Formigueta

Raro!! No digo diferente... Digo Raro!!

2008-07-15T01:28:00.007+02:00

Avui després de nou mesos necessito actualitzar el blog... I ho faré de manera diferent, per primera vegada posaré una foto que no he fet jo però que representa tot el que m'ha passat a mi i he compartit ...

No puc dormir, tot em volta pel cap i necessito plasmar-ho... Tot és com un trencaclosques al meu cap... Sembla mentida com cada persona construeix el seu món amb el seu entorn, els seus amics, les seves alegries i les seves penes... I és capaç de construir un lloc ideal i perfecte, allunyat de tots i de tothom, on compartir moltes intimitats i sentiments que de ben segur ens han marcat a tots amb altres mons... Mons que es troben en les mateixes situacions o no, però amb ganes de desconectar durant uns dies i deixar-se portar construint un lloc satèl·lit, una illa apartada dels nostres entorns on comencen històries màgiques...

I avui una cançó que realment diu moltes coses i té un gran significat en cadascuna de les seves frases dintre de la illa... "Fito & Fitipaldis - La casa por el tejado"

Ahora si, parece que ya empiezo a entender
Las cosas importantes aquí
Són las que están detrás de la piel
Y todo lo demás....
Empieza donde acaban mis pies
Después de mucho tiempo aprendí
Que hay cosas que mejor no aprender.

El colegio poco me enseño.....
Si es por esos libros nunca aprendo a:

Coger el cielo con las manos
A reír y a llorar lo que te canto
A coser mi alma rota
A perder el miedo a quedar como un idiota
Y a empezar la casa por el tejado
A poder dormir cuando tú no estás a mi lado

Menos mal que fui un poco granuja
Todo lo que se me lo enseñó una bruja

Ruinas.... ¿no ves que por dentro estoy en ruinas?
Mi cigarro va quemando el tiempo,
Tiempo que se convirtió en cenizas

Raro!! No digo diferente... Digo raro!!
Ya no sé si el mundo está al revés
O soy yo el que está cabeza abajo

El colegio poco me enseñó....
Si es por el maestro nunca aprendo a:
coger el cielo con las manos.....
A reír y a llorar lo que te canto
A coser mi alma rota
A perder el miedo a quedar como un idiota
Y a empezar la casa por el tejado
A poder dormir cuando tú no estás a mi lado

Menos mal que fui un poco granuja
Todo lo que se me lo enseñó una bruja

Es poco lo que tengo pero todo te lo doy
El oro de mi tiempo pa que te hagas un reloj
La flor de mis neuronas
Pa llevarlo en tu pelo
Y por supuesto la luna
Es poco lo que tengo

Pero todo te lo doy
El oro de mi tiempo pa que te hagas un reloj
La flor de mis neuronas
Pa llevarlo en tu pelo
Y por supuesto la luna

I no puc acabar sense una cita que m'ha arribat avui a les mans...

"Las cosas no valen por el tiempo que duran sinó por la huella que dejan"

Espero tornar aviat...

Una abraçada a tots/es!!

Formigueta.

I guess it's over... My memory plays our tune... The same old song...

2007-10-16T13:17:00.000+02:00

Després de molt de temps sense actualitzar aquest blog, i donat que he creat un altre blog. No penso oblidar-me d'aquest, aquest blog m'ha ajudat en molts moments durant aquests últims tres anys... I tot i que em costa d'actualitzar el vull mantenir.

Avui per primera vegada no penjaré cap foto com acostuma a ser tradició, la canvio per un video amb una cançó que últimament no paro d'escoltar... Perquè penso que sempre, en cada etapa de la nostra vida tenim una cançó, una cançó especial, una cançó compartida, una cançó que ens fa recordar bons moments... Per tots aquells moments i totes aquelles cançons que compartim...

HERE WE GO AGAIN!!

Tornaré aviat...

Una abraçada!

Formigueta!

Camins...

2007-09-04T01:05:00.000+02:00

Avui res de llunes, us escric després d'un mes de canvis i de vivències molt diferents, amb molts moments per a la reflexió i sobretot per desconectar de la rutina diària.

La fotografia d'avui és del Camino de Santiago, d'un moment especial, d'un moment de reflexió acompanyat d'un interminable camí ple de pedres i llargs camps de blat al meu voltant, pedalant a sobre la bicicleta entre Burgos i Lleó.

La veritat que no sé per on començar a escriure, he tingut massa temps per pensar, i això d'estar tants dies sol fa pensar massa, i pensar massa a vegades no és bo. Però bueno crec que els canvis de tant en tant van bé.

Us acompanyo la fotografia amb la lletra d'una cançó que vaig descobrir el dia abans d'empendre aquest viatge, es diu: "Nada que perder" i la seva autora es diu "Conchita".

