Mai donis per finit...

Represa

2009-07-05T17:20:00.003+02:00

He tingut el blog adormit des de la final de la Champions, no ha estat deliberat. No tenia temps ni ganes de fer-hi res. Són coses que passen, Striper, i no cal amoïnar-se, tot el que neix mor algun dia, i els blogs no són l'excepció, evidentment. Aquest meu blog encara no s'ha mort, ha estat de vacances una temporada, i no és el primer cop que passa. Volia evitar-ho i em vaig empescar "La cançó del dijous", però va acabar sortint els divendres i al final també me'n vaig cansar. En fi, que al capdavall això dels blogs (si més no per a mi) no és res més que un divertimento, i que s'hi escriu quan es vol i quan es pot; que res no és obligatori, ni les visites, ni els comentaris, ni els escrits ni res de res, i que si arribés a ser "obligatori" seria una cosa molt feixuga, i ja fa massa calor com per aguantar una cosa feixuga.

Avui he vist un post que m'ha agradat especialment per a aquesta mena de "represa de curs"; l'autora, com sempre, s'ha lluït.

La cançó del dijous

2009-05-28T20:45:00.006+02:00

Aquest dijous no podia ser una altra cançó, tot i el risc de fer-me créixer la fama de freak, i com que tres eren tres, la dedicaré tres vegades: al Rafel, que no va poder veure el partit però estarà molt content del resultat, a l'Antonio i al Marc, els mosqueters "merengons", aviam si es repensen els colors i es rendeixen a l'evidència.

Necessitats vitals

2009-05-19T14:57:00.002+02:00

Suposo que a ningú no li agrada passar uns dies a l'hospital, però quan no hi ha més remei s'ha de fer i prou. I el que és més difícil de tot (quan no s'està en una habitació individual) és aguantar un veí xerraire, una veïna xerraire en el cas que estem patint a casa ara mateix, per filar més prim, la filla hiperxerraire d'una veïna xerraire...
No callen, no hi ha manera, ens envaeixen l'espai físic, ens expliquen els detalls més impensables de la seva vida, hem sentit mil versions de l'accident que els va dur a ocupar el llit del costat, tot de coses que no em poden fer venir al cap res més que un: "I a mi què collons m'importa?". I si en algun moment callen... resen!
Aquest matí, però, hi ha hagut un silenci, deuen haver estat uns vint segons. Uns vint segons d'un silenci d'aquells de quan la música comença (Màrius Torres dixit), però clar, el que ha començat no ha estat la música, sino la repetició per enèsima vegada dels plans per a la sortida de l'hospital...
I de tornada a casa pensava si no serien pas apòstols del silenci, i que la seva feina fos xerrar, xerrar, xerrar i xerrar perquè la gent que tenen a la vora s'adoni que el silenci és una necessitat vital.
Havia pensat posar alguna cançó de silencis, però me'n vénen moltes al cap, massa, i de vegades val més no trencar els silencis ni tan sols amb la música més exquisida.

La cançó del dijous

2009-05-14T23:46:00.002+02:00

"Güenu", després que el Barça hagi guanyat la "copa d'aquell", que cadascú s'ho agafi com vulgui...

El gran Jaume Arnella, al disc Les cançons del Pont de les Formigues, canta El Rei, senyors, ha caigut!

La família

2009-05-09T00:04:00.002+02:00

Quan vaig decidir adoptar l'Ovidi em feia una mica de por que el Cyrano no l'acceptés, però cada dia li fa la "toilette".

La cançó del dijous

2009-05-07T20:31:00.000+02:00

Caramelets d'agüelo (Ovidi Twins)

La cançó del dijous

2009-04-30T23:58:00.001+02:00

Élisa (Serge Gainsbourg)

Reedició, per fi!

2009-04-27T23:23:00.003+02:00

Després de molta feina i trucades i visites i xerrades i contractes i il·lusions i entrebancs i ganes i desganes...
Ja existeix, ja ha sortit la reedició del disc Cançons de la nit benigna!
Els beneficis són per a la Fundació de l'Institut de Recerca de la Vall d'Hebron, per a la investigació de la síndrome postpolio i de la síndrome de fatiga crònica.

Apa, doncs, com diuen els venedors del "mercadillo" que es posen cada dilluns al costat de casa: "La que sabe s'aprovexa!".

