OPINO

Ho sento, gent, però Catalunya és un país collonut

2006-12-25T21:23:00.000+01:00

I doncs, què voleu que us digui? Els senyals que contínuament rebo de tota mena d'àmbits tan sols reforcen la impressió que Catalunya és un lloc diferent, vull dir millor, que la resta d'Espanya. Altrament dit, Catalunya mereix la independència pel sol, simple i mer fet que és un lloc millor, i on la gent és millor, on som tan millors que fins i tot si hi incloem l'escòria d'ICV o Ciutadans som millors.

Les tècniques de deaveraging permeten separar els clients rendibles dels ruïnosos, i preparar ofertes de producte orientades als segmnents bons, per tal de guanyar quota de mercat a l'incumbent en els segments més rendibles, mentre es deixen els segments de merda al servei d'últim recurs garantit per l'Estat o per l'incumnet.

Le deaveraging indique qu'il faut conserver seulement les électeurs de CiU, ERC i PSC, alors que ceux qui votent ICV, PP ou Ciutadans ne méritent d'une offre de produit politique, mais devraient être, dans la mesure du possible, mis hors du système. Però com que som una gent de puta mare, ens permetrem el luxe d'incloure aquesta gentussa al nostre mix de segments, tot perdent pasta a base de bé, und trotz das können wir lukrativ sein.

Aquest esclat de nacionalisme econòmic es deu, un cop més, al projecte en què estic treballant ara (working, by the way, many more hours a week than any Espada has ever worked in his civil-servant life). I était longtemps que je me demandais was war das Unterschied zwischen lampista und fontanero, und das habe ich jetzt gelehrnt.

Lampista, com colmado, és una paraula del castellà de Catalunya. És una paraula que els catalans no reconeixem com a pròpia, mais que, assez curieusement, seuls les Catalans comprenons. Demandez, partout en Espagne, qu'est-ce qu'un lampista, and you are not going to get any answer.

A lampista, my friends, is what elsewhere in Spain would be called an electricista and a fontanero at the same time. A Catalunya, els tècnics que venen a casa vostra en saben més que a la resta d'Espanya, puig que hi entenen tant d'electricitat com de fluïds.

Catalunya és un lloc, simplement, millor, des del moment que fins i tot les classes menestrals-professionals tenen un grau superior de formació que a la resta d'Espanya. Els burgesos catalans, sens dubte pel seu propi interès, han reeixit a formar les classes menestrals fins un nivell superior. Catalunya és un país on les professions menys qualificades estan més qualificades, independentment del que parlen.

El nacionalisme català no té una arrel històrica, no té una arrel ètnica, no té una rel cultural, no. Catalan nationalism is based upon bare and hard facts, des faits qu'il est impossible de contredire. Wir brauchen keine Gene, wir brauchen keine Geschichte, wir brauchen keine Kultur oder Sprache; tenim la gent, tenim un aire que impulsa la gent que arriba al nostre país, vinguts de tot arreu, a prosperar, a formar-se més, a aprendre, a no conformar-se amb saber tirar tub o cable, sinó a ser un lampista, dit en castellà de Catalunya.

Voter segmentation

2006-12-25T02:43:00.000+01:00

For some time, the experience and scale curves seemed to describe a paradigm impossible to break. The scale curve shows that unit costs decrease with scale; the experience curve shows that unit costs decrease with cumulative output. How could one ever, then, gain market share from the incumbent in any market, an incumbent which would have far lower costs due to both scale and cumulative output?

Unless the incumbent was too stupid or greedy not to transfer its cost savings to prices, it could always sell at lower prices than any attacker; any attacker would thus have to endure enormous losses by dumping prices while trying to go down the experience and scale curves.

This theoretical framework may be right for some industries, but it eventually proved to be flawed: new entrants have actually been able to break the experience and scale curve paradigm. The point is that an attacker can focus on a small range of products, rapidly gaining experience in it until it becomes more profitable than the incumbent in that particular range of products. It is impossible to break the position of the incumbent as a whole; but a number of new entrants can each undermine a part of the market of the incumbent, forcing it, either to specialize (thus losing size and therefore scale curve advantages), or to increase its product range (thus losing experience curve advantages), or to quit the market altogether.

This is customer segmentation, a well-known marketing technique which I don’t pretend to be uncovering now: the identification and definition of specific and different customer groups or segments, each of which with specific needs, and to which a specific product offer is tailored. New entrants can identify the more profitable customer segments, design a product offer for them, and rapidly win market share in that segment, thus reducing their costs and becoming more able to compete.

For the attacker, however, this means that it has a cap on its growth, since it can only aspire to control all of the customer segment where it is efficient, but not more. If it tries to invade another segment, it may lose focus and efficiency. But if it’s OK for you to be just profitable enough to keep on living, and you don’t want to grow into other markets, then why not be the king of your 3% share of the total market?

Why all this fuss about common knowledge economics? First, because it’s the kind of interesting things I’m learning in my new job.

Second, because this story shows us that, in spite of what all those stupid people say, politics is not cut off from reality, but rather is very much in tune with reality; it actually vividly mimics real life!

My point is that common marketing and customer segmentation techniques are beginning to be applied to politics in a very successful way. Think of traditional parties as incumbents: big, traditional parties have the size, the experience, the brand, the financial capacity to be theoretically inexpugnable. Their message is inclusive and blurry enough to attract a variety of sensitivities, from far-right/left to center, from social-democrats to mild economic liberals. How could one poor new party ever get into the party system, when everything in the system favors big established parties?

The fact is that new parties are making it into the political arena, and it’s all about customer/voter segmentation. You need only identify a specific voter sensitivity which is not well covered by the present competitive/electoral landscape, and which was perhaps out of the market or was imperfectly supplied by one of the incumbents.

The segment variety is large: you can target homosexuals, antinationalists, pensioners, children of immigrants of a Latin-American origin, vegetarians, business owners, computer-loving geeks like me or people who like red wall paint. Whatever you like, provided it has a critical mass; and, of course, that the people in that segment are sufficiently identified with those particular concerns to be ready to vote for anyone who is addressing them specifically.

And there you go, you create the Pensioners Party, or the Citizens Party, or the Russian Immigrants Party, or the Gay&Lesbian&Bisexual&Transsexual Party, or the 10-Gig-Bandwith-For-All Party, and bam! You get 3% of market share, enough to get you into Parliament. Not that you are going to make any difference, of course, not that you are going to become the new incumbent; but who cares when you have a nice warm seat and you needn’t work any more day in your life?

Antinacionalistes

2006-12-17T21:32:00.000+01:00

Aquests també són antinacionalistes de lo seu.

Per quan, Albert Rivera, Francesc de Carreras, Arcadi Espada compartint taula amb Ahmadinejad, Ilan Pappé i els Neturei Karta? Per quan, un congrés per negar el genocidi del català?

De moment, ja tenim catalans anticatalans i antinacionalistes, ja tenim autoodi català, ja tenim catalans que estan molt preocupats pels nostres àrabs israelians, que diuen que els exterminem culturalment i els ometem del nostre establishment...

De fet, Catalunya és un país plenament modern i occidental, com Israel, el Model, excepte pel que fa a la independència!

La derrota de Descartes

2006-11-22T10:18:00.000+01:00

L’article d’ahir a La Vanguardia sobre l’Artur Mas va resultar clarivident, la traducció en paraules del meu sentiment exacte: Mas és cartesià, i és possible que això hagi impedit que guanyés les eleccions com la seva infinitament superior qualificació hauria fet suposar.

Ja durant els debats previs al primer Tripartit, es va evidenciar aquest problema: Maragall era capaç de defensar una cosa i la seva contrària a la mateixa frase, i sense obrir ni una mica els ulls; tot plegat, sense que allò de què estava parlant tingués ni remotament a veure amb la pregunta que se li havia fet. Mas responia de manera clara i inequívoca exactament la pregunta que se li formulava, i se’l veia que s’anava fotent nerviós a mida que ell intentava que Maragall respongués alguna cosa amb sentit, i l’altre seguia responent el que li abellia sobre qualsevol altre tema. En Maragall semblava haver fet seu l’anunci de BMW, i era esmunyedís com l’aigua, amic meu.

Aquest cop, tres quarts del mateix. Sempre es diu que els polítics no es mullen als temes importants, que en realitat no fan propostes, i que no són prou valents per enfrontar-se als problemes dels ciutadans, especialment els problemes punxeguts, i menys encara en campanya. Aquest és l’argument de Ciutadans, oi?

Doncs bé, Mas va fer una proposta concretíssima en un tema punxegut com el de la immigració en plena campanya electoral (el famós carnet per punts). Serà una proposta neoultraconliberal, però almenys és una proposta, que ja és més del que els altres poden dir. Deixant de banda que ni tan sols és massa descabellat, ja que molts altres països d’Europa ho comencen a proposar, i no precisament per part de partits d’extrema dreta.

Mas és Liceu Francès, és Aula. A més de ser, juntament amb Josep Piqué, el polític més qualificat del panorama català i probablement espanyol, a més de parlar quatre idiomes, és racional, cartesià, respon exactament i de manera estructurada a les preguntes que li fan i fa propostes concretes.

Això, com diu l’articulista, li resta molta part de l’ambigüitat que constituïa la clau de l’èxit de Pujol. Això segurament és a l’arrel d’una de les idees comunes més repugnants dels darrers anys, segons la qual 1. Mas seria arrogant, i 2. Ser arrogant seria un defecte.

L’arrogància tan sols existeix a la ment dels inferiors. L’arrogància és la projecció en els excel·lents de l’enveja dels mediocres, quan la pròpia petitesa se’ls fa palesa com una bufetada. Davant la constatació de la pròpia inferioritat, el mediocre té només una via digna: reconèixer-la de manera serena, admirar l’excel·lent, i seguir amb la seva vida: no cal que tothom sigui excel·lent, no cal que tothom mani. No ha de caure ni en el servilisme llepaculs ni en l’enveja corrosiva que el porta a considerar Mas arrogant i votar aquell que serà el nostre futur President.

Però clar, com que de manera purament estadística, la majoria de la Humanitat és mediocre (he dit altres cops que el percentatge d’estults en una mostra de persones aleatòria és una constant universal com la velocitat de la llum), i la Humanitat té a més una tendència a l’enveja i al ressentiment, ser excel·lent, cartesià, clar, resolutiu, culte, tetralingüe, ser molt millor, no garanteix, tristament, la victòria.

Genocides integristes

2006-11-19T21:50:00.000+01:00

L'amic Guille, comentarista a l'article anterior amb la seva inicial, excel·lent dibuixant de còmics i exalumne de la meva mateixa escola, em recorda una tipologia de votant de Ciutadans que he oblidat: "jove iconoclasta que està fart que la classe política catalana inverteixi temps, calers i rebombori mediàtic en assumptes de banderes, qüestions identitàries i el sexe dels àngels".

Haig de dir que té tota la raó, ja que aquesta és la tipologia a la qual respon Albert Rivera, mentre que els altres dos diputats corresponen, el segon a la classe universitària eixida de la migració, i el tercer al funcionariat que va desembarcar aquí creient-se que això era Espanya i està molt ressentit perquè li van aixecar la camisa.

