The Cheshire Cat

Tosar, genial un altre cop

2007-04-27T17:26:00.000+02:00

Somnis de somnis

Un nou i exquisit muntatge de Pep Tosar sobre textos de Tabucchi, amb la col·laboració del jove dramaturg Albert Tola. Tosar utilitza els millors recursos escènics que ja s'havien demostrat fecunds i estimulants en l'esplèndid Esquena de ganivet (2003): música en directe, intèrprets que alhora són instrumentistes i cantants, i projeccions fílmiques sobre una pantalla translúcida que tanca l'escenari deixant veure el seu interior poblat de personatges. Al davant, Pere-Eugeni Font condueix l'espectacle a guisa de Freud que convida, des del més enllà, a explorar els somnis d'alguns grans poetes europeus de tots els temps. Una perxa giratòria plena de barrets donarà entrada a cada personatge, que es calça el capell que li correspon. Comença Cecco Angiolieri (c. 1260-1313), poeta goliàrdic que parodiava el Dant, exaltava la blasfèmia i se'n fotia del sant i del qui el vetlla. El recita en italià i amb vellutada veu Cecilia Ligorio, que a més l'introdueix tocant el violoncel i que canta el seu menyspreu pels pares i per déu. Segueix Leopardi (1798-1837), el delicat poeta romàntic que exalça la dona com un somni evanescent i un ideal inassolible, i que considera l'amor -i la mort- com l'única experiència capaç d'arrencar l'home del tedi. Per això busca com un llunàtic enamorat la noia selenita, la que d'ençà del seu traspàs habita la Lluna. També són convocats el futurista georgià Maiakovski (1893-1930), que Maria Lorea recita en rus mentre toca els teclats, i Fernando Pessoa (1888-1935), l'inventor d'una vintena d'heterònims i, amb ells, de totes les avantguardes portugueses amb una obra poètica rica, abstracta, de múltiples estímuls. En la presentació de les mínimes accions que els textos empenyen, és com si els que reciten s'inventessin la caracterització dels personatges que no complau als actors que els han d'incorporar. Una festa verbal en què la fantasia del fingidor condueix el públic fins al cor del somni.

Francesc Massip

Avui 19/04/2007

El gat torna a la vida gràcies a les bruixes

2007-01-15T20:26:00.000+01:00

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya
Del 25 de gener al 27 de maig de 2007 al MUSEU D’HISTÒRIA DE CATALUNYA

Entre 1450 i 1750, moltes regions d’Europa van patir la cacera de bruixes. Els càlculs més ponderats apunten la xifra de 110.000 persones processades i de no menys de 60.000 execucions. Les víctimes van ser, majoritàriament dones pobres, sovint velles, que vivien soles. A Catalunya es van produir més de 400 execucions. Tot i que s’han documentat processos als segles XV i XVI, la repressió va prendre un caire generalitzat i massiu durant els anys 1616-1622. En un context de crisi econòmica i de maltempsades, les suposades bruixes van ser acusades de pertànyer a una secta universal presidida pel dimoni i de provocar assassinats, infanticidis i destrucció de collites.La iniciativa de la repressió va partir sovint de les comunitats locals. Els processos es van realitzar sense garanties jurídiques. Les tortures van ser habituals. La majoria de les encausades van acabar a la forca.Només algunes veus es van alçar contra aquella carnisseria.
La bruixeria i la repressió han deixat una petjada important en la cultura popular, alhora que ha generat una literatura anònima de gran interès. Avui, el record popular de la bruixeria, d’arrel rural i tradicional, s’esvaeix progressivament davant altres models encunyats en una societat postindustrial i globalitzada.

Una desolació, i una altra, i una altra...

2006-07-26T12:04:00.000+02:00

En el trineu de Schopenhauer

De l'Institut Francès.

Ariel Chipman és un universitari de renom que tota la seva vida va ensenyar Spinoza, és a dir, va professar la joia i la supremacia de la raó. Vençut per l'aclaparament domèstic, abatut per la realitat, Ariel Chipman ja no suporta aquest filòsof, a qui ha dedicat totes les hores del món i, les teories del qual queden desmentides per la realitat. Amb vuit monòlegs dolorosos, desesperats, d'una lucidesa encegadora, Yasmina Reza ens fa assistir al naufragi de la parella i, més profundament, al de la vida quan refusa de sotmetre la teoria a l’experiència. És una sàtira burlesca i implacable de l'intel·lectualisme que ens envolta. Aquest petit llibre és una joia. Hi trobem, desenvolupats amb una gràcil audàcia, els temes que travessen una obra singular i a l’abast de l'home: la impaciència de viure, la temptació de teoritzar-ho tot, l'infern de la vida conjugal, l'espera d'una consolació...

