Bdig (biblioteques digitals i cooperació)

Ciència oberta a Bcn

2008-07-18T00:21:00.004+02:00

Seminari ahir i avui organitzat per Science Commons (liderat aquí per Ignasi Labastida) amb el títol: Policy and technology for e- science-: ESOF satellite event aprofitant la reunió de l’ESOF a Barcelona.

Science Commons és una organització que defineix estratègies I eines per fer que la recerca científica sigui més ràpida, més eficient i potenciada per la Web. Intenta eliminar les barreres innecessàries que pugi tenir la recerca així com desenvolupar tecnologies que facin que les dades i els materials de recerca siguin més fàcils de trobar i usar.

Algunes idees interessants:

Una visió sobre l’OA avui (perspectiva internacional) / David Prosser de SPARC
El cas especial de fer revistes OA en el camp de la física d’altes partícules: el SCOAP3 / Jens Vigen del CERN. Els físics que treballen en l’àmbit de les altes partícules creuen que els calen repositoris (ja els tenen), però també revistes on les aportacions hagin passat un procés de revisió per parells.
La Max Planck Digital Library explicada per Christoph Bruch de la Max Planck Digital Library – OA Unit. El Max Planck I. Recolza l’OA amb tres mesures: tenir un dipòsit, finançar els costos d’editar en revistes OA sota model ‘paga l’autor’ com és el cas de BioMed o Springer, tenint un mandat que obliga a l’autoarxiu i fent tasques de promoció i recerca.
El projecte OASIS explicat per Leslie Chan de la U. de Toronto. OASIS té per objectius fer un portal que reculli tota la informació disponible sobre l’OA i recolzar l’OA especialment a països en vies desenvolupament.
Johannes Fournier de la DFG, la fundació alemanya per la recerca ha exposat que fa la fundacio (quina enveja!) i especialment el suport que dóna a l’OA. Mantenen Open-Access.Net una plataforma informativa sobre l’OA, recolzen revistes OA i dipòsits col·lectius (de tesis i dipòsits temàtics) i mantenen la xarxa DINI de dipòsits OA que permet fer cerques federades als dipòsits alemanys.
Una keynote amb un títol prometedor (“Scientific data infrastructuree and the creatuivity machine”) i un contingut decebedor. Carlos Morais-Pires ha explicat la política de la Comissió Europea a favor de la e-ciència. A destacar la visió de la CE que intenta crear una infrastructura per la recerca amb 3 potes: una potent xarxa de comunicacions (GEANT), una graella d’ordinadors (EGEE) i una plataforma per als dipòsits científics (DRIVER).
Explicació de Wilma Mossink de la SURF Foundation sobre les llicencies d’ús. Tasca de SURF adreçada a la gestió de drets. Vegeu la seva pàgina sobre copyrigth.
Explicació de Michael Day de l’UKOLN sobre el Digital Curation Centre, centre que promou que les dades no només cal preservar-les, sinó tenir-ne cura (= fer una gestió proactiva de les dades d’interès científic i donar suport a la seva reproducibilitat i re-ús).
Intervencions de Tom Dedeurwaerdere i de Juan Carlos de Martin que promouen l’existència d’espais públics per a la informació. Communia és el terme llatí equivalent dels ‘commons’ nord-americans. Defensen la creació d’espais de communia per a diferents àmbits de la ciència. Vegeu: Communia, que persegueix crear una xarxa d’organitzacions i crear un punt de referencia per debatre a nivell europeu polítiques estratègiques que afavoreixin la creació d’espais comuns per la informació.
Un vell conegut aquí, l’Eloy Rodrigues de la U. do Minho ha tingut la generositat d’usar el seu temps no per parlar-nos de la important tasca que fa la seva universitat i ell mateix i ha explicat en canvi el projecte DRIVER i la recomanació de la EUA a favor de l’OA adoptada pel Consell de la EUA el passat 26 de marc a Barcelona.

I al marge del que he dit i d’aquesta funció de reporter, m’he quedat amb ganes d’explicar aquí les idees que m’he fet sobre l’estat de la cosa i que enumero aquí per si això em serveix d’estímul un altre dia per desenvolupar-les i que són:

L’OA ha guanyat la guerra en el terreny de les idees però no pas encara en el de la pràctica.
El canvi real en la comunicació científica l’han de fer els científics ajudats també pels bibliotecaris i no els bibliotecaris ajudats pels científics (anyell de Deu que porteu el pecat del món...)
Si primer ens vam ocupar dels llibres, després dels articles de les revistes i ara mateix de la literatura encara no publicada, cal que ens hi posem ‘ja’ a ocupar-nos dels enormes conjunts de dades que la recerca genera i usa.
La participació dels bibliotecaris en la e- ciència pot ser el repte dels propers 5 anys.

Les queixes de la caixera

2008-07-15T00:31:00.003+02:00

Ai l’estiu que ja tenim aquí, sembla que la feina s’acaba, però no. Nits d’estiu, llargues nits que permeten però tenir converses que durant el curs potser no tindries. Com la de no fa gaire amb una empordanesa de 20 anys amb el seu 2n curs de biblioteconomia acabat d’acabar (i aprovat!).

Ara treballa de caixera en un super per tenir diners amb els que poder passar el curs proper.
La caixera es queixa però [ves a saber si no haurem de dir que és una queixera] de diverses coses de la universitat i de la facultat. Els seus arguments els he sentit o llegit de boca d’altres estudiants i els trobo poc sustentats per la realitat i per això els comento i replico aquí.

De què es queixa aquesta estudiant de tardor a primavera i treballadora d’estiu? De tres coses:

de que la universitat és cara,
de que l’EEES suposa que la universitat sigui una empresa i
de que les assignatures de 1r i 2n del nou pla estudis de la Facultat són ensopides i teòriques.

La Universitat és cara

Un estudiant universitari paga entre 1/5 i ¼ del cost real de l’ensenyament universitari, però aquesta no és la part més important de la qüestió. Si que ho és que tenir un títol universitari dóna, respecte el mercat laboral, una posició molt millor que no tenir-lo. Parlem d’estadístiques i de mitjanes (i no de les excepcions), però (són dades del Informe CyD 2007) les persones amb titulació universitària pateixen menys l’atur y el seu nivell d’ingressos és substancialment més alt que qui no en té. Un 23,8% de la població espanyola d’entre 25 y 44 anys té una titulació universitària (y la seva procedència social és de les classes mitja i mitja alta. Dit altrament, els que procedeixen d’entorn familiars amb més recursos tenen més probabilitat d’accedir a la universitat, aquest és un servei altament subvencionat per l’estat (és a dir per la totalitat de la població) i els estudis universitaris proporciones ingressos més alts i més segurs.

La universitat no és, des d’aquest punt de vista, cara. L’accés a la universitat però és socialment injust i els que hi accedeixen són uns afavorits. Socialment seria més democràtic i equitatiu un sistema universitari amb taxes acadèmiques més altes i que revertís els majors ingressos en un sistema de beques basat en la capacitat i l’esforç o que partís del cost real i cobrés a l’estudiant una matricula en funció de la renda del seu entorn familiar.

Bologna suposa convertir la universitat en una empresa

Els mateixos estudiants que critiquen la privatització de la universitat no acaben de concretar què volen dir amb això. La universiat pública no es pot privatitzar, des del punt de vista de la propietat, ni pot guanyar diners, com ho fa l’empresa. A què es refereixen doncs? Segurament a les veus que reclamen a la universitat (pública) més qualitat i més eficàcia. Però això és reclamable, perquè una universitat de qualitat baixa i poc eficaç no és un bon servei públic.
Els nivells de qualitat i d’eficàcia de la universitat pública espanyola són clarament millorables.

Les veus dels experts (vegeu, per exemple l'informe Bruegel) insisteixen el la feblesa de les universitats espanyoles en front les millors del món. L’informe CyD 2007 mostra sobradament que hi ha un desajust notable entre oferta i demanda i entre anys teòrics dels estudis i durada real dels mateixos. Els dos són indicadors d’ineficàcia, és a dir de costos que no reverteixen en resultats, de diners públics mal emprats. La ineficàcia de la universiat pública sí que pot fer que la universitat privada cada vegada guanyi en qualitat i oferta provoca en la pràctica una privatització de l’ensenyament universitari millor.

El nou pla d’estudis de documentació

És d’hora per avaluar-lo i el que fa és adaptar uns estudis de cicle curt a uns de cicle llarg. El gran avantatge de que els estudis de biblioteconomia s’adaptin a Bolònia és que tindrem una titulació de grau (l’alternativa és tenir només estudis de postgrau, alternativa defensada per alguns, però més ‘elitista’, al meu entendre). Si volem un grau hem de voler alguna cosa mes que uns estudis professionals com ho ha estat la dilomatura.

Aquesta ha tingut i té molts avantatges. Un és la fàcil adaptació del diplomat al mercat laboral. El bibliotecari mig és un professional que s’adapta molt bé a les feines (aquest és la clau del poc atur en la professió)... a curt termini. El professional actual, el format en la diplomatura (jo mateix) tendeix a tenir poca flexibilitat i adaptació davant els canvis professionals, i això el converteix en poc adaptable a les feines a mig o llarg termini.

p.d. Laura, que l’estiu et sigui poc feixuc i a veure quantes coses aprens del supermercat que, com una biblioteca, és o hauria de ser una col·lecció de coses útils ordenades perquè la gent les trobi.

