tag:blogger.com,1999:blog-116302782009-07-18T15:46:19.122+02:00El blog de Miguel Guillen BurguillosMiguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.comBlogger219125tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-6802587576595727242009-07-18T15:40:00.005+02:002009-07-18T15:46:19.131+02:00Cadascun de nosaltres som una minúscula part de la mateixa cosa: la humanitat<a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SmHRxIiZAJI/AAAAAAAAAmI/VKHJhjKvySg/s1600-h/ferrer.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5359795673583124626" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 266px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SmHRxIiZAJI/AAAAAAAAAmI/VKHJhjKvySg/s400/ferrer.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;"><em><strong>“Cadascun de nosaltres som una minúscula part de la mateixa cosa: la humanitat” (Vicente Ferrer, La Vanguardia, 26-5-2002)</strong></em></span><br /><span style="font-family:trebuchet ms;"><div><br />Recentment ens ha deixat una de les personalitats catalanes més entranyables i admirables: el cooperant i ex jesuïta Vicente Ferrer, que va passar els darrers cinquanta-sis anys dels seus vuitanta-nou de vida a Anantapur (Índia), on era considerat un veritable pare pels milers de persones a les que ajudava a lluitar contra la pobresa. En una entrevista publicada l’any 2002 a la coneguda secció La Contra del diari La Vanguardia, Vicente Ferrer afirmava que “cadascun de nosaltres som una minúscula part de la mateixa cosa: la humanitat”. Aquesta concepció de l’ésser humà, en una societat on prima fonamentalment l’individualisme, era una característica bàsica en la forma de pensar de Ferrer, una persona que va dedicar vertaderament la seva vida als altres.<br />Sovint trobem persones que pensen que el seu pas pel món és fonamental, que sense elles el transcurs de la Història no podria tenir lloc. I res més lluny de la realitat. Com deia Ferrer, no som més que una minúscula part de la mateixa cosa: la humanitat. Aquesta concepció comunitària (humanitària, millor dit) de l’ésser humà és una característica fonamental que ens fa diferents de la resta d’animals, però sovint sembla que perdem la consciència de pertinença a una comunitat, a una societat o a la humanitat sencera. De vegades podem veure’ns abocats a pensar que podem viure sense els altres, que som imprescindibles, i fins i tot es fomenta des de determinats sectors de la nostra societat aquesta forma de pensar, escudant-se interessadament en el concepte bàsic de la llibertat individual, un dels béns més apreciats per l’ésser humà.<br />Aquesta concepció tan clara que tenia Ferrer de la humanitat va ser una autèntica guia durant la seva vida i la seva activitat filantropa, una concepció que enllaçava directament amb el valor humà de la compassió. Com deia Ferrer, “la compassió és un impuls espontani comú a tots els éssers humans, és l’ànima humana en estat pur, tal i com és abans de lligar-la a qualsevol raonament, és el punt últim que uneix a tots els éssers”. I la tragèdia de la pobresa, a la que massa sovint es dóna l’esquena des de l’autoproclamat Primer Món, seria impossible d’afrontar sense aquest valor de la compassió. La llàstima és que, com apuntava Ferrer, quan lliguem l’ànima humana al raonament hi ha el perill de deixar de banda aquesta compassió per dedicar-nos a altres menesters. Per això són tan necessàries persones com en Vicente Ferrer. Com ell deia, no era més que una minúscula part de la humanitat, però si se’m permet, una minúscula part una mica més gran que totes les altres. Descansi en Pau.</div><div><br /> </div><div></div><div></span></div><span style="font-family:Trebuchet MS;font-size:85%;">Publicat a <a href="http://www.valors.org/">Valors</a>, n. 62 (juliol-agost 2009)</span><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-680258757659572724?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-29041926537718986832009-06-12T14:49:00.006+02:002009-06-12T14:59:01.574+02:00"De jove vaig tenir la temptació de pensar malament de la immigració, però em vaig curar viatjant"<a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SjJQFQE1PZI/AAAAAAAAAmA/lZ60MoceM34/s1600-h/hochleitner.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5346423758787001746" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 180px; CURSOR: hand; HEIGHT: 199px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SjJQFQE1PZI/AAAAAAAAAmA/lZ60MoceM34/s400/hochleitner.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">La immigració, ja ho sabem, és una realitat que fa córrer rius de tinta i suscita converses i discussions arreu. Avui en dia, declaracions com les que fa uns dies realitzava al diari La Vanguardia Ricardo Díez Hochleitner, president d’honor del Club de Roma, són més necessàries que mai: quan diu que de jove va tenir la temptació de pensar malament de la immigració fa un exercici de sinceritat poc comú en els nostres dies, però més important és encara que digui que aquella temptació juvenil li va passar viatjant, coneixent altres gents i altres cultures.</span><br /><div><span style="font-family:trebuchet ms;">La immigració (les migracions millor dit), ha estat al llarg de la Història un fenomen intrínsec a la condició humana, i la nostra societat no ha estat una excepció. Catalunya ha estat històricament terra d’acollida (avui representa un clar exemple), però no fa tant els catalans també es veien obligats a emigrar en massa, a fer les Amèriques com se sol dir. I dic que declaracions com les de Díez Hochleitner són necessàries perquè sense aquesta forma de pensar la convivència no és possible. El camí a seguir no és, sota el meu punt de vista, organitzar festes multiculturals per què els immigrants se sentin com a casa, sinó ajudar en la seva acollida afrontant de cara la difícil situació (no ho oblidem) en la que arriben: atorgant-los drets, però exigint-los deures i responsabilitats. Els immigrants, des del moment en què treballen i paguen impostos (i els paguen, els mateixos que la resta de persones, malgrat les barbaritats que algunes veus interessades intenten escampar en forma de malèvols rumors) han de gaudir dels mateixos drets que els nadius, però també han d’afrontar els mateixos deures, no ho oblidem. Sovint sembla que només gaudim de drets, i ens oblidem dels deures que tenim davant la nostra societat, ens oblidem del valor del deure en si mateix.</span></div><div><span style="font-family:trebuchet ms;">En situacions de crisi econòmica com l’actual, on molta gent perd la seva feina, existeix el perill de donar-li la culpa de tot a qui és diferent, a l’últim a arribar. Llavors caiem en el racisme i això no ens ho podem permetre en una societat com la nostra (ni en cap altra), on els valors de la convivència i l’acollida han estat bandera. Per això diu en Díez Hochleitner que, malgrat que de jove (quan no estem encara ben formats, quan no coneixem el nostre món, etc.) es pot caure en la temptació de pensar malament de la immigració, de grans hem de ser capaços de curar-nos. I per fer-ho, no ho dubtem: la formació i l’esforç, la inquietud per aprendre, per conèixer, ens donaran la clau per accedir al valor fonamental de la convivència.<br /><br /></span></div><div></div><div></div><div><span style="font-family:Trebuchet MS;font-size:85%;">Publicat a <a href="http://www.valors.org/">Valors</a>, n. 61 (juny 2009)</span></div><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-2904192653771898683?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-20981219014573431952009-06-05T21:20:00.002+02:002009-06-05T21:21:40.326+02:00Elogi de l’heroi contemporani<a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SilwGeAuaFI/AAAAAAAAAlw/8LxOyqSicUo/s1600-h/guardiola_manteo.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5343925689289435218" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 294px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SilwGeAuaFI/AAAAAAAAAlw/8LxOyqSicUo/s400/guardiola_manteo.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Han passat ja uns dies de la consecució de la tercera Copa d’Europa de la història del FC Barcelona, suficients (o potser no) com per pair aquesta borratxera d’èxits que hem pogut assaborir aquesta temporada. Però guanyar la final contra el Manchester United no ha estat més que l’acompliment obligat d’un èxit anunciat. Anunciat després d’aquell 2-6 del Bernabéu, i conseqüència directa de les també meritòries victòries a la Copa del Rei i la Lliga. El premi a la feina ben feta, aquesta vegada, ha esdevingut un fet, i això no passa sempre en el món del futbol professional. Però no vull parlar solament de futbol.<br />A ningú no se li escapa que el principal artífex d’aquest èxit col·lectiu ha estat l’entrenador, en Pep Guardiola. Reconec que a principis de temporada tenia els meus dubtes: i no pel fet de pensar que en Guardiola no estava preparat per dirigir el primer equip (ha demostrat amb escreix que ho està, i molt), sinó per la tendència negativa que arrossegava la plantilla de futbolistes des de la victòria a París el maig de 2006. Més que dubtes era por el que sentia: por al fracàs, por a cremar un cartutx que no ens podíem permetre el luxe de consumir tan aviat. Perquè en Guardiola estava clar que tornaria a ser una persona important a la història del Barça: com a entrenador, com a president, o exercint el càrrec que ell volgués. I em feia por que el barcelonisme no hagués triat adequadament el moment per consumir el cartutx d’en Guardiola-entrenador. I el barcelonisme, això ja ho sabem, està perfectament acreditat per donar lliçons de com cremar cartutxos quan no toca.<br /><a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SilwGtpHFsI/AAAAAAAAAl4/jOcLWqfUR-4/s1600-h/puyol_senyera.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5343925693485356738" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 286px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SilwGtpHFsI/AAAAAAAAAl4/jOcLWqfUR-4/s400/puyol_senyera.jpg" border="0" /></a>No em detindré a parlar de les virtuts d’en Guardiola, que han estat analitzades fins a la sacietat durant les últimes setmanes, però si m’agradaria incidir en la importància que tenen per al de Santpedor els valors de l’esforç i la solidaritat (intueixo que no només al futbol, sinó a la vida en general). El gran èxit de l’entrenador ha estat precisament saber inculcar als seus jugadors la importància d’aquests dos valors fonamentals: esforç, perquè el talent sense esforç es transforma en mediocritat massa sovint. I solidaritat, perquè en un equip, en un joc col·lectiu com és el futbol, és imprescindible el compromís de tots els companys vers els altres, perquè cadascú ha d’aportar les seves virtuts al servei del col·lectiu. Si hi ha bones qualitats individuals (com s’ha demostrat que hi eren) i som capaços d’afegir-ne esforç i solidaritat, l’èxit serà possible aconseguir-lo. Si no és així, el fracàs serà segur.<br />Fa poc, en un viatge a Oxford i Londres, em vaig adonar que un amic (de qui no revelaré el nom en públic) portava a la seva cartera una foto d’en Carles Puyol. Li vaig preguntar que com era que la portava, i em va respondre: “Perquè avui més que mai necessitem herois, referents, i per a mi en Puyol, des del dia que va fer-li aquell petó a la senyera al camp del Madrid, ha esdevingut un heroi contemporani”. He de reconèixer que estic força d’acord amb aquest amic, és cert que en èpoques crítiques com l’actual necessitem herois que ens serveixin de referència, però d’aquí a portar la seva foto a la cartera penso que hi ha, com es diu en castellà, “un buen trecho”. Anècdotes a part, estic completament segur que en Guardiola (i molts dels jugadors del primer equip del Barça) han esdevingut herois contemporanis. I amb persones com aquestes, de carn i os, culturalment i físicament properes, és més fàcil. Sense anar més lluny, jo mateix m’he creuat alguna vegada amb el Guardiola pel carrer de Munt de Llavaneres, on passo moltes hores, però mai no li he dit res. Suposo que no m’agrada destorbar la quotidianitat d’un personatge públic com ell.<br />Gràcies, Barça, pels èxits aconseguits. Gràcies, nois, per dotar la nostra societat d’herois contemporanis.</span><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-2098121901457343195?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-5453916608239331392009-05-27T16:23:00.006+02:002009-05-27T18:02:52.846+02:00Força Barça!!!