Cròniques d'un nano

Nova companya de viatge

2006-09-12T15:08:00.000+01:00

Homenatge a Ovidi Montllor (III)

2006-07-01T09:30:00.000+01:00

De Res

Pel balcó he vist
com neix el dia.
Amb el treball he vist
com passa el dia.
Amb amargor he vist
com mor el dia.
Si el somni és bo?...

He nascut
Gràcies
M'han donat
de menjar
Gràcies
M'han donat
de beure
Gràcies!
He estudiat
Gràcies!
M'han donat
un treball
Gràcies!
M'han portat
al servei
Gràcies!
He triat
una dona
Gràcies!
M'han donat
un fillet
Gràcies!

M'he cansat...
De res,
De res,
De res!

Va com va

2006-06-01T15:12:00.000+01:00

Sembla mentida però d'uns quants anys ençà poques coses han canviat, això que ens han volgut vendre com la transició que representa que com el seu nom indica, ha de servir per passar d'un estat de les coses, a un altre de diferent no es veu per enlloc. En moltes ocasions queda clar que els canvis han estat ben pocs i que seguim immerssos en la mateixa situació d'anys enrere. Però bé, tocarà resignar-nos mentres hi hagi nostàlgics que segueixin recolzant els partits que representen l'espanya més estantissa i romàtica.
Una notícia de fa pocs dies en castellà aquí

Perquè, sí?

2006-05-23T18:21:00.000+01:00

Van passant els dies i des de el meu punt de vista, els partidaris del sí al nou estatut no fan més que descafeinar-lo i rebaixar-lo a pràcticament no res. Em fa la impressió que no tenen arguments sòlids per tal de defensar amb fermesa la seva postura, només cal donar un cop d'ull a la propaganda que han engegat els dos màxims exponents del sí cec a l'estatut. CiU no fa altra cosa que intentar persuadir els seus votants amb un eslògan que justifica el sí a l'estatut pel simple fet de ser un text del segle XXI, però, realment, aquesta diferència de temps de 27 anys entre l'antic estatut del 79 i el del pacte Mas-Zapatero, justifica recolzar-lo si no aporta millores que s'adiguin amb el que els Catalans necessitem en l'actualitat?El segon cas, lluny de donar arguments a favor del nou text es dedica a amagar-se rere un missatge catastròfic que intenta posar la por al cos i forçar el vot positiu. És evident que al PP no li interessa que aquest "estatut" tiri endavant, però no pas perquè suposi una millora substancial en l'autogovern del nostre país sinó que la seva negativa segueix una conducta que adopten sistemàticament contra tot allò que surti de les fronteres del principat, si es tractés de les competències per a gestionar les pistes de petanca, el PP també s'hi oposaria.

Sí!

2006-05-22T09:16:00.000+01:00

Finalment s'han complert les expectatives, el sí a la independència de Montenegro ha sortit endavant. Ens hauria de servir de lliçó per a recolzar el SÍ nosaltres també, el SÍ a l'autodeterminació i un clar NO a un estatut que ha anat perdent gas fins a convertir-se en un text mutilat.
Tot és possible i hem d'anar més enllà, salut i independència!

Un precedent

2006-05-21T19:20:00.000+01:00

Sembla que el camí cap a la independència de Montenegro comença a prendre forma, com a mínim s'ha complert una de les premises que se l'hi requerien per tal que el referèndum fos vinculant, i a més, amb escreix, a hores d'ara, la participació ja se situa per sobre del 77%. Falta saber com aniran els percentatges ja que es preveu un frec a frec entre el sí i el no. Esperem que acabi guanyant el sí en una jornada sense incidents i amb total transparència, si fos així, aquest resultat convertiria a Montenegro en el primer estat independent del segle XXI a Europa. Endavant!

L'Ovidi se'n va a palau

2006-05-16T11:24:00.000+01:00

En aquests dies grisos que travessem, sempre queden espais per al reconfort i l'esperança. Ahir en va ser un dia especial, un dia per a l'homenatge més sincer i per a la reivindicació més aferrissada, per al record i per la nostàlgia i també per a la mirada posada en el present i en el futur més pròxim. Pot semblar contradictori, però el fet que fos un dia -i tan sols un dia- especial, no pot evitar de fer-nos abaixar el cap al retornar a la crua realitat. Si més no, aquell dia, aquella nit, la varem viure plenament i sempre ens quedarà pensar que, en el moment més inesperat, tal com deia l'Ovidi, arribarà aquell dia en el que ens deixarem anar, ho donarem tot de nosaltres mateixos, un dia de braços lliures i boques i mans, un dia que durarà anys.
Ovidi per sempre més

Neu primavera

2006-05-07T13:12:00.000+01:00

Si la situació penja d'un fil...

