Fèlix

Conclusió

2007-02-28T21:07:00.000+01:00

La invisibilitat, però, és el millor dels dons màgics.

Sobre Fuster i els altres

2007-02-05T20:38:00.000+01:00

La provisionalitat i el dubte només són veritablement higiènics quan provenen d'una mínima -ni que siga interina!- certesa ontològica.

Instruments

2007-01-31T19:23:00.000+01:00

Tenia -i tinc- un llibre que m'encantava. M'agradaven molt, moltíssim, les il·lustracions (del pintor valencià Josep Vento, per cert). I em tranquil·litzava. Era ple d'infants que jo els hauria pogut ser, que jugaven i reien; en parcs, en habitacions confortables, prop de rius... Els envoltaven sempre altres infants i, sobretot, pares i mares, avis i àvies, persones grans que els estimaven i que sabien com protegir-los.

El llibre l'havia publicat a Madrid, el 1980, l'EDICE (sí senyor, l'Editorial de la Conferencia Episcopal Española) amb el títol de Padre Nuestro, i el feien servir les monges perquè, encantades i tranquil·les, ens ben amaràrem de la doctrina.

Nuestro Padre Dios se alegra cuando nos perdona y no se cansa nunca de perdonarnos.

Qui no s'hi anava a deixar?

Siento el sol,
el viento, la lluvia...
Me gusta correr, saltar,
tumbarme en la arena,
resbalarme por la hierba...
A veces,
me gusta jugar con el barro
y pisar los charcos...

Al darme un cuerpo,
Dios me regaló todo eso
¡Y mucho más!

La Lectora d'ara sap que no viu regaladament aquest present i no perdona -ni amb alegria ni sense-, ni la bellesa hipòcrita de les il·lustracions ni tampoc no la de les paraules, l'efecte de les quals, després de tants anys, cap de la caterva de llibres que fins ací l'ha projectada no ha pogut erradicar.

Efemèride

2007-01-21T10:19:00.000+01:00

Una de les conseqüències d'acumular passat és la reordenació dels calendaris.
De sobte hi ha nits de vetlla i matins de pèrdua que requereixen uns mots i certes cerimònies.

Condició lectora

2007-01-14T19:28:00.000+01:00

Júlia era una lectora agressiva. Deixava el llibre tot just acabat de llegir i de seguida necessitava poder dir a algú com era el llibre, què deia, on encertava o per on s'equivocava. Era com si hagués fet alguna vegada un curs de lectura com a teràpia o "parlem del que hem llegit". I recordava tots els detalls del llibre amb tanta exactitud que a d'altres lectors els podia semblar que tenia la lectura com un plaer imposat. Aquelles sessions li eren incòmodes a Daniel, i agafaven tot l'aspecte d'una trobada d'alcohòlics anònims o alguna secta on declaren en públic el pecat i el penediment. Júlia, de la mateixa manera que somniava amb tanta intensitat, llegia com si fos un deure. Tenia sempre un llibre a mà, al llit, arran de l'inodor. Daniel se l'imaginava en algun festival de llibre, manifestacions que ell odiava, fosa en la promiscuïtat de tots els altres lectors que llegeixen per part d'alguna cosa que no és, sinó ben al contrari, la veta de llum que va d'un mirall a l'altre i, sempre per atzar, ens acarona el front amb la vida major dels llibres. De sobte, després de néixer davant la televisió, la generació de Júlia descobria la lectura, els llibres, i havia de fer-ho amb enfebriment, amb passió constrenyedora i fatigosa per als altres.

Valentí Puig, La gran rutina

I si en lloc d'un simptoma fos qüestió de condició? I si en lloc de Júlia fos Julià? Conec l'actitud, que m'és ben constrenyedora i fatigosa. És una pulsió que té a veure amb la intel·lectualització del plaer, amb el món de la literatura i no amb el de la lectura: he comprés. Jo també he comprés. Perquè, des d'un racó del laberint al qual, incompensiblement, no hi tens accès, arriba la sospita que la pròpia comprensió és errònia, és frívola. Per això hi insisteixes: he comprés. Jo també comprenc. I ho puc demostrar.

Família

2007-01-01T20:51:00.000+01:00

Acaso, habiendo buceado de manera infatigable en el pasado -en la prolongada sucesión de energías y pasiones que en última instancia le habían generado a él mismo, como parte del papel que representarían juntos en el futuro-, ¿acaso sería él un poco más capaz de llevar una buena vida de lo que habían sido los otros? ¿El uso de las capacidades desafortunadas que tenían en común sería para él, por fín, una bendición? "Bendice el pan que tomamos en el día de hoy..." ¿Sería su vida cotidiana como un puente sólido de un día a otro? ¿Sería capaz de evitar que se le rompiera el corazón, al menos hasta que estuviera listo para morir? No pedía más poderes sobrenaturales que esos...

Glenway Wescott, Las abuelas

Sentit

2006-12-27T11:26:00.000+01:00

Avui és dimecres, 27 de desembre. De 2006.

Nit(s) de tempesta

2006-12-24T17:28:00.000+01:00

Día de calma

Quien no quiso caer en la mentira,
no sea injusto desde la verdad.
Repítelo. Es un día de calma.
Aunque la mar extienda sus castigos
y el golpe solitario de los remos
se pierda en la espuma,
como se pierde el último destello de una mano,
quiero que lo repitas: es un día de calma.
Repite que es mentira
todo lo que parece sucederte,
que las manos deshechas son mentira
y no temes el viento,
ni existen los abismos en el agua,
ni la respiración entrecortada.
Porque la piel del labio
siente una quemadura de sal y se parecen
sus latidos al odio demasiado,
repite que no sientes sus latidos.