Minimalitats: espais socials i biblioteques i una òpera

2008-07-12T01:58:00.004+02:00

Cada vegada són més les institucions de tot tipus (biblioteques incloses) que usen els espais socials de la Xarxa per publicitar-se i fer nous ‘clients’. Ho va fer la Biblioteca del Congrés posant imatges de les seves col·leccions a Flickr que, a més, deixa que la gent les ‘etiqueti’. Aquí, pocs exemples. Podeu trobar una relació d’usos de Flickr per biblioteques al blog DosPuntoCero. Un de bo i proper el trobem a la Institució de les Lletres Catalanes. Ho fa a propòsit d’un homenatge (merescut però massa llarg) a Maria Mercè Marçal i ho fa posant un vídeo a YouTube i les fotos a Picassa. Fàcil, barat i immediatament copiable.

LibraryThing és un dels exemples exitosos d’espai social. I va de biblioteques! L’invent és senzill un cop te l’expliquen: es tracta de poder catalogar la teva biblioteca a partir de les catalogacions fetes per altres. Catalogació cooperativa, vaja. Una OCLC popular. I no són bromes: 28M de llibres catalogats, amb interfície en català, uns 430.000 usuaris... I a partir de tenir els teus llibres catalogats, les dades fan feina. Pots trobar els companys d’espai amb més llibres coincidents amb els teus, comentar els teus llibres, participar en grups i xats, fer-te ‘gadgets’... Valdria la pena parlar-ne més (a veure quan tenim temps o si algú s’anima). La millor manera de conèixer LT: donar-hi un volt.

Que bo, que bo, que bo, l’espectacle de Sasha Waltz sobre, Dido i Aeneas, una òpera d’Henry Purcell. Jo no el se comentar però m’afanyo a recomanar-lo per si aquest blog té algun lector i aquest pot i és a temps de buscar-hi entrades. En aquest temps de cinisme i hipocresia, les òperes de Purcell i Haendel, per naifs, valen la pena. L’argument: Enees fugint de Troya es refugia a Cartago i s’enamora de la reina, però, sota l’engany d’unes fades, se’n va (el seu destí és fundar Roma) i la seva enamorada es deixa morir. Com a recomanació possible, escoltar l’òpera o, almenys el “Lament de Dido”.

Polisemia i OA

2008-07-07T01:21:00.003+02:00

Un dels principals inconvenients de l’OA ha estat la seva polisèmia. Un dels principals avantatges de l’OA ha estat la seva polisèmia. L’OA (= accés lliure o accés obert) vol dir (pot voler dir) dret a llegir sense barreres, accés gratuït i dret a utilitzar. La polisèmia de l’OA l’ha fet àmpliament acceptable i, per tant, l’han potenciat. Els molts significats del terme han donat peu als recels dels més prudents i, per tant, han inhibit la seva acceptació.

Ara Stevan Harnad i Peter Suber s’han posat d’acord en distingir sense ambigüitat entre dos formes diferents d’OA.

Hi hauria dos OA, el dèbil i el fort. El dèbil seria un accés lliure de barreres de preu i seria aquest una condició necessària (i prèvia) per un OA lliure de barreres de permisos. L’OA fort seria un accés lliure de barreres de permisos i seria aquest una condició suficient per un OA lliure de barreres de preu.

Fet això, aquestes distincions han rebut alguns comentaris fent notar que la denominació de dèbil té connotacions negatives i sembla que finalment les denominacions proposades seran OA bàsic i OA complet.

L'EEES i les biblioteques

2008-07-01T01:49:00.005+02:00

El 1999 els ministres europeus reunits a la ciutat italiana de Bolonya van signar una ‘carta d’intencions’ que ha estat coneguda coma a Declaració de Bolonya. La Declaració de Bolonya ha estat l’acta de naixement de l’anomenat EEES (Espai Europeu de l’Educació Superior) o ‘convergència europea’ i inicialment pretenia no gaire res més que “l'adopció d'un sistema de titulacions fàcilment comprensible i comparable” que permetés homologar els títols universitaris i fer que els professionals poguessin circular lliurement per Europa. A aquest objectiu inicial, se li ha sumat el d’aprofitar l’oportunitat per millorar la qualitat de les universitats europees, cosa que vol dir reformar-les per fer-les més competitives en el mercat global de l’educació superior.

El procés està previst que conclogui el 2010 i les universitats espanyoles s’hi ha sumat amb retard i poc entusiasme. És cert que les successives i desafortunades reformes de la legislació universitària no hi ha ajudat. El PP va canviar la llei d’universitats amb la intenció de reformar, sobretot, el procés d’elecció dels rectors. La nova Llei va ser molt contestada en medis universitaris. El PSOE la va canviar de nou sense introduir els canvis que la universitat espanyola necessitava, i quan calia reglamentar el procés de convergència europea es van tenir més en compte el manteniment dels equilibris que les necessitats dels futurs titulats.

El resultat és que el curs 2008-2009 comptarà amb els primers 162 títols ‘reformats’, es a dir, fets a partir dels criteris europeus d’homologació. Ho explicava El País de la revetlla de St. Joan. De 48 universitats públiques, només 16 ofereixen títols reformats, mentre que el 57% de les titulacions impartides per universitats privades estaran reformades. Entre les universitats que ofereixen més títols ‘nous’ hi ha la U. Carlos III amb 20 carreres i la UPF amb 6. La majoria de les universitats (especialment, les més grans) argumenten que han tingut poc temps per preparar la reforma de les titulacions.

Conseqüències del procés d’adaptació a Bolonya per a les biblioteques? Almenys 3 (des del meu punt de vista):

Les biblioteques universitàries. Importantíssim. Un dels principals (sino el que més) impediments pel desenvolupament de les bibs. universitàries de països com Espanya, França o Itàlia ha estat que el mètode docent per excel·lència ha estat la lliçó magistral i l’estudi dels apunts. Les noves titulacions es basen no en l’ensenyament impartit, sinó en l’aprenentatge realitzat i això implica que l’estudiant serà dirigit a realitzar el procés d’aprenentatge sota la tutela del professor però pels seus propis mitjans i, a efectes nostres, remenant informació. Si en un context ‘tradicional’ les biblioteques podien (i així sovint ho han fet) sobreviure oferint només els manuals recomanats, ara podran / hauran de proporcionar els recursos i els serveis que permetin una exploració àmplia de la informació existent i el seu ús de la manera més convenient possible (sovint treballant en grup). Si fins ara les biblioteques universitàries han avançat amb vents contraris o poc favorables, en el marc de l’EEES haurien de tenir el vent a favor.
Els estudis professionals de bibliotecari. Totes les titulacions hauran de seguir el procés de reforma. La de bibliotecari també. El canvi més aparent (però no pas potser el més profund) és que desapareix la distinció entre diplomatures i llicenciatures. En el nostre cas, una titulació específica de bibliotecari o de documentalista o com s’acabi anomenant, ho serà de grau (un equivalent dels 4 cursos ‘antics’) que es complementarà amb formacions més específiques de postgrau i de doctorat. La UC3 ofereix ja el Grado en Información y Documentación i la UB el té a punt per iniciar-lo el curs 2009-10. Aquest, el de la UB, suposarà una modernització profunda dels estudis professionals i la seva orientació, totalment adequada, haurà de crear un professional renovat. Aquest tindrà una formació més generalista en un tronc professional ampli (biblioteconomia, arxivística, documentació i gestió de la informació) que el farà a mig llarg termini un professional amb més recorregut i amb més capacitat d’ocupar espais laborals.
L’alfabetització informacional dels universitaris. La reforma de les titulacions preveu que alguns disciplines o matèries siguin considerades troncals d’universitat, és a dir, que seran comuns per totes les titulacions d’una universitat donada. La UC3, per exemple, en contempla 4: expressió oral i escrita, tècniques de cerca d’informació, angles i humanitats. La UB i la UPF, que jo conegui, estan incloent una matèria de ‘documentació’ o de ‘cerca d’informació’ entre les seves troncals. És a dir, que el que en el nostre argot en diem ALFIN o alfabetització informacional serà matèria obligatòria per tots els estudiants d’aquestes universitats. Conseqüències: estudiants més preparats des del punt de vista de cerca de la informació i activitats formatives específiques que caldrà que algú imparteixi. Qui? A universitats amb departaments de biblioteconomia i documentació, probablement professors d’aquests departaments (en col·laboració amb les biblioteques, esperem-ho!). I a les universitats que no en tinguin? En bona part per les biblioteques mateixes si saben (sabem) aprofitar l’oportunitat.

Minimalitats: col·leccions amagades, arxius, una revista, un informe i un llibre

2008-06-24T22:41:00.008+02:00

Col·leccions amagades. Interessant el concepte. Les biblioteques durant molt de temps han tingut al cap fer col·leccions, i aquestes es formaven adquirint (per compra, donatiu o intercanvi) el més rellevant d’una matèria donada. Alhora, les biblioteques rebien o acumulaven col·leccions especials, de material que en dèiem menor i al que no hi donàvem o no hi podíem donar importància. Ara, amb els programes de préstec interbibliotecari consorciat i les compres consorciades, els materials més rellevants d’una matèria els té tothom a l’abast i la seva importància disminueix mentre que les col·leccions especials incrementen en importància. Les col·leccions especials són les properes candidates a ser digitalitzades, perquè són les que atrauran usuaris a les biblioteques. Col·leccions amagades en diuen. Vegeu el programa d’ajuts de més de 4M$ del Council on Library and Information Resources (amb finançament de la Andrew W. Mellon Foundation) que té per objectiu identificar i catalogar col·leccions especials amagades per tal que les catalogacions locals puguin ser a posteriori agregades o federades per tema.

