Informació i interpretació

Espanyol d'esquerres

2005-12-10T23:20:00.000+01:00

Reprodueixo un altre text que està passejant-se per internet i que ens fa veure que a Espanya també hi ha progressistes, i que no tots els madrilenys fan boicot als productes catalans.

BRINDEMOS CON CAVA

Anoche volvía yo a casa en metro, como a la una y media de la madrugada. Era uno de los últimos trenes y el vagón iba con bastante gente, casi toda en silencio. Poco antes de llegar a mi estación, un señor de pie junto ala puerta comenzó a gritar: "Estas navidades, Sidra El Gaitero: para que se jodan Carod y Zapatero". Lo repitió tres veces, sonriendo, posiblemente algo borracho. Unos jóvenes sentados algunos metros más allá rieron la gracia y uno de ellos incluso aplaudió. El resto del vagón, yo incluido, guardó silencio.

Tal vez a quienes no viváis en Madrid no os resulte una anécdota importante ni significativa de cómo están yendo las cosas. Pero yo, que ahora estoy por aquí, he tenido oportunidad de presenciar situaciones semejantes.El otro día, en un chat de internet, apareció un plasta repitiendo una y otra vez el mismo mensaje: "no compres cava". No le di importancia. Le dije que se callara y se puso borde, pero el asunto no me preocupó. Tampoco me pareció grave en sí mismo el letrero que vi al día siguiente en un bar "castizo" del centro: "No vendemos cava". Pero al final, todos esos detallitos, sumados, fueron asustándome.

La experiencia de anoche en el metro fue la gota que colmó el vaso. Porque la sensación de anoche en el metro me parecía sacada de "Cuéntame", o mejor aún, de una serie de televisión que transcurriera en los primeros meses del 36. Era sórdida. Sentí impotencia.

Aún hoy no me he perdonado no haber respondido "Tomad de postre crema catalana para que se jodan Rajoy, Acebes y Zaplana". O algo similar. No me preocupan las pérdidas de la industria del cava. A lo sumo, me puedo sentir solidario con los efectos que un boicot pueda tener en los puestos de trabajo de dicha industria, donde hay trabajadoras y trabajadores que tienen opiniones de todo tipo sobre el Estatut. Carod y Zapatero sabrán defenderse a ellos mismos, supongo; tampoco me quitan el sueño. Lo que sí me preocupa, y mucho, es la penetración en cada vez más gente de los mensajes sesgados, populistas y demagógicos de la derecha más rancia y más rastrera sin que por nuestra parte, la de quienes estamos en esta otra mitad, no hagamos gran cosa para dar respuestas contundentes. Les estamos dejando el camino libre. Mi única preocupación por la posibilidad de que ese boicot tenga éxito es a lo que se atreverán después. Tras los ladridos de la derecha casposa y ultraconservadora sobre los matrimonios de lesbianas y gays, sobre la reforma educativa, sobre el archivo de Salamanca, sobre el proceso de paz en Euskalherria... ¿a qué se van a atrever?, ¿qué es lo próximo que van a buitrear utilizando las pulsiones más primarias de todo un sector de población que por egoismo, por conservadurismo o por desinformación, van a seguir sus mensajes con cada vez más rabia, más agresividad y más falta de respeto? Os propongo que estas navidades compremos el doble de cava de lo habitual, de lo que teníamos previsto. Si sobra -aunque lo más probable es que os lo bebáis todo, pillines- lo guardáis para el cumpleaños o el aniversario.

Que no se note ni una décima de descenso en la demanda de cava. Más aún: que suba, que estas navidades se venda más que nunca. Y con ese cava, brindemos para que el año 2006 sea cuando la gente progresista volvamos a protagonizar movilizaciones y formas de autoorganización para cortarle el paso a esa piara de cerdos (con perdón de los cerdos). Lo hicimos hace muy poco...¿os acordáis? Conseguimos sacar las tropas de Irak y echamos de la presidencia del gobierno al facha. Eso fue anteayer. No se te olvide.

No te confíes que igual el 2007 será ya tarde. Manos a la obra.

Pásalo.

L'esCOPEta d'insults!

2005-11-28T01:25:00.000+01:00

http://boicope.blogspot.com/

Recomano aquest blog on publiquen quasi diàriament els millors comentaris de Federico Jiménez Losantos.

Vomitar sobre Catalunya és fàcil, llegeix com!

ATENCIÓ: Aquesta pàgina no és recomanada per persones amb problemes cardiovasculars o una exagerada estima al diàleg, la tolerància o Catalunya

Ficció d'una presumpta ficció

2005-11-25T16:36:00.000+01:00

Tenia una bossa plena de monedes de plata. Vaig fingir sentir-me culpable per haver venut el meu mestre, però el pes de les espurnes de riquesa que tenia a la mà era suficient per oblidar aquell desagradable sentiment. Vaig fer veure que parava boig, que no era conscient del que havia fet, i vaig fugir sol. Només amb les meves monedes.

Lluny dels altres, vaig sospesar la plata. Sense haver de donar explicacions a ningú, podia comprar luxes que mai hauria pogut arribar a imaginar. Ell ens podia donar pa infinit, algunes vegades peix. Fins i tot, ens entretenia amb contes que ens embadalien i ens feien ser una mica millors. Però plata... ell no en tenia.

Així que havent renunciat a tota la meva vida passada, vaig marxar muntanya amunt. Deixava enrere la família i tots els coneguts, que ara m’odiarien, així com el mestre, a qui l’esperava un final de ben segur molt fosc. Portava amb mi una bossa plena de monedes i un fort sentiment de contradicció. Estava feliç per la nova vida que m’esperava, però en certa manera ja enyorava la meva dona. Però no em sentia culpable. Haig de reconèixer que en certs moments vaig dubtar sobre si estava bé el fet que hagués abandonat la meva dona i el meu fill, però estava convençut que m’odiarien pel que havia fet.

Al bosc vaig tenir molt temps de reflexionar sobre el que havia fet i vaig concloure que molta gent em deuria envejar en aquell precís moment. Estava sol però era ric, havia estat més llest que la resta. Havia guanyat diners facilitant un fet que hauria succeït igualment. El mestre no podia viure en una societat com aquella. Jo només havia facilitat les coses.

