Horitzons inesperats

"Pale Fire" (Vladimir Nabokov, 1962)

2009-07-06T23:47:00.006+02:00

Pale Fire, Vladimir Nabokov, 1962. Vintage International, 1st Edition, 1989.

Quantes incògnites neixen en traduir una obra. Hem d'escriure Pàl·lid foc, per ser fidels a la literalitat del títol original, o Foc pàl·lid, perquè en català els adjectius van després del substantiu en el registre neutre, i es posen davant habitualment per assolir un registre més literari? Si diem Pàl·lid foc estem prenent una opció sense cap base a l'original, ja que en anglès cal posar l'adjectiu sempre en primer lloc. Jo m'inclino per l'opció més natural, Foc pàl·lid (que coincideix amb la que va escollir Edicions 62 el 1992, en publicar la traducció catalana de la novel·la de Nabokov).

Aquests comentaris sobre la traducció són una mostra de com l'accés a un text, i qualsevol acció que fem sobre el mateix, implica la introducció d'un nou punt de vista. I en el cas del llibre que ens ocupa és escaient dir, a qui vulgui introduir un nou punt de vista: benvingut al club.

En efecte, Pale Fire, monstre de quatre caps, és un recull complex i difícil d'entendre a la primera lectura de veus, de visions diferents sobre la realitat, o la metarealitat, del text. Els quatre caps que esmento són, a nivell estructural, les quatre parts diferenciades de què consta el text. En primer lloc un Prefaci on unprofessor universitari, el Dr. Charles Kinbote, ens assabenta del text que tenim a les mans; nominalment, de fet, ens està presentant la segona part, Foc pàl·lid: Un poema en quatre càntics (Pale Fire: A poem in four cantos). Kinbote ens fa saber que ell ha estat el dipositari del poema, obra pòstuma dels seu amic en els últims temps, el poeta i també professor John Francis Shade, la finalització del qual pràcticament va coincidir amb la mort sobtada d'aquest. Kinbote es declara admirador de Shade i narra com ha procedit, amb el permís de la seva vídua, a editar el text, afegint-hi un extens Comentari que conforma la tercera part del volum, en forma de notes a les diferents línies de l'esmentat poema. Per últim, tanca el volum un Índex de noms, bàsicament de personatges i llocs.

Als dos minuts de comprar el llibre i per poc que el manegi el lector s'adonarà que l'extensió del comentari és molt superior a la del poema en si (que és de 999 versos). Quines veritats ocultes ens descobrirà el comentari de Kinbote? No estic explicant res que el lector no sàpiga després de les tres o quatre primeres pàgines. Ni aniré més enllà.

Un primer i evident punt d'interès de l'obra és que introdueix una tria en el lector: ens adonem que podem llegir el llibre com a mínim de tres maneres diferents. Llegim primer el poema sencer, i després tots els comentaris? O anem seguint els versos del poema, numerats, i cada vegada que algun tingui una nota associada al comentari, la llegim? O llegim primer totes les notes, i després el poema? Consultem l'índex de persones i llocs si tenim dubtes, o esperem al final? En l'era d'internet l'hipertext s'ha popularitzat, però als anys seixanta no era gaire habitual tenir tries d'aquestes.

La meva tria va ser llegir el llibre en l'ordre físic de les pàgines, és a dir, tal i com vénen. No vaig fer cas a la recomanació de Kinbote en el prefaci de llegir primer les seves notes, després el poema acompanyant-lo de les notes tal i com anessin arribant, i després de nou les notes, per acabar de consolidar el seu coneixement. No hi ha dubte que si ho hagués fet m'hauria assabentat d'alguna cosa més. Perquè els misteris de Pale Fire són com nines russes, amagades unes dins de les altres: cal adonar-se dels més evidents, però la satisfacció del lector en fer-ho pot arribar a ser enganyosa; queda molt per descobrir, només una part de l'iceberg surt per sobre de la superfície.

Una estructura enigmàtica. Una història estranyament encantadora succeïda en una llunyana terra del nord. L'enyorada joventut, o potser la llibertat anhelada? Records o desitjos? Intriga política i/o deliri de grandesa? Abnegació o vampirisme artístic? Narrador o...?

Cal llegir Pale Fire, cal rellegir-la i pensar-hi, fins al final, dedicar un temps a desxifrar part de la seva maranya de pistes, i després, només després, anar a les anàlisis (especialment, des d'aquest enllaç, llegir amb atenció la de Josh Kaplan - però després, sempre després) i també l'article de Wikipedia, que enriquiran la comprensió i obriran nous interrogants, a no ser que el lector sigui un geni i ja els hagi trobat pel seu compte.

Un valor que vull donar a aquest blog és que tots els meus comentaris sobre obres puguin ser llegits pels qui no coneixen l'obra de què s'està parlant, i en complica l'escriptura en un sentit però també l'abreuja, ja que aviat arriba un moment en què considero que no cal dir més. En parlar de Pale Fire més que mai, però, sento a prop l'abisme de text, i em preocupa trair algun aspecte del seu esperit. I és que Pale Fire és al mateix temps afirmació i pregunta, relat i qüestionament de la possibilitat d'un punt de vista no ja objectiu o imparcial, sinó simplement realista.

És prou fidel el meu comentari? Vol ser-ho? Què l'ha motivat? És millor que ho deixem aquí, amb l'emoció de les incògnites; no fos cas que descobríssim, en resoldre-les, que el que realment ens interessava era plantejar-les.

"Les chansons d'amour" (Christophe Honoré, 2007)

2009-06-21T23:55:00.010+02:00

Les chansons d'amour / Les cançons d'amor (Christophe Honoré, 2007). Guió: Christophe Honoré. Amb Louis Garrel, Ludivine Sagnier, Clotilde Hesme, Chiara Mastroianni. (IMDB). Cineambigú, Cinema Maldà, 16/6/2009.

Fa uns dies vaig parlar de La belle personne, la darrera pel·lícula de Christophe Honoré. Dimarts passat Cineambigú va passar al Maldà Les chansons d'amour, la seva penúltima pel·lícula.

Les chansons d'amour és una pel·lícula fantàstica, que recomano absolutament. Així com d'altres pel·lícules que m'han encantat recentment puc comprendre poden no agradar a tothom (és el cas de Claustrophobia o El niño pez), penso que Les chansons d'amour podria ser un èxit de públic, i hauria de ser-ho; però que jo sàpiga no serà estrenada al nostre país. I és una llàstima, per a una pel·lícula que sí que s'ha estrenat a França (naturalment), Bèlgica, Grècia, Alemanya i Brasil i que ha rebut més de 2.000 vots a IMDB (dels quals la quantitat més alta són els 10).

Ens perdem, les pantalles espanyoles es perden, una de les millors pel·lícules sobre l'amor que s'han filmat en el segle XXI. Un film que es pot situar tranquil·lament, junt amb els millors Rohmer (L'amour l'après-midi, Conte d'été), en la filmoteca ideal del sentiment més universal i intens.

I si Les chansons d'amour em sembla tan bona és, posats a disseccionar (que no faria cap falta), per la combinació d'uns elements tan infal·libles com un guió impressionant, creïble, humà, allunyat dels tòpics, real com la vida mateixa; unes cançons (ah, es tracta d'un musical) fantàstiques cantades amb veu senzilla pels propis intèrprets; i l'insuperable treball d'aquests últims, sensacionals tots, des del grandíssim Louis Garrel passant per aquest àngel que interpreta Ludivine Sagnier, la vitalitat de Clotilde Hesme i la intensitat amb un punt ambigu de Chiara Mastroianni.

Sempre tinc ganes de tornar a París. Ara sé que quan ho faci hi buscaré cantant pels carrers algun d'aquests personatges.

Irun

2009-06-09T23:45:00.008+02:00

CE Sabadell - Real Unión de Irún. Nova Creu Alta, 31 de maig del 2009. Anada de la segona eliminatòria d'ascens.

Irun. El final (per ara) d'un somni.

Al partit d'anada a la Nova Creu Alta la Real Unión es va avançar en una jugada desafortunada. El Centre d'Esports va estar la resta del partit perseguint l'empat, sense gaire fortuna. L'àrbitre va xiular correctament un penal. Roberto Morales el va xutar ras i a la dreta del porter Xabier Otermin, i aquest va poder rebutjar la pilota. Final, 0-1.

Al partit de tornada estava convençut que podíem fer alguna cosa. Que estaríem dins l'eliminatòria. El Sabadell aquest any ha estat un bon equip fora de casa, i ha arribat al final en un gran moment de forma i amb moltes ganes de lluitar.

No cal allargar-se gaire en els detalls, però l'Irun es va avançar en el marcador de penal, i Jaume va aconseguir la igualada. Més tard va venir un gol fantasma a favor del Centre d'Esports que hauria estat l'1-2 i per tant la classificació arlequinada, però que no va ser concedit; i poc després un clar penal no assenyalat per l'àrbitre, també a favor del Sabadell. Indignació, ràbia, llàgrimes, la dura tornada a Sabadell per part d'una afició que ha estat exemplarment al costat de l'equip.