Nunca se me dió demasiado bien poner las cartas sobre la mesa.
Nunca se me dió demasiado bién.
Y ahora nos volvemos a encontrar y me prenguntas que tal me va.

Quisiera ser capaz de decirte la verdad,
decirte que me va realmente mal.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Quisiera ser capaz, mirarte y no temblar,
decirte que nadies me volvió a besar.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.

Y en lugar de eso sonrío y tiemblo,
y te cuento que ya acabé la facultad,
me puse a trabajar y me volví a enamorar.
Y en lugar de eso sonrío y pienso
por qué no seré capaz de decir la verdad.
Te pierdo una vez más.

Y ahora me quedan dos opciones,
quedarme quieta o echar a correr.
Y me pongo a correr, ya que puedo perder,
veras es que no me va demasiado bién.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Y me pongo a correr ya que puedo perder,
veras es que nadie me volvió a besar.
No te logré olvidar ni lo intenté quizás.

Y ahora ya te toca a ti acabar con esta historia,
y ahora ya te toca a ti decir las cosas.
Pon un punto y final o besame sin más.
Y ahora ya te toca a ti, no vale callar,
esta vez no volveré a perderte una vez más.
No me voy a marchar sin saber el final.

Nunca se me dió demasiado bién poner las cartas sobre la mesa,
nunca se me dió demasiado bién.
Y ahora nos volvemos a encontrar y me preguntas que qué tal me va.
Y yo ya no sé, ya no sé ni que contestar.

Espero que us agradi, ens veiem aviat. Avui poques paraules... Un altre dia més...

Una abraçada!

Formigueta.

Lluna inesperada de l'Empordà . . .

2007-05-08T21:17:00.000+02:00

Amb aquest titol començo aquest post... Perquè va ser un "moment" inesperat de tornada a casa després d'un gran dia, baixant amb el cotxe cap a Barcelona i adonant-nos de que la carretera estava massa iluminada i que hi havia un reflex molt gran en el mar que deixàvem a un costat, era la lluna que ens mirava i ens perseguia...

Tot seguit vaig parar el cotxe enmig de la carretera i mirant uns ulls brillants i sense dir ni una sola paraula, mentre sonava una cançó de Mana, vaig baixar la finestra i vaig fotografiar aquella lluna en un cel blau com mai no havia vist abans...

I perquè no acompanyar aquesta fotografia amb una cançó del grup que sonava en aquell moment, no recordo exactament si era aquesta cançó que sonava tot just vam parar però si que va sonar mentre observàvem aquesta lluna tan maca...

"Dime luna por que me miras siempre asi

y dime luna es que yo no te puedo ocultar

luna me hace recordar"

[. . .]

"Eyy dime luna por que me miras

no será que estarás enamorada

que no te puedo ocultar"

[. . .]

Aquesta cançó es diu "Dime Luna" i parla sobre les persones que hem deixat enrere i com podem fer per tancar aquella etapa... Realment és una cançó que si més no fa reflexionar i et recorda que aquella persona que vas deixar enrere sempre pot tenir un punt de llum en el present però crec que cal seguir mirant endavant ja que la vida continua sense aquestes persones i sempre trobem a altres persones, en els moments més imprevisibles, que ens donen un altre punt de vista, una altra manera de fer o una altra opinió sobre les coses i que realment poden ser molt interessants i si aquella etapa está passada (encara que hi sigui present perquè forma part del nostre pasat) no hem de renunciar a aquestes persones si realment estem gaudint dels moments que ens fan passar i estem còmodes amb elles...

En conclusió crec que com ha sortit avui en una conversa cal: "VIURE" la vida enlloc de "CONTEMPLAR-LA" perquè no sabem que passarà demà ni on estarem demà...

Quina barreja de conceptes hi ha en aquest post... Sembla que les coses estiguin clares però sóc un mar de dubtes, tot aquest post per escoltar tantes cançons d'aquestes... Espero que us hagi agradat, tornaré aviat!

Fins aviat!

Una abraçada!

Formigueta!

Moments...

2007-05-07T15:23:00.000+02:00

Avui toca parlar de moments... Que hi ha d'aquells moments...
On tens la sensació de que el món està aturat i les hores no passen... De quan no te'n recordes de tots els "problemes" i preocupacions que tens...
De complicitat on fan falta poques paraules per esbrinar el que li passa pel cap a l'altra persona perquè només amb una mirada és suficient...
Que no vols que s'acabin mai perquè estàs en un núvol amb unes sensacions indescriptibles...

Doncs aquells moments estan en aquesta fotografia... Aquell dia el temps es va aturar, no existien les hores ni les presses... Tot degut a la improvització i a fer i desfer en funció de les ganes... Un dilluns molt especial a Cadaques nascut de les ganes de desconectar de la rutina per unes hores...