2006-05-04T15:18:00.000+01:00

De vegades, una cosa tan simple com un cordill ens pot ajudar a resoldre una situació difícil, una situació que en d'altres circumstàncies menys favorables hagués estat ben galdosa. Sovint, la providència ens dona un copet l'esquena i ens obsequia amb un cop de sort, potser predominen les situacions justament oposades en les que som en el lloc equivocat en el moment menys oportú o al menys així ho percebem.
Aquesta vegada la casualitat va fer que, sense una intenció conscient ni premeditada em posés a la butxaca un vent de la tenda de campanya. Poc que em pensava que hi faria alguna cosa més que nosa. Finalment va servir per a defugir un contratemps, el cordill va suplantar el botó caigut en combat pocs minuts abans.

Quant val un cèntim?

2006-05-03T21:08:00.001+01:00

D'aquesta pregunta no se n'ha de despendre un raonament estricte, el que voldria és reflexionar sobre el valor (més simbòlic que material) de la mínima expresió monetària. Tota la vida s'han utilitzat estràtègies de màrqueting a l'hora de vendre tot tipus de productes disfressant els preus i jugant amb els números per tal de fer-los més llaminers. Sempre fa més goig a la vista un 99 que un 100, encara que en siguem plenament conscients d'aquesta fal·làcia no podem evitar caure en el parany, com a mínim, a primer cop d'ull.
Fa uns anys, si per exemple, adquiriem un producte per un preu de 149 pessetes, al entregar-ne 150, s'iniciava un protocol més o menys formal en el qual, per defecte, la intenció era la de tornar el canvi, tot i ser simbòlic, d'una pesseta. A partir d'aquí la decisió final ja quedava entre venedor i client. És evident que per una pesseta ningú entraria en cap batussa, ara bé, existia certa complicitat entre les dues parts i el client mantenia plenament el seu dret.
A dia d'avui, hi ha hagut certs canvis, evidentment, ja no parlarem de pessetes sinó de centims i el valor d'aquest últim és pràcticament simbòlic (allò dels xiclets a pela s'ha acabat), tot i això, trobo que no té perquè variar el ritual.
Si estableixen al preu d'un producte en 1 euro amb 19 cèntims, posem per cas, i es paga 1,20 no entenc perquè, per defecte, ja no es dona el cànvi, per ínfim que sigui. Si el que pretenen amb aquesta jugada és cobrar el producte a 1,20 que li posin aquest preu i ens estalviarem la mala cara de la persona que ens atén quan veu que restem palplantats esperant el canvi.

Pluja

2006-04-24T15:15:00.000+01:00

És curiós el canvi de conducta que experimenten alguns individus i que es pot observar qualsevol dia de pluja. Comencem pel principi, la pluja, no deixa de ser aigua que es precipita des d’un núvol de tempesta i que, per tant, en tant que aigua, no ocasiona cap altre fenomen en el nostre organisme que el de mullar-nos, si bé és comprensible que la sensació d’humitat a la roba és incòmoda, aquesta no es fa manifesta fins que no duem una bona estona sota una pluja lleugera. Així doncs, a què es deuen uns comportaments tant inusuals per a una persona sana de característiques socio-politico-econòmiques estàndards? els científics no es posen d’acord. Tot sembla apuntar, però, en una concepció errònia de la pluja com a tal. No és estrany, doncs, veure en un dia de pluja intermitent, gent parant el cotxe davant de la porta de casa envaïnt la vorera i entorpint el pas, per tal d’estalviar-se els 4 metres de turmentós camí que suposa aparcar a l’altra banda del carrer evidentment exposats a l’agressivitat del més maligne dels agents meteorològics. És cert que una gran part veiem la pluja com un fet espontani i necessari i gaudim veient un espectacle meteorològic com aquest però no seria la primera vegada que els anhels d’uns quants triomfarien per sobre de la majoria. És per això, que no descarto que algun dia arribi quelcom semblant a el paraigües mundial o una capel·lina global.

