Tertúlia

Dijous d'art

2009-07-16T23:26:00.001+02:00

Si ahir el dedicàvem al "shopping" avui hem posat una nota més cultural, convençuts que haurem de tornar per completar-ho.
Hem començat el dia al British Museum, amb la intenció de només fer una passada, concentrada a l'època d'esplendor egípcia. Ens ha passat el matí volant. A destacar, la cúpula del Museu, que evidentment no hi era quan hi vaig estar ara fa... molts anys.
Hem dinat a la Tate moderna, a l'altra banda del Thames, i després l'hem visitat; comentaris per a tots els gustos. Després ens hem acostat a Downing Street, molt més protegit del que jo recordava. Abans hem fet una segona visita a St. Paul's cathedral, per escoltar les vespres (jo n'hi dic així).
Hem passejat i reposat al St. James's Park, per anar a acabar sopant al Covent Garden. Estem cansats, però contents d'haver aprofitat el viatge.

Shopping

2009-07-15T23:18:00.002+02:00

Més que "shopping" jo diria "badant" perquè s'ha tractat d'això, de badar.
Ens ha anat plovent de manera intermitent, encara que no ens ha molestat massa, ni fet canviar gaire els plans. Es tractava de passejar pels carrers comercials: Oxford Street, Regent Street, Bond Street, i deixar-nos caure al Harrods, això després de dinar.
A la tarda hem passat una bona estona al Covent Garden, i hem passejat per aquells vorals, hem travessat el Thames, d'anada i tornada, per anar a parar a Trafalgar Square, on retransmetien una òpera a l'aire lliure (no sé si també es veia des d'Arenys).
Demà acabarem de veure tot allò que s'ha de visitar quan fas una escapadeta a aquesta ciutat.

La City i un nou musical

2009-07-14T00:29:00.001+02:00

Si ahir acabàvem el dia amb un musical "Les Miserables", avui ho fèiem amb "We Will Rock You". Tal com us podeu imaginar, dos musicals totlment diferents.
El matí hem visitat la catedral de Westminster, l'abadia, i la Torre de Londres, i el Tower bridge. després de dinar, hem fet un recorregut per la City, fins a l'hora del musical. I després cap a dormir que demà tornarem a passejar-nos.

Passejant pel Hyde Park

2009-07-13T16:26:00.004+02:00

Han passat uns vint-i-cinc anys ben bons, però crec que els pensaments no han variat massa: per què a casa nostra hi ha tant pocs parcs a les ciutats?
Reposem per agafar forces i no dormir-nos al musical.

Ja tenim el finançament, oi?

2009-07-12T20:25:00.006+02:00

Ahir ho avançava i avui és realitat. Sembla ser que ja s'ha pactat el finançament i que el govern tripartit hi està d'acord. Com sempre, però, no som capaços d'anar junts i des de l'oposició es fa el desmenjat i culpa el govern de no saber pactar. Una vegada més es demostra que no hi ha memòria històrica i ara, CIU va de llest quan molts li recordaran que va ser una xerrada Mas - Zapatero, el que va desencadenar les desavinences i probablement tots els mals que hem patit fins ara.
Algú per Internet es queixava que no sumem, i té tota la raó. Els catalans no sumem, sinó que sembla que gaudim fent-nos caure uns als altres. I ara surten els més llestos, aquells que no ens portaran mai enlloc, perquè tot és fantasia i hipocresia, ara surten queixant-se, i què es pensen? que no sabem queixar-nos els altres? que no estem escarmentats? que no ens agradaria anar més enllà? doncs si, però fent-ho bé, construint i no només surtin al carrer a fer quatre crits i escapar manifestos per Internet.
Em fa ràbia, perquè són uns inconscients que van per la vida de salvadors del món, i el que fan és enfonsar-nos més. Estic d'acord que no podem ser conformistes, i que en això pequem sovint, però entre una cosa i una altra hi ha tot un camí i un treball a fer que s'obliden. Sabeu què els passarà? doncs que passaran per aquesta vida sense pena ni glòria, amb un currículum brillant reivindicatiu, però sense resultats.
Penso que el paper dels dirigents actual d'ERC és valent i la crítica que se'ls fa des de dins mateix, és injusta i inoportuna. Probablement els aniria bé deslliurar-se de tots aquells il·luminats que encara els segueixen, i d'aquesta manera fer un partit més seriós i combatiu, amb possibilitats d'aconseguir resultats, encara que no siguin tan bonics com aquells que proclamen d'altres, però que mai aconseguiran.
A veure si ens posem a treballar i sortim d'aquesta crisi, que no és només econòmica, sinó que també ho és ideològica. Diposito la meva confiança al govern català, i espero que no me n'hagi de penedir.