Dit això, no puc estar-me de fer alguns comentaris, i demano disculpes per l'assimetria que suposa que jo pugui disposar d'un article per fer valer la meva opinió, mentre que ell només pot utilitzar els comentaris. Si cal afegiré les seves rèpliques a aquest article com a postdata.

En primer lloc, confirma la impressió que ja feia dies que tenia: la meva antiga escola, a la qual dec tantes coses i que aprecio en una enorme mesura, era profundament antinacionalista. Alguns companys reneguen de l'escola per la disciplina, per l'elitisme, i un curt etcètera. Jo l'aprecio com allò que m'ha fet en gran mesura el que sóc, que m'ha ensenyat a pensar (allò que sempre es diu i que queda tan bé, oi?) i que m'ha proporcionat prou cultura general per no quedar com un idiota en massa situacions i fins i tot ser un rival perillós al Trivial. I el fet d'adonar-me, a posteriori, que durant 14 anys em van estar inculcant antinacionalisme no canvia aquest meu apreci; però això no treu que jo ara pugui fer notar aquest endoctrinament antinacionalista.

La qual cosa vol dir, per sobre de tot, que no és cert allò que els meus amics de Madrid, lloros de repetició del Mundo, em diuen sovint: "es que en Cataluña ya de pequeños os adoctrinan contra España". Doncs mira, no sé què tal està l'escola pública a Catalunya, i no dubto que sigui així, però en el meu cas heu topat amb un mal exemple. Per tant, el meu nacionalisme és una posició meditada, gràcies a que, recordeu, "em van ensenyar a pensar", i arrenca de després de la meva infància, on el cervell era mal·leable, per situar-se en un moment que ja estava més aviat fet i dret. Per tant, també, es pot ser nacionalista sense ser un adolescent exaltat, un ignorant o un idiota, com sovint ens volen fer creure els amics d'Espada; de la mateixa manera que es pot ser antinacionalista sense ser cap de les coses anteriors, tampoc.

En segon lloc, amic Guille, això de "jove iconoclasta" em xerrica, em desperta ressonàncies macabres.

Primer, sempre m'ha fet molta gràcia això de definir una posició o un moviment perquè és "jove". La joventut, a diferència de les virtuts o defectes, no es pot mantenir al llarg de la vida. No és ni un mèrit ni un demèrit, i no es pot fer res per canviar-ho. Podries ser un vell iconoclasta, o un gras iconoclasta, o un alt iconoclasta, i votar Ciutadans, i no aportaries cap informació política o ideològica. En canvi, seria diferent si fossis un feixista iconoclasta, o un espanyolista iconoclasta, o un assassí iconoclasta; em resultaria molt més rellevant.

Segon, això de ser jove i radical també em fa molta pudor. Em fa fàstic quan és pudor de Terra Lliure, em fa fàstic quan és pudor de la Falange, em fa fàstic quan es pudor d'ETA, i em fa fàstic quan es pudor de Ciutadans. I saps per què em fa pudor? Perquè van ser uns joves Joves Turcs els que van executar el genocidi armeni. I uns joves hutus i tutsis que s'han genocidat els uns als altres. I uns joves nens soldat els capaços de les pitjors atrocitats a Angola. Els autors de la majoria de genocidis de la història eren joves, molt joves. Joves com aquesta tipologia de votants de Ciutadans, la qual cosa demostra, puig que Ciutadans no són genocides, que ser jove no és cap atribut rellevant a la discussió.

Tercer, això de la iconoclàstia encara em fa més gràcia. Ja ho saps, els iconoclastes van ser un moviment integrista del s. VIII que enduts pel zel religiós es van posar a destruir totes les icones que segons ells eren un bressol de pecaminosa idolatria. Convé recordar també que l'Islam, no la menys integrista de les religions, és també iconoclasta. La iconoclàstia és per tant, per mi, una forma d'integrisme religiós.

Finalment, és cert que als Ciutadans se'ls ha acusat de pedrojotistes i losantians per tal de desacreditar-los i de complicar una situació ben senzilla. No dubto que no hi tinguin res a veure, i és ben sabut que la política fa estranys companys de llit. Però també és convenient de recordar que, a base de compartir llit amb dones públiques, un pot acabar enganxant alguna malaltia venèria.

Per acabar, vull dir qu algun dia discutiré el lloc comú segons el qual a Catalunya es gasten diners en polítiques identitàries, però no avui.

En qualsevol cas, em disculpo per la virulència de la resposta. Tot plegat és des del respecte i la batalla dialèctica, i et convido a seguir passant per aquí sempre que vulguis.

Una anàlisi freudiana

2006-11-17T01:04:00.000+01:00

I, ja em perdonareu un altre comentari sobre els amics Ciutadans, però és que, quan pensava que els tenia més o menys clissats, la meva xicota me n'ha explicitat una altra tipologia, entusiasmant-me per la seva clarividència, i no em puc estar de reflectir-la aquí.

Sigui dit d'entrada que sens dubte hi ha molts motius per votar Ciutadans. Cap d'ells, a més (cap ni un, eh!) és perquè sigui lerrouxista, o espanyolista, o nacionalista espanyol, whatsoever.

Les tipologies que tenia ja apamades
Hi ha el perfil de fill o nét de migrant que ha arribat a classe universitària, com deia Puigverd en un article. Res a dir, el trobo el vot més justificable i legítim.

Hi ha el funciodano, el funcionari de l'Estado que no comprèn i no assimila els canvis que s'han produït des que ell va guanyar la plaça, fa 30 anys, quan a Catalunya tot era fàcil, dòcil. A aquest pobre li han marcat les cartes, li han fet trampes, i és normal que estigui emprenyat. Li van dir que se n'anava a una província més d'Espanya, i des d'aleshores, al tipus aquest de Çamora, tercer de la llista, me li han canviat el decorat, i n'hi ha que pretenen que entengui una llengua vernàcula i a extingir.

La nova tipologia
I llavors hi ha el que us surt que ell té un llinatge català de vint generacions, i que tanmateix ha votat Ciudadanos perquè n'està fart de l'apoteosi identitària dels darrers anys.

No ho dubteu: aquest parla en castellà als seus fills, però se'n dóna vergonya. Aquesta és la clau de volta dels que tan divertidament alguns identifiquen de botiflers.

De catalans de soca-rel que parlessin castellà a casa, n'hi ha des de temps immemorials; però normalment, no tenien cap mena de complex a fer-ho. Els catalans que parlen castellà als fills i no se n'avergonyeixen no necessitaven els Ciutadans, puig que ja tenien el PP o CiU. És una actitud que no comparteixo, però que respecto. Tenen collons, fan el que els rota, i no necessiten donar explicacions a ningú, en general perquè són els que més folrats estan.

Els de Ciutadans són els que es senten culpables de parlar als fills en castellà malgrat ser catalans. Són els vull-i-no-puc: no tenim prou diners per ser senyors, però almenys fem un esforç perquè els fills ho puguin ser. Als meus pares els va donar per invertir en la meva educació, i em parlen en català. A aquests altres, això de l'educació ja els va gros, i per tant, comencen a fer-los triomfar tot parlant-los en castellà, que sempre fa més senyor. Senyor com a l'Hospitalet, Rubí o Carabanchel, que en són molt, de senyors, i parlen castellà.

Mireu, amics catalans de mil generacions que parleu en castellà als fills: no em feu a mi pagar, amb la insofrible presència dels Ciutadans que heu motivat amb els vostres vots, els vostres complexos. Si us plau, supereu el sentiment de culpabilitat, i voteu el PP, com han fet els catalans que parlen en castellà a casa, de tota la vida. Però no projecteu en mi el vostre autoodi, el vostre automenyspreu, de saber que esteu fent una cosa terriblement equivocada, furtar els vostres fills del futur del país al qual, en el fons, pertanyeu.

Eigen-, Nutz- und Notsprachen

2006-11-17T00:52:00.000+01:00

Von einem subjektiven Gesichtspunkt, es gibt nur drei Kategorien Sprachen: die Eigensprache und die Notsprache, die einzige sind, und mehrere Nutzsprachen. Es gibt keine solche Sache wie Mehrsprachigkeit: man spricht zweifellos seine Eigensprache, man muß die Notsprache kennen, und es wäre am besten, wenn man so viele Nutzsprachen wie möglich sprechen könnte.

With this, I am not saying that one should necessarily speak Catalan in Catalonia; I am just saying that my Own Language is Catalan, in the same way that the Own Language of many other people in Catalonia is Spanish; and that the only one other language I or they need to know is English. None of us needs to speak each other’s Own Language, because we can use the Necessary Language, English, as a tool for communication.

Bien évidemment, l’Espagnol est, pour moi, une Langue Utile, comme le sont l’Allemand ou le Français, alors que le Catalan ne rentrera, pour ceux en Catalogne qui auront comme Langue Propre l’Espagnol, dans aucune de mes trois catégories, puisque ce ne sera pour eux ni Langue Propre, ni Langue Nécessaire, ni Lange Utile.

Deshalb verstehe ich noch nicht, warum man so insistiert, daß Katalonien ein dreisprachiges Land werden sollte. Viele sagen, daß Katalonien zweisprachig ist; ich kann damit noch niemals einverstanden sein! Katalonien muß noch zweisprachig werden: alle sollten Englisch sowie ihre Eigensprache (Katalanisch ODER, aber nicht UND, Spanisch) sprechen, und leider sprechen jetzt wenige Englisch, noch weniger als die, die Katalanisch sprechen...

I too have a dream, as every other guy, or so it seems since Martin Luther King. I have a dream of a Catalonia where everyone be truly bilingual, where everybody speak Catalan, their Own Language, and English, the Necessary Language. Other languages are welcome, the more, the better; but never, never will they be anything more than Useful Languages.

Toute cette pédanterie vient d’un article de M. Arcadio Espada, l’autre jour, où il encourageait M. Alberto Rivera, Citoyen, à ne point parler d’espagnol lorsqu’il fût interviewé par un média catalan, mais plutôt d’emprunter, littéralement, son «brillant anglais d’ESADE» ; j’ai l’intuition, plutôt que la certitude, qu’en disant ceci M. Espada voulait faire remarquer l’ignorance de ces pauvres paysans catalans qui ne comprendraient pas l’anglais de M. Rivera puisqu’ils sont enfermés dans leur affreux et ridicule patois, qui d'ailleurs ne leur permet guère d'apprendre une vraie Langue Nécessaire, voire Impériale, ce fameux Espagnol. Je ne puis cesser de rire à la pensée de cette immense, exemplaire, stupidité. La mienne, bien sûr, qui pensais qu’ESADE était une école de commerce, ou au plus une déviation sexuelle, et qui me suis retrouvé à apprendre, de plume d’un journaliste, qu’il s’agît bel et bien d’une école de langues !

