Diari d'un noi treballador v2.6

When pirate...

2008-07-17T01:14:00.003+02:00

Vist a un lloc que no recordo. Sorry per no posar l'autoria.

Més històries de la crisis

2008-07-16T19:33:00.004+02:00

Son las ocho de la mañana. No llueve en Pozuelo y la temperatura exterior es de 30 grados. Fernando Martín ha dicho que el hundimiento de FADESA - MARTINSA es un problema de todos, habría que recordarle que si esto es un problema de todos, los beneficios también deberían haber sido de todos, y obviamente no ha sido de esa manera. Así que cada palo aguante su vela. Esto no es una partido de risk o de monopoly, esto es la vida real…

Font: Que cada palo aguante su vela en La vida en la red.

Capitalisme -> Liberalisme econòmic -> Neoliberalisme

2008-07-15T21:25:00.006+02:00

Privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues

Vist a la blogoesfera i altres indrets sediciosos

Veieu ara la perversió, immobiliaries que tenen la vergonya de demanar ajuts al govern. Quina pena em fan, ja!
Però com sempre, si guanyen elles nosaltres perdem, si perden elles nosaltres perdem.

Traïció (la solitud d'en Jan)

2008-07-12T21:26:00.006+02:00

Tu també, Soriano, fill meu?

Frase inspirada en les últimes paraules de Juli Cèsar, després de consumar-se la traïció

Comentari: El que passa a can Barça és una vergonya però més vergonyós encara és aquest desplante de la seva guàrdia, dels més fidels.
Coses com aquestes són les que fan sentir repugnància per el gènere humà. Espero que quan Laporta caigui, els arrossegui amb ell.

Recordeu

Crítica literària: American Psycho

2008-07-04T21:44:00.000+02:00

Dècada dels 80, Patrick Bateman és un executiu/assessor d'una despatx novaiorquesa. Jove i apoderat, Bateman gaudeix de les relacions pròpies de l'alt standing, així com dels vicis i excessos de la noblesa capitalista, la renovació del burgés en la figura de l'executiu: estilisme refinat, cert bagatge intel·lectuals, sexe, la coca, falsedat, culte al cos, i un absolut menyspreu a la mendicitat. Bateman és així, com ho són tots els seus col·legues . No obstant, Bateman és especial! Darrera la façana de yuppi s'amaga una vida de depravació a tots els nivells, una ment autènticament malaltissa i totalment fora de control. Bateman és un psicópata. Ell ho sap i ho gaudeix:

Finalmente, comletamente aterrorizada, después de que le he quitado el abrigo de la cara, empieza a suplicarme, o al menos lo intenta, mientras la adrenalina se impone momentáneamente al dolor.
- Patrick, por Dios, para ya, por favor, por Dios deja de hacerme daño...
Pero, como ocurre siempre, el dolor vuelve -es demasiado intenso para que no lo haga- y Bethany vuelve a perder el sentido y vomita, mientras esta inconsciente, y tengo que levantarle la cabeza para que no se ahogue y luego vuelvo a rociarla con el pulverizador de autodefensa.
[...]
Me inclino sobre ella y grito por encima de sus alaridos:
- Chilla, chilla, chilla todo lo que quieras... -He abierto todas las ventanas y la puerta de la terraza y cuando me pongo de pie, abre la boca y ya no salen chillidos, sólo sonidos horribles, guturales, como de animal, a veces interrumpidos por arcadas-. Grita, cariño -la animo-, no dejes de gritar. -Vuelvo a inclinarme sobre ella, todavía más cerca, echándole el pelo hacia atrás con la mano-. A nadie le importa. Nadie te va ayudar... -Trata de volver a gritar, pero está perdiendo la conciencia y sólo es capaz de gemir débilmente. Me aprovecho de su estado de debilidad, me quito los guantes, y forzándola a abrir la boca, con las tijeras le corto la lengua, que le saco fácilmente de la boca y mantengo en la palma de la mano, caliente y todavía sangrando, viendo que es mucho más pequeña que en su boca, y la tiro contra la pared, donde se queda pegada un momento y deja una mancha, antes de caer al suelo con un débil golpe seco y como húmedo. Luego me la follo por la boca, y después de eyacular y sacar la polla la rocío una vez más con el pulverizador.
Después, cuando recupera brevemente la consciencia, me pongo un sombrero que me regaló una de mis novias cuando estudiaba primero en Harvard.
- ¿Recuerdas esto? -grito, allí de pie junto a ella-. ¡Y mira esto! -grito triunfalmente, sujetando un puro en la mano-. Todavía fumo puros. Ja. ¿Lo ves? Un puro. -Lo enciendo con unos dedos seguros, manchados de sangre, y su cara, pálida hasta el punto de parecer azulada, sigue contrayéndose, retorciendose de dolor, y sus ojos paralizados por el horror se cierran, luego se entreabren, mientras su vida se reduce a una pesadilla.
- Y otra cosa- grito, paseándose por el cuarto-. No es de Garrick Anderson. ¡El traje es de Armani! Giorgio Armani. -Me interrumpo, despechado, me inclino sobre ella y suelto con despreció-: Y tú creías que era de Henry Stuart.-Le cruzo la cara de una bofetada y digo, con los dientes apretados-: Estúpida puta -escupiéndole en la cara, pero la tiene tan cubierta de pulverizador de autodefensa que probablemente ni siquiera se dé cuenta, de modo que vuelvo a rociarla con el pulverizador y luego trato de volver a follármela por la boca una vez más, pero no logro correrme, de modo que la dejo.