Esperant el finançament

2009-07-11T22:30:00.005+02:00

No volem desafecció, però els partits polítics ho posen massa fàcil. Recordeu la data del 9 d'agost? era el 9 d'agost de 2008 quan ens havien de donar resposta sobre el finançament; resposta d'acord al que diu l'Estatut, que no és qualsevol cosa, i a més es tracta d'un Estatut retallat, mutilat. Doncs només falta un mes per complir-se l'aniversari i estem igual. Bé, ens diuen que la cosa ja està feta i només cal esperar el moment que considerin oportú, abans del dia 15 de juliol, que és la fixada pel darrer ultimàtum.
El dilema està en saber què convé més al govern espanyol: quedar bé amb la majoria d'autonomies espanyoles o bé intentar quedar bé amb la catalana? De fet, si són una mica intel·ligents, sabran que a nosaltres no ens faran contents, perquè ja ens han fastiguejat prou; perquè donin el que donin no estarem contents; perquè n'hi ha uns quants que no estarien mai contents, ni que els donessin la independència... però si acontenten els altres, voldrà dir que el discurs del PSC s'haurà acabat, i caldrà valorar què es vol fer.
Estem parlant d'hipòtesi no pas perquè ens agradi, sinó perquè fa massa temps que ens hi fan parlar. Si l'acord no és mínimament acceptable (torno a dir que sigui quin sigui no agradarà a algú, sobretot a CIU, que necessita predicar que ell ho faria millor), caldrà estripar les cartes i començar una nova partida. Ho podem fer sempre i quan siguem prou espavilats i no ens deixem portar per quatre eixelebrats que penjant una senyera i fent proclames independentistes ja es pensen que són els nous timbalers del bruc.
És un moment clau per al futur del PSC, com a força progressista i catalanista. Si no juga bé, la relliscada pot ser sonada, encara que el problema no l'hagi causat ell mateix, sinó els socis espanyols, que des de fa temps són mals companys de viatge.
Però que els quatre il·luminats no en vulguin fer estelles, perquè amb el PSC s'hi arrossegarà tot el país, perquè encara és hora que ens demostrin que poden fer un partit seriós, d'esquerra i progressista. Tot el demés són entremesos teatrals.

Dia de treball untat amb festa

2009-07-10T21:05:00.005+02:00

Podia haver sigut un pont, però més aviat ha estat una rierada. Em refereixo a que podíem haver continuat la festa d'ahir, però no ha estat així, sinó que més aviat s'ha tractat d'un dia de feina continuada i gens de calma, però content pels resultats obtinguts. Això no sempre es pot dir.
Reunió densa de negociació, amb molt bona sintonia, endreçada de feines pendents, preparació de les tasques de la setmana vinent, dinar de treball amb molt bones perspectives i missa de difunts. Tot seguit, sense pausa, però ordenadament.
I demà recollida de signatures per demanar que el Parlament elabori una llei electoral catalana, presentant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP).
I dilluns... bé, dilluns ja us ho explicaré.
La Festa Major, però, continua i els actes es succeeixen sense pausa, amb la il·lusió de decantar, encara que sigui per uns dies, els moments més crítics de la crisi que, encara que faci dies que no en parlem, existeix. M'agradaria estar convençut que tothom és capaç de poder fer aquest parèntesi, però em preocupa que això no sigui possible. Voldria que amb la dedicació que faré amb la nova regidoria, faci possible millorar la situació dels que més malament s'ho passen. De moment els desitjo pau i alegria, estem de festa i cal celebrar-ho.

Castell de focs i punt i seguit

2009-07-09T23:37:00.005+02:00

És el post 1.400 d'aquest blog i el dedico a la Festa Major d'Arenys de Mar, al nostre patró Sant Zenon, i al castell de focs que acabem de contemplar.
No sé si és l'esperit comercial o la tradició de molts anys el que fa que a la nostra vila les festes es celebrin en horari de vespre-nit, la qual cosa permet que els arenyencs que treballem fora de la vila puguem treballar el mateix dia de la Festa Major, sense perdre'ns la festa.
El dia 9 de juliol és el dia del Sant patró i el dia del castell de focs que aplega veïns i veïnes dels pobles del costat amb la voluntat de gaudir de l'esclat de petards i colors, i també posar-hi nota; valorar si són millors que l'any anterior, si han durat més o menys estona.
Si ho vols, hi ha molts actes que pots prescindir-ne, però deixar d'anar al castell de focs, és com perdre't l'essència de la Festa Major. Les Completes, per als més identificats a la vila, i el Castell de focs, amb més abast, són dos actes puntals i identificatius de la festa.
I l'ofici, amb la presència en un lloc reservat de les autoritats municipals i els membres del Consell Parroquial, dispara un seguit de preguntes que costa de respondre, per por a trobar una resposta que no et convenç o no t'agrada...
L'ofici d'aquest any l'ha presidit el senyor bisbe, en la seva primera visita oficial a la vila, la darrera del bisbat del Girona, i ha mencionat més d'un cop la presència del Consistori... m'ha passat pel cap la Cúria romana, la Conferència Episcopal, la representació dels bisbes catalans al muntatge organitzat per monsenyor Rouco, ara fa pocs dies... Tot plegat difícil de separar, d'entendre...
El bisbe ha signat el llibre de visites de l'Ajuntament; un llibre que va estrenar el president Pujol, i compta entre els autors dels escrits, amb Salvador Espriu, a qui l'alcalde acostuma a referir-s'hi.
A diferència de Vic en què el castell de focs tanca els actes de la Festa Major, aquí a Arenys representa un punt i seguit, que enguany arribarà fins a diumenge, la vigília de les meves vacances.