<span style="font-family:trebuchet ms;">Fa tres anys ho vam aconseguir a París. Ho aconseguirem avui a Roma? Malgrat haver estat a la capital italiana els darrers dies, no podré ser-hi per veure el partit, cosa que si vaig tenir la sort de fer a París el 2006. De totes formes, des de Catalunya segur que serem capaços d'enviar tota la nostra energia positiva cap a la Ciutat Eterna. <em>Chapeau</em> per aquesta temporada inoblidable, ara només falta posar-li la cirereta al pastís... Força Barça!!!</span><br /><br /><a href="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/Sh1NnnsATpI/AAAAAAAAAlg/ShWa8Xh8coQ/s1600-h/roma06.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5340510076195065490" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 300px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/Sh1NnnsATpI/AAAAAAAAAlg/ShWa8Xh8coQ/s400/roma06.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/Sh1Nn7YA0GI/AAAAAAAAAlo/Gv8z3qjViXs/s1600-h/paris06.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5340510081479921762" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 300px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/Sh1Nn7YA0GI/AAAAAAAAAlo/Gv8z3qjViXs/s400/paris06.JPG" border="0" /></a><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-545391660823933139?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-15214506470519845092009-05-18T17:24:00.002+02:002009-05-18T17:28:14.086+02:00"El que és vital és tenir il·lusió per la competició i per voler millorar"<a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/ShF-f0R4PXI/AAAAAAAAAlY/FeUZLsYPHMc/s1600-h/nadal.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5337186118485425522" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 276px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/ShF-f0R4PXI/AAAAAAAAAlY/FeUZLsYPHMc/s400/nadal.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Rafa Nadal deixa clar, cada cop que té ocasió, que malgrat ser el número u del tennis mundial i rebre el reconeixement unànime del món de l’esport dia si i dia també, no es pot permetre el luxe de relaxar-se: “El que és vital és tenir il·lusió per la competició i per voler millorar”, afirma, fent gala de dues de les característiques que el fan ser un exemple per la nostra societat: l’esperit de sacrifici i la humilitat.<br />Quan Nadal parla de la importància de la il·lusió per la competició i la necessitat de millorar, deixa clar que cal intentar superar-se dia rere dia, malgrat que el marge de millora es vagi estrenyent. Quan un arriba a ser el número u en la seva disciplina té dues opcions: conformar-se i relaxar-se o intentar superar les fites aconseguides. Normalment, la primera comporta que els que venen al darrere (que tenen un referent clar i motivació suficient per enxampar-lo) aconsegueixin arribar al teu nivell o fins i tot superar-te. D’exemples n’està ple l’esport i la vida. Si optes per la segona opció, probablement a aquests perseguidors els costi més arribar a ser millors que tu, i si ho fan, podràs tenir la consciència ben tranquil·la, doncs serà fruit únicament de l’esforç del rival i no pas de la teva relaxació. L’esport ens serveix, en aquest cas, d’exemple extrapolable a la societat en el seu conjunt.<br />L’esperit de sacrifici és fonamental en qualsevol societat que vulgui progressar, i malgrat que es tracta d’un valor que darrerament ha perdut part del seu protagonisme, en una societat tan competitiva com la nostra és necessari no oblidar que els valors més antics sovint són els que gaudeixen d’una major vigència. Una societat que aconsegueix les seves fites sense sacrifici vol dir que s’ha marcat metes molt poc ambicioses, i la competitivitat i el moment de crisi econòmica fan que no ens puguem permetre aquest luxe. L’exemple de Nadal ens ha de servir per veure que, si bé les condicions innates de qualsevol persona són importants, si aquestes no s’acompanyen d’un treball i un sacrifici adequats no es podran potenciar suficientment. La necessitat de buscar la millora dia rere dia ha de ser sempre present, com també la il·lusió i la motivació per la competició (per la nostra tasca diària, per la nostra feina). Potser no arribarem mai a ser com Rafa Nadal, però si intentem aconseguir-ho estarem més a prop de l’èxit, un èxit del que es podrà aprofitar la nostra societat en el seu conjunt.</span><br /><div><span style="font-family:Trebuchet MS;"></span></div><br /><div><span style="font-family:Trebuchet MS;"><span style="font-size:85%;">Publicar a </span><a href="http://www.valors.org/"><span style="font-size:85%;">Valors</span></a><span style="font-size:85%;">, n. 60 (maig 2009)</span></span></div><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-1521450647051984509?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-61049902148556463982009-04-20T16:24:00.002+02:002009-04-20T16:28:00.969+02:00II Jornada Valors i Compromís (23 de maig)<p><object height="220" width="400"><param name="allowfullscreen" value="true"><param name="allowscriptaccess" value="always"><param name="movie" value="http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=4223618&amp;server=vimeo.com&amp;show_title=0&amp;show_byline=0&amp;show_portrait=0&amp;color=f00000&amp;fullscreen=1"><embed src="http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=4223618&amp;server=vimeo.com&amp;show_title=0&amp;show_byline=0&amp;show_portrait=0&amp;color=f00000&amp;fullscreen=1" type="application/x-shockwave-flash" allowfullscreen="true" allowscriptaccess="always" width="400" height="220"></embed></object></p><p><span style="font-size:85%;">Realització: <a href="http://eloiaymerich.blogspot.com/">Eloi Aymerich</a><br />Model: Marçal Vaquer<br />Producció: </span><a href="http://www.clack.ws/" target="_blank" rel="nofollow"><span style="font-size:85%;">Clack.ws</span></a><br /><span style="font-size:85%;">Música: Natch</span></p><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-6104990214855646398?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-68729209679135689902009-04-13T11:18:00.002+02:002009-04-13T11:21:22.438+02:00"Sento de tot cor el que vaig fer"<a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SeMD9WMUK8I/AAAAAAAAAlQ/AWGN3oQc3VY/s1600-h/amstetten.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5324103536946195394" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 258px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SeMD9WMUK8I/AAAAAAAAAlQ/AWGN3oQc3VY/s400/amstetten.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">“Sento de tot cor el que vaig fer. Ja mai no podré arreglar-lo”. Aquesta frase va sortir de boca de Josef Fritzl, el monstre d’Amstetten, durant el judici on se li va condemnar a cadena perpètua per l’assassinat del seu fill-net Michael. També va ser declarat culpable d’esclavitud, segrest, incest, violació en tres mil casos i coacció greu. Es tracta d’un cas prou conegut per tots i que ha causat commoció i indignació arreu del món. Jo també he sentit una barreja d’aquestes dues sensacions. No indagaré en els detalls del cas, que ja han estat difosos fins la sacietat als mitjans de comunicació durant els darrers mesos, però penso que cal extreure’n algunes reflexions d’aquestes paraules que va dir Fritz durant el seu judici.<br />Quan Fritz diu que sent “de tot cor” el que va fer, no puc esbrinar què vol dir exactament. No sóc capaç d’entendre que durant els vint-i-quatre anys que va tenir segrestada la seva filla no sentís “de tot cor” en cap moment el mal que li estava fent a aquella dona (i no només a ella), i que en canvi ara, quan se’l jutja pel que va fer, mostri el seu penediment. Potser es tracta simplement d’un gest de cara a la galeria, però vull pensar que veritablement sent “de tot cor” el que va fer. Pensem, doncs, que aquest home pot penedir-se dels seus crims, i donem pas a una nova reflexió en forma de pregunta: té dret aquesta persona a rebre el perdó de la societat? Probablement l’instint ens dificulta atorgar sincerament el perdó, però hem de ser conscients també que al llarg de la vida haurem de saber perdonar en multitud d’ocasions. Potser estem parlant d’un cas extrem, però de vegades els casos exagerats (real en aquest cas) són els únics capaços de posar a prova la força dels nostres valors. Per tot això penso que hem d’estar preparats per perdonar; per això quan sento parlar de termes com la pena de mort o la cadena perpètua penso que, malgrat la maldat que poden guardar en el seu interior algunes persones, la nostra societat ha de mirar cap endavant i no retrocedir en el temps. Hem de tenir clar que no podem posar-nos mai a l’alçada moral dels criminals. I amb això no vull dir que aquests no hagin de pagar pel que van fer, que quedi ben clar. És cert que hi ha casos que ens indignen, i entenc humanament que els nostres instints més primaris, completament humans, facin difícil el saber perdonar, però també tinc clar que si no som capaços de fer-ho, si el valor del perdó no el tenim plenament interioritzat, estem veritablement perduts: deixem de ser persones per convertir-nos probablement en un monstre com el d’Amstetten.</span><br /><div><span style="font-family:Trebuchet MS;"></span></div><br /><div><span style="font-family:Trebuchet MS;"><strong><span style="font-size:85%;">Publicat a </span></strong><a href="http://www.valors.org/"><strong><span style="font-size:85%;">Valors</span></strong></a><strong><span style="font-size:85%;">, n. 59 (abril 2009)</span></strong></span></div><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-6872920967913568990?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-66911707007515421922009-04-06T15:43:00.002+02:002009-04-06T15:47:30.582+02:00La Primavera<a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SdoH1HI0iSI/AAAAAAAAAlI/LeHImzIve0g/s1600-h/primavera.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5321574518722169122" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 243px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SdoH1HI0iSI/AAAAAAAAAlI/LeHImzIve0g/s400/primavera.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Quan arriba el mes de març hi ha una llum especial als carrers. Els dies s’allarguen i el fred marxa. Sembla que tenim més ganes de sortir de casa i estem més actius. Per mi, l’arribada de la primavera representa un canvi de color: el pas del gris al rosa i el groc. Mai no he suportat el fred: no entenc la gent que diu que prefereix l’hivern a l’estiu, que prefereix abrigar-se a treure’s la roba. Jo, en canvi, no tinc cap problema amb la calor: l’aguanto sense problemes, no em molesta. Suposo que això deu anar amb les característiques físiques de cadascun de nosaltres. El fred, en canvi, limita les meves ganes de sortir de casa, de fer coses, de gaudir de l’aire lliure, de... Per això dic que, quan arriba la primavera, gaudeixo de la sensació de tenir tot el dia per endavant, de saber que el sol s’amaga més tard, que tinc més temps per fer coses... El dia continua tenint vint-i-quatre hores, però sembla que en tingui més. Quan a finals de mes hem de canviar l’hora (per estalviar energia, diuen), sembla que els dies siguin més llargs, que tinguem més temps de quedar amb els amics, de fer esport a l’aire lliure, d’estar a una terrassa prenent alguna cosa sense haver de lluitar contra el fred... I que em perdonin tots aquells que prefereixen el fred a la calor, l’hivern a l’estiu... Per això dic que gaudir de la primavera i tot el que aquesta meravellosa estació ens regala és un dels plaers de ma vida. Fins i tot quan escolto les Quatre Estacions de Vivaldi em quedo amb la part dedicada a la primera estació de l’any. Per alguna cosa serà...</span><br /><div><span style="font-family:Trebuchet MS;"></span></div><br /><div><span style="font-family:Trebuchet MS;"><span style="font-size:85%;"><strong>Publicat a </strong></span><a href="http://www.valors.org/"><span style="font-size:85%;"><strong>Valors</strong></span></a><span style="font-size:85%;"><strong>, n. 58 (març 2009)</strong></span></span></div><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-6691170700751542192?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-84154311983543400792009-02-14T18:09:00.005+01:002009-02-14T18:21:42.231+01:00¿Arbeit macht frei?<a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SZb8cZULzjI/AAAAAAAAAkc/uhqmqWM1je4/s1600-h/auschwitz1.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5302703176037420594" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SZb8cZULzjI/AAAAAAAAAkc/uhqmqWM1je4/s400/auschwitz1.JPG" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">“Arbeit macht frei” (“El trabajo libera”). Eso pone en la entrada del campo de concentración de Auschwitz; ésa es la leyenda que leían los presos que entraban por su puerta hace casi setenta años. Como sabemos, esta frase poco tuvo que ver con la realidad que les tocó soportar a los prisioneros judíos, polacos, gitanos, homosexuales, militares soviéticos, etc. que fueron víctimas del Holocausto. Ahora que ya han pasado seis días desde que estuve en los campos de concentración de Auschwitz y Auschwitz II-Birkenau comienzo a digerir la visita. El invierno polaco es duro y poco tiene que ver con el que conocemos a orillas del Mediterráneo, y el día gris, frío y triste que coincidió con nuestra visita a Auschwitz hizo, si cabe, aún más triste nuestro paso por allí.