Perquè com sempre he dit... Tots els moments s'acaben, tant els bons com els dolents... Aquell dilluns també se'm va acabar però el vaig gaudir al màxim i ja el tinc guardat com a un moment molt especial i màgic... I els hem d'aprofitar i viure al màxim...

Fotografia al Cap de Creus quan el sol baixava entre els núvols i s'amagava darrere les muntanyes amb el mar en calma reposant en una caleta... Amb una cançó que no paraba de sonar en tot el dia "Marta"...

Com sempre masses jocs de paraules per dir molt sense dir res... Sóc una mica desastre expressant-me...

Una abraçada a tots!

Fins aviat!

Formigueta!

Cavalleria...

2007-04-23T23:46:00.000+02:00

Avui és una d'aquestes nits de dilluns en que estàs molt cansat però tens masses coses al cap com per ficar-se al llit sense intentar entendre-les o esbrinar perquè succeeixen... Ara feia molt que no escribia en el meu raconet per manca de temps i de fotos però crec que ho necessito i es que a vegades em succeeix en que hi ha moments en que em passen totes les coses alhora i moments en que no em passa res, o tot són moments bons o moments dolents... És dificil trobar un equilibri...

Sempre m'he preguntat com és que no puc o no sóc capaç de tenir un cert equilibri en totes les coses que faig... Mai he pogut estar bé en la vida personal, en la professional, en la vida social i en la vida familiar alhora... Potser demanar que tot funcioni bé i alhora pot ser una mica egoísta però m'he trobat molt poques vegades en que em funcionin 2 d'aquestes "vides" alhora, i les 4 crec que encara no he tingut el plaer... Però bueno... suposo que ho aconseguiré...

I avui... Per què això?? Perquè ja porto un cúmul de situacions a sobre bastant importants i us presento el punt d'inflexió on crec que van començar els canvis...

Va ser aquesta Setmana Santa a Cavalleria (Menorca), on vaig tenir la oportunitat de fer una reflexió molt profunda i un intercanvi d'opinions molt interessant a partir d'un sopar improvitzat i nascut de la... ¿"casualitat"? (si existeix perque jo crec que no...).

I crec que és la millor fotografia que pot reflectir el meu estat ara mateix, aquell veler enmig de tot un mar immens i ple d'incògnites que suposes i esperes resoldre algun dia...

Però bueno es tracta de ser sempre positiu i mirar endavant! Això és el que he aprés aquest cap de setmana... Perquè darrere d'una situació o un moment dolent sempre pots treure un somriure ja què crec que les coses no venen soles i si passen és per alguna raó o perquè han de venir d'altres... No sabrem si seran millors o pitjors però segur que altres...

Bueno... Com sempre acabo dient molt i no dient res, però jo crec que m'he entés una mica i m'ha servit com a mínim per endreçar algunes coses....

I us deixo amb una cançó per quedar-se mirant aquesta posta de sol que de veritat es per deixar-se portar... És de Ben Harper i es diu "Blessed to be a witness".

Sé que he trigat molt en escriure... Espero actualitzar més sovint ara... Disculpeu l'espera tan llarga però he intentat endreçar una mica el meu cap abans d'escriure qualsevol cosa pero ja veieu que no és fàcil... Ens veiem aviat!

Una abraçada!

Formigueta!

Vivir o escapar...

2006-12-03T17:20:00.000+01:00

Avui diumenge torno a escriure... Tinc moltes idees al cap i no sé per on començar ni si realment em podré expressar correctament, intentaré anar per parts i fer-ho de la millor manera possible...

Primer de tot un tema que em preocupa molt, les pors... Perquè tenim tantes pors?? Pors que no ens deixen actuar com volem per si un cas... Per si actuem malament, per si ens equivoquem... Perquè???

Crec que ens hem de tirar a la piscina de cap i no pensar tant les coses, que tenim a perdre en aquesta vida?? Una feina? un amic/ga? uns diners? Si es la feina en podem trobar una altre, un amic/ga? Si perdem un amic/ga per dir les veritats a la cara (siguin bones o dolentes) es que realment no vol ser amic/ga nostre, els diners? Avui en dia els diners venen i van, i no ho són tot a la nostra vida...

Però com costa ser valent, sempre trobem un "però" (almenys jo) i tot són dubtes i preguntes que ens fem amb l'inici "I SI..." faig aixo, miro allò altre, no funciona, ho espatllo... tot és queda en preguntes mentals que mai o poques vegades arriben a fets reals!

Considero que no ens hem d'enganyar nosaltres mateixos per no enganyar a ningú i saber o intuir per on volem anar a parar... Perquè crec que en el fons tots sabem el que volem i encara que la mar estigui moguda sempre tenim l'objectiu present...