Cada dia aprens una cosa nova

2009-07-08T23:15:00.006+02:00

Avui tocaria parlar de Sant Zenon, patró de la nostra vila, a qui li hem cantat les completes, però deixem-ho per demà, la seva diada, i us comento una pàgina web que m'han fet arribar, que pot resultar interessant.
No sé si us passa a vosaltres, però cada vegada em perdo amb tot el conjunt d'ofertes i serveis de les companyies telefòniques, i allò que era tan fàcil de comprovar si es tractava d'una promoció o una oferta avantatjosa, ara ja no em queda tan clar.
Sé que els números que comencen amb 901 o bé amb 902 són de pagament; n'hi que encara són més cars. Avui també et trobes moltes ofertes que tens de franc les trucades a telèfons fixes, pagant una quantitat fixa cada mes, independentment de les trucades que facis. Paral·lelament a aquestes ofertes et trobes que les empreses per donar informació i servei es posen telèfons que comencen amb 902, per la qual cosa no et serveix l'oferta de telefonia fixa, sinó que a més et toca pagar més diners.
Aquí és on entra la pàgina web que us comentava al començament de l'escrit, ja que segons sembla, cada telèfon que comença amb 902 té el seu equivalent amb numeració fixa, de manera que pots telefonar amb els dos números i vas a parar al mateix lloc, amb la diferència que amb un pagues i amb l'altre no, o si no tens cap oferta, com a mínim el cost és més baix.
La pàgina que us presento és www.nomasnumeros900.com i si hi accedeixes i escrius el número de telèfon que comença amb 901 o bé 902, et dóna el telèfon equivalent, que t'interessa trucar.
Jo ho he intentat amb dos números que m'interessava parlar, de dues companyies que em donen servei per a dos productes que se m'han espatllat en dos dies de diferència. En un cas he trobat el número equivalent, i en l'altre no. Suposo que això pot passar, però no costar res intentar-ho.
Si us interessa, ja ho sabeu. Que tingueu sort!

Faltar a la veritat

2009-07-07T22:38:00.006+02:00

Després d'escoltar el temps, per veure si plouria i ens fastiguejaria les obres de la façana, la televisió ha quedat oberta i han començat el programa APM que sempre que el miro em sorprèn, encara que surtin més o menys els mateixos temes i, fins i tot, els mateixos gags.
Em sorprèn els talls de televisions privades espanyoles en què s'opina sobre Catalunya. Les paraules i el to deixen entreveure un odi visceral contra els catalans. Diuen unes mentides que no et fan riure perquè ets conscient que molts espanyols s'ho creuen i, per tant, agafen una opinió de nosaltres totalment equivocada.
Sabeu què penso? penso que no hauria de ser permès; és a dir, hauria d'existir un codi deontològic que no permetés que s'enganyés de manera descarada i intencionada els telespectadors que no tenen l'oportunitat de contrastar aquelles afirmacions que els fan.
Avui han tret uns talls en què s'afirmava que a Catalunya ja no s'ensenyava l'espanyol. El pitjor de tot és que ho afirmen amb un to de compassió (ràbia total mal amagada) compadint els pobres catalans que no poden aprendre el castellà i que per això arribaran a grans amb una educació mermada, i no seran capaços de comunicar-se.
No us dic res de nou perquè tots haureu vist més o menys aquest programa i de ben segur que també us crida l'atenció, o us indigna, o us mereix menyspreu... segur que no us deixa indiferents.
Per cert, aquest vespre he vist la Teresa i l'Enric i m'ha fet il·lusió. Són aquelles persones amigues que et sap greu no poder veure més sovint, perquè te'ls estimes encara que no hagis compartit molts moments, però quan ho has fet t'ho has passat molt bé, perquè són estones riques en contingut, moments profunds i que en guardes memòria. Benvinguts a Arenys, benvinguts a la festa major. Glòria a Sant Zenon!

Volar drets

2009-07-06T22:10:00.006+02:00

Aquests dies llegíem les pèssimes condicions en què alguns treballadors de raça xinesa treballaven en tallers il·legals de Mataró, arran del cop policial que els mossos d'esquadra varen donar a la capital del Maresme. A partir d'aquí hem pogut llegir de tot, amb opinions per a tots els gustos. Hem llegit escrits de polítics, sindicalistes, periodistes, ciutadans de totes les condicions i n'hem pogut treure les nostres conclusions. A ningú se li escapa que el fet no és nou i que no calia que arribessin treballadors de la Xina per desenvolupar l'economia submergida, una economia que no s'acostuma a combatre per por a incrementar el nombre de persones a l'atur.
Però de totes les notícies relacionades o no amb l'esmentada operació policial, n'hi ha una que no ha passat gens desapercebuda, ja sigui per la incredulitat dels que la llegíem o pels efectes que pot produir al món dels vols barats, cada vegada més sol·licitats. Em refereixo a la idea de viatjar drets per estalviar encara més diners en el preu dels vols.
Avui sortia la notícia que la companyia Ryanair ho estava estudiant per a vols d'una durada màxima de 90 minuts. Us imagineu volar de Girona a Londres drets, al final de l'avió? Haurem passat de viatjar amb àpats inclosos a fer-ho apuntalant el cul a una espècie de cadira de la barra de bar. No sé si en el món de l'empresa tot s'hi val, jo voldria pensar que no, perquè si no comencem a respectar-nos com a persones i amb dignitat, ens podem trobar tractats com a sacs de patates. Em direu que sempre hi haurà l'alternativa cara, però això no és excusa perquè es posi al mercat qualsevol cosa de qualsevol manera. Hi ha uns mínims que caldrà garantir.

