Signes d'un temps

No aconseguíem aprehendre de debò la terra d'acollida

2009-01-19T23:15:00.005+01:00

Per tant, així Pilar com jo mateix,
abans de l'edat en què hom s'arma de raciocini,
vam tastar el grop del desarrelament del solar natal
-la pura pàtria de la infantesa encara en fase tova.
Un i altra, ens vérem, idò, traslladats a Barcelona,
simplement arrencats de la terra.
Aleshores, l'illa d'Ítaca que portàvem al cor
es convertí en un retorn per a les vacances, res més.
A tots dos, però, la Menorca plena se'ns esmunyia entre els dits;
i, a la vegada, no aconseguíem aprehendre de debò la terra d'acollida.
En conseqüència, ella, na Pilar, passà una llarga etapa de llimbs,
perquè ja no era menorquina a Menorca,
però tampoc, ai!, catalana a Barcelona.
A mi em passà exactament igual,
un tràngol del mateix biaix, d'aquells que et deixen perplex i confós,
nedant potser en una mena d'aigües mortes,
on les braçades resulten impracticables,
com si anessin solidificant-se a cada intent.

"Relat d'unes vides paral·leles". Miquel Àngel Limón. dbalears. cat, 12/01/2009

Bon Nadal!

2008-12-25T18:01:00.004+01:00

Quarter de Santiago, Maó

2008-08-31T14:59:00.008+02:00

1987 El Pla General d'Ordenació Urbana de Maó recull el projecte d'urbanització del quarter de Santiago.
1988 L'Ajuntament de Maó firma un conveni amb el Ministeri de Defensa pel qual li correspon un 20 per cent del sòl militar que ha de quedar desafectat.
setembre 2007 S'aprova el pla d'urbanització de l'àrea residencial del quarter de Santiago i s'adjudiquen les obres a la UTE formada per Antonio Gomila SA i Juan Mora SA.
febrer 2008 S'inicien les obres d'adequació dels terrenys per a la futura urbanització. S'han de construir 358 vivendes i tindrà una edificabilitat de 35.714 m quadrats. 3.758 m quadrats seran zona verda.

bibliografia

"Manos a la obra", Maria Solá. Es Diari : diario insular de Menorca, 26/03/2008

Sa plaça des pins

2008-05-29T12:30:00.005+02:00

Sembla que a Ciutadella han decidit fer una altra endemesa: ara li toca a sa plaça des pins. Sempre ha estat un gust venir de Ferreries a Ciutadella per fer una llet merengada i jugar com a fillets davall es pins.

Jo no voldria ser tan agosarat per dir: "La qüestió és embolicar fort perquè no es noti que són quatre ineptes", però és que de cada vegada m'ho sembla més. Ja mos ho havia advertit na Maite!

Més o manco cada mig any toca penjar sa mateixa imatge:

i quantes coses que se me deuen passar, ai mo mare santa!

Dites cetesqueres VII

2008-03-11T13:36:00.002+01:00

04/12/2006

A la mare que Déu li vol bé
una filla li envia primer. MGG

¿Qué pasa en el Congo
que blanco que pillan
lo hacen mondongo? EVC

29/11/2006

Sempre surten els gendres quan tens les filles casades. MRF

21/11/2006

Valenta excusa té el malalt que es pixa al llit i diu que sua. MGG

Festes em fas
i no me'n sols fer
o m'has de fotre
o m'has de menester. MGG

15/11/2006

Entrada libres y salida a palos. EVC

14/11/2006

Lo que no s’ensenya es podreix. MLL

08/11/2006

Es harina de otro costal. EVC

02/11/2006

No és que jo sigui intel·ligent,
és que el món està ple de burros. MGG

30/10/2006

No se puede decir "de este agua no beberé" ni "este cura es mi padre". EVC

26/10/2006

De sabio y de loco todos tenemos un poco. EVC

23/10/2006

Finst demà. Almenys demà no estarem a dilluns! EVC

Dites cetesqueres VI

2008-03-11T13:33:00.001+01:00

20/10/2006

Tres eran tres, las hijas de Elena, y ninguna era buena. FRR

16/10/2006

El qui té el cul llogat no pot seure quan vol. EVC

Lo que faltaba para le duro. NTZ

16/10/2006

Hombre de muchos oficios, pobre seguro. EVC

11/10/2006

Nunca se nombra la soga
en casa del ahorcado. EVC

Ay, Jesús mío, salud para mí y trabajo pal marío. EVC

28/09/2006

Estic més sol·licitada que la Moños. MMM

26/09/2006

Con estos amigos no hace falta tener amigos. MMM (ARJ)

01/08/2006

Ojos que no ven
merda que trepitgen. CSLl

Ojos que no ven
que vayan al oculista. FRR

Ojos que no ven
butifarra que t’endinyen. Anònim

Ojos que no ven
corazón que no siente. CPF

28/07/2006

A la taula d’en Bernat
qui no hi és
no hi és comptat. EVC

27/07/2006

A la taula i al llit
al primer crit. EVC

12/07/2006

Porque dice que es agnóstica,
porque sino diría que el cinismo es pecado. ARJ

04/07/2006
Advocats i procuradors
a l’infern de dos en dos. EVC

Professor dirigint-se als seus alumnes de dret:
- Nunca aceptéis pleitos de las tres P:
putas, parientes y pobres. ARJ