Faig broma, evidentment. L’observació del Sr. Espada em va despertar la pena i la tendresa que em desperten els ignorants de poble quan lloen aclaparats la saviesa d’algú que és només una mica menys ignorant que ells, perquè ha anat a ciutat i ha vist el metro o els anuncis lluminosos. "El seu brillant anglès d’ESADE"! Com es pot ser tan ridícul? Crec que és la cosa més provinciana que he sentit des de la famosa jota: “Calahorra no paíce Calahorraaa, que paíce Vasintóon”. No, si encara resultarà que cal fer ESADE per tenir un anglès brillant, i que tots els que han fet ESADE tenen un anglès brillant... la feina que he estrenat recentment, i on tenim el plaer de barrejar-nos enginyers i economistes, em mostra que no sempre és així.

Doncs no, M. Espada: aquí té un ciutadà, enginyer de camins per més senyes, i no pas periodista, ni advocat, ni economista, ni filòleg (ja posats en el tema llengües), i sobretot, no pensionat, no mantingut, no sinecurat pels impostos de tots els altres ciutadans, que no té cap dubte que parla millor anglès, Llengua Necessària, i millor francès, i millor alemany, Llengües Útils, i, sense cap mena de dubte, millor català, Llengua Pròpia, que la majoria dels diputats del Parlament, en especial els seus Komilitonen. El castellà, aquest pobre enginyer, no sé si el parla massa bé, però és que mai no li ha interessat gaire. Ja em dirà per a què nassos el vol, el castellà, quan ja parla la Llengua Necessària i dues Llengües Útils...

P.S. per als que pensin que hi ha errors gramaticals al cinquè paràgraf: l'anglès també té subjuntiu, encara que vosaltres ho ignoreu. En canvi, no puc garantir la correcció total dels trossos en alemany, però m'ha agradat fer-lo servir perquè és una llengua brutal a l'hora d'inventar termes. No sé si algú més ho haurà fet servir abans, però prometo que això de les Eigen-, Nutz- i Notsprachen és de collita pròpia. És realment una llengua per a la filosofia, no m'estranya que Kant la fes servir, hi fos tan brillant i, òbviament, sigui tan difícil de traduir.

Ágora

2006-11-06T22:30:00.000+01:00

Bravo! Avui a l'Àgora es materialitza la visió del bilingüisme que tenen els Ciutadans: l'Arcadi Espada parlant en castellà.

Diversos apunts:
1. El seu bilingüisme és tan perfecte que anirà a parlar en català a Antena 3? Que no se'm digui que és una televisió d'àmbit estatal i tatatà; m'explico: només hi ha dos models per al bilingüisme: la barreja al 50% o la segregació.

Fins ara, teníem segregació: TVC en català, la resta de l'oferta en castellà. Segregació, doncs i no precisament al 50%. Ara, pel que entenc de l'actitud de l'Espada, tindrem barreja al 50%; però llavors, ha de ser a tot arreu, i tots els polítics catalans podran anar a televisions diferents de TVC i parlar en català.

2. L'Arcadi Espada era un convidat habitual dels matins d'en Josep Cuní, i de la pròpia Àgora, i sempre s'hi havia expressat en català. Què ha canviat, ara? Els escons dels Funciodanos han fet que TVC li permeti ara parlar en castellà i abans no?

Ho dubto: el seu correligionari Félix de Azúa, també un habitual de TVC, ja parlava en castellà aleshores. L'Espada no tenia prou pebrots llavors, i ara està gallet? O TV3 era intolerant amb ell i no pas amb l'Azúa? Què ha canviat, doncs? Ha oblidat el català, per l'excés d'alcohol consumit en celebrar la victòria? O farà mig programa en cada idioma, per donar exemple de bilingüisme?

Però això tampoc explica res: això podia haver-ho fet perfectament en tots els Àgores anteriors a què havia estat convidat... No ha canviat res, però ell ha canviat: esquizofrènia?

3. La seva presència, avui i tants altres dies a TVC, porta a desmuntar una altra de les mentides tan repetides per aquest partit ("TV3, toma 3", i similars). Ara em semblarà molt bé que convidin l'amic Rivera quan hi hagi representants de tots els partits, però, abans que traguessin representació, a sant de què els hi haurien d'haver convidat? O és que hauríem d'haver muntat un circ cada setmana amb els Escons Insubmisos, Adelante Cataluña i el Partit Humanista?

Ara, s'han guanyat la presència als programes amb representants de partits (no dic quan convidaven periodistes); abans, no hi tenien cap dret. I malgrat això els en donaven! Es pot estar més malcriat pels mitjans? I encara es queixen!

Tot plegat, tenint en compte que tots ells tenien una esplèndida tribuna a mitjans altres que TVC; mitjans, per cert, que són exactament els que consumeix el seu votant! Per què nassos haurien ells d'esmerçar un minut a mitjans catalans, quan els seus votants potencials no se'ls miren mai? Suposo que aquesta disfunció té un nom en màrqueting, però clarament ningú amb dos dits de front es gastaria els quartos "marquetant" roba del Pryca a multimilionaris!

La campanya, als ciutadans, ja els l'ha feta El Mundo, Antena 3 i la Cope, i no necessitaven perdre ni un minut a TVC, que pocs votants seus miren mai (son bilingües, recordeu?).

De fet, anem a pensar malament: suposem que ets un d'aquests individus i et convida TVC. No tindria més sentit no perdre-hi el temps, puig que ningú dels teus votants no et veurà, i dir que no t'han convidat, i que te n'exclouen i et fan el buit?

4. Ja acabo: realment, als catalans, ens han repetit tantes vegades que som uns intolerants i uns nazis, que ens ho hem acabat creient, i ens passem en el propòsit d'esmena.

Com deia l'altre dia, bo-bo és enze, i els catalans estem tan acomplexats que ens hem convertit en uns enzes. CiU s'ha estat inoculant l'enemic a la vena durant 23 anys, i en lloc de triar només funcionaris addictes al règim, quan ha pogut muntar una Administració catala l'ha feta botiflera i traïdora. Catalunya Ràdio ha estat ple de sociates durant tot aquest temps, i el mateix amb TV3. A veure com surten els Mossos.

I a sobre de ser tan plurals, tan demòcrates, tan tolerants, tan bons, ens hem hagut de sentir dir sectaris, intolerants i feixistes! Cornuts i pagar el beure!

Amb el partit populista sense programa aquest dels Funciodanos, el mateix: per por que ens diguin intolerants, perquè no sigui dit els convidem a casa nostra per escopir-nos i violar la nostra dona, i els deixem parlar en castellà. Perquè no sigui dit, però no us preocupeu, que malgrat la baixada de pantalons i el pot de vaselina que els hem regalat, serà dit.

Us dec una petita disculpa

2006-11-03T11:37:00.000+01:00

Passada la mala sang de l'altre dia, escric un post relaxat fent-vos cinc cèntims de què ha passat amb la pàgina aquests darrers mesos, i per agrair la fidelitat dels que han tornat per aquí.

Fa uns mesos em vaig fer un domini .es, aprofitant que el Ministerio de Justicia (i.e. Indústria) feia una promoció que te'l registraves per 1€ l'any, davant els 50€ que val un .cat. Ja sabeu que no hi ha res més català que vendre's les conviccions per 49€!

El cas és que vaig voler traslladar-hi el blog, i a la pàgina d'ajustos del Blogger, li vaig posar el servidor FTP d'aquest nou domini que m'havia fet. Fent això, vaig alliberar el domini viladesau.blogspot.com, i un d'aquests robots que corren per la xarxa se me'l va quedar per posar-hi una pàgina. Pel que m'han dit els amics que de tant en tant hi passaven, hi ha hagut de tot, des de publicitat de galetes fins a porno, embrutant el nom de la meva família.

Quan ja ho donava per perdut, l'altre dia vaig comprovar l'adreça, per curiositat, després de temps de no fer-ho, i em vaig adonar que havia tornat a quedar lliure, de manera que ràpidament la vaig tornar a ocupar. Així que heus-me-ací altra vegada.

Cal precisar que això no vol dir que hagi tornat del tot: la nova feina em resulta molt absorbent. Però com a mínim torno a tenir la possibilitat d'escriure.

El pitjor error de CiU

2006-11-01T23:30:00.000+01:00

El més trist del cas és que els Ciudadanos és el partit dels Funcionarios! Com pot hom no combregar amb l'ultraliberalisme, com pot hom no abraçar amb fervor les tesis salaimartinenques de com menys Estat millor, quan Administració significa Alienació! Abans jo pensava, primer Estat Català, i en segon lloc, Poc Estat. Jo, a la vista d'aquesta merda, quasi que primer fotria al puto atur tota aquesta gentussa, i això sens dubte facilitaria en gran manera la independència.

Els Funciodanos m'han pervertit, jo que era estatalista, m'han obligat a fer-me liberal i desitjar ferventment l'abolició dels seus privilegis repugnants, la seva ineficiència i el seu correu electrònic corporatiu subministrat per la pròpia administració que els permet enviar propaganda del seu repugnant partit de professors d'universitat, strippers postadolescents i pallassos, amargats que de cervell es creuen èlit però de butxaca topen amb la trista realitat que no arriben a final de mes. La primera mesura que podrien emprendre per solucionar-ho és treballar en lloc de conspirar.

Al meu municipi, l'espina dorsal del país ateny prop del 40% dels vots; però, de la mateixa manera que els ases catalans als cotxes han fet proliferar els braus per pur efecte rebot, els Funciodanos han arribat al 5%, més que al global de Catalunya! Vomito només de pensar-hi...

El que més pena em fa, és que aquesta puta escombraria ha crescut al caliu d'un partit teòricament nacionalista. Bo-bo fa enze, ja ho sabem els catalans; i això és el que ha estat CiU, massa bo. Diuen que la dreta és sectària, però IESE ofereix un professorat a Pasqual Maragall, i CiU es va estar ficant durant 23 anys l'enemic a casa.

Sincerament, no puc entendre com van ser tan honrats (llegiu mesells o directament idiotes) de permetre que els mitjans de comunicació, les conselleries i la policia se'ls omplissin d'escòria hostil al país.

Encara és hora que un mosso d'esquadra m'aturi i se'm dirigeixi en català; i a sobre van armats!

El personatge de la Direcció General de Carreteres encarregat d'aprovar els projectes, Jordi, o millor, Jorge per als amics, votava Falange però sens dubte, com a bon Funciodano, ha votat el stripper adolescent. Un residu del franquisme, direu; doncs no: el personatge té, a tot estirar, 35 anys, i sens dubte va fer les opos sota Convergència. I així va el país: evidentment que l'administració de justícia ens és hostil, però quan tenim l'oportunitat de fer-nos alguna conselleria a mida, ens injectem l'èbola a la vena.

Tanmateix, tot deriva del fet que no ens puguem plantar, com a Noruega, Eslovènia, Flandes o el Quebec. El drama és l'assimetria, i això només es soluciona amb la independència. El meu clamor ultraliberal del principi era només una boutade: el primer pas i fonamental és la independència, perquè és l'única manera que podrem definir els nostres paràmetres com Déu mana.