Ja no valia la pena pensar-hi més i vaig passar dies caminant sol. Cada hora que passava més trobava a faltar els petons de la meva estimada. Amb els minuts que passaven lentament començava a pensar que canviaria alguna moneda per la companyia de la meva dona, i fins i tot per la del meu fill. Però era massa tard. Si no m’odiaven per haver venut el mestre, els repugnaria que hagués fugit sense ells.

Cada dia era més feixuc, tot i que em trobava gent que no em coneixia i em venia aliments, la meva ànima tenia set d’abraçades. Vaig dedicar alguna moneda a companyies passatgeres, d’una sola nit. Però sempre em despertava sol, i em calia tornar a veure la meva família. Si em decidia a tornar, qualsevol deixeble, per bondadós que fos, em mataria; si continuava d’aquella manera, moriria de soledat.

Les monedes de plata anaven desapareixent en mans de dones que es venien darrere les oliveres. Tapades de cap a peus, amb un mocador al cap, es passejaven fins que algú les cridava. Algun cop em va venir el cap les vegades en què el mestre defensava aquestes prostitutes, provocant escàndols inusitats. És una cosa que mai vaig arribar a entendre. Aquelles dones indecents, que embrutaven l’honor dels seus pares i homes, no es mereixien sinó la mort. Però m’havia de veure esclau dels seus serveis, i m’havia d’empassar l’orgull acostant-me a aquelles dones d’ànima impura i somriure maliciós.

Em quedaven la meitat de monedes, la meitat d’orgull, i tres o quatre records del mestre. Gràcies a ell havia aconseguit trenta monedes de plata, però les hauria tornat totes només per tornar a estar amb la meva família. Maleït mestre!

Un vespre dels que voltava neguitós per les oliveres vaig trobar la silueta d’una dona molt especial. D’alguna manera em va fer pensar en la meva estimada, a qui ja feia massa dies que no veia. Ja que no podia tornar-hi, estava decidit a gastar fins l’última de les meves monedes per passar alguna nit amb aquella prostituta que per alguna estranya raó em va fer sentir com si pogués tornar enrere en el temps.

M’hi vaig acostar fent soroll amb les monedes de plata, deixant clar el que volia i el que estava disposat a pagar. La noia no va trigar gens a girar-se. Jo tampoc vaig trigar gaire a reaccionar. Era ella. La meva dona. La seva cara, demacrada. Els seus ulls, tristos. Al canell, el collaret del nen...

Vendre el mestre era una cosa però portar la meva família a la misèria mentre jo em gastava la plata en prostitutes n’era una altra. Havia convertit la meva dona en una puta. El meu fill havia mort de gana! No vaig tenir el valor ni de pagar-li per la mirada que em va fer. Vaig fugir corrent, allunyant-me cada cop més dels crits muts que la meva dona feia darrere meu.

Al capdamunt de la muntanya hi havia els arbres més robustos. Un cop hi vaig arribar, vaig deixar caure la bossa amb les monedes de plata i vaig intentar pensar què havia fet malament. No vaig aguantar prou estona per saber-ho.

El tresor de les escombraries

2005-11-08T18:50:00.000+01:00

La saviesa dels contenidors de Sabadell...

A les portes del govern gallec

2005-06-24T16:33:00.000+02:00

El nauFraga

Manuel Fraga s'ha quedat a pocs vots de revalidar la seva majoria absoluta. Ha aconseguit malgrat tot, uns excel·lents resultats electorals que arriben al 45% dels vots. Per sort, aquest alt percentatge no és suficient per governar, ja que sembla que socialistes i nacionalistes governaran en coalició.

No és cap novetat, la tendència en les últimes eleccion han anat afavorint els partits més progressistes en detriment dels conservadors. Però a Galícia això sí que és novetat. Des de 1990 un franquista governava la Xunta gallega.

Manuel Fraga Iribarne va ser ministre d'informació i turisme del 1962 al 1969, vice-president del govern d'Arias Navarro i ministre de governació els últims anys del règim. Un cop iniciada la transició va ser apartat del poder per Adolfo Suárez, i va fundar el seu propi partit: Alianza Popular (AP).

Va obtenir resultats molt discrets fins que la Unión de Centro Democrático es va descomposar, donant molts polítics i vots al seu partit, que va convertir-se en el Partido Popular. Sota el lideratge de José María Aznar arribarien al poder central l'any 1996.

Encara que són conegudes les postures de dretes d'aquest partit, i els seus orígens, sovint costa de pair que un ministre de Franco, un dictador, rebi el suport majoritari d'una societat, en teoria, democràtica. Deu ser una senyal de l'estancament de la societat gallega en unes posicions molt i molt conservadores. Si no és així, com ha pogut governar durant 15 anys un home que ha deixat anar aquestes perles de declaracions?

"Si se ponen tontos, se les pega un cañonazo y punto"

"Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939, y estamos dispuestos a volver a ocuparla tantas veces como sea necesario, y para eso estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Entonces, ya saben ustedes lo que hay, y aquí tengo el mosquetón para volver a utilizarlo"
"El franquismo hizo un gran servicio a occidente"

1961

"Franco, el héroe hecho padre, que vela día y noche sobre la paz de su pueblo"

1966

"Cuando llegue la hora de los puños, ya veremos quien tiene más"

1977

"Es evidente que el glorioso alzamiento popular del 18 de julio de 1936 fue uno de los más simpáticos movimientos político-sociales de que el mundo tiene memoria. Los observadores imparciales y el historiador objetivo han de reconocer que la mayor y la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido, que preparaba la más siniestra de las revoluciones rojas desde el poder." (Oficina de Información Diplomática. 1949)

Matrimoni entre catòlics?

2005-06-18T01:25:00.000+02:00

Recomanat llegir aquest text que circula per correu electrònic. A més de molt interessant, és divertidíssim i es planteja:

Es pot permetre el matrimoni entre catòlics?

Estic completament a favor de permetre el matrimoni entre catòlics. Em sembla una injustícia i un error tractar d'impedir-los-hi. El catolicisme no és una malaltia. Els catòlics, malgrat a molts no els agradin o els semblin estranys, són persones normals i han de posseir els mateixos drets que les altres, com si fossin, per exemple, informàtics o homosexuals.