No us perdeu l'entrevista que li fan a la revista Benzina (número 5)

107 milions d'euros

2006-06-20T11:48:00.000+02:00

De l'AVUI:

Gustav Klimt guanya Picasso

El retrat Adele Bloch-Bauer I , del pintor austríac Gustav Klimt, ha batut el rècord mundial absolut al convertir-se en el quadre que ha costat més diners de tota la història. La xifra que s'ha pagat és de 135 milions de dòlars, és a dir, uns 107 milions d'euros. Per ara la suma més alta estava en 104 milions de dòlars (82 milions d'euros) pel Noi de la pipa, de Picasso, que va ser comprat el 2004.

Més recentment, el maig d'aquest any, un altre quadre de Picasso havia assolit una xifra astronòmica, encara que inferior: 95,2 milions de dòlars, és a dir, 75 milions d'euros.

El quadre, conegut com l'Adele d'or per raons evidents, l'ha comprat el magnat nord-americà de la cosmètica Ronald S. Lauder per penjar-lo a la galeria de la seva propietat, la Neue Galerie de Nova York, especialitzada en art austríac.

La venedora ha estat una neboda de la model del retrat, Maria Altmann, a qui als 90 anys un tribunal d'arbitratge li ha reconegut la propietat d'aquesta i d'altres peces de Klimt -un retrat més d'Adele i tres paisatges-, que estaven exposades al Belvedere de Viena i es consideraven propietat del govern austríac.

Altmann és neboda de Ferdinand Bloch-Bauer, un ric col·leccionista jueu d'art casat amb la dona del retrat. Va ser Adele qui li va demanar que després de la seva mort les pintures anessin al Belvedere.

Malgrat els desitjos de l'esposa, el col·leccionista va llegar els quadres als seus nebots, però tots els seus béns van acabar confiscats pels nazis el març del 1938 amb l'annexió d'Àustria a l'Alemanya de Hitler.

Durant la Segona Guerra Mundial, un d'aquests nebots, Maria Altmann, va fugir als Estats Units i, amb la nacionalitat nord-americana, va decidir reclamar les peces. El 2005 va acordar amb el govern austríac sotmetre's a un tribunal d'arbitratge que finalment va cedir-li la propietat.

En recuperar les peces, la senyora Altmann va cedir-les per a la seva exposició temporal al Museu d'Art del Comtat de Los Angeles, ciutat on viu. Ara està previst que viatgin cap al seu nou destí, a finals de juny. Segons diversos taxadors, els dos retrats i els tres paisatges tenien un valor conjunt de 107 milions d'euros, però ja amb un sol retrat s'ha arribat a aquesta xifra, que bat un rècord de venda mundial.

Llorenç Villalonga a Baltasar Porcel

2006-06-14T17:25:00.000+02:00

El suplement Culturas de La Vanguardia d'aquesta setmana dedica el tema de portada a Bearn o la sala de les nines. De tot el que s'hi diu, crida l'atenció una carta de l'autor, Llorenç de Villalonga, a un joveníssim Baltasar Porcel:

Llorenç Villalonga a Baltasar Porcel

Querido Odín:

Cuando un ministro habla solo ocurren desastres. (Desastre rima con Ullastre). Ya Necker, el ministro ginebrino, agotaba a los oyentes con su ´Compte rendu´, que el pueblo llamó ´Compte bleu´. Y sin embargo, todo podía definirse en una palabra: bancarrota.

Sí, todos experimentamos horas de depresión... Después pasan - y vuelven-. Hasta que nos morimos. Yo he sido mucho más desgraciado que tú. Tanto que estaba avergonzado de decirlo. (Los sentimientos muy íntimos, muy intensos, van acompañados de un pudor. En ´L´Àngel Rebel´ el narrador consigna que Flo no quiso confesarle - y enrojeció- que le impresionaban los números de fieras. Parece mentira que una cosa así no pueda confesarse tranquilamente. Pero es que Flo tenía 18 años... y el sentimiento del peligro era en él tan intenso que se lo guardaba para sí). Ahora, claro, soy menos desgraciado que cuando joven, pero también menos feliz. Los ´medicamentos y etc.´ no tienen en efecto una importancia definitiva, aunque a veces sirven más de lo que te figuras. Lo de la alemanita esa puede ser un buen y un mal episodio: depende de ti. Yo no contaba hablarte ya de ese asunto (íntimo, como el sentimiento que le inspiraban a Flo los números de fieras) pero tú aludes a él. La muchacha no está loca: está enamorada. Para hablar exactamente diré que desea acostarse contigo. Si os deteneis en el aperitivo ¿qué va a pasar? Pasará que el amor normal que ahora te tiene se convertirá en amor romántico. Entonces no podrás soportarla. Ella será desgraciada y tú también. Y no digo más.