Un altre cas ben curiós és el de la persona que tot i deixar de ploure manté el paraigües obert. Els reconeixereu per la seva mirada buida, el seu caminar sincopat i un paraigües sobre la clepsa. Es fa difícil de precisar però segurament es tracta d’una persona hipersensible a la pluja, en el moment de màxima precipitació es veu pertorbada enormement pel colpeig percutor i agressiu de les gotes contra la lona del seu paraigües, tant pertorbada que si algun dia us creueu amb algun d’ells no hi aconseguireu establir cap mena de comunicació, es veuen submergits en el seu món i no responen a res, fins i tot quan sigui l’hora de disputar-vos una vorera estreta us veureu obligats a envair l’asfalt per tal de mantenir el vostre globus ocular dins de la seva pertinent conca. Tot apunta a que es tracta de persones que un cop acabada la pluja necessiten un temps prudencial per a sortir del seu estat catatònic i és llavors quan podem intervenir nosaltres fent-los aterrar de nou, al planeta terra. Així doncs, sempre que ens en trobem un, el primer que farem serà dirigir-nos cap a ell frontalment evitant les barnilles del paraigües i tot cridant a dos pams de l’orella “tens el cap més buit que els calçotets d’un eunuc!” atacarem sonorament amb una plantofada la zona del coll que queda sota l’orella amb la mà ben plana. Ell, després d’uns segons de desconcert tornarà en sí ens mirarà amb els ulls esbatanats i ens agrairà profundament que l'haguem ajudat tant desinteressadament.

No teniR FE EN RENFE

2006-04-19T18:53:00.000+01:00

Crònica dels successos:

Avui, dimecres dia 19 d'abril de 2006 he patit de ple la vaga perpetrada novament pels treballadors de renfe. Abans de tot vull aclarir la animadversió que em desperta aquesta companyia després d'una llarga llista de despropòsits i un llarg etcètera de fets similars als d'avui. Manca de respecte i d'informació cap a l'usuari són, ja, bases comuns en el sí d'aquesta companyia. La vaga d'avui estava avisada, per tant, tots sabíem bé el que ens esperava, no obstant, renfe cada dia que passa se supera, visca!
Si bé és habitual que en una vaga es respectin uns serveis mínims, és a dir, que circuli només un de cada x trens, avui m'ha ocorregut un fet que va més enllà, m'han ensarronat, m'han donat gat per llebre! si bé per la megafonia s'anunciava clarament que per la via entrava un tren amb destinació A (l'autònoma), un cop dins i amb les portes tancades s'ha donat el cas que no anava cap a A, sinó cap a B (Barcelona), ha tocat resignar-se i seguir dalt del tren, és cert que existia la possibilitat de baixar a la propera parada i tornar enrere cap a Martorell però tenint en compte que hi havia vaga he pensat que més valia boig conegut que savi per coneixer i m'he assegurat una destinació, Barcelona, quedant-me arrapapat al tapissat del meu seient. Com és habitual en els malaurats dies de vaga, els vagons estaven inusualment plens,espatlla contra espatlla, maluc contra maluc, alè contra clatell. Els passatgers, doncs, de bona fe hem anat aguantant aquella situació tan galdosa fins que hem arribat a L'H ("elehache"), també conegut com, L'´Hospitalet. El convoi dels cornuts i pagar el beure s'ha parat i han entrat amb calçador un reguitzell de passatgers més i mentre érem tots allà dins embotits el temps ha semblat alentir-se, com si cada minut valgués per vint, però només ho ha semblat perquè veritablement han passat vint minuts sense que el tren fés cap mena d'intenció de tancar les portes, tot seguit, ofegat per alguns "mecagums" i renecs per l'estil, s'ha comunicat per megafonia interna que el tren en el que ens trobàvem, extraordinàriament, finalitzava el seu recorregut allà mateix, que baixéssim i esperéssim al següent (si és que n'hi havia, de següent). Aquell mar de caps feia goig a les andanes, podíem haver fet les més complexes coreografies amb tal densitat de persones, però no, el personal no estava per martingales i els ànims començaven a estar crispats (no per tothom, es clar, sempre n'hi ha que s'ho prenen amb humor, ja sigui perquè són grans persones, ja sigui perquè tenen excusa per fer campana).
Després de totes aquestes reflexions he retrobat el meu objectiu, aquell pel qual em llevo, cada dia ben dematí, arribar al meu destí, avui però, donats els contratemps, assolir el meu objectiu passava per arribar a Sants, així doncs, m'he proposat per tots els mitjans fer cap a l'estació de Sants. He abandonat el meu lloc de l'andana entre la multitud i m'he dirigit directament a un tren amb destinació a Vic que passava per Sants, un cop dins han anunciat que passaria un tren per la mateixa via i en el mateix sentit que el que ens havia abandonat a mig camí, jo innocent de mi m'he aproximat a l'andana però el perfil del tren ja ho deia tot, per totes les portes sobresortien bosses, braços, cames i culs i als vidres es podien observar calcomanies de galtes i natges, he decidit, doncs, renunciar a aquesta via i tornar cap al tren que anava a Vic. Amb demora he arribat finalment a Sants i curiosament des d'allà els trens anaven sortint sense masses problemes excepte el que havia d'agafar jo, que feien saber explícitament per megafonia que anava amb retard, que disculpéssim les molèsties, quins collons! Així doncs, passats uns minuts han anunciat que finalment passava, un cop baix l'andana he rumiat si pujar a dalt del tren o llençar-m'hi a sota però havia passat massa peripècies per a abandonar. Sense "cap més" entrebanc rellevant he arribat finalment unes dues hores més tard. Des d'aquí demano un aplaudiment per la RENFE i el seu savoir faire, si senyor!