Narcisista, egocèntric, cruel... Bret Easton Ellis aconsegueix construir en la figura de Patrick Bateman, un home modern amb la total manca d'estima envers d'altri. Tant la faceta pública com la secreta, i utilitzant situacions molt descriptives, literalment descriptives, Patrick esdevé un monstre, i la novel·la n'és el fil conductor. No espereu ni que comenci amb la típica història del nen asocial traumatitzat en l'adolescència, ni tampoc espereu un final conclusiu. Es simplement la seva vida.

Respecte la meva opinió, mmmmmmm... té coses bones i d'altres de dolentes, però fent una visió retrospectiva cap el passat -farà ben bé dos mesos que vaig acabar el llibre- m'arrisco a dir que no tornaria a llegir-lo. El per què!? Em pesen més els aspectes negatius que no pas els positius. Sobretot, recordo molt vivament l'us abusiu de termes d'estètica i marques de diverses. Es saturador i carrega en desmesura el text amb aquest recurs. Òbviament, abans de rebre qualsevol crítica, es inherent en la naturalesa del personatge aquesta afició/obsessió per l'aspecte extern de tots i de tot, però és innegable que en algunes situacions la lectura es fan cansina.

Per altra banda, el llibre em decep en quan a ritme i no m'acaba de fer el pes encara que hi han situacions prou entretingudes (la rata consolador o el bombó pastilla lavabo).

(Fitxa: American Psycho, Bret Easton Ellis, ISBN: 84-266-4055-4)

Nota: 5,5

APM - Manuel Torreiglesia té salero

2008-05-17T19:53:00.004+02:00

Vamos a ver, clarito eeeeeh!!! Clarito y poco a poco...

Cgrrr... mrr, plat
mrr mrr... mrr, plat, plas plas
mrr mrr... mrr, plat!
mrr mrr... mrr, plat, Ah ga pum!

Genial!

Crítica literària: Èdip Rei

2008-04-19T00:49:00.010+02:00

Èdip, rei de Tebes, davant de les súpliques del seu poble, qui pateix dels mals de la pesta, consulta a l'oracle per trobar un solució a la pandèmia que els assota. Les revelacions de l'orcale són precises: La pesta finalitzarà quan l'assassí de l'antic governant de Tebes, Laios, sigui ajusticiat i condemnat. Èdip, dictamina la futura sentencia per als culpables un cop trobats i encomana al poble a delatar als conspiradors.
La total desconeixença d'Èdip s'anirà transmutant en evidència: Ell mateix n'és el culpable.
Ell, Èdip (èdip, qui te els peus inflats), rei de Tebes, condemnat a mort després del seu natalici per el seu propi pare, Laios, temerós de l'acompliment dels vaticinis de l'oracle: El teu fill primigeni, matarà al seu propi pare i deshonrarà a la seva família casant-se amb la seva mare i tenint estirp.

TIRÈSIAS: Marxaré quan hagí dit el que he vingut ha dir, perquè el teu posat no em fa por: no ets pas tu qui em perdrà. I això és el que et dic: aquest home que fa temps que busques amb les teves amenaces i edictes, l'assassí de Laios, és aquí: és, segons sembla, foraster, però ven aviat es farà evident la seva procedència tebana, però la seva sort no li produirà cap alegria perquè el convertirà de vident a cec i de ric a pobre i el farà vagar per terres estranyes tot guiant-se amb un bastó. Tothom sabrà que es germà i pare dels fills amb qui conviu, i fill i espòs de la dona que l'infantà, i alhora marit de l'esposa del seu pare i el seu assassí. Entra a palau i medita aquestes paraules i, si trobes que menteixo, pots proclamar que no sé res de profecies.

Encomanada la tasca d'executar el nadó al més fidel dels súbdits d'en Laios, aquest, després d'emmordassar fortament l'infant pels peus (d'aquí la referència del seu nom), s'apiada d'ell i entrega el nadó a un pastor del regne limítrof.
El capritxós destí farà que el pastor presenti l'infant a la cort del seus reis, els quals sense descendència, adopten Èdip com a fill legítim i hereu.
Ja de gran i desconeixedor de la seva sort passada, Èdip fugirà dels seus pares adoptius cap a Tebes, volent ser esquiu a les negres premonicions de l'oracle. Sense saber-ho, s'encaminarà veloç i inexorable cap a la seva tragèdia, cap el descobriment de la seva veritable història, inevitable al seu destí...

(Fitxa: Èdip Rei, Sòfocles, ISBN: 84-96414-82-5)

(Nota: 7.25)

La frase: Compatibilitat de Java

2008-03-25T01:59:00.002+01:00

Dir que Java és perfecte perquè funciona en tot els sistemes operatius és com dir que el sexe anal és genial perquè funciona en tots els géneres

Alanna

Font: DevTopics a través de Variable not Found

Crítica literària: La velocidad de la oscuridad

2008-03-22T18:45:00.010+01:00

Narrada quasi bé al complet en primera persona per Lou Arrendale, el protagonista de la novel·la, la història ens situa en la vida quotidiana i el que fer de Lou, persona autista. Ens mostra la seva metòdica forma de viure, la interacció amb la resta de gent normal donada la seva condició i, sobre tot, la seva forma de veure i entendre el món: la ment del autista.
Situats en aquest context, l'empresa per a la qual treballa Lou en una secció d'autistes els ofereix, sota pressió d'acomiadament, una cura experimental pel seu mal. Una solució per a no fingir més, per no haver-se d'esforça en la interpretació de gestos, per tenir el sentit emocional de la resta, per entendre l'expressivitat, la ironia, el sarcasme, ser afectiu i abandonar la mentalitat literal que acompanya a l'autista: simplement, un remei per acabar de ser absolutament normal! Però ningú oblida que cura experimental està composada per dues paraules: experimental. La por a que quelcom surti malament, a un canvi negatiu irreversible, a una nova apreciació del món real absolutament diferent i totalment decebedora. En aquesta cruïlla de camins, Lou i els seus companys es veuen indecisos i sobre tot temorosos.

