tag:blogger.com,1999:blog-16258541.post-1157657697525137612006-09-07T21:23:00.001+02:002006-12-18T10:00:36.943+01:00<div align="justify">Mandra. Com quan m’he de dutxar després d’un dia molt cansat. Com quan estic mig adormit al sofà i m’he d’aixecar per anar a cap al llit. Com quan t’has de llevar aviat per no fer tard. Com quan faig una trucada per resoldre un problema pendent. Com quan he de sopar a casa quan he quedat per sortir de nit. Com quan he d’anar sol a un acte social. Així és com em sento quan he d’anar a sopar amb els companys de carrera a Barcelona. Sí. Fa mandra. Però... i el plaer que provoca? No us passa? </div><div align="justify"><br />D’entre els meus comensals de Barcelona, n’hi ha dos que tenen blog. Un És <a href="http://enrictomas.blogspot.com//">l’Enric Tomàs</a>, que se’l va crear ja fa temps, però no ha tingut la decència d’escriure-hi ni un sol dia! L’altre, és en <a href="http://doctor-cisco.blogspot.com/">Francesc Viver</a>. Ell s’ha aficionat a la blogosfera de Mataró i coneix tots els links d’aquest blog. Pot ser que us saludi pel carrer si us el trobeu per la gran capital. </div><div align="justify"> </div><div align="justify">Els sopars amb ells em fan mandra. Tren cap a Barcelona. Trucada de telèfon perquè m'expliquin quin metro he d'agafar. Trucada perquè em guiïn fins al restaurant. I bus nit de tornada. Però els sopars no deceben mai. Una part de la conversa canvia, però les anècdotes es repeteixen cita rera cita. De fet, haúríem de començar a fabricar noves anècdotes. En podríem parlar al proper sopar, que ha de ser aviat. Pffff... Quina mandra. </div>Oriol Burgadahttp://www.blogger.com/profile/00529969427702270477noreply@blogger.com