Me complace que me confíes tus cosas. He recibido tu carta a las 8 de la mañana, con el desyuno, en la cama. He constatado que está ordenada, bien escrita, fluida, lo cual, lejos de enmascarar su espíritu, como creen muchos jóvenes perezosos, permite que éste se muestre. Supongo querido Odín que a la hora actual estarás convencido de que lo que más podría complacerme sería tu felicidad. Te quiero, naturalmente, de un modo egoísta: no hay otro modo. (¿Qué significa querer, estimar, ´sin interés´? ) Me interesaría -´a mí´- que todo te marchara bien. Por esto a veces me ha irritado que no hagas caso de algunos consejos míos que creo pueden serte útiles. Insistí en que escribieras ´Els Condemnats´ y no me equivoqué en insistir. Insisto en la gimnasia, que debe terminar de consolidar tu físico - una de tus armas de trabajo- y tu moral. Insistí en quitarte ciertos escrúpulos, que por fortuna noto que vas desechando, no a causa de mis consejos precisamente, sino porque la vida te va abriendo los ojos... En resumen, creo que puedo hacerte algún bien. Por lo menos, el de saber que tienes alguien que sabe comprenderte y en quien puedes confiar.

Yo te comprendo porque, como te decía al principio, he pasado temporadas parecidas a las tuyas, o peores. Pero este es el tema de ´L´Àngel Rebel´. Variando la anécdota, la nacionalidad y otras cosas, he puesto en Flo La Vigne - o en Luis Saleve- mucho de ti. Naturalmente, espero que el final sea diferente, porque Saleve muere con el éxito de su tragedia.

Divago y paso ahora a otra cosa. Cuando tuve la gripe, rompí una carta tuya, pesimista, muy negra, que me sentó como una pesadilla. (Tenía yo en aquel momento una fiebre muy alta). Me he arrepentido después, porque no he podido recordarla bien. Me parece - perdona mi vanidad si no fuera así- que entre tus ´desgracias´ señalabas la de que yo me llegaría a cansar de ti. Tú necesitas tener ´seguridad´ en alguien, y yo también. Créeme, Odín, aprovecha la suerte que Dios te ha enviado por medio de esa alemanita inteligente y que está bien de físico. No intentes romantizar, ni sublimar el amor, porque es muy peligroso y muy estéril - acuérdate de San Antonio en el desierto-. Disfruta de ella así como te corresponde. Entonces, si lo haces, tendrás más seguridad en ti mismo y en mi amistad. Cuanto más hombre seas, comprenderás que el adjetivo ´leal´ puede devenir un sustantivo. La desconfianza se te ahuyentará por completo y admitirás algunos consejos que pueden ayudarte a triunfar. El narrador de mi novela quería hacer de Flo un hombre culto y un atleta. Estás lleno de posibilidades. No las desaproveches. Me explico muy mal; no sé escribir sin corregir mil veces. Y, al explicarme mal, temo, naturalmente, ser mal interpretado. Quiero decir que tus recelos y desconfianzas respecto a la amistad desaparecerán si esa chica te soluciona el problema sexual: que adquirirás ´seguridad´ en ti y en los otros. Un abrazo.

Lorenzo (Palma de Mallorca, 28/ X/ 1959)

Do not go gentle into that good night

2006-06-11T11:21:00.000+02:00

Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against the dying of the light.
Though wise men at their end know dark is right,
Because their words had forked no lightning they
Do not go gentle into that good night.
Good men, the last wave by, crying how bright
Their frail deeds might have danced in a green bay,
Rage, rage against the dying of the light.
Wild men who caught and sang the sun in flight,
And learn, too late, they grieved it on its way,
Do not go gentle into that good night.
Grave men, near death, who see with blinding sight
Blind eyes could blaze like meteors and be gay,
Rage, rage against the dying of the light.
And you, my father, there on the sad height,
Curse, bless me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light.
-- Dylan Thomas

SI TUDAM ELS DIES, VIOLENTÍSSIM SERÀ EL GOIG DE LES NITS

2006-05-23T17:25:00.000+02:00

Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corda fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.