Sóc conscient que molts comportaments i trets de caràcter de les persones catòliques, com la seva actitud gairebé malaltissa cap al sexe, poden semblar-nos estranys. Sé que, fins i tot, podrien esgrimir-se arguments de salubritat pública, com el seu perillós i deliberat rebuig als preservatius. Sé també que molts dels seus costums, com l'exhibició pública d'imatges de torturats, poden incomodar a alguns. Però això, a més de ser més una imatge mediàtica que una realitat, no és raó per a impedir-los l'exercici del matrimoni.

Alguns podrien argumentar que un matrimoni entre catòlics no és un matrimoni real, perquè per a molts d'ells és un ritual i un precepte religiós davant el seu déu, en lloc d'una unió entre dues persones. També, atès que els fills fora del matrimoni estan greument condemnats per l'església, alguns podrien considerar que permetre que els catòlics es casin incrementarà el nombre de matrimonis pel "què diran" o per la simple recerca de sexe (prohibit per la seva religió fora del matrimoni), incrementant amb això la violència a la llar i les famílies desestructurades. Però cal recordar que això no passa només en les famílies catòliques i que, atès que no podem ficar-nos en el cap dels altres, no podem ni hem de jutjar les seves intencions ni les seves motivacions.

D'altra banda, el dir que això no és matrimoni i que hauria de ser anomenat d'una altra manera, no és més que una forma una miqueta maliciosa de desviar el debat a qüestions semàntiques que no vénen al cas: Encara que sigui entre catòlics, un matrimoni és un matrimoni, i una família és una família.

I aprofitant aquesta al·lusió a la família tractaré un altre tema candent sobre el qual espero que la meva opinió no resulti massa radical: També estic a favor de permetre que els catòlics adoptin fills. Alguns s'escandalitzaran davant una afirmació d'aquest tipus. És probable que algú respongui amb exclamacions del tipus de "Catòlics adoptant fills? Aquests nens podrien fer-se catòlics el dia de demà!". A aquest tipus de crítiques responc: Si bé és cert que els fills de catòlics tenen molta major probabilitat de convertir-se al seu torn en catòlics (al contrari que, per exemple, ocorre en la informàtica o l'homosexualitat), ja he argumentat abans que els catòlics són persones com els altres. Malgrat les opinions d'alguns i als indicis, no hi ha proves evidents que uns pares catòlics estiguin pitjor preparats per a educar a un fill, ni que l'ambient religiosament esbiaixat d'una llar catòlica sigui una influència negativa per al nen. A més, els tribunals d'adopció jutgen cada cas individualment, i és precisament la seva feina (i la fan bé) determinar la idoneïtat dels pares.

En definitiva, i malgrat les opinions d'alguns sectors, crec que cal permetre també als catòlics tant el matrimoni com l'adopció. Exactament igual que als informàtics i als homosexuals.

Els rics perdonen... a canvi de què?

2005-06-13T17:56:00.000+02:00

18.000.000.000$

Els ministres de finances dels 7 països més rics del món i Rússia (G-8) han aprovat condonar el deute que els 18 països més pobres del món* tenien amb el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i el Banc Africà de Desenvolupament. Del deute que aquests països pobres tenen amb cada país ric, no se n'ha parlat. En qualsevol cas, els països beneficiats per la mesura s'estalviaran gairebé 40.000 milions de dòlars (33.000 milions d'euros), que és el que els hauria costat pagar els 18.000 milions de dòlars que devien, més els interessos.

És sense cap mena de dubte, una bona notícia, tot i que no sabem com s'administraran aquests diners que no hauran de pagar (en el cas de que els estats pobres disposin d'aquest capital). De totes maneres, s'ha parlat poc del comunicat del G-8 en què s'explica que els països beneficiats hauran d'aixecar qualsevol restricció a les inversions privades externes o internes. Com sempre, com mai, res és gratuït. Com ha fet sempre el sistema capitalista, canvia diners per política. Ara les multinacionals podran envair més fàcilment el mercat africà i americà.

*(països als que es perdona part del seu deute extern): Benín, Bolívia, Burkina Faso, Etiòpia, Ghana, Guyana, Hondures, Madagascar, Mali, Mauritània, Moçambic, Nicaragua, Níger, Ruanda, Senegal, Tanzània, Uganda y Zambia

Contra el periodisme incendiari

2005-06-07T19:27:00.000+02:00

Com fer fora a Jiménez Losantos

Si mai has sentit La mañana de la COPE, hauràs comprovat com es manipula toscament. Federico Jiménez Losantos ataca directament i sense escrúpols a qualsevol que no comparteixi les seves opinions, i a més d'insults, pronuncia conclusions incendiàries sobre la fi d'Espanya i sembla que amb ella, del món.

No sembla que aquests valors siguin els de la Conferència Episcopal, a qui un periodista ha dirigit una queixa a la qual es pot donar suport a través d’internet. Demana la retirada de Losantos i, de moment, s'hi han adherit més de 1000 persones. El periodista en qüestió és Ricardo J. Royo-Vilanova, i el blog des del que ha emprès la campanya contra Losantos s’anomena A sueldo de Moscú. Novament cal tornar a citar aquesta pàgina, sobre la qual tractava el primer article d’aquest blog.

Per conèixer la iniciativa o donar-hi suport:
Iniciativa ciudadana por la retirada de Federico Jiménez Losantos de La Mañana de la COPE

Rebuig al Tractat Constitucional

2005-06-01T21:06:00.000+02:00

Saber dir NO

Quan som petits, ens haurien d'ensenyar a dir NO a tot allò que no ens sembla bé. Hauríem d'aprendre a confiar en el nostre criteri, i sobretot, a tenir criteri. Sigui qui sigui qui ens vol convèncer, caldria que fóssim capaços de dubtar, més encara, si es tracta de polítics que pretenen entabanar-nos.