Homenatge a Ovidi Montllor (II)

2006-04-18T17:41:00.000+01:00

Ais!

Ai!
De bo, no res!
De mal, cabassos!
De feina, plens.
De béns, escassos.
Ai!
Volguts per molts
que volen guanys.
Serem la clau
que els obre els
panys.
Ai!
I un cop oberts,
ens deixaran
que fem rovell
al seu clauer
fins que ens morim:
Ai!
I, si pot ser,
sense ser vells.
Que la vellesa
porta tristesa
i una dispesa
que minva els guanys.
Ai!
De dolç, estranys.
D'amarg, companys.
Pensant en cel
infern tindrem.
Ai!
I ací a la terra
quan ens morim
als fills deixem,
amb l'esperança
que facin ells
el que no hem fet.

Breu crònica del concert

2006-04-10T17:13:00.000+01:00

El propassat dissabte 8 d'abril, va donar-se lloc un concert a la sala Mephisto de Barcelona, en l'esdeveniment musical hi van intervenir tres grups. Pocs minuts després de les 9 del vespre, a una hora pròpia del concert estrella de la festa dels súpers, va irrompre a l'escenari la primera formació i la que més interès va despertar entre el públic, Convicted, que va exhibir el seu estil contundent a dalt de l'escenari i malgrat que passessin per algunes dificultats tècniques van culminar una actuació que es va acabar fent curta. L'unica pega va ser la sonoritat que oferia la sala que en moltes ocasions emmascarava els detalls més melòdics, tret d'això, no podem fer altra cosa que felicitar-los, salut!

La TransClivelleres dels NISQ

2006-03-27T16:41:00.000+01:00

Encara amb evidents seqüeles físiques de la caminada em disposo a fer-ne una síntesi. Vam sortir del punt d'inici a Sant Quintí a les 7 del matí (amb l' agreujant del canvi d'hora, agreujant perquè va robar-nos una hora de son) fosc i negre encara, vam començar a enfilar el camí de la serra direcció el cim de la serra de Clivelleres, de seguida va començar a despuntar el sol i se'ns va presentar un horitzó vermellós als nostres clatells. Un cop dalt de tot va tocar baixar, fins al que alguns consideren el més enllà, o sigui, les Cases Noves de Can Pardo, a partir d'aqui, campi qui pugui fins a intentar trobar el camí que puja cap a la serra de la Llacuna (pels més puristes, serra d'Ancosa...) l'orientació no va funcionar massa bé, tampoc es pot dir que ens perdéssim perquè, quan no saps quin és el camí, no et perds, simplement segueixes el camí que et sembla correcte. Així doncs, després de castigar-nos pujant pel dret travessant esplanades ben adobades de fems i vorejant vinyes i prats vam anar a petar a la carretera, no era la nostra intenció, però com a mínim sabiem que tot seguint el seu curs, arribariem al trencall esperat. Així doncs, després d'un parell o tres de quilòmetres d'asfalt, gaudint en viu i en directe de les curses de les diverses categories de vehicles motoritzats, vam arribar al capdemunt de la serra de la Llacuna i vam enfilar el camí que porta directament al Puig Castellà (944m). A sota la barraca de fusta vam dinar tot gaudint d'un bon paissatge i de la companyia de personatges místics. La tornada no va presentar gaires contratemps, seguir el GR(-7 ?) fins a Sant Joan de Mediona mateix i un cop allà seguir el congost de la riera (desafiant el sentit de l'equilibri, travessant la riera una i altra vegada) fins a Santa Anna i fer l'últim tram amb penes i treballs fins a Sant Quintí. Entre pitos i flautes, uns 42 quilòmetres i 12 hores (de 7 a 7) de caminada.