Catalunya ha de ser bilingüe. La llengua pròpia, el català; la llengua útil, l'anglès. No tenim absolutament cap necessitat de res més exògen. I al funcionari que no li agradi, que foti el camp: el seu particular bilingüisme, és a dir, espanyolisme, li permet, com sovint li agrada de recordar-nos, seguir estafant 400 milions de contribuents, que no és poca cosa.

Tanquem el país

2006-11-01T21:30:00.000+01:00

En el dubtós cas que em llegeixi encara ningú:
Tanquem el país.

Si el país dóna 3 diputats als Ciudadanos, hem de plegar. Catalunya ja no dóna per més, està esgotada. Com a 1984, ens han hostiat, ens han trencat les dents, ens han enculat, ens han humiliat, ens han matat de gana, ens han deixat embrutir, ens han fet escopir sang, fins que ens han trencat la voluntat i l'ànima a base de violència: ara, quan ens ensenyen tres dits, en veiem, realment en veiem, cinc. Hem estat annihiliats definitivament.

Per sort, en dos anys me'n vaig de MBA als Estats Units, i si puc, m'hi quedo; o bé, si torno, torno a França, Regne Unit o Alemanya.

N'estic fart, de no poder viure d'acord amb el meu país, de no poder-m'hi fondre harmònicament, de no poder parlar exclusivament en català a la meva ciutat natal. Ja que no puc parlar el meu idioma, ja que visc dislocat, preferixo viure dislocat a un lloc on realment les coses tenen raó de ser així, i on tothom, excepte jo, viu d'acord amb allò que l'envolta. M'agrada parlar castellà: a Madrid! Prefereixo infinites vegades parlar castellà a Madrid, com parlo francès a París i anglès a Londres, que veure'm forçat a parlar castellà a Barcelona. Trista falsa capital d'un país que no existeix, me'n vaig perquè no suporto veure't retuda!

Emigro; fujo derrotat; m'han vençut els Ciudadanos: abans ser estranger en terra estrangera que ser, com ara, estranger a la meva terra.

Memòria històrica selectiva

2006-07-18T10:10:00.000+02:00

Respecte a la memòria històrica, és curiosa l'asimetria de l'oblit: per part de tots els bàndols, eh! El cas més flagrant és sens dubte l'esforç per part de tota la progressia de pintar la República com un país de llet i de mel i de democràcia i de justícia i de conciliació i etcètera. Durant la República, no sé si ho sabíeu, tots els nens anaven a l'escola, tothom podia votar, tothom tenia feina i unes condicions envejables! Tothom era demòcrata, no n'hi havia ni un que volgués cap Dictadura; ni tan sols la del Proletariat! És més, ningú era perseguit per les seves creences, ni afusellat pel carrer per ser no-pobre, capitalista, o no afí a una facció... Un paradís, doncs!

Un paradís en què TOTHOM vivia tan bé, que no es pot entendre que quatre militars guanyessin un aixecament contra TOTS els altres (inclòs l'exèrcit de l'Estat Republicà). Als països on tot va bé, ho sento molt, no hi pot haver revoltes ni aixecaments, perquè ningú tindria interès a canviar de règim!

Tanmateix, també em sorprèn el tractament asimètric quant a la memòria dels règims totalitaris del segle XX: per una banda, el franquisme, cal enterrar-lo, cal oblidar-lo, no se n'ha de parlar més! Corre, corre, mira cap al futur i oblida la dictadura! No ens deixem manipular! Al capdavall, la majoria de gent, o ja només va viure els darrers estertors del Dictador, o ja no ho ha viscut! Oblida que l'Estat és el mateix, que va haver-hi una Transició i no una ruptura!

No facis cas a tots aquests falsos assassins de Franco, que viuen del "cuento" de la lluita antifranquista quan aquesta va ser un fracàs estrepitós, puig que el Dictador va morir al llit! Colla de farsants! No deixis que aquests polítics mediocres escudin el seu fracàs en la mirada a un passat superat!

Això sí, quan el totalitarisme és el d'altres països, llavors no, que no s'ha d'oblidar! El nazisme no es pot oblidar! L'estalinisme no es pot oblidar! On anirem a parar, si oblidem els totalitarismes del segle XX! Es podria repetir la Història nefasta! Poc que m'ho invento: les referències al nazisme, aplicades a Catalunya, són constants! Que si els catalans som com jueus perseguits; que si els catalanistes són tots com nazis; que si els no-nacionalistes al País Basc i Catalunya són com jueus...

Darrerament, tots ho diuen, tots rescussiten la Memòria Històrica del Nazisme: l'Espe Aguirre, l'Astarloa, en Martínez Pujalte, l'Aznar, l'Arcadi Espada... Aquesta, de memòria històrica, és MOLT important no oblidar-la, ja que proporciona lliçons fonamentals que, si s'obliden, poden portar a la mateixa situació! I què t'haig de dir de Stalin! ÉS fonamental recordar contínuament el gulag!

Bé, amics, jo sóc partidari de mirar endavant, de no utilitzar el franquisme com a justificació de la ineptitud dels nostres governants actuals; i més, tenint en compte que jo ja no ho vaig viure! Però no estic d'acord amb l'oblit; jo, estic d'acord amb l'Espe, amb en Josemari, amb l'Arcadi, amb l'Ignacio: és fonamental no oblidar el nazisme, buscar els paral·lelismes amb la situació actual, per extreure'n la lliçó històrica i mirar de corregir qualsevol deriva cap al totalitarisme... Però això també hauria de ser, senyors, aplicable al franquisme!

Siguem coherents, sisplau: donat que cap partit parlamentari actual té res a veure amb cap totalitarisme, hem de condemnar-los tots, i no oblidar-ne cap; les mateixes lliçons que tan a la lleugera extreuen Espe i Josemari del nazisme, estaria bé que les traguessin del franquisme! Almenys en Pío Moa és coherent: com que per ell en franquisme era bo, no té sentit reviure'n la memòria, ja que no hi ha lliçó a extreure sobre errors a no repetir. Segons ell, cal reviure, en canvi, la memòria del cop d'Estat del 34!

El que més em repugna de la utilització a la lleugera, per part del PP, del nazisme i els símils amb els jueus, és que, a Espanya, el PP és quasi l'únic partit que defensa l'Israel actual, donat que tot l'establishment bempensant, d'esquerres i no tant, té per esport ficar-se amb Israel i donar mostres flagrants d'antisemitisme insconscient. Però resulta que qualsevol israelià o jueu no israelià us dirà que l'Holocaust és una catàstrofe tan brutal, tan excepcional, que qualsevol utilització o símil amb una altra situació actual és il·legítima i repugnant. Aznar estaria d'acord que és obscè comparar la mort no programada de quatre palestins amb la Shoà; per què, doncs, es permet de cometre l'obscenitat molt major de comparar els no-nacionalistes a Catalunya amb els jueus a l'Alemanya nazi? Vomitiu.

No entenc la posició liberal davant el franquisme

2006-07-06T00:25:00.000+02:00

Ja sabeu que sempre que parlo de política i no d'enginyeria, declaro per endavant la meva absoluta ignorància.

Sóc, dit de manera ben simple, políticament curt de gambals, i aquesta és la única raó per la qual no entenc una cosa, que m'agradaria que algú m'aclarís: no entenc la relació de la dreta liberal espanyola amb el franquisme.

A base de llegir molts blogs liberals, he extret les tres conclusions següents:

1. La dreta liberal no té res a veure amb el franquisme, no se'n considera l'hereva, es considera insultada quan els progres de merda la hi assimilen, el franquisme, com a moviment repressor de llibertats, no pot tenir res a veure amb la dreta, que és liberal. Liberals com Garrigues, Schwartz, Sala i Martin o Piqué, i de manera més general, tots els liberals espanyols i la branca del PP no poden mai, sota cap concepte, ser considerats franquistes o hereus del franquisme, i això ho dic molt seriosament.

2. El franquisme és, a tots els efectes pràctics, un moviment d'esquerra. En efecte, és un moviment obrerista, nacional-sindicalista, amb una organització social semblant a la Rússia estalinista i la Xina maoísta, i per suposat, l'Alemanya nazi. Perquè, amics, també he descobert que en realitat, l'Alemanya nazi mateixa és, com el propi nom nacional-socialisme indica, un règim d'esquerra.

3. La qual cosa només reforça l'evidència que tots els totalitarismes són d'esquerra, i que per tant l'única opció no totalitària és la dreta (liberal) a la qual ells pertanyen, sent tots els que no hi pertanyin uns assassins i lliberticides.

A base de molt pensar-hi, a més, he arribat jo solet a una conclusió clàssica que qualsevol taxista podia extreure sense carreres ni hòsties:

4. Si no et foties en política i eres normal, com de fet sóc jo, home de bé, de règim, d'odiar les manifestacions, de portar el cabell curt i anar ben vestit i no agradar-me els tios; i tragaves anant a missa i no votant, doncs tu, amb en Franco tampoc es devia de viure tan malament!

Fins aquí, bé. M'ha enriquit molt adquirir aquest cineixement. Però, ai las! Home ignorant que sóc, també sóc home de lògica, i em trobo que, amb tots aquests postulats de base, no puc entendre l'actitud del PP i molts d'aquests presumptes liberals davant la condemna del franquisme per part del Parlament Europeu.

Per això, vull formular les preguntes següents als senyors liberals espanyols:

1. Si no es consideren, per res, hereus del franquisme, per què n'opinen, de la condemna, si ni els va ni els ve, donat que no hi tenen res a veure?

2. Ans al contrari: si el franquisme era, de fet, un règim d'esquerra, i ells odien l'esquerra per sobre de tot, com és que no es sumen gojosament a la condemna?

3. Si el franquisme era, com és obvi, un règim (moderadament) lliberticida; potser no feixista, però sí totalitari, com ha dit avui Piqué; i ells són liberals, és a dir, que volen la llibertat per sobre de tot, com és que no s'afegeixen enèrgicament a la reprovació?

Sincerament, només puc entendre que el PP i els liberals espanyols estiguin en contra la moció del PE arran de la qüestió 4. Però això que amb en Franco no es vivia tan malament, només ho pot dir un nacionalista lliberticida i d'esquerres com sóc jo, que a sobre ja passo de la política i en tinc prou amb fer calers i que em deixin viure, i no pertanyo a quasi cap minoria; i no pas ells, inflamats de liberalisme i profundament convençuts pels Jeffersons, Tocquevilles i Hayeks diversos!

Els accidents fan progressar la tècnica

2006-07-05T23:05:00.000+02:00

Observareu que faig uns esforços immensos per no sucar pa amb l'accident de València. Aquí, cap mort, dues dimissions d'alt nivell a Gisa, i un escàndol polític de primer nivell. Acusacions de corrupció i d'omertà, "la classe política del 3%", i el llarg etcètera que coneixem.

Allà, segueixo esperant dimissions i mirant atentament les televisions a la recerca de Maries Tereses Campos, Andreus Buenafuentes i Arcadis Espades. I resulta que la classe política de Terra Mítica i Marina d'Or i la Ciutat de les Arts i les Ciències; la classe política de la façana, l'especulació, l'urbanisme salvatge, la Corrupció, aquesta amb majúscules, second-only-to-Marbella (i ja veurem), quedarà indemne de no haver invertit ni un duro en millorar les seves línies de metro.