CANTS JUBILOSOS
Miquel Bauçà

República! Cartells i cartellistes (1931-1939)

2006-05-22T14:07:00.000+02:00

El cartellisme polític fou un dels mitjans propagandístics més eficaços de la dècada dels trenta, al costat de la premsa escrita i de la ràdio. Una eina a l’abast de totes les tendències ideològiques, que van fer servir els cartells per transmetre de manera efectiva els seus missatges a milers de ciutadans, i que evidencia la intensa activitat política, social i econòmica d’aquell moment.
A banda d’aquesta exposició, el Museu d'Història de Catalunya programa dues mostres més emmarcades en el 75è aniversari de la proclamació de la Segona República i el 70è de l’inici de la Guerra Civil. Són “Imatges inèdites de la Guerra Civil”, una exposició que evoca a través de més de cent cinquanta fotografies del fons d’imatges de l’Agència EFE i un centenar de textos, els anys més crítics de la història del segle XX per als espanyols. I l’altra exposició és “Catalunya en guerra i postguerra”, unes 60 fotografies dels fons de la família del fotoreporter Josep M. Pérez Molinos (1921-2004) que s’exposaran en aquesta mostra coorganitzada amb el Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Museu d'Història de Catalunya
Fins a l'11 de setembre
Preu: 2,40€

Veus

2006-05-17T19:48:00.000+02:00

Del més pregon de la nit
surten les veus més extremes:
la de l´home debatent-se
amb la mort, amb el seu cos,
la dels amants més insaciables
que pugnen per assolir resquícies
d´un últim plaer;
dolor o amor, però, tant és,
perquè tot es confon en aquesta hora extrema,
i ens espaordeix la semblança
de veus tan oposades.

Àlex Susanna

Benzina 3

2006-05-15T19:56:00.000+02:00

En el seu tercer número, Benzina li fa una sucosíssima entrevista a l'Empar Moliner i dedica un dossier a les incursions americanes de Wim Wenders. A mes, entrevistes al jove poeta basc Kirmen Uribe i a David Selvas, un conte inèdit de Pere Guixà i dues inquietants il·lustracions de Thomas Ott.

Producció gràfica de la Segona República i la Guerra Civil

2006-05-15T13:40:00.000+02:00

Amb motiu de la commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la Segona República, el Parlament de Catalunya exposa virtualment una acurada tria dels cartells conservats a la seva Biblioteca.

El catàleg recull una selecció de 263 cartells d'entre els 324 que constitueixen els cartells de la Col·lecció Fornas, del Parlament de Catalunya, que corresponen als períodes de la Segona República i de la Guerra Civil. La selecció d'imatges que conté aquest catàleg comprèn la reproducció dels 263 cartells i va acompanyada de la descripció de cadascun d'aquests i dels índexs. A banda de cartells pròpiament dits, entre els autors dels quals hi ha Bardasano, Bas i Blasi, Fontserè, Millà, Fried-Feld i Sim, també s'hi han inclòs alguns avisos i notificacions l'edició dels quals tenia un propòsit cartellístic.

Alguns dels cartells que s'hi poden veure:

Diari dels treballadors de la ciutat i del camp: òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya. [Barcelona]: Sindicat de Dibuixants Professionals UGT, 1936 (Barcelona: Grafos). 100 x 70 cm

Català Pic, Pere. Aixafem el feixisme [Barcelona]: Generalitat de Catalunya. Comissariat de Propaganda [1936]. 100 x 70 cm

100.000 voluntaris d'Espanya i Catalunya a la disposició del Govern per a la lluita històrica per les llibertats del nostre poble. [Barcelona]: Front Popular de Catalunya [ca 1936-1939]. 110 x 74 cm

Arriba el número 2 de Benzina

2006-04-07T20:09:00.000+02:00

Caram, com passa el temps... ja ha sortit el número 2 de Benzina. Aquesta vegada obren portada amb Kim Ki-duk i el cinema coreà, publiquen el primer conte traduït al català de John Cheever, entrevisten Robert Guédiguian, Anna Sahun i Dominique A ... I a més, crítiques de cinema, llibres, teatre i una historieta inèdita de Robert Crumb, una il·lustració de la Sònia Pulido, ressenya d'Antònia Font...

Més info a www.revistabenzina.com

Combustible cultural

2006-03-13T17:17:00.000+01:00

Benzina, la primera revista de tendències culturals en català

La revista Benzina ja és als quioscos i llibreries de Catalunya, Balears, País Valencià i Andorra. Amb una tirada de 10.000 exemplars, es tracta de la primera revista de tendències culturals en català. La publicació consta de 100 pàgines i es ven a un preu de tres euros. Benzina té com a editor a David Centol i pertany al grup Comunicació21. Al web de la revista hi podeu trobar els titulars i resums dels continguts, així com informació de la revista i promocions. Entre els continguts del primer número, amb portada dedicada al nou disc de Morrissey, destaquen també les entrevistes a Josep Maria Fonalleras, Beth Orton, Berta Marsé i Michael Haneke, entre d'altres. Així mateix, s'avança en exclusiva el primer capítol de Fins que et trobi, de John Irving. Pel que fa a l'opinió, a banda d'àmplies seccions crítiques, es compta amb les firmes de Sebastià Alzamora, Marcos Ordóñez, Enric Vila, Jordi Balló, Guillem Martínez i Pere Joan. El director de la revista és Àlex Gutiérrez, responsable editorial així mateix de Comunicació21 i de les altres capçaleres del grup.