Ordenança de civisme

2009-07-05T21:57:00.007+02:00

Aquest matí, aprofitant que els diumenges és oberta la deixalleria, m'hi he arribat per portar-hi bàsicament fusta, que vaig treure ahir la tarda-vespre en desmuntar quatre o cinc armaris d'aquells que ja els ha arribat l'hora.
Sempre que vaig a la deixalleria penso que hi ha prou material i per tant que hi ha força gent que va a deixar-hi objectes, però això no evita que et trobis racons amb trastos abandonats... precisament a uns cinquanta metres de la deixalleria hi ha uns contenidors per a la brossa que es trobaven plens de fustes i un matalàs de matrimoni que es recolzava en ells. Només cinquanta metres...
Un dels temes que preocupen quan et planteges campanyes cíviques és el de les deixalles i del manteniment dels carrers i places ben netes. És en el dia a dia i en els petits detalls que un pot fixar els seus objectius perquè és on els membres de la nostra societat falla més sovint, sense necessitat de fer gaires desastres.
Tant costa respectar l'espai públic? tan difícil és llençar les coses on toca? quan he vist el matalàs, he pensat que la causa només podia ser que quan el varen anar a portar, la deixalleria estava tancada. No ho he justificat, però he intentat trobar-hi una raó. Després, però, he pensat que qui és capaç de deixar un matalàs d'aquella manera, no li cal l'excusa de l'horari de la deixalleria, sinó que no té cap tipus d'escrúpols que l'impedeixin actuar d'una manera tan incívica.
Una vegada més arribo a la conclusió que ens cal més civisme i una manera de lluitar contra els actes incívics és actualitzar l'ordenança de civisme, que vàrem incorporar al PAM i que espero que la nova regidora de Civisme podrà posar en marxa ben aviat.

Treballant per a les persones

2009-07-04T23:23:00.010+02:00

Avui he assistit a la festa del Geriàtric com a primer acte des que se m'ha delegat fer-me càrrec d'Acció Social, per aquests dos anys que resten de mandat. La veritat és que es tracta d'una gran responsabilitat perquè darrera no hi ha objectes, números o equipaments, sinó que hi ha persones, que en el cas del Geriàtric es tracta de persones que necessiten el nostre suport; que han arribat a una edat amb unes condicions de salut i moviment precaris i estan cuidades per unes magnífiques professionals que estimen el seu ofici, altrament no podrien exercir-lo.
L'acte d'avui ha començat amb un concert a càrrec d'un cor de Sant Iscle de Vallalta, a base d'havaneres i sardanes; després hem pujat a inaugurar la sala multisensorial i s'ha acabat amb una mica de xeflis.
La sala multisensorial és un espai destinat a oferir a les persones amb discapacitat cognitiva afectada, activitats i experiències sensorials en un ambient ric en estimulació. Així és com ens l'han definit. L'hem pogut visitar i rebre una explicació del responsable de la seva instal·lació. Sembla ser que hi ha molt pocs geriàtrics que en disposin, probablement aquest és el primer que s'instal·la a la Comarca, encara que hi ha experiències semblants dedicades a infants.
Aquest tipus de sales estan dissenyades per estimular els sentits primaris del gust, tacte, vista, oïda i olfacte. La seva instal·lació ha estat possible per l'esforç econòmic de l'Ajuntament i el conveni de col·laboració amb l'obra social de La Caixa, que ha fet un donatiu de 8.885 euros, i afegiria també, tal com ha dit l'alcalde aquest matí, gràcies a la tossuderia de la responsable del Geriàtric, la Núria Rossell i del psicòleg Toni Munich.
Després he fet una visita a les darreres obres que s'estan fent al Geriàtric, i amb l'alcalde ja se'ns ha acudit una actuació que pot ser significativa per al futur del Geriàtric. La feina de regidor i regidora no té un horari, sinó que dura les vint-i-quatre hores del dia, i això és important, sobretot quan treballes per i per a les persones.

Immigració i delinqüència

2009-07-03T22:07:00.005+02:00

No sé si acostumeu a participar en aquestes enquestes que s'han convertit en habituals en els diaris digitals, normalment sobre tòpics de notícies del dia. Jo us haig de confessar que alguna vegada he votat, però de manera molt esporàdica.
Avui n'he trobat una a La Vanguardia que m'ha cridat l'atenció, i no he sabut relacionar-la amb cap notícia d'actualitat: "Considera correcte equiparar un immigrant il·legal amb un delinqüent? Sobre un total de 3.574 respostes, un 30% deia que si. És evident que guanyava el no (un 69%), però les mil setanta persones que han contestat que era correcte, m'han fet pensar. Com és possible que més de mil lectors de La Vanguardia puguin pensar que són equiparables els il·legals amb els delinqüents?
Cada vegada hi ha més gent que és políticament correcte a l'hora de parlar d'immigració, però jo tinc els meus dubtes de si no es tracta més aviat de quedar bé, encara que en el fons es pensi el contrari. No rebutjo la idea que en el fons tots tenim un pòsit racista i hi ha qui ho dissimula millor, sense que això vulgui dir que tothom és racista, perquè tenim exemples de persones que són, això: exemple.
No he contestat l'enquesta, no pas perquè no ho tingui clar, sinó perquè no he volgut jugar en una pregunta que m'ofèn que hi hagi tanta gent que pensi que és equiparable. Queda molta feina a fer, i les persones públiques hi tenen una gran responsabilitat.