Però com dic, no hi sucaré pa, perquè aquest cop, a diferència del Carmel, hi ha hagut moltes víctimes mortals, i mereixen respecte, i els seus familiars el meu condol més sincer. Si el Carmel va ser una catàstrofe, això deu ser un cataclisme de proporcions bíbliques, pel cap baix. I tampoc enraono massa perquè no estic segur que totes les línies de metro de Barcelona tinguin també tots els mecanismes de seguretat i que tal accident no pot ocórrer també aquí.

De fet, veient el projecte de la nova Línia 9, que discorre en indrets a 60m de profunditat (un edifici de 20 pisos), i a la qual s'accedirà a les estacions mitjançant grans pous amb ascensors express, no vull ni imaginar-me en quina ratera allò es pot convertir si hi ha algun incendi allà baix i s'espatllen els ascensors... Imagino difícilment les iaies fent un sprint de 20 pisos de pujada per les escales! He vist el projecte d'evacuació, que suposadament garanteix que en dos minuts els 2000 passatgers d'un convoi poden ser en zona segura, i el mínim que puc dir és que és voluntariós. Tenint en compte que la línia, a sobre, discorre en dos nivells separats per una llosa de formigó, si s'incendia un vagó al pis de sota, i cou la llosa a foc ràpid, es pot enfonsar i esclafar el tren de sota... Riute'n de les catàstrofes mineres!

Bé, al que anava jo avui. Resulta que la tècnica ja té aquestes coses, que moltes vegades fa grans progressos arran dels accidents. Els països amb més coneixements tècnics sobre un fenomen són els que més sovint s'hi han d'enfrontar, i en realitat els que més l'han patit. A vegades, en un àmbit generalment poc conegut, hi ha aspectes que sorprenen per la densitat de coneixement que en tenim, per la senzilla raó que hi va haver un accident molt greu relacionat amb aquest aspecte.

L'enginyeria civil, en particular, té molt desenvolupat el costum d'aprendre dels errors, errors que sovint costen vides. L'estudi de cas erroni, de l'accident, és un mètode pedagògic que fem servir a moltes assignatures, per aprendre allò que es va fer malament. Ruptures de ponts, preses i túnels són especialment adequats per les seves conseqüències catastròfiques, però també hem pogut aprendre de simples ruptures de silos, talussos o fins i tot cartells-anunci de carretera.

El cas és el el Carmel està tenint ja ara, com a mínim, una conseqüència positiva, i que Gisa ha endurit molt les seves exigències quant a projectes de túnels, en un moment que precisament hi ha molt de túnel per fer a Catalunya: la nova cua de maniobres del Carmel i la L-9, és clar; però també el mític Bracons, o tot l'Eix del Llobregat en què estic treballant ara, i molts d'altres que no conec directament, donada la complicada orografia catalana, s'estan fent a base de túnels-viaductes. En efecte, cada cop és menys tolerable destrossar el territori a base de carreteres, i aparentment estem més disposats a pagar per fer-les anar alternativament per sobre i per sota.

Totes les consultores d'enginyeria van boges per agafar gent que en sàpiga de túnels i per formar equips que es formin i vagin aprenent a fer-ne, cada cop millor. Tothom està aprenent a fer servir programes, llegint-ne llibres, i com que s'estan construint força túnels, aprenent de l'experiència constructiva directa, inclòs l'intent de treure l'entrellat de què nassos va passar al Carmel i com es pot evitar que torni a succeir.

Com que els projectes són per a l'Administració i són públics, a més, tothom té accés tard o d'hora als projectes dels altres, i s'acaba convertint en un coneixement alhora compartit i incentivat, evitant la tragèdia dels anticomuns d'aquest coneixement. S'està formant en aquest moment un pool de coneixement (i de professionals competents) en l'àmbit dels túnels que fa goig de veure.

Estic segur que, en pocs anys, Catalunya, of all places, serà, a causa de la corrupció del 3%, un dels llocs punters internacionalment en tècnica tunelera!

Refrescat

2006-06-27T22:22:00.000+02:00

La força del mercat i l'enginy humà són meravellosos: junts poden inventar-se activitat econòmica de sota les pedres.

Els homes ens les empesquem totes amb tal de fer diners. L'exemple més clar és això dels segells, la borsa, o el comerç d'homenets de Warhammer a eBay: algú paga diners per una cosa que no té cap valor intrínsec, pel sol fet que té l'esperança que algú altre en pagarà més, de diners, i així anar fent! I mentrestant, ni els segells, ni la inversió en borsa (excepte l'època de repartir dividends) ni els homenets de Warhammer et nodreixen, t'allotgen, et guareixen o, més generalment, et serveixen per viure!

Però no tinc ganes (avui) d'escriure sobre tot això. Prometo desenvolupar-ho quan m'incorpori a la nova feina i retrobi les ganes d'escriure. El que volia dir és que una d'aquestes insospitades activitats econòmiques que s'empesquen els humans és el comerç al voltant de tot allò català. No penseu que ara em posaré a criticar la "parvarssió dals idaals catalanistas i d'asquerras" ni el fet que algú s'aprofiti del sentiment català de bona fe d'un col·lectiu, ni cap parida per l'estil; menys encara tenint en compte la meva passió pel lliure mercat.

Ans al contrari, em fa molt de goig que l'etiqueta de "català" encara representi un atractiu de mercat, perquè significa que existeix un nucli prou important de persones que es senten prou identificades amb la catalanitat per constituir una força de mercat; amb el benentès que admeto que és una parida guiar el consum per un sentiment nacional, però al capdavall tots els consumidors tenen alguna motivació.

El burro català, la música del burro català, l'Enderrock o el Doctor Music, la Fira de Teatre al Carrer, el Festival de Música Viva, les Universitats d'Estiu, tota mena de merchandising amb les quatre barres, segur que en podeu trobar una muntanya d'exemples...

Però avui, n'he sentit un de nou, que no sé si m'ha fet riure o plorar: el "Refrescat", un "refresc català" per aquest estiu, que va acompanyat per tota la parafernàlia catalana corresponent.

Deixant de banda que no sé on deu radicar la catalanitat del refresc (a no ser que sigui una repugnant barreja de ratafia i aromes de Montserrat), el millor de l'anunci és, sens dubte, el fet que el refresc sigui de "llima-llimó". Embolica que fa fort! Qualsevol diria que "llimona" és una paraula culta i desconeguda! Estem d'acord que "llimó" deu existir en alguna varietat dialectal, però el to xava del conjunt de l'anunci em fa sospitar que no es tracta d'una referència culta a la diversitat del català, sinó simplement una cagada. I si juguem a fer de catalans, podríem començar, allò que dius, d'entrada, a parlar-lo bé!

Quatre numerets

2006-06-19T22:30:00.000+02:00

Bé, al final hem tingut el bon gust d'aprovar l'Estatut. Participació baixa i tot el que l'amic Espada vulgui; no és elitista, ell, al capdavall? Doncs jo també, i per mi, és que molts dels que no van anar a votar ni tan sols haurien de tenir-hi dret. Si els treus del cens, ja no compten com abstencionistes. És el mateix que caldria fer per reduir el fracàs escolar: no obligar els burros a seguir a l'escola.

Però vaja, poca participació o molta (que tampoc no és tan poca), ja s'hi poden posar fulles els que no li agrada; l'Estatut està legítimament aprovat. El que m'agradaria és preguntar a molts liberals d'aquests que s'emmirallen tant en els EUA (i que abunden a llocs molt liberals com el Mundo o la Cope) què pensen de la participació que hi ha a les eleccions d'aquell país, sense que això tregui legitimitat, quan els interessa, a aquells comicis.

El que més m'ha agradat és la indigència intel·lectual de Rajoy en dir que "no votar sí" és el mateix que "rebutjar", i per tant dir que el 65% del cens que va votar no, o blanc, o es va abstenir, tots ells van rebutjar l'Estatut. A les oposicions per registrador de la propietat no devien exigir lògica.

Aquest mateix raonament és el que, per suposat, repeteixen avui els corifeus del Mundo i la Cope. Com que només el 35% del cens va votar sí pròpiament dit, cal deduir que el 65% restant ho va rebutjar; quan el que fa el sistema de democràcia representativa és, al capdavall, projectar el resultat dels que han votat sobre el conjunt de la població. Altrament, es podria arguir que una llei només té el suport dels 200 diputats que l'han votada, i no dels altres 39.999.800 espanyola que no l'han votada!

Per altra banda, semblaria raonable admetre que un 70% de participació és alt, oi? Doncs bé, amb el mateix 70% de sí i aquest 70% de participació, resultaria que només el 49% del cens hauria votat sí, i per tant, "la majoria dels catalans hauria rebutjat l'estatut". Estrambòtic.

Ja per acabar, fem quatre numerets, aplicant aquesta lògica:

- Eleccions generals de 2004. Participació: 77,2%.Vots PSOE: 42,6%. Conclusió à la Rajoy: "el 67,1% dels espanyols rebutja Zapatero".

- Eleccions generals de 2000. Participació: 70%. Vots PP: 44,5%. Conclusió à la Rajoy: "el 68,9% dels espanyols rebutja Aznar".

- Eleccions generals de 1996. Participació: 77,4%. Vots PP: 38,8%. Conclusió à la Rajoy: "el 70% dels espanyols rebutja Aznar".

- Eleccions generals de 1993. Participació: 76,4%. Vots PSOE: 38,8%. Conclusió à la Rajoy: "el 70,3% dels espanyols rebutja González".

- Eleccions generals de 1989. Participació: 69,7%. Vots PSOE: 39,6%. Conclusió à la Rajoy: "el 72,4% dels espanyols rebutja González".

I ja me n'he cansat, però podeu anar fent-ho, i veureu que només tenim que presidents il·legítims. Més il·legítims que l'Estatut aquest tan il·legítim que es va aprovar ahir, que tan sols va "rebutjar" el 65% dels catalans. Quin fàstic de país.

Detalls de la professió actual i futura

2006-06-02T01:09:00.000+02:00

Té, sembla que es dóna la circumstància que de tant en tant encara escric per aquí. Potser algun dia rescussitaré definitivament, tot i que em queda un centenar de bitxos de Warhammer per pintar.

Avui només volia respondre a Josu, que al darrer post preguntava si seria abduït per Madrid, amb motiu de la meva nova feina; doncs bé, no del tot. El cas és que tot i tractar-se d'una multinacional opressora imperialista, té oficina a Barcelona. Rondaré sovint per Madrid, ja no allotjant-me a ca l'amic que m'ha suportat durant el procés de selecció, sinó en hotels (tinc entès que de cert nivell), i de fet durant la setmana m'enviaran als racons més insospitats d'Espanya, però els divendres i caps de setmana els passaré a Barcelona. De fet la notícia que Ibèria suprimirà, posem per cas, els vols Barcelona - Palència, m'ha tocat força els nassos, perquè tinc molts números per haver de fer trajectes esotèrics com aquest bastant sovint.