29/06/2006

La que se levanta tarde
ni oye misa ni come carne. EVC

Yo soy el divino,
quien osa molestarme? EVC

Fred

2008-03-06T17:42:00.007+01:00

Fent jutipiris
perquè em miris,
per intercanviar dues paraules

canta Anegats enmig d'un Fred mallorquí

Una mirada a les Escoles d'Adults

2007-11-21T20:18:00.000+01:00

Una mirada a les Escoles d'Adults de Maó i de Ciutadella

L'any 1983 van aparèixer a Menorca els primers professors dedicats exclusivament a l'escola d'adults

Es Carrer de Menorca: setmanari insular, n. 77, 5/10/2007. Joan Mercadal

Una mirada enrere

Com van néixer les escoles d'adults?

Fent una rapida ullada a la història de l'ensenyament per a adults a Menorca, observem com ja des dels inicis de segle XX es comença a gestar, tant en diversos ateneus com en cases particulars, un ensenyament orientat cap a les persones adultes. Aquesta iniciativa va sorgir de les classes més humils amb la intenció d'allunyar l'arrelat analfabetisme, que abraçava un ampli espectre de la societat. Si més no, no va ser fins als inicis de la decada dels anys vuitanta en què aquest impuls agafa una major consistència.

Així, l'any 1983 van aparèixer a l'illa els primers professors dedicats exclusivament a l'escola d'adults. Aquest fet va possibilitar la creació l'any 1985 de l'Escola d'Adults de Maó, que inicia la seva carrera amb uns 400 alumnes matriculats. Per aquells anys, només hi treballaven dos funcionaris, mentre que en l'actualitat són ja dinou. [...]

Posteriorment, l'experiència i la necessitat van possibilitar la creació l'any 1990 del centre d'Educació d'Adults "Ciutadella", que al principi reunia únicament a tres funcionaris, i que actualment disposa de setze treballadors en el centre. [...]

Finalment, una curiositat digne de mencionar és que tot i l'existència de dos centres diferenciats a l'illa, l'entramat social en defensa de l'educació adulta sempre ha actuat com un tot homogeni. Evidència d'açò és l'existència d'una única Associació d'Educació d'Adults a tota Menorca, enlloc d'optar per la creació de diverses associacions locals.

L'Actualitat

Avui dia la iniciativa educativa està fortament consolidada. Clars indicadors d'açò en són l'elevat nombre d'alumnes matriculats, així com l'augment de l'oferta educativa i la quantitat de professors que mobilitzen: 63 en el cas de Maó i 53 en el cas de Ciutadella.

Si més no, la falta d'espai és la problemàtica comuna més greu patida pels dos centres dedicats a l'ensenyament d'adults a Menorca. A més, aquesta mancança impedeix aleshores incrementar l'oferta educativa i fer front a la demanda creixent.

Referent a aquesta demanda didàctica cal assenyalar el nombre de matriculats durant el curs 2006-2007: 1956 alumnes en el centre territorial de Ciutadella que inclou, a més, Ferreries, Es Migjorn i Es Mercadal; i 2993 alumnes matriculats en el centre territorial de Maó, que inclou els municipis de Sant Lluís i Es Castell. Xifres que sumen un total de 4949 matrícules.

El total d'alumnes matriculats a les Illes Balears durant el curs 2005-2006 va ser de 9.974. D'aquests, 6.719 corresponien a Mallorca, 2.807 a Menorca i 448 a Eivissa. [...] Al voltant del 28% dels matriculats procedeixen de Menorca. A més, hem de tenir en compte que a Mallorca existeixen 11 centres, mentre que a Menorca només n'hi ha dos.

Oferta del curs 2007-2008

Ensenyances inicials, Educació secundària per a persones adultes (ESPA). Preparació de proves d'accés a cicles formatius i a la Universitat, Mòduls d'FP d'Auxiliar de Clínica i Gestió administrativa, Batxillerat per a adults, classes de català i castellà per a estrangers, cursos d'informàtica, matemàtiques, llengües estrangeres (anglès, alemany, francès i italià), biologia, jardineria, excursions, massatges, maquillatge, classes de guitarra, cursos de socorrisme, decoració, dietètica, ioga, Tai-txi, ball de saló, cuina, Shiatsu, fotografia digital, entre moltes altres coses.

Conèixer i no reconèixer

2007-11-20T13:21:00.000+01:00

Fa estona vaig agafar de sa mà a una amiga, na Sandra. Tornàvem de viatge amb en Biel, n'Isabel i ella d'unes terres llunyanes, però estimades per qualcuns des membres des grup nostro. Tornant des viatge xerràvem de viatjar i jo deia que viatjar perquè sí no m'és interessant. No m'agrada fer turisme perquè sí i que me duguin d'un lloc a un altre com una vaca, talvegada ple de prejudicis del que conec a Menorca. Avui unes paraules, dins sa ventada des dies, m'ajuden a entendre un poc més aquest sentiment:

Ja no es viatja per conèixer, sinó per re-conèixer.
J. López Casasnovas

Màfia, lladres i gens d'estima

2007-10-31T09:20:00.000+01:00

Després de llegir a El País (31/10/2007) a Oriol Bohigas, arquitecte, com deixa es polígon industrial (talvegada no tan industrial) de Maó:

"Maó. Es polígon, como lo llaman, es casi la única referencia comercial de la ciudad y es el peor paisaje y la peor condición para la convivencia y la cultura."