La cançó del dijous (o divendres)

2009-04-24T14:37:00.001+02:00

Ràdio capvespre (Maria Cinta)

Una altra cançó del dijous en divendres

2009-04-17T17:22:00.002+02:00

Romanç de les jugadores del burro (Pep Gimeno, botifarra)

La cançó del dijous (en divendres)

2009-04-10T17:04:00.001+02:00

Cançó a Mahalta

Com la boirina que s'aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d'una estrofa
sense sentit;

com una cinta de coqueta
en un mirall,
o com el vol d'una oreneta
sobre la vall;

com una mica de música
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font;

així t'escau la melangia
tan dolçament;
que per rendir-me no et caldria
més ornament.

Túrnez & Sesé

Lletra: Màrius Torres
Música: Daniel Sesé

La cançó del dijous

2009-04-02T14:59:00.003+02:00

Vora el barranc dels algadins
(Teodor Llorente i Olivares --València, 1836-1911--)

[Text original]

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins,
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i, al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànets silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!

[Versió de Jesús Barranco]

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de forta flaire;
com el seu fruit no dóna gaire,
es fan servir com a jardins.
Hi ha allí una nau que amaga dins
uns documents que una alcaldessa
podrien fer que acabàs presa,
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
naden rabents les sangoneres
endèmiques de les riberes
fent bascular llurs cossos fins
pel rierol sota els camins,
estret com una llonganissa,
d'aigua pudent, pastosa i grisa,
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
un immigrant al sol renega;
la seua dona li la pega
al llit del típic pixavins.
Fan uns xicots alginetins
pintades més o menys rupestres
per a vergonya dels seus mestres,
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
demà el sol torrarà el pencaire,
sacsarà les antenes l'aire,
i un mas caurà fet a bocins.
I, al polígon sense confins,
les fàbriques es faran velles;
¡jo no podré arrufar les celles
vora el barranc dels Algadins!

Gent del desert
Música: Partaka

La cançó del dijous

2009-03-26T15:01:00.003+01:00

Repartiment (Túrnez & Sesé)

Lletra: Jaume Subirana

La cançó del dijous

2009-03-19T17:50:00.001+01:00

Per fer país insultem en català (Estanislau Verdet)

La cançó del dijous

2009-03-12T22:07:00.001+01:00

Vida més alta (Toti Soler)

La cançó del dijous

2009-03-05T22:15:00.003+01:00

Tinc una pena (Miquel Gil)

Lletra: Enric Casasses
Música: Miquel Gil

Bon viatge!

2009-03-01T19:35:00.003+01:00

I a tots aquells que se n'alegren i llancen verí per la boca, que un mal vent els rebenti els budells.

La cançó del dijous

2009-02-26T19:16:00.002+01:00

Les sucettes

Annie aime les sucettes
Les sucettes à l’anis
Les sucettes à l’anis
D’Annie
Donnent à ses baisers
Un goût ani-
sé lorsque le sucre d’orge
Parfumé à l’anis
Coule dans la gorge d’Annie
Elle est au paradis

Pour quelques pennies Annie
A ses sucettes à l’anis
Elles ont la couleur de ses grands yeux
La couleur des jours heureux

Annie aime les sucettes
Les sucettes à l’anis
Les sucettes à l’anis
D’Annie
Donnent à ses baisers
Un goût ani-
sé lorsqu’elle n’a sur la langue
Que le petit bâton
Elle prend ses jambes à son corps
Et retourne au drugstore

Pour quelques pennies Annie
A ses sucettes à l’anis
Elles ont la couleur de ses grands yeux
La couleur des jours heureux

Lorsque le sucre d’orge
Parfumé à l’anis
Coule dans la gorge d’Annie
Elle est au paradis

Serge Gainsbourg

I aquí, un regal per l'Striper: Les sucettes (France Gall)

La síndrome d'Asperger, confirmada

2009-02-20T13:24:00.004+01:00

L'Eva es va passar força temps recomanant-me la lectura d'Els homes que no estimaven les dones. Jo m'hi resistia, d'una banda perquè no m'agrada que em recomanin llibres, i de l'altra perquè, amb aquest títol, les semblances amb la tirallonga de llibres d'autoajuda que he hagut de corregir em feien posar pell de gallina.
Al final va guanyar, l'Eva, i vaig cedir quan em va dir que una de les protagonistes s'assemblava en moltes coses a mi; però vaig cedir perquè no m'ho vaig creure, evidentment, però també perquè em feia gràcia que es tractés d'una macaire amb tatuatges i piercings (és un dels últims arguments que em va donar).
El cas és que vaig llegir el llibre, i em va agradar; és distret. Él la mena de llibres que em van bé després d'una jornada de correcció de llibres de comptabilitat, d'autoajuda, de gestió d'empreses o de tot de coses soporíferes que m'he d'empassar per guanyar-me les garrofes.
I el cas és que avui he trobat un post, al Bloc de Bellvitge, que m'ha fet tornar a buscar informació sobre la síndrome d'Asperger, que em vaig autodiagnosticar ja farà tres o quatre anys, després de corregir un llibre d'en Simon Baron-Cohen on hi havia una sèrie de tests molt divertits.
I els he trobats, aquests tests, a internet, i els he tornat a fer, i m'he quedat la mar de satisfeta amb la meva puntuació, i m'he reafirmat: no sóc rara, tinc asperger!