Ya que todo se mueve, ya que el tiempo
bajo los pies se descompone y cae,
regresa hasta el lugar donde las huellas
forman parte de ti
como un destino
de arena que resiste en algún sitio
detrás de cada ola.
¿A qué memoria perteneces? Vuelve.

Una ciudad al Sur, un gabinete
de balcones abiertos enfrente de los plátanos.
Sigues leyendo, sabes
los libros que son tuyos. Para ti las miradas
de cristal y los barcos
que navegan con pecho adolescente.
Es un día de calma.
Quiero que lo repitas desde allí,
allí, para que grabes
en la madera limpia de tus remos:
Quien no quiso caer en la mentira,
no sea injusto desde la verdad.

Luis García Montero

...por la libertad I la democràcia, és clar!

2006-12-03T17:20:00.000+01:00

Ja fa uns dies que hi és. Tanmateix, d'avui no passa que ho dic. Perquè, a mi, també aquests pistolers i també aquesta violència de paret em lleven la son, la tranquil·litat diària de baixar a pel pa i la premsa; i el meu miratge particular de viure amb normalitat democràtica en aquesta ciutat.

Sospite que aquests feixistes, per pocs que siguen, com a instruments en mans d'altri o com a simptoma de nerviosisme electoral en el cap d'aquest altri. Aquests feixistes, dic, posen contínuament, amb les seues amenaces, els seus boicots i les seues campanyes, preu a allò que no en té. La diferència és que ací, els uns i els altres, d'una manera o d'una altra, acabem, gairebé sempre, concedint el que demanen -o una gran part, que si fa, no fa...

Dol

2006-11-21T17:40:00.000+01:00

A lista dos telefones um cemitério por ordem alfabética, com toda a gente deitada.

A. Lobo Antunes, "D" dins del Terceiro Livro das Crónicas

Accions habituals

2006-11-10T20:53:00.001+01:00

compensar v. tr. (...) // Reduir en part o del tot la desviació (d'una brúixola).

Sant Miquel

2006-09-29T20:20:00.000+02:00

Sapieu que no em fa por l'espasa, sinó enveja l'escut.

La perla

2006-09-21T23:26:00.000+02:00

Tants d'anys has viscut a dins?... I com t'ho feies?, em diuen. T'has de fer fer els papers. I em miren i pels voltants de la boca els veig com un començament de rialla. Torna, em diuen, torna. Però quan hi torno s'empipen: vine demà, encara no sabem res, vine demà passat. I un d'ells, el del bigoti, allarga una mà amb els dos primers dits ben junts i la fa anar com si girés una clau i em diu, clavant-me una mala mirada: si no véns a buscar els papers, ja ho saps... I vinga a fer moure la mà... I jo duc una pena que em mata, però no ho sap ningú. Va anar així, i sense testimonis. I no em queixo.

Mercè Rodoreda, "La meva Cristina"

Mira, un altre Porto

2006-09-01T19:51:00.000+02:00

a C. R., que hi era.

É aqui que me sinto fraca e com vontade de conversar

Ben a prop d'aquella llibreria digna d'un col·leccionista entès, només fer-hi port, a mi, la paret d'un edifici universitari em feia d'espill...

Hi ha alguna cosa emocionant en la possible casualitat ignorada de coincidir, també, fora dels espais virtuals.

Immobilitat

2006-08-16T13:45:00.000+02:00

O viure entre l'exhibició i la necessitat de justificar-me.

Siats de natura...

2006-08-09T23:36:00.000+02:00

Antígon de Carist, compilador de meravelles, troba en la lectura d'Aristòtil la següent:

L'anguila ni és mascle ni femella.

És això?

2006-08-05T21:49:00.000+02:00

Ignorants que l'aptitud literària es manifesta més aviat en l'elaboració del discurs que no pas en la troballa d'una (bona) història.

Vida contemplativa

2006-08-03T12:45:00.000+02:00

No és la solitud allò que cobeja l'eremita, sinó la més excelsa de les companyies.

Fermesa intel·lectual

2006-07-07T23:14:00.000+02:00

No tothom es pot permetre de ser ateu.

Metablòguia II

2006-06-29T12:11:00.000+02:00

Estoy agradecía de conocer

la magia que tiene el saber

saber que no sólo soy la que piensa

elijo ser quien observa a la que piensa

Chambao, Uleré

Horrorgrafia

2006-06-19T17:30:00.000+02:00

La joia de la meua col·lecció

Diagnosi

2006-06-15T11:11:00.000+02:00

Si la motivació no és teua, tampoc no ho serà el fracàs! Tanmateix, et lliuraries esbojarradament a la celebració de l'èxit: res no faltaria a taula i esmolaries l'enginy a l'hora del brindis.

És aquesta naturalesa bastarda - i no altra cosa- allò que em furta la son i m'incapacita per a la mesura i l'eficiència.

L'Observatori

2006-06-07T13:27:00.000+02:00

Mai! -i no m'ho fa dir la voluptuositat del post. Mai no m'havia dolgut tant de la manca de talent -o d'ofici, si més no- literari com fent-me un cafè a la terrassa d'un centre comercial de Torrevieja (Alicante). Inefable.

Les formes

2006-05-31T12:30:00.000+02:00

Després d'un aleph emocional que deixa la vida no sense ordre però gairebé sense sentit, és molt probable que tirem endavant per pura convenció social.

Criaturades

2006-05-25T10:43:00.000+02:00

I heus-me ací, en el moment que el pas del temps ha deixat d'estar, tan sols, cabòria de poetes. I ara - més que no aleshores- em lamente per la dolcíssima joia dels dinou anys, que no fou. I que ja no serà.