M'afany a llegir "La màfia cabilda" (nom que trob molt encertat) des Míster, i adeveres me'n vaig a llegir s'article (Última Hora Menorca, 31/10/2007) que mos explica a tots com se gestiona Menorca realment:

"Jaume Gelabert ha «aportado» a la sociedad los 50.433 metros del futuro polígono industrial que le cedió el Ajuntament."

Jo també pens: "lladres!".

Esper que en Josep M. Quintana i en Joan F. López Casasnovas s'animin a comentar-ho.

No anava tan mal encaminat Sòcrates quan es queixava de sa democràcia. I és ben cert que sa nostra democràcia defensa majories (siguin bones o no) i contenta minories. Supòs que lo que més me dol és sa poca estima que deuen tenir per sa terra que habitam.

Me consola pensar que encara hi ha persones que saben asseure's damunt una roca i pensar en sa bellesa de sa tardor, com fa en Manolo Bonet (30/10/2007) allà on és.

Badar...

2007-10-22T21:44:00.000+02:00

Emili de Balanzó. Rufus Quàdriga
Es carrer de Menorca, setmanari insular. n. 77 (5/10/2007)

Sobre un cel net i blau, pots veure, difuminades per la distància, les muntanyes de Mallorca. El silenci d'aquest capvespre que ja fuig cap a la nit és tot un luxe. Mires aquest paisatge mediterrani i confortable i et quedes ben absort, com encantat, la ment en blanc, et sembla que voles com una gavina i que l'horitzó torna més daurat... ets aquí, però no hi ets, estàs ben assegut, peus ferms en terra, però voles i voles, més amunt que l'Everest. Idò, amic meu, d'això en diuen badar.

La pràctica d'aquesta activitat, avui tan poc prestigiada, és un dels més nobles i antics indicis de cultura autèntica que ens queda. És tot un luxe. Badar és un autèntic i saludable revulsiu contra els nostres i més secrets sectarismes, contra intransigències i petulàncies que patim i practiquem; un antídot contra la violència. Badar, obre el cor i estimula la ment. Badar, és posar uns grams de poesia a la prosa del món. Com pot estimar, creus tu, una persona que no és capaç de badar?

Quan badem és quan s'obra, fugaçment, la porta al món de l'interior, del nostre interior. És quan podem descobrir, per exemple, que la nostra autèntica i petita pàtria -no la grossa i oficial dels falsos patrioters i profetes-, és el nostre entorn, aquesta terra humida de pluja, l'ullastre que, a cops de tramuntana, s'inclina cap a migjorn; la roca banyada d'escuma blanquinosa de mar; les parets seques i geomètriques, el vol fantàstic dels estornells en un cel estirat, els bons i pocs amics, la família, la nostra lIengua, una vella i mai oblidada cançó de bressol, un calaix de records, quatre llibres, els somnis que encara ens queden...

És quan dormo que hi veig clar, deia el poeta Foix. Jo també, quan bado.

Un vell monestir, ses monges tancades

2007-10-22T16:48:00.000+02:00

Francesc Carreras. Rukum Magone - 6. Diari Menorca
Divendres, 19 octubre 2007

Enclavat a dins un dels racons de la vella ciutat medieval de Maó, ens trobem amb un edifici molt característic, de ben poca mira al carrer, i sí de bona part del mateix a sobre el penya-segat del port. De fet, esta annexionat a un conjunt de construccions, algunes de l'edat mitjana, on al llarg de quasi quatre-cents anys, ha estat el reflex més pur d'una filosofia de vida molt particular, la contemplativa. Així és, el Monestir de les Concepcionistes Franciscanes de Maó, conegudes popularment per "ses monges tancades".

Un lloc de pregària, de silenci, de germanor, d'humilitat, on les seves promeses femenines des de la seva fundació i fins ara, sempre han estat un referent important en la vida de la ciutat com referents religiosos i històries. Un convent, l'únic que ens queda a la ciutat de tres que hi ha hagut, la seva fundació obeeix a unes peticions populars a finals del segle XVI, però que no veuria la llum del seu establiment fins el juliol de 1623.

Parlar deIs orígens del monestir de les Concepcionistes, és sinònim de recerca vuitanta anys després del saqueig d'en Barba Rossa el 1535 i que provoca una gran desolació a Maó. La vila per aquells moments encara mantenia les seves muralles i precisament a un angle d'aquestes on hi havia una de les torres de defensa (encara hi és), i les antigues carnisseries, es donà principi al que seria anys més tard, el convent. La seva església iniciada el 1616, donaria peu amb el decurs dels anys, a tot un conjunt d'edificis que poc a poc, anaven prenent forma per la funció que s'havien aixecat.

Entre els interiors conventuals, queden perfectament identificats restes dels murs defensius de la vella vila, el que van ser les carnisseries més antigues de les quals es té constància, avui són una capella, els forns de coure pa convertits en sales d'esbarjo i els dos horts, transformats fa anys, en petits jardins, dels quals un, porta al Camp Sant del monestir.