Doncs a l'Estat Espanyol, aquest esperit crític no va aparèixer davant de la Constitució Europea. Es va votar pel SÍ conformista, ignorant i poc entussiasta. Ara que França i Holanda han votat, també per referèndum, un NO rotund a aquesta Constitució sembla que s'obrin els ulls de molta gent, que malgrat intentin atribuir el resultat a raons internes, seran incapaços d'afirmar-ho si és que més països encara tanquen la porta al tractat constitucional. De moment a Dinamarca i Luxemburg (propers països que hauran de votar per referèndum) el NO a començat a créixer en les enquestes.

NO comentaré ara les raons pel no, perquè "això no toca", però cal reflexionar sobre les diferents respostes que ha provocat un mateix text en diferents Estats. I sobretot, cal parar especial atenció a com actuaran a partir d'ara els caps d'Estat, que sense gaire pudor, desautoritzen la veu del poble, i intentaran que al major nombre de països possibles s'accepti el text per via parlamentària (classe política) enlloc d'una consulta popular directa.

Una última reflexió:

Hauria guanyay el SÍ a l'Estat Espanyol si el referèndum s'hagués celebrat avui?

Adéu a Déu?

2005-05-22T23:41:00.000+02:00

"Et dic que tots dos som ateus. Jo simplement crec en un déu menys que tu. Quan entenguis per què descartes a tots els altres possibles déus, entendràs per què jo descarto al teu" (Stephen Roberts parlant amb un cristià)

Fa segles, desenes de segles, que els éssers humans han recolzat la seva existència en la creença d'algun déu. També en fades, monstres, profetes, etc. Fa més de 2000 anys, però, va néixer un activista social, un radical molt perillós. Fill de fuster... fill de mare verge. La qüestió és que era un home molt savi, sabia com millorar aquella societat, era conscient que estava en un món injust i tenia idees per canviar-lo.

Com gairebé tothom en aquella època, creia en Déu. Però ell volia anar més enllà i trencar les velles normes de la religió que ja no s'adaptaven a la societat de l'època. Ell va trencar amb els conservadors, i ells el van matar. Tot i així el seu missatge va calar suficient per què la gent del seu voltant continués lluitant pels seus ideals, que amb el temps, es van anar desvirtuant. Finalment, els revolucionaris van aconseguir imposar la seva ideologia, la seva religió.

Avui en dia aquells revolucionaris són els nous conservadors. De nou, la religió ha quedat obsoleta. Aquset cop, però, la situació no és la mateixa que aleshores. Actualment la població "culta" representa una part molt important de la societat, i l'escolarització és gairebé total. Poc o molt, les supersiticions queden enrere i la ciència explica a la totalitat de la població allò que abans s'havia d'explicar amb fàbules. La religió resta inútil.

Per molts, ja no cal adaptar les creences irracionals a la nova societat. Pensen que ja és prou madura per presindir-ne. I a la vegada, les esglésies cristianes més conservadores (ortodoxa i catòlica) s'entesten a imposar el seu criteri al de la majoria de la població. I és que en temps de democràcia ja no té sentit que l'església catòlica defensi les posicions dels seus creients com un "lobby" més. Els creients també voten. I així mateix passa amb musulmans, jueus (...Israel) i desenes de religions d'arreu del món.

Ara està de moda dir que "jo no crec en Déu, crec en algo... però no en l'església". Però qui és, que educat en un entorn religiós, no ha resat a "Nostre Senyor" en un moment de desesperació?

De totes maneres, val més la pena pensar per un mateix. La FE, de moment, jo me la guardo per alguna emergència.

Igualtat entre sexes?

2005-05-21T12:40:00.000+02:00

DONES

El 16 de maig el parlament de Kuwait ha reconegut el dret a vot femení. L’emir d’aquest Estat, que encara conserva un gran poder, es va comprometre després de la invasió estadounidenca l’any 1990 a concedir aquest dret en reconeixement a l’activa participació de les dones en la resistència contra l’ocupació. Els fonamentalistes musulmans i les tribus tradicionals beduïnes s’han oposat sempre aquest dret, però finalment el país més liberal del Golf ha cedit a les pressions de grups cada cops més actius que demanaven aquest dret i del propi emir, que ho recolzava.

A l’Estat espanyol, les dones voten des de fa més de 70 anys (no és molt de temps), però tot i així també va caldre una llarga lluita per aconseguir-ho. I malgrat tot, no es pot dir que hi hagi igualtat entre homes i dones.

El Fòrum Econòmic Mundial ha publicat un informe sobre la discriminació sexual a 58 països, i l’Estat espanyol ha quedat en la posició 27 del ranking. Tot i que figura en una posició destacada en salut i benestar (5è lloc), en la participació política de la dona ocupa una posició mitja (27è) i en participació i oportunitats econòmiques ocupa els pitjors llocs (45è i 34è respectivament).

Els països nòrdics que ocupen les primeres posicions tenen una mentalitat més liberal que fa que siguin els estats menys sexistes del món. Així aprofiten més el seu potencial econòmic utilitzant tots els sectors de la seva societat, i protegint-ne els que tenen més riscos de ser discriminats negativament. Tot i això, a cap estat del món s’ha aconseguit la igualtat total.

Heus aquí el “Top-20” dels estats més igualitaris de l’estudi, hi ha sorpreses:

1. Suècia
2. Noruega
3. Islàndia
4. Dinamarca
5. Finlàndia

6. Nova Zelanda
7. Canadà
8. Regna Unit
9. Alemanya
10. Austràlia
11. Letònia
12. Lituània
13. França
14. Holanda
15. Estònia
16. Irlanda
17. Estats Units
18. Costa Rica (1r país llatinoamericà)
19. Polònia
20. Bèlgica

Però hi ha tants llocs (a Catalunya, per exemple) on les dones cobren menys per fer la mateixa feina...

Dia Internacional del Comerç Just

2005-05-14T10:33:00.000+02:00

ESCLAUS DEL SEGLE XXI

Avui, dia 14 de maig, Dia Internacional del Comerç Just, Setem i News! (Xarxa Europea de Botiguers de Comerç Just), llancen una campanya per denunciar les condicions laborals que afecten a milions de menors.

La campanya "Defensa els SEUS drets!" contra l'explotació laboral infantil i pel comerç just vol denunciar la situació de 180 milions de menors que, segons l'Organització Mundial del Treball, estan exposats a situacions d'"extrem perill" per a la seva integritat física i, en ocasions, a unes condicions semblants a les de l'esclavatge. Tot per un sou.