Info extreta de la web Nació Digital

Recull macabre

2006-02-21T20:21:00.000+01:00

Antología de poetas suicidas
(1770-1985)
José Luis Gallero

Ardora Ediciones
Colección: Vanguardia Clásica
Madrid, 2005
Págs: 350

Precio: 17,50 EUR

Puede decirse que con el envenenamiento de Chatterton (1770) inicia el suicidio su edad moderna. La muerte del jovencísimo Chatterton es cantada por Keats, Coleridge, Shelley, Vigny. Su suicidio en la realidad y el de Werther en la novela proporcionan status intelectual a un acto que antes de eso se consideraba de pésimo gusto, a no ser que fuera motivado por falta de liquidez o cualquier otro capricho. El suicida sigue sin poder reposar en tierra sagrada, pero en adelante ocupará un puesto de honor en la mitología artística.
A la hora de hacer una «anatomía del suicidio» llama la atención que se den por igual los suicidas de vocación y los súbitamente inspirados. Entre los primeros, Kleist, Maiakovski, Crevel, József, Pavese, Sylvia Plath, Jens Bjorneboe... Pero más que la premeditación acaso admira la insistencia en el gesto. ¿De qué huía Ángel Ganivet cuando se arroja desde un vapor al Duina, y tras ser rescatado trabajosamente por los pasajeros aprovecha un descuido para sumergirse otra vez en la corriente helada? ¿Qué le da fuerzas a Yávorov, ciego a resultas de un anterior intento de suicidio, para ingerir veneno y, en previsión de algún accidente benéfico, volarse luego la tapa de los sesos? ¿Y a Antero de Quental para dispararse dos veces consecutivas? Costas Cariotakis, la noche del 20 de julio de 1928, se dirige al agitado Mediterráneo con la intención de acabar con su vida. Diez horas después la corriente le devuelve sano y salvo a la playa. Entonces regresa a su casa, se cambia de ropa, sale a desayunar, compra una pistola y se dispara una bala en el corazón...

Huían de su propia vida, de sus fracasos artísticos, de sus deseos siempre insatisfechos, de su exacerbada sensibilidad. Exploradores de vastos territorios del alma, expuestos a las más inclementes contradicciones, se encuentran en ocasiones en la tesitura de elegir la sensibilidad o la supervivencia. En todo caso no debemos creer que los poetas suicidas son una especie lánguida, sumida en un desánimo que le impide percibir lo que de grato tiene la existencia. Las vidas de estos muertos son un ejemplo de vitalidad extraordinaria. El peso de su sufrimiento no lastraba su paso, sino que por el contrario parecía dotarles de una maravillosa ligereza.

Documental sobre Miquel Bauçà

2006-02-06T11:31:00.000+01:00

Ja tenim data: el 10 de febrer!

El documental de Canal 33 celebra el cinquè aniversari amb un especial sobre Miquel Bauçà Info treta de Comunicació21

El documental, un programa de reportatges del Canal 33 dirigit per Jordi Ambròs, ha celebrat cinc anys en antena. Per commemorar aquest aniversari, el divendres dia 10 de febrer a les 23.00 hores s'emetrà un programa especial dedicat al poeta mallorquí Miquel Bauçà. Aquest espai televisiu ha acollit, durant tota la seva trajectòria, documentals d'autor, de creació o de cinema, on han tingut més importància la forma, la personalitat, la imatge i el llenguatge que el contingut en si. Inicialment emès des de TV3, la seva vocació de minories el va portar a Canal 33.

Tot i que El documental va néixer amb la voluntat de fomentar la producció pròpia, al final no ha estat possible: l'alt cost d'aquest format ho ha impedit. De fet, dels 175 reportatges emesos en els darrers cinc anys 129 són de producció aliena, 41 coproduccions i només cinc resultat d'una producció pròpia. La coproducció ha estat, llavors, la fórmula que els ha permès intervenir en l'elaboració d'una part important dels reportatges que s'han emès.

Miquel Bauçà, el poeta invisible

2006-02-03T19:02:00.000+01:00

Caldrà estar atents a la data d'emissió d'aquest documental...