Quant al blog, sembla ser que em donaran un ordinador amb una pastilla d'aquestes d'estar sempre connectat a internet. Per tant, des que enceti la nova feina al setembre, és possible que reprengui el blog des de la soledat de l'habitació d'hotel, si encara tinc esma després de les jornades laborals de moltes hores que aparentment es fan en aquestes empreses.

Però ja no estic preocupat, perquè porto tres dies treballant moltes més hores de les que em remuneren per acabar un maleït projecte que, de cop i volta, corre molta pressa.

En efecte: vosaltres podíeu pensar que això del fracàs del Tripartit podia ser una cosa divertida i pintoresca. Per mi, ha representat una doble donada pel sac.

En primer lloc, un projecte en què la Direcció General de Carreteres (del Departament d'Obres Públiques) i GISA (la que fa les infrastructures) considerava millor passar per cert corredor, doncs resulta que el Departament de Medi Ambient i Habitatge no ho troba bé perquè afecta l'hàbitat de l'Àguila Cuabarrada. El problema no és pas l'Àguila: recordeu que els primers són del PSC i els segons d'IC-Verds...

En segon lloc, la reformulació del projecte, que no corria pas pressa, ha estat víctima del síndrome final de Tripartit: ja sabem que els projectes i la licitació d'obra pública viu al ritme de les eleccions, però caram! no fotem eleccions més sovint del previst, que tots passem a anar de cul! Una cosa és que en un any hi hagués eleccions municipals i BArcelona Gestió URbanística SA (Bagursa) licités obra pública frenèticament, cosa que més o menys ja teníem assumida.

Una altra és que el maleït Tripartit se'n vagi a la merda dos anys abans del que teníem previst, les eleccions catalanes no siguin d'aquí dos anys sinó d'aquí quatre mesos, i que, de cop, els projectes siguin tots per al mes que ve, ja que cal treure'ls cuita-corrents a licitar abans del final de legislatura! A mi m'ha tocat el rebre, i en dues setmanes he hagut de fer cert projecte de carretera a corre-cuita, projecte en el qual, com he dit, no hi creu ni la DGC ni GISA!

Bé, després de molts dies de poca son i molta feina, volia desfogar-me. Fins la propera!

Dia de l'orgull freaky

2006-05-26T02:00:00.000+02:00

Per cert, tinc entès que avui (ahir) va ser el dia de l'Orgull Freaky. No em puc estar de dir, per tant, que el principal motiu pel qual vaig decidir de deixar el blog és perquè vaig decidir de reemprendre el pintat dels bitxos de Warhammer als quals havia estat afeccionat fa deu anys (això, reconegueu-m'ho, és molt freaky). La cosa avança lentament, però amb les hores i les neurones esmerçades al blog, puc pintar quasi la meitat del que porta deu anys pendent. Miraré de penjar-ne fotos!

Una momentània ressuscitació

2006-05-26T00:56:00.000+02:00

Bé, amics, suposant que encara hi hagi algú que em visiti de tant en tant o em tingui en un lector de blogs, faig un incís en la meva mort blogosfèrica, no pas per anunciar un blog d'enginyeria, sinó per lligar algun cabdell antic que havia quedat sòlt.

Realment això de morir virtualment i blogosfèrica és un xollo, perquè hom pot ressuscitar puntualment. Aprofito aquest petit espasme vital per parlar de tres assumptes.

Primer, en el seu moment vaig dir que m'havien fer primer de promoció de camins de l'escola de Barcelona. Doncs bé, tinc el plaer d'anunciar que també m'han donat el premi de l'École Nationale des Ponts et Chaussées (on vaig fer el Doble Diploma) al millor alumne Admis Sur Titre. Això d'AST vol dir bàsicament tots aquells que no hi vam entrar per la via usual de concurs d'entrada, sinó provinents de la Polytechnique, de la Universitat corrent francesa (la "Fac") o d'universitats estrangeres. Si algú vol treure l'entrellat d'aquest complex sistema que es llegeixi això.

Segon, que és la raó per la qual escric, és que m'han dit que sí als dos processos de selecció als quals portava temps participant, i anant a Madrid per participar-hi. Cosa curiosa, sempre enxampava vols xàrter que feien Barcelona - Madrid - Amèrica del Sud, de manera que a Madrid aterrava a la T4 Satèl·lit. Això significa haver d'ensenyar el passaport més vegades que aterrant a la T4 normal, la qual cosa fa una impressió com de venir d'un altre país, cosa que delecta un nacionalista assassí com jo. Ara bé, el trajecte de la T4S a Madrid és esperpèntic (primer, un tren llançadora de la T4S a la T4; després un bus de la T4 a la T2, i allí finalment el metro), i en transport públic m'hi vaig tirar una hora i mitja, més del que havia durat el vol pròpiament dit. Conclusió: la T4 estimula molt la meva faceta d'enginyer de camins (i encara em posa més calent tot llegint-ne el número especial que li dedica la ACHE, Associació Cientificotècnica del Formigó Estructural), però des d'un punt de vista de passatger aeroportuari és un xurro.

Bé, els processos de selecció, dèiem. Un, el de certa petrolera amb certes incerteses a cert país sudamericà. L'altre, el de certa consultora opressora-espanyolista-capitalista.

La petrolera queda descartada: paga indignantment malament (avís als navegants!), i et jugues els pebrots a mans de terroristes islàmics o indis sudamericans.

Però llavors, tenint en compte que la professió d'enginyer de camins no em desagrada, se'm presenta la necessitat de triar què coi vull fer amb la meva vida. Cal precisar també que l'enginyeria de camins m'interessa quasi més de manera estètica que no pas en l'activitat quotidiana. Admiro les realitzacions de l'enginyeria civil i els grans enginyers, però el dia a dia de la professió és va i sòrdid. Però estic més que segur que això de la consultoria estratègica també resultarà humiliant per al meu intel·lecte, i no sé si prefereixo passar-me el dia calculant bigues o intentant deduir collons de lleis estadístiques en centenars de milers de dades estúpides de vendes de supermercats.

El cas és que, entre fer d'enginyer de camins o vendre'm al capitalisme opressor ultraliberal, doncs no sé què fer, i finalment em veig obligat a decidir. Miraré de tenir-vos informats.

Ja per acabar, volia colar-vos-en la falca, tot i que la desenvoluparé més endavant:

Sí a la Constitució Europea.

Perdó: Sí a l'Estatut, volia dir.

Sóc un home de règim, i allò que digui el Poder m'està bé. Si la Sociovergència que admiro i a la qual pertanyo diu en bloc que l'Estatut està bé, doncs és obvi que l'Estatut està bé. Igual que vaig dir Sí a la Constitució Europea.

El nou Estatut pot ser un xurro escapçat, però és un xurro menys ple de pols que el xurro petitet i destrempat que tenim. I si fomenta l'incest, la poligàmia, el bestialisme, i, el que es pitjor, la reducció de les subvencions a Espanya, doncs mira, m'exposaré a rostir-me a l'Infern (religiós o nacionalista espanyol). I si, pel contrari, fomenta la submissió i l'espanyolisme imperialista, doncs mira, m'exposaré a rostir-me a l'Infern (laic o nacionalista català).

Però és un progrés, i no m'espanten els textos ultrareguladors, ni massa llargs, ni massa insuficients, ni massa descentralitzadors, ni massa poc descentralitzadors.

Sóc independentista, i com a tal aquest Estatut és insuficient. Evidentment, que ho és, colla de burros! O és que voleu que l'exèrcit i l'Estat us fotin en un camp de concentració, o que tot plegat acabi com als Balcans? S'ha de ser idiota! Sisplau, no ens equivoquem gaire: l'objectiu no és Montenegro. A Catalunya, actualment, no hi ha res que s'assembli a les condicions que permetrien que un referèndum sobre la independència realment hi portés; portaria a un fracàs sonor de la causa independentista.

El Programa cap a la Independència, ras, curt i honest, consisteix a:
1. La reducció de la imbricació econòmica de Catalunya i Espanya (gràcies, boicot! gràcies, CEOE!)
2. La progressiva laminació de la presència de l'Estat Espanyol a Catalunya
3. El progressiu endoctrinament de la joventut en un programa independentista, interpretant la Història al nostre antull i benefici;
4. I la creació de les condicions adequades perquè tal referèndum, a més d'inevitable, esdevingui victoriós.

És estúpid convocar ara un referèndum que perdríem, tot donant arguments als unionistes. Montenegro, pel seu background i per les condicions de la Catalunya real, no és un model. Irlanda no és un model. Timor no és un model! Euskadi no és un model! En realitat, els únics models que reconec, que són Noruega, Eslovàquia o Eslovènia, tampoc són models.

L'únic model de Catalunya és Catalunya. No volem violència, no volem un passat violent seguit d'un present raonablement pacífic, no volem desmantellar la Unió Europea erigint barreres noves i estranyes. No sé què collons volem: no volem ser a Espanya, perquè algunes actituds típicament espanyoles ens resulten molt desagradables; però al mateix temps ens assemblem més als espanyols que a cap altre poble europeu, ens hi reconeixem en alguns aspectes. Tot plegat, més que complicat, i n'hi ha que em voldran mal per unionista, d'altres per independentista; ja s'ho faran.

Independentisme passiu, que és Sí a l'Estatut. Anar caminant cap a la independència. Té raó el PP: aquest Estatut, ja ara, és un (petitíssim) pas cap a la independència. Tenen raó de queixar-se, d'enfadar-se, defensant la seva (legítima) postura; però their loss is our gain i nosaltres, pel mateix motiu, hauríem d'estar-ne contents. Un petit pas pels catalans d'ara, un gran pas per la Indepenencia, hauria dit un Gagarin català. I d'aquí vint anys, un Estatut que configuri una Espanya veriablment confederal. I d'aquí trenta anys, un referèndum sobre la independència, que perdrem. I d'aquí quaranta anys, un referèndum que guanyarem. I d'aquí setanta anys, el final del petroli, la tercera guerra mundial, i un imperi islàmic que ho engegarà tot a prendre pel sac. No tinc pressa.

Agraïment

2006-05-07T23:32:00.000+02:00

Una darrera postdata per dir-vos moltes gràcies a tots, tant als que ho heu fet de viva veu com els que m'heu deixat comentaris amables per aquí, pel vostre calorós comiat! La meva xicota diu que estic més inflat que un paó en zel; la veritat és que m'heu fet molt content! I aprofito per agrair, a més dels darrers comentaris, tota l'estona que hagueu estat dedicant a llegir-me i tots els comentaris que heu fet.

Ara que se m'ha passat la rauxa inicial d'engegar-ho tot a rodar, potser algun dia, mooolt rarament, hi pengi algun comentari curt. Potser. A reveure doncs!

A reveure

2006-05-04T00:22:00.000+02:00

Haureu vist que he passat força dies sense escriure.

I és que, tal com vaig dir, sóc extremadament addictitzable i inconstant a la vegada. Les aficions m'agafen molt fort, però de la mateixa manera que hi ha moments en què em sembla impossible viure sense elles, arriba un punt que me n'afarto i me'n desenganxo naturalment.