Cal que tothom s'impliqui en campanyes d'aquest tipus i donem el màxim suport a les iniciatives que ajudin a millorar les condicions dels esclaus dels nostres temps. No hem de deixar que aflori el nostre esperit paternalista, però, i compadir els pobres treballadors del Sud. No és un problema aïllat, en som responsables i també en vàrem ser víctimes.

El capitalisme és un règim dur, ensucrat pel consum i l'entreteniment vanal, però tant implacable és la dictadura del capital com qualsevol altra. Fa més de cent anys, els esclaus estaven a les terres que avui considerem riques, i en les que encara avui, percentatges ben alts de la població no poden treballar per aconseguir un sou digne.
-
Tot i així, al nostre voltant hi ha desenes de països que ara arriben a la revolució que nosaltres vam patir. Ara són ells qui treballen ens les condicions més dures, més precàries, però amb un nou element: el mercat global.

Nosaltres som còmplices del seu esclavatge. No volem pensar qui ha cosit la nostra roba, ni ens volem imaginar els tallers bruts i foscos on persones fabriquen les joguines dels nostres fills, ni volem assumir tampoc que provoquem guerres a l'Àfrica per aconseguir el material imprescindible per fabricar mòbils, que insistim a canviar cada mig any.

Hem de ser coherents amb nosaltres mateixos, i per això no ens podem limitar a compadir els esclaus del segle XXI, sinó exigir informació sobre els fabricants, triar bé a on comprem... O bé podrem seguir consumint irresponsablement, però haurem de reconèixer que érem conscients del què feiem.

Crònica de Sant Jordi 2005

2005-05-13T11:16:00.000+02:00

Un dissabte de llibres i roses multitudinari

A les 6 de la tarda del 23 d’abril, el centre de Barcelona era un formiguer de gent. A les rambles, les paradetes atreien l’atenció de milers de persones que buscaven llibres i compraven roses, de gent que passejava i de venedors. Però no només del negoci i la tradició es fonamentava la festa, malgrat que els llibreters facturen un 10% del seu negoci anual el dia de Sant Jordi.

Entre les taules plenes de llibres dels comerciants, i les galledes amb roses de tots els colors –cada any n’hi ha una gamma més àmplia-, podíem trobar moltes parades d’organitzacions de tot tipus: des de la CNT, que venia llibres que promocionaven la seva ideologia, fins a agrupacions de gais i lesbianes, que en venien dels que defensen els drets dels homosexuals. Per exemple, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, on el Marc va passar algunes hores a la tarda. “Aquest any hem venut una mica menys de llibres que el passat” afirmava, malgrat que també deia que la jornada estava molt animada i anava repartint enganxines de l’entitat a qui s’acostava a la seva taula.

Certament, aquest any Sant Jordi va ser una diada molt festiva, i diversos factors van ajudar a que fos així. Per exemple, que caigués en dissabte, i que a més, fes bon temps. I encara més coincidències: el 2005 va ser declarat per l’Ajuntament de Barcelona “L'Any del Llibre i la Lectura”, i enguany també es celebra el quart centenari de la publicació d'"El Quixot”.

24 hores de glòria pels llibreters
Amb tot, els venedors de llibres gairebé no donaven a l’abast atenent al públic, i calculaven un increment d’entre un 3 i un 4% de les vendes respecte l’any anterior. En total, uns 18 milions d’euros es van facturar en un sol dia. Qui buscava novel·les, es va decantar majoritàriament per "La velocidad de la luz" de Javier Cercas i “El gran Engany” de Dan Brown, o “En el blanc” de Ken Follet. Tot i que aquests va ser els llibres més venuts, molta gent passejava amb un altre tipus de llibre a les mans. Com passa cada vegada més, els llibreters venien obres dels anomenats autors mediàtics. Llibres com "Cuina per solters", d'Ismael Prados, o el fenomen radiofònic "Prohibit als pares", de Josep Lobató, van tenir molta demanda.

Malgrat tot, ni els autors de les novetats editorials ni els mediàtics eren les vertaderes estrelles de la Rambla. De fet, les cues més llargues eren per aconseguir una signatura en un llibre que porta quatre anys entre els més venuts. Centenars de persones van passar durant algunes hores davant de Carlos Ruiz Zafón per demanar-li que els firmés l’Ombra del Vent. Una parella de francesos, fins i tot, van explicar a l’autor que havien viatjat des de París per aconseguir que els dediqués el llibre, i van aprofitar per viure la festa de Sant Jordi a la ciutat on s’ambienta la novel·la de Ruiz Zafón. L’autor, amb una mitjana de fins a sis exemplars signats per minut, va ser un dels que més lectors va aplegar.

Així doncs, el pes del món editorial dins la diada era evident. I de roses, es calcula que se’n van vendre 5 milions! I tenint en compte només les que són de veritat. A més a més, se’n venien de vidre, de cartró pedra, de paper, i de molts altres materials. Així que Sant Jordi és dia pels vianants, pels llibreters, per les floristeries, pels artesans... però també és una oportunitat per ONGs, entitats culturals, organitzacions polítiques de tot tipus, etc., per donar-se a conèixer i fins i tot aconseguir finançament.

El centre de Barcelona viu la festa
El carrer Ferran oferia unes vistes impressionants. Moltes de les manifestacions que recorren el carrer sovint no aconseguien omplir-lo com aquella tarda. Les riuades de gent que passejaven per les rambles i pel cor del casc antic utilitzaven aquest carrer per anar d’un cantó a l’altre. Els carrerons propers estaven quasi buits; la majoria de gent optava per caminar rodejada per la massa, potser deixant-se emportar per l’encís de la festa. Malgrat les incòmodes trepitjades, les corredisses, les topades i els cotxets, Barcelona tenia més encant que mai. A la plaça Sant Jaume, la cobla La Principal de La Bisbal oferia una audició de sardanes. Moltes anelles de gent gran que ballaven, i un parell de colles joves assajant per algun concurs sardanista. El Marc, membre del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, s’ha escapat de la parada i ha anat a ballar sardanes amb alguns amics i amigues.