El rei destronat

2009-07-02T23:00:00.014+02:00

Una vegada hi havia un rei que va aconseguir exercir el seu poder gràcies a la por que produïa als seus subordinats. Va ser coronat en un període de temps que els vilatans eren sotmesos a l'esclavatge cultural i social, i malgrat els canvis que se succeïren ningú havia estat capaç de desfer-se'n, ans el contrari, cada vegada anava adquirint més poder i l'exercia amb més despotisme.
Varen passar molts anys, i també foren uns quants homes els que pretengueren afrontar-s'hi, però ningú ho aconseguia, perquè la seva força residia en el propi despotisme i la ingenuïtat dels que intentaven arraconar-lo.
Al llarg del seu regnat va humiliar, ridiculitzar i expulsar del seu reialme tota persona que li podia fer ombra o posar en dubte la seva saviesa i, encara pitjor, posar en perill el seu poder maligne.
Però com acostuma a passar tard o d'hora en totes les històries, va arribar el dia en què un vailet amb cara d'innocent va entrar al seu reialme i li va començar a retreure mals oficis i vicis eterns, que els qui el servien havien arribat a confondre com a deures inexcusables. La feblesa dels servents era tan significant que al vailet li costava trobar col·laboradors per a la gran empresa de fer fora el rei d'aquest reialme maleït. Pràcticament tothom veia bé les pretensions del vailet, però eren incapaços de vèncer la por a qualsevol tipus d'enfrontament al rei.
El vailet va buscar col·laboradors externs per fer més fàcil l'empresa, i de mica en mica va anar deixant en evidència les decisions del rei, i posant més impediments perquè les seves ordres es donessin amb menyspreu i de manera insultant. Va construir la infraestructura necessària per poder treballar des de dins el reialme, amb la intenció de debilitar la força del rei i la capacitat de donar ordres que no corresponien.
Va arribar el principi de la decadència reial, el moment que es va fer evident que deixava de ser un rei totpoderós, perquè se li reduïa la seva capacitat de govern i es feia de manera evident per a tots els seus súbdits. Aquest dia vindria a ser el principi de la fi, d'un rei absolut que havia pogut governar gràcies a la seva capacitat d'atemorir la gent, però que un simple vailet sortit del no res, l'havia desposseït del tro.
El final del tot, us l'explicaré d'aquí a un temps. És bo esperar a conèixer el veritable final d'aquesta història. Una història que només pot tenir un final feliç.

Punt i seguit

2009-07-01T21:21:00.005+02:00

Avui ja en sumo 54 i sembla que no pugui ser. Quan veig persones de la meva edat les faig més grans i no m'adono que també pensen el mateix de mi quan ells em miren. És allò de no veure't a tu mateix allò que veus als altres.
No sé si us passa, però quan llegeixo alguna biografia, o tinc notícia de la mort d'alguna persona més jove que no pas jo, agraeixo haver pogut viure més anys i desitjo que sigui per a molt temps més. No és tant per un aferrament a la vida, sinó com a gratitud per deixar-me treballar per aquells objectius que m'he plantejat, sobretot quan aquests són de caràcter altruista.
Normalment l'aniversari passa desapercebut i es limita a l'àmbit familiar i d'amistats més íntimes. Ara, però amb aplicatius com el Facebook, si no te n'amagues, és molta la gent que ho arriba a veure. Mai m'ha importat donar a conèixer la meva edat, tot i que curiosament he compartit temps i feina amb persones d'edats diferents a la meva. Quan era jove em relacionava amb persones més grans. Recordo per exemple quan vaig entrar a cantar a la Coral Canigó de Vic. Jo era la persona més jove i la diferència d'edat, en aquell temps, era considerable. Dic en aquell temps perquè a mesura que et vas fent gran, la diferència d'edat amb les persones més grans que tu, sembla que s'escurci.
Actualment em relaciono amb persones més joves. A la feina, sóc el més gran dels que més o menys treballem en el mateix entorn, i al Consistori, m'imagino que si no sóc el més gran, poc se'n falta.
Sigui com sigui, ha estat un dia d'aniversari com qualsevol altre dimecres feiner, amb felicitacions, la més matinera la de la meva filla Clara, des de Poole.

Una nova etapa comença, Tomàs

2009-06-30T21:52:00.002+02:00

El Ple d'avui ha aprovat la renúncia de l'acta de regidor del company i amic Tomàs Salazar. Això d'aprovar la renúncia és una mica estrany perquè et vénen ganes de votar-hi en contra. En Tomàs Salazar és un home bo, un bon amic, una persona molt transparent, afable i cordial. Té les virtuts del nens que no amaguen els sentiments, sinó que els expressen amb la total innocència.
Treballar amb en Tomàs no és fàcil, perquè no et qüestiona res per por de ferir-te, i en canvi et permet que li discuteixis les seves propostes i actuacions. Algú podria pensar que la seva manera de ser i actuar no és la més apropiada per dedicar-se a la política, i tindria raó si entenem la política només com el conjunt de picabaralles entre partits polítics i la lluita pel poder, però en Tomàs té uns valors que vol transmetre i que el fan treballar per aconseguir aquells objectius proposats. No sap estar a l'altra banda de la barrera i massa vegades s'arremanga quan no li caldria, però això li porta la seva voluntat d'ajudar i sentir-se útil en l'obtenció dels resultats desitjats, no pas per benefici propi, sinó per a la col·lectivitat a qui realment se sent servidor.
Avui en Tomàs ha deixat les seves carteres, però no la feina, que seguirà fent des d'on es bellugui, fent amics i ajudant a qui ho necessita. Que tinguis molta sort, Tomàs!