Homenatge a Ovidi Montllor

2006-03-27T16:03:00.000+01:00

Encara nois, encara

No rigues massa de pressa,
que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada,
que ens pot ploure altra vegada.
Aquell que anava d'ocre, ara va de groc.
Canvia poc.
Aquella papallona, ara borinot.
No surt del pot.
Aquell que tant resava, ara va per sant.
Patim, patam.
aquell obrer del plom, ara plom i goma.
De broma a broma.
De broma a broma
Aquell que dreta i dret, ara dret i dreta.
Turet, tureta.
Aquell que aconsellava, ara ja fot crits.
Estats Units.
Aquell de la mà dura, ara "dura-cràcia".
Ves quina gràcia.
Aquell de tisoreta, ara punyalet.
És més finet.
És més finet
Aquell del no diàleg, ara parla amb tots.
El joc del bord.
Aquells del: hem guanyat. Ara no hem perdut.
L'arroç eixut.
Aquells volen ser ells, ara, abans, després.
Au! Corre. Ves!
Ah!
I aquell que no vivia, ara encara menys.
I els "borlis" plens.
I els "borlis" plens.
No rigues massa de pressa,
que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada,
que ens pot ploure altra vegada.
No rigues massa de pressa,
que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada,
que ens pot ploure altra vegada.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Futur president d'escala

2006-03-06T22:45:00.000Z

Futur president d'escala
del Pujol al nineteen hole
que per a tot tens resposta
sempre amb la mida justa d'alcohol
Testa privilegiada
de la generació "esmaltina"
que sense brillantina enlluerna
tofa ferma, barba herma
turmell, cabell...ai ell!

Les gotes que fan vessar els gots

2006-02-23T08:50:00.000Z

Una vegada més es repeteix la mateixa situació, tan sols és la gota que fa vessar el got, no és un cas aïllat, a tot arreu és plè de situacions similars, gots a punt de sobreeixir. La culpa la té aquest model de desenvolupament social que no pensa en el que vindrà en el futur. Construïm creixem i consumim recursos sense pensar en les conseqüències o les necessitats que tindrem més edvavant, arribem als límits ètics de la sostenibilitat d'un territori. S'explota fins a l'últim pam de terreny i quan ens trobem acorralats, en lloc de recapitular i intentar reconduïr la situació es vol continuar amb la política grotesca del formigó i l'asfalt. A Eivissa s'ha arribat al sostre i ara, per solucionar els problemes de trànsit que hi ha a l'estiu, quan els estiuejants retornen als seus xalets a primera línia de mar, es vol construïr una autopista, si es féssin les coses tal i com pertoca, mai s'hauria arribat a aquest extrem.

"Hem vingut a defensar la dignitat del país"

2006-02-19T15:18:00.000Z

L'he trobada molt representativa i no m'he pogut estar de penjar-la. La crònica de David Miró al diari AVUI, 19/febrer/2006

-----------------

Ei, on ets? Doncs aquí, déu-n'hi-do la gent que hi ha també!". Aquest breu diàleg va ser la tònica de la manifestació d'ahir. L'excusa de la trucada era sempre localitzar uns amics o familiars, però en el fons ahir era un d'aquells dies en què era especialment important saber quanta gent hi havia, quanta gent havia sortit al carrer. I per això al llarg del recorregut es veia molts manifestants enfilats als fanals o en un punt elevat que els permetés comprovar que realment no eren els quatre gats de sempre. S'hi estaven llargs minuts en silenci, extasiats i amb una brillantor als ulls davant l'espectacle majestuós de la marea humana. I és que tant o més important que transmetre un determinat missatge o corejar uns eslògans, la manifestació era una prova d'autoreconeixement de la comunitat nacional catalana. Un cop damunt un tauler massa dominat pel tacticisme dels polítics.

L'alegria és doblement perceptible en els rostres, perquè ningú sabia del cert com aniria. És veritat que hi havia un rum-rum, se sabia que hi hauria gent, els de sempre almenys, però era una incògnita si se sobrepassaria el llindar dels descontents habituals per abraçar aquells sectors que només es manifesten en ocasions puntuals, com ara la guerra de l'Iraq. Per a la majoria, aquesta incògnita no es va desvelar fins al moment gairebé màgic de desembocar a la plaça d'Espanya. Abans d'això cadascú havia patit el seu crescendo particular. A dos quarts de cinc de la tarda a l'estació de metro de Ciutadella-Vila Olímpica només hi havia un pare amb dos fills amb una bandera esperant. Un quart d'hora més tard el col·lapse a l'estació d'Urquinaona era evident. El Josep, de Mequinensa, m'explicava com havia de deixat passar cinc metros abans d'atrevir-se a pujar amb el seu fill de dos anys i el cotxet, i gràcies a la solidaritat dels passatgers. El trajecte dóna alguna anècdota divertida: "Vas al Barça, rubia?", entona un senyor de mitjana edat. "No, vaig a manifestar-me", talla en sec la rossa al·ludida. A la plaça d'Espanya hi ha gent en grups dispersos, però ets incapaç de fer-te una idea de la gent que hi ha. A poc a poc es va copsant la magnitud de la concentració en paral·lel als problemes de la Guàrdia Urbana per desviar el trànsit. Hi ha un moment en què la gent sembla adonar-se de l'èxit. Passen deu minuts de les cinc i de forma espontània algú comença a aplaudir i molts altres el segueixen. És un moment de comunió col·lectiva impressionant: la gent s'aplaudeix mútuament, els uns als altres s'agraeixen ser allà, colze a colze per una mateixa causa.