Me siento mareado un momento, como si alguien me estuviera atacando el cerebro, però aparto esa sensación. Lo que pudiera haber causado mi autismo está en el pasado, donde no puedo deshacerlo. Ahora es importante no pensar en mí, sino en el problema.
Toda mi vida me han dicho lo afortunado que he sido al nacer cuando lo hice: afortunado por beneficiarme de las mejora de la intervención a tiempo, afortunado por nacer en el país adecuado, con padres que tenían la educacion y los recursos para asegurarse de que yo recibiera esa buena intervención a tiempo. Incluso afortunado por haber nacido demasiado pronto para el tratamiento definitivo, porque (según decían mis padres), tener que esforzarme me dio la oportunidad de demostrar fuerza de carácter.
¿Qué habrían dicho si este tratamiento hubiera estado disponible cuando yo era niño? ¿Hubiese querido que fuera más fuerte, o normal? ¿Aceptar el tratamiento significará que no tengo fuerza de carácter? ¿O descubriría otro tipo de fuerza?

Haig de dir que és un llibre satisfactori, plaent en la lectura. M'esplaiaré: és molt simple, extremadament lineal (causa efecte), molt precedible, que es llegeix com el llamp, com sembla ser que es llegeixen tots els llibres de la sèrie byblos i sobre tot, els personatges tenen tots uns rols binaris (dolents vs bons). Això no és un demèrit, doncs la novel·la no es un projecte per ser una trama complicada, és més, l'autora ha intentat fer-ho tot el més senzill possible. Un intent per guanyar la comprensió del lector des de el punt de vista autista.
Com sempre un punt negatiu que no vull deixar per alt: la trama es fa en alguns moments monòtona, però crec que és un mal menor que cal acceptar per figurar-nos en la pel del personatge.

(Fitxa: La velocidad de la oscuridad, Elizabeth Moon, ISBN: 978-84-666-3297-3, Link)

(Nota: 7.75)

Crítica literària: El retrat de Dorian Gray

2008-03-01T06:40:00.008+01:00

Dorian Gray és un jove aristocràtic, quasi un minyó, d'extrema bellesa. Aquest bé natural influencia Basil Hallaward, amic i pintor d'en Dorian, qui troba en ell la màxima inspiració del seu art.
Inevitablement, en una de les estades a l'estudi de l'artista, mentre aquest confecciona una de les seves millors obres, Dorian coneix l'eixelebrat hedonista Lord Harry. La seva influencia serà cap dalt per en Dorian; des de la seva primera trobada fins a la fi, Harry i Dorian seran inseparables.
Just acabada l'obra pictòrica, excepcional en tots els sentits, com a resultes d'una conversa amb Harry relacionada amb l'efímera bellesa de la joventut, Dorian formula un desig: conservar la perpetua bellesa que mostra la seva figura en el quadre.
Aquesta formulació esdevé pacte, al estil fàustic però sense la presencia de Mefistófel; el mateix Dorian es condemna a l'eterna joventut mentre que el quadro es marceix i s'enlletgeix, no només pel pas del temps, sinó que també per les maldats que embruten l'anima. Es de fet el quadre, l'anima capturada d'en Dorian, i la seva visió és el reflex de la seva vida.

S'alça i tancà ambdues portes. Si més no, volia estar sol quan guaités la màscara de la seva vergonya. Aleshores tragué el paravent i es mirà cara a cara. Era ben cert. El retrat s'havia alterat.

[...]

Com sovint recordà més tard, i sempre amb poca estranyesa, es troba al començament que mirava el retrat amb sentiment d'interes gairebé científic. Que un tal canvi s'hagués pogut esdevenir, semblava ésser increïble. I no obstant, era cert, Era degut a una certa afinitat entre els àtoms químics que estaven barrejats en forma i color en la tela, i l'ànima que hi havia dintre seu? Podia ésser que el que pensés l'ànima, ells ho realitzessin? Que el que ella somniés, ells ho convertissin en realitat? O bé era algun altre motiu més terrible? Tingué un calfred i se sentí espaordit, i retornant al sofà, s'hi deixà caure, guaitant la pintura amb trèmul horror.

[...]

Sentia que havia arribat, certament, el temps de fer la tria. O bé havia ja fet, en realitat, la seva tria? Sí, la vida ho havia decidit en nom seu: la vida i la seva curiositat infinita per la vida. Joventut eterna, passions infinites, plaers subtils i secrets, joies salvatges i pecats encara més salvatges; ell tindria tot això. El retrat duria el segell de la seva vergonya; això era tot.

Revisió moderna i interessantíssima del mite de Faust. Tot i així, no puc esmentar gaire cosa respecte el Faust de Goethe doncs encara no he tingut l'oportunitat de llegir (la seva lectura és una promesa que caurà; sospito que no trigaré gaire a fer-ho). Centrant-me en el que s'escau, el llibre és, sense arribar a l'excel·lent, realment bo. No és un llibre on hi predomina l'acció, ni molt menys, ja que té una basant més psicològica, establint una relació causa-efecte en les accions de Mrs Gray i la imatge, cada cop més vil i lletja. La continua degradació de l'ésser representat en el quadre és el torment d'en Dorian, qui sabent-se eternament bell també sap que la seva anima ha estat venuda i tot el que l'envolta cau en desgracia. L'intent de correcció del mal viure, la repugnància manifesta en vers el quadre, la mala vida en si mateix, la covardia i la mentida... tot esta molt elegantment ben explicat.
L'obra té un aura de finesa exquisida (finesa homosexual, recordant que parlem de Wilde), barrejada amb una bona dosis de decadència social i un punt de misogínia. Es per això que El retrat de Dorian Gray és l'obra paradigmàtica i més famosa de l'autor.
Com ja he dit, el llibre està força bé, a excepció d'un capítol on es produeix un empatx descriptiu relatant, un munt de futileses exòtiques del món.
En tot cas i perquè aquestes últimes paraules no eclipsin les anteriors, el llibre és 100% recomanable, però com sempre, no per a tots els gustos!