La temporada, però, ha estat un èxit, i tenim coses a celebrar. Primer, perquè jugar el play-off era ja un èxit i l'ascens tots sabíem que era molt difícil. Segon, perquè després d'uns quants anys grisos sembla que a cosa torna a rutllar. L'afició torna a vibrar com fa temps que no ho feia, la injustícia de l'eliminació ens uneix i sabem que volem aspirar a més, que no ens volem quedar aquí. Sabadell té molta tradició futbolística i tot i que els temps de tornar a jugar una final de copa, una competició europea o simplement d'estar a primera són lluny, la segona A és un objectiu lògic i assumible. No és fàcil, però ho tenim a prop; estem en un grup d'uns deu equips que tant podrien estar a segona A com a segona B, i per tant en un bon any podem tornar a estar a dalt. (Per a això, també, caldria treballar al màxim per reformar l'actual sistema de competició. La proposta de transformar la segona B en tres grups de 22 equips i que pugin directament els dos primers classificats ens convindria molt que es fes realitat.)

Irun, sí. Però Irun ja ha passat i seguirem endavant. Ha estat el punt i seguit d'un somni que continuarem perseguint; no som de la classe dels que abandonen.

Micos fluorescents

2009-06-03T22:51:00.006+02:00

Micos fluorescents miren estalactites.
Només ens guia el tacte aquesta nit.
Et sento capbussant-te dins la cova,
et busco la pell molla, l'alè trist.

On aniràs? Seguiràs els micos?
Dic equilibrista
a la barana dels teus dits.

[Enllaç A la barana dels teus dits, una iniciativa de Jesús M. Tibau.]

"La belle personne" (Christophe Honoré, 2008)

2009-06-03T01:15:00.006+02:00

M'agrada que Christophe Honoré hagi escollit un text clàssic del segle XVII, La Princesse de Clèves, i l'hagi traslladada, prenent-se totes les llibertats que ha volgut, a un institut del barri de La Muette, al París d'avui.

La Muette s'estén entre el Bois de Boulogne i el Sena a l'oest de la ciutat, no gaire lluny de la torre Eiffel. Hi vaig anar per visitar el museu Marmottan, ple d'obres mestres de Monet. Però a part d'aquestes pintures recordo les gotes que queien mentre caminava pels carrers del barri.

La belle personne és una pluja (que a estones esdevé calamarsada) de sentiments portats al límit, viscuts amb la coherència i la noblesa pròpies... d'un roman del segle XVII. I aquesta és la gràcia principal de la pel·lícula. La belle personne ens transporta a un món passat, però al mateix temps ens parla per omissió del present. En la societat de l'espectacle dels nostres temps alguns valors estan en alça: la imatge d'aventura i romanticisme, el titular, allò efímer, la inmediatesa del consum d'una imatge de l'amor que té molt de barreja entre el pitjor romanticisme a l'estil de Hollywood i el manteniment de l'ordre social. La belle personne és estranya perquè canvia la superficialitat per poesia, el moment per la vida, i la imatge per la convicció íntima. I el curiós és que ho fa mitjançant la traslació al present d'uns esquemes que, en el seu dia, eren evidentment també idealistes, sublimats, i no pas un retrat de la societat del moment.

La belle personne és plena de bons moments, i la majoria d'ells són converses, més que no pas accions espectaculars. Una mirada, un missatge; el misteri, el murmuri que transmet un secret. Només en alguns moments l'acció explota, moguda per la força de l'amor fins aleshores soterrada.

La belle personne no seria la gran pel·lícula que és (no m'agradaria tant, vaja) si no tingués la bellesa distant, la imatge de volcà dins la pedra, de Léa Seydoux, ni el glamour de Louis Garrel. Però el mèrit principal és per a Christophe Honoré, per haver trobat un equilibri possible entre el classicisme i l'actualitat, entre la història d'una princesa i la realitat d'un amor que s'entesta, ara com al segle XVII, a provocar incendis dins nostre.

Roma

2009-05-27T23:52:00.009+02:00

Roma. El somni fet realitat d'una manera tan natural, d'una manera que sembla tan fàcil - quan és, en realitat, tan difícil. Perquè cal molt de talent, actitud, treball, i a més cal també aquell pessic de sort, allò màgic que fa que un xut d'Iniesta quan ja només queda un sospir entri a dins enlloc de sortir fregant el pal.

Roma. Per als qui vam veure Sevilla, la tanda de penals en què Helmuth Duckadam ho aturà tot, que una final acabi de manera que un equip jugui millor que l'altre i s'emporti el títol és quelcom que sempre es valora. Ho vaig dir després de l'èxit a les semifinals: si ara el Manchester juga millor i guanya no passa res, però el Barça no mereixia quedar-se aquí. I no ha estat així: la final només l'ha jugada mínimament bé un equip, l'altre ha estat tota l'estona descol·locat, absent, per moments (com en les entrades destraleres) indigne. El Barça és el just campió de la Lliga de Campions. Qualsevol altre resultat hagués estat una mala jugada de l'atzar.

Roma. I als qui dèiem a París que aquella remuntada significaria un canvi, que les coses després dels gols d'Eto'o i Belletti havien d'anar-nos diferent, potser ha tardat, però el moment ha arribat. Perquè ara és quan el Barça guanya perquè ho mereix, i punt. Ara les coses estan al seu lloc. Ara no hi ha pals, errors arbitrals o mala sort que ho puguin canviar: l'equip que està fent el millor futbol del món guanya el títol més important d'Europa. Ara sí, ara és el moment. La vida està passant ara: aquest és el missatge que avui ens arriba de Roma.

Roma. Alguns dels qui han guanyat el títol somiaven de petits amb coses semblants. Jugaven a la pedrera del Barça esperant el moment de saltar al primer equip, on veien jugar els seus ídols. El futbol funciona avui dia com un negoci, i el Barça ha tingut èxit en aquest negoci sense deixar de banda el factor humà; potser precisament per això.

Roma. Al capdavant d'aquest excepcional equip, Guardiola diu ara mateix: "he de processar les emocions". Manté la modèstia i felicita tothom. Guardiola mereix el títol com ningú. És un entrenador excepcional i un model a seguir per a tots els joves que entrin al món del futbol.

Quan persegueixis el proper somni, estén la mà cap al cel i no dubtis que és possible. No oblidis el que pots. No oblidis qui ets. No oblidis Roma.

Felicitats, Barça. Felicitats, afició: és el moment de somriure.

(El Centre d'Esports Sabadell juga aquest diumenge l'anada de la segona eliminatòria d'ascens a Segona A, contra la Real Unión de Irún. Tinc un bon pressentiment. Aquest partit no el seguiré per televisió, sinó a la Nova Creu Alta; una casa on encara tenim alguns somnis pendents.)

Si vull córrer no és per escapar-me...

2009-05-21T23:04:00.012+02:00

...i altres frases que canto sovint. Davant de cada frase hi incloc el número de resultats que dóna si es posa al cercador Google.

9.700. "mi cabeza da vueltas persiguiéndote" (Antonio Vega, "Chica de ayer")
645. "puedo ser un cabrón pero no un tonto" (Hombres G, "Lo noto")
549. ""no sé distinguir entre besos y raíces, no sé distinguir lo complicado de lo simple" (Héroes del Silencio, "La chispa adecuada")
540. "cerré los ojos de ganas de verte" (Sr. Chinarro, "Los ángeles")
205. "siempre voy al Amador por si apareces" (Los Planetas, "¿Qué puedo hacer?")
167. "cuando pase el tiempo conocerás a alguien más y me olvidarás" (La Buena Vida, "Qué nos va a pasar")
176. "ella dirá aquello que él no se atreve" (Family, "Carlos baila")
118. ""tiene azul el corazón de nadadora" (Family, "Nadadora")
55. "cada vez que caigo alguien sufre daño" (The New Raemon, "Sucedáneos")
47. ""pinto un laberinto circular a mano alzada" (Sr. Chinarro, "El cuadro")
46. "¿tú nunca has visto ese maldito rayo verde?" (Sr. Chinarro, "El rayo verde")
29. "siempre voy al asador por si apareces" (Sr. Chinarro, "¿Qué puedo hacer?")
9. ""parece que hay un incendio cuando estás a mi lado" (Los Planetas, "Alegrías del incendio")
9. "i arriba un dia que la vida és un teatre que se diu felicitat" (Antònia Font, "Viure sense tu")
7. "y al subir al taxi mis palabras son vapor de cristal" (Love of Lesbian, "1999")
7. "pero yo te quiero a morir, te quiero a rabiar" (Tachenko, "Hacia el huracán")
4. "y nos vamos a escapar a un clima cálido" (Francisco Nixon, "Erasmus borrachas")
4. "al resbalar entre lunes de almanaque, desilusión." (Sr. Chinarro, "Desilusión")
3. "tu labio amarillo maldice la corriente del niño helado" (Sr. Chinarro, "Niño helado")
3. "que ja s'ha fet de nit i es plàncton s'il·lumina i canten ses balenes a trenta mil quilòmetres d'aquí" (Antònia Font, "Batiscafo Katiuskas")
2. ""i un fred intens i fort que et sacseja l'ànima" (Kitsch, "Himne trist")
2. ""¿Por qué tiene que ser así? Si sé a quién elijo, si te elijo a ti." (Aroah, "Mi sitio está aquí")
2. ""no, no facis cas, viure és riure quan no pots plorar" (Kitsch, "Dia boig")
1. "i dogmes d'amor com raigs de tristesa cauen del cel com intensa pluja" (Kitsch, "Murmuri")
1. "si vull córrer no és per escapar-me sinó perquè passi el temps" (Sedaiós, "Els vells")

Com veieu, són frases de cançons en castellà i català. Si m'animo faré una altra llista amb cançons en anglès i francès. Ah i un dia dedicaré més espai-temps als autors de la frase del títol, Sedaiós.