<br /></span><span style="font-family:trebuchet ms;"><div><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SZb8co0k9EI/AAAAAAAAAkk/EO6d1vFHa3M/s1600-h/auschwitz2.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5302703180199818306" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SZb8co0k9EI/AAAAAAAAAkk/EO6d1vFHa3M/s400/auschwitz2.JPG" border="0" /></a>Porque la tristeza es con toda seguridad la sensación que prevalece tras una breve estancia en lo que hoy en día queda de Auschwitz: tristeza mezclada con rabia, curiosidad, incluso miedo. Porque aquello no es un parque temático: es un sitio donde no hace demasiados años había cámaras de gas y hornos crematorios en pleno funcionamiento, donde la gente se hacinaba en barracones y donde el horror y la muerte eran el paso siguiente a la injusticia de ser privados del bien más preciado del ser humano: la libertad.</span></div><br /></span><br /><a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SZb8cqYGdrI/AAAAAAAAAks/a_kypsKxE-Q/s1600-h/auschwitz3.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5302703180617250482" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 289px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SZb8cqYGdrI/AAAAAAAAAks/a_kypsKxE-Q/s400/auschwitz3.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Por suerte, nunca ninguno de nosotros podrá hacerse una ligera idea de lo que las víctimas del Holocausto sufrieron en los campos de concentración nazis. Lo que allí se padeció solamente lo saben quienes murieron injustamente a manos de la barbarie y los pocos que tuvieron la suerte de sobrevivir. Pero la visita a Auschwitz se presenta, a mi juicio, de obligado cumplimiento: no debería haber un solo adolescente en Europa que no visitara el campo de concentración o, al menos, que tuviera un conocimiento claro de qué supuso Auschwitz (y todos los demás campos de concentración que construyeron los nazis durante la Segunda Guerra Mundial) y el Holocausto. Que hoy en día entren muchos adolescentes en la universidad sin saber qué fue el Desembarco de Normandía, quién ganó la Segunda Guerra Mundial o quién fue Hitler es una realidad palpable que no puede dejar de asombrarnos y ruborizarnos. Por ello es tan necesario conocer qué nos ha dejado el paso de la Historia (así, en mayúsculas), porque casos como el de Auschwitz deben hacer que sintamos vergüenza de que seres humanos hayan cometido atrocidades como aquéllas. Y porque si no conocemos la Historia vendrán los sinvergüenzas revisionistas y negacionistas intentando sustituir la evidencia por la doctrina. Porque aunque haya quien diga interesadamente (también en nuestro país) que debemos mirar hacia el futuro y olvidarnos del pasado, sabemos que, como dijo José Martí: “un pueblo que no conoce su pasado, está condenado a repetirlo”. Y hay cosas que no podemos permitirnos el lujo de que se repitan.</span><br /><br /><br /><span style="font-family:trebuchet ms;">En memoria de las víctimas del Holocausto.</span><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-8415431198354340079?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-73140621462876333082009-02-04T16:11:00.002+01:002009-02-04T16:13:15.981+01:00Que el llegir no ens faci perdre el viatjar<a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SYmwUuWRp8I/AAAAAAAAAkU/5s2DnPBndkk/s1600-h/macondo.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5298960306663434178" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 391px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SYmwUuWRp8I/AAAAAAAAAkU/5s2DnPBndkk/s400/macondo.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Viatjar i llegir són dos plaers que sempre han viscut en perfecta harmonia: es pot llegir viatjant i es pot viatjar llegint. Sempre he pensat que hi ha dues formes, per sobre de totes les altres, de créixer i desenvolupar-te com a persona: llegint i viatjant. No descobriré ara la sopa d’all si dic que als llibres es pot trobar tot (o gairebé tot), i que si al món dediquéssim més temps a la lectura segurament viuríem millor. La prova està en que, al llarg de la història, són molts els esdeveniments on els llibres, i sobretot els escriptors que volien sortir-se de la ratlla, han jugat el trist paper del cap de turc, sempre de forma injusta. Un país on es llegeix és un país més savi, i un país més savi està millor preparat per al futur. Pura lògica aristotèlica. I a mi se’m fa difícil trobar un plaer més gran que experimentar la sensació d’estar adquirint cultura, d’estar aprenent. Per això llegir té aquest valor afegit com a plaer, perquè aquest no només resideix en l’acte de llegir, amb la sensació plaent de tranquil·litat i pau que comporta, sinó en el fet de fer augmentar la teva saviesa.</span><br /><span style="font-family:trebuchet ms;">I què em dieu del plaer de viatjar? Conèixer nous llocs, noves gents, noves cultures... tot això representa, de forma indubtable, un plaer en si mateix. Tampoc no descobriré res de nou si dic que viatjant aprens a ser més tolerant, més comprensiu, a superar més fàcilment qualsevol situació compromesa, a resoldre problemes. En definitiva, tens l’oportunitat de millorar el teu desenvolupament personal.</span><br /><span style="font-family:trebuchet ms;">Ja he dit que és complicat trobar un plaer com el llegir i el viatjar, però, què passaria si els uníssim a tots dos? Aquest estiu vaig visitar el Perú. Com podreu imaginar, vaig gaudir, i molt, del meu viatge: de les seves ciutats i pobles, de la gent, de la gastronomia, dels monuments, de les mil i una anècdotes que vaig viure... També pensareu amb raó que portava llibres per llegir, però, com sol passar, vaig comprar-ne de nous. En concret, recordo que a una llibreria de Cusco vaig aconseguir dos llibres de l’Inca Garcilaso de la Vega, probablement qui millor ha plasmat negre sobre blanc la història i els costums dels inques. Recordo que, llegint “La Florida del Inca” al tren que ens portava al Macchu Picchu o els “Comentarios Reales” en el vol de tornada a casa, vaig tenir-ho més fàcil per poder situar-me al segle XV, just abans de l’arribada dels espanyols a Amèrica. Per això dic que es pot viatjar llegint, fins i tot sense moure’t del sofà. Si, a sobre, tens l’oportunitat de moure’t, el plaer es multiplica. Per això sempre penso que, malgrat tenir la sensació d’haver-hi estat alguna vegada, sé que algun dia tindré l’oportunitat d’arribar a Macondo en un tren de color groc.</span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;"></span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;"><strong><span style="font-size:85%;">Publicat a </span></strong><a href="http://www.valors.org/"><strong><span style="font-size:85%;">Valors</span></strong></a><strong><span style="font-size:85%;">, n. 56 (gener de 2009)</span></strong></span><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-7314062146287633308?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-80938006976195621252008-12-28T13:36:00.007+01:002008-12-28T13:47:44.515+01:00Mi 2008 en 20 imágenes. ¡Feliz 2009!<span style="font-family:trebuchet ms;">Bueno, acaba el 2008 y asoma el 2009. Toca hacer balance del año que se va y toca desear que el que llega sea un buen año. Lo cierto es que no me puedo quejar de cómo ha ido este 2008, así que afronto con optimismo y alegría el 2009. En este 2008 he conocido nuevas gentes y nuevos lugares, he viajado (no tanto como quisiera, pero más de lo que a priori hubiera pensado viajar), he compartido muy buenos momentos con la gente que quiero y que me quiere, he reído, lo he pasado bien, he leído mucho y he aprendido cosas nuevas… La verdad, el balance es positivo. De cara al 2009, como siempre, solamente toca desear SALUD y PAZ. Todo lo demás, como siempre digo, es accesorio.</span><br /><br /><div><a href="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVd0Oe83-RI/AAAAAAAAAjk/bzukW7jof8k/s1600-h/2008-03.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284820479917947154" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVd0Oe83-RI/AAAAAAAAAjk/bzukW7jof8k/s400/2008-03.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><a href="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVd0O6-DIUI/AAAAAAAAAj0/YHV_9Bi259o/s1600-h/2008-01.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284820487439065410" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVd0O6-DIUI/AAAAAAAAAj0/YHV_9Bi259o/s400/2008-01.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVd0Oo7XIpI/AAAAAAAAAjs/ysdM99tbYLc/s1600-h/2008-02.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284820482595955346" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 300px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVd0Oo7XIpI/AAAAAAAAAjs/ysdM99tbYLc/s400/2008-02.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVd0ObcIfyI/AAAAAAAAAjc/MdOPM10AW3U/s1600-h/2008-04.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284820478975311650" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVd0ObcIfyI/AAAAAAAAAjc/MdOPM10AW3U/s400/2008-04.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVd0N013ilI/AAAAAAAAAjU/hPKOtQLzerw/s1600-h/2008-05.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284820468614269522" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVd0N013ilI/AAAAAAAAAjU/hPKOtQLzerw/s400/2008-05.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdz8UP0TmI/AAAAAAAAAjM/_ZX1T8y7NjU/s1600-h/2008-06.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284820167806963298" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdz8UP0TmI/AAAAAAAAAjM/_ZX1T8y7NjU/s400/2008-06.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdz8MhHXPI/AAAAAAAAAjE/anm_OJ1iXe0/s1600-h/2008-07.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284820165732031730" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdz8MhHXPI/AAAAAAAAAjE/anm_OJ1iXe0/s400/2008-07.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdz8HV2tbI/AAAAAAAAAi8/ud7v7m37Cm0/s1600-h/2008-08.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284820164342625714" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdz8HV2tbI/AAAAAAAAAi8/ud7v7m37Cm0/s400/2008-08.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdz72tjJHI/AAAAAAAAAi0/xD0l5L-Pbi4/s1600-h/2008-09.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284820159878603890" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdz72tjJHI/AAAAAAAAAi0/xD0l5L-Pbi4/s400/2008-09.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdz7uYaRCI/AAAAAAAAAis/SKLqA83PgY0/s1600-h/2008-10.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284820157642458146" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdz7uYaRCI/AAAAAAAAAis/SKLqA83PgY0/s400/2008-10.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzmGmWgjI/AAAAAAAAAik/30UDjFqin0s/s1600-h/2008-11.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284819786186261042" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzmGmWgjI/AAAAAAAAAik/30UDjFqin0s/s400/2008-11.jpg" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzl6NoDXI/AAAAAAAAAic/EEJhXyPk7Wo/s1600-h/2008-12.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284819782861327730" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 300px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzl6NoDXI/AAAAAAAAAic/EEJhXyPk7Wo/s400/2008-12.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzl2D4qAI/AAAAAAAAAiU/9ZsUeMVCG2E/s1600-h/2008-13.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284819781746731010" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzl2D4qAI/AAAAAAAAAiU/9ZsUeMVCG2E/s400/2008-13.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzlgPglsI/AAAAAAAAAiM/u0oGYGYF-Kk/s1600-h/2008-14.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284819775889905346" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 291px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzlgPglsI/AAAAAAAAAiM/u0oGYGYF-Kk/s400/2008-14.jpg" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzlBty2LI/AAAAAAAAAiE/B0TlwQQD8QI/s1600-h/2008-15.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284819767695431858" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 300px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzlBty2LI/AAAAAAAAAiE/B0TlwQQD8QI/s400/2008-15.