Crec que el que he escrit ho reflexo amb la foto que mostro de l'estiu a Ericeira (Lisboa), la mar estava moguda però sempre tenia el sol enlluernant... I com molt bé diu la cançó de Moby & Amaral --> Escapar!

Es el principio y el fin
Así me siento yo hoy

Abre las puertas de la percepción
Usa el poder de tu imaginación
Aunque no puedas mirar hacia el sol
Sabes que sigue brillando

Piensa en las cosas que te hacen sentir
Cada segundo vivir o escapar
Este momento y la gente al pasar
Sientes por dentro que todos se van

Desde el principio al fin
Sólo quisimos vivir
¿por qué es tan difícil creer
que no habrá un mañana jamás?

Abre las puertas de la percepción
Usa el poder de tu imaginación
Aunque no puedas mirar hacia el sol
Sabes que sigue brillando

Piensa en las cosas que te hacen sentir
cada segundo vivir o escapar
Este momento y la gente al pasar
Sientes por dentro que todos se van
hacia el sol...hacia el sol...

Abre las puertas de la percepción
Usa el poder de tu imaginación
Aunque no puedas mirar hacia el sol
Sabes que sigue brillando por tí

Piensa en las cosas que te hacen sentir
cada segundo vivir o escapar
Este momento y la gente al pasar
Sientes por dentro que todos se van
Sientes por dentro que todos se van...

Espero que us hagi agradat tant la reflexió com la foto y la cançó, espero els vostres comentaris i els vostres punts de vista!!

Una abraçada!

Formigueta!

"A la primera persona..."

2006-10-20T15:19:00.000+02:00

Perquè avui tinc ganes d'escriure tot i que no és la hora en que normalment actualitzo el meu blog, però no ho vull deixar passar... Ja fa dies que escolto per la ràdio la nova cançó d'Alejandro Sanz i he pensat en compartir-la amb tots vosaltres, ja que a mi em fa reflexionar molt sobre com passem els dies de la nostra vida...

I us la presento amb una fotografia que tenia pendent d'aquest Agost durant la tornada en cotxe de Granada a Huelma a les 9 de la nit aproximadament... On ja començava a fer-se fosc i tots els àrbres i prats quedàven il·luminats pel reflex de la lluna...

A la primera persona que me ayude a comprender
pienso entregarle mi tiempo, pienso entregarle mi fe,
yo no pido que las cosas me salgan siempre bien,
pero es que ya estoy harto de perderte sin querer.

A la primera persona que me ayude a salir
de este infierno en el que yo mismo decidí vivir
le regalo cualquier tarde pa' los dos,
lo que digo es que ahora mismo ya no tengo ni siquiera dónde estar.

El oro pa' quien lo quiera pero si hablamos de ayer:
es tanto lo que he bebido y sigo teniendo sed,
al menos tú lo sabías, al menos no te decía
que las cosas no eran como parecían.

Pero es que a la primera persona que me ayude a sentir otra vez
pienso entregarle mi vida, pienso entregarle mi fe,
aunque si no eres la persona que soñaba para qué

¿Qué voy a hacer de los sueños?
¿qué voy a hacer con aquellos besos?
¿qué puedo hacer con todo aquello que soñamos?
dime dónde lo metemos.

¿Dónde guardo la mirada que me diste alguna vez?
¿dónde guardo las promesas, dónde guardo el ayer?
¿dónde guardo, niña, tu manera de tocarme?
¿dónde guardo mi fe?

Aunque lo diga la gente yo no lo quiero escuchar,
no hay más miedo que el que se siente cuando ya no sientes nada,
niña, tú lo ves tan fácil, ¡ay amor!
pero es que cuanto más sencillo tú lo ves, más difícil se me hace.

A la primera persona que me ayude a caminar
pienso entregarle mi tiempo, pienso entregarle hasta el mar,
yo no digo que sea fácil, pero, niña,
ahora mismo ya no tengo ni siquiera dónde estar.

A la primera persona que no me quiera juzgar
pienso entregarle caricias que yo tenía guardadas,
yo no pido que las cosas me salgan siempre bien
pero es que ya estoy harto de perderte.

Y a la primera persona que me lleve a la verdad
pienso entregarle mi tiempo, no quiero esperar más,
yo no te entiendo cuando me hablas ¡qué mala suerte!
y tú dices que la vida tiene cosas así de fuertes.

Yo te puedo contar cómo es una llama por dentro,
yo puedo decirte cuánto es que pesa su fuego,
y es que amar en soledad es como un pozo sin fondo
donde no existe ni Dios, donde no existen verdades.