La crema de la bóta

2009-06-29T22:57:00.007+02:00

Un any més, com és tradició, els arenyencs i les arenyenques hem cremat la bóta, i hem aprofitat llençar els palmons i palmes beneïdes el diumenge de Rams. Hem pogut veure i sentir el primer castell de focs de la temporada, que s'acaba amb una mascletà que fa trontollar tota la plaça de l'Església.
Us passo l'enllaç que us explica el per què d'aquesta tradició, segons la versió de mossèn Palomer. De totes maneres la gran majoria de la gent la desconeix, però això no priva que tothom ho celebri i s'ho passi bé. Una mica com en la majoria de tradicions, en què al cap dels anys s'oblida el motiu que les va originar, però la tradició es manté ferma i passa de pares a fills.
Per segon any ho visc sense els meus fills i la sensació és diferent, i això també ha fet que em fixés més amb la gent que hi participava. Dóna gust comprovar que les persones vingudes d'altres mons ho celebren com a festa pròpia i els seus fills ho hauran vist des de petits. Aquesta vivència és clau per al nostre futur, i és bo que succeeixi sense que es noti massa, una mica desapercebut, però que qualla.
Després de la mascletà s'ha d'anar a tocar ratlla, tot i que avui, amb la xafogor que fa, et ve més de gust anar de pressa a l'eixida de casa, ben quiet per no suar i assaborir la nit plàcida. La Festa Major s'acosta i d'aquí a vuit dies anirem a cantar les completes de Sant Zenon.

A la mort del bisbe emèrit de Vic

2009-06-28T18:48:00.011+02:00

Aquesta tarda he conegut la mort del bisbe emèrit de Vic, Josep Maria Guix, que va exercir de bisbe a Vic durant vint anys, des de la mort del bisbe Ramon Masnou fins a la seva renúncia, per problemes de salut, el 2003. Des de llavors tot feia pensar que tenia pocs anys de vida, que al final ha acabat passant sis anys després.
Un bisbe en una ciutat petita com Vic i el temps de la meva joventut, tenia una transcendència que ara resulta difícil d'explicar. Han canviat massa coses i el jovent actual no ho pot imaginar. Per a nosaltres el bisbe era tota una eminència i tenia un poder que marcava la manera de fer i de deixar de fer.
El bisbe Guix no vaig pràcticament conèixer perquè quan va ser nomenat bisbe de Vic, jo ja no hi vivia. El meu coneixement ve de la mà del meu pare que hi va tenir molta relació i es considerava un bon amic seu.
El meu bisbe fou Ramon Masnou que, en remuntant-nos més enrere, la seva influència va ser molt més gran, com a representant màxim de l'església, però també com a defensor de la cultura catalana, a qui no se li ha agraït suficientment la seva valentia en uns moments en què l'església era l'única que podia plantar cara al franquisme.
Si bé el bisbat de Masnou va ser rellevant, pel positiu i pel negatiu (el tema del sexe el feia patir molt i hi veia molts dimonis), el bisbat de Guix diria que va passar una mica sense pena ni glòria, però el que acostuma a passar a vegades, que els nous fan bons els antics, això sembla ser que ha succeït a Vic amb la designació de l'actual bisbe Romà Casanova.
Evidentment l'actual bisbe el desconec completament i només conec d'ell algunes decisions que va prendre només arribar i que estan en la línia més conservadora de la jerarquia eclesiàstica. Un bisbe fruit del moment amb un sant pare, llavors Joan Pau II, que va marcar una marxa enrere al que podia semblar una línia d'obertura de Roma.
Vic, doncs, perd el seu darrer bisbe emèrit, que durant uns quants any varen compartir Masnou i Guix, coexistint amb el bisbe Casanova, en una ciutat de poc més de trenta mil habitants.