També passa que ja he expressat bona part de les meves opinions polítiques, i ara ja només eren una reiteració, un martelleig, sempre de les mateixes quatre idees força. Me n'he afartat, de llegir-me dir sempre el mateix!

I el temps, el temps boig que perdo escrivint el meu, de blog, i llegint els dels altres!

El cas és que n'estic fart, del blog, de la tensió política, de l'opressiva sensació d'haver d'escriure cada dia forçosament, de la quantitat de neurones que deixo enganxades a la pantalla. He decidit fer una cura de desintoxicació d'intensitat i durada encara imprevisibles.

Per tant, a partir de fa una setmana, ja no llegeixo cap blog i cap diari en línia ni cap pàgina ni res de res.

Res que no sigui un llibre i alguna revista, vaja. En particular, ara, el llibre que em va regalar la meva xicota per Sant Jordi, La possibilité d'une île, de l'amic Michel Houellebecq. Es tracta d'una compra dirigida: em va entusiasmar Les particules élémentaires que em van regalar per l'aniversari, l'estiu de final de COU, dos estimats amics bessons. Casualitats de la vida, Les particules élémentaires, barreja complexa de filosofia, sexe i física rigorosa va coincidir cronològicament amb un temps en què jo estava força ficat en física, arran de la classificació per l'Olimpíada Internacional de Física que es va celebrar a Pàdua aquell mateix estiu, i que va amplificar el meu delit per llibre... El cas és que el llibre em va entusiasmar i tenia moltes ganes de llegir aquesta nova obra del mateix tipus.

Una nota extremadament pedant per als no iniciats: aquest cap de setmana passat he descobert que, contràriament al que pensava, Houellebecq no es pronuncia pas [uéləbέk] sinó [wiybέk]!

Per acabar: donat que darrerament ja no em dedico a l'intrusisme professional, ja no parlo de política ni història ni d'allò que no conec massa bé i en què se'm pot fotre una bona repassada, sinó que ja quasi només faig articles d'enginyeria; que ja no opino, sinó que enraono, vaja, he pensat de començar un blog d'enginyeria, tot abandonant aquest. Al capdavall, no deu haver-hi tants blogs d'engineria de camins en català, davant la infinitat de bloguets d'opinió política en català; per bé que avorrida, almenys l'oferta serà original! Ja us en mantindré informats. Fins llavors, a reveure!

Túnels (i VI)

2006-05-04T00:17:00.000+02:00

Aquest article forma part d'una sèrie: I, II, III, IV, V, VI.

Els darrers accidents en obres públiques (en particular el Carmel i el petit accident a l’intercanviador de Sagrera - Meridiana) han tingut dos efectes oposats.

Un de bo, que és augmentar l’interès dels ciutadans en els processos de decisió i construcció; i la visibilitat dels enginyers de camins com projectistes, constructors i responsables de les obres públiques. Però sobretot, el fet d’elevar en gran manera el nivell de consciència de les persones respecte a unes obres públiques que, al capdavall, es fan per a elles, i recordar als enginyers que no són ni divins ni infal·libles, i que estan al servei de l’interès general i no pas a l’inrevés.

Però també ha tingut un efecte negatiu, i és que s’ha perdut parcialment la confiança en la seguretat de les obres públiques, i per tant l’efecte NIMBY (Not In My Back Yard). Qualsevol que llegeixi aquest text em dirà “molt bé, tu dius que ha de passar per Mallorca, però, ho diries si tu hi visquessis?”. Clar, si dic que el meu judici enginyeril seguiria sent que ha de passar per Mallorca, ningú no em creurà. Però jo sempre miro de ser honest intel·lectualment...

He dit que està bé que els ciutadans adquireixin una consciència dels temes enginyerils que els afecten. Però el que no pot ser és que la seva opinió llega substitueixi un judici qualificat. Uns quants veïns afectats i no qualificats no poden segrestar ni la tècnica ni l’interès general.

També és cert que, fins i tot de judicis qualificats, en podreu trobar per tots els gusts: sense anar més lluny, avui he sentit en Pere Macias, que respecto molt, dient que ell no faria passar el túnel per sota la Sagrada Família. I cal reconèixer que és típic dels enginyers competir a veure qui la té més grossa (la raó) i qui en sap més, i per tant serà habitual que després de consultar un enginyer, el següent us digui que el primer era un inútil i que ell que sí que en sap pensa una cosa diferent...

Tornant al tema dels coeficients de seguretat: des de l’accident del Carmel, efectivament s’està anant amb més peus de plom i s’estan tornant a revisar molts projectes de túnels. El nou projecte de cua de maniobres fa servir un mètode numèric de diferències finites en tres dimensions que és artilleria molt pesant, i suposo que tothom tendirà a curar-se en salut i dissenyar suports molt més sobredimensionats, amb coeficients de seguretat molt més grans, i costos desorbitants. Si ens els podem pagar, benvinguts siguin...

Però en tot això hi ha un gran problema: adoptar, de cop i volta, aquests coeficients, aquests mètodes, aquestes prescripcions tan dures, arran de l’accident, és en certa manera reconèixer que abans no es feia (prou) bé, que no es donaven a la societat totes les garanties de seguretat que la societat ha d’exigir als enginyers que treballen per ella, que hi ha hagut error o negligència! “A veure, amic: ara em diu que amb aquests nous mètodes, tot anirà bé, quan el metro passi per sota de casa meva; com em puc refiar de vostè, si abans em deia el mateix dels anteriors mètodes, i en canvi, miri, se li va caure el túnel?!”

Evidentment, la ciència progressa en part a base d’errors; en enginyeria civil, en particular, els accidents han estat una font inestimable d’informació, coneixement i progrés en l’estudi del comportament del que ens envolta: no es preocupin, després del Pont de Tacoma ja fem una anàlisi espectral dels ponts per tal que no petin en entrar en ressonància amb el vent. Però clar, els accidents tenen la cara fosca del cost econòmic i, a vegades, en vides humanes...

Els errors, com dic, són font de coneixement, però no deixen de ser errors; i el fet de cometre errors, amics, és molt dur d’acceptar per part de gent amb un ego tan desenvolupat com els enginyers de camins; a més del que representa té de pèrdua de confiança per part de la societat en la professió de l’enginyeria civil.

Ja per acabar, no tinc ni idea de per què es va caure el Carmel. Com no la té ni la comissió d’enginyers que ho va investigar, ni qui ho va dissenyar, ni tots els experts ad hoc que han sorgit per explicar-ho, ni el propi venerable terreny... Ni, per suposat, tots els periodistes i tertulians de pelatge divers que van aprofitar l’accident per propagar el seu programa polític i social. I encapçalant-los, l’amic Espada, que com he dit centenars de vegades, pot ser molt bon periodista i un heroi de la llibertat en la seva lluita contra la infame hidra de l’opressió nacionalista contra els pobres xarneguets, però en aquest cas s’hi va ben cagar.

He dit accident? Què dic, accident: desastre, catàstrofe, debacle, tragèdia! Què menys, ja que és Catalunya, i a Catalunya tot val per fer sang! Ni un mort, i quatre xavos en indemnitzacions; però això sí, és una catàstrofe, no pas com la merdeta del tsunami!

Un cop més que és una estupidesa buscar-hi corrupció, omertà, 3% i opressió contra els pobres ciutadans no nacionalistes de Catalunya, com els Ciutadans de Catalunya ens van voler fer creure en el seu moment; veure un programa nacionalista en el projecte i l’execució de l’accident és estar sonat. Jo, almenys, tinc el bon gust de saber qui és l’autor del projecte i constatar que les seves conviccions polítiques, siguin quines siguin, són llunyanes del nacionalisme...

Al Carmel hi van poder confluir diversos factors, i s’hi han generat diverses responsabilitats:

Si no hi ha negligència ni dol, com que l’accident no té morts, només se’n deriven responsabilitats civils, és a dir, que es poden rescabalar de manera exclusivament pecuniària. Es paga la indemnització, i punt.
Si hi ha algun factor més, pot ser que s’incorri en responsabilitat penal, a més de la civil (negligència temerària o alguna fórmula repugnant d’aquestes... no en sé prou). Doncs bé, es jutja els responsables, i se’n determina la pena. I punt.

Però en qualsevol cas, les responsabilitats que se’n deriven són tècniques i jurídiques; en cap cas polítiques. Els polítics decideixen per on passarà la línia, potser (i tant de bo ni això). Però un cop decidit, ells no tenen estrictament res a pelar-hi, i per tant no es poden engendrar responsabilitats polítiques. Déu nos en guard, que mai els polítics tinguin alguna cosa a dir sobre les decisions tècniques!

L’Administració, en aquell cas, va fer exactament el que havia de fer: acordonar la zona, impedir l’accés dels periodistes (llàstima que no els fotessin esvoranc avall), solucionar el problema amb el pagament d’indemnitzacions, i obrir una via judicial per escatir les responsabilitats. La resta, el Parlament, les Comissions, els periodistes, la Campos, l’Espada i en Buenafuente, el xou del 3%, simplement sobraven.

Radioactivitats

2006-04-22T10:58:00.000+02:00

L’altre dia vaig llegir el reportatge de la Vanguardia sobre els 20 anys de l’explosió de la central de Txernòbil. El reportatge era interessant i la situació d’aquella gent molt lamentable, i no em posaré a desmentir la magnitud de la catàstrofe.

Tanmateix, hi ha un aspecte científic inexacte que voldria matisar. L’article explica quins elements radioactius s’hi troben, i en cita la “vida mitja”.

En primer lloc, cal dir que el procés de desintegració radioactiva natural és un fenomen probabilístic. En un moment donat, hi ha una certa probabilitat λ (entre 0 i 1) que qualsevol àtom inestable es transformi en un àtom d’un altre element estable, tot emetent radiació en el procés (això és la “radioactivitat”, i és “natural” quan la desintegració no és forçada per alguna reacció en cadena, com en una central nuclear o una bomba atòmica).

La radioactivitat de la substància depèn doncs de la quantitat d’àtoms inestables que encara quedin per desintegrar-se. Al principi hi ha molts àtoms inestables, de manera que, per probabilitat, se’n desintegren força. A mida que se n’han desintegrat ja molts, cada vegada en queden menys d’inestables, però cadascun d’ells segueix tenint la mateixa probabilitat unitària de desintegració, i per tant l’emissió de radioactivitat disminueix, i mai no s’acabaran de desintegrar tots els àtoms inestables. De fet, com bé diu Dan als comentaris, al final sí que es desintegraran tots, perquè hi ha un nombre finit d'àtoms, i quan només en quedi un, ja no es pot mig-desintegrar. El problema és analitzar amb una funció contínua un medi discontinu; però en la pràctica hi ha tantíssims àtoms que ho podem considerar quasi una funció contínua. De fet la totalitat dels àtoms triagria tantíssim temps a desintegrar-se, un temps superior a la vida que li queda al Sistema Solar; i per tant a tots els efectes podem parlar de "temps infinit".