L’audició que va començar a dos quarts de set, es va haver d’aturar al cap de vint minuts per l’arribada de la manifestació que organitza cada any la Coordinadora d’entitats per la Llengua (CAL) en defensa del català. La colla sardanista Violetes del Bosc va aprofitar aquesta pausa per fer la seva celebració particular. Tots els nois van portar una rosa per cadascuna de les noies, i elles van comprar per cada noi un llibre dels que expliquen els successos i tendències de l’any en que van néixer. Molts petons i agraïments.

Ben aviat, la cobla comença a tocar Els Segadors, i els manifestants, els sardanistes, i alguns despistats que passaven per allà van començar a cantar l’himne. La plaça de Sant Jaume semblava rememorar alguna jornada històrica, plena de gom a gom. La manifestació va continuar el seu curs, i així mateix ho va fer la ballada de sardanes. I també els milers de persones que poc a poc van anant tornant a les seves cases. De ben segur, alguns van començar a fullejar els llibres nous, d’altres van anar directament al prestatge del qual no sortirien en molt de temps. Mentrestant les roses en aigua, van començar el compte enrere, intentant resistir per recordar a les noies que algú les estima.

La veritat

2005-05-12T20:21:00.000+02:00

Quienes buscan la verdad merecen el castigo de encontrarla.

Rusiñol

Informar i interpretar són dos camins per arribar a un mateix destí: la veritat. Els periodistes han d'encarregar-se'n, encara que se'ls culpi per no arribar-hi. André Gide va dir: "Creu a aquells qui busquen la veritat; dubta dels que l'han trobat". Els polítics creuen, o volen fer veure, que posseixen la veritat, i alguns periodistes, i els científics també. En realitat només la busquen, a vegades fins i tot s'hi acosten, i en el cas que la trobessin comprobarien que com va dir Voltaire, "No hi ha veritat que al néixer no hagi sigut perseguida".

Mentir és molt fàcil, encara que requereixi més imaginació (i si no que li preguntin a Enric Marco), però tots els que visquin de la veritat, que depenguin d'ella per cobrar un sou, han d'afrontar que té un preu molt alt. A continuació copio algunes cites referents a la veritat, que ajuden a entendre la complexitat del terme, i les diferents conseqüències que pot portar:

Prefereixo molestar amb la veritat que complaure amb adulacions.

Séneca

Molta veritat: pocs amics.

V.Pisabarro

Digues alguna vegada la veritat perquè et creguin quan menteixis.

Jules renard

Dir la veritat ho pot fer qualsevol idiota. Per mentir fa falta imaginació.

Perich

Prefereixo una bogeria que m'entussiasmi a una veritat que m'abateixi.

Christph M. Wieland

La ciència humana consisteix més en destruir errors que en descobrir veritats.

Sòcrates

Cinquanta testimonis fan cinquanta veritats.

Remy de Gourmont

Qui sempre diu la veritat, es pot permetre tenir mala memòria.

Theodor Heuss

Perfil de Carles Bosch

2005-05-10T17:30:00.000+02:00

20 anys a 30 minuts

Carles Bosch va néixer fa 52 anys a Barcelona. Encara no sap perquè va decidir estudiar periodisme, però bromeja apuntant a que ho va fer perquè no sabia tocar el saxofon, i el periodisme, com moltes d’altres, és una professió molt creativa. El seu pare li deia que amb aquest ofici no es guanyaria la vida, però tot i així va decidir, als 16 anys, ingressar a l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona.

Després de llicenciar-se com a periodista l’any 1975, va cursar la carrera de Dret, i va ingressar al món laboral. En un principi va treballar per la premsa escrita, a les revistes Ajo Blanco i Interviu. Amb 30 anys, i veient que la seva feina ja no el feia sentir realitzat, decideix anar-se’n a viure a Nova York amb la seva parella nord-americana i deixar d’exercir com a periodista. Dos mesos abans de marxar, es crea la Televisió de Catalunya, on li ofereixen per primer cop feina en un mitjà audiovisual. Durant un any va treballar per la televisió autonòmica des d’Estats Units, i passat aquest temps va tornar a Barcelona.

Des de fa 20 anys treballa pel programa de reportatges 30 minuts, una tasca que li ha ocupat tantes hores de la seva vida que declara: “Potser m’he dedicat massa plenament al periodisme, deixant a part -afegeix- altres aspectes com la família”. Fa poc més de deu anys, va gravar un reportatge a Cuba, sobre els emigrants que intentaven arribar a les costes d’Estats Units en balsas. El que va enregistrar seria, amb els anys, la primera part de la pel·lícula documental Balseros, que va arribar a les portes dels Oscar, amb una nominació al millor documental.

Assaborint l’èxit, afirma que li agradaria haver format una família, però en els seus viatges ha conegut moltes dones amb les que ha compartit moments de la seva vida. Finalment, se sent realitzat amb la vida professional per la qual ha s’ha sacrificat tants anys, i la seva vida s’ha convertit en un seguit de xerrades, viatges i conferències en les que demostra que el periodisme ja té el seu espai al món del cinema.

Parlant amb Carles Bosch

2005-05-06T18:26:00.000+02:00

Carles Bosch, director de Balseros, encara gaudeix parlant de la seva pel·lícula. És un documental que ell defineix com a “un retrat de la solitud i de l’angoixa dels milions de persones que anualment han d’abandonar el seu país per buscar un altre futur en un altre lloc”.

Conscientment, evita citar Cuba o Estats Units en aquesta descripció. Creu que és injust parlar de política, perquè la seva és una història humana, sobre l’emigració, i si el país d’origen fos desenvolupat, ningú es plantejaria si és una fugida del neoliberalisme. Tot i això, reconeix que el fet que els protagonistes siguin cubans l’ha ajudat molt, sobretot pel seu “carisma” i per la força dels moments que gravaven. “És molt més fàcil treballar amb gent que està vivint moments molt importants de la seva vida que no pas al contrari” afirma, i recorda que el seu company de direcció assegura que com més important és el fet que estàs rodant, més s’oblida la gent de la càmera.