Digitalització d’arxius. La Vanguardia del 16/06/08 i sota el títol “EL GOBIERNO DIGITALIZARÁ LOS ARCHIVOS NACIONALES” publica la notícia que el Consell de Ministres del 13.06.08 ha aprovat el Plan de Digitalización y consulta en red de los fondos documentales de los Archivos Nacionales. Segons la nota de premsa ressenyada també a altres fonts el Plan contempla una sèrie de mesures per difondre i donar accés a fons documentals dels arxius, mesures que s’estructuren a l’entorn de 4 eixos: normalització, preservació, difusió i millora, i, construcció d’infrastructures. La intenció és fer una avant projecte de llei que estableixi pautes i principis de normalització arxivístics. Alhora:

s’elaborarà un Programa General de Digitalización per incrementar les BBDD digitals i pel 2008 es preveu la digitalització d’uns 40M d’imatges (els 11 arxius estatals tenen 260 km de documents, la digitalització completa suposarien 4 bilions d’imátges).
Inclourà un Programa Intensivo de Descripción de les imatges digitalitzades i pel 2008 es preveu incrementar 1M de registres.
Té altres objectius com la difusió del Portal de Archivos Españoles (PARES) i crear un Programa de Ayudas a Proyectos Archivísticos al que hi podran concórrer institucions privades sense afany de lucre (bisbats, fundacions i arxius privats, etc.)

Una revista. Sota el críptic nom de Code4Lib Journal s’hi amaga una revista en línia i gratuïta que sobretot tracta d’automatització de biblioteques, ús de la tecnología per millorar els serveis bibliotecaris i de catalogació. “Code4Lib és més que una revista, és una comunitat de persones lliurement federades solucionadores de problemes que treballen a biblioteques i que usen els ordinadors per solucionar problemes de les biblioteques”. El grup va iniciar les seves activitats el 2003 a partir d’una llista de distribució: NGC4LIB@LISTSERV.ND.EDU, Next generation catalogs for libraries, llista de la que haurem de parlar algun dia d’aquests. Al 3r núm. de la revista hi trobareu articles com:

Alternative Solutions for Off-Campus Authentication / Rebekah Kilzer, Elizabeth L. Black and James Muir
Distributed Version Control and Library Metadata / Galen M. Charlton
The Planets Testbed: Science for Digital Preservation / Brian Aitken (HATII), Petra Helwig (NANETH), Andrew Jackson (BL), Andrew Lindley (ARC), Eleonora Nicchiarelli (ONB), Seamus Ross (HATII)
Bringing Sheet Music to Life: My Experiences with OMR / Andrew Bullen
Building an Archival Collections Portal / Terry Catapano, Joanna DiPasquale, and Stuart Marquis
Developing an Academic Image Collection with Flickr / Jeremy McWilliams
Making Patron Data Work Harder: User Search Terms as Access Points? /Jason A. Clark
Collecting Virtual Reference Statistics with an IM Chat-Bot / Mason R.K. Hall
WordPress as a Content Management System for a Library Web Site: How to Create a Dynamically Generated Subject Guide / Joshua Dodson

Un informe: “Evaluation of the JISC UK LOCKSS Pilot” (maig del 2008) el signen Pete Dalton i Angela Conyers de Evidence Base, un grup de la Library and Learning Resources de la Birmingham City University. L’informe té 47 p. i trobareu el resum executiu a les p. 3-4. Es descriu el projecte pilot UK LOCKSS. Algunes parts són, al meu entendre importants. Per exemple, les exposades al cap. 4 segons les que importants editors de NESLi2 (el marc de compres consorciades del Regne Unit d’Anglaterra) no s’han afegit a LOCKSS; una mica menys del 30% del contingut de NESLi2 estaria a LOCKSS. També les conclusions finals (cap. 8) que inclouen recomanacions per la UK LOCKSS Alliance. La meva, de conclusió, és que la preservació de les revistes e- no està solucionada i que fer-ho suposarà per les biblioteques un cost que en general (encara) no estan pagant. Sumari de l’estudi:

1, introducció;
2, el LOCKSS;
3, el servei tècnic de suport;
4, l’abast del LOCKSS;
5, la negociació de NESLi2 amb els editors;
6, el nivell d’implicació de la comunitat;
7, la sostenibilitat de la UK LOCKSS Alliance;
8, conclusions.

Un llibre. Una recomanació de lectura no bibliotecària, un llibret preciós, una metàfora sobre la vida a partir d’una escapada de vacances que fa un pare amb el seu fill (o, més aviat, un fill amb el seu pare). Glossat per l'Enrique Vila-Matas i en Joan de Sagarra. És: La isla / Giani Stuparich (ed. Minúscula), molt poques pàgines, col. Paisajes narrados 23, ISBN: 978-84-95587-39-8, 12,50€.

Accés obert, autoarxiu, repositoris i declaració de Barcelona

2008-06-19T22:12:00.004+02:00

Article meu al darrer BiD (núm. 20, juny de 2008): “Accés obert, autoarxiu, repositoris i declaració de Barcelona”

[Con versión castellana]

El que avui coneixem com Open Access (OA) o accés obert a la informació científica va començar el 2001 amb una carta que alguns prestigiosos investigadors van adreçar als seus col·legues demanant-los que es neguessin a publicar en revistes que no els concedissin el dret a usar lliurement els articles almenys sis mesos després de la seva publicació. El moviment va consolidar-se com el que avui es coneix com a Public Library of Science i va donar lloc a iniciatives com la de SPARC o PubMed Central, entre moltes d'altres, que han servit per consolidar alguna de les dues 'vies' que han de dur-nos a l'accés obert de la informació científica: la via verda (repositoris) o la daurada (revistes).

L'accés obert es va difondre i s'ha conegut a partir del que es coneix com les tres B de l'OA, les declaracions a favor fetes a Budapest el 2002 i a Bethesda i a Berlín el 2003. Després, n'han vingut moltes més, de declaracions. Cada vegada menys formals, cada vegada més aplicables. Cada vegada de més difícil no aplicació sobretot a partir que qui les signa són els organismes que organitzen i financien la recerca com, per exemple, l'European Research Council i l'European Research Advisory Board, els consells de recerca del Regne Unit o, fa només uns dies, de l'Irish Research Council.

El moviment es basa en el convenciment que la lliure circulació de les idees no només és un dret humà, sinó que és un instrument de millora de la pròpia ciència. Què significa, però, concretament, posar i tenir el coneixement científic en accés 'obert'? La polisèmia del mot ha estat sens dubte motiu de l'èxit de la iniciativa però alhora és causa d'alguna confusió i debat. Per una banda, 'obert' significa que l'accés és lliure i sense pagament, per una altra, també implica que el dret de còpia del document no pot ser retingut per ningú en exclusiva.

Les revistes impreses, que en els darrers 350 anys han estat els vehicles fonamentals de la disseminació de la informació científica, s'han basat justament en els dos principis oposats de l'OA. Els autors cedien als editors el dret de fer còpies dels articles i aquests cobraven als lectors els costs (i els beneficis) de fer revistes. Malgrat això, hi ha revistes OA: són revistes mantingudes per esforços voluntaris o per patrocini, o amb el model de negoci de traspassar el cost del lector a l'autor. Aquest paga per publicar, reté el dret de còpia i deixa els seus treballs en accés lliure (gratuït). De revistes OA n'hi ha més de 3.300, que serien un 12 % de les revistes científiques, és a dir de les que publiquen sota el mecanisme de revisió de qualitat per parells. Moltes o poques?

En aquests moments és clar que editar revistes comporta costos i beneficis. Les dues coses. Costos, cosa que comporta que qualsevol revista OA s'hagi de basar en algun model de negoci (treball voluntari, patrocini o pagament per part de l'autor), i guanys, que van a parar a empreses comercials (algunes i molt poderoses) però també a associacions professionals que els usen per generar serveis als seus associats.

L'alternativa podria ser seguir la via verda de l'OA i arxivar els treballs científics (els articles, però no només els articles) en repositoris (institucionals, col·lectius o temàtics). El nivell d'autoarxiu en obert no sembla –de moment- que tingui gaire més èxit que el de les revistes 'daurades'. Què ho obstaculitza? En teoria la política de retenció del dret de còpia de les revistes, però aquestes cada vegada han suavitzat més la política de retenció dels drets de còpia i en molts casos permeten dipositar els articles revisats per parells si bé algunes vegades amb un període d'embargament, normalment de sis mesos a posteriori de la publicació.

Malgrat tot, els dipòsits de publicacions científiques estan molt buits. I el motiu no és la dificultat de posar-ne en funcionament. Fer-ho té un cost, certament, però no és prohibitiu. Hi ha programari lliure bo i provat que té uns nivells d'interoperativitat notables i el món científic ha trobat en les biblioteques d'arreu agents actius i capacitats per a la seva gestió. Els motius els hem de trobar en algun altre lloc. La posada a disposició de la producció científica pròpia no té detractors i sí en canvi alguns actius apòstols, però es belluga en un entorn de desconeixements i d'indiferència notables.