Escriu un comentari amb la frase que cantes, i la seva xifra :)

"El niño pez" (Lucía Puenzo, 2009)

2009-05-19T00:42:00.003+02:00

Parlen de cinema. Als blogs, als diaris, als festivals. Et posen aquell anunci de l'ESCAC que diu que te'n vas a dormir en tres plans i et lies amb la nòvia en tràveling circular i sembla que de sobte t'hagin d'entrar ganes de fer cinema. Et posen pels núvols a gent com Park Chang-wook, Kim Ki-duk... en fi. I veus quatre pel·lícules una mica diferents i ja sembla que ets cinèfil. Cinèfil, ja tenim una etiqueta.

Després arriba un dia Lucía Puenzo i fa XXY. I et parla de la diferència, de sentir-se estrany i de la dicotomia entre decidir o no, entre pactar amb el món o no i fins a on. I no tens ganes de plantejar-te si és una obra mestra o si mereix guanyar premis. Ni tan sols si Inés Efrón és una gran actriu (que ho és, evidentment) o no. Només tens ganes de submergir-te en aquest món, i no sortir-ne mai.

Però clar, en surts, una estona més tard. I a fora hi ha crítics que parlen de debuts prometedors mentre tu te'n tornes sol a casa.

I passa el temps i arriba un altre dia Lucía Puenzo i roda El niño pez. I tornes. Tornes a aquest món d'ombres i llum, tornes amb Inés Efrón, tornes a la riba on cada moviment i cada pla estan impregnats de poesia abrupta i dolçor inabastable. On el cinema assoleix una bellesa fosca que et canvia la manera de veure'l, et sobrepassa, et domina. El niño pez no és només una obra mestra, perquè no és només cinema. El niño pez explora el llenguatge íntim dels sentiments, dibuixant amb els llavis síl·labes noves que no pertanyen a cap paraula coneguda. A El niño pez, una vegada més, Lucía Puenzo filma a la vida i des de la vida, amb una veu preciosa i única.

Mikel Laboa cantava "Si li hagués tallat les ales hauria estat meu, no s'hauria escapat. Però aleshores hauria deixat de ser ocell. I jo el que estimava era l'ocell." I què passa quan estimes un peix? Potser vols seguir-lo, nedar més avall, més profund, per estar més a prop d'ell. Però allà falta l'oxigen...

I l'amor és difícil, i el passat importa, i a vegades les coses es compliquen. Però també a vegades, només a vegades...

BAFF 2009 (i 2): Claustrophobia

2009-05-12T01:01:00.011+02:00

Claustrophobia (親密, Chan Mat; Ivy Ho, 2008)

Claustrophobia és una pel·lícula impregnada de quotidianitat. Neix d'una situació que ens podríem trobar a qualsevol oficina de qualsevol lloc del món, i no evoluciona cap a fets insòlits, ni desvetlla cap veritat radical i oculta. Es podria argumentar que no diu res que no hàgim sentit, o desitjat sentir, abans.

Per ser com és, penso que Claustrophobia serà apreciada per una combinació de dos grups humans: els qui pensen que el com de la pel·lícula és tant o més important que el què, i els qui tinguin l'interès i la motivació per veure en aquesta història de sentiments continguts i somnis pendents l'encant d'allò que pot estar passant, cada dia, només a un carrer, un pis o una paret de distància. En canvi, els qui estiguin acostumats a viure històries plenes de moments àlgids no apreciaran aquest nivell de detall: els crits no deixen sentir els murmuris.

Jo em compto entre els qui pertanyen a la intersecció d'aquests dos conjunts. No és estrany que m'encantés Claustrophobia.

Cal destacar la parella interpretativa formada per Kar Yan Lan (Pearl) i Ekin Cheng (Tom), tots dos actors consolidats i que estan esplèndids en aquest film.

La història és relegada a un pla formalment secundari, és a dir, ni el guió ni la planificació no estan condicionats a la successió principal dels fets. Al contrari, el temps i l'espai juguen el seu propi paper i dominen l'evolució de la pel·lícula. El que a Hollywood hauria estat una història previsible, amb un guió lineal i els trucs habituals per subratllar els moments importants, aquí queda totalment submergit dins la vida quotidiana; però tampoc amb la pretensió de generar amb aquesta tècnica una pel·lícula de suspens. Així, Claustrophobia s'allibera doblement: primer de l'estructura narrativa tradicional, i després de la supeditació al suspens i el misteri. Amb això el film té mitja lliga guanyada i només li falta cuidar els detalls, cosa que assoleix amb la bellíssima cinematografia de Pin Bing Lee i la inspirada direcció d'Ivy Ho. La seva mà mestra aconsegueix l'equilibri perfecte entre realisme i expressivitat en moltes escenes, com la del taxi (una meravella que per si sola ja faria que valgués la pena veure la pel·lícula), la trobada al restaurant, o tots els trajectes en cotxe compartit pels carrers de Hong Kong.

Ja coneixíem la tempesta, però no l'havíem vista mai reflectida als ulls de Pearl.

BAFF 2009 (1): My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love

2009-05-09T11:28:00.005+02:00

Porto quatre pel·lícules seguides que m'han encantat: Let the right one in (que he vist per segona vegada), El niño pez, i les dues que he vist al BAFF-Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Així dóna gust anar al cinema.

My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love (山のあなた〜徳市の恋; Katsuhito Ishii, 2008)

Dos homes xerren animadament mentre avancen per un camí de muntanya. Són cecs. Juguen a comptar a quants vidents adelanten. Intueixen la gent dels grups amb qui es creuen: saben quants són, i de quines edats aproximades. Senten la bellesa. El verd de les fulles. I saben que en un carruatge que els adelanta hi va una bellíssima dona de Tokyo. Senten el seu aroma, i amb ell nosaltres sentim el fluir de la vida.

No hi ha cap mena de dubte que Katsuhito Ishii és un dels noms a retenir dins el panorama cinematogràfic japonès. Si amb El sabor del te (茶の味 ,Cha no Aji, 2004) va recollir elogis potser excessivament entusiàstics pel seu retrat, en to diguem-ne de comèdia poètica, d'una família bastant friki, a My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love centra més la seva mirada en un ambient, temps i personatges que mereixen passar directament a formar part dels clàssics del cinema japonès... si no fos perquè han sortit exactament d'aquells. La pel·lícula és un remake de Anma to onna (Hiroshi Shimizu, 1938). Els massatgistes cecs i la misteriosa dona de Tokyo, els banys, els hostals de muntanya, ja són a la pel·lícula original, que no he vist.

Sigui com sigui, la mà d'Ishii es nota, d'una manera continguda, i aporta frescor i humor a aquesta història realment encantadora, relaxada, profunda i al mateix temps plena de bon rotllo. La cinematografia, el so i la música contribueixen a convertir la visió de My Darling of the Mountains... en una experiència alliberadora i inoblidable; sembla que tu mateix estiguis en aquella vila, prenent banys termals i deixant passar les hores. Hi ha història, però una que no esborra cap fragment de vida.

Seria injust no fer esment de la sensacional actuació de Tsuyoshi Kusanagi, l'invident Tokuichi del títol. Els seus gests d'intuïció i de defensa personal proporcionen alguns dels millors moments de la pel·lícula. D'altres els dóna el magnetisme i la mirada lluminosa de la dona de Tokyo que interpreta Maiko. Silencis, converses pausades, moviments subtils, escenes que són gairebé una dansa. Un film, en definitiva, ple de bellesa, una autèntica alenada d'aire fresc que, ni que sigui per fer justícia a la creació cinematogràfica, ens hauria de fer a tots rebuscar, entre els Mizoguchi, els Ozu i els Naruse, un DVD de l'original Anma to onna de Shimizu. En qualsevol cas, i passi el que passi, no li treurem ni un bri de mèrit estil·lístic a Ishii; ans al contrari, li restarem agraïts perquè ens ha regalat aquesta obra imprescindible.

Home invisible

2009-02-18T19:16:00.003+01:00

Badant, topo amb un home invisible.

"Perdona", diem quasi a la vegada.

L'home somriu i afegeix: "No t'havia vist."

Philémon i el nàufrag de la "A" (Fred, 1972)

2008-12-29T01:20:00.006+01:00

Qualsevol persona que consulti un mapamundi podrà observar el que hi ha al mig de l'Oceà Atlàntic. Hi ha unes lletres que posen: "Oceà Atlàntic". Però si navegues per aquesta immensa extensió d'aigua, mai no les trobaràs. El motiu és obvi: les lletres només existeixen dibuixades al mapa, no pas a la realitat.