Es todo tan relativo, como que estamos aquí,
no sabemos, pero, amor, dame sangre pa' vivir,
al menos tú lo sabías, al menos no te decía
que las cosas no eran como parecían.

Y es que a la primera persona que no me quiera juzgar
pienso entregarle caricias que yo tenía guardadas,
niña, tú lo ves tan fácil, ¡ay amor!
pero es que cuanto más sencillo tú lo ves, más difícil se me hace.

A la primera persona que no me quiera juzgar
pienso entregarle caricias que yo tenía guardadas,
yo no digo que sea fácil, pero, niña,
ahora mismo ya no tengo ni siquiera dónde estar.
ni siquiera dónde estar.

Espero que us hagi agradat tant la cançó com la fotografia, per mi és molt especial aquesta fotografia... Espero tornar aviat per aquí!

Una abraçada!

Formigueta!

"On tot comença..."

2006-10-14T00:17:00.000+02:00

Suposo que tots tenim moments... I avui, aquesta plàcida nit he tingut jo el meu moment i la meva necessitat d'escriure, potser perquè em ve de gust, potser perquè ho necessiti no ho sé... Però em ve molt de gust compartir una fotografia molt especial per mi d'aquest estiu a Ericeira (Lisboa) on queden reflectits molts dels meus sentiments que em passen ara mateix pel meu cap i per acompanyar-la res millor que una cançó de Fito...

"[. . .] Y todas las noches, me acuerdo de ti
y te olvido cada día
y vuelvo a ser un loco
para sobrevivir, a la locura de la vida [...]

[. . .] No me sale bien la cuenta de la vida

O me sobran noches o me faltan dias

Todos los minutos que no he estado contigo

Ahora son demonios que viven conmigo

Puedes encontrarme cerca del final

Porque todo empieza cerca del final.

Espero que la disfruteu tant com jo i us pugui fer reflexionar com m'ho fa a mi... Espero tornar aviat per aquí...

Una abraçada!

Formigueta!

Pobles entranyables...

2006-08-29T17:36:00.000+02:00

Finalment em decideixo a tornar a escriure gràcies a Juns, que no fa més que animar-me perquè actualitzi el blog amb les meves fotografies de l'estiu...(jejeje) Us ensenyo una posta de sol molt maca, per mi la millor que mai he vist, està feta a Ericeira, un poble pescador de la costa de Portugal molt proper a Lisboa.

És un poble veritablement entranyable, on no m'importaria passar alguna temporadeta per allà, la tranquilitat d'aquella platja (praia dos pescadores) és impressionant, s'hi poden passar llargues hores passejant vorejant la costa, escoltant les onades trencar contra les roques i veient el sol com s'amaga...

Crec que és el lloc ideal per compartir amb algú especial, i passar-se hores escoltant el mar i mirant a l'horitzó veient el sol amb la tranquilitat de l'estiu i la temperatura del mes d'agost...

Espero que us agradi la foto, tornaré per aquí aviat...

Una abraçada!

Formigueta!

"Salir corriendo..."

2006-06-02T16:55:00.000+02:00

Avui torno a escriure, i començo amb el títol d'una cançó molt maca, perquè fa molts dies que la tinc al cap i em ve de gust compartir-la amb vosaltres, us la presento acompanyada d'una fotografia molt especial per mi, la cançó diu moltes coses, us deixo que les descobriu vosaltres mateixos...

"Nadie puede guardar toda el agua del mar
en un vaso de cristal,
cuantas gotas tienes que dejar caer
hasta ver la marea crecer,
cuantas veces te ha hecho sonreir
esta no es manera de vivir,
cuantas lágrimas puedes guardar
en tu vaso de cristal

si tienes miedo
si estas sufriendo
tienes que gritar salir
salir corriendo

Cuantos golpes dan las olas
a lo largo de un dia en las rocas,
cuantos peces tienes que pecar
para hacer un desierto del fondo del mar,
cuantas veces te ha hecho callar
cuanto tiempo crees que aguantaras,
cuantas lágrimas vas a guardar
en tu vaso de cristal"

La fotografia està feta a la Platja d'Orio al País Vasc aquesta Setmana Santa, després de que l'Ivan i jo, després de muntar la tenda de càmping, vàrem començar a conèixer una mica el nostre entorn... I el més bonic de tot va ser la qüestió que tots dos teníem al cap i que vam estar comentant durant una bona estona... I és que és un lloc molt especial, acollidor i tranquil per passar l'estona amb una persona especial!!

Avui ho deixo aquí, espero tornar aviat per aquí...

Una abraçada!

Formigueta!

Sensacions indescriptibles...