Els autors de treballs científics, pressionats per publicar on se'ls reconeguin els mèrits (a les revistes que tenen un sistema de mètrica de citacions), no veuen motius per apartar-se d'unes pràctiques sòlides i endinsar-se en camins desconeguts que els suposen més feina, incògnites i cap benefici clar i reconegut. Els estudis existents sobre que els articles en accés obert reben més citacions que els que no, no són al meu entendre concloents, i, encara que ho fossin, aquests resultats formen part de la nebulosa de desconeixement i indiferència dels agents de la recerca. En resum i clar i ras, el fet de dipositar els treballs en un repositori, no és premiat per ningú si es fa, ni castigat per ningú si no es fa. És per això que el que ha acabat establint-se com a fonamental a l'agenda dels que hi postulem a favor és el fet que, sota certes condicions, el dipòsit sigui obligatori.

L'European University Association (EUA) va crear un grup de treball sobre l'OA que es va reunir diverses vegades al llarg del 2007 i que va preparar unes recomanacions que van ser aprovades el passat 26 de març a l'assemblea de l'EUA que es va fer a Barcelona. Què es proposa a la 'Declaració de Barcelona'? Es fan recomanacions a tres nivells: als dels rectors de cada universitat membre de l'associació, a les conferències de rectors de cada estat i a la pròpia EUA.

Als rectors i a les universitats se'ls recomana que tinguin polítiques i estratègies actives per fer que els productes de la recerca de casa seva siguin accessibles de forma oberta, que ho facin creant un dipòsit propi o participant en un de col·lectiu i seguint les pautes de la xarxa europea de repositoris científics DRIVER i tenint una política que requereixi (que obligui) a dipositar les seves publicacions als dipòsits.

A les conferències de rectors se'ls recomana que treballin amb les agències finançadores de la recerca i amb els governs per implementar el requisit de l'autoarxiu a un dipòsit, és a dir, fent OA aquelles publicacions emanades de la recerca pagada amb fons públics. Finalment, a la pròpia EUA se li recomana que actuï per fer que la recerca finançada per la Unió Europea tingui també un mandat d'autoarxiu en algun dipòsit.

Serà aquesta una altra "B", la definitiva, de l'OA?

OA en profundidad en BiD

2008-06-17T18:17:00.004+02:00

Parece que la revista BiD, editada por la Facultad de BD de la UB, hace cambios (y positivos). El nuevo número (el 20 de junio del 2008) es un monográfico completo dedicado en este caso al Acceso Abierto con todos los artículos en versión catalana y castellana.

BiD nació hace 10 años de forma modesta y inteligentemente ha aprovechado el bajo coste y el atractivo de la edición electrónica y se ha situado en este breve plazo de tiempo entre las 2 revistas más interesantes de la biblioteconomía española. Pasemos a comentar algunos textos.

El número contiene diversos artículos precedidos por dos tribunas, un apartado de experiencias y dos traducciones.

Dos tribunas:

Accés obert, autoarxiu, repositoris i declaració de Barcelona = Acceso abierto, autoarchivo, repositorios y declaración de Barcelona de Lluís M. Anglada i de Ferrer
Dipòsits: un factor psicològic de desconfiança = Depósitos: un factor psicológico de desconfianza. Jorge Franganillo discurre sobre los múltiples significados del término repositorio y de la inadecuación del mismo con respecto a lo que debería connotar.

Los artículos:

El paisatge dels dipòsits institucionals d'accés obert a Espanya = El paisaje de los repositorios institucionales open access en España. Remedios Melero hace un articulo muy interesante que recomiendo en su totalidad pero muy especialmente la breve introducción. En esta clarifica el significado de ‘depósito institucional’ (lástima, no cita la definición del papel de SPARC), y de algunos otros términos que a menudo confundimos (publicación y certificación, por ejemplo). El artículo se centra en localizar, y describir los cerca de 30 IR que hay en España. Proporciona algunos datos interesantes como la comparación entre crecimiento de repositorios en España y el extranjero.
Els dipòsits documentals i la iniciativa d'arxius oberts a l'Amèrica Llatina = Repositorios documentales y la iniciativa de archivos abiertos en Latinoamérica. Laureano Felipe Gómez Dueñas hace un artículo parecido al anterior pero este dedicado a Latino América. Destaca la descripción de la situación hecha país a país (Argentina,m Brasil, Chile, Colombia, México y Venezuela).
Impacte i implicació dels autors en l'accés obert a la investigació en informació i documentació a Espanya: estudi exploratori = Impacto e implicación de los autores en el acceso abierto a la investigación en Información y Documentación en España: estudio exploratorio. José Antonio Frías y Críspulo Travieso Rodríguez estudian el OA en la investigación en Documentación en España. Hacen un estudio con datos de E-LIS y se descubre que el número de artículos depositados allí es bajo. Los datos manejados son pocos y esto determina que sea poco concluyente (de momento) cualquier estudio.
Mesurament de l'ús i l'impacte de documents distribuïts a través de dipòsits institucionals = Medición del uso e impacto de documentos distribuidos a través de repositorios institucionales. José Manuel Barrueco presenta una propuesta destinada a permitir la recopilación, distribución y agregación de los datos necesarios para llevar a cabo una medición del uso e impacto de los documentos de los repositorios.
Emmagatzematge distribuït i preservació digital: una panoràmica d'alternatives = Almacenamiento distribuido y preservación digital: una panorámica de alternativas. Artículo muy útil de José Manuel Castillo y de Ferran Jorba en el que examinan diversos aspectos de la preservación digital centrándose en la alternativa del almacenamiento distribuido. El artículo nos describe algunas soluciones que clasifican en: lecciones de los grandes sistemas en Internet: Internet Archive y Google, soluciones bibliotecarias: LOCKSS y CLOCKSS, DAITSS, y koLibRI, soluciones comerciales-corporativas: Centera, Assureon, y, CAStor, y, software libre: Twisted Storage, Allmydata-Tahoe, MogileFS
Revistes d'accés obert: característiques, models econòmics i tendències = Revistas open access: características, modelos económicos y tendencias. Un artículo que podría perfectamente encabezar el número de BiD de Remedios Melero, M. Francisca Abad García que empieza con una introducción algo adamista y maniquea pero que continúa de forma excelente describiendo los diferentes matices de la vía dorada del OA y que los autores clasifican en: Revistas OA gratuitas para lectores y autores, Revistas OA de pago por publicar, Revistas de pago por suscripción con OA opcional, y, Revistas de pago por suscripción que facilitan el OA.

Experiencias

Les biblioteques universitàries i la gestió de la informació en l'entorn digital: diverses consideracions per a dipòsits digitals = Las bibliotecas universitarias y la gestión de la información en el entorno digital: unas consideraciones para repositorios digitales. Alicia López Medina y Luis Zorita Vicente analizan los cambios que viven las bibliotecas universitarias y sugieren líneas de acción para las bu.

9 elementos del paisaje o del entorno: la web 2.0 y la comunicación entre ordenadores y otras máquinas, el incremento de contenidos digitales en diferentes ámbitos de la universidad, los CRAI como nuevo modelo de bu, la aparición de la eCiencia, los ficheros de datos como nuevos objetos a incluir en la biblioteca, las nuevas posibilidades para la comunicación científica, las nuevas formas que pueden tomar las revistas científicas y la aparición de nuevas formas de citar.
4 recomendaciones de acción: cambiar de esquema mental con respecto los documentos y sustituir este concepto por el de unidades de información (recombinables), orientarse hacia la interoperabilidad de los objetos digitales, hacer que los sistemas automatizados usados por las bibliotecas sean flexibles (losuficiente para poder manejar unidades de información de forma interoperable), y, tender a la construcción de arquitecturas abiertas.

Els dipòsits electrònics cooperatius de la Biblioteca Digital de Catalunya = Los repositorios electrónicos cooperativos de la Biblioteca Digital de Cataluña. Lluís M. Anglada i de Ferrer, Sandra Reoyo Tudó, Joan Cambras, y Ricard de la Vega cuentan como casi al mismo tiempo que el CBUC empezó a contratar información electrónica (en 1998) empezó también, en este caso con el Cesca, a trabajar con la definición e implementación de repositorios electrónicos cooperativos (1999). Describen evolución, estado actual, programas usados, etc. Se recomiendan reflexiones finales.

El projecte de dipòsit institucional UPCommons: accés obert al coneixement de la UPC = El proyecto de repositorio institucional UPCommons: acceso abierto al conocimiento de la UPC. Dídac Martínez explica los objetivos y componentes del portal UPCommons. Se recomienda el apartado 2.7 de arquitectura del sistema y el esquema de suministro de datos desde los depósitos de l UPC hasta otras aplicaciones, en la línea que sugería el informe de 2003 de OCLC Environmental Scan: Pattern Recognition

La plataforma digital Repositorio Institucional de Asturias (RIA) = La plataforma digital Repositorio Institucional de Asturias (RIA). Armando Alonso Peri, Alejandra Galán Palacio, Purificación Penín González, Raquel Lavandera Fernández, Juana Roldán Rodríguez exponen la experiencia de la creación de una plataforma cooperativa en la que participan la Universidad de Oviedo, la Oficina de Investigación Biosanitaria de la FICYT, la Red de Bibliotecas Sanitarias del Principado de Asturias, la Consejería de Educación y Ciencia del Gobierno del Principado de Asturias, el Servicio Regional de Investigación y Desarrollo Agroalimentario, el Ente Público de Servicios Tributarios del Principado de Asturias y el Servicio de Publicaciones, Archivos Administrativos y Documentación del Gobierno del Principado de Asturias.