La manifestació en si és un exercici de civisme impecable. La primera cosa que crida l'atenció és que es tracta d'una resposta col·lectiva intergeneracional. Matrimonis d'edat avançada caminen al costat de joves habituals del Senglar Rock, i entremig famílies senceres, amb fills de totes les edats. Gent d'entre 30 i 40 anys que havien militat a l'MDT (Moviment de Defensa de la Terra) als anys 80 o al BEI (Bloc d'Estudiants Independentistes) als 90 i que ara són persones col·locades professionalment i que havien aparcat el seu vessant reivindicatiu i que ahir van treure els mocadors amb l'estelada. Molts d'ells es van retrobar caminant al costat dels cotxets o amb el nen a les espatlles: "Tu també per aquí, company? Quant de temps!". Al costat dels habituals i dels que s'han reenganxat, també cal ressenyar els que podríem anomenar nous independentistes, fills de l'àrea metropolitana que no tenen cap problema a parlar castellà i portar una estelada penjada a l'esquena. Els sociòlegs i historiadors dirimiran si és un fenomen o una mera anècdota.

Sorprenc un grup de valencians mirant-s'ho tot plegat amb molta enveja. "T'imagines veure a València gent acomodada manifestant-se a favor de les llibertats nacionals?". No, no s'ho imaginen, ni jo tampoc. Aquí no hi ha mocadors palestins ni dolçainers. Només un petit grup de grallers trenca de tant en tant el silenci, la remor de la massa. No hi ha boicotejadors, ni provocadors ni esvalotadors. La foto que busca una determinada premsa, la crema d'una bandera espanyola, per exemple, no hi és. L'organització havia fet circular instruccions precises sobre aquesta qüestió, i la resposta és exemplar.

Les notes de color més enllà de la profusió de quadribarrades i estelades són més aviat escasses. Es limiten a unes quantes barretines i una pancarta gegant desplegada en un edifici en obres a l'altura de Viladomat. Unes bengales fan pensar que pot passar alguna cosa. Però no. La policia és del tot invisible. O estan molt ben camuflats o no hi són. Tampoc cal. La massa discorre en silenci. No hi ha mostres d'eufòria ni d'alegria desbordant, només satisfacció interior, en petit comitè. Algú pregunta en veu alta: "On és la televisió?". I efectivament, amb desenes de milers de persones desfilant per Barcelona no es veuen les típiques grues amb càmeres. La pregunta queda sense resposta i apareix el dubte del boicot. Això sí, a l'època de les càmeres digitals tothom aprofita per immortalitzar el moment, es busca un angle que deixi clar que qui fos era allà, un 18 de febrer assolellat i ventós que ja prefigurava la primavera.

L'únic eslògan és el clàssic Som una nació. Es tracta d'un missatge curt i precís que recorda el famós No a la guerra, i que són justament aquells capaços d'activar els ressorts d'autodefensa de la ciutadania. Les respostes de la gent quan els pregunto per què són allà són igual de senzilles: "Hem vingut a defensar la dignitat del país" o "no volem retallades a l'Estatut del 30 de setembre". La gent camina tranquil·la, conversant sobre la vida, la feina, la salut i tot això. És rar sentir converses sobre política o sobre tal polític o l'altre. Només al final escolto una dona dient que Rajoy avui tindrà mal de panxa, però és més l'expressió d'un desig que una realitat. Si algú temia una manifestació contra Convergència o el PSC no és el cas, tot i que és evident que ERC ha fet el ple i ha mobilitzat tot el que era mobilitzable per tenir una presència destacada. Per contra, el grup de persones amb banderes d'EUiA sí que resulta un xic exòtic. Sobta també l'absència de pancartes amb continguts més o menys enginyosos. "Per decència independència" és el més reeixit que veig. Queda clar que allò no és una festa nacionalista. És un acte de protesta sense estridències, a ritme de passejada. Els uns i els altres, però, sembla que flotin, hi ha una màgia a l'ambient difícil de descriure, però potser sí que es pot explicar. En el seu llibre El culte a l'emoció Michel Lacroix afirma que "els individus no s'acontenten de viure la pertinença al grup en el pla simplement formal, legal. No en tenen prou amb un vincle social concebut exclusivament en termes de reciprocitat i de contracte. Els cal sentir la cohesió social en les fibres del seu ésser. Cal que la seva ànima es pugui dilatar, enlairar-se, unir-se per una mena d'identificació a la comunitat dels seus semblants". És a dir, que sense emoció col·lectiva no hi ha nació possible, i ahir va ser un dia bàsicament d'emoció.