Continuant amb aquesta lògica, si un dia arribes a la "A", no et servirà de res mirar l'horitzó esperant que algun vaixell et rescati i et torni al teu món de sempre. Com que la "A" no existeix, és impossible que els vaixells la trobin! Aleshores, com en podràs sortir?

La resposta a aquest problema, i de fet també el seu plantejament, es troben en l'univers creat per l'autor de còmic surrealista (hum!) i mil vegades genial Fred, nascut a París l'any 1931; i més concretament a la seva sèrie emblemàtica, Philémon.

Philémon és un noi que viu tranquil·lament a la masia del seu pare, i el millor amic del qual és un ase, Anatole; un animal molt assenyat. Un dia troba al vell pou de la masia un missatge tancat dins una ampolla. Algú li demana ajuda: més tard descobrirà que el remitent és Barthélémy, el nàufrag de la "A".

A casa nostra Philémon es va dir Filalici, gràcies al seu traductor Albert Jané. Se'n van publicar 14 històries (la sèrie original n'ha tingut, fins ara, 15) entre els anys 1980 i 1989, en els números del 415 al 659 (la meva memòria no dóna per a tant, és clar; ho he trobat a Els còmics d'en Jan). No em consta que s'hagin publicat de forma independent en català, i realment és una llàstima, perquè la seva qualitat ho justifica totalment i tenen un públic potencial amplíssim.

Història a història, vinyeta a vinyeta, Fred va oferint visions parcials d'un univers que és un pou de sorpreses inesgotable. A cada mitja pàgina la història és susceptible de canviar radicalment, perquè de sobte aparegui una porta màgica (una porta, vaja), una planta impossible, un mitjà de transport insòlit... me'n moro de ganes, però no vull posar exemples perquè no vull espatllar sorpreses als futurs lectors. Però l'interès de la sèrie no rau només en la successió de fets surrealistes; Fred estableix una xarxa de complicitats sorprenent entre els diferents personatges, ja que alguns (com el pare de Philémon) són completament incrèduls respecte les al·lucinants aventures al món de les lletres; d'altres, en canvi, sorprendran Philémon amb una saviesa inesperada sobre aquest món. Les converses entre ells al voltant de la peculiar lògica de l'univers alternatiu són divertidíssimes. D'altra banda, són unes pàgines plenes de sentiment: la por, la solitud, l'enyorança... i amb l'amistat com a valor que dóna força i una mica de sentit a tot plegat.

El 2008 he llegit alguns exemplars de la sèrie en francès. Però aquest escrit va començar a néixer en algun moment dels anys vuitanta, quan vaig descobrir a la biblioteca del poble uns volums amb exemplars de Cavall Fort relligats, i entre les seves pàgines vaig trobar-hi en Filalici i el seu ase, i amb ells vaig iniciar un viatge cap a la A. (No sóc l'únic.)

Hi ha viatges que no s'acaben.

"Pandora al Congo" (Albert Sánchez Piñol, 2005)

2008-12-07T22:06:00.006+01:00

M'horroritzo llegint alguns dels comentaris que he trobat a internet sobre Pandora al Congo. No només expliquen la pràctica totalitat de l'argument de la novel·la, sinó que a sobre intenten tirar per terra la magnífica presentació escrita a la contraportada. No els busqueu, no els llegiu; esteu previnguts.

Les dues novel·les d'Albert Sánchez Piñol, La pell freda (2002) i Pandora al Congo (2005), han pogut gaudir d'una excel·lent promoció. És cert que Sánchez Piñol ha estat afortunat, i que hi ha d'altres autors que mereixerien tenir el seu ressò mediàtic i no l'han tingut mai. Però també és cert que la fortuna és recíproca. La literatura catalana té sort de tenir a les seves files un mestre com Sánchez Piñol. És més, els aficionats a la literatura amb un component fantàstic d'arreu del món tenen sort de poder llegir dues obres tan inspirades i suggeridores com aquestes.

Dins l'excel·lent promoció que comento, uns elements molts importants per a mi, el disseny de coberta i la contraportada, són autèntiques joies.

Jo que no llegeixo cap suplement literari o de cultura dels diaris, ara mateix El País, perquè no tinc temps; i encara menys veig ni escolto cap programa cultural de ràdio o televisió, perquè no m'agraden gaire aquests dos mitjans -excepte per a les retransmissions esportives- i no sé mai quan fan res, acabo escollint els llibres que llegeixo valent-me de la intuïció o com a màxim d'alguna recomanació de persones que no considerin que els cims de la literatura universal són El senyor dels anells i Els pilars de la terra. El procediment més habitual és el primer. I la meva intuïció va caure presa ja fa molt de temps de la portada de La pell freda.

D'altra banda, començar una carrera novel·lística amb la frase "Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem." és tota una declaració. I em sembla que Sánchez Piñol escriu llibres que ressonen: un cop els has acabat, et retornen imatges de les primeres pàgines, que tornes a llegir a la teva ment d'una altra manera.

Havia de passar tard o d'hora, La pell freda em va acompanyar a Venècia, a les habitacions del Collego Armeno Moorat Raphael. I em va atrapar durant grans estones.

A finals de l'estiu d'enguany Pandora al Congo va creuar amb mi l'Oceà Atlàntic, fins a Punta Cana. El llibre és bastant més llarg, la portada no deixa dubtes sobre que les pàgines contindran quelcom de sinistre, i la contraportada rebla la seva tasca de seduir el lector amb una frase lapidària: "Si a La pell freda es vol destruir l'enemic, a Pandora al Congo es construeix la invenció de l'amor."

La seducció funciona, i el que hi ha a dins compleix amb escreix les expectatives. L'amor juga un paper fonamental en aquesta història, d'altra banda, plena d'horror moral i físic, de personatges que cometen crims horribles i de sentiments més sovint foscos que clars. Una vegada més Sánchez Piñol demostra mestria en el dibuix dels paisatges, i segueix expandint un univers amenaçador i atractiu alhora.

Els personatges de Sánchez Piñol són homes situats en un entorn salvatge, on no regeixen en absolut les normes de convivència d'una societat moderna (la qual, d'altra banda, aquests personatges mai no han conegut). Alliberats de l'ordre social en què estaven immersos, aquests éssers s'animalitzen, esdevenen uns monstres humans que veuran confrontada la seva identitat amb altres éssers, no necessàriament més monstruosos. L'individualisme i l'esperit de supervivència guien aquests homes, almenys fins que la pulsió de l'ambició, del desig carnal o d'algun sentiment més fort trenqui el seu precari equilibri.

Diu Lynch que quan mires l'abisme, l'abisme et mira també a tu. A Pandora al Congo l'altre ve de l'abisme a buscar-nos, i comprenem el caràcter salvatge de la humanitat; que en el fons "som menys humans del que ens pensem"; que els qui governen Rússia (per què es parla del genocidi txetxè i el genocidi armeni, no seria més correcte anomenar-los genocidi rus i genocidi turc?) potser no són tan inhumans, potser el mal forma part indissociable de la nostra espècie, o per a ser més exactes, el vam crear nosaltres el dia que vam inventar el bé. Com l'amor. Com la literatura.

Sánchez Piñol segueix capturant el lector, ara d'una manera més profunda, ja que es pren més temps per recargolar les coses. És un gran mèrit que aconsegueix un considerable nivell d'intriga sense renunciar a comunicar l'essencial, sense que les emocions primàries quedin desdibuixades. La transposició d'espais, temps i punts de vista és genial. Algun aspecte del passat o l'entorn social dels personatges que a La pell freda podia semblar purament anecdòtic (pel poc espai que s'hi dedicava abans de submergir-se un remolí de d'emocions molt més intenses), aquí té més espai per a guanyar consistència, i aporta credibilitat i contrastos a la narració. Res no falla, tot té un sentit: la importància del punt de vista, la fiabilitat o no dels testimonis, les motivacions dels qui menteixen i la veritat d'allò que succeeix al fons del cor d'algú.

Albert Sánchez Piñol ens ha regalat el seu segon clàssic, una novel·la brillantíssima, genial, que em referma la confiança en el gènere i en la literatura. Espero impacient la tercera entrega de la trilogia dels monstres. A vegades miro l'horitzó i em sembla que s'hi està movent alguna cosa.

Sitges 2008 (i 5): Let the right one in

2008-11-19T00:21:00.014+01:00

Ha acabat el festival. Tinc el cotxe aparcat a l'extrem nord del poble; al meu costat, un camí s'endinsa per camps completament foscos a aquestes hores; més enllà, unes urbanitzacions espectrals s'enfilen pels primers turons del Garraf.

Em quedo un moment dret, contemplant la foscor. Un aire fred ve d'ella cap a mi. Només els estels ens vigilen. Quin llenguatge podem parlar a la frontera entre la llum i la fosca?

És hora de tornar.

Una estona abans, Let the right one in. Sens dubte, el millor final possible.

Let the right one in (Låt den rätte komma in, Tomas Alfredson, 2008)

Si dic que Let the right one in serà un clàssic, una pel·lícula de referència per a les futures generacions d'amants del cinema fantàstic, no estaré exagerant. Però si afegeixo que Let the right one in trascendeix els límits del gènere i és una obra significativa del cinema europeu del nostre temps, no serà menys cert. Si a més dic que una gran part del mèrit cal atorgar-lo a la novel·la en què està basada, de John Ajvide Lindkvist, no seré pas massa agosarat.