Les seves parets exteriors per un costat fan mitgera amb tres antics carrerons del Pont des Castell i per altra, amb els penyasegats que guaiten al port. Sols uns metres de la façana de l'església que va al Pla de la Parròquia, ben aferrat a l'Ajuntament, ens delata l'entrada principal del vell monestir.

Des de l'inici del convent i fins ara, en dues ocasions ha estat pertorbada la quietud del seu entorn, arran de certs moments polítics considerablement turbulents, els quals provocaren la sortida de les germanes per la seva seguretat. La primera entre les postrimeries de 1706 i els inicis de 1707, amb motiu de la insurrecció de les tropes borbòniques que varen derrotar als partidaris de l'arxiduc, l'anomenada guerra de Successió, la qual provocà la pèrdua d'un bon grapat de vides humanes, d'entre altres, la del prior del convent del Carme, quedant força dividida la població menorquina. I la segona, durant el trienni de la guerra civil espanyola de 1936-1939, convertint aquelles cel·les escollides lliurament, en presó preventiva de presos polítics.

Les tres primeres germanes que donaren inici al nou convent, vingueren de Sineu (Mallorca) el 1623. A partir d'aquí i fins avui, més de dos-centes han estat les monges que han viscut entre els seus murs, amb números d'ocupació que han variat entre la quarantena els qui més, i la dotzena fins fa pocs anys.

[...] Hem sentit contar, com els primers anys de la fundació del monestir, es feu cavar un pou per així obtenir aigua pròpia. La feina fou tan llarga i feixuga, passant potser setmanes sense trobar aigua, que les germanes intercedirien a la figura del sant protector del camp, brollant al cap de pocs dies, el líquid element. Aquest quadre avui restaurat, es conserva a una de les sales del convent. Ignorem la profunditat del pou descrit, però les germanes de més edat han sentit dir de sempre, que la seva fundària es d'uns quaranta metres.

La curiositat de les coses ens porta a descobrir fets humans si tan vols inusuals, com el fet de trobar-se enterrat a una de les capelles de l'església, un cor humà. Fou el desig que tingué el doctor D. Gabriel Roig i Cardona (1712-1778), paborde i vicari general de l'illa. Tant estimà la congregació de les Concepcionistes, que deixà escrit que un cop haver traspassat a l'altra vida, encomanava que el seu cor fos extret del seu cos i fos entaforat a l'església del convent. I així està.

Avui el convent és refugi espiritual i de fe de deu germanes, encara que sols cinc ocupen les cel·les, les altres cinc treballen en aquests moments, en un nou projecte d'ajuda humanitària a San Pedro Sula, Hondures.

Les portes de la seva església, durant els matins i capvespres romanen obertes, lloc on podem trobar el caliu acollidor de pau i quietud, on hi trobem sempre alguna germana orant davant el Santíssim. Potser sigui el reflex net d'un època avui quasi oblidada, però la seva missió és aquesta, pregar a Déu pels homes.

És un més del racons que ens podem trobar passejant pel Maó més antic. De discreta presència humana i dolça, identificada en la reflexió i estimació al monestir que lliurament varen triar per dur a terme dins un món tan gran, el silenci de les seves veus a dins un dels edificis més característies de la nostra història, el de les Concepcionistes.

Implicacions de la transició

2007-10-04T09:12:00.001+02:00

Jo que no he viscut la transició se me fa difícil entendre realment què va significar, però avui, talvegada, m'hi atrac un poc més amb aquestes paraules que trob endevinades:

la transició –ens agradi o no, els sembli bé o no als joves d’avui- va implicar un pacte entre dos sectors clau: els franquistes (que renunciaren al que sempre havien cregut), i nosaltres, els demòcrates (que, tot acceptant la reforma, renunciàvem a fer la ruptura amb el sistema i, doncs, a fer cap tipus de depuració)

Josep M. Quintana. L'autodefensa del rei

Tot i amb aquestes paraules sona de fons si és just que, ARA, es reclami la supervivència d'una monarquia, l'existència d'una república... quan encara viuen els qui van signar aquell pacte.

Begoña Huertas, metgessa

2007-09-16T15:50:00.000+02:00

136 persones dediquen una carta pòstuma a la dra. Begoña Huertas:

"A la memòria de la doctora Huertas

Begoña, te n'has anat en silenci, tal i com vas fer amb tantes coses bones a la vida, discretament sense cridar l'atenció. [...] El record de tantes hores de treball ben fet, de la teva entrega als pacients, de la sorpresa que ens va ocasionar la teva forsoza i prematura jubilació, quan allotjaves en el teu interior tot el millor que podies donar i tants i tants bons moments que hem viscut junts, tot ens obliga a evocar la teva memòria. El silenci no faria justícia al que eres tu, Begoña, com a professional i, sobretot, com a persona. Parlar de mera condolença amb la teva família ens sembla poc, ja que en treballar amb tu a l'Hospital vam poder comprovar que eres molt més del que aparentaves i açò era lo extraordinari de tu perquè a vegades es veu més l'actitud contrària. Adéu Begoña, ens deixes un gran buit i un meravellós record".

Diari Menorca. Dimecres, 14 de març de 2007

Què devia tenir sa doctora Begoña Huertas que 136 persones firmen aquesta carta? Qui era? Què feia? Quins records ens queden?