2006-05-04T00:23:00.000+02:00

Avui després de molt de temps torno a retrobar-me amb el meu blog, abans no ho habia fet perquè potser no habia trobat una fotografia que realment em motivés per poder escriure alguna cosa al respecte, també cal dir, que m'he animat gràcies, una amiga que va passar per aquí fa uns dies...Gràcies!

També li he donat una miqueta més de format al meu blog, (aviam si aprenc una miqueta més i el puc seguir millorant...), com haureu vist ara surt una panoràmica al inici del blog, la veritat que és una foto d'un lloc molt especial que vaig conèixer aquesta Setmana Santa amb el meu amic Ivan, i gràcies a ell avui us puc ensenyar aquest paissatge tan xulo, immortalitzat des del Far d'Hondarribia, que per mi és un dels pobles més macos i entranyables del País Vasc.

I per si fos poc, també l'he animat una mica posant una cançó molt especial per mi, que va marcar una época molt important en la meva vida, segur que els que em coneixeu des de fa temps i vau compartir amb mi aquells moments us sonarà...

La fotografia que mostro està feta a la Platja d'Orio al País Vasc aquesta Setmana Santa, un cop l'Ivan i jo ja havíem fet tots els kilòmetres de la nostra mini aventura i ens havíem instal·lat en el càmping, llavors vam sortir per la platja que teniem al costat i la veritat que aquell paissatge no té desperdici. És un lloc ideal per relaxar-se, per deixar-se portar i escoltar el soroll del vent i de les onades trencant contra les pedres... Aquelles sensacions experimentades són indescriptibles.

Un altre dia parlaré una mica més a fons sobre el meu viatge... Ara per no faltar a la costum, us deixo una altra canço que està sonant ara mateix al meu ordinador: "U2 - One".

Una abraçada!

Formigueta

Casualitat o coincidència...??

2006-01-24T19:28:00.000+01:00

Després de molt de temps sense actualitzar el blog, he pensat que avui era un bon dia, tot ha estat un cúmul de sensacions i preocupacions que m'ha portat a plasmar tot el que em passa pel cap...

Avui em plantejo una qüestió que no tinc molt clara, aviam quina opinió teniu al respecte...Existeixen les casualitats?? O són coincidències?? O res de tot això existeix...

Mostro una fotografia de la setmana santa del 2005, quan vaig decidir agafar el cotxe i desconectar uns dies, va ser quan tornava en direcció Barcelona sobre les 20:00 hores. I perquè aquesta imatge i no una altra? Suposo que perquè el moment del dia il·lustra molt bé que no es nit ni tampoc és de dia i es similar al títol amb el qual encapçalo aquest post.

Tornant al motiu del blog, últimament m'estan succeïnt un munt de coses extranyes (per mi) amb una íntima relació entre elles, i realment em plantejo si existeixen les casualitats, si tot és una coincidència, si hi ha algú al darrere de tot això...no ho sé...

La definició que mostra la Gran Enciclopedia Catalana respecte a la paraula "casualitat" és: Qualitat de casual; Que s'esdevé per atzar, sense ésser previst o esperat. I la definició respecta a la paraula "coincidència" és: Fet de coincidir; Trobar-se en el mateix lloc de l'espai.

Per tant descarto la opció de coincidir, però la que realment em preocupa és la opció de la casualitat i l'atzar... Podem manipular els fets i retrassar-los en el temps? O a l'inrevés, avançar-los en el temps?? Crec que les casualitats no existeixen, crec que el nostre camí el tenim escrit (destí) i nosaltres només l'hem de recórrer i tenim persones al nostre voltant que fan que avancem de manera més lenta i progressiva o de manera més rápida. Tot això em fa dubtar...

Per ara ho deixo aquí, continuaré més endavant, aviam que en penseu...

Una abraçada!

Formigueta!

P.D: Una cançó que portava al cotxe en aquells moments: Fito & Fitipaldi - Soldadito marinero (de l'àlbum "Vivo para contarlo")

Una de records...

2005-09-25T03:06:00.000+02:00

Avui toca una foto dedicada als records...Sempre he comentat que per mi el mar, les onades, la platja,...És com un gran magatzem de records...Doncs aquí us mostro una altra fotografia de les meves vacances però aquesta és d'Àguilas, un poble de la província de Múrcia. Està feta a les 2 de la matinada assegut a les pedres d'un espigó on hi havien unes barques surant sobre la superfície...

Recordo que no va ser un bon dia...I vaig decidir evadir-me del món i marxar a escoltar el soroll de les onades contra les pedres... I va ser aquí on vaig fer la foto, és molt simple però m'inspira molta tranquilitat, només de pensar en aquell moment se'm posen els pèls de punta...La veritat que en aquell moment van passar per la meva ment moolts records, dels bons i dels dolents...Però cal seguir endavant vivint i disfrutant del present, sabent que formen part de mi i que estan allà!