(Fitxa: El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde, ISBN: 84-96414-80-9)

(Nota: 7.75)

Investigació chineses i clips de oreja

2008-02-13T05:12:00.006+01:00

La cronologia dels missatges:

Chineses 1
Chineses 2
Chineses 3
Chineses iscar (Manresa)
Chineses Anonim (Castelló)

Chineses 1: Conté tres missatges centrals i anotacions varies. Segons el meu parer el més important és Hechos y Comparación.

Chineses 2:

Chineses 3:

Mapa d'aparició amb dates aproximades: Chineses' map

Paraules claus:

Chineses
Clips de oreja
Barrio turco
Chisinau
Tren urbano
Peligor mahometismo
Barrio en Alemania de Mohammedans
Buda Jesus paralelo
Ingeniero de urbanismo
Transformación urbana

Detalls que cal veure:

Els missatges (no anotacions) semblen extrets de llibres però també apareixen com reescrits amb algun processador de text (veure el canvi de font de chineses 1 a chineses 3).
La tipografia de les anotacions sembra feta per una mateixa persona.
Hi han evidències que són més d'un individu qui reparteix papers.

Conclusions: Evidentment és un text contra el mahometanisme (contra l'islam?). Descartaria qualsevol relació antisemita. Sembla més la hibridació de les figures, Buda (Budisme/Hinduisme) i Jesucrist (Cristianisme), com antídot a l'amenaça musulmana.
Per cert, efectivament la immigració turca representa un problema per tot país Europeu que en comparteixen veinatge, especialment en Alemania. Es ben sabut que quan existia l'imperi Otomà, les nacions cristianes que compartien frontera es cagaven a les calces només de pensar amb una invasió turca. La població sabia de les tortures i carnisseries. Aquesta herència salvatge encara diuen que es manté, ves a saber!?
Una anotació curiosa, si bé la població estava escagarrinada enfront l'amenaça turca, aquests van quedar esfaraits al veure l'encara més salvatge mètode almogaver, fills de la corono d'Aragò [1]
Aquest últim apunt el cito però no esta gaire contrastat, si hi ha alguna incorrecció no m'ho tingueu en compte que tampoc tinc pas vocació d'historiador ;)

(En construcció)

Crítica literària: Solaris

2008-02-13T03:37:00.003+01:00

En un futur, la humanitat ha trencat les barreres de l'espai, explorant planetes extrasolars. Solaris n'és un, però no un simple polsim en l'espai interestel·lar, és un planeta en sí mateix viu. Un organismes oceànic de magnituds planetàries que trenca amb tota forma de vida antropomòrfica.
Kelvin, nou científic enviat des de la terra, arriba com a nou hoste a l'estació terrícola. Només aterrar, percep quelcom d'estrany ocorre en el recinte. L'estació sembla desèrtica, abandonada per els seus moradors però sense signes de violència. Finalment aconsegueix parlar amb Snaut, qui se li mostra esquiu i reservat, fent-li unes misterioses advertències. L'oceà que és Solaris i tindrà molt a veure!

Quan parlem de Solaris, parlem de CiFi pura. Una obra consagrada, un clàssic dins el gènere. La crítica ha trobat quòrum per atribuir-li el seu favor, però a mi, i em sap molt greu, no m'ha acabat de fer el pes.
És cert, imaginar una forma de vida com la que Lem presenta requereix una dosi d'abstracció única, un torrent creatiu pasmós, més encara quan l'autor aconsegueix imbuir al lector jugant amb l'imaginari d'aquest per recrear una imatge consistent amb el que explica. Fins aquí bé però, és una obra de tall psicològic? Crec que sí, i manca acció.
Ben entrada la trama de la novel·la, l'autor fa com un break, per explicar tot un capítol sencer les formacions i rareses de Solaris (explicades en tractats que conformen la Solaristica, ciència que estudia Solaris). Aquesta part se'm va fer extremadament pesada. No podiar l'autor haver-ho barrejat, diluint l'espessitud que comporta explicar rareses com els mimoides, longus i d'altres formacions que resulten irrellevants. Posant-me dràstic, podria perfectament haver obviat tal parrafada innòcua.
És per això i perquè l'argument em sembla fluix, cosa que agreuja encara més la impressió negativa donades les expectatives dipositades. És ben cert que parteix d'una idea molt bona però crec que es deteriora ràpidament. No demano un desbordament d'acció però si una mica més de moviment, siusplau.
En fi, amb tot no es mereix una nota de suspens, perquè hi han moments que el lector gaudeix com ara l'explicació dels resultats de l'anàlisi de Harey o el misteriós secretisme de partida.
No vull ser especialment sagnant amb Lem perquè és un autor a qui respecto molt però també em fa pena que la seva millor obra no m'hagi agradat. Potser no l'he comprés del tot? Segurament serà això!

(Fitxa: Solaris, Stanislav Lem, ISBN: 84-450-7355-9, Link)

(Nota: 5)

Crítica literària: El roig i el negre

2008-02-11T18:33:00.002+01:00

Per fi tinc una mica de temps lliure! Des de mitjans d'octubre que no he parat. Ja sigui per les pràctiques com per l'entrega de treballs o per el meu defalliment degut a l'esgotament que em suposa la carrera, no he pogut dedicar el temps degut al blog. Un dels meus propòsits a l'hora de crear la bitàcola present va ser fer una ressenya/crítica de cada llibre que llegis. Ara no puc fallar pas a aquest deure personal que m'he imposat. Així doncs, millor tard que mai.