Per tant, ho diré.

Let the right one in serà un clàssic, una pel·lícula de referència per a les futures generacions d'amants del cinema fantàstic. Trascendeix els límits del gènere i és una obra significativa del cinema europeu del nostre temps. Una gran part del mèrit cal atorgar-lo a la novel·la en què està basada, de John Ajvide Lindkvist.

Què tal? Bé, no?

Amb aquesta darrera observació el lector no ha d'inferir que la pel·lícula no aporta cap valor propi, ans al contrari, n'és plena. Ja per començar el guió és del propi Lindkvist. I per continuar, resulta que la novel·la en qüestió ha estat un èxit massiu a Suècia, i sembla que de forma plenament justificada. Ja que no puc llegir suec, les primeres pàgines de l'edició espanyola em donen aquesta sensació.

A més del guió de Lindkvist i la direcció, depurada, naturalista, d'Alfredson, cal destacar el disseny de producció d'Eva Noren i la fantàstica cinematografia de Hoyte van Hoytema. I també, és clar, les interpretacions excepcionals de Kare Hedebrant i Lina Leandersson.

No vull dir gaire cosa més sobre la pel·lícula. Primera perquè cada cop m'agrada menys això de que les crítiques de cinema expliquin, a vegades, fins al 75% de la pel·lícula; algunes, com a deferència, diuen que "no comentaran" l'escena dels dos minuts finals, com si això arreglés el desastre d'haver explicat massa elements de la narració. Segona perquè tampoc no sé ben bé què dir-ne. A mi em va encantar, però si al lector d'aquest blog no li agrada, tal dia farà un any.

D'altres crítiques

Us recomano que no llegiu cap crítica ni reportatge de la pel·lícula abans de veure-la. Per compensar una mica el dejú informatiu dels qui segueixin el meu consell, acabo aquest comentari amb alguns fragments, molt triats, d'algunes crítiques que es poden trobar a la xarxa. No les llegeixis (no segueixis els enllaços) abans de veure la pel·lícula. He avisat.

"(...) please be sure to keep an eyeball out for this one, horror fans. Let the Right One In is very smart, very sweet, very sick, and very special indeed." és la conclusió de Scott Weinberg a Cinematical.

"Otherworldly child actors Hedebrant and Leandersson perfectly embody their roles. Their opposite looks are used as elements of production design by Eva Noren, who brilliantly contrasts darkness and light." diu encertadament Alyssa Simon a Festival Central (powered by Variety).

"The title of the spectrally beautiful Swedish [...] movie "Let the Right One In" comes from a song by Morrissey, a romantic fatalist who would surely appreciate this darkly perverse love story. Let the right one in, he sings in "Let the Right One Slip In." I'd say you were within your rights to bite/The right one and say, 'What kept you so long?'", ens il·lustra Manohla Dargis a The New York Times.

Sitges 2008 (4): The Sky Crawlers

2008-11-04T00:35:00.007+01:00

Les cares B de Flying Saucer Attack. Les remescles de Protection. Els contes d'El llano en llamas. Els pensaments de l'ase amic de Philémon. Les primeres pel·lícules de Hal Hartley. Consulta a Ripseu. Els concerts d'Anari. Els primers discs de Sr. Chinarro. Les butaques de darrera del Retiro. La Cala Morisca. La noia que et quedes mirant perquè sembla diferent.

I The Sky Crawlers.

The Sky Crawlers (スカイ・クロラ Sukai Kurora; Mamoru Oshii, 2008)

Veient The Sky Crawlers des de la virginitat informativa, i sense conèixer Mamoru Oshii, podria pensar-se que és una obra trencadora amb què un jove agosarat pretén fer-se un lloc dins el concorregut món del cinema japonès d'animació. Una senzilla consulta a IMDB, però, ens aclarirà que Oshii ha signat ja més d'una vintena de pel·lícules, entre les quals les sagues de Ghost in the Shell i Urusei Yatsura; a part de la interessant Avalon.

The Sky Crawlers (スカイ・クロラ) és una sèrie de novel·les japoneses de Hiroshi Mori, publicada inicialment el 2001. Segueix les aventures d'un grup de joves pilots que lliuren batalles aèries en un període d'ucronia.

Fins aquí, tot normal. No he llegit les novel·les de Mori, però estic segur que ja inclouen els elements dramàtics, poètics i filosòfics que sintetitza Oshii en aquesta fantàstica pel·lícula. La pròpia identitat, el pas del temps, l'absurditat de l'ordre i la solitud de l'individu enmig de la Història es retraten amb un to mesurat i un ritme lent, assolint un resultat ben curiós. Lluny d'enlluernar, la pel·lícula gairebé sembla que vulgui passar sense fer soroll per davant dels ulls de l'espectador. Però entre les tonalitats i l'estil senzill del seu dibuix, una música encertada com poques vegades he vist al cinema i uns personatges completament fora del que és comú, aconsegueix assolir moments de gran bellesa i intensitat emocional. La contenció formal acaba generant un contrast amb l'emoció interior que és fàcil que es traslladi a l'espectador; si més no, això és el que em va passar.

El vespre d'un dilluns laborable d'octubre a Sitges, ja deixat enrera un cap de setmana brillant (Freedom, Evangelion 1.0 You Are Not Alone), sense ningú amb qui fer cap cervesa, The Sky Crawlers va trobar un lloc que resumeix la seva mateixa raó de ser: La d'oferir una experiència original i diferent, una de les més especials que he viscut al Festival de Sitges en qualsevol de les seves edicions. Una obra que sorgeix d'un moment únic en un artista, i que t'arriba a tu en un altre moment que aconsegueix de fer també únic: Què més es pot demanar?

Ah, i els qui van marxar abans que acabessin els títols de crèdit es van perdre una escena que altera el final.

Sitges 2008 (3): Evangelion 1.0 You Are (Not) Alone

2008-10-19T03:22:00.012+02:00

Si Freedom aspira a ser un nou clàssic, Evangelion ja fa temps que ha creat la seva pròpia llegenda. I amb tota justificació. Si a les darreres edicions de Sitges han sortit cartells amb taurons, unicorns de paper o màscares de Darth Vader, potser algun any veurem un àngel i un evangelion al cartell del festival. Seria just.

Evangelion 1.0 You are (not) alone (Masayuki, Kazuya Tsurumaki, Hideaki Anno, 2007)

Parlar d'Evangelion és com parlar de Marcos Senna. Qui no sigui aficionat no el coneixerà, i a qui en sigui no farà falta dir-li res del migcampista del Vila-Real. Si no t'agrada l'anime, no vegis Evangelion. Si t'agrada l'anime, segurament ja l'hauràs vista.

Això converteix aquest comentari en potencialment sobrer, inútil. Però com deia Joan Brossa: "conec la utilitat de la inutilitat / i tinc la riquesa de no voler ser ric".

Neon Genesis Evangelion (新世紀エヴァンゲリオン Shin Seiki Evangerion) (normalment coneguda com Evangelion) és un manga i un anime de 26 episodis produït el 1995 per l'estudi Gainax. El seu enorme èxit ha fet que se'n generin productes paral·lels, especialment pel·lícules, manga i videojocs; s'han arribat a generar branques en les quals el final era diferent del de la sèrie original, fins al punt de crear bastanta desorientació en el pobre espectador, que mai no sap exactament si ja ho ha vist tot o no.

La sèrie original era fantàstica, però tenia un ritme a prova de no iniciats: aguantar més d'una vintena de capítols que el 33 donava de matinada, sense un vídeo en condicions o una bona connexió a internet per baixar-se els capítols que se't passessin, requeria entrega i dedicació.

L'any passat es va estrenar un nou projecte anomenat Rebuild of Evangelion, que constarà de quatre parts i que té l'objectiu d'acostar la sèrie a un públic més ampli, fent-la més accessible. Les tres primeres parts del rebuild seran una nova versió de la història explicada a la sèrie, però bàsicament la mateixa història. Condensaran els episodis canviant el focus cap a l'acció. La quarta part serà totalment nova i afegirà un nou "final" completament diferent a la saga.

Coordina el projecte Hideaki Anno, l'autor de l'adaptació. Els crèdits de la direcció de la primera part són per a Masayuki i Kazuya Tsurumaki, i és una coproducció de Studio Khara (l'estudi propi de Hideaki Anno) en col·laboració amb Gainax.

Després de veure la primera de les quatre parts (l'única acabada i estrenada fins ara), la meva reacció és d'entusiasme total. Si l'objectiu era fer la sèrie més accessible, s'ha aconseguit amb escreix, i a més sense renunciar als elements realment importants de la història. Algunes grans escenes es repeteixen pla a pla, i per tant la millora no dóna la sensació d'haver sacrificat res d'imprescindible. Ara per ara em sembla més recomanable seguir-li la pista a aquestes quatre pel·lícules que no pas als episodis originals.