A qui no se li deuria oblidar era a una noia a la que gravaven mentre es prostituia. Bosch explica que en el moment en que se n’havia d’anar amb un home li deien: “Té els diners que hauries guanyat aquesta nit, i anem cap a casa”. El director de Balseros diu que no el periodista no pot propiciar la notícia, però que un cop aquesta és inevitable, es pot actuar com ho faria qualsevol persona normal. Afegeix: “El que no es pot fer és pagar a algú per gravar-lo”, dubta de que això sigui “moral” perquè insisteix en dir que en el món del periodisme “no pots canviar la realitat”. “No pots ajudar a que la història agafi un camí o un altre”, raona. Malgrat tot, Carles Bosch es permetia aconsellar als protagonistes, i donava certes informacions als familiars que es quedaven a Cuba, considera que no fer-ho “seria immoral”.

Fent referència a aquestes situacions en què és difícil actuar, explica la història d’uns emigrants que van decidir marxar tot i no tenir diners per comprar una brúixola. L’equip de Balseros no sabia si comprar-ne una per donar-los-hi. “Pensàvem que si els la compràvem marxarien, i que si no ho fèiem potser decidirien no marxar” relata, i afegeix: “Jo no volia tenir aquesta responsabilitat!”. Això no implica que a la llarga, es creessin vincles amb els protagonistes; Bosch argumenta “els he tingut al cap mentres muntàvem la pel·lícula, he parlat d’ells, continuo parlant d’ells, veig com la gent riu i plora amb ells...” i és per això que creu: “Ells formen més part de la meva vida que jo de la seva”. Tot i així, comenta que sempre el rebien amb molta il·lusió perquè “jo no deixava de ser la cosa més semblant a Cuba”, encara que fos perquè l’havien vist a l’Havana, o perquè “sabien que quan hi anava visitava els seus pares”.

Carles Bosch declara que algun d’aquests vincles s’ha trencat: “La Misclaida [una de les set protagonistes] no s’ha comportat bé amb nosaltres”. Aquesta noia va contactar amb la resta de balseros per intentar que posessin tots d’acord i aconseguir beneficis econòmics. El periodista qualifica l’actitud de Misclaida com a “molt poc honesta” i afirma: “A una persona que està venent droga... li agraden els diners fàcils, i quan sap que la pel·lícula està nominada [als Oscar] se li encenen les llumetes”. No tem, però, que es posi en dubte la veracitat de les imatges que ha gravat, tot i que afirma: “He gravat imatges que un guionista hauria estat incapaç d’imaginar”. Considera que la realitat supera la ficció , “però només la creiem en un documental”.

Aquestes imatges que tan valora Carles Bosch, les grava el càmera i codirector Joseph Maria Doménech. “El càmera, en la nostra feina, i en aquest cas, havia de ser codirector” exposa Bosch, però afegeix: Després m’he trobat una mica decebut perquè ell no s’ha comportat com a codirector”. Per Carles Bosch ser director implica dormir amb el tema que t’ocupa, que et dongui malsons, alegries, fins i tot pot suposar “aparcar la teva vida privada”, i considera que Doménech no ho ha fet. Remarca: “No dic res en contra d’ell, però no té caràcter de director”, i conclou: “El director real he sigut jo”. Amb aquesta mateixa seguretat de sí mateix, explica quins creu que són els principals mèrits de la pel·lícula: “Fins ara no s’havia ofert periodisme pur amb una cura en la imatge, el muntatge, la banda sonora... i normalment la gent que s’ha dedicat al cinema documental no té el background del periodisme”.

Malgrat aquestes qualitats, indica que al nostre país la pel·lícula no va funcionar, i això els va desanimar molt. “Va aguantar dos mesos en taquilla” relata, però “mai s’ha posat en un cinema com Déu mana”. Creu que també va influir el fet que es sabés que Televisió de Catalunya hi estigués al darrere, “era una cosa rara”, considera. “No sabíem fins quin punt la pel·lícula era bona”, esmenta, però l’èxit internacional els ha ajudat a saber-ho. Diu que podria anar a Estats Units, on la crítica va ser especialment generosa amb Balseros, i picar qualsevol porta “i em rebrien”, assegura. Segons afirma: “Allà el concepte de nominat a l’Oscar gairebé és com si fossis un Sir”. Molts periodistes nord-americans li han agraït que demostrés que aquesta professió també té un espai en el món del cinema. Però insisteix en què el tracte a Catalunya no ha estat tan bo, i recorda: “Quan es parla del boom documentals que hi ha a Barcelona no parlen de Balseros”. Creu que es deu al fet de que el seu equip prové de la televisió, mentre els altres “venen d’aquest gènere diví que es diu cinema”. Amb un to més relaxat preveu: “D’aquí dos anys els amics em diran que no els doni la matraca, que no he fet res més des d’aleshores”. A Carles Bosch li agrada molt bromejar, i afirma que si hagués guanyar l’Oscar “no l’hauria posat a casa”, perquè si alguna vegada pujava una dona no pensés “Quin tio més hortera!”.

Carles Bosch, director de Balseros

2005-05-06T18:18:00.000+02:00

“He gravat imatges que un guionista hauria estat incapaç d’imaginar”

Carles Bosch és director de Balseros, el documental català que recorre el món des de fa dos anys. La pel·lícula, que explica la història de set cubans que emigren a Estats Units, ha estat nominada als Oscar, i ha participat als festivals més importants del cinema documental. Acabant de pair l’èxit, encara té ganes d’explicar què significa el seu film.

Què és Balseros?
És una pel·lícula documental. Sense voler, ens ha sortit un retrat de la solitud i de l’angoixa dels milions de persones que anualment han d’abandonar el seu país per buscar un altre futur en un altre lloc.

Independentment del règim polític?
La pel·lícula passa entre Cuba i Estats Units, i això automàticament té un component polític que si hagués estat mexicans que anaven a Estats Units ningú s’hagués preguntat per què no parlàvem de que estaven fugint del neoliberalisme. El que jo volia fer era una història de l’emigració, i no era just parlar de política, perquè aquella fugida de 40.000 persones també hauria passat si s’hagués permès a Guatemala, Nicaragua o Mèxic, que no són comunistes.