Com ja sabeu, porto un inèrcia lectora d'anar compaginant títols clàssics amb obres contemporànies (futurs clàssics, potser). L'objectiu és aconseguir un bagatge cultural prou ampli i heterogeni com per no caure en el cercle viciós del frikisme, del qual alguns generes són susceptibles, molt especialment del fantàstics i de la cifi. Per tant, tenint la fantàstica col·lecció de llibres que el Periodico va entregar ja fa uns anys, disposo de lectura de qualitat per una estona llarga. La meva última víctima: El roig i el negre, d'Stendhal.

Julien Sorel n'és el protagonista indiscutible. Un intel·ligent jove francès, ambiciós però pertanyen encara a l'existent tercer estat, tot i l'adveniment de la revolució francesa i Napoleó.
Arribista consumat, enbaucador en gran mesura i orgullós en desmesura, Julien aspira a més, aspira a la mitificada figura de l'emperador Bonaparte.
És doncs aquest el punt de partida inicial: Julien com a pleveu. El transcurs de la narració mostra l'ascens del plebeisme a l'status aristocràtic i, durant aquest camí cap a la virtud, Stendhal fa una fotografia del clero, de l'aristocràcia i de la incipient classe burgesa; sempre mostrant una visió negativa del conjunt però ressaltant les particularitats positives de personatges representatius. La hipocresia i maquinacions del clero (vista en la seva estada en el seminari) però l'amor paternofilial deguda a la relació mestre-alumne amb el pare Pirard. La fredor i arrogància de la classe noble però el descobriment de la virtut i l'encís encantador de la classe de mademoiselle LaMole, igual d'orgullosa que Sorel i potser molt més apassionada. I finalment , Madame Rênal, la dona qui veritablement estima a Julien en tota la seva magnitud i com Julien degut a la seva condició, repudia però estima, estima però repudia; es corrou i agafa atacs d'histerisme infundats pel no res. Aquesta última característica, una constant en tot el text. El sentiment d'inferioritat de Julien Sorel degut a la seva condició de plebeu, però també un sentiment de revanxísme i vanitat sabent-se millor que ningú.

«Que n'arribo a ser de bo! -es va dir- Jo, un plebeu, tenir pietat d'una família d'aquest rang! Jo, a qui el duc de Chaulnes tracta de criat! Com s'ho fa el marquès per augmentar la seva immensa fortuna? [...] I jo, arrossegat a l'últim rang per una providència cruel que m'ha donat un cor noble i menys de mil francs de renda, és a dir, que no m'ha donat ni pa, que m'ha privat literalment del pa de cada dia, ¿jo he de refusar un plaer que se m'ofereix, una font d'aigua clara que ve a calmar-me la set al desert arden de la mediocritat que travesso tan penosament? Per favor, no soc tant estúpid! En aquest desert d'egoisme que anomenem vida, tothom ha de procurar per ell.»
[...]
«Com m'agradaria que s'ofengués!-va dir Julien-. Amb quin aplom li clavaria ara mateix una estocada», i amb el gest imitava un atac de segona intenció.
«Abans d'això, jo era un milhomes que abusava vulgarment d'una mica de valor. Després d'aquesta carta, soc el seu igual. Sí -es deia, articulant lentament les paraules amb una voluptat infinita-, els nostres mèrits, els del marquès i els meus, s'han posat en una balança, i el pobre fustes del Jura n'ha sortit trionfant. Excel·lent! -va exclamar-. Ja he trobat la firma de la meva carta de resposta. No us penséssiu pas, mademoiselle La Mole, que oblido la meva condició. Us faré comprendre, us faré tenir present, que és pel fill d'un fuster que renuncieu a un descendent directe del famós Guy de Croisenois, que va acompanyar Sant Lluís a la Croada.»
[...]
«Jo, un pobre pagès del Jura -es repetia sense parar-, condemnat a portar sempre aquest trist vestit negre. Vint anys enrere, hauria dut un uniforme igual que ells. Aleshores, un home com jo, o trobava la mort o arribava a general als trenta-sis anys. -Aquella carta que agafava fortament amb la mà li donava la talla d'heroi-. [...] Doncs bé -es va dir rient com Mefistòfil-, jo soc més intel·ligent que ells: sé escollir l'uniforme del meu temps. -I va sentir com li creixien l'ambició i l'estima per l'hàbit esclesiàstic-. Si n'hi ha hagut de cardenals de més baixa naixença que jo que han arribat a governar! El meu compatriota Granvelle, per exemple.»

I en qüestions d'amor. Dues maneres d'amar són mostrades, totalment antagòniques, però pasionalment tant similars. L'amor de Madame Rênal és dolç i sensible, quasi matern. L'idil·li amb Mathilde és salvatge, romàntic i pervers; condició mòrbida que excita fora mesura a Julien i deixa esclava d'amor a la pobre mademoiselle La Mole (en alguns moments ratllant el patetisme de la submissió total):

-Castiga'm pel meu terrible orgull -li deia estrenyent-lo amb les braços com si el volgués ofegar-. Ets el meu amo, i jo sóc la teva esclava. T'he de demanar perdó de genolls per haver-me volgut rebel·lar. -Es va deixar anar per tirar-se-li als peus-. Si, ets el meu amo - li tornava a dir, èbria d'amor i felicitat-. Regna per sempre sobre mi, castiga severament la teva esclava quan es vulgui rebel·lar.

En aquesta línia argumental, és on Stendhal es recrea retrant la situació postrevolucionaria, molt més enllà de Bonaparte: les avorrides converses de saló aristocràtiques, el poder de l'església, la importància del llinatge (la nova classe burgesa és si bé, molt pitjor que la vella noblesa ja que hereten els vicis d'aquesta sense tenir l'encant de la sang. És només el be material pel be material)...