Al final de la marxa hi ha un moment emotiu per al record de Francesc Ferrer i Gironès i també un moment especialment ben triat per a l'humor i l'autoparòdia. Els del Teatre de Guerrilla s'ho fan venir bé per desdramatitzar la situació i recorden que només donen suport a causes perdudes com les seleccions catalanes o la candidatura de Madrid 2012. Somriures. Un excés de solemnitat hauria estat sobrer. Joel Joan, en la seva faceta de líder de masses, anuncia que som un milió. La gent no s'ho acabava de creure, però és igual. Al marge de les xifres, aplaudeix perquè hi ha la consciència que allà ha passat alguna cosa important. Han deixat de fer alguna cosa per passar la tarda caminant per la Gran Via barcelonina. És difícil encara saber quin impacte pot tenir aquest petit gest individual repetit milers o desenes de milers de vegades. Però almenys ahir el regust final és que alguna cosa havia canviat. I que ningú pot quedar-se indiferent.

Quan arribi el dia

2006-02-18T22:03:00.000Z

Arribarà un dia en el que no caldrà sortir al carrer, fins llavors, hem d'anar fent un llarg camí, de mica en mica, sense parar per mirar enrrera. Hi hauran d'haver molts més divuits de febrer fins assolir aquesta fita, no sera fàcil, de dificultats i adversitats sempre se'n presenten, tot i així, les superarem, mica en mica, peça a peça, construint la terra, construïnt la llibertat.
Som i serem una Nació!

El boom del rosa

2006-02-16T18:07:00.000Z

Fent una passejadeta pel nostre poble, tranquilament, mentres buscavem alguna porteria per poder-hi fer quatre xuts, he arribat a la conclusió que la gent té un gust, diguem-ne, peculiar a l'hora de pintar la façana de ca seva. No voldria entrar en polèmiques, ni que es deduís de les meves paraules que pretenc que l'ajuntament, o qui sigui, dicti el color que han de tenir les cases, ara bé, faria una crida al sentit comú. Vaja, potser sóc jo el "eeeeee tiquis-miquis" (com diu l'amic Àrtur), però tenir la pensada de pintar una casa de color rosa al bell mig del nucli antic del poble és, si més no, xocant. A banda d'aquesta se'n contabilitzen forces més, algunes d'elles, veritables santuaris del mal gust, no sé si és la moda o que però n'hi ha algunes que fan dubtar del gust dels seus propietaris. Ara espero rebre les crítiques que facin falta, trobo de sentit comú mantenir una certa armonia, ni que tan sols sigui dins la part antiga del poble, res més.

Indignants i lamentables fets

2006-02-14T16:26:00.000Z

Indignació és la paraula, la indignació i el fàstic que em provoca el pas "estelar" pel principat del senyor Rajoy, talment com un llimac babós ha deixat al seu pas un rastre de babes putrefactes en avançat estat de descomposició, no es pot esperar menys d'un desperdici social , líder, d'aquells que promouen l'odi i el rebuig cap al nostre poble. Ha anat deixant anar perles d'aquelles que, només el més genuí dels feixistes populars pot generar des de les profunditats més obscures de l'espanya més rància. Per començar s'ha atrevit a afirmar que el castellà es discrimina a Catalunya, quins collons! duia uns taps a les orelles quan passejava pels carrers de Barcelona o que? Sincerament no entenc com es pot enganyar d'aquesta manera a la gent, agreujant el conflicte que de per sí, ja existeix entre Espanya i Catalunya.
És una cosa que mai entendràs, quasi 300 anys després d'aquell intent de genocidi en el que es van abolir les institucions i constitucions d'una nació de la ma de governants castellans imperialistes, després de disfressar aquesta submissió com a "nación española", una invenció, una nació que mai abans havia existit. Després de totes aquestes barbaritats (per les quals, a dia d'avui, cap membre de la nostra estimada reialesa s'ha disculpat) encara s'atreveixen a passejar-se per casa nostra fent gala de les més vils i roïns maneres.
I això no és tot! pel que sembla, els fidels seguidors de l'animadversió catalana promoguda pel PP,s'ho ténen après i segueixen cegament les consignes del seu líder, ho he comprovat avui, al programa Versió RAC1 de RAC1. Un periodista desplaçat a la zona on es recollien firmes contra l'estatut, emmig de crits de "presidente, presidente" destinats a líder Rajoy, ha hagut de acomiadar la connexió per tal de salvar-se d'alguna agressió, després de rebre reiterades amenaces vers la seva integritat física per part dels legionaris populars i obtenir respostes amb males maneres, (potser per fer preguntes en català?). Tot plegat, indignant i lamentable.