No he conegut a sa dra. Huertas, però me fa pensar especialment amb es metge Camps, Francesc d'Albranca, per qui qualsevol moment era bo per fer de metge, plogués, fos de nit o estigués ocupat.

qui estima Menorca no la destrueix

2007-08-03T14:06:00.000+02:00

però malauradament avui Es Diari mos recorda que es dic de Son Blanc va endavant

Jutipiris de Maria-Antònia Oliver

2007-07-15T12:34:00.000+02:00

Llegesc jutipiris als escrits de Maria-Antònia Oliver:

I els passeigs amb bicicleta eren tan avorrits... Sempre els mateixos camins, sempre les mateixes muntanyes, sempre els mateixos puputs i les mateixes mosques. Sempre la mateixa nina tota soleta. Sempre la mateixa nineta plena de pena. Si hi pogués anar amb un nòvio, podrien fer carreres, podrien xerrar, podrien provar-se a veure qui feia més jutipiris damunt la xicla -com és ara menar sense mans i no caure, o pedalejar asseguts damunt la roda de darrere i no caure tampoc, o donar-se la mà i no xocar l'un amb l'altre, o seure damunt el manillar, o pedalejar amb les mans, o fer la mort del cigne (que era posar un peu damunt la barra del mig, l'altre peu ben enlaire, les mans al manillar i el coll tort)-, però com que als passeigs per la rambla perdia tantes oportunitats de trobar nòvio, doncs no tenia nòvio per anar amb ella als passeig amb bicicleta. Era, com es diu vulgarment, un peix que es mossega la cua, que en el seu cas volia dir que per tenir nòvio havia de ser de cama forta i per ser de cama forta havia d'anar amb bicicleta.

"Camins del pla, A la Filomena d'El Masroig, que fa randa de macetes"

I va ser així com em vaig enamorar de la Neus.

-¿De la Neus? ¿De la Neus t'has enamorat? Oh, Déu meu, però si és una nina viciada que se creu més que els altres! ¿Com et pots haver enamorat d'ella? No, d'ella te n'has encaterinat, t'ha fet quatre moixonies i uns quants jutipiris i, com que és jove i bonica, i tu ja ets un iaio, t'ha deixat embadalit. Vaja, que te n'has encoyat!!!

"La Carta"

Maria-Antònia Oliver (1946 Manacor-). Colors de mar. Barcelona: Proa, 2007. L'amor als animal, el sentiment amorós i els seus contraris, i una presència velada, per bé que directa, de la mort amb el dolor que suposa la pèrdua d'un ésser estimat.

L'illa dels moneders

2007-05-12T21:30:00.000+02:00

Hi va haver un temps en què l'argenteria era la principal font de riquesa de Menorca al costat del calçat. Més de 3.000 persones, entre qui es comptaven homes, dones i, fins i tot, fillets, van arribar a viure d'aquesta indústria que tenia en els preats moneders de malla la seva màxima expressió. Avui no queda res d'aquella florent indústria que durant més d'un segle va exportar aquests valuosos objectes, molt demandats per l'alta societat del moment, a España i Europa.

El primer moneder de malla del qual es té constància data de l'any 1840 i va ser realitzat a Maó per Puigserver. Eren dues les fàbriques més importants que operaven a l'Illa, la de Gomila-Riudavets i la Casa Coda. Des de 1840 a 1925 la producció i la demanda va anar creixent gradualment, sent el període que va de 1900 a 1925 el de major fabricació de moneders. El 1919, un dels anys de major producció, es van fabricar 600.000 moneders que costaven una mitjana de 12,50 pessetes. En aquella època una dona que treballés al sector cobrava gairebé aquesta quantitat per una setmana de feina (12 pessetes), mentre que els homes rebien 42 pessetes. El treball era minuciós i requeria una gran habilitat, ja que es realitzaven a mà, per la qual cosa també s'utilitzaven molts fillets. "Els moneders realitzats amb màquines eren molt diferents. No s'aconseguia la minuciositat dels que es feien a mà", explica Caules.

El destí de la indústria va canviar dràsticament a partir de la crisi mundial de 1929. La producció va entrar en una situació de declivi de la qual no es va recuperar i la Guerra Civil i la II Guerra Mundial van contribuir en gran manera a la desaparició completa de la indústria a l'illa. Caules ha descobert que eren moltes les persones que en van arribar a treballar al sector, més de 3.000, entre les quals es trobaven famílies senceres. Avui, no queda ningú que recordi aquella tasca.

font: Margarita Caules. Monederos de malla
font: article de Concha Alcántara. Diari Menorca. Maó : Editorial Menorca, núm. 1540 (5 de maig de 2007)

Els dons que ens havien estat atorgats

2007-04-07T19:31:00.000+02:00

"Una altra vegada érem davant de ca nostra. A les nostres espatles, dins del sagrat recinte del Santuari, el sacerdot entonava el càntic del fosquet, agraint a la Mare haver-nos permès estar amb ella un dia més i donant gràcies també a la Força per estar al costat dels Bàlar des del principi i fins al final dels dies. Sempre havíem de donar gràcies per tots els dons que ens havien estat atorgats, i els homes dels santuaris, savis venerables, s'encarregaven de recordar a les deïtats que en aquell lloc se les respectava, se les glorificava i se les concedia tot tipus de sacrificis i donacions.