Tot i així, en què es nota que els protagonistes són cubans?
En el seu carisma. La seva força davant de càmera era un valor afegit que m’ajudava molt en aquesta pel·lícula

Aquesta força podia venir de la intensitat dels moments que gravàveu...
És molt més fàcil treballar amb gent que està vivint moments molt importants de la seva vida que no pas al contrari. Josep Maria Domènec sempre ho ha dit: com més important és el fet que estàs rodant més s’obliden de la càmera.

Com en el cas de la dona que vàreu filmar prostituint-se?
Sí. Cada vegada que sortia a prostituir-se nosaltres gravàvem tot allò que ella feia normalment, però en el moment en què se n’havia d’anar amb un home li dèiem: “té els diners que hauries guanyat, i anem cap a casa”. El que no es pot fer és pagar a algú per gravar-lo, dubto que això sigui moral.

Per què?
En el món del periodisme no pots canviar la realitat. No pots ajudar a que la història agafi un camí o un altre, seria immoral. Però també ho seria no advertir d’alguns perills, no donar algunes informacions als familiars que es queden a Cuba., etc.

Us vau trobar amb algun d’aquests dilemes morals?
I tant, hi va haver uns que van decidir marxar tot i que no els quedaven diners per comprar-se una brúixola. Nosaltres, l’equip, n’hauríem pogut comprar una... Però pensàvem: “potser si els comprem la brúixola marxaran, i si no els hi comprem decideixen no marxar, jo no vull tenir la responsabilitat!”. Tu no has de motivar la notícia. Ara, un cop que aquesta ja és inevitable, tu pots seguir actuant com qualsevol persona normal.

Així doncs, et permeties establir relacions afectives amb la gent que gravàveu?
Sí, però el vincle que hauria pogut tenir qualsevol persona que hagués vingut amb nosaltres. Una mica més, és clar, perquè els he tingut al cap mentres muntava la cinta, continuo parlant d’ells, em pregunten per ells, veig com la gent plora i riu amb ells...

Formen part de tu?
Ells formen més part de la meva vida que jo de la seva, malgrat que ells sempre em rebien amb molta il·lusió, ja que jo no deixava de ser la cosa més semblant a Cuba, encara que fos perquè m’havien vist a l’Havana o perquè sabien que quan hi anava visitava a veure els seus pares, era normal que es creés un vincle.

I aquests vincles s’han mantingut?
Algun vincle s’ha trencat, això no ho he explicat mai: La Misclaida, una de les protagonistes, no s’ha comportat bé amb nosaltres. A una persona que està venent droga... li agraden els diners fàcils, i quan sap que la pel·lícula està nominada als Oscar se li encenen les llumetes. Va tenir una actitud molt poc honesta. Va contactar amb els altres i va intentar que es posessin tots d’acord per treure’n diners.

“No sabíem fins quin punt la pel·lícula era bona”

La realitat que heu gravat podria ser ficció?
He gravat imatges que un guionista hauria estat incapaç d’imaginar, i en el cas que ho hagués fet, els seus companys li haurien dit que s’havia passat. La realitat supera la ficció, però només la creus en un documental

Aquestes imatges les prenia el càmera Josep Maria Domènec. Com és que vas compartir la direcció amb ell?
El director real he sigut jo. Tot i així vaig pensar que el càmera, en la nostra feina i en aquest cas, havia de ser codirector. Després m’he trobat una mica decebut perquè ell no s’ha comportat com a tal. No tenia els telèfons dels protagonistes, no hi manté relació... Ser director implica que tu dormiràs amb aquell tema, que et donarà malsons, alegria, que aparcaràs la teva vida privada. I ell no ho ha fet. No dic res en contra d’ell, però no té caràcter de director.

També et va decebre la rebuda del públic de casa?
Sí, això ens va desanimar molt... Aquí no va funcionar la pel·lícula. No sabíem fins quin punt era bona. Va aguantar dos mesos en taquilla, però mai s’ha posat en un cinema com Déu mana. La peli ha funcionat molt millor a fora que aquí. Jo crec que també va influir-hi que la gent sabés que Tv3 estava al darrere... era una cosa rara.

Hi ha diferència entre el tracte que reps a Catalunya i el que reps fora?
Jo ara podria anar a Estats Units i picar a qualsevol porta i em rebrien. Allà el concepte de “nominat a l’oscar” gairebé és com si fossis un Sir. Aquí, passats dos anys els amics em diran que no els doni la matraca, que no he fet res més des d’aleshores

Finalment, només nominats als Oscars. Què n’hauries fet si l’haguéssiu guanyat?
Posar-lo a casa segur que no. Perquè si per alguna vegada que puja una dona hagués vist l’Oscar hauria dit: “Quin tio més hortera”!

A contracorriente

2005-04-28T19:02:00.000+02:00

Los blogs toman más y más fuerza, y su potencial no pasa desapercibido para todos aquellos que puede rentabilizarlos (no sólo a nivel económico). Los sectores de derechas han empezado a crear una verdadera red de blogs a través de los cuales lanzar diversas campañas sincronizadamente. La mayoría de estos diarios de bitácora, pues, explican su realidad... vista desde la derecha. Por esa razón (aunque no únicamente por ella) voy a ahorrarme recomendar una de las páginas conservadoras, que con mucho menos pudor que en la prensa, muestran su lado más reaccionario.

En cambio, sí voy a comentar un blog llamado "A sueldo de Moscú". En esta web Ricardo J. Royo-Villanova comenta la actualidad con mirada crítica. Es de izquierdas, sí. Pero que nadie se asuste, también la critica:

"Hay una izquierda idiota ¿saben ustedes?. Es esa que pretende mantenerse siempre como si Eva no se hubiera zampado la manzana, la jodida manzana. Los de esa izquierda lo pueden hacer todo, saben hacerlo todo, lo harían mucho mejor que nosotros, de hecho. Solo que nunca se les ha visto hacer nada..."

En su blog no sólo se habla de política, últimamente también nos explica su gran proeza: una lucha interminable contra wanadoo, y el largo camino para darse de baja de un servicio que no recibe.

Si desea conocer el desenlace de tal aventura... o tal vez leer en internet algo distinto, A sueldo de Moscú puede interesarle.

Informació i interpretació

2005-04-28T18:59:00.000+02:00

Aquest blog recollirà una sèrie de treballs de periodisme: entrevistes, comentaris, anàlisis, etc.