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzUhRu-TI/AAAAAAAAAh8/SvxWoxLWbMo/s1600-h/2008-16.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284819484109895986" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzUhRu-TI/AAAAAAAAAh8/SvxWoxLWbMo/s400/2008-16.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzUYG-5hI/AAAAAAAAAh0/loI9s75l5Z8/s1600-h/2008-17.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284819481648883218" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzUYG-5hI/AAAAAAAAAh0/loI9s75l5Z8/s400/2008-17.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzUd-M0RI/AAAAAAAAAhs/V3t8Y-sWaGA/s1600-h/2008-18.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284819483222659346" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 300px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzUd-M0RI/AAAAAAAAAhs/V3t8Y-sWaGA/s400/2008-18.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzUJwJ6hI/AAAAAAAAAhk/nI1KyG81bQY/s1600-h/2008-19.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284819477795039762" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzUJwJ6hI/AAAAAAAAAhk/nI1KyG81bQY/s400/2008-19.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzT--On1I/AAAAAAAAAhc/m2IYs_zT-Zs/s1600-h/2008-20.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284819474901278546" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SVdzT--On1I/AAAAAAAAAhc/m2IYs_zT-Zs/s400/2008-20.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-8093800697619562125?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-5112773286778938242008-11-16T13:23:00.003+01:002008-11-16T13:35:45.286+01:00Los Amos del Mundo<a href="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SSARxI5bLfI/AAAAAAAAAhU/CckZMBXX-V8/s1600-h/perezreverte.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5269231099923082738" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 267px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SSARxI5bLfI/AAAAAAAAAhU/CckZMBXX-V8/s400/perezreverte.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Hoy me limito a recuperar un artículo de mi admirado Arturo Pérez-Reverte, publicado en <em>El Semanal</em> el 15 de noviembre de 1998 y que ahora, justo diez años después, creo que merece la pena leer. Parece que el maestro Pérez-Reverte tuviera en 1998 la posibilidad de subirse al <em>DeLorean</em> que utilizaba Michael J. Fox en <em>Regreso al Futuro</em>...</span><br /><div><span style="font-family:trebuchet ms;"></span></div><br /><div><strong><span style="font-family:trebuchet ms;">Los Amos del Mundo / Arturo Pérez-Reverte</span></strong></div><br /><div><span style="font-family:trebuchet ms;">Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.</span></div><div><span style="font-family:trebuchet ms;">Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.</span></div><div><span style="font-family:trebuchet ms;">Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos, cuando pierden. No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro. Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia.</span></div><div><span style="font-family:trebuchet ms;">Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados. Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja. Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no. Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda... Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida. Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena. Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.</span> </div><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-511277328677893824?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-25495865550248895092008-10-27T22:45:00.009+01:002008-10-27T23:14:20.774+01:00De paseo por BruselasEl pasado fin de semana lo aprovechamos Almu y un servidor para ir a visitar la capital de Europa, Bruselas. Paseamos por el centro de la ciudad: Grand Place, Sainte-Catherine, Bourse, Galleries de Saint-Hubert..., visitamos el Manneken Pis, la Catedral de San Miguel y Santa Gúdula y el Museo de Arte Moderno, comimos mejillones con patatas fritas después de dar una vuelta por el Sablon, subimos al Atomium, compramos chocolate en la Rue au Beurre, saboreamos unos gofres y nos fuimos a tomar unas cervezas (belgas, por supuesto) a la Morte Subite. También compramos algunos cómics en unas de las muchas tiendas especializadas que hay en la auténtica capital de la Bande Dessinée: Tintín, Spirou, Luky Luke, los Pitufos... y <a href="http://www.blaugranas.com/eric_castel-fotos_del_f_c_barcelona-igfpo-261.htm">Eric Castel </a>(¡qué alegría volver a hojear un cómic de Eric Castel después de tantos años!). No sé por qué, pero en Bruselas la cerveza sabe diferente, y no será porque no estamos acostumbrados a beber litros y litros de cerveza belga a lo largo del año en Mataró, en <a href="http://www.cervezabelga.com/">The Drunk Monk</a>. Bruselas te deja con ganas de más: de volver y seguir paseando por sus calles, bebiendo cerveza y comiendo mejillones con patatas fritas. Una ciudad en la que a uno no le importaría instalarse por una buena temporada.<br /><br /><a href="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3SNmL7OI/AAAAAAAAAXw/lp9uQERnsfY/s1600-h/bruxelles01.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5261954000656002274" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3SNmL7OI/AAAAAAAAAXw/lp9uQERnsfY/s400/bruxelles01.JPG" border="0" /></a><br /><div><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3Rs944PI/AAAAAAAAAXo/wiKHS3d5URg/s1600-h/bruxelles02.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5261953991897047282" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 300px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3Rs944PI/AAAAAAAAAXo/wiKHS3d5URg/s400/bruxelles02.JPG" border="0" /></a><br /><br /><div><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3Q2vLPCI/AAAAAAAAAXg/J-5Qh0m4izM/s1600-h/bruxelles03.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5261953977339821090" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 300px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3Q2vLPCI/AAAAAAAAAXg/J-5Qh0m4izM/s400/bruxelles03.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><div><a href="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3DZGskZI/AAAAAAAAAXY/KH1pDo-St7I/s1600-h/bruxelles04.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5261953746047111570" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3DZGskZI/AAAAAAAAAXY/KH1pDo-St7I/s400/bruxelles04.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3DC0CuYI/AAAAAAAAAXQ/3lu3B0EDW5Y/s1600-h/bruxelles05.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5261953740063291778" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 300px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3DC0CuYI/AAAAAAAAAXQ/3lu3B0EDW5Y/s400/bruxelles05.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3CyOBBaI/AAAAAAAAAXI/ESAHjYJJp50/s1600-h/bruxelles06.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5261953735608829346" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3CyOBBaI/AAAAAAAAAXI/ESAHjYJJp50/s400/bruxelles06.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3CWS386I/AAAAAAAAAXA/XFmgjhSGg8k/s1600-h/bruxelles07.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5261953728113013666" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3CWS386I/AAAAAAAAAXA/XFmgjhSGg8k/s400/bruxelles07.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3BTNGEWI/AAAAAAAAAW4/U3Ousg2RYfU/s1600-h/bruxelles08.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5261953710103597410" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SQY3BTNGEWI/AAAAAAAAAW4/U3Ousg2RYfU/s400/bruxelles08.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div></div></div></div></div></div></div></div></div></div><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-2549586555024889509?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-41009314306434551262008-10-22T19:36:00.004+02:002008-10-22T19:51:01.711+02:00On arribarem sense esforçar-nos?<a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SP9kyQNqEWI/AAAAAAAAAWI/xF4w7QsoIk4/s1600-h/valors53.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5260033704300515682" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SP9kyQNqEWI/AAAAAAAAAWI/xF4w7QsoIk4/s400/valors53.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Des d'aquest mes d'octubre col·laboraré habitualment a la revista <a href="http://www.valors.org/">Valors</a>. Es tracta d'un projecte que, gràcies al meu amic <a href="http://joansalicru.blogspot.com/">Joan Salicrú</a>, m'engresca. Un projecte on també aporten el seu granet de sorra amics i amigues com en <a href="http://cescamat.blogspot.com/">Francesc Amat</a>, en <a href="http://joansafont.blogspot.com/">Joan Safont</a>, la Marina Guardiola, la Núria Radó o en Ramon Radó, a més de tots els altres col·laboradors i col·laboradores de la revista, gent d'un nivell intel·lectual extraordinari. Gent amb la que m'identifico i em sento còmode, malgrat les moltes diferències que poden existir, a priori, entre tots nosaltres. Tot i així, penso que és més important el que ens uneix que no pas el que ens separa. O així hauria de ser. Us deixo, sense ànim de donar lliçons de res a ningú, l'article que em publiquen aquest mes d'octubre. A veure què us sembla:</span><br /><br /><span style="font-family:times new roman;">“Esforçar-se: Desplegar algú la seva força física o moral a vèncer una resistència, a aconseguir quelcom vencent dificultats”. Això ens diu el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Al llarg d’aquestes línies intentarem parlar del que suposa l’esforç a la nostra vida, a la nostra quotidianitat, i intentarem establir les connexions entre esforç i èxit o, el que és el mateix, entre manca d’esforç i fracàs.<br />Tothom busca a la vida, d’una forma o una altra, l’èxit; i la concepció de l’èxit, com podem suposar, serà diferent per a cada persona. Molt poques vegades s’aconsegueix l’èxit sense esforç, i l’esforç, més que una via a l’èxit, s’ha convertit al llarg de la història en un valor en si mateix: un valor en el qual se’ns educa (o se’ns hauria d’educar) des de ben petits. Però darrerament sentim veus denunciant que s’està perdent la difusió d’aquest valor: a la família, a l’escola... Si això és cert, i d'indicis n’hi ha, tenim raons per preocupar-nos; una societat sense persones que s’esforcen en el seu dia a dia deixa de ser societat i queda abocada al fracàs com a col·lectivitat.<br />Que un nen, quan és petit, somniï amb ser futbolista professional o estrella de la cançó és ben normal, però si aquest nen no és capaç d’assumir el valor de l’esforç no arribarà mai a fer realitat el seu somni, ni tan sols aconseguirà altres fites menys ambicioses, per molt talent que tingui. El cas és que per arribar a ser futbolista professional o estrella de la cançó cal, a més d’esforç, talent; i el talent, com sabem, no tothom el té. I moltes vegades, des de la mateixa família, es cau en l’error de confiar-ho tot al talent obviant el més important: l’esforç. Perquè el talent no es pot inculcar, es neix amb o sense ell, però l’esforç sí. El mateix pot passar amb un nen que, de ben petit, comença a destacar en els estudis. Aquest nen, si s’acomoda, si no s’esforça i si no se li manté l’exigència de superar-se dia a dia (des de la família i des de l’escola), quedarà relegat a la mediocritat, i això, en els temps que corren, no convé ni al propi individu ni a la societat en el seu conjunt. Per això, de tant en tant apareixen veus, sota el meu punt de vista assenyades, que reclamen a la nostra escola una major presència de la cultura de l’esforç, que siguin els nens amb pitjor rendiment acadèmic els qui intentin apropar-se als millors, i no a l’inrevés. I em consta que, no en poques ocasions, passa precisament això: que els nens amb millors notes han d’afluixar el seu ritme per tal d’adaptar-se al ritme majoritari. El problema és que això passa amb l’aquiescència d’alguns mestres, i perdonin, això no es pot acceptar.<br />El problema és que, en la societat actual, sembla que està calant, i amb força, la cultura del no-esforç: “aprima’t sense esforçar-te”, “aprèn anglès sense esforç”, “guanya diners amb una sola trucada”... Són eslògans que de ben segur tots ens estem habituant a sentir. I el problema és que molta gent pot arribar a creure’s que de veritat pot aconseguir allò que vol sense esforçar-se. Llavors és quan apareix la pregunta del milió: per què m’he d’esforçar si puc aconseguir-ho sense esforç? Una societat que educa en aquests valors, repeteixo, està abocada al fracàs.