Ens vam aturar i respectuosament, com tot bon habitant de la Menor ha de fer, vam dirigir les nostres fervoroses mirades cap al santuari on s'hi estaven celebrant els ritus sagrats. Posteriorment ens vam girar cap a l'horitzó de ponent i allà, mentre el sol desapareixia darrera la Major, els núvols anaven perdent el seu color granat, adquirint aquell to cendrós que indicava que la Mare se retirava a descansar. Prest la nit envairia les nostres vides, amb la qual cosa ja era el moment de recollir-nos al ca nostra." (Honderos de la Menor: Bàlash / José Ramón Gómez Arbona)

Després de quatre mil anys poc han canviat es costums d'una part des menorquins, entre ells, un servidor. Ahir capvespre, a les cinc, les tres en hora solar, vaig pregar davant l'Altar Major despullat des monestir de Sant Pere de les Puel·les. Assistia as record de sa mort i crucifixió d'en Jesús. L'any passat, per aquestes mateixes dates una amiga m'escrivia:

fa 2006 anys que la mort, el mal i la foscor no tenen la darrera paraula (MAC)

Pensava que realment és ben cert. Avui he pensat que fa quatre mil anys sa família d'en Bàlash cada dia feia com noltros abans de prendre es darrer àpat des dia: passava per davant des seu "santuari" i donava gràcies a la Mare pes dia passat, la recordava. Jo ahir recordava en Jesús, es bé que va fer mentre va viure i es missatge que mos va deixar mentre feia es darrer alè.

Trob que no a tots la Mare ens ha deixat es mateix do. Es do de Déu no és rebut per tots per igual. A qualcuns mos costa descobrir-lo i acceptar-lo. Ai, si de ben prest sabéssim que simplement és fe, és creure... no mos enfilaríem per ses branques. D'açò en xerràvem ahir amb na Maria, asseguts as sofà de Son Sivineta. Reflexionàvem junts sobre es misteri que professam amb l'Església:

anunciam la mort del Crist
confessam la seva resurrecció
i esperam el seu retorn, amb confiança

Des d'aquesta Terra, com en Bàlash, intentam ser coherents cada dia, intentam ser agraïts i volem seguir fent feina.

Na Maria va preparar un sopar auster i suau per ser Divendres Sant: una sopa de carabassonets i uns rubiols d'espinacs amb panses de Son Arro. Entre mig de sa conversa me va citar una frase que li deia sa mare:

"si tens un home bo no en vulguis un altre;
si el teu home no és bo ja saps el què es dóna!" (MDAC)

Idò, llavò... II

2007-03-08T17:45:00.000+01:00

El senyor Nicolau

Devers es anys 1960 una tia viuda, tia de sa tia Maria, vivia as lloc de Sa Muntanyeta, part damunt de Son Bell-lloch. En aquell llavors aquesta tia viuda tenia cinc fills i s'havia casat amb un altre senyor viudu que en tenia dos fills més.

Idò bé, conta que sa tia viuda tenia una bona amistat amb el senyor Nicolau, capellà de Ciutadella. Com és normal, tots, de tant en tant, solem dir qualque reputes o punyetes, i el senyor Nicolau, respecte a açò, solia dir:
-- Digau-ne moltes de punyetes perquè quantes més en digueu més li costarà al dimoni contar-les totes!

-----------------------

S'àvia de Sant Joan

Un estiu van convidar a sa tia Maria i a una amiga seva a anar a Sant Joan. Estaven assegudes as portal de qui les havia convidat, davant de Santa Clara, i no se movien d'allà. Cansades ja d'aguantar sa calor van decidir anar a fer una volta. Van girar per des carrers estrets que hi havia a prop i se van trobar amb una baralla entre un soldat i un paisà. No havien vist mai una baralla com aquella, se pigaven amb es cinturons i la cosa anava forta!

Idò bé, van entrar dins una casa i allà dins se van trobar amb una s'àvia que tenia una atac de nervis perquè amb sa baralla havia perdut sa néta seva. Tant malament estava que van haver d'anar a cercar es doctor per veure si li podia fer qualque cosa. Es doctor va manar que anessin a cercar sa néta i tot d'una li van dur, però és que ni amb sa néta devora s'atac de nervis no li espassava perquè no la veia de cap de ses maneres. As final, deia sa tia Maria:
-- Açò és Sant Joan? No hi tornaré mai més!

Aquella nit, amb un poc més de pau se van posar as llit, en un llit de matrimoni amb unes quantes al·lotes més perquè en aquells temps solia passar que es llits s'aprofitaven el més possible, i sobretot en festes, perquè no en tenien més.

Dimecres de Cendra

2007-02-22T20:52:00.000+01:00

Començ sa Quaresma amb sa benedicció i imposició de sa cendra com a senyal de penitència. Comença un temps de dejuni i abstinència autèntica. Sa cendra s'ha fet cremant ses palmes i es rams des Diumenge de Rams de l'any passat. Ara hi queden 40 dies per Pasqua. És hora de començar a llevar cames a s'àvia Corema.