Bauçà, el 'poeta invisible' es fa visible (Info treta de Vilaweb)

El documental 'Miquel Bauçà, Poeta invisible', explica les claus de l'obra i la persona. Per primera vegada es posen juntes totes les peces', ha dit Jordi Coca a VilaWeb. L'obra s'estrena quan fa un any que es va saber la mort del poeta.

'S'han dit tantes coses del Miquel Bauçà, explica Coca, que si bevia, que si era boig... Per això era important de posar ordenadament totes les peces damunt la taula'. Per Jordi Coca, el documental és una mena de trencaclosques clarificador. N'està molt satisfet: 'Crec que és un treball seriós que s'ha fet amb molt de respecte. No amaguem res, però no donem crèdit a les especulacions'. Hi ha un intent de desmitificar el personatge? Coca no ho veu clar: 'El cas Bauçà és com el cas Greta Garbo, que com més s'amagava més se'n parlava i més creixia el mite. Amb en Miquel passa igual: com més en parles, més es mitifica, de manera que no sé pas què passarà'.

El documental aporta dades biogràfiques (de nen a Mallorca, el pas pel seminari i la sortida, el servei militar, l'arribada a Barcelona...); aporta el testimoni de persones que hi van tenir relació, com el poeta Bartomeu Fiol, els escriptors Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, i el psiquiatre que el va visitar, Pep Clusa, una de les companyes dels últims anys, Amor Estadella, l'editor Bernat Puigtobella, la germana del poeta, Maria.... Aquestes aportacions es combinen amb parts de ficció, en blanc i negre, que acosten fragments de l'obra. L'actor Pep Tosar fa de personatge que prova d'ordenar tot el material i, en certs moments, representa algunes vivències de Bauçà'.

Una de les dificultats del documental ha estat la manca d'imatges de l'escriptor. Hi ha pocs segons de vídeo i mitja dotzena de fotografies de poca qualitat. Villaronga ha enregistrat a Mallorca i a Barcelona i, entre més recursos, recorre indrets que agradaven a Bauçà: el bar Estudiantil, el cementiri de Montjuïc, l'antic barri xinès...

'Miquel Bauçà, Poeta invisible' s'emetrà aviat al Canal 33, coincidint amb el cinquè aniversari del programa 'El documental'. La peça dura 57 minuts i té el suport de l'ICIC i l'Institut Ramon Llull.

Lectura recomanada (sobre l'Estatut)

2006-01-27T12:25:00.000+01:00

L'anàlisi de Salvador Cardús que publica l'Avui és, al meu entendre, magistral.

Algunes perles:

Maragall té prou pena per la rebregada de la seva proposta de reforma de l'Estat des de Catalunya. No ha estat possible ni en aquest moment tan "històric". A l'"Escolta, Espanya" li han respost amb un "Tu, calla".

Ni l'acceptació plena del text aprovat al Parlament no hauria pogut canviar una cultura política espanyola -ni, per tant, la seva idea d'Espanya- que, com ha demostrat a bastament, arrossega un enorme dèficit democràtic. Quan un sistema tolera tan bé el recurs a la mentida, a l'insult i a la xenofòbia per defensar-se de l'horror a la diversitat, i tot sense provocar cap reacció apreciable entre el seu món mediàtic, intel·lectual, econòmic, polític o judicial, és que té un problema el nom del qual no goso ni dir.

El fiasco de l'Estatut que defensava el nostre Parlament, però, té dues causes profundes. Una, haver menystingut què és Espanya. L'altra, desconnectar, per ignorància o per supèrbia, del que és Catalunya.

Article sencer

Torna Humor Amarillo!

2006-01-26T19:21:00.000+01:00

Cuatro reposa a partir d'aquest cap de setmana el mític concurs emès ja fa uns quants anys per Telecinco. La llàstima és que no mantenen els comentaris originals i hauria tingut molta gràcia sentir de nou el relat que en feien uns comentaristes molt catxondos (Juan Herrera y Miguel Ángel Coll). Gràcies a ells, les proves que havien de superar els concursants per conquerir el castell del general Takeshi (el gran takeshi Kitano) rebien noms tan suggerents com "Rollitos de primavera", "Zamburguesas", "El laberinto del chinotauro", "La tabla de planchar" o "Los cañones de Nakasone". Més info sobre el concurs a http://www.takeshicastle.tk/

Els rollitos de primavera

Un altre Chindogu!

