

Laura, die Dolmetscherin