2 traducciones de recomendaciones de la EUA

Pautes del Scientific Council de l'ERC per a l'accés obert (17 de desembre de 2007)
Recomanacions del Working Group on Open Access de l'EUA adoptades per l'EUA Council el 26 de març de 2008 (Universitat de Barcelona, Espanya)

Quins llibres e- compren les biblioteques i com els compren

2008-06-15T20:32:00.003+02:00

Ara, a 10 anys dels primers acords consorciats de compres conjuntes d’informació electrònica, queda clar que les opcions de les biblioteques s’han decantat majoritàriament cap les revistes e-. Les bases de dades, incloses inicialment en els ‘Big deals’ han perdut força i els llibres e- no n’han acabat d’agafar. Al meu entendre, els llibres e- tenen dos problemes: es venen sota models de preu que no ofereixen els avantatges que han sabut oferir les revistes e- davant la compra conjunta i no queda massa clar si s’usen o no.

Hi ha poques dades respecte la darrera qüestió (de fet, si es compren poc, poc podem saber sobre el seu ús). Bé, l’empresa Primary Research Group, aquest maig ha publicat l’estudi “Library use of e-books: 2008-09 edition” (ISBN 1-57440-101-7). L’obra és el resultat d’una enquesta contestada per unes 80 biblioteques o consorcis (són pocs) tant públiques com universitàries.

Són 12 capítols, dins cada un dels quals es donen les dades obtingudes a diverses preguntes. Per cada pregunta es donen els resultats globals i els resultats agrupats per biblioteca universitària (77%) i pública (23%), biblioteca nord-americana (78%) o no nord-americana (22%) no, i biblioteca segons la quantitat de pressupost destinat a compres (més de 4M$ un 26%, de 1.5M a 4M $ un 26%, de 0.3 a 1.5M$ un 26%, menys de 0.3M$ un 22%).

Algunes dades:

Cap. 1. Despesa en llibres e-. Entre el 2007 i el 2008 les compres de llibres e- han pujat un 36%. Què compren les biblioteques? NetLibrary un 50%, Gale un 36,49%, Ebrary un 27,03%, Safari un 17,57%, Knovel un 10,81%, Lecture notes in computer science un 8,11%, MyiLibrary un 5,41% ... Les biblioteques diuen que renovaran els seus contractes en un 77%.
Cap. 2. Contractes i condicions d’ús. Un 61% de les biblioteques permeten algun ús simultani, els terminis de préstec són variables i el més citat és ‘tant com calgui’.
Cap. 3. A qui es compren els llibres e-? En un 70% a agregadors i en la resta de casos directament als editors. En un 45% dels casos es fa a través de consorcis.
Cap. 4. AlFin i llibres e-. En un 48% les biblioteques consideren que els seus usuaris tenen menys habilitats en l’ús dels llibres e- que en el d’altres materials e- (BBDD o revistes). En un 61% les biblioteques han ofert sessions de formació sobre com usar els llibres e-.
Cap. 5. Llibres e- àudio.
Cap. 6. Catalogació. En un 74% les biblitoeques tenen registres MARC dels seus llibres e- i en un 66% els registres són proporcionats pels venedors.
Cap. 7. ús de llocs web de llibres e-. Un 45% de les biblioteques faciliten que els usuaris localitzin llocs web gratuïts amb llibres e-
Cap. 8. Qui usa què. Usos dels llibres e- per grups de matèries. Hi ha un ús elevat o significatiu del 52% en obres de referència, del 42% en directoris, del 10% en ficció, del 20% en història, del 29% en psicologia, del 56% en ciències, del 26% en enginyeria, del 27% en dret, del 17% en clàssics literaris.
Cap. 9. Aparells lectors de llibres e-. Només un 10,17% de biblioteques tenen algun tipus d’aparell lector de llibres e- (que no sigui un ordinador clàssic). Un 4,05% tenen el Kindle d’Amazon i un 2,7% el lector de Sony. Un 8,1% de biblioteques preveuen comprar Kindles.
Cap. 10. Ús de llibres e- a les col·leccions de reserves per assignatures (biblioteques universitàries).
Cap. 11. Digitalització. Un 20,69% de biblioteques han digitalitzat elles mateixes llibres de la seva col·lecció per oferir-los en e- als seus usuaris.
Cap. 12. Directoris e-

En resum, l’estudi no mata i els resultats diuen poc (i a més cal comprar-lo). Però llegir (en p- o en e-) mai no ha fet mal, no?

Llibre blanc de la Universitat de Catalunya

2008-06-13T00:38:00.006+02:00

Avui s’ha fet la presentació pública del Llibre blanc de la Universitat de Catalunya, obra col·lectiva feta per l’ACUP (l’Associació Catalana d’Universitats Públiques) que te dues finalitats: contribuir a la reflexió europea sobre la universitat des de la perspectiva catalana., i, configurar un full de ruta comú de les universitats públiques catalanes. L’acte ha comptat amb la presència i paraules de José Mariano Gago (ministre de Ciència, Tecnologia i Educació Superior de Portugal), Luc. E. Weber, expresident de la CRU de Suïssa), de la ministra espanyola de Ciència i Tecnologia i del president de la Generalitat. Acte massiu amb presència de molts alts càrrecs universitaris.

Del llibre (213 p.) en podeu consultar un resum executiu. El llibre fixa per la Universitat de Catalunya 7 valors i 4 principis d’acció. Al llibre blanc hi trobareu per cada un d’aquests un context i diagnòstic i una visió de futur.

Els valors: compromís social, formació de qualitat en el marc de l’EEES, dedicació a la recerca, motor de desenvolupament i benestar, europea i amb vocació global, al servei de les persones.
Els principis d’acció: polítiques de personal àgils enfocades a fomentar el talent i la confiança, amb autonomia àmplia d’acció simultanejada amb un robust sistema de rendició de comptes, un bon sistema de governança alhora que amb gestió eficient, amb un finançament adequat en base objectius i projectes

El llibre especifica 64 estratègies i sota cada una alguns projectes (que sumen un total de 73). Com a mostra, esmento les 5 primeres estratègies:

Repensar conjuntament la Universitat en el marc global del coneixement: refundar la Universitat de Catalunya.
Crear un espai de cooperació on cada universitat pugui accentuar el seu perfil, en un sistema en xarxa i complementari d’universitats.
Enfortir la presència internacional articulada i comuna de les universitats públiques catalanes.
Projectar Catalunya i Barcelona com a llocs idonis per la formació de postgrau i de doctorat de referència internacional.
Treballar conjuntament per aprofitar les economies d’escala i augmentar l’eficiència en la gestió conjunta

La rectora de la UdG i ara mateix presidenta de l’ACUP ha destacat 3 projectes que l’associació pren el comprimís d’impulsar ara mateix i que són:

El 5à: crear una plataforma interuniversiaria de postgrau que tindrà per objectiu crear a Catalunya estudis de postgrau de referència internacional
El 36: elaborar un pla de relacions internacionals de la Universitat de Catalunya
El 44: promoure un estudi-proposta per tal d’implantar una nova política de beques, ajuts i préstecs.

Algunes idees que m’han semblat interessant i que he pogut anotar a la llibreta:

Les de José Mariano Gago, que ha donat dos vies de desenvolupament per a les universitats: la consorciació d’universitats i la diversificació entre elles. També (m’ha semblat a mi) ha criticat de forma indirecta el llibre blanc per no contenir cap programa d’accions ni cap xifra que permeti quantificar en quin grau es volen assolir els objectiu que s’esmenten. Cal saber què volem, ha vingut a dir, i en funció d’aixó emprendre les accions pertinents.

Les de Luc. E. Weber, que ha destacat el paper de les universitats en la societat del coneixement per insinuar (massa subtilment al meu paper) que la universitat no pot pretendre ser la única institució que no ens transforma en una societat en canvi profund. L’adaptació de la universitat a la societat del coneixement és doblement important: perquè ella també està dins el procés de transformació general, i, sobretot, perquè la universitat és la institució social que ha d’entrenar la gent que ha de fer el canvi.

Les de la ministressa Garmendia que tot donant suport al llibre blanc, destaca les línies comunes entre aquest i els eixos del que serà la seva política i que són: desenvolupar la formativa en el nou marc de l’EEES, impulsar la recerca, impulsar la innovació com a 3a missió de la universitat, millorar la formació i la valoració social del professorat, incrementar la visibilitat internacional de la universitat, millorar la política de beques, augmentar l’autonomia i la rendició de comptes.

Les del president Montilla que demana a la universitat adaptació a la nova realitat i l’adverteix dels perills que tindria la resistència al canvi i que ha ofert a la universitat el suport de la Generalitat, un suport que no és però ni incondicional ni acrític.

I la meva opinió? Doncs potser 5 coses:

Que està molt bé reflexionar de forma tant extensa.
Que el nom tant inclusiu com el d’Universitat de Catalunya de moment denota una realitat exclusiva ja que no aplega ni les universitats privades ni el Comissionat per a Universitats i Recerca.
Que a la universitat (espanyola i catalana) li sobren diagnòstics (per altra banda coincidents) i li falten accions.
Que hagués estat més útil agrupar les moltes estratègies en alguns eixos i els molts projectes en alguns menys, fixat objectius concrets per a cada un.
Que si es vol avançar en la direcció que s’apunta es pot fer de forma immediata (però real i pràctica) abans o sense llibre, demostrant així que les intencions són fermes.