La cançó del dijous

2009-02-19T14:37:00.003+01:00

Amor a la tercera edat

El grandíssim Raphel Pherrer al musical Mallorcatur, amb Miquelina Lladó, Carlos Garrido, Toni Miranda i Miquel Ferrà.

La cançó del dijous

2009-02-12T14:14:00.000+01:00

Olor a garrofa (Remigi Palmero)

Un més a la família

2009-02-10T22:35:00.007+01:00

Aquest és l'Otel·lo, el iaio de la família, té dotze anys.

El Cyrano de Gramenet, 3 anyets.

I aquest és el nouvingut, l'Ovidi. Va néixer el dia de Reis i va venir a casa dissabte passat (7 de febrer).

La cançó del dijous

2009-02-05T15:02:00.001+01:00

Le serpent python

C'est un serpent python.
C'est un python serpent
Qui se promène dans la forêt
Pour chercher à dévorer
Un beau petit lapin
Ou bien un nègre fin
Car le serpent Python a faim.

Il a une faim sans fin !
Mais bêtes et gens sont partis hier,
Loués par la Metro Goldwyn Mayer
Pour figurer dans un film de Tarzan
Qui doit rapporter beaucoup d'argent !
Et le serpent piteux
Est triste et s'mord la queue
Car il comprend, ô désespoir,
Qu'il ne mang'ra pas ce soir.

Soudain, le bois s'éveille.
Arrivent des appareils
De prises de vues de prise de son.
C'est la scène du grand frisson.
On lâche des animaux :
Des lions et des Rhino-
Céros qu'ont l'air féroce comme tout
Mais sont doux comme des toutous.
Notre serpent, du haut d'une branche, en l'air,
Voit m'sieur Johny Weissmüller
Qui fait joujou avec un éléphant.
Quel joli tableau pour les enfants,
Mais tant de cinéma
N'remplit pas l'estomac
Du pauvre serpent qui n'aura pas,
Qui n'aura pas de repas.

Quand une idée subtile.
Germe au cœur du reptile
Profitant d'une répétition
Voici qu'avec précaution,
Dans l'ombre du crépuscule,
Il avance, il recule
Puis happe un morceau minuscule,
Un morceau de pellicule
Qui dépassait d'une boîte en fer.
C'était la grande scène du Val d'Enfer
Tournée l'matin dans une cloche à plongeur
Pour mieux voir évoluer le nageur
Et, comme un spaghetti,
L'Python en appétit
Avale deux cents mètres, à présent,
Des aventures de Tarzan !

Puis il s'en va joyeux,
Pensant : "C'est merveilleux.
Je vais dormir maint'nant trois s'maines
Digérer ce film sans peine.
Rampant par-ci, par-là,
Il s'enroule, oh la la,
Autour d'un cocotier géant
Mais soudain s'écrie : "J'ai en...
J'ai envie d'vomir, c'est affreux : tu m'as
Empoisonné, cinéma !
Tarzan n'est pas pour les pauvres pythons.
J'en ai mal jusqu'au bout des tétons."
Et la moralité
Du serpent dépité,
C'est qu'parfois trop d'ciné parleur
Peut vous donner mal au cœur
Ou que les hommes digèrent, dit-on,
Mieux que les serpents Python.

Charles Trénet

67

2009-02-04T15:12:00.001+01:00

La família

2009-01-31T23:42:00.003+01:00

La Carme m'ha sorprès, avui, amb uns quants dibuixos de la família al seu blog.
Les mallerengues ens repartim en tres famílies:

Pàrids

Mallerenga d'aigua (Parus palustris): li agraden els boscos humits.
Mallerenga emplomallada (Parus cristatus): la menys sociable.
Mallerenga petita (Parus ater): a l'hivern sembla que perdi el nord.
Mallerenga blava (Parus caeruleus): es disputa el lloc amb la carbonera.
Mallerenga carbonera (Parus major): tot li va bé.

Aegitàlids

Mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus): li agraden les cases ben espaioses.

Timàlids

Mallerenga de bigotis (Panurus biarmicus): la ballarina de la família.