2006-01-23T18:42:00.000+01:00

The Velcro Home Jogger: the economic alternative in home fitness

Save the price of an expensive powered jogger's treadmill with this at a fraction of the price! Shod in special trainers with male "hook" velcro, the exerciser jogs on the spot over a specially designed mat of female "loop" velcro. The interaction between the two velcro surfaces produces sufficient resistance to require considerable physical effort. Ambitious indoor joggers may wish to consider carpetong their entire house with loop velcro to vary the available jogging landscape, or keep fit while they do the housework.

Autoestima

2006-01-20T17:23:00.000+01:00

CONTRA JAIME GIL DE BIEDMA

De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso,
dejar atrás un sótano más negro
que mi reputación —y ya es decir—,
poner visillos blancos
y tomar criada,
renunciar a la vida de bohemio,
si vienes luego tú, pelmazo,
embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes,
zángano de colmena, inútil, cacaseno,
con tus manos lavadas,
a comer en mi plato y a ensuciar la casa?

Te acompañan las barras de los bares
últimos de la noche, los chulos, las floristas,
las calles muertas de la madrugada
y los ascensores de luz amarilla
cuando llegas, borracho,
y te paras a verte en el espejo la cara destruida,
con ojos todavía violentos que no quieres cerrar.
Y si te increpo,
te ríes, me recuerdas el pasado
y dices que envejezco.

Podría recordarte que ya no tienes gracia.
Que tu estilo casual y que tu desenfado
resultan truculentos
cuando se tienen más de treinta años,
y que tu encantadora
sonrisa de muchacho soñoliento
—seguro de gustar— es un resto penoso,
un intento patético.
Mientras que tú me miras con tus ojos
de verdadero huérfano, y me lloras
y me prometes ya no hacerlo.

Si no fueses tan puta!
Y si yo supiese, hace ya tiempo,
que tú eres fuerte cuando yo soy débil
y que eres débil cuando me enfurezco...
De tus regresos guardo una impresión confusa
de pánico, de pena y descontento,
y la desesperanza
y la impaciencia y el resentimiento
de volver a sufrir, otra vez más,
la humillación imperdonable
de la excesiva intimidad.

A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos.
Oh innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!

Apunt biogràfic (extret del programa Aleph):

Neix a Barcelona l'any 1929. Els seus pares, vinculats al sector financer i als negocis d'ultramar, s'havien establert a la ciutat procedents de Castella. El petit Jaime passà la Guerra Civil a Nava de Asunción (Segovia).

Cursa el Batxillerat a l'Institut Lluís Vives, a Sarrià, i la seva primera joventut estarà marcada pels estius a Castella i la vida burgesa barcelonina: vetllades al Liceu, natació, tenis, i equitació al Club de Polo.

L'any 1946 ingressa a la Facultat de Dret i allà entra en contacte amb Carlos Barral, Joan Reventós, Alberto Oliart i Antoni de Senillosa amb els quals assisteix a un seminari d'economia que dirigeix Fabià Estapé. Coneix també Josep Maria Castellet que l'introduirà en el "realisme crític".

Des de l'any 1955 treballa a Tabacos de Filipinas. Primer com a membre de l'equip de l'Assessoria Jurídica i posteriorment com a assessor personal del president de la multinacional , Manuel Meler.

Malalt de SIDA, mor a Barcelona el 8 de gener de 1990. La seva trajectòria com a poeta havia acabat molts anys abans, potser perquè de la vocació literària en va destacar la passió per la lectura o potser, perquè com ell mateix va dir "...yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema..."

OBSCURITAT D'ON PROCEDEIXO...

2006-01-04T19:16:00.000+01:00

Obscuritat d'on procedeixo,
t'estimo més que no la flama
que el món delimita,
il.luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l'obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s'agiti prop d'aquí.

Crec en les nits.

Pasolini segons Albertí... i la presidència austríaca de la UE

2005-12-30T19:25:00.000+01:00

Quan es compleixen trenta anys del seu assassinat (encara per resoldre), Pasolini torna al teatre català de la mà de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé. L'obra, PPP, és imprescindible per conèixer un dels pensadors més lúcids i honestos del segle. (Al Teatre Lliure fins el 15 de gener)

Però el llegat de Pasolini arriba més lluny... concretament fins a l'ara gèlida Àustria, on alguns creatius s'han empescat una divertídissima campanya de publicitat coincidint amb l'inici, el proper gener, de la presidència semestral austríaca de la Unió Europea. Els anuncis (ja retirats) representen boniques escenes quasi-porno. Un dels autors, l'espanyol Carlos Aires, és el responsable d'un cartell on apareixen tres actors despullats amb màscares de Bush, Chirac, i la reina d'Anglaterra, protagonitzant un bonic triangle sexual. Segons Aires, l'escena és un homenatge a Pasolini. Un altre dels cartells polèmic, de la sèrbia Tanja Ostojic, mostra un primer pla del tanga d'una noia on les estrelletes de la UE encerclen aquella zona tan íntima. L'artista volia reproduir el quadre de Courbet "L'orígen del món".