[i dedicat a un amic que abans podia anar en bicileta i que ara té pendent anar a veure la pel·lícula: EDIFICIO YACOUBIAN]

Per estar al dia: la tasca de Charles W. Bailey, Jr.

2008-06-11T01:20:00.006+02:00

Charles W. Bailey Jr. és un actiu activista en l’OA. Té una publicació, Open acces and libraries que és altament recomanable per la seva claretat i concisió.

Lloable és la seva tasca en l’edició de bibliografies com la Scholarly Electronic Publishing Bibliography i la The Electronic Theses and Dissertations Bibliography,

La Scholarly Electronic Publishing Bibliography està en la seva 72a versió i ressenya uns 3.250 articles, llibres i altres fonts, en anglès, útil, segons l’autor, “per entendre els esforços d’edició científica electrònica”. Les citacions tenen enllaços a les fonts que són OA. A la p. web s’hi pot trobar el contingut agrupat per matèries, una edició acumulada anual imprimible en pdf , els nous recursos en forma de Weblog, un directori de recursos web i un lloc on fer cerques de la bibliografia.

Els epígrafs generals de la bibliografia són:

Temes econòmics
Llibres e-
Revistes e-
Obres generals
Temes legals
Temes bibliotecaris
Nous models d’edició
Temes editorials
Repositoris
Annex: bibliografies relacionades
Annex: sobre l’autor
Annex: estadístiques sobre la bibliografia

Els recursos web estan agrupats en els epígrafs següents: catalogació i metadades, biblioteques digitals, llibres e-, revistes e-, edició electrònica en general, imatges, temes legals, preservació, editors, repositoris, SGML i estàndards relacionats.

La Electronic Theses and Dissertations Bibliography, està a la seva versió 2. Les citacions ho són d’articles, ponències de congressos i altres fonts (sempre en llengua anglesa) sobre TDE (tesis doctorals e-).

En homenatge a Montserrat Galera

2008-06-08T13:07:00.004+02:00

L’Institut Cartogràfic de Catalunya acaba de publicar l’obra un recull d’articles de Montserrat Galera sobre cartografia i cartoteques. Els articles triats s’han agrupat sota 4 epígrafs: història de la cartografia: els cartògrafs (3 articles), història de la cartografia: l’evolució dels mapes al llarg del temps (6 articles), les cartoteques (3 articles), els cursos de doctorat sobre història de la cartografia, 1990-2000 (1 article).

Precedeix als articles pròlegs interessants i intel·ligents de Joaquim Nadal, president de l’ICC en tant que conseller del DPTOP, Jaume Miranda, director de l’ICC, una introducció indispensable per resseguir la trajectòria professional de la M. Galera feta per la Carme Montaner, Cap de la cartoteca de l’ICC. La monografia acaba amb una bibliografia de la M. Galera (1972-2006) preparada per l’Annamaria Casassas, col·laboradora tant de temps de la M. Galera a la cartoteca de l’ICC.

Dos comentaris.

Els professional aprenem dels professors que tenim mentre estudiem i (també? sobretot?) d’altres professionals. Els de la meva generació (sóc del 1957) no vam tenir gaire on aprendre. Les biblioteques no estaven bé, i la generació que ens havia d’haver ensenyat moltes vegades tenien més anys que nosaltres però no pas més experiència ni coneixements. Hi va haver algunes excepcions. Van ser poques i val la pena destacar-les. Per mi van ser-ho la Pilar Llopart, la Carme Mayol, la Montserrat Roca i la Rosa Ricart. Ho va ser també la Montserrat Galera que amb molts anys de treball darrera seu he deixat una feina feta molt important a la cartoteca de l’Institut Cartogràfic.
Les institucions tenen responsabilitats socials. Tant si el seu objectiu social és l’excursionisme com si ho és fer mapes. No sempre s’exerceix aquesta responsabilitat, però sí que ho ha fet l’ICC des de la seva fundació. El Cartogràfic, a banda de fer mapes, ha tingut entre els seus objectius la divulgació de la cartografia i la creació i engrandiment de la seva cartoteca. De la tasca divulgativa voldria destacar-ne els suport a les cartoteques o seccions cartogràfiques de les biblioteques universitàries. És una mostra de la seva responsabilitat social que recordin i homenatgin la que va ser la directora de la seva Cartoteca.

I parlant de l’ICC, es recomana la visita de les seves col·leccions digitals de mapes: Mapes de Catalunya(s. XVII-XX), Mapes d'Espanya(s. XV-XX), Mapes d'Europa (s. XVI-XX), Mapes d'Àfrica (s. XVI-XX), Mapes d'Amèrica (s. XVII-XX), Mapes d'Àsia, Oceania i illes del Pacífic(s. XVI-XX), Mapes de tot el món i grans regions (s. XVI-XX), Vistes d'indrets de Catalunya i de tot el món (s. XVI-XX), Fotoplànols de ciutats catalanes (1945-1949), Minutes municipals (1914-1936), Fons Gaspar de fotografies obliqües de ciutats catalanes (1929).

p.d. Generacions. La meva no va tenir gaire de qui aprendre, però sí en canvi moltes oportunitats. En general, vam arribar joves a llocs de responsabilitat, llocs que es van crear al marge nostre (a mesura que les biblioteques es consolidaven) i llocs que hem creat noslatres (a mesura que hem sabut impulsar nous projectes). La generació que ara en té 30 tindrà potser menys oportunitats que els cinquentons, però hauria de tenir més d'on aprendre. Aprofitaran això com naltros vam saber aprofitar allò?

Minimalitats: J. Joyce, J. Martí, AutonomaMent, wikipedia i receptes

2008-06-05T23:40:00.008+02:00

1. En James Joyce a Trieste hi va viure 10 anys i va tenir-hi 10 cases. Li costava triar a l’home, i agradant-li com li agradaven els jocs de paraules hauria d’haver-se canviat el nom pel de James Choice.

2. Comentari intel·ligent el fet per Jordi Martí en un grup de treball de la Comissió de la Lectura Pública de la ciutat de Barcelona. Destaca que la composició social dels usuaris de les biblioteques de Barcelona, és igual o molt similar que el perfil del ciutadà de Barcelona. En això les biblioteques es diferencien molt d’altres equipaments culturals (museus, teatres, concerts, etc.) i són, per la composició social dels usuaris, un nexe privilegiat de la ciutat per relacionar-se amb les persones que hi viuen.

3. Les parets del lavabos eren, quan era jove (i veig que encara ho són) els fulls dels llibres on escriure-hi consignes subversives. Vist a un ‘baño’ a Itàlia: AntonomaMente. Una simple majúscula ofereix un valor nou a la paraula. Exercir l’autonomia seria, interpreto jo, fer-ho AutònomaMent, és a dir no es fer una cosa sol però igual que els altres, sinó fer-ho amb ment autònoma, fer-ho des del propi punt de vista i posició i en col·laboració amb els altres.

4. Què és un bibliotecari a la wikipedia “Nombre con que se denomina a ciertos colaboradores de Wikipedia en español, Wikilibros y Wikcionario que tienen una serie de responsabilidades de borrado y reversión de páginas, bloqueo de usuarios o páginas y edición de la interfaz”. Els bibliotecaris no serien així els proporcionadors d’informació, sinó els seus ‘editors’ i ‘controladors’. Potser sí que és el que ens toca. [so sorry, però a la Vikipèdia el terme bibliotecari no està reconegut al glossari].

5. Deu ser molt poc 'bloger' això de posar comentaris a les entrades, però no me'n sé estar. 'Uff! va dir ella' a l’entrada del 23 de maig va comentar:

A part de veure que sí es celebren, crec que moltes vegades les coses no es fan simplement perque patim d'un complexe d'inferioritat abrumador que ens porta a haver de copiar sempre i no "inventar" mai. I, això és una opinió molt personal, de vegades vivim massa pendents del que es fa a fora i descuidem la nostra realitat.

I la meva resposta va ser:

"Copiar" o "inventar" potser siguin posicions extremes. El que cal fer, penso jo és "interpretar", és a dir saber què passa al món, entendre perquè passa (= distingir entre els fenòmens conjuntrals i els estructurals, entre els fenòmens locals i els general, entre les modes i les tendències), analitzar la realitat pròpia (= veure què és important aquí, com es fan les coses aquí) i aplicar (= intentar que aquí passi el que és estructural, general i tendència des del propi marc, el marc local i a partir de les maneres i instruments propis d'aquí). Això és una recepta, és clar, i el resultat de tota recepta dependrà sempre del cuiner i dels ingredients.

Correm contents

2008-06-04T01:56:00.002+02:00

[Dedicat als que dediquen hores diurnes i nocturnes a posar-se al dia i a atrapar la feina]

Correm contens, així en dèiem als ‘Current contents’ de l’ISI quan eren en paper. Després van venir els butlletins de sumaris, les BBDD de sumaris e- (com la del CBUC o DIALNET)
o els TOC’s dels editors. Eines totes aquestes que permeten estar al dia. A vegades, algun producte especialitzat com la JAL Guide to the professional literature de la que vam parlar a aquest blog fa no gaire.