La simbologia pseudoreligiosa, la introspecció psicològica i la tensió moltes vegades continguda són marques de la casa Evangelion. La col·lecció de personatges és una obra d'orfebreria. Quan acceptes el joc i li obres la porta, l'univers d'Evangelion se t'emporta i et xucla, incontenible. Clar que també són les ganes que tinguis de deixar-te emportar.

Espero que arribin aviat les següents tres parts, i que les puguem tornar a comentar mentre fem una cervesa.

Sitges 2008 (2): Freedom Project

2008-10-13T22:20:00.009+02:00

"Vull que la meva llibertat se l'endugui l'amor inesperat. Ho vaig entendre quan et vaig veure. Et donaré paraules fresques i petons càlids."

Aquests són les primeres paraules de This is Love, una cançó d'Utada Hikaru que fa d'opening title de la minisèrie Freedom.

Freedom (Shuhei Morita, 2006)

Projectada en una única i inoblidable sessió de 212 minuts, Freedom va ser una molt bona inauguració del meu Sitges 2008 personal (fa temps, des de John Carpenter's Ghosts of Mars, que no vaig a una inauguració oficial). I val a dir que junt amb dues pel·lícules més que ja comentaré, l'animació japonesa va estar a punt de monopolitzar el podi del millor que he vist a Sitges enguany. A punt, perquè a última hora un home suec anomenat Tomas Alfredson va pujar al micròfon de l'Auditori i va presentar Låt den rätte komma in. Però no ens avancem.

Any 2267. Degut a una catàstrofe del passat, el planeta Terra ha esdevingut inhabitable. Poc abans del desastre, però, l'home havia aconseguit establir una colònia a la Lluna: la ciutat d'Eden, d'aleshores ençà, va creixent, sabent-se l'última reserva de la Humanitat. Uns joves, un dia, comencen a fer-se preguntes...

D'acord que el plantejament argumental de Freedom no és una cosa mai vista. Però ah, noi, que ben feta que està! Com m'agraden els personatges! Com m'agrada el guió! Quins moments! Quins girs! Quin dibuix! Quina acció! I quanta passió desborda aquesta història pels quatre costats, com es nota que Morita hi ha cregut i ha donat intensitat i ànima a aquest projecte!

Freedom s'enquadra en la part més comercial d'aquest espectre que va del cinema més comercial al més alternatiu, i que tant costa a alguns d'acceptar. Jo aprecio les millors obres de totes les parts de l'espectre, i no pas totes les alternatives i cap de comercial. I igual que considero clàssics "comercials" Star Wars, la saga Terminator o E.T., també penso que Freedom reuneix tots els mèrits per ser considerada un nou clàssic del cinema d'animació. Shuhei Morita només havia fet Kakurenbo: Hide and Seek (2005); però ja tenim un nou nom a memoritzar.

No vull explicar res de l'evolució de la història. Res. No vull espatllar cap sorpresa. Ni tan sols en citaré una frase preciosa que em vaig guardar al telèfon mòbil just després de sentir-la. No busquis més comentaris a internet ni en llegeixis res més, simplement sàpigues que has de veure Freedom i quan en tinguis l'oportunitat, fes-ho. Si t'agrada l'animació japonesa i ets capaç de veure una mica les coses amb mirada d'adolescent, és clar. Amb la ment oberta, no costa gaire.

I acabo amb la tornada de This is Love: "Tant la pluja forta com l'amor que sorgeix de sobte, esdevenen el coixí fred i el llit calent de l'ansietat i la pau. Això és l'amor."

Bé...

Sitges 2008 (1): Deadgirl, Martyrs

2008-10-09T23:35:00.006+02:00

Hi ha un camí que no havia agafat mai. És una desviació de la carretera del Massís del Garraf, la que connecta Sitges amb Castelldefels passant pel nucli sitgetà de Garraf. He estat diverses vegades en aquest poble, passant pel carrer que porta a un petit pont per sota la via just després del qual trobes la platja. És un dels llocs on sempre m'agrada tornar. L'altra nit, però, vaig sortir per la desviació que hi ha just uns metres abans, si condueixes en direcció a Barcelona. Dóna al carrer de l'estació de tren, costat muntanya. De nit, el seu aspecte era fantasmal. El carrer estava desert excepte per un gos que em bordava, només per marcar el territori. L'andana il·luminada per fanals, els raïls perdent-se en la foscor, el poble dormint en calma.

A vegades penso que vaig a Sitges, més que res, per aquestes coses. Només a vegades.

Deadgirl (Marcel Sarmiento i Gadi Harel, 2008)

No hi ha dubte que el plantejament argumental de Deadgirl és interessant. Dirigeix la mirada al costat fosc de la ment humana, retratant comportaments que escapen a tota moralitat; però aquesta mirada mai no assoleix la profunditat necessària per prendre-se-la seriosament.

Dos adolescents fan una estranya troballa al soterrani d'un manicomi abandonat. És una noia, però no pas una noia normal. A partir d'aquí els joves no escullen el camí més correcte. La pel·lícula no diu ni aporta gaire més. Està bé que deixi de banda molts detalls per centrar-se en l'actitud dels joves; però d'altra banda és tan evident que aquests són una colla de depravats que el que segueix no pot anar més enllà de la successió d'anècdotes més o menys macabres. A més, a la divisió de papers entre els dos protagonistes principals li falten matisos, i els intèrprets no ajuden a fer-la creïble.

Estem davant d'una pel·lícula decididament menor, però que tampoc no es fa llarga o irritant (no és [REC], vaja). Però és una llàstima que amb aquests ingredients no hagi tingut una direcció més atrevida. Deadgirl no es decideix a submergir-se en les aigües tèrboles que assenyala: allà, allà a baix estan passant coses, diu, mirant-se des de la riba unes aigües turbulentes on no gosa capbussar-se.

Martyrs (Pascal Laugier, 2008)

Benvinguts a Martyrs, la pel·lícula dura. El periodisme viu pels titulars, i el titular de Martyrs és que és dura. Què hi farem. Però l'aficionat que hagi vist Audition o alguna altra cosa de Miike, com aquella animalada d'Imprint a Sitges 2006, podrà veure Martyrs sense problemes. Als qui van passar por amb la versió americana de The Ring, els recomano molt seriosament que s'abstinguin.

El cinema pot utilitzar la ficció per generar-nos sentiments, i que aquests ningú no diu que hagin de ser sempre positius: alegria, esperança... es pot fer bon cinema intentant provocar tristor, incomoditat, repulsió o por. Es pot; però és clar, també es pot fer porqueria. En qualsevol cas, rebutjo la idea que si algú s'ha de sentir atret a priori per pel·lícules com Deadgirl o Martyrs és perquè li doni plaer veure violència en imatges. Això és una bajanada, i seria com dir que només et pot agradar La fina línia vermella (o el Gernika de Picasso, ja posats) si et dóna plaer veure gent morir en una guerra.

I un cop explicat per què Martyrs em podria haver agradat (encara que hagués estat el doble de dura), diré que no em va agradar. De fet, em va desagradar bastant, fins a fer-se'm irritant, sobretot en la seva segona part. Comença realment bé, té alguns moments concrets notables, però fa un gir demencial cap a la meitat que mata tot l'interès de l'invent. I una vegada consumat el desastre, el previsible èxtasi de violència final resulta estèril. Llàstima.

Martyrs no és fidel a si mateixa, i quan passa del retrat de l'horror més absurd i incomprensible a una explicació digna dels pitjors capítols de CSI, es fica de peus a la galleda.

"La boira de Stephen King" (Frank Darabont, 2007)

2008-07-21T20:10:00.011+02:00

"La por ho canvia tot", diu el lema promocional d'aquesta pel·lícula. "No duda un instante que eso no es vértigo, que es sólo miedo a caerme", canta Antonio Luque (Sr. Chinarro). Parlem, doncs, de la boira i de la por.

He decidit que s'estrenen tan poques pel·lícules excel·lents que em dóna temps de comentar-les totes. L'última que vaig veure va ser XXY, al llunyà mes de gener. D'acord que entre mig he vist alguna altra cosa destacable (sobretot Abans que el diable sàpiga que ets mort, també Oblidant Sarah Marshall, Coses que vam perdre amb el foc), però no tinc temps per comentar-ho tot, no almenys si vull acabar algun dia els quatre o cinc llibres que tinc a mitges.

Parlem doncs de La boira de Stephen King. Només he llegit, que recordi, un llibre de l'autor nord-americà, concretament Un sac d'ossos; i malgrat vaig passar-ho bé durant la lectura, ara francament no recordo res de rellevant o destacable d'aquell llibre. El considero poc més que un entreteniment. Val a dir que els fans de l'autor sembln dedicar un cert menyspreu a aquest llibre, i que les considerades obres mestres de King són unes altres; potser valdria la pena llegir algun dia The Stand, The Long Walk, The Dark Tower o It.

N'he vist alguna adaptació cinematogràfica, això sí. Concretament en recordo dos clàssics: la inoblidable Carrie, del gran Brian de Palma (1976); i Christine (1983), una gran pel·lícula, tot i que no és entre les meves preferides del mestre John Carpenter.