<br />Si féssim una enquesta entre els alts directius, els esportistes d’elit, els artistes, o entre aquells que han aconseguit viure la vida que volien, amb estabilitat personal, familiar i professional, veuríem con pràcticament cap d’ells ha aconseguit les seves fites sense esforç. Per a una persona l’èxit serà arribar a ser director general de la seva empresa, però per a una altra l’èxit pot ser viure feliç amb la seva família i tenir una feina agradable. L’èxit és subjectiu, però l’esforç, en els seus diferents graus, sempre hi ha de ser. I si bé pot haver-hi esforç sense èxit, no pot haver-hi èxit sense esforç. I això no vol dir que hem de deixar d’esforçar-nos si no tenim l’èxit garantit.<br />Si no existeix l’esforç, si no sabem inculcar-lo a la gent que ens envolta, si ens adherim a la cultura del no-esforç, estarem abocats al fracàs com a individus i empentarem la nostra societat cap al fracàs col·lectiu. Valors com l’esforç no poden morir mai. No deixem que passi.</span><br /><span style="font-family:Times New Roman;"></span><br />Publicat a <a href="http://www.valors.org/">Valors</a> (núm. 53, octubre de 2008)<div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-4100931430643455126?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-67694021784391517352008-09-15T20:25:00.006+02:002008-09-23T21:13:43.110+02:00Gran viaje a Perú<a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6qDUZdK5I/AAAAAAAAAVA/iwGXmd_MPLs/s1600-h/peru00.JPG"><span style="font-family:trebuchet ms;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5246317589925014418" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6qDUZdK5I/AAAAAAAAAVA/iwGXmd_MPLs/s400/peru00.JPG" border="0" /></span></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Nuestro último viaje ha sido a Perú, donde hemos tenido la oportunidad de visitar lugares tan dispares como Lima, Arequipa, el Valle del Colca, Cuzco, el Valle Sagrado de los Incas o el Machu Picchu. El tiempo del que disponíamos, más bien justito para un país tan grande y con tantas cosas que visitar, ha hecho que hayamos tenido que seleccionar unos cuantos lugares para hacernos una ligera idea de lo que es y lo que representa ese gran país llamado Perú. Pero esta breve estancia entre los Andes, la selva Amazónica y el Pacífico nos ha servido para constatar que es posible viajar hacia atrás en el tiempo, comer y beber estupendamente bien y disfrutar de la educación y la hospitalidad de unas gentes que, por lo general, viven de una forma bien diferente a la nuestra.<br /></span><a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6qDtuKtlI/AAAAAAAAAVI/PMrkwy6hdSQ/s1600-h/peru02.JPG"><span style="font-family:trebuchet ms;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5246317596722771538" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6qDtuKtlI/AAAAAAAAAVI/PMrkwy6hdSQ/s400/peru02.JPG" border="0" /></span></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Cuando aterrizas en Lima te das cuenta de que llegas a un lugar muy diferente al que habitas normalmente. Sales del aeropuerto y el camino hacia el centro de la ciudad, en taxi, se convierte en una carrera de obstáculos imposible de olvidar: coches (sobre todo taxis) aquí y allá, que se cruzan los unos con los otros sin orden ni concierto aparente, que no respetan las normas básicas de circulación y cuyos conductores no paran de hacer uso del claxon desatinadamente. La gente de amontona en furgonetas (combis dicen por aquellas tierras) para desplazarse, y parece imposible que uno acierte la ruta que cada una de ellas sigue. A pesar de todo, la ciudad funciona y la vida en ella fluye a través de sus calles y avenidas, atestadas de bares, restaurantes, comercios y gente, mucha gente. Hay puestos de fruta, quioscos, comida al paso y vendedores ambulantes. La gente está encantada de ayudarte a encontrar aquel monumento, calle o plaza que buscas, siempre con una sonrisa en la boca. Lima, la capital que fundó el conquistador Pizarro allá por 1535, aglutina el 30% de la población peruana, pero la vida que hay en ella dista mucho de la que hemos encontrado en otras zonas de Perú. Pasando por algunos barrios de la ciudad, siempre en coche, se palpa la pobreza, pobreza de la que es difícil encontrar rastro en otros barrios como Miraflores o Barranco. Como suele pasar en otros países latinoamericanos, la diferencia existente entre la elite social y los estratos más bajos de la sociedad es abismal, y eso es algo que muy difícilmente cambiará si no se producen cambios drásticos en la forma de gestionar el país.<br /></span><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6qD4fXJcI/AAAAAAAAAVQ/ANQUbQYlGqw/s1600-h/peru03.JPG"><span style="font-family:trebuchet ms;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5246317599613461954" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6qD4fXJcI/AAAAAAAAAVQ/ANQUbQYlGqw/s400/peru03.JPG" border="0" /></span></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Y tras Lima, Arequipa. “La Ciudad Blanca”, te recibe a los pies del majestuoso volcán Misti, y si no te tomas con calma tu visita y no bebes el delicioso mate de coca, el soroche te puede jugar una mala pasada. A nosotros, por suerte, no nos la jugó, a pesar de que por momentos costaba caminar y se notaba la falta de oxígeno en nuestros pulmones. Arequipa, si bien es también una ciudad concurrida, destila una sensación de tranquilidad difícil de encontrar en Lima, a pesar de que la Plaza de Armas y la calle de San Francisco siempre están llenas de gente, amabilísima como siempre en Perú. En sus tiendas puedes encontrar todo tipo de productos típicos del Perú, a unos precios muy inferiores a los que habitualmente encontramos en Europa, que puedes adquirir, como siempre, previo regateo. Todo (o casi todo) se regatea en Perú, y a medida que pasan los días te vas haciendo con ese arte tan difícil de dominar a la perfección. Estar en Arequipa te permite hacer una excursión de dos días al Valle del Colca, el cañón más profundo del mundo y probablemente también uno de los lugares más bellos de nuestro planeta. Como siempre que viajas, te puedes encontrar en cualquier momento con un grupo de catalanes, como así fue en esta excursión, donde tuvimos la suerte de conocer a dos parejas en plena luna de miel: Eva y Enric, Mercè y Albert, una gente fantástica y que nos ayudó a disfrutar, si cabe, aún más del Valle del Colca. </span><a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6qESCzHTI/AAAAAAAAAVY/K9X_PzlwASM/s1600-h/peru04.JPG"><span style="font-family:trebuchet ms;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5246317606472981810" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6qESCzHTI/AAAAAAAAAVY/K9X_PzlwASM/s400/peru04.JPG" border="0" /></span></a><span style="font-family:trebuchet ms;"><br />Allá visitamos lugares como la Reserva Natural de Salinas y Aguada Blanca, Chivay, Yanque, la Cruz del Cóndor o Maca. En el Mirador de los Andes, sus 4900 metros de altitud hacen imprescindible tomar mate de coca y proveerse de galletas, caramelos y demás sucedáneos para no sufrir el mal de altura. Para ir a la Cruz del Cóndor hay que madrugar mucho, pero si el ave sagrada de los Andes aparece, como así fue, el madrugón merece la pena y el momento se graba en tus retinas para siempre. En el Colca pudimos disfrutar también de sus aguas termales, sus bailes típicos y su cocina andina, a base de rocoto, carne de alpaca y papas, todo ello delicioso y regado, cómo no, por las excelentes cervezas Cusqueñas y Arequipeñas (a pesar de la insistencia peruana en servirlas a temperatura natural) o de Inka Cola, según la ocasión. A pesar de todo, y para mi gusto, solamente la carne de alpaca (excelentemente preparada en nuestro hotel de Yanque) estuvo a la altura del cebiche que probamos más tarde en Cuzco o el cabrito que comimos en Lima, y eso sin mencionar el Pisco Savoir o la abundante y deliciosa comida de los Chifas peruanos, muy diferente de la que encontramos en los restaurantes chinos españoles.<br /></span><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6qEsig_sI/AAAAAAAAAVg/UDyKQIc1Xjk/s1600-h/peru05.JPG"><span style="font-family:trebuchet ms;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5246317613585333954" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6qEsig_sI/AAAAAAAAAVg/UDyKQIc1Xjk/s400/peru05.JPG" border="0" /></span></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Tras el Colca y Arequipa, viaje obligado a Cuzco (o Cusco, como escriben en Perú) y sus alrededores. La capital imperial de los Incas se muestra hermosa, ciertamente caótica, aunque sin llegar a los límites de Lima, y llena también de vida. Aunque eso sí, excesivamente impregnada de esa atmósfera turística que curiosamente a todos los turistas nos gustaría evitar pero que resulta imposible hacerlo. En Cuzco impresiona su Plaza de Armas y su Catedral, ambas de una majestuosidad incomparable, pero no puedes dejar de visitar otros lugares vecinos como la Iglesia de la Compañía o el Qorikancha o, ya fuera de la ciudad, Saqsaywaman, Q’enqo o Tambomachay. Todo ello se puede visitar en un día, en combi, si bien dejas de un lado la posibilidad de saborear las diferentes visitas para limitarte a quedarte con la miel en los labios. El tiempo, como digo, apremiaba, como casi siempre pasa cuando viajas en el periodo vacacional. </span><a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6sXXTb1rI/AAAAAAAAAVo/fjDbdqi7uXs/s1600-h/peru06.JPG"><span style="font-family:trebuchet ms;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5246320133325706930" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6sXXTb1rI/AAAAAAAAAVo/fjDbdqi7uXs/s400/peru06.JPG" border="0" /></span></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Y aún así, no perdimos ni un minuto y también pudimos visitar algunos museos de la ciudad: Museo Inka, la Casa del Inca Garcilaso de la Vega, el Museo de Sitio del Qorikancha, el Museo de Arte Popular o el Museo de Arte Contemporáneo, así como el Centro Qosqo de Arte Nativo, donde disfrutamos de sus danzas folklóricas. Capítulo a parte merece la excursión al Valle Sagrado de los Incas, con sus correspondientes visitas a Pisac, Ollantaytambo o Chinchero. Merece verdaderamente la pena la caminata que hay que seguir para llegar a las ruinas incas de Pisac, donde tienes la sensación de volver al siglo XV, cuando el Imperio Inca estaba en su plenitud. Lo mismo ocurre con Ollantaytambo, donde su pueblo aún conserva la misma estructura que tenía cinco o seis siglos atrás.<br /></span><a href="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6sX5Vr2_I/AAAAAAAAAVw/2Zh4331J8-w/s1600-h/peru07.JPG"><span style="font-family:trebuchet ms;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5246320142461950962" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6sX5Vr2_I/AAAAAAAAAVw/2Zh4331J8-w/s400/peru07.JPG" border="0" /></span></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Pero el gran día y el éxtasis del viaje llega cuando te dispones a visitar Machu Picchu, que en quechua significa “montaña vieja”. La noche antes ya piensas en lo que te espera y los nervios te invaden pensando en que todo vaya bien: que el tren no se estropee, que no llueva… Finalmente, todo salió a pedir de boca y pudimos disfrutar al máximo de una de las nuevas siete maravillas del mundo. El viaje de ida a Aguascalientes se hace interminable, por el lento devenir del tren, por lo incómodo de sus asientos y, sobre todo, por las ansias de llegar al Machu Picchu. Cuando finalmente llegas al pueblo y subes al pequeño autocar que te lleva a pocos metros del recinto arqueológico, ya notas que te encuentras en un lugar mágico, mítico, incluso místico. Te hayas en plena selva, rodeado de frondosos bosques que abrigan las montañas y que nutren de oxígeno la atmósfera, y sientes que no te importa estar a miles de kilómetros de casa, notas que difícilmente volverás a sentir algo igual. Cuando la postal imaginada se postra ante tus ojos no puedes creerlo, y no puedes esquivar la tentación de tomar fotos por doquier. </span><a href="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6sYCThinI/AAAAAAAAAV4/fly-kOhKo18/s1600-h/peru08.JPG"><span style="font-family:trebuchet ms;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5246320144868805234" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6sYCThinI/AAAAAAAAAV4/fly-kOhKo18/s400/peru08.JPG" border="0" /></span></a><span style="font-family:trebuchet ms;"><br />Nuestros compañeros de grupo supongo que sintieron algo parecido, y prueba de ello es que no atendían en absoluto a las explicaciones de nuestra guía, que se esforzaba en vano por captar nuestra atención. Finalmente, la situación se fue normalizando y pudimos disfrutar del recinto más allá del primer impacto que produce, atendiendo a las explicaciones de la guía y paseando por toda la ciudad (o lo que queda de ella) de Machu Picchu. La experiencia es irrepetible, nunca más volveremos a sentir por primera vez la fuerza del Machu Picchu, la energía de sus piedras, su aire y su verde. Seguro que si volvemos algún día ya no será lo mismo. El día en que uno visita la Ciudad Perdida de los Incas queda marcado para siempre en su biografía, y espero no olvidar nunca aquella sensación que tuve al llegar allí. Eso, sin duda, será buena señal.