El que vol dir això és que el material radioactiu es desintegrarà naturalment seguint una funció exponencial decreixent: molt ràpid al principi, i cada vegada més lentament al final, ja que la pròpia desintegració prèvia fa que hi pugui haver menys radioactivitat futura.

Per tant, la distribució de probabilitat que regula aquests fenòmens és una distribució exponencial de paràmetre λ (presento primer la distribució de probabilitat i després la funció de probabilitat acumulada):

Com és habitual en els processos exponencials decreixents, i com ja he dit, la probabilitat mai no arriba a zero. Cada vegada hi haurà menys radioactivitat, però “sempre” quedarà algun àtom actiu amb una certa probabilitat de desintegració. Per tant, no té sentit parlar de “vida” de la substància radioactiva, perquè aquesta vida és per definició infinita.

Però és evident que hi ha substàncies més radioactives que d’altres, en funció justament d’aquesta probabilitat λ de desintegració. És per tant necessari caracteritzar d’alguna manera un temps durant el qual aquesta substància és “molt activa”.

En una distribució de probabilitat habitual, es faria servir el que s’anomena la “vida mitja” de la distribució, que és la mitja, o primer moment de probabilitat o esperança de la distribució. Ja sabem com es calcula:

Veiem que la mitja de la distribució de probabilitat exponencial és justament la inversa del paràmetre λ que la caracteritzava. Aquesta inversa es pot entendre com un temps T, i per tant ho anomenem “vida mitja”. Fixem-nos que és un temps anàleg als períodes de retorn dels quals vaig parlar en el seu dia per a fenòmens catastròfics en enginyeria.

Ara bé, per alguna raó que desconec, en radioactivitat no es fa servir la mitja de la distribució, sinó la mediana, que és el quantil 0,5 (el percentil 50%, aquell valor que té el 50% de les realitzacions per sobre i el 50% per sota) de la distribució; és a dir, el temps al cap del qual s’haurà desintegrat la meitat de la substància:

La mitja i la mediana són conceptes estadísticament diferents, però tenen el bon gust de coincidir a moltes distribucions habitualment utilitzades (les simètriques en particular), entre les quals la superestrella de l’estadística, la distribució Normal. Per aquest motiu, sovint es confonen, però això deixa de ser vàlid a distribucions no simètriques com ara l’exponencial, com mostra aquest exemple.

Per tant, no és equivalent parlar de “vida mitja” (mitja) i de “semivida” (mediana) d’un element radioactiu, i el que s’acostuma a donar en radioactivitat és la semivida, no pas la vida mitja com diu l’article.

Fins aquí, la primera observació.

Per altra banda, s’hi citen les semivides els productes radioactius alliberats al desastre de Txernòbil: Iode (I) 131 (semivida de 8 dies); Cesi (Cs) 137 (30 anys); Estronci (Sr) 90 (90 anys); Carboni (C) 14 (5760 anys); i Plutoni (Pu) 239 (24000 anys). Fins aquí, bé, però després es diu que si no es fa res, la zona seguirà contaminada durant 24000 anys (entenc que per la semivida del Pu).

Doncs bé, evidentment que seguirà sent radioactiva durant molt més temps que això. Al cap de 24000 anys, només s’haurà desintegrat la meitat del Pu, per la pròpia definició de semivida. Ara bé, l’assumpte que ens interessa a nosaltres no és pas si hi haurà activitat, sinó si aquesta activitat és perillosa per la vida humana durant tot aquest temps.

I resulta que, dels elements esmentats, els realment perillosos per a la vida humana són el Cs i el Sr. En efecte, els elements radioactius perillosos per la salut són els que tenen una semivida comparable a la vida humana (en aquests casos, 30 i 90 anys).

Si un element té una semivida molt curta, emetrà molta radiació al principi, però de seguida deixarà de tenir massa activitat (recordant que mai no deixarà de ser radioactiu del tot). Si estàs exposat al I-131 durant les primeres hores de vida, en rebràs una gran quantitat de radiació, i això et cascarà molt. Però si no hi eres a prop al principi, un cop passats els primers dies, ja està quasi esgotat, i tot i que segueix molt actiu, queda molt poca massa desintegrar-se i la radiació total que és capaç d’emetre és petita; deixa per tant de ser perillós.

Si un element té una semivida molt llarga, triga molt temps a desintegrar-se, molt més que una vida humana. La quantitat de radiació a la qual podràs estar exposat durant tota la teva vida és molt petita, ja que la radiació unitària ho és: imagineu, si triga 24000 anys a perdre la meitat de la massa radioactiva, quanta radiació es capaç d’emetre en només 80 anys! Aquests elements,com el C-14 o el Pu-239, tampoc són massa perillosos per la salut. El Pu-239 és perillós perquè serveix per fabricar bombes atòmiques, però no per la seva radioactivitat.

I el C-14 és extremadament abundant, no només a Txernòbil i no pas per culpa de Txernòbil: en tenim moltíssim al nostre voltant i a sobre es bioacumula, imagineu si fos perillós, tots moriríem de C-14! No en va, el C-14 es fa servir per datar estructures biològiques, incloses restes humanes, d’alguns milers d’anys d’antiguitat.

Per tant, els elements realment perillosos són el Cs-137 i el Sr-90, i si bé la zona seguirà sent radioactiva durant molt més de 24000 anys, la radioactivitat perillosa per les persones haurà minvat de manera important en alguns centenars d’anys... la qual cosa ja és, per cert, terrible en sí mateixa, sense haver d’anar a buscar xifres espectaculars!

Túnels (V)

2006-04-19T01:21:00.000+02:00

Aquest article forma part d'una sèrie: I, II, III, IV, V i VI.

Per anar ja completant la sèrie dels túnels (encara hi haurà un altre article, aviso) la resposta a la pregunta inicial: sense cap mena de dubte, l'AVE ha de passar pel carrer Mallorca.

Jo dic que l'AVE pel litoral és la tercera bestiesa més gran que es podria fer després de la Renfe pel Maresme i la reconstrucció del Teatre del Liceu.

Anem per parts. En primer lloc, l’AVE es farà amb tuneladora de 12m. Tot i que la de 9m és aquella en què es té més experiència, amb la Línia 9 els enginyers s’estan ja bregant força amb tuneladores de 12m per Barcelona, i sense accidents fins la data (toquem fusta).

Com he explicat als episodis anteriors, les tuneladores són el mètode més segur (i car!) de fer un túnel; que jo sàpiga no hi ha hagut cap esfondrament en tuneladora, i és que realment és difícil que hi hagi una ruptura global del terreny: la màquina ocupa tota la secció, i el terreny no té enlloc cap a on esllavissar-se. El pitjor que pot passar és que la màquina quedi estrangulada o atrapada, amb la pèrdua econòmica que això comporta, però sense risc per les persones.

En segon lloc, les tuneladores discorren a gran profunditat (entre 40 i 200m), la qual cosa vol dir que un eventual esfondrament es repartiria en molta més superfície, resultant en assentaments superficials relativament petits (en una superfície consegüentment més gran). Això no s’ha de tenir massa en compte, ja que segurament aquests assentaments, per petits que fossin, serien inadmissibles.

En tercer lloc, la tuneladora passaria per sota el carrer Mallorca. Per sota el carrer! Així és com s’han fet des de sempre els metros en zona urbana (amb la molt menys segura tècnica del cut and cover, per cert), i ningú se n’ha queixat; o bé, si tothom se n’hagués queixat sempre, no tindríem metro.

En quart lloc, i el més fonamental, per què parlava jo dels trens de rodalies del Maresme, i del Liceu? Doncs bé, perquè una tuneladora de 12m constitueix una formidable barrera impermeable de formigó, que interfereix greument amb els aqüífers presents, d’una manera semblant a com els rodalies del Maresme són una considerable barrera que separa els pobles de llur platja, i de la mateixa manera com els soterranis del nou Liceu han interromput l’aqüífer sota les Rambles, provocant assecaments més avall i inundacions més amunt.

A part de l’aspecte ecològic, els canvis en el nivell freàtic tenen una repercussió estructural: fan variar el que s’anomenen les tensions efectives del sòl, que són les tensions realment importants de cara a la resistència i la deformabilitat d’aquest. Sense que canviïn les càrregues de sobre, la variació en el nivell freàtic engendrada per una barrera de formigó de 12m d’alt pot provocar greus desordres estructurals en el que hi hagi a sobre. Per tant, és preferible discórrer en una zona en què el nivell freàtic sigui més profund, i si és possible, ni tan sols tocar-lo. Com és evident, al costat del mar el nivell freàtic és quasi superficial, i va esdevenint més profund i més discontinu a mida que ens acostem a la falda de la muntanya.

Finalment, els aspectes geològics. La geologia de Barcelona és extremadament complexa, a diferència de la de Madrid (fins i tot en això ens oprimeixen!); raó per la qual a Madrid resulta molt més pràctic i barat fer servir tuneladora, i a Barcelona el NATM, més versàtil, no hauria de ser-hi proscrit.

A Barcelona hi ha bàsicament tres zones: la roca de la falda de Collserola, l’anomenat Tricicle (una successió recurrent de tres capes d’argila, sorra i llim) com a transició, i finalment, la sorra de platja, que en zones té un espessor de fins a 150m! Cal reconèixer que dels tres tipus de terreny hi ha força experiència, gràcies als metros ja realitzats, a les Rondes, Diagonal Mar, etc. Però com el Carmel ha demostrat, ni ens coneixem tan bé aquesta geologia, ni un coneixement relativament bo de la geologia permet d’evitar tots els accidents.

La sorra, de manera general, és un excel·lent terreny per fonamentar-hi, però no per perforar-lo: imagineu el que significa intentar fer un forat en un terreny totalment sorrenc, sense cohesió, i sota el nivell freàtic. Requeriria sens dubte una tuneladora amb escut de pressió de terres o de llots (molt contaminants, i en un terreny que justament difon molt bé la contaminació), i amb un alt risc d’atrapament. El Tricicle, pel qual discorreria la tuneladora en cas de passar pel carrer Mallorca, és també una geologia complicada i cabrona, però menys complexa de cara a la perforació amb tuneladora.

De fet, el millor que es pot fer és passar, en la mesura del possible, per les faldes de Collserola, ja que es tracta de roca granítica o bé sauló (la seva forma degradada però tanmateix de gran qualitat), anant amb compte amb les falles que inevitablement tenen les zones rocoses, i les eventuals lleres fòssils. El més graciós del cas és que al Carmel justament ens trobàvem en aquesta situació, i malgrat tot hi va haver un accident, com veurem al proper article.

Resumint: la meva opinió, una mica més qualificada que la dels veïns del carrer Mallorca (excepte els que també siguin enginyers), és que l’AVE en cap cas ha de passar pel litoral, sinó per l’esmentat carrer (o qualsevol altre de la zona), pels motius següents: l’execució amb tuneladora implica un risc petit; passa per sota un carrer com sempre s’ha fet el metro; és inadequat interrompre l’aqüífer litoral; i la geologia de la costa és més complexa pel que fa a l’ús de tuneladora.