En fi, un llibre que, per si no s'ha notat, es ampliament recomanable, no per a tothom, però si per aquells que tinguin la sensibilitat de llegir coses variades, que acceptin sortir del cercle i puguin tastar noves coses. Aquí és on rau l'essència de l'humanista.

(Fitxa: El roig i el negre Stendhal, ISBN: 84-96414-81-7)

(Nota: 7,5)

Més chineses i clips de oreja

2008-01-03T21:56:00.001+01:00

Trobat l'última setmana abans de les vacances de nadal

El missatge és el mateix però amb petites anotacions diferents. Continua el el misteri.

PD.: Marketing viral potser... naaaaa!!!

Relacionat amb: Enigma chineses i clips de oreja

El repte del 2009 per les SGAE

2007-12-22T17:51:00.000+01:00

Manel Fontdevila. Vist a Meneame.

Enigma chineses i clips de oreja

2007-12-05T20:01:00.001+01:00

Un dia per l'autònoma, un company depravat el qual deixa rastre sovint en aquest humil blog (veure comentaris obscens a les diferents entrades anteriors) va passar-me aquest intrigant paper:

Aquesta fotocopia feta en paper ecològic, és un autèntic galimatias, un sense sentit o simplement, una broma absurda.
Googlejant amb una busqueda prou restrictiva: chineses + Mahometanism + clips de orejas + ingeniero de urbanismo. 0 entrades

Dies més tard, apareix un nou missatge encara més estrany que el primer.

Conclusions varies:

Les fotocopies es fan normalment en paper normal. L'autònoma té per norma que tot material de copisteria, bàsicament paper, sigui de material reciclat. Primer indici: Imprés en la UAB, possiblement en la mateixa ETSE.
Algú es pren la molèstia de seguir amb una broma dirigida a ningú? Potser aquesta és la intenció del autor, del no res, fer-se un espai. En tot cas, i si aquesta és la seva intenció, he caigut de quatre potes però, aquesta entrada inútil es revertirà tant per ell com per mi.
Suposant que no sigui una broma, encara és més perplexa la cosa. Quin sentit pot tenir tot? Hi ha un doble sentit en tot? Observeu bé les anotacions i els símbols, en els dos casos estan escrites per la mateixa persona, si bé en el segon de forma més obstinada.

En definitiva, que collons vol dir tot? És possible un Voynich contemporani? És una presa de pel? Contant que s'ha trobat en una facultat d'enginyeria, potser s'espera que es desxifri l'enigma? Aiii! no saben que ha caigut a l'ETSE...

Anotació: Nou missatge aparegut

Mor Juan Antonio Cebrián

2007-10-21T21:57:00.000+02:00

En el 1999, una època dura per mi, vaig enganxar-me a un esplèndit programa, La Rosa de los Vientos. Des de aleshores, mai l'he deixat d'escoltar, i molt del que soc i del que sé ho dec, en gran part, a les matinades crespusculars gaudint la locució radiofònica.
Tràgicament ahir, va morir el buc insígnia, el director i locutor Juan Antonio Cebrián. La seva mort fulminant ha deixat en mi, sense coneixe'l en persona, una sensació de buidor indescriptible. Ni m'ho crec ni ho comprenc. Puta vida aquesta!

30/11/1965 - 20/10/2007

El meu humil tribut a un dels grans, a un dels pocs a qui he confiat la meva absoluta fidelitat, la meva incondicionalitat com oient. Descansi en pau.

Respect the Cock!

2007-10-06T01:39:00.000+02:00

Respetar ¡¡la POLLA!! yyy... domar ¡¡el COÑO!!

Frank T.J. Mackey: Respect the cock! And tame the cunt! Tame it! Take it on headfirst with the skills that I will teach you at work and say no! You will not control me! No! You will not take my soul! No! You will not win this game! Because it's a game, guys. You want to think it's not, huh? You want to think it's not? Go back to the schoolyard and you have that crush on big-titted Mary Jane. Respect the cock. You are embedding this thought. I am the one who's in charge. I am the one who says yes! No! Now! Here! Because it's universal, man. It is evolutional. It is anthropological. It is biological. It is animal. We... are... men! (Magnolia)

Nota personal: El millor paper que ha fet en la seva puta vida!!!

Golimar!

2007-09-28T18:59:00.000+02:00

Des de que el company Dagarso va publicar Cosas que dan cosica: Golimar, pel vols d'agost, que la tonada del killar, killar, killar... m'ha enverinat la sang, desconcertat els sentits i corromput el pensament.
No és només l'àudio a cavall entre el Casiotone i el FastTracker (o per els puristes de l'altra banda, l'IT). No és només, la imatge mal posada, la representació mal feta i la nefasta coreografia; és un tot indefinible, és... és bizarro en quinta essència: optime.

Tremendo, tremendo... GOLIMAAAAAAAR! Golimar! Golimar mar mar mar mar...

PD1: Review Thriller que no killer!
PD2: El caballo deslizante també té la seva miga

L'entrevista de Bjarne

2007-09-24T20:29:00.000+02:00

Ja en vaig sentir a parlar fa un temps enrere, com una especie de veritat i pseudobroma. Resulta que Bjarne Stroustrup, creador del llenguatge de programació C++, va fer una entrevista on deia les mil i una pestes contra de la seva pròpia creació.
El fet es que avui, vist indirectament a meneame, he trobat gràcies un comentari la suposada entrevista, que resulta com sospitava, ser falsa.

Per els qui no hagin programat, no tindrà la més mínima gràcia. Però d'altra banda, qui hagi programat OO, i en especial en C++, apreciarà l'humor i la mal·lícia que s'hi amaga. En part, qui més qui menys, tot programador a patit C++, així que planyo i comprenc l'autor de l'escrit perquè plasma en un text molt original les complicacions, manies i realitats en que l'informàtic s'ha de barallar.