John Carpenter, per cert, també va rodar una pel·lícula titulada La boira (1980). En títols originals, però, no hi hagué coincidència: la de Carpenter va ser The Fog, i la que ens ocupa, The Mist. Ja que hi som posats diré que The Fog m'estava agradant molt, però la cinta VHS amb què l'havia gravada de la televisió (el passi va ser de matinada) es va quedar curta i em vaig quedar sense veure-la sencera.

Com a últim preàmbul diré que de Frank Darabont no he vist pel·lícules populars com La milla verda (una altra adaptació de Stephen King); o The Shawshank Redemption, la pel·lícula que té extasiats els usuaris d'IMDB, que la situen amb els seus vots com a la segona o tercera millor de la història, igualada amb El padrí (Martin Scorsese, 1972) i només per sota d'El cavaller fosc -Batman, per entendre'ns- (Christopher Nolan, 2008). En canvi, sí que he vist The Majestic (2001), que em va semblar fantàstica. I si alguna vegada t'has preguntat d'on sortia el magnífic guió d'Un malson a Elm Street 3: Guerrers dels somnis o el mite de sèrie B The Blob, dóna-li el mèrit al seu guionista, el nostre home, Frank Darabont.

Per tant la cosa prometia. Si a això hi sumem les bones crítiques que anava rebent la pel·lícula, l'expectació estava més que justificada.

El guió segueix una línia que intueixo que ressalta i potencia els elements més destacables de la història original, probablement sense alterar-los gaire.

Els actors estan on molt bé allà on els toca. Thomas Jane d'heroi improvisat, Laurie Holden de fidel aliada de la raó, Marcia Gay Harden com a insuportable religiosa més fanàtica que un club de fans d'Ángel Acebes, i un solvent ventall de secundaris.

L'important de la pel·lícula, però, és allò que intentaré apuntar sense explicar massa. Hi ha un parell d'idees conductores del relat que, sense ser de plantejament insòlit ni plenament originals, sí que són d'una importància trascendental en relació amb el món en què vivim; en definitiva, que ens parlen de coses importants de nosaltres mateixos.

Les dues idees, a més, si hi penses, són força oposades a les que planteja una pel·lícula aparentment pròxima en el gènere com és L'esdeveniment, de Michael N. Shyamalan.

En primer lloc, l'horror desconegut, aquell que ho esfondra tot, que trenca la nostra manera de viure (aquí retratada en una american way of life que de fet és, en molts aspectes, també la nostra), pot ser un horror que provingui de nosaltres mateixos.

En segon lloc, quan la por ens domina quedem reduïts a animals espantats, que és el que en definitiva som. La por ho canvia tot; però no transformant-ho en quelcom irreal, fantàstic, sinó retornant-nos a allò més bàsic, i també allò més terrible, de la nostra pròpia essència humana; que no és més que l'animalitat d'uns pobres mamífers espantats, que lluiten pel territori, la seguretat, l'aliment, i en definitiva la pròpia supervivència com a individus. No som una espècie cooperativa per naturalesa; els llestos són els alienígenes d'algunes pel·lícules, que tenen el cap el doble de gran, són físicament horribles però els tios pensen junts i acaben deduïnt que treballant en equip les coses els poden anar millor. Nosaltres, no; en lloc d'allargats caps grisos i ulls de mig pam tenim l'Ana Celia de Armas, però a canvi quan les coses es posen fotudes, campi qui pugui!

Són dues idees que subscric i que em fan estar preocupat pel futur de la nostra espècie en el segle XXI. No sóc dels qui pensen que anem, globalment i majoritàriament, a pitjor; avancem en més aspectes a millor que no pas a pitjor, com mostren com a les estadístiques d'esperança de vida, morts violentes, guerres i genocidis. Unes estadístiques que als txetxens no els serveixen de res, però que mostren si més no una tendència global positiva. Ara bé, temo que anem de victòria en victòria fins a la derrota final; que la nostra capacitat destructiva és tan gran que una catàstrofe causada per una cadena d'esdeveniments en què només hagi intervingut una minoria (per exemple l'energia nuclear, el seu ús militar, el fanatisme religiós, el terrorisme; fàcil, oi?).

No és estrany doncs que a vegades trobem el terror dins la boira. Perquè no veiem allò que hi ha més enllà. I com deia Sarah Connor al final de Terminator 2: "El futur desconegut roda cap a nosaltres."; i ningú no sap si el sol sortirà demà.

La boira de Stephen King no és només un nou clàssic del terror. És també cinema humà i social d'avui, és un retrat de la nostra naturalesa.

"Joves" (Ramon Térmens i Carles Torras, 2004)

2008-07-11T19:30:00.007+02:00

De tant en tant se m'acut fer coses rares. És el que tinc. La cosa rara que se m'ha acudit ara mateix és buscar al Google la frase textual "la gran Aina Clotet". Així, entre cometes. És una cita d'un breu comentari sobre la pel·lícula Joves que vaig escriure fa temps per a una pàgina amiga, Distrito 13, ara clausurada, i que volia localitzar per recuperar-lo. Aquesta n'és la còpia que en guarda Google, sempre tan eficient.

Doncs bé, resulta que algú que va elaborar el prospecte del Primer Festival Internacional de Cine Sobre la Diversidad Sexual y Género de Uruguay del 2006 va afusellar el text del meu comentari, sense donar cap referència sobre l'origen del text. Lleig.

Sigui com sigui, i donat que la seva font original ja no està disponible, copio aquí el meu comentari. Val a dir que després d'un segon visionat el matisaria una mica, però bé, són coses del directe. Per a tots vostès, el meu comentari de Joves. Rebutgin les imitacions.

Tres historias enlazadas que retratan una semana de la vida de varios jóvenes catalanes. Esto podría sonar a la enésima comedia juvenil con personajes idiotizados, pero “Joves” ofrece bastante más: parte de lo que parece la normalidad más absoluta (nada de ambientes marginales o personajes sórdidos) y, sin perder nunca el tono austero, va introduciendo elementos que nos dibujan una versión cotidiana del infierno, ése en el que entras sin percibir en ningún momento la frontera. El trabajo, la fiesta, el hastío: no hay puerto seguro aunque las aguas parezcan tranquilas.

“Joves” no es una película perfecta pero sí una estimulante visión sobre el aquí y ahora, impregnada de fatalismo. Parece que el naufragio es inevitable, pero mientras no nos la metamos vivimos intensamente. Realista, triste, extrañamente bonita (los televisores mostrando la guerra tras la lluvia en los escaparates; muchos momentos de la farra, especialmente en la discoteca; la mirada perdida de la gran Aina Clotet...), sensual, por momentos arrebatadora.

Hay un tifón para cada isla exótica

2008-07-07T22:27:00.004+02:00

...van a llover las piñas en la playa.

L'advertiment no és meu: ens el fa Sr. Chinarro a "La piña conseguida".

No els he escoltat tots, però penso que hi ha almenys tres discs ideals per descobrir Sr. Chinarro: "Nosequé-nosecuántos", on a la veu d'Antonio Luque s'uneix una fantàstica veu femenina (Sandra), brodant temes com "El idilio" o "Informe para un barco vikingo"; "El fuego amigo", el seu disc més ple de hits (no pots continuar sense haver escoltat "El rayo verde", "La cruz verde" o "El cuadro"); i "El mundo según", el seu penúltim disc, un dels que més evidencia les influències flamenques, sense apartar-se del pop. El seu darrer disc, Ronroneando, potser no és a l'alçada dels esmentats, però tot i així té grans cançons.

L'altra opció és buscar com un posseït a les agendes de concerts una cita amb el grup a la teva ciutat.

Una vegada descoberts, són una mina inesgotable de sorpreses. Els seus discs menys pop, com "Cobre cuanto antes" o "El ventrílocuo de sí mismo", demanen una audició més calmada per tal que el so vagi amarant el teu interior. Més prolífics que una granja de conills, tenen també cançons repartides per ep's diversos. Algunes ara mateix no sé ni a quin disc pertanyen, com la gran "Cero en gimnasia", que vaig descobrir a un CD de regal de la revista Rockdelux (la responsable, de fet, del meu descobriment del grup, ja fa anys, amb "El idilio").

"Un fenómeno celeste, no es tan espectacular. Sale justo un rayo verde en el horizonte que hoy también, hoy también se ha vuelto a nublar." En els dies d'horitzons emboirats, és bo tenir a mà un CD de Sr. Chinarro. Ho fa tot més suportable.

"Kitsch 10" (Kitsch, 2008)

2008-05-13T23:31:00.006+02:00

"Vint anys gemegant, fent de l'angoixa el nostre cant." Ja ho sé, ja. Aquesta vegada sí que ho diu la televisió, ni que sigui Vilaweb TV: Ja és aquí el Kitsch 10, el disc Kitsch del 2008, el que podria ser un comiat ("Per sort ja no hi serem, abans de veure com s'ho agafen") o no. Que puc triar?

"Que ningú ens busqui l'ombra, no la trobarà." Um. És estrany. Em sembla que la veig algunes vegades en algun racó de la cambra, en algun reflex del mirall.