I com sempre he dit, en aquesta vida tot s'acaba, tant les coses bones com les dolentes, per tant intentem viure els nostres dies de la millor manera possible! I mirar poques vegades enrere i tenir sempre la mirada endavant!!

Avui ho deixo aquí...;)

Una abraçada!!

Formigueta!

P.D: Una canço: "No puedo enamorarme de ti" de Joquín Sabina en el disc homenatge a Antonio Flores.

Vacances...

2005-09-15T00:08:00.000+02:00

Després d'una llarga temporada sense poder escriure degut a vacances i exàmens torna a ser l'hora d'escriure una miqueta i de mostrar algun rècord d'aquestes vacances...
Avui exposo una fotogràfia molt especial, feta l'onze d'agost del 2005 a Vinaròs durant un llarg passeig pel port de Vinaròs...

La foto és molt similar a la segona que vaig mostrar però aquesta està feta sobre les 20:00 del vespre quan s'acaba el dia i la veritat que els rajos del sol que dónen la nostra vida queda molt ben reflexat en el nostre mar de grans records...

La veritat que poca cosa a dir...només us deixo que la gaudiu!! Ahh i com no us recomano una cançó molt maca que sonava per aquelles terres...És de Franz Ferdinand i es diu "Matinee".

Fins aviat!Vagi bé!

Formigueta.

Una de música...

2005-08-04T14:11:00.000+02:00

Amb l'arribada de l'estiu i estant a casa... Tens la oportunitat d'escoltar molta música i no només escoltar-la sinó intepretar la cançó i trobar-li el que ens vol transmetre...

N'he trobat algunes moolt interessants aviam que us semblen, i aviam si entre tots podem augmentar la llista...

Cançons per oblidar -->

Alea - La persona equivocada
Elefantes - Al olvido
Rafa Pons - La partida
Lucas Masciano - Al diablo con todo
Fran Perea - Punto y a parte

Cançons per demanar disculpes -->

Sau - Ningú ens mourà d'aquí
Los Secretos - Pero a tu lado

Cançons per seduir / enamorar -->

Carlos Baute - Te regalo
MClan - Miedo
Manolo Garcia - Si te vienes conmigo
David Broza - Raquel
Carlos Chaouen - Si yo fuera (Seré II)

Cançons per recordar -->

Rosana - Si tu no estas aquí
El Canto del Loco - Te recuerdo
Juanes - Volverte a ver
Celtas Cortos - La senda del tiempo
Loquillo - Cuando fuimos los mejores
Casa Rusa - Quien guió mi ayer
El sueño de morfeo - Nunca volverà

Bueno...de moment he arribat fins aquí, potser alguna cançó podria estar en un altre lloc, ho podem comentar tb...espero les vostres suggerencies i aviam si entre tots podem elaborar grans cd's de música...

Fins aviat!

Petonets!

Formigueta!!

A recrear-se...

2005-07-18T21:25:00.000+02:00

Primer de tot demanar disculpes per tot aquest temps que he estat desconectat del blog, però la feina i els exàmens m'han desbordat, ara espero poder agafar el bon ritme d'abans... ;) Aviam que tal...De totes maneres moltes gràcies a tots els que llegiu el meu blog, estic molt content de la quantitat de visites que rebo, un altre cop, gràcies!!

Avui us presento una lluna molt especial, una lluna retratada a la pista forestal de Teià, una nit del més de juny del 2005...La cançó d'aquella nit era de "Savage Garden - Truly, Madly Deeply", una cançó plena de sentiments i molt bons records.

La nit era molt tranquila i el cel estava núvol però després d'estar una estona perseguint la lluna vam ser capaços de trobar-la d'entremig els núvols, llavors vaig aprofitar per treure la camèra i fer-li una bona instantània, es veu una mica pixel·lat però val la pena veure la nostra ànima latent tant de prop vigilant els nostres moviments.

Us deixo que contempleu la fotografia, ja em direu que tal...

Fins aviat!

Formigueta.

Alba tranquil•la…

2005-06-01T13:02:00.000+02:00

Aquesta foto és del mateix viatge a Murcia l’estiu del 2004 però està a feta a l’autopista A7, a l’alçada del peatge de Sagunt. Mentre començàvem les nostres vacances…

Crec que no cal comentar gaire aquesta foto ja que la pròpia llum tènue i els pocs fenòmens naturals que es visualitzen ja incita a la relaxació i a deixar-se portar per la pròpia imatge. No estaria malament poder-la visualitzar escoltant la cançó de “Evanescence – My immortal”, aquesta la vaig compartir amb una amiga i la veritat que la cançó no te desperdici…

Ja em direu…

Fins aviat!

Formigueta.