"Tu, quan ajudes els altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret". "Tu, quan dejunis, renta't la cara i posa't perfum perquè la gent no sàpiga que dejunes, sinó només el teu Pare, i ell, per a qui no hi ha secrets, t'ho recompensarà". (Mt 6, 3.16-18)

A Menorca, es dia abans, es darrer dia (dimarts), per açò també anomenat "es darrer dimarts" anam a torrar sobrassada. Sa gent acaba de fer feina es migdia i se'n va amb sa família o es amics al camp. A Catalunya se fa s'enterrament de sa sardina, "que té s'origen en una festa carnavalesca madrilenya i que va entrar a Catalunya a mitjan segle XIX. Se feia una bereneta al camp i després se celebrava una cerimònia grotesca de caràcter anticlerical en què era enterrada entre plats de terrissa i molta barrila una sardina o una arengada, prolongació de s'antiga "sardina" castellana, que no volia significar cap peix sinó una espinada o canal des porc: així quedava enterrat el que era gras." (1)

Fins es darrer dimarts dura es Carnaval (de s'italià carnelevare = "llevar sa carn, abstenir-se'n") o Carnestoltes (des llatí carnes tollitas = "carns llevades") (1). Es dies abans as començament de sa Corema se gent prepara menjars especialment greixosos ja que en aquell temps, per prescripció de s'Església Catòlica, en memòria des 40 dies que va dejunar Jesucrist al desert, no es podien menjar. Sa gent aprofitava aquests dies per menjar i fer xauxa i disfressar-se tot lo que podia. A Menorca, es Darrer Dia, se torra sobrassada, botifarró, se mengen greixeres de formatge, greixeres de monyaco, coques de brussat, coques de suquet, coca amb roes. A Catalunya, es Dijous Gras, 6 dies abans des Dimecres de Cendre, se mengen truites, botifarres, coques amb llardons (= roes).

----------
(1) Les festes tradicionals que no hem de perdre. Antoni Dalmau. Barcelona: Columna, 2005

Jutipiris, signes d'un temps

2007-02-13T22:10:00.000+01:00

Quan vaig començar aquest bloc vaig tenir un motiu ben especial que me va fer ganes iniciar-lo. Ses raons ja les vaig dir (Es començaments no són fàcils mai). Ara, després de quasi bé dos anys d'existència, me don compte d'una sèrie de coses que tenc ganes d'expressar. Creixem, agafam experiència, mos feim grossos, i açò implica que canviam. Canviam exteriorment i interiorment. Aquests canvis, per jo, han estat bastant substancials:

Durant tot aquest temps he vist com ses tecnologies de sa informació s'han convertit en es nostro pa de cada dia. Jo, especialment, pas hores i hores davant aquesta, talvegada, "pantalla tonta" que no la trob tant tonta com s'original, anomenada també televisió. Vivim en un món digital i tampoc no mos en podem fer enfora.

Sa fe ha anat creixent a poc a poc dins jo i açò fa que en determinats moments pensi que sa societat refusa tradicions i "creences" populars pes simple fet de ser cristianes. Trob que és legítim defugir-les quan impliquen un actuar per compromís o sense sentit. En canvi, no veig cap impediment en què esdeveguin vivències laiques o convisquin amb ses religioses, perquè, en definitiva, mal que em pesi, es temps les modelarà i les adaptarà as temps present.

Record dos textos que m'han arribat especialment i que m'han tocat especialment:

"Sóc vostre perquè sou mon creador..."
"Més aviat, vés a veure sovint algun home fidel,..."
però, com que no me vull repetir i vull fer una aportació nova escric:

està ennivolat i es sol se pon

a poc a poc se fa fosc
i torna a ser hora de partir

he estat dies patint aquest moment
i ara me don compte
que aquest viatge nou
és per refer-me

sé a qui deix enrere
sé qui espera as port
sé qui mira al cel
i està en com-u-nió

agafaré forces
assaboriré el que visqui
amb qui ho visqui

sé que Ell és especial
i que toca a qui l'envolta

agafaré forces
assaboriré quan ho visqui
i no ho enyoraré
quan no estigui as costat teu

hauré après a estimar encara més
hauré après a donar llibertat
hauré après a ser més lliure

Ara idò, me trob en sa necessitat de reescriure ses línies inicials que definien aquest bloc per adaptar-les as moment present i futur, vés a saber fins quan:

Escriure, citar i comentar aquells textos, imatges, sons, etc. que cregui importants i fidels as subtítols des blog: signes d'un temps, de menorca, de fe, de família, de tradició, apropant-me amb jutipiris a sa gent que estim i a sa gent gran.
Seguir escrivint en menorquí intentant usar una riquesa de vocabulari que vegades queda limitada amb es dialecte propi.
Fer jutipiris per aconseguir aquella informació que desig, apropant-me a ses persones que estim, a ses que pugui conèixer, però, sobretot, a aquelles que són sa font oral de sa nostra tradició, és a dir, sa gent gran.

Amb molta il·lusió seguiré fent jutipiris!

Jutipiris, menorca, família, escrits, fe, tradició

2007-02-13T22:05:00.000+01:00

Moltes coses han succeit des que vaig començar aquest bloc, prest farà 2 anys. Una d’elles és es canvi de blogspot a wordpress i una altra és que hi ha un altre blog amb aquest mateix nom: jutipiris. I com que a ses Balears es polítics no se cansen de dir que s’ha de diversificar es producte, si no començam per diversificar-lo noltros mateixos no mos el diversificarà ningú (collonades!). És a dir, que com que es altres (posteriors) no canvien de nom ja ho faig jo i, de pas, aprofit s’ocació per tornar als orígens i reformular es bons propòsits inicials meus adaptant-los as canvis esdevinguts. D’altra banda, ses facilitats que podia trobar a wordpress ara també les trob a blogspot.