La connexió radiofònica ha sigut a la primera hora del programa de 4 a 5 de la tarda en els últims 15 - 10 minuts, es pot descarregar des d'aquí

Crònica o Llibre dels Feyts

2006-02-10T17:16:00.000Z

"E, quan la reina nostra mare se sentí prenys, entrà-se'n a Montpestller [...] Quan tornàrem a casa nostra mare féu fer dotze candeles, totes d'un pes, e feu-les encendre totes ensems, e a cada, mès sengles noms dels apòstols, e promès a nostre Senyor que aquella que pus duraria, que aquell nom hauríem nós. E durà més la de Sant Jacme bé tres dits de través que les altres. E per açó e per la gràcia de Déu havem nos nom En Jacme".

El Castell

2006-02-03T22:47:00.000Z

La pedra és la discreta quietud
en què maduren gestos i mirades,
cansats de l’aldarull i del desfici.
La immensitat deu tenir un marc de pedra
que mesura potser una mà d’infant
càlidament ingènua. Reposo
entre parets solemnes que em recorden
cants i converses, guanys de solitari
que no refusa cap mirall opac
per estimar més dignament la vida

Miquel Martí i Pol

Pinten bastos...

2006-02-02T18:17:00.000Z

Semblarà profund el que us diré, però ho penso realment: Anem de pet a la destrucció i molt em temo que no hi tenim res a fer. Potser pensareu que estic parlant de l'estatut o del Quintinenc però no, em refereixo al món, la terra, el medi on vivim, la nostra "casa" per entedren's.
És prou conegut per tots i totes que la terra està experimentant una transformació al llarg del temps, més que tranformació (per mi un eufemisme) la tenim immersa en una degradació constant i que augmenta la seva força cada dia que passa.
He tingut una revelació mirant fotografies d'anys enrere, 30, 50, 100 anys enrere tot tenia un encant especial, potser m'acusareu d'inconformista amb l'època que m'ha tocat viure, molt lluny d'això, trobo que a nivell social o polític és una època interessant i vàlida com qualsevol altra, no voldria pas que m'hagués tocat viure altres èpoques molt més dures però si que confesso que, "abans", els paratges i el paissatge en general tenia una força i un vigor que ara no té. No puc evitar veure fotos antigues i adonar-me que les coses han canviat, a pitjor. Evidentment que sóc realista i entenc que la vida que es portava en el passat no era com la d'avui en dia i que actualment "gaudim" de certes "comoditats" que abans no existien, tot i això, abans igual que ara, la vida de la gent seguia el seu curs. No, amb això no vull dir que hagim de fer vida davant del foc a terra, sense llum i anant a buscar aigua a la font de la serra (tot i que crec que a més d'un i de dos els hi aniria bé per apreciar el que ténen i utilitzar-ho amb més racionalitat), el que si que voldria és que fessim un cop de cap i prescindíssim, si cal, de coses que no són indispensables. Tinc la sensació que ens hem anat complicant la vida nosaltres mateixos creant-nos noves necessitats superflues i les noves preocupacions que hi són associades.
Sóc conscient que la mentalitat que s'estila és la de tenir la millor feina per cobrar el millor sou i poder comprar el millor i el més car i que existeix una despreocupació general pel que en l'antiguitat havien estat les necessitats més bàsiques i essencials per a viure.
Sincerament, tinc la sensació que en lloc d'anar endavant i progressar, anem enrere, o de costat, com els crancs, sense acabar d'avançar del tot, a almenys, de la forma correcta.
Ens omplim la boca de progrés a costa del que realment importa i és fonamental per a poder progressar, els rius, el mar, les muntanyes, la terra.
Lluny de tenir eperança en un futur millor em limito a expresar els meus anhels i com que somiar és de franc...