Ara volem fixar l’atenció en Current Cites.
Current Cites té Roy Tennant com editor i que és un butlletí electrònic mensual en el que es citen i comenten uns 8-12 articles o informes molt seleccionats. Els ressenyadors del CC de maig són: Charles W. Bailey, Jr., Susan Gibbons, Brian Rosenblum i el mateix Roy Tennant. Es pot subscriure per correu e- i per RSS.

Feu la subscripció. No costa i val la pena. Encara que no tot el que es ressenya us interessa, els textos que s’hi mencionen i els comentaris que s’hi fan valen sovint la pena. Com a mostra, les citacions (no els comentaris) del CC d’abril d’enguany:

7 Things You Should Know About Flickr Washington, DC: EDUCAUSE Learning Initiative, February 2008. (http://connect.educause.edu/Library/ELI/7ThingsYouShouldKnowAbout/46186).
Statement of International Cataloging Principles (Draft) The Hague, Netherlands: International Federation of Library Associations and Institutions, 10 April 2008.(http://www.ifla.org/VII/s13/icc/principles_review_200804.htm).
Darnton, Robert. "The Library in the New Age" The New York Review of Books 55(10)(12 June 2008)(http://www.nybooks.com/articles/21514).
Harley, Diane, Sarah Earl-Novell, and Sophia Krzys Acord, et. al.Assessing the Future Landscape of Scholarly Communication: An In-depth Study of Faculty Needs and Ways of Meeting Them (Draft Interim Report) Berkeley, CA: Center for Studies in Higher Education, University of California, Berkeley, Spring 2008.(http://cshe.berkeley.edu/publications/publications.php?id=300)
Harnad, Stevan. "The Two Forms of OA Have Been Defined: They Now Need Value-Neutral Names" Open Access Archivangelism (3 May 2008)(http://openaccess.eprints.org/index.php?/archives/400-The-Two-Forms-of-OA-Have-Been-Defined-They-Now-Need-Value-Neutral-Names.html)
Henty, Margaret. "Developing the Capability and Skills to Support eResearch" Ariadne (55)(April 2008)(http://www.ariadne.ac.uk/issue55/henty/).
Nadella, Satya . "Book Search Winding Down" Live Search (23 May 2008)(http://blogs.msdn.com/livesearch/archive/2008/05/23/book-search-winding-down.aspx)

Alguns seran (espero!) comentats aquí (s’admeten col·laboracions).

p.d. Pels curiosos: mirar TicTocs, projecte encara pilot del JISC que vol proporcinar (gratuïtament) Tables of Contents (TOCs) de revistes científiques. Ara mateix amb 7,733 revistes, 170,107 articles, de 72 editors.

Digitalitzacions massives i preservació

2008-06-01T23:51:00.006+02:00

Fins fa poc estàvem acostumats que els projectes de digitalització de llibres abastessin un nombre molt limitat d’aquests i fossin en entorns d’alta qualitat. Els projectes de digitalitzacions massives, el més conegut dels quals és el de Google, han canviat la nostra perspectiva.

El Council on Library and Information Resources acaba de publicar un dels quasi sempre interessants informes amb el títol “Preservation in the age of large-scale digitization” que ha estat fet per Oya Y. Rieger.

L’informe (de 52 p.) comença amb una introducció en la que es fan alguns aclariments terminològics i passa ràpidament a donar-nos una visió sobre les principals iniciatives de digitalització massiva:

Iniciatives comercials: la de Google, Google Book Search, i la de Microsoft, Live Search Books,
Iniciatives dutes a terme per entitats sense afany de lucre: la de la Open Content Alliance, i el Million Book Project.

[Per cert, que entre la publicacio de l'nfre i avui hemviscut l'anunci de que Microsoft ha cancelat el seu projecte ]

El Capítol 3 examina diferents qüestions relacionades amb les digitalitzacions massives (si els llibres digitalitzats estan complets, si es dupliquen digitalitzacions, sobre els drets que conserven les biblioteques respecte les obres digitalitzades per altri, etc.) i sobre la seva qualitat (ús de metadades, controls de qualitat existents).

Al cap. 4 es fan consideracions sobre les implicacions d’aquests programes en les biblioteques com ara que aquestes iniciatives:

Incrementen la pressió que tenen les biblioteques d’alliberar els seus espais dedicats a la conservació de llibres impresos que s’usen poc
Impacten en els programes en curs de preservació i conservació
Incrementen la necessitat de fer edicions a demanda

L’obra fa 13 recomanacions a les biblioteques que participen en alguna (o en diverses) d’aquestes iniciatives. Algunes d’aquestes recomanacions són:

Que es revisis els estàndards de digialització en ús, molts dels quals es van establir en un context tecnològic que ja no és l’actual
Que s’estableixi un equilibri entre els requeriments per a accessibilitat i per a preservació.
Que es doni suport a iniciatives de magatzems col·lectius per a documents impresos
Que s’usi el Registry of Digital Masters (un inventari d’obres digitalitzades arreu)
Que es comparteixi el coneixement adquirit
Que s’aprofiti l’ocasió per revisar les prioritats i estratègies de la biblioteca

El capítol de conclusions porta per títol “Why join forces” en el que es remarca que l’èxit de moltes iniciatives bibliotecàries (per exemple els programes de preservació a través de microformes) s’han basat en la cooperació.

Llibres, llibreries i biblioteques

2008-05-28T01:54:00.004+02:00

Un acte que promet ser interessant (i oportú): el seminari de l'Aula Jordi Rubió i Balaguer dedicat a la “Impremta i llibreria a la Barcelona digital del 2010” que es farà aquest 29 de maig de 2008, a les 18:30 h., a l’aula Jordi Rubió i Balaguer de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB. El seminari commemora el llibre de Jordi Rubió Impremta i llibreria a Barcelona (1474-1553), obra que hauria de ser de lectura obligatòria per tot bibliotecari. De fet, el llibre és la publicació en obra separada del pròleg d’en Jordi Rubió al llibre Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553) / recogidos y transcritos por José Ma. Madurell Marimon ; anotados por Jorge Rubió y Balaguer, editat a Barcelona el 1955 pels Gremios de Editores y Libreros y de Maestros Impresores.

L’acte consta d’una conferència de Ferran Mascarell, actualment conseller delegat de RBA Audiovisual i de llarga trajectòria com a gestor i polític cultural. El seminari serà presentat per Josep Massot, director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i acabarà amb una taula rodona amb diverses persones entre les quals hi ha Imma Bellafont, presidenta del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya i gerent de les llibreries La Tralla de Vic (la de la foto) i de Ripoll.Justament a La Tralla vaig coincidir-hi fa uns dies amb el pare Massot, que tant bona feina fa a l’editorial Abadia de Montserrat, i que em comentava que molts dels llibres de la seva editorial haurien d’estar més a les biblioteques del que no ho estan. Conversa aquesta que em motiva a fer les reflexions que segueixen:

Les llibreries són molt importants pel món del llibre. Són una part de la cadena i potser en aquests moments la més feble. Treballen amb un marge comercial petit, gestionen molts títols per any (70.000 de nous a Espanya), sobreviuen en una societat amb un índex de lectura baix i, malgrat la protecció del preu fix, han viscut i viuen competències deslleials en forma de descomptes. Les llibreries són però la principal garantia de la diversitat editorial (n es vendrien sinó els llibres d’interessos reduïts), aconsellen i assessoren al lector i són un espai (com les biblioteques) que fomenta la lectura.Hi ha pocs llibres a les biblioteques catalanes (a les públiques, a les universitàries, a les especialitzades...) És normal perquè venim de molts anys d’incúria cultural (el franquisme) i d’alguns altres (els de democràcia) en el que l’accent s’ha posat lògicament en els edificis. Però la lectura i la informació es basen en la diversitat. Si volem que les biblioteques atreguin públic els hem de poder oferir quantitat, ja que aquesta en el cas de l’oferta d’informació és en bona part qualitat.

No sempre les col·leccions de les nostres biblioteques són col·leccions, moltes vegades són no gaire més que acumulacions. Dos punts febles de la biblioteconomia catalana: la informació bibliogràfica i la gestió de col·leccions. Respecte la darrera, les biblioteques públiques han tingut durant molt de temps la lògica preocupació de prioritzar les novetats editorials en les seva política de compres. Però, a les biblioteques la gent hi no només hi anem per trobar allò que és nou (que també) sinó per trobar-ho tot i especialment el que ja no es al mercat. Les edicions d’algunes obres haurien de tenir una venda assegurada a les biblioteques. No per obligació (com s’ha fet a vegades), sinó per devoció, perquè hi ha títols que haurien de ser comprats per un bon nombre de biblioteques.

Les biblioteques ens hem espavilat i procurem treure el màxim profit dels diners que tenim per compres demanant descomptes i serveis addicionals com la catalogació dels llibres que comprem. Però això ha suposat també que una bona part de les compres fetes a les biblioteques no es fan a les llibreries de poble o barri. Vaig sentir-ho fa anys de les biblioteques holandeses, que tenien instrumentat un sistema que malgrat ser la compra centralitzada, permetia que la venda es fes al punt de venda que cada biblioteca tingués a la vora. No es podria fer així amb un acord entre les grans xarxes i el gremi de llibreters? Aquest podria garantir tractes econòmics i de servei similars als oferts actualment per alguns i les biblioteques podrien així diversificar la seva despesa territorialment.