Aprofitar l'estiu

2009-06-27T19:56:00.005+02:00

Avui és un dia diferent, doncs la meitat de la família ha marxat per passar tres setmanes fora, i això es fa notar, no només avui, però és el del primer impacte.
La veritat és que han sortit molt decidits i engrescats, i això ha fet que ens ho agaféssim molt bé i divertits. Fins i tot la meva filla s'estranyava que estigués tan content. De totes maneres, sempre la processó va per dins, i malgrat estar convençut que ha estat un encert la decisió presa i que s'ho passaran d'allò més, no deixa d'existir aquella sensació que es fa notar.
He pogut intercanviar quatre paraules amb l'Ignasi i m'ha dit que acabaven d'arribar a Poole i els presentaven la família. Tenim bones referències i l'organització es mostra molt seriosa i responsable, i això és el que ha anat funcionant des del seu començament. Probablement això va ser el que ens va fer decidir per aquesta empresa.
L'estiu és un període prou llarg com perquè els pares ens preocupem per l'ús que n'han de fer els nostres fills. Hem de considerar que durant el curs han treballat i carretejat una agenda força atapeïda, i com que els resultats han estat més que satisfactoris, no podem prémer massa, però ens equivocaríem si els deixéssim gairebé tres mesos sense cap obligació ni feina.
Enviar els fills a practicar un idioma és una bona opció, sobretot vist el bon resultat de l'estiu anterior en què varen tornar amb moltes ganes d'estudiar l'anglès, i sobretot sensibilitzats de la importància de conèixer la llengua. No és una opció barata, però si t'ho proposes i tenint en compte que et cal prioritzar, i per tant deixar de fer altres coses, pots aconseguir-ho. És evident que no tothom, però més gent de la que podria semblar, ja que moltes famílies tenen despeses innecessàries o si més no que prioritzen a l'estalvi, i per tant els pot semblar que no ho poden assumir.
Arenys de Mar presenta, des de fa molts anys, un programa d'activitats per als nois i noies que abasten diferents modalitats. No es tracta d'inscriure els fills perquè estiguin distrets i no es quedin sols a casa, sinó que s'ha de fer amb la mentalitat que també en el lleure s'educa les persones, i si ho fan amb allò que els agrada, els resultats encara són millors.
Recordo els meus estius d'infantesa, en què els matins, allà a Cantonigròs, els dedicàvem a l'estudi, amb un estudiant de l'Esquirol que pujava cada dia. No s'entenia com càstig per no haver estudiar prou a l'hivern, que no era el cas, sinó com a una obligació d'aprofitar també l'estiu per créixer en coneixements i no estar tot el dia vagant pel poble. Les tardes les aprofitàvem per anar a berenar a la font, o si plovia, per jugar al Palé (monoply) o a la canasta (amb cartes del pocker).

Fusió i credibilitat

2009-06-26T22:39:00.006+02:00

Avui la premsa es feia ressò de la possible fusió de tres o potser quatre caixes catalanes. Les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu fa un parell de mesos que estan negociant la seva possible fusió a qui s'hi afegiria la Caixa de Manresa. Sembla ser que la Generalitat ho avala i també ho veu bé el Banc d'Espanya. No hi ha dubte que enfortir les caixes és una bona mesura per enfortir el sistema financer i poder afrontar qualsevol crisi financera amb millors condicions.
Avui, a arenyautes, corria un escrit queixant-se de les limitacions creditícies d'aquests moments, després d'uns quants anys de disbauxa, contraposat amb els crèdits que la banca està donant als equips de futbol, i en concret parlava de La Caixa i el Real Madrid.
De fet, sense voler fer demagògia, fa molta ràbia veure com els diners que l'estat va avançar a la banca no acaba d'arribar a les famílies i les petites i mitjanes empreses, i que en aquest mateix entorn puguin haver aquests avals, amb empreses carregades de deute, però que tenen la garantia que no fallaran. Garantia? si garantia. Oi que els ajuntaments no poden fer fallida?
Ahir llegia que ICV volia fer alguna pregunta o algun intent perquè no fos possible aquests endeutaments. De fet són legítims, probablement, però èticament ja no són tan clars, i a mi, particularment, sigui el Madrid o sigui el Barça, em fa mal. No ho veig bé. Reconec que crec en un cert control perquè no es pugui fer qualsevol cosa. L'experiència demostra que es sol estirar la corda més del compte.
Enfortirem la banca catalana, concretament les caixes, però hauríem de pensar que és en benefici de tots i no pas dels més rics, perquè sinó passarà allò que es diu que els bancs només deixen diners als que en tenen. Tampoc els han de llençar, com ha passat i per això som on som, però no poden pagar justos per pecadors i si les famílies i les petites i mitjanes empreses no poden comptar amb crèdits, difícilment farem créixer l'economia del nostre país. El futbol ens distraurà, però no solucionarà els nostres problemes.

La reforma de la llei

2009-06-25T21:56:00.009+02:00

La notícia de la limitació de l'actuació l'Audiència Nacional a l'exterior m'ha sorprès. Primer perquè no sabia que fos un tema que estigués a discussió en aquests moments. La veritat és que no segueixo massa de prop l'activitat del Congrés. La segona sorpresa ha estat la diferència de vots que hi ha hagut, i això em fa pensar que no conec prou bé el contingut de la modificació de la Llei.
Estic segur que si només es tractés de limitar l'actuació de l'Audiència Nacional, el PSOE no l'hauria votat a favor, o potser m'equivoco i es tracta d'evitar que els jutges de l'Audiència posin en compromís al govern en les seves relacions internacionals?
De fet, semblava que els nostres jutges estaven removent els ciments de molts països amb un passat poc clar, i que això els feia famosos. A ningú se li escapa que la jugada a Pinochet, del jutge Garzón, va ser magistral i d'una gran repercussió, mediàtica per a ell i preocupant per al dictador.
Hi havia una pregunta que ens fèiem una colla de gent: calia esperar que jutges d'altres països seguissin el model i analitzessin el passat espanyol, o bé aquests mateixos jutges trencarien el silenci i es dedicarien a casa? No deixa de ser curiós que ens dediquem a altres països i no vulguem saber res del què va passar a casa nostra. Total varen ser només quaranta anys de dictadura, i avui els seus hereus encara ho justifiquen.
No heu pensat per un moment que monsenyor Rouco hauria encaixat perfectament en aquella època? L'altre dia vaig llegir un comentari que no recordo de qui era, que em va cridar l'atenció, sobretot perquè ho vaig viure. Es referia a l'emoció amb què observàvem els ministres de l'Opus carregant contra els falangistes. És cert! jo recordo també a Areilza que el vèiem com l'esperança del nostre país. Era el demòcrata!
Aquest darrer paràgraf ha estat un parèntesi improvisat; jo el que volia saber és què amaga la reforma de la Llei perquè hi hagi votat tanta gent a favor? Suposo que aquests dies se'n parlarà; tothom defensarà la seva posició, i potser això farà que trobi la solució.