Llunes & Musica...

2005-05-25T13:15:00.000+02:00

Primer de tot agraïr-vos a tots els que llegiu el meu blog les visites i donar-vos les gràcies pels vostres comentaris, la veritat que això ajuda molt a seguir escribint, moltes gràcies! Com he llegit al blog de l’Anna ella observava la fotografia anterior amb una cançó, concretament aquesta: “Hird - I love you my hope”.
En aquesta següent fotografia us convido a que l’observeu escoltant una canço molt maca “Pearl Jam – Man of the hour” (B.S.O de la pel•lícula Big Fish). La fotografia està feta a una pista forestal de Premià, un divendres a la nit del més d’abril d’aquest mateix any amb el meu amic Ivan.

Aquí enlloc de sol està la seva companya…la Lluna. Els que em coneixeu ja sabeu que m’encanta “perseguir les llunes”. Crec que la lluna es deixa veure per la nit com una ànima latent, mentre nosaltres estem dormint (o no…) ella està amb nosaltres i vigila els nostres moviments, ella ho veu tot…(cases iluminades) I s’assegura de que les coses que tenim fixes a la nostra vida (muntanyes) no trontollin ni un pèl i no les perdem, s’avança a tots els entrebancs que sortiran al dia següent, és la primera en veure’ls i li dirà al sol per on ha de sortir per poder-los superar (núvols) i és la responsable de seguir donant vida (reflex sobre el mar) a totes les nostres memories i records que neden pel mar perquè no se’ns oblidin i sempre els recordem.

Espero que us provoqui la mateixa sensació de tranquilitat i benestar que em provoca a mi l’observació d’aquesta fotografia.

Fins aviat!

Formigueta.

A l'Alba...

2005-05-23T12:44:00.000+02:00

Què ens suggereix l'alba??
Sempre que puc m'intento escapar a la platja per veure la sortida de sol, és un moment que m'inspira molta tranquilitat. Només cal estirar-se una estoneta a la sorra, esperar a que surti el sol i llavors retratar-lo, us asseguro que val la pena... La fotografia que mostro és de la platja de Màlaga una matí d'agost del 2004.

Un cop feta la fotografia, quan la tornes a mirar hi pots veure moltes coses a dintre, jo crec que cada foto te el seu significat i segur que se'n poden trobar mils...I depenent del moment de la teva vida on en trobes pots trobar unes coses o unes altres. Ara us comentaré el que jo hi veig en aquesta fotografia...

Començaré describint les coses més generals, al veure la foto pots pensar que el dia comença o acaba, per mi al mirar aquesta foto és quan comença un nou dia. El sol representa la vida de la persona, de l'ésser humà, que lluita per donar llum i obrir-se pas al món.
Els núvols per on intenten sortir els rajos del sol són tots els entrebancs que tindràs durant el dia i que lluitaràs per treure cap i poder seguir endavant. Donaràs llum a tot un seguit de muntanyes i paisatges inamobibles i fixes que no els pots canviar mai passi el que passi, és el cas d'aquelles coses o persones que tens sempre al teu costat. I un cop acabi el dia les onades del mar s'emportaran tots els rajos del dia i així tota la vida i totes aquelles vivències que han transcorregut durant unes hores quedaràn recollides en un mar ple de memòries i records.

Això és el que he trobat a dintre de la fotografia, imagino que si la mires d'aquí uns anys potser trobaria altres coses, no ho sé...Ara per ara veig això, miraré de penjar més fotos i analitzar-les...Espero els vostres comentaris sobre el que en penseu o el que representa per vosaltres aquesta sortida de sol, o sinó hi esteu d'acord amb alguna cosa... Crec que ens podem intercanviar grans opinions...

Fins aviat!

Formigueta.

Formigueta

2005-05-20T15:33:00.000+02:00

Primer de tot donar una explicació al nom del blog i el perquè d'aquest blog. El nom de Formigueta és gràcies a l'entrenador de bàsquet que en un entrenament i davant una errada meva va sortir de la seva boca un... ¿On vas Formigueta?? Immediatament jo em vaig aturar i pel meu cap només va passar el nom de formigueta i perquè m'havia pogut dir això...

Després de reflexionar durant uns dies vaig analitzar la paraula i el que podia significar per mi i vaig arribar a la següent conclusió, per mi una formigueta és un ésser insignificant, molt treballador i sempre va passet a passet. A partir d'aqui cadascú pot extreure diferents visions...

I el perquè d'aquest blog és perquè després d'aquesta época de reflexió amb el meu amic Ivan, perquè no expressar tot el que em passa pel cap i compartir-ho amb altra gent?? Espero que pugui ser un lloc d'intercanvi d'opinions i de tot el que se'ns pugui passar pel cap.