Tornem amb els chindogus! Avui el 6

2005-12-28T14:05:00.000+01:00

The Driver-Drier: improves the swing, dries the laundry

Another two-in-one Chindogu labour saver, the Driver-drier not only does a fine practical job, it also goes a long way to restoring matrimonial harmony in households where golf widows have reached a point of dispair. The golfing husband gets to practice his swing, while his wife has the satisfaction of finally seeing her partner contribute to the mountain of household chores.

Novice golfers should be careful not to swing those pristine whites too close to the grass, or the effect on matrimonial harmony may be swiftly reversed.

Qix

2005-12-13T02:48:00.000+01:00

Gràfics 3D? Animacions de vertigen? Escenaris amb qualitat de cine? ¿Qui necessita això quan es pot jugar a Qix? El joc és original del 1981 (de la casa Taito) i amb quatre xavos aconseguia enganxar les mans als comandaments de les màquines dels recreatius. Ara, gràcies a diversos emuladors disponibles a internet els lúdistes podem retrobar amb aquells jocs depurats on la imaginació suplia les mancances tècniques.

Us animo, si sou de la colla Spectrum i similars, a recordar els vostres cutre-jocs preferits. Aquells que van aconseguir que avui dia lluiu unes precioses ulleres o lentilles, en record de tantes tardes al redós de la càlida pantalla ultraviolada del televisor.

Un altre regal

2005-12-12T19:40:00.000+01:00

A més del Cu-Cut!, aquest any he rebut un altre regal valuosíssim. És l'edició en DVD de I Vitelloni , editada per Criterion. Aquesta empresa atresora un dels millors catàlegs cinematogràfics que existeixen: Renoir, Godard, Kurosawa, Cocteau, Fellini, Bergman, Tarkovsky, Hitchcock, Fuller, Lean, Kubrick, Lang, Sturges, Dreyer, Eisenstein, Ozu, Sirk, Buñuel, etc. Però el que la fa excepcional és el respecte que tenen per l'obra i per l'autor. Així, editen les pel·lícules en versió íntegra i amb el format original, restauren la imatge i el so, milloren les traduccions pels subtítols... i quan poden, col·laboren amb els mateixos directors per aconseguir la versió més fidel. Habitualment hi inclouen també documentals i entrevistes. En fi, una passada...

I parlant de la peli, us passo una mena de crítica que he trobat a la web elamante:

Los inútiles
Todos somos vitelloni
I Vitelloni, Italia, 1953, dirigida por Federico Fellini.

“Me gustan los naufragios”, repetía Fellini, quien creía que la decadencia era fundamental para todo renacimiento. Y con el naufragio del neorrealismo, quien fuera ayudante de Rossellini en Roma, ciudad abierta y Paisà, diseñó un mundo con I Vitelloni como estación inicial. La Romaña como cosmos: el Fellini esencial consiste en un puente tendido entre Los inútiles hasta Amarcord, pasando por Ocho y medio.

A diferencia de lo que sucede con monumentos como La dolce vita, tan íntimamente ligada a su época y geografía como para apreciarse hoy como ejemplar documento histórico, y en sentido inverso a lo que ocurre con La strada, donde el énfasis sentimental y el exceso poético tienden al denso subrayado de sus personajes y a la perseverancia en un patetismo que hoy nos es distante, Los inútiles fluye ligera como en los tiempos de su estreno. Casi sin historia pero con un nudo de pequeños relatos (o retratos) en esbozo, Fellini traza sus sketches feliz de poder enamorarse de sus marionetas al tiempo de percibirlas con cordial ironía. Y el espectador acompaña ese mundo donde la acción dramática queda limitada a una actividad entre ansiosa y perezosa, gozosa y levemente insensata. Fellini recordaba de Los inútiles, ante todo, el cuadro de sus muchachones en el muelle, avistando la niebla y con el viento agitando sus abrigos. Agreguemos las bajadas a la playa, las corridas para guardarse del chubasco y los vagabundeos insomnes por el empedrado, mientras la gente productiva repone fuerzas para el día siguiente, en suma, la insistencia en lo leve hasta llegar al alma de cada personaje. En I Vitelloni hay concursos de belleza, imágenes de santos, bailes de carnaval, máscaras y monstruos. Pero sobre todo hay seres vivos que íntimamente reconocemos como nuestros semejantes, y dejan reconocer ese entrañable vitellone escondido en cada espectador.