Realitats com a punys:

Int: Bien, hace unos pocos años que cambió el mundo del diseño de software. ¿Cómo se siente mirando atrás?

BS: En este momento estaba pensando en aquellos días, justo antes de que llegases. ¿Los recuerdas? Todo el mundo escribía en C y el problema era que eran demasiado buenos... Las Universidades eran demasiado buenas enseñándolo también. Se estaban graduando programadores competentes a una velocidad de vértigo. Esa era la causa del problema.

Int: Problema?

BS: Ok, por lo tanto, este nuevo lenguaje tenía que divorciarse por si mismo de Unix, ocultando las llamadas al sistema. Esto podría permitir a tipos que sólo conocían el DOS ganarse la vida decentemente...

Int: No me puedo creer que haya dicho eso...

BS: Se suponía que tenía que ser una broma, nunca pensé que la gente se tomase el libro en serio. Cualquiera con dos dedos de frente puede ver que la programación orientada a objetos es anti intuitiva, ilógica e ineficiente...

Int: ¡¿¡¿Qué?!?!

BS: Y como el código reutilizable... ¿Cuando has oído de una compañía que reutilice su código?

Int: Bien, nunca, pero...

BS: ...Las universidades no han estado enseñando C desde hace mucho tiempo, lo que produce un descenso del numero de buenos programadores en C. Especialmente de los que saben acerca de la programación en sistemas Unix. ¿Cuantos tipos sabrían qué hacer con un 'malloc', cuando han estado usando 'new' durante estos años y nunca se han preocupado de chequear el código de retorno?

BS: ...Precisamente para asegurarse de que todo lo que deba heredarse, lo hace, lo que no, no. Y aun así sigue dando fallos. ¿Quien ha oído hablar de la pérdida de memoria en un programa en C? Ahora se ha creado una auténtica industria especializada en encontrarlas. Muchas empresas se rinden y sacan el producto, sabiendo que pierde como un colador, simplemente para reducir el gasto de buscar todas esas fugas de memoria.

Int: Hay herramientas...

BS: La mayoría escritas en C++.

BS: ...¿Ya sabes?, yo intente convencer a Dennis Ritchie a reescribir Unix en C++...

Int: Oh Dios. ¿Qué dijo?

BS: Afortunadamente tiene un buen sentido del humor. Creo que tanto el como Brian se figuraban lo que estaba haciendo en aquellos dias, y nunca empezaron el proyecto.
Me dijo que me ayudaría a escribir una version en C++ de DOS, si estaba interesado...

Int: ¿Lo estaba?

BS: De hecho ya he escrito DOS en C++, te pasaré una demo cuando pueda. Lo tengo ejecutándose en una Sparc 20 en la sala de ordenadores. Va como un cohete en 4 CPUs, y solo ocupa 70 megas de disco...

Int: La idea de Unix++ me ha hecho pensar. Quizás haya alguien ahí fuera intentándolo.

BS: No después de leer esta entrevista.

El link de la pàgina [L'entrevista falsa de Bjarne]

Crítica literària: Odessa

2007-09-12T17:53:00.000+02:00

Odessa es una organización secreta de antiguos miembros de las SS. Un joven periodista aleman investiga las razones del suicidio de un viejo judio que deja unos Diarios acusadores contra el jefe de un campo de exterminio. Y ello obliga a sumergirse en un torbellino de aventuras que lo llevan hasta su propio pasado familiar.

Guauuuu! Quanta acció prometia la contraportada. Nazisme, organització secreta, periodista alemany... mmmmm, a priori interessant quan no saps que llegir (sempre hi ha alguna cosa a llegir) o simplement, heterogenitzar el bagatge de lectures, el que en diria, aconseguir una culturilla general; com normalment es diu: saber una mica de tot però no saber veritablement res.
Diatribes a part, Odessa narra la investigació fictícia del periodista, fictici també, Peter Miller. Després de la mort per suïcidi de Salomon Tauber, un jueu que va sobreviure als horrors del holocaust, deixa com a llegat un diari on narra les dures experiències en el camp de concentració de Riga i comandat per un capità de les Waffen-SS anomenat Eduard Roschmann. Fortuïtament, aquest valuós document cau en mans del periodista, qui, després d'haver-lo llegit empren una investigació personal que el durà a descobrir que, no només l'alta jerarquia nazi viu impune del seu càstig merescut, sinó que ho fan amb discreta ostentació pública sota identitats falses gracies a l'organització secreta ODESSA (Organisation der ehemaligen SS-Angehörigen, Organització d'Antics Membres de les SS, ODESSA).
Sense desviar el seu propòsit d'esbrinar la difusa veritat de la figura Roschmann i amb el ple convenciment de que el cruel capità SS encara és viu, Peter Miller s'involucrarà més i més, com si d'un obstinat affaire personal es tractés.

Com ja he dit, se les prometia, però resulta ser un intent, només un intent de novel·leta d'investigació. No és només que es parteixi d'una bona idea i degeneri en una història banal, es que a més, és dolenta de collons. Sense voler fer spoilers a tort i a dret, la novel·la peca per tots els llocs possibles. El protagonista desprèn una estela de ingenuïtat irritant, com si no calcules prou bé les implicacions dels seus actes, cosa que provoca en el lector una sensació d'ambivalència entre el desig obvi de la resolució feliç o un fatal esdeveniment, xarop de bastó per l'il·lús protagonista. És un inconscient que no suspesa els seus actes, ni les conseqüències futures (directes i indirectes) a curt i a llarg plaç.
Cas a part són els dolents, dolents en tots els sentits: malvats, en composició literària i en la patositat de les seves accions. És patètic imaginar-se com a la mínima intromissió, la suposada organització Odessa, ben arrelada i presentada com a terriblement perillosa, cau de cap a peus i es desvallestada de soca arrel. A més, les seves accions són dràsticament estúpides (matar a un subjecte sense esbrinar les intencions i els perques de la intromissió). Si això ho adobem amb el Mossad pel mig, ambient pre-bèlic, una organització de jueus recentits... és tot, per posar-se a riure!
No es d'estranyar doncs que, protagonistes i dolents, dolents i protagonista, formin de l'imaginari de Forsyth, un text que no entra per enlloc, que desespera el lector per la pròpia evidencia d'un text mal fet. Només salvaria les poques curiositats que l'autor explica relacionades amb el 3er Reich, però no gaire cosa més.