Jo veig que en alguns moments no m'ha valgut ni posar The Jesus and Mary Chain. Que ja és dir. En alguns moments només m'han valgut dues possibilitats: el silenci o Kitsch. El silenci o Amor difícil, Himne trist, Dia boig, Confessió, Autoviolació, Oceà, Cors... o Presó mental, és clar, aquesta sempre.

I ara veig que per a aquesta nit només em valen Dominis, Inèrcia, Hereus o Testament. Per dir alguna cosa: és massa aviat, tot just he escoltat el disc dues vegades.

I em sap greu perquè ja fa temps que sento que no em surten les paraules com abans i potser no podreu citar-me com quan vaig comentar Electrokàustic, que em va fer molta il·lusió. Però creieu-me, heu posat a aquesta nit, la meva nit del dimarts 13 de maig del 2008, l'únic so possible. I per això, com per totes les cançons d'aquests més de vint anys, us torno a dir: moltes gràcies.

I espero que no ho deixeu.

[Kitsch toquen al festival In-somni de Girona el divendres 16 de maig del 2008 als Jardins Fora Muralla, a les 21.30h, entrada gratuïta.]

Tren nocturn / Ploy

2008-05-05T22:58:00.005+02:00

Dues pel·lícules he vist en la darrera edició del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona, BAFF 2008.

Tren nocturn (夜车, Ye che; de Yinan Diao, 2007) [festival, IMDB] no és del tot una mala pel·lícula; però com si ho fos. Com gairebé qualsevol pel·lícula xinesa recent que no hagi estat emparada pel règim, el seu tema es pot resumir en una frase: "Xina és un desastre". Al voltant d'aquesta idea s'hi poden donar moltes voltes, sí, omplir la pel·lícula de grisos i fums de fàbriques, o escollir com a protagonista femenina una funcionària encarregada d'executar sentències de mort. Però a mi ja ningú no m'ha de convèncer de res, i tanta grisor (moral i física) m'atabala. Val a dir que la pel·lícula és, o vol ser, molt més que això, amb incomunicació i tal. Bé, segurament no és cap desastre, segurament és apreciable, però ets al meu blog i a mi no em va agradar.

Ploy (พลอย; de Pen-Ek Ratanaruang, 2007) [festival, IMDB, Wikipedia] és força més suggeridora. Per començar, cal agrair-li que malgrat que Tailàndia és també en part un desastre [1], la pel·lícula no parla d'això. Ratanaruang, ja ho havíem vist a L'última vida de l'univers (เรื่องรัก น้อยนิด มหาศาล, Ruang rak noi nid mahasan), transita per un món personal molt particular, difícilment classificable. A Ploy construeix un brillant joc d'equilibris sexuals dins les habitacions d'un hotel. De fet insinua tantes coses que arriba a semblar que tota ella és una insinuació inacabada, un plantejament sense resolució. Un cop dibuixats els contrastos (matrimoni/parella d'amants, problemes psicològics/desig sexual) i introduïda l'enigmàtica presència de l'adolescent que dóna títol a la pel·lícula, és en el moment de consumar el desequilibri, de trencar la baralla, que Ploy pot ser més qüestionable. No importa: a aquelles alçades Ratanaruang ja flota per sobre de les mediocritats més previsibles, i això sol ja és, en el cinema d'avui, suficient per aplaudir-lo.

____________

[1] Podem consultar-ho, si ens fa il·lusió: en llibertat de premsa Tailàndia és el 135è estat de 169 avaluats, i la R.P. de Xina és el 163è i per tant el setè pitjor; en corrupció Tailàndia és el 89è estat, i la R.P. de Xina el 72è.

"Ronroneando" (Sr. Chinarro, 2008)

2008-04-01T23:08:00.004+02:00

Avui és un gran dia per a tots nosaltres, fans de Sr. Chinarro. Ha sortit a la venda Ronroneando. Ja fa dies que en un MySpace (ara desaparegut) del grup es podia sentir, entre d'altres, La Resistencia, una nova grandíssima cançó del grup sevillà. Ja sabeu que aquest blog és poc amic dels punts intermedis: Antonio Luque és un artista, un poeta que posa música als seus versos.

El vaig descobrir fa uns anys gràcies a les cançons que en regalava Rockdelux (revista a la qual dec gairebé tota la meva educació musical); la primera que vaig enganxar va ser la fantàstica El idilio, del disc Nosequé-nosecuántos. Després van venir Cero en gimnasia, Merche*, una sorprenent versió del Qué puedo hacer de Los Planetas... I més tard (agost del 2008) el festival Heliogàbal, a Gràcia, i amb ell el meu retrobament, i El rayo verde, El peor poema, La cruz verde...

Quanta més música escolto de Sr. Chinarro més em convenço que els he de seguir investigant, i Ronroneando no fa més que confirmar-m'ho.

El 17 de maig tocaran a Alacant, a l'Aula Cultural Caja Mediterráneo.

Cinc pel·lícules que no s'han estrenat

2008-02-29T01:12:00.007+01:00

Aquesta és una selecció de pel·lícules fetes al segle XXI que ja s'haurien d'haver estrenat a les nostres sales i que potser mai no ho faran. En lloc d'elles, ens veiem envaïts per la mediocritat i el tedi; vés a saber per què.

Potser vindran més entregues d'aquesta sèrie, potser no.

Mind Game. Masaaki Yuasa, 2004. Vista a: Sitges 2005.

No sé exactament com va anar, però he llegit a algun lloc que Masaaki Yuasa va participar a l'equip de creadors de Shin-chan. Per sort, la seva carrera no va acabar aquí i d'alguna manera ha aconseguit pressupost per deixar-se anar creativament en aquest llargmetratge d'animació, que és simplement una meravella, visual i argumental, que toca grans temes com la pròpia identitat, la lluita per preservar-la, l'atzar, l'amor, l'exili forçat del món... Busca-la com sigui i on sigui i assaboreix-ne des de l'inici suburbà, passant per una part central al·lucinant, fins a un final frenètic. Una obra mestra absoluta i indiscutible.

Innocence. Lucile Hadzihalilovic, 2004. Vista a: Sitges 2004.

Diuen que té a la base la novel·la Mine-Haha: L'educació corporal de les noies (1888), de Frank Wedekind. Diu la directora que en realitat de la pel·lícula en pots treure el que tu vulguis. Una de les obres més experimentals dels últims anys; cal intentar comprendre-la, tot i que costi, val la pena l'esforç; cal tenir ben present el nom de Hadzihalilovic, per veure amb què més és capaç de sorprendre'ns.

No Such Thing. Hal Hartley, 2001. Vista a: Sitges 2001.

Un cert dia van deixar d'estrenar-se a les nostres sales les pel·lícules de Hal Hartley. La injustícia clama al cel. Diguem-ho ben clar: l'obra de Hartley no ha decaigut en absolut. Ha fet la genial The Book of Life i l'atrevida The Girl from Monday, a part de la més nova Fay Grim que, oh vergonya, no he vist ni jo; només cal dir que hi surt la immensa Parker Posey, que ja ens havia enlluernat a Henry Fool (tot i que la seva obra mestra com a actriu segurament va ser The House of Yes, de Mark Waters). No s'ha d'abandonar els mestres, i Hartley n'és un; això ho hem d'arreglar.

Vaig veure No Such Thing a Sitges i em va semblar excel·lent. Pel seu antològic humor negre, per la valentia de Hartley en embestir de veritat contra una societat que cada cop suporta menys, perquè recupera el grandiós Robert Burke i ens demostra que abans que l'espatllés Isabel Coixet i l'star system Sarah Polley era una bona actriu.

Un ésser monstruós (el working title era Monster) a una remota illa del nord. La pell freda i el ferro roent de Hartley, directament del millor que ens ha donat mai el cinema.

La cadira verda (녹색의자). Cheol-Su Park, 2005. Vista a: BAFF.

Aquesta pel·lícula em va agradar molt i no sabia ben bé explicar per què. Aquest comentari a IMDB m'ha ajudat: "Fa una gran representació del sexe com a alegria i comunicació, sense ser massa ensucradament romàntica. Ningú no roba res a ningú, no hi ha cap final tràgic esperant per castigar la gent que s'abandona a la passió".

Una passió, efectivament, intensa entre una dona i un noi que encara no té l'edat legal al país, malgrat haver assolit ja l'edat adulta. Però com amb Fucking Amal o XXY, el que importa és el com; i la frescor, la llibertat i l'alegria lligades a una relació sexual tal i com les filma Cheol-Su Park no les veig gaire sovint al cinema europeu. Una obra notable d'un director per descobrir.

La porta que gira (생활의 발견). Sang-soo Hong, 2002. Vista a: BAFF.

Continuem a Corea per comentar aquesta petita joia de Sang-soo Hong. Poques pel·lícules s'han clavat tant a la meva diana personal. L'atracció sexual, les relacions de parella, la fidelitat, la coherència personal i l'aventura entren en col·lisió en la vida d'un jove una mica desorientat. Hi trobem una meravellosa seqüència de seguir la noia que sembla un tràiler d'A la ciutat de Sylvia. Els actors principals (Sang Mi Chu i Ji-won Ye) estan fantàstics. Una meravella.

Cal explorar, i molt, l'obra de Hong Sang-soo. Una dona a la platja (2006) també va ser remarcable.