<br /></span><a href="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6sYR0H2DI/AAAAAAAAAWA/TFqh6wVGRSs/s1600-h/peru09.JPG"><span style="font-family:trebuchet ms;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5246320149032065074" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_r3ztIv2KIGk/SM6sYR0H2DI/AAAAAAAAAWA/TFqh6wVGRSs/s400/peru09.JPG" border="0" /></span></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Una vez conseguido el objetivo del viaje, saborear al cien por cien el Machu Picchu, solamente quedaba despedirnos de Cuzco, regresar a Lima y poder disfrutar así de nuestros últimos momentos junto a Manuel, Margarita y toda esa gente maravillosa que hemos conocido en Perú. Un viaje inolvidable, una experiencia irrepetible. Si podéis, no lo dudéis, visitad Perú y embriagaos de su magia y sus gentes. Vale la pena.</span><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-6769402178439151735?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-88026094986323022502008-09-08T23:48:00.003+02:002008-09-08T23:52:54.606+02:00¡Saludos desde Perú!¡Familiares y amigos!<br /><br />Os hago un pequeño adelanto de nuestras vivencias por tierras peruanas. El viaje está siendo impresionante: Lima, Arequipa, Valle del Colca, Cusco (así lo escriben aquí), Valle Sagrado de los Incas... Y aún nos falta al plato fuerte: Machu Picchu. El contraste cultural es impresionante y la gente amabilísima. Cada día que pasamos aquí y visitamos ruinas Incas uno siente más rabia por todo aquello que algunos españoles hicieron aquí en la época de la colonización salvaje. Estamos encantados, pero cada vez nos queda menos para volver. A la vuelta os cuento con más detalle. Besos.<br /><br /><br /><a href="http://1.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWZYpdzFpI/AAAAAAAAAL8/zxfNagC1fGA/s1600-h/DSC04259.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5243765989869557394" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWZYpdzFpI/AAAAAAAAAL8/zxfNagC1fGA/s400/DSC04259.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://3.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWZZJDPJ4I/AAAAAAAAAME/AIC3hc_rnG4/s1600-h/DSC04295.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5243765998348085122" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWZZJDPJ4I/AAAAAAAAAME/AIC3hc_rnG4/s400/DSC04295.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://3.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWZZQp-wpI/AAAAAAAAAMM/5QvZAX3fB6A/s1600-h/DSC04351.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5243766000389636754" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWZZQp-wpI/AAAAAAAAAMM/5QvZAX3fB6A/s400/DSC04351.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://4.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWZZv6yOdI/AAAAAAAAAMU/Va3LOy7LLWE/s1600-h/DSC04372.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5243766008781617618" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWZZv6yOdI/AAAAAAAAAMU/Va3LOy7LLWE/s400/DSC04372.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://2.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWZZgDoR_I/AAAAAAAAAMc/khEQpvbRMI0/s1600-h/DSC04401.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5243766004523747314" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWZZgDoR_I/AAAAAAAAAMc/khEQpvbRMI0/s400/DSC04401.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://1.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWawzPuWhI/AAAAAAAAAMk/mYI3HjA3JMk/s1600-h/DSC04446.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5243767504323369490" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWawzPuWhI/AAAAAAAAAMk/mYI3HjA3JMk/s400/DSC04446.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://2.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWaxLLyQzI/AAAAAAAAAMs/X9RwBe9CLMA/s1600-h/DSC04447.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5243767510749299506" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWaxLLyQzI/AAAAAAAAAMs/X9RwBe9CLMA/s400/DSC04447.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://2.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWaxeGtdnI/AAAAAAAAAM0/qzc-0Zm0GDU/s1600-h/DSC04449.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5243767515828287090" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWaxeGtdnI/AAAAAAAAAM0/qzc-0Zm0GDU/s400/DSC04449.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://4.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWaxnGiYGI/AAAAAAAAAM8/nPedXcYu_TM/s1600-h/DSC04541.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5243767518243479650" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWaxnGiYGI/AAAAAAAAAM8/nPedXcYu_TM/s400/DSC04541.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://3.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWayJSL5oI/AAAAAAAAANE/GlwBU3q92DY/s1600-h/DSC04581.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5243767527419143810" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWayJSL5oI/AAAAAAAAANE/GlwBU3q92DY/s400/DSC04581.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://4.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWbOsZKQBI/AAAAAAAAANM/_7gYImc81wY/s1600-h/DSC04597.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5243768017879973906" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_cJDJsMqX0Yk/SMWbOsZKQBI/AAAAAAAAANM/_7gYImc81wY/s400/DSC04597.JPG" border="0" /></a><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-8802609498632302250?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-31079939613526041512008-07-24T14:10:00.005+02:002008-07-25T13:59:15.246+02:00Per Santes vestiré de groc-i-negre<a href="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SIhxaSrzMLI/AAAAAAAAAUw/PdhxpPHwKFo/s1600-h/cartell_gran.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5226552064069546162" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 314px; CURSOR: hand; HEIGHT: 326px" height="346" alt="" src="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SIhxaSrzMLI/AAAAAAAAAUw/PdhxpPHwKFo/s400/cartell_gran.jpg" width="335" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Ja tenim aquí Les Santes, un any més. I ja tenim el cartell i la samarreta. I la polèmica, un any més també. Què faríem sense la polèmica sobre el cartell les setmanes prèvies a Les Santes? Aquest any he de reconèixer que el cartell m’agrada molt i la samarreta encara més. M’agrada perquè és diferent, original i perquè toca un tema que forma part de la vida de moltíssims mataronins: el futbol, i tot el que aquest món representa: esport, festa, amics, alegria... Jo, com a bon futbolero, trobo que la idea és magnífica. Segurament els no-futboleros sentiran indiferència vers el cartell i la samarreta d’enguany, però això és el de menys. Quan sento crítiques a l’autor perquè no ha triat un tema que representi a tots els mataronins em venen ganes de riure i em pregunto: és possible representar en un cartell alguna cosa que representi a tots els mataronins? Mal aniríem si això fos possible, més encara en la societat actual i la mataronina en particular. Sí, ja sé que hi ha gent que no se sent en absolut identificada amb els colors groc-i-negres del CE Mataró, però és que hi ha alguns altres que representin millor la nostra ciutat? Ni tan sols el vermell i el blau de la bandera de la ciutat ho poden fer.</span><br /><a href="http://bp0.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SIhxfKvyS6I/AAAAAAAAAU4/HHW6JSbX-6U/s1600-h/salle_1990.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5226552147838127010" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 356px; CURSOR: hand; HEIGHT: 230px" height="248" alt="" src="http://bp0.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SIhxfKvyS6I/AAAAAAAAAU4/HHW6JSbX-6U/s400/salle_1990.jpg" width="372" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Jo, aquest any, vaig córrer a comprar la samarreta el primer dia que la posaven a la venda: vaig al·lucinar amb la cua que hi havia al Foment quan faltaven vint minuts per què la botiga obrís les portes! No tinc el costum de comprar la samarreta per Santes, però aquest any no em volia quedar sense una. I aquesta setmana vestiré de groc-i-negre, com quan anava de petit (i després ja no tan petit) a veure jugar el Mataró, com a la foto que us he posat aquí al costat, on tenia nou anys i surto amb el meu pare i el meu germà. Com m’agradarà veure la meva ciutat tenyida de groc-i-negre aquests dies! Glòria a Les Santes! Comencem...</span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;"></span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;font-size:85%;">Més info a:</span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;font-size:85%;"><a href="http://www.lessantes.cat/">http://www.lessantes.cat/</a> (web de l'Ajuntament de Mataró)</span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;font-size:85%;"><a href="http://www.lessantes.net/">http://www.lessantes.net/</a> (web no oficial, però millor)</span><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-3107993961352604151?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-23426035084022263942008-07-05T15:20:00.004+02:002008-07-05T15:24:02.351+02:00La immersió lingüística a Catalunya: un problema?<a href="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SG91gom3ivI/AAAAAAAAAUo/dQ94clwVxYA/s1600-h/La+immersi%C3%B3+ling%C3%BC%C3%ADstica+a+Catalunya.+Un+problema+(Miguel+Guill%C3%A9n,+6-6-2007).JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5219519696662399730" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SG91gom3ivI/AAAAAAAAAUo/dQ94clwVxYA/s400/La+immersi%C3%B3+ling%C3%BC%C3%ADstica+a+Catalunya.+Un+problema+(Miguel+Guill%C3%A9n,+6-6-2007).JPG" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Recupero un article que vaig escriure i publicar a aquest blog fa <a href="http://miguelguillen.blogspot.com/2007/06/la-immersi-lingstica-catalunya-un.html">poc més d'un any</a>. Crec que s'escau:</span><br /><div><span style="font-family:trebuchet ms;"></span></div><br /><div><span style="font-family:trebuchet ms;">Darrerament, determinats grups mediàtics, polítics i de divers tipus estan qüestionant alguns aspectes del sistema educatiu català, incidint principalment en la no-possibilitat de triar la llengua en què s'imparteix l’ensenyament dels infants. Mantenen que els pares haurien de tenir l’oportunitat de triar el castellà com a llengua vehicular en l’educació dels seus fills, i es queixen que se’ls obliga a estudiar en català. La llàstima és que, en comptes de fer servir arguments, es recolzen en la demagògia, i llavors passa el passa.<br />Aquests grups, interessats en fer veure problemes on no n’hi ha, diuen que s’està marginant els castellanoparlants, que no se’ls dóna l’oportunitat d’estudiar en la seva llengua materna, que s’està arraconant el castellà a Catalunya, etc. Fins i tot alguns s’atreveixen a difondre fora de Catalunya la falsa idea que aquí els que fem servir el castellà habitualment estem marginats i discriminats pel sol fet de parlar la llengua de Cervantes. Fals. Mentida. I el pitjor de tot és que saben que és fals i que és mentida. Després, és clar, passen coses repugnants, com ara l’emissió d’un ja (tristament) famós vídeo sobre el tema a Telemadrid no fa gaire.<br />Jo no sóc expert en la matèria, però exposaré simplement el meu cas, que penso que pot ser il·lustratiu. Tinc la sort de dominar a la perfecció dues llengües (ni millors ni pitjors que altres, simplement dues llengües), les dues llengües del meu país, m’expresso indistintament en castellà o en català (a la feina, amb els amics...), i no hi veig cap tipus de problema. Mai no m’he sentit marginat per ser castellanoparlant, ni per parlar castellà en qualsevol situació. Si a Catalunya, en comptes d’optar per la immersió lingüística en català, s’hagués optat per qualsevol altra opció, jo segurament avui no dominaria el català, i això sí que seria un problema. Això és així, i qui digui el contrari menteix. A casa sempre hem parlat castellà, cosa lògica tenint en compte que els meus pares van néixer a Andalusia, i amb els amics del barri també fem servir normalment el castellà, com a fills de la immigració que som tots. Si a l’escola no haguéssim tingut l’oportunitat de fer la immersió lingüística avui ningú de nosaltres no dominaria el català. Mentrestant, la gent catalanoparlant de la meva edat dominaria ambdues llengües. Qui digui que això és mentida desconeix per complet la realitat de Catalunya.