Sobretaula de Sant Joan

2009-06-24T19:37:00.005+02:00

Un any més ens hem trobat al voltant de la taula per celebrar el sant del cap de família, i per segona vegada ho hem fet amb l'absència d'en Martí que s'ha excusat. El primer any de residència a Banyoles vàrem aconseguir que vingués, però després ja no ens ho ha posat fàcil. En Martí sempre es troba a faltar, encara que el debat d'avui ha estat molt intens i ens hem aixecat de la taula gairebé a les set de la tarda.
No hi ha faltat els temes de sempre: l'església i la política, acompanyats avui d'un tema estrella, com és el de l'educació dels fills i dels joves. D'aquí hem anat a parar a l'església, quan parlàvem de valors.
Malgrat siguin temes recurrents, el debat és ric i sempre hi ha matisos que els fa diferents. És bo comprovar que totes les idees hi són exposades amb una bona pràctica de l'exercici del saber escoltar, que no sempre es pot dir.
No arreglem el món, que tampoc es pretén, però ens permet reflexionar sobre fets i interrogants que se'ns presenten el dia a dia. El debat ens apassiona i per això les hores van caient sense adonar-nos-en. Avui no hi havia comunions ni batejos que ens fessin acabar abans i això ha facilitat que el sobretaula s'allargués tant. La propera cita d'aquí a un any, abans, però, trobarem altres motius per fer-la petar.

Hi hem de ser tots

2009-06-23T23:59:00.001+02:00

Nit de flama, fogueres i petards. Com cada any rememorem l'encesa de la foguera amb la flama baixada del Canigó, símbol de la nostra nació catalana tan castigada darrerament. De fet, a vegades penso que el nostre poble és masoquista. Som pactistes per naturalesa i poc amants dels ultimàtums, i encara menys de la violència, però mai se'ns ha considerat ni premiat la nostra candidesa.
Això és el que critiquen els més agosarats, però no compten amb suficient suport, perquè en el fons som majoria aquells que confiem que la paciència és la mare de la ciència i que sense cops de força es poden solucionar els problemes.
No renuncio als meus arguments que no podem defensar el nostre poble només amb espardenyes i barretina, sinó que també hi hem d'anar amb farbalans i mocador al cap, si convé. No podem basar-ho tot en la llengua i els costums, sense que això vulgui dir que no els valori especialment.
El nostre poble és una barreja de cultures i tradicions, de llengües i costums; el nostre poble s'ha d'aixecar unit, sense diferències ni categories. L'error està en confondre sentiments amb valors, i no treballar per unificar voluntats.
Si fóssim capaços d'entendre'ns, no caldria grans esforços per forçar els esdeveniments. El problema és que filem massa prim, i deixem massa gent a fora. D'aquesta manera no aconseguirem mai res, i continuarem sent la riota dels espanyols, al mateix temps que els pagarem els capricis. Cornut i pagar el beure. Això només serà mentre nosaltres ho vulguem. Ells no ho canviaran. Nosaltres podem.

De què parlen els diaris?

2009-06-22T22:37:00.008+02:00

Les notícies van i vénen sense que les puguem controlar. Poden estar vigents un bon temps i de sobte desaparèixer. Algunes retornen i d'altres no se'n sap mai més res. Qui porta el control? Per què una notícia té més durada que una altra? Depèn tan sols de la repercussió, l'abast? Hi tenen a veure els interessos ocults?
Fa quatre dies que encara estàvem parlant del finançament i l'Estatut com a dos únics temes. No diré que ja no se'n parli gens, però han passat a un segon o tercer pla. Per què? han deixat de tenir importància? no, continuen essent claus per al nostre futur, però a algú li ha interessat desviar l'atenció, i a vegades penso que sort n'hi ha, per canviar una mica la melodia. Ara és el moment de l'IRAN, amb unes manifestacions que ningú recorda en aquell país, des que Jomeini va agafar el poder.
De què parlen els diaris? de Napoleó-Sarkozy? L'altre dia a la conversa parlàvem de les diferències entre els presidents francès i espanyol. Diríem que al d'aquí li falten taules; no se sap moure gaire i va com una mica perdut pels llocs. Al francès més aviat li sobra. Del cas Gürtel? aquest ja fa temps que dura i la gent ja no sap si val la pena passar pàgina o agafar-s'ho seriosament. El PP continua confiant en la innocència dels seus, i això és el que toca, però ens agradaria saber si és veritat, no pas per linxar-los, sinó pel bé de la classe política.
Hi ha dues morts molt recents; una que ens avergonyeix i ens omple de ràbia al mateix temps; l'altra ens emociona i ens consola, tot pensant que la seva vida serà exemple per a més persones, que continuaran la seva obra. La primera, el vil assassinat sense cap tipus de justificació; la segona, el final de la vida d'un sant del segle XXI.
De què parlaran demà els diaris? Tant de bo siguin notícies positives, que de negatives ja en tenim ben bé prou.