Una part de nostàlgia per llavò, per allò passat, per allò d’antany, per allò d’aquell temps m’empeny a tornar a fer jutipiris després de:

Since 1950 all for your senses

2006-10-23T19:33:00.000+02:00

S’altra setmana consultant sa premsa me vaig trobar amb dos fets curiosos i semblants que me van atreure visualment, i després vaig sebre a què se devien. Ara estan de moda es logotips que juguen amb es text i no posen imatge.

motiu: marca per a la comercialització dels productes turístics de Menorca

explicació: “fil conductor capaç d’aglutinar tots els productes turístics de Menorca” amb “la seva identitat diferent i sostenible” “accentuant la seva identitat i els trets més característics de la indústria de l’oci” per “produir més repeticions de destí dels turistes”. “una idea de diversificació de l’oferta turística, variada i extensa. Es persegueix indicar que en arribar a l’illa es pot disfrutar de tot, amb una satisfacció garantida per a tots els sentits”. “una marca jove, alegre, fresca, divertida, colorista, distintiva i fàcilment memoritzable”. “Cada lletra presenta una tipografia diferent per a expressar la varietat de productes”. es vol promocionar la “gastronomia, el submarinisme, el cicloturisme, el golf, la tradició i la història”

lema: “All for your senses” (”tot per als teus sentits”) per remarcar que a l’illa es poden trobar tot tipus d’experiències i sensacions”. “la lletra “o” en forma de sol radiant i la linea blava de l’horitzó que subratlla la marca indiquen clarament que el sol i la platja són els principals atractius pel turisme de temporada”

autors: equip de 6 autors que han fet feina durant un mes, Josep M. Galí i Jordi Balcells de les empreses Axis Consulting i Tabasco Creative Co.

promotor: Fundació Turisme Menorca

presentació: Es Mercadal, 10 d’octubre de 2006

font: Diari Menorca 11/10/2006, Revista de Ferreries, núm. 577 (13/10/2006)

motiu: 50è anirversari del Tractat de Roma

explicació: “En la línia del Pla D de la Comissió (Democràcia, Debat, Diàleg) aquest logo dóna una interpretació gràfica a la veu de tots els europeus, especialment les generacions noves. Aquests europeus busquen la pau, l’estabilitat i la prosperitat sense prendre’ls els seus drets d’individualitat i diversitat. La paraula “junt” expressa d’una manera simple i immediata el què originalment lligava la idea d’Europa: no només política, o diners, o límits geogràfics, sinó també la cooperació i la solidaritat. Les lletres diferents, que utilitzen tipografies diferents, expressen la diversitat en la història europea i la cultura i estan “juntes” pel significat de la mateixa paraula. La ironia inspirada en els diferents modes gràfics s’adapta bé a una gran activitat com la celebració del 50è aniversari.”

lema: “La sublínia “DES DE 1957″ és una part essencial d’aquesta ironia, i molt important pel lligam amb el Tractat de Roma.”

autor: Szymon Skrzypczak, Polònia

promotor: Comissió Europea

presentació: Brussel·les, 17 d’octubre de 2006

font: European Commission, UE logo competition

Riuen/ploren

2006-10-19T19:32:00.000+02:00

Sa tia Maria me conta que el Bon Jesús li va demanar a Sant Pere que devallés al món a veure què feien.
Sant Pere devalla i veu a tothom que riu a les totes. Se’n torna cap amunt i li diu al Bon Jesús que tothom riu. Ell li contesta: “açò no està bé, avam, torna-hi!”.
Sant Pere torna devallar i se troba a tothom que plora. Se’n torna cap al Cel i li diu al Bon Jesús que tothom plora. El Bon Jesús li contesta: “açò no està bé, torna-hi!”.
Sant Pere se’n torna cap avall i quan arriba se troba amb sa gent, que n’hi ha que riuen i que n’hi ha que ploren.
Sant Pere se’n torna cap amunt i li conta que en el món n’hi ha que riuen i n’hi ha que ploren. El Bon Jesús li diu: “idò, ara, açò està bé!”.

Tia Maria, 19 d’octubre de 2006

Qualque cosa canvia…

2006-09-28T19:29:00.000+02:00

“Fa poc, una de les meves filles jugava amb els seus amics davall un alzinar. Havien construït una petita casa amb branques i pedres. Aquella caseta tenia, segons ells, tot el necessari per viure. Els fillets reproduïen escenes del seu entorn familiar. Un d’ells era el pare, l’altre la mare. Un joc de tota la vida.

N’hi havia dos, però, que jo no sabia ben bé què feien. Estaven davant d’un munt de pedres estratègicament col·locades.

- A què jugau? -els vaig demanar.
- Hem construït un ordinador i estem rallant per Messenger.

Realment alguna cosa va canviant.”

Àngels Pons Sans, mestra d’Educació Infantil. “Alguna cosa va canviant…”. Diari Menorca 27/09/2006