<br />I ara, aquests salvapàtries (no sé, però, de quina pàtria) de nova fornada desperten discussions pretèrites i ja superades amb l’únic afany de fer mal i intentar perjudicar determinats grups polítics i civils. No se n’adonen del mal que poden fer introduint la lliure elecció de la llengua vehicular a l’escola? No se n’adonen que es tiren pedres sobre la seva pròpia teulada? O és que veritablement l’educació dels seus fills no els importa, sinó que són altres els fins que persegueixen?<br />A finals dels setanta i principis dels vuitanta, molts castellanoparlants (polítics, pares i mares d’alumnes, activistes socials, pedagogs, mestres, etc.), van veure-ho clar: s’havia de fer la immersió en català si volien que els seus fills aprenguessin el català, doncs el castellà estava clar que l’aprendrien (a casa, al carrer, veient la tele, etc.). Avui, trenta anys després, seria un pas enrere terrible donar l’opció de triar entre les dues llengües, més encara amb la nova realitat social del país, amb el nou fenomen de la immigració extraestatal. Que avui a Catalunya tots els nens i nenes (i ja no tan nens ni tan nenes) hagin tingut l’oportunitat d’aprendre el català és gràcies, principalment, a aquells pares castellanoparlants que van veure en la immersió lingüística una oportunitat fa ja trenta anys. No va ser gràcies a CiU, ni a Pujol, ni a entitats salvapàtries de divers color. Va ser gràcies, com dic, a gent anònima que va lluitar des de diferents fronts per què els seus fills tinguessin l’oportunitat de gaudir d’un futur millor, un futur on, estava clar, calia parlar, a més del castellà, el català. Segur que ara no toparem amb una pedra que es va saber evitar trenta anys enrere. Això esperem.</span></div><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-2342603508402226394?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-45854785028420989822008-07-01T21:29:00.003+02:002008-07-01T21:41:55.159+02:00¡Campeones! ¡Pudimos!<a href="http://bp3.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SGqGsUrehjI/AAAAAAAAAUY/FIokGe8RxBE/s1600-h/Casillas+con+la+Copa+(3).jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5218131214285571634" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp3.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SGqGsUrehjI/AAAAAAAAAUY/FIokGe8RxBE/s400/Casillas+con+la+Copa+(3).jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">¡Campeones! ¡Pudimos, al fin pudimos! Parecía imposible, pero España se proclamó el domingo campeona de la Eurocopa 2008. Por una vez, el campeón del torneo ha sido el que mejor fútbol ha desplegado y el que más ha hecho disfrutar a los aficionados al deporte rey. Los veintitrés chavales que vistieron la camiseta de la selección estuvieron a la altura de las circunstancias y demostraron ser algo más que un grupo de buenos futbolistas profesionales: demostraron ser un equipo, así de simple, y eso, en el fútbol actual, es muy difícil. Luis Aragonés, el verdadero artífice de este éxito, optó por convocar a quienes él creía que conformarían un muy buen equipo de fútbol y un aún mejor grupo humano, prescindiendo de algunos jugadores que muchos otros hubieran convocado y provocando así una polémica estéril, principalmente jaleada por los medios de comunicación de obediencia madridista. Al final, todos se han debido rendir a la evidencia, y parece incluso que nunca nadie criticó a Luis. Ahora se abre una nueva etapa, con nuevo cuerpo técnico en la selección absoluta, y se abrirá de nuevo el debate: ¿se debe dar continuidad a este grupo o hay que convocar a quienes diga la prensa? Del Bosque, entrenador grande donde los haya, tiene la pelota en su tejado.<br /><a href="http://bp0.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SGqHX5CdusI/AAAAAAAAAUg/DxHPf39jU5o/s1600-h/Espa%C3%B1a+Eurocopa+2008+(vs.+Alemania)+(2).jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5218131962780039874" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp0.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SGqHX5CdusI/AAAAAAAAAUg/DxHPf39jU5o/s400/Espa%C3%B1a+Eurocopa+2008+(vs.+Alemania)+(2).jpg" border="0" /></a>Casillas, Albiol, Fernando Navarro, Marchena, Puyol, Xavi, Villa, Iniesta, Torres, Cesc Fàbregas, Capdevila, Cazorla, Palop, Xabi Alonso, Sergio Ramos, Sergio García, Güiza, Arbeloa, Senna, Juanito, Silva, De la Red y Reina. Estos son los veintitrés héroes, los hombres elegidos por Luis Aragonés para la gloria. Los hay de todos los equipos: Valencia (4), Liverpool (4), Barça (3), Villarreal (3), Real Madrid (2), Mallorca (2), Arsenal (1), Sevilla (1), Zaragoza (1), Betis (1) y Getafe (1); y de todas las zonas de España: seis catalanes (y eso sin contar a Iniesta y Reina, que también lo son de adopción y han jugado con la selección catalana), cuatro madrileños, cuatro andaluces, dos valencianos, dos asturianos, un castellano-manchego, un vasco, un castellano-leonés, un canario e incluso un brasileño nacionalizado. Y una de las claves para que esta selección haya enganchado como nunca a la afición (además, claro está, de los éxitos deportivos) ha sido que los chavales que la formaban eran chicos normales y así lo han demostrado a lo largo de este mes de borrachera futbolística. Mención especial merece el caso de Cataluña, donde la gente ha seguido como nunca a la selección (el 72% de los catalanes que estaba ante la televisión a la hora de la final estaba viendo el partido) y se ha echado a la calle masivamente para celebrar un éxito de España. En Mataró, mi ciudad, sin ir más lejos, la alegría desbordó las calles como si el Barça hubiera ganado la Champions, y eso hay gente que no se lo esperaba (o no se lo quería esperar). A otra gente, como era previsible, le pateaba (y le sigue pateando) las tripas contemplar la realidad. Cosas que pasan cuando uno vive en su realidad virtual, en su ideal societario, por mucho que luego se intente dar más relevancia de la merecida a los cuatro radicales e intolerantes de siempre que, tristemente, están en todas (repito, en todas) partes. A uno, que viene de una familia (como tantas y tantas otras familias de toda España) que sufrió el franquismo, le jode ver banderas preconstitucionales, pero siempre habrá algún imbécil que la lleve encima, qué le vamos a hacer...<br />Ahora toca disfrutar del éxito y pensar ya en la fase de clasificación para el Mundial de Sudáfrica. ¿Podemos? Podremos, porque pudimos. ¡Enhorabuena, campeones!</span><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-4585478502842098982?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-47718513854120513272008-06-22T23:47:00.004+02:002008-06-22T23:56:32.360+02:00¡Ahora sí que podemos!<a href="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SF7KQ69DhgI/AAAAAAAAAUQ/MFNhUUE1YEY/s1600-h/post_tanda.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5214827810593670658" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SF7KQ69DhgI/AAAAAAAAAUQ/MFNhUUE1YEY/s400/post_tanda.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">¡Madre mía! En Mataró se ha adelantado la verbena de San Juan un día: la gente no para de tirar petardos y cohetes y en las calles suenan las bocinas de los coches sin parar. Increíble pero cierto: ¡ya estamos en semis! Reconozco que no daba un duro por nuestra selección, reconozco que pensaba que, como de costumbre, nos tumbarían en cuartos. Todo seguía el guión previsto: Italia clasificándose para cuartos a la italiana, Alemania en semis... y nosotros en cuartos, otro 22 de junio y otra vez contra Italia. Y para colmo, los penaltis... Nunca pensé que pasaríamos a semis, nunca, pero por fin se ha roto el maleficio. Ahora nos espera Rusia, pero no nos engañemos: no será la Rusia de la primera fase, así que tocará sudar para llegar a la final. Hacía 24 años que no lo teníamos tan cerca, así que no podemos dejarlo escapar. Además, por una vez el seleccionador (¡Olé Luis!) ha conseguido formar un grupo humano de verdad, con chavales normales y sin personajes maniáticos ni figuritas de postín. ¿Podemos? ¡Ahora sí que podemos!</span><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-4771851385412051327?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-18080125299512391432008-06-16T16:06:00.008+02:002008-06-16T16:17:09.146+02:00Sei Romano se...<a href="http://bp3.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SFZ0m33U8eI/AAAAAAAAAUA/CGxfhFBCPLg/s1600-h/roma_almu1.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5212481829907788258" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp3.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SFZ0m33U8eI/AAAAAAAAAUA/CGxfhFBCPLg/s400/roma_almu1.JPG" border="0" /></a> - Sei Romano se saluti gli amici dicendo: “AH BELLA”.<br />- Sei Romano se vai a cena fuori con gli amici..e il conto se 'stecca' ..ALLA ROMANA.. ognuno er suo.<br />- Sei Romano se tagli tutti i verbi!!: ANDIAMO A DORMÍ.. CANTÁ.. BALLÁ..MAGNÁ.<br />- Sei Romano se chiami gli amici usando questi termini: 'A Zì.. A Fratè.. A Cì..'.<br />- Sei Romano se mangi.. "Bucatini all'amatriciana".."Carbonara".."Funghi porcini".."Coda alla vaccinara".<br />- Sei Romano se usi dire "VA A CAGÁÁÁÁÁÁÁÁÁÁ".<br />- Sei Romano se durante feste.. durante un viaggio..ecc..cominci a intonare 'Ma che ce fregaaaaaa...ma che ce 'mportaaa...'.<br />- Sei Romano se dici “MORTACCI TUA”.. e spesso non è in modo offensivo.<br />- Sei Romano se usi 'ER' davanti ai nomi.. cose..ecc.. 'ER MOLLICA'..'ER GATTO..'.<br />- Sei Romano se vai al Nord e parli col tuo accento pure se non ti capiscono.<br />- Sei Romano se hai la macchina modificata.<br />- Sei Romano se ODI i Milanesi e Milano.<br />- Sei Romano se quando si parla di città d’arte.. tu tiri fuori Roma e ovviamente citi il Colosseo!!!<br />- Sei Romano quando vai al Colosseo solo per stare lì ad ammirarlo.. e magari gli fai una foto.. Perchè anche se è sempre uguale.. ogni volta te sembra più bello!!<br />- Sei Romano se vai allo stadio a vedere la partita di calcio con la sciarpa fuori dal vetro.. e durante il tragitto cominci a suonare col clacson agli altri tifosi che incroci per strada…<br /><br /><a href="http://bp0.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SFZ0nqjKCNI/AAAAAAAAAUI/AYnUNkUHAZA/s1600-h/roma_almu2.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5212481843513395410" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp0.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SFZ0nqjKCNI/AAAAAAAAAUI/AYnUNkUHAZA/s400/roma_almu2.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br />- Sei Romano se insulti i milanesi dicendo.. “A MILANO..C’AVETE SOLO LA NEBBIA..” oppure.. “ROMA CAPITALE MILANO SUCCURSALE”.<br />- Sei Romano se vai a Via del Corso.. ma solo per guardare le vetrine.. perché sai che tanto in quei negozi non comprerai mai NIENTE!! (è un privilegio dei giapponesi).<br />- Sei Romano se hai visitato molti meno posti di Roma.. di un qualsiasi turista!!<br />- Sei Romano se passi l’estate tra i locali di Ostia a ballare o al RomaEstate.<br />- Sei Romano se quando stai nella tua città ti lamenti del traffico, dello smog, dell’immigrazione.. e poi quando vai fuori te la tiri.. e ne parli come fosse la città più bella del mondo!<br />- Sei Romano se la gente quando vai in altre città ti dice.. “Daii sei di Roma?? Dì qualcosa che mi piace come parli..”.<br />- Sei Romano se vai al mare e non ti metti la crema pe fa er coatto e poi la sera usano la schiena tua pè cucinà.<br />- Sei Romano se hai un soprannome che ti danno gli amici.<br />- Sei Romano se hai sempre la battuta pronta…<br />- Sei Romano se hai sempre 1 sorriso e 1 aiuto per gli amici.<br />- Sei Romano se quando stai in fila in mezzo al traffico cominci a suonare il clacson.. o strilli con tutti.<br />- Sei Romano se per chiamare gli amici dici “REGàààààààààààààààààà”.<br />- Sei Romano se usi dire “ROMA CAPUT MUNDI”.<br />- Sei Romano se vai al Nord e col sorriso dici che vieni da Roma.<br />- Sei Romano se vai a ballare solo quando il PR della discoteca è un tuo amico che ti mette in lista e quindi entri gratis.