Finalment. Aquest mes els diaris donaven com a gran notícia que Apple ha fet un pacte amb els estudis cinematogràfics pel que les pel·lícules es comercialitzaran alhora en DVD i a iTunes. L’èxit d’Amazon ve, entre altres coses, que tens la (quasi) seguretat de trobar i acabar tenint el llibre que busques. La llibreria més ben guarnida de casa nostra pot perfectament no tenir el llibre que un hom hi va a buscar. Si és nou perquè l’acaben de vendre, si és vell perquè no està en estoc. El fet de no trobar el llibre que busques es pot acabar amb una comanda, però, la majoria de les vegades s’acaba amb una no venda. Internet ha canviat moltes coses, però d’Amazon i la seva cua llarga hem d’aprendre que, de moment i pel que fa al llibre, el canvi ha estat més en com comprem que el què comprem.

La cooperación según Chimo Soler

2008-05-25T18:00:00.004+02:00

La entrada a este blog del 23 de mayo sobre un diálogo alrededor de la cooperación en las 11es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació recibe un comentario de Chimo Soler que merece ser destacada. Chimo fue uno de los tres protagonistas de la mesa redonda pero parece que el ‘principio de incertidumbre’ le afectó menos que a mi. Chimo, sobre la cooperación, dice:

1.El empuje de Internet, la edición digital multimedia y la cooperación han provocado una crisis en los sistemas de producción, distribución y acceso a la cultura. Actualmente la cooperación es imprescindible como actitud y puede ser negativa si se ignora que se hace generalmente ser más competitivo. En una sociedad de redes, no es posible el éxito sin cooperación, pero planteamientos ingenuos de la misma desvirtuar la cooperación, como recientemente se ha comentado sobre algunas universidades americanas respecto a proyectos de gran atractivo social Google-books y otros.

2.El mundo digital deslocaliza la cultura trasladando lo que se hacía en el espacio físico y social de las instituciones culturales, las librerías, bibliotecas a otros entornos sociales y abriendo nuevas oportunidades de mejora. Los ejemplos citados en las jornadas como la participación social para dinamizar las bibliotecas, la difusión de novedades y peticiones en Flikr, clubs de usuarios, redes de intercambio de inteligencia bibliotecaria sobre uso adecuado de las tecnologías, redes de conservación de Patrimonio bibliográfico y documental-fotos local, relación directa de los autores con grandes repositorios que actúan como editoriales y distribuidores, etc. generan lo que se llama "La fricción del cambio" puede afectar a algunos sistemas jerárquicos más conservadores que se sienten inseguros ante el avance de las redes sociales, con el consiguiente riesgo de desintegración del sistema y 'emigración' del talento, tan fácil en Internet.

3.Costes de no cooperar. La ausencia de cooperación adecuada en red puede producir paradojas, como que nuestras bibliotecas y usuarios paguen a empresas de EEUU como Google-Libros, Amazon o Yahoo por acceso a publicaciones digitales cuya financiación social se ha hecho en una región, incluso en la propia Universidad. No sólo es necesaria una red cooperativa para abaratar las compras sino crear oportunidades, por ejemplo, plantear un sistema de producción y comercialización propia e integrada lógicamente en los grandes sistemas como los citados. La conservación del Patrimonio bibliográfico y cultural familiar es ahora más importante que nunca. Además de la publicación científica, pueden plantearse problemas con la memoria social: la desestructuración social puede eliminar en una sola generación la memoria familiar de sus cinco generaciones anteriores (Fotografías antiguas, archivos y correspondencia familiar, libros y revistas).

4.Cooperación como sistema interinstitucional, los grandes y los pequeños. En lo relativo a cooperación en TIC y respecto de la dimensión, al tamaño de la institución, la actividad en instituciones pequeñas produce sensación de aislamiento y falta de perspectiva pero agilidad y motivación para innovar, en las grandes cualquier cambio presenta unos costes altos de conseguir el consenso, más en apuestas arriesgadas. Por eso el menor tamaño se beneficia de mayor cooperación por la serenidad que da la perspectiva, el intercambio de experiencias y la energía que aporta la pérdida del aislamiento. Las instituciones de mayor tamaño se benefician de la proximidad, facilidad y rapidez en la innovación de los núcleos pequeños, por lo que un sistema cooperativo a diversas escalas, donde los grandes aportan medios y los pequeños pilotan experiencias, es un sistema de cooperación sumar+sumar sostenible y muy competitivo globalmente.

5.La protección e impulso del talento. La innovación requiere densidad de inteligencia y agrupar a los mejores para que se realimente y camine hacia la excelencia. Un efecto secundario e importante de la cooperación es la protección y crecimiento del talento mediante su concentración. El actual momento de cambio de hábitos de los usuarios y fuerte competitividad exterior, los cambios adaptativos de los pioneros se pueden percibir como un riesgo. Internet y la web 2.0 están acelerando reacciones al conectar en tiempo real y de forma asíncrona experiencias, inquietudes y personas, es necesario que las experiencias de éxito sean asimiladas por el conjunto del sistema.

6.Cooperar y competir con los grades sistemas en Internet. Es absurdo demonizar los excelentes productos como Yahoo, Youtube, Messenger, etc. que nos satisfacen como usuarios y permiten la sostenibilidad y mejora del uso de Internet. Sin embargo, el escaparate que da la visibilidad en los grandes buscadores con miles de millones de consultas mensuales, o la participación en redes sociales globales, puede combinarse con nichos en los que el usuario atraído permanezca en su espacio de proximidad cultural y mantenga el sentimiento de pertenencia a su comunidad. La federación de estos nichos a diversas escalas: de zona, local, universitaria, regional, lingüística o cultural facilita el sentimiento de pertenencia y la participación activa del usuario, que no siente la necesidad de salir de ella para encontrar lo que busca y beneficiarse de su aporte al crecimiento de la misma al encontrarse con un público afín.

7.Los sistemas federados, buscadores, comunidades en bosque, microformatos de etiquetado semántico para la fusión y difusión de información, videoconferencias proyectadas regional e internacionalmente, tecnologías mixtas (mapas, fotos, agendas, directorios, repositorios y archivos digitales…) generan economías de escala en casi todas las fases de la acción cultural evitando el parasitismo. La regla básica es: si no lo encuentras en mi comunidad, aquí tienes los resultados de mis colegas. Además, el productor de contenidos se beneficia de la existencia de las comunidades profesionales e interdisciplinares, de ocio y negocio, locales e interregionales, que, ha diferencia de las redes generalistas globales, constituyen sus nichos de consumo de producto.

8.El reconocimiento, el recolçament , es un intangible de gran valor para la sostenibilidad de la innovación tecnológica en el ámbito cultural. La cooperación interdisciplinar e interinstitucional facilita la innovación, presenta menores resistencias y facilita el reconocimiento.

9.La sostenibilidad de la ciencia, la cultura y la transferencia de tecnología. Los actuales cambios tecnológicos, empresariales y de hábitos sociales en el sistema de producción, difusión y recomendación de lectura y audiovisual, condicionarán y condicionan ya mismo el sistema de transferencia de tecnología (que se realiza en buena parte a través de Internet) de una universidad ya en crisis demográfica y de integración global y la sostenibilidad de las industrias culturales de masas modeladas a partir de los años 60 del siglo XX.

10.Las circunstancias de este ciclo, la crisis económica y presupuestaria, la integración en Bolonia en 2010, el crecimiento espectacular de la Internet Iberoamericana, la competencia de difusión del conocimiento y la explosión del multimedia digital en el consumo cultural... cambiarán radicalmente el escenario de cooperadores y competidores eliminando a muchos jugadores del escenario real de la competencia científica y cultural en el mundo real.

Incertesa, vida i cooperació

2008-05-23T00:33:00.005+02:00

Avui he participat en la taula rodona “Cooperació; identificar oportunitats, cercar sinergies” que es feia en el marc de les 11es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació organitzades pel del COBDC. Els protagonistes eren en Chimo Soler (Internet Society Capítulo Español) i en Pep Fargas (Xarxa Transversal d’Activitats Culturals) i els dos i el que van dir es
mereixien una ressenya en aquest blog, ressenya que no em vaig capaç de fer.

No és només el cansament que pugui arrossegar, és –hi he estat pensant- sobretot degut a que jo era dintre la conversa i ara no la se veure des de fora.

Ho va descobrir el físic Werner Heisenberg i ho va formular com el que s’ha conegut com El Principi d’Incertesa de Heisenberg (= es pot mesurar la velocitat d’una partícula o la seva posició, però no les dues coses alhora).

Podem també reformular-lo de diferents maneres (es recomana el llibre de David Lindley, “Incertidumbre: Einstein, Heisenberg, Bohr y la lucha por la esencia de la ciencia”).

Jo el principi de la incertesa l’interpreto o readapto (massa lliurement?) com que si estàs massa dintre de les coses no hi pots veure clar, o, que per conèixer la realitat te l’has de mirar una mica de lluny. I ara que estem de Jornades, no ens ho hem de plantejar si ens l’estem mirant prou de lluny les biblioteques? Estem mirant prou el que fan els altres, el que es fa a fora? Les dinàmiques de les revistes professionals o dels congressos d’aquí, estan en sintonia amb les revistes o els congressos internacionals?

No tinc resposta, però sí una mostra d’un congrés professional que mai no es podria organitzar a Catalunya i que trobareu clicant aquí.

[Gràcies, Joan, per la troballa]