Una obra fútil, un trunyo mal cagat!
PD: Tremolo només de pensar en l'adaptació cinematogràfica

(Fitxa: Odessa Frederick Forsyth, ISBN: 84-01-49116-9)

(Nota: 3)

Crítica literària: Dioses Menores

2007-07-31T18:56:00.000+02:00

Després del Color de la Magia i La luz fantástica, tocava un inpàs de temps, més per res, per pair i obrir el camp literari. Però, com home complidor de promeses, en tenia una de pendent amb Terry Pratchett: tornar a reconsiderar la seva escriptura. Això que sona a ultimàtum, no ho és, si bé, és una segona oportunitat.
Així doncs, fem ho bé i escollim una de les seves novel·les del Mundodisco amb més fama: Dioses Menores.
Brutha és un aspirant a sacerdot, de fet no és ni aspirant, simplement és un fidel devot d'Om, com tot habitant d'Omnia. El problema és que Brutha és l'únic qui té una veritable fe en Om, la resta, viuen coaccionats per l'església on al capdamunt, ben aposentada, si ajeu la terrible Quisició, organisme de tall inquisitorial, portadors de la veritable fe i evangelitzadors per la gràcia d'Om.
És aleshores quan es manifesta en Brutha la presència d'Om. No en forma d'omnipotent bestia aniquiladora d'infidels, sinó en una tortugueta totalment indefensa sense cap tipus de do diví, exceptuant la facultat, especialment emprenyedora, de parlar a al profeta. Brutha serà l'escollit per rejovenir la adulterada fe omniana, o no!?
Durant el transcurs s'entreveurà com de mesquins i insolents són els vulnerables i poc intel·ligents Deus del disc, així com les false interpretacions a conveniencia que se'n fa de la religió per part d'un grupúscul de fanàtics facinerosos, més aviat de caire autoritari que empren mesures redemptores. Tot explicat amb to humorístic/sarcàstic/cínic.

- Podrías haber ayudado a la gente -dijo Brutha-. Pero lo único que hiciste fue fanfarronear y rugir y tratar de asustarlos. Como... como un hombre que golpea a un burro con un palo. Pero personas como Vorbis hicieron que el palo llegara a ser tan eficiente que al final el burro ya sólo cree en el palo.
- Esta parábola necesita que la trabajes un poquito más -dijo Om agriamente.
- Estoy hablando de la vida real!
- Yo no tengo la culpa de que la gente no emplee como es debido...
- ¡Si que la tienes! ¡Si les llenas la mente de porquería sólo porque quieres que crean en ti, entonces tendrás la culpa de todo lo que hagan!

Especialment interessant la figura de Vorbis, l'exquisidor qui tothom tem, qui tothom creu. Executor de torutes amb religiós convenciment, sempre amb el suposat beneplàcit d'Om.

Notablement millor que les dues primeres, Dioses Menores contenta en línies generals. Això sí, les anades d'olla de Pratchett s'han de suportar. Suposo que per aquells lectors incondicionals i empedernits del Discworld, els encantarà, però el lector ocasional també se l'ha de tractar bé ;) En tot cas, tampoc hi ha un excés del que diguem, rareses del peculiar món de Pratchett.
En tot cas, si d'una cosa t'adones és, on t'has de posicionar. Pratchett o bé encanta o bé et deixa indiferent. Quantitat de comentaris exclamant com s'han partit el pit amb les seves obres, com les han disfrutat. A mi, que voleu que us digui, no he arribat ni de lluny a aquests extrems. Crec que en el món, hi ha la mateixa quantitat d'exagerats com d'incondicionals. No us fieu dels incondicionals, la seva paraula esta desvirtuada, pervertida! :)
En definitiva, Dioses Menores és dels tres llibres del Mundodisco, el més entretingut. Recomenable com qualsevol altre llibre d'entreteniment que m'hagi llegit. Llibre de capçalera en la meva ponderació literaria persona? Ni pensar-ho! Definitivament no. Han passat per las meves mans molts altres llibres. Alguns d'horribles, d'altres medriocres, alguns més de correctes i molt pocs d'exquisits. Dioses Menores són dels correctes. Ni li resto ni li dono més del degut. Apali!

(Fitxa: Dioses Menores, Terry Pratchett, ISBN: 84-9759-224-7, info)

(Nota: 7)

Look & feel!

2007-07-23T18:35:00.000+02:00

Doncs sí, vaig aguantar una setmana! Prometo tornar-ho a fer, però millor ;)

Dejavús:

Control-sea, Control-C

2007-06-29T02:09:00.000+02:00

It’s a well-known fact that computing devices such as the abacus were invented thousands of years ago. But it’s not well known that the ﬁrst use of a common computer protocol occurred in the Old Testament. This, of course, was when Moses aborted the Egyptians’ process with a control-sea.

Tom Galloway

WTF!? OMG!

SGAE = ladrones

2007-06-29T01:23:00.000+02:00

SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones
SGAE = ladrones

Cree el ladrón que todos son de su condición

SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres
SGAE = lladres

No claudiquis a la usura d'aquests mal parits
[link1] [link2]