<br /><br />Ma sei Romano soprattutto perché sei fiero della tua città.. della storia e tutti i monumenti.. degli storici personaggi romani che hanno lasciato il segno.. e non ti vergogni mai di dire da dove vieni, anzi ne vai orgoglioso! Quando la esalti per il modo di parlare, di mangiare, di vivere.. e perché nonostante tutto.. anche se vorresti scappare su un’isola tropicale a volte.. sai che non lasceresti mai questa splendida CAPITALE che è ROMA!<div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-1808012529951239143?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-83994265771618924802008-06-10T16:22:00.003+02:002008-06-10T16:29:09.377+02:00¡Todos con la selección!<a href="http://bp1.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SE6PF9iahJI/AAAAAAAAAT4/iNz8aywtaNA/s1600-h/equipazo.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5210259151495267474" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp1.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SE6PF9iahJI/AAAAAAAAAT4/iNz8aywtaNA/s400/equipazo.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Bueno, empieza la Eurocopa para nuestra selección. Supongo que, como de costumbre, nos tumbarán en cuartos, pero fijo que ganaríamos si fuéramos a Austria con este equipo de humoristas ochenteros de la foto: arriba, de izquierda a derecha: Doña Croqueta, Josema Yuste, Eloy Arenas, Raúl Sender, Andrés Pajares, Fernando Codeso y Tip (atención a sus zapatos...). Abajo, en el mismo orden: Juanito Navarro, Fernando Conde (ex Martes y Trece), Fernando Esteso y José Luis Coll. Con esta gente, campeones de la Eurocopa seguro. Con el equipo que debuta hoy ante Rusia será otro cantar...</span><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-8399426577161892480?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-91606474457442840912008-06-04T20:51:00.002+02:002008-06-04T20:55:52.722+02:00Los niños de mi barrio<a href="http://bp0.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SEblCO6guVI/AAAAAAAAATo/XwB1pADE-0Y/s1600-h/ninosfutbol.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5208101845626566994" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp0.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SEblCO6guVI/AAAAAAAAATo/XwB1pADE-0Y/s400/ninosfutbol.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;">Cerca de mi casa hay una plaza en la que, cuando llega el buen tiempo, siempre hay niños jugando. Muchas veces, juegan al fútbol, como hacía yo de pequeño, cuando gran parte de mi tiempo libre lo pasaba dándole patadas a un balón. Y esta tarde, pasando por allí, me he visto transportado por unos instantes a mi infancia, y no he podido evitar quedarme mirando y prestando atención a lo que hacían y decían.<br />En la plaza había un grupo de niños jugando un partido de fútbol: formaban dos equipos, y al verlos me he preguntado: ¿cómo lo hacen para distinguir quién va con quién? ¿cómo lo hacen para jugar en un sitio tan reducido y con tantos obstáculos? Las respuestas son fáciles y se responden con otra pregunta: ¿y cómo lo hacíamos nosotros cuando teníamos su edad? Los había altos (si es que a esa edad se puede ser alto) y bajos, seguramente tenían diferentes edades, pero todos corrían tras el mismo balón, un balón que, eso sí, era mucho mejor que los que usábamos nosotros años atrás. Los había rubios, morenos y negros. Cuando yo era niño, no había niños negros en mi barrio, yo no tenía amigos negros, yo no jugaba al fútbol con niños negros. Ahora, me alegro cuando veo que los niños se hacen amigos sin mirar la etnia a la que pertenecen. Los prejuicios y los problemas vienen cuando uno se hace adulto… Y me he fijado que todos hablaban el mismo idioma, con ese acento peculiar de los niños de barrio cuando hablan el castellano. Justo cuando yo pasaba por allí, uno de esos niños empezó a gritar: “¡Bojan! Bojan para Iniesta, Iniesta para Messi, ¡Messi!”. Cuando yo era niño, hacíamos lo mismo, solo que la retahíla hubiera sido diferente, del estilo “¡Koeman!, Koeman para Bakero, Bakero para Stoitchkov, ¡Stoitchkov!”. Los del Madrid (y muchos de mis amigos eran entonces y siguen siendo ahora merengues) hubieran citado a Míchel, Butragueño o Hugo Sánchez.<br /><a href="http://bp1.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SEblDSfIMwI/AAAAAAAAATw/3a1d2lq02wA/s1600-h/oliver.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5208101863765324546" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp1.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SEblDSfIMwI/AAAAAAAAATw/3a1d2lq02wA/s400/oliver.jpg" border="0" /></a>Hoy, estos niños pueden jugar en una plaza bonita, correctamente diseñada y bien construida, con plantas cuidadas y columpios homologados, aunque eso sí, poco apta para la práctica del fútbol. Cuando yo era niño, nos las apañábamos para jugar donde fuera: en un descampado, en el “campo de césped” (una explanada con abundante y variada vegetación situada hacia lo que hoy es la Vía Europa) o en la antigua Plaza Antonio Machado, que tenía muy poco que ver con lo que hoy es, aunque eso sí, y nuevamente, igual de poco apta para la práctica del fútbol. Otras veces, nos jugábamos nuestra integridad saltando una valla de varios metros de altura para acceder al patio de la escuela Jaime Recoder. Y después de jugar, nos íbamos todos a ver “Oliver y Benji”. Hoy, no quiero ni pensar qué pueden ver los niños en la tele…<br />En aquella época, los ochenta, la heroína hizo estragos en mi barrio, y estábamos acostumbrados a esquivar las jeringuillas usadas que había por todas partes y a evitar que, cuando jugábamos, el balón cayera a la zona inferior de la plaza, donde estaban aquellos muchachos mayores que ocupaban su tiempo destrozando sus venas, sus vidas y las de sus familias. Por suerte, algunas cosas han cambiado, pero otras, por suerte también, siguen igual.</span><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-9160647445744284091?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-39911790349845132602008-04-13T20:48:00.004+02:002008-04-13T21:00:21.878+02:00Sevilla en Feria, Sevilla inundada... ¿Y qué más da?<span style="font-family:trebuchet ms;">Este año la Feria de Sevilla ha estado pasada por agua. Llegamos el lunes por la tarde a la capital de Andalucía, y estaba cayendo una... De todas formas, el cielo nos dio una tregua y pudimos disfrutar de la Prueba del Alumbrao, aunque al cabo de poco se puso otra vez a llover. El martes, de nuevo pasado por agua, pero ni siquiera eso puede impedir que los sevillanos (y quienes no lo somos) puedan disfrutar de su Feria, así que toca recogerse dentro de una caseta, con buen jamoncito, buena tortilla, buen pescaíto, buena cervecita, buen rebujito y, sobre todo, buena gente. Y así se nos fue el martes. El miércoles se arregló el día y pudimos cerrar los paraguas sin llegar a guardarlos, y de nuevo pa' la Feria. Esta vez sí, había gente paseando por el Real, luciendo trajes y vestidos de flamenca, y de nuevo a la caseta, a bailar, beber y comer, que pa' eso está la Feria. Y eso, que Viva la Feria de Sevilla, con agua o sin ella.</span><br /><br /><a href="http://bp3.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SAJWTadONvI/AAAAAAAAAS4/qA4pi_Yi33I/s1600-h/feria2008_1.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5188804612203624178" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://bp3.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SAJWTadONvI/AAAAAAAAAS4/qA4pi_Yi33I/s400/feria2008_1.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://bp0.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SAJWTqdONwI/AAAAAAAAATA/PDf30lJ9dJE/s1600-h/feria2008_2.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5188804616498591490" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://bp0.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SAJWTqdONwI/AAAAAAAAATA/PDf30lJ9dJE/s400/feria2008_2.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://bp1.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SAJWT6dONxI/AAAAAAAAATI/jFu1ZruBu5k/s1600-h/feria2008_3.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5188804620793558802" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://bp1.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SAJWT6dONxI/AAAAAAAAATI/jFu1ZruBu5k/s400/feria2008_3.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://bp1.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SAJWT6dONyI/AAAAAAAAATQ/Nlcslhlqc3c/s1600-h/feria2008_4.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5188804620793558818" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://bp1.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SAJWT6dONyI/AAAAAAAAATQ/Nlcslhlqc3c/s400/feria2008_4.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SAJWUKdONzI/AAAAAAAAATY/r5abjxLJxeM/s1600-h/feria2008_5.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5188804625088526130" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/SAJWUKdONzI/AAAAAAAAATY/r5abjxLJxeM/s400/feria2008_5.JPG" border="0" /></a><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-3991179034984513260?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-11630278.post-27965524932924209842008-04-02T18:00:00.010+02:002008-04-11T12:46:23.883+02:00París, la Ciudad de la Luz<span style="font-family:trebuchet ms;">Esta vez nos hemos escapado a París a pasar el fin de semana, y la verdad es que hemos aprovechado a tope estas 48 horas: Saint-Michel, el Marais, la plaza de la República, la Bastilla, mini-crucero por el Sena, Notre-Damme, la Conciergerie, la Saint Chapelle, el Louvre, la Concordia, la Madeleine, los Campos Elíseos, el Arco de Triunfo, la Torre Eiffel, el Orsay... Ah, y muy interesante la exposición sobre María Antonieta que hay estos días en el Grand Palais. Hemos vuelto con las piernas machacadas, pero llenos de luz, esa luz única que desprende París. Mi anterior visita tuvo poco que ver con ésta: fui solo (aunque allí disfruté de la hospitalidad del amigo Pablo) y con una misión clara y concisa: asistir al Stade de France para ver ganar al Barça su segunda Copa de Europa. De todas formas, aquellos seis días que pasé en París aquel <a href="http://miguelguillen.blogspot.com/2006/05/dia-inoblidable.html">mayo del 2006 </a>dieron para mucho. Una ciudad para volver una y mil veces.</span><br /><a href="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/R_Owb-muEjI/AAAAAAAAASI/LA35pTVlS-A/s1600-h/paris1.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5184681590741930546" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/R_Owb-muEjI/AAAAAAAAASI/LA35pTVlS-A/s400/paris1.JPG" border="0" /></a><br /><div><a href="http://bp0.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/R_OwRemuEiI/AAAAAAAAASA/nIv1zcmcL90/s1600-h/paris2.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5184681410353304098" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://bp0.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/R_OwRemuEiI/AAAAAAAAASA/nIv1zcmcL90/s400/paris2.JPG" border="0" /></a><br /><div><a href="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/R_OwM-muEhI/AAAAAAAAAR4/45CzzGuca54/s1600-h/paris3.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5184681333043892754" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/R_OwM-muEhI/AAAAAAAAAR4/45CzzGuca54/s400/paris3.JPG" border="0" /></a><br /><div><a href="http://bp1.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/R_OwGumuEgI/AAAAAAAAARw/Wncp6u9Y4po/s1600-h/paris4.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5184681225669710338" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://bp1.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/R_OwGumuEgI/AAAAAAAAARw/Wncp6u9Y4po/s400/paris4.JPG" border="0" /></a><br /><div><a href="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/R_OwB-muEfI/AAAAAAAAARo/UJIXU-C4psM/s1600-h/paris5.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5184681144065331698" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://bp2.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/R_OwB-muEfI/AAAAAAAAARo/UJIXU-C4psM/s400/paris5.JPG" border="0" /></a><br /><div><a href="http://bp1.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/R_Ov8umuEeI/AAAAAAAAARg/vO-bkKaBse4/s1600-h/paris6.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5184681053871018466" style="CURSOR: hand" alt="" src="http://bp1.blogger.com/_r3ztIv2KIGk/R_Ov8umuEeI/AAAAAAAAARg/vO-bkKaBse4/s400/paris6.JPG" border="0" /></a> </div></div></div></div></div><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/11630278-2796552493292420984?l=miguelguillen.blogspot.com'/></div>Miguelhttp://www.blogger.com/profile/00236794604543431756noreply@blogger.com1