El Llibreter

Nacionalisme lingüístic

2008-07-02T21:20:00.006+02:00

Juan Carlos Moreno Cabrera: El nacionalismo lingüístico, p. 193-194.

La manipulación del grupo dominante consiste en presentar como no étnicos los intereses de ese grupo y asignar el sambenito de étnico a los intereses de los grupos dominados o minoritarios. En el Estado español esto se ve muy bien en la falsa oposición entre nacionalistas y no nacionalistas que es utilizada frecuentemente por algunos en las actuales Comunidades Autónomas. Las actuaciones de los grupos no dominantes a favor de la de su lengua, su cultura y de su independencia política se tildan de nacionalistas, mientras que las de los grupos dominantes se califican como no nacionalistas. Pero es que las actuaciones de los denominados grupos no nacionalistas también se fundamentan en la defensa y promoción de una lengua, una cultura étnica y un poder político de una nación concreta y, por tanto, son igualmente nacionalistas. Además, el nacionalismo disimulado de la nación dominante suele ser mucho más intransigente, antidemocrático y particularista que los nacionalismos dominantes, dado que la etnia dominante dispone de los mecanismos políticos, económicos, administrativos y militares adecuados para aplastar por la fuerza cualquier intento importante de autoafirmación de los grupos o naciones minoritarios o no dominantes.

Ras i curt, l’objectiu del Manifiesto és, principalment, apel·lar a la capacitat coercitiva de l’Estat per tal d’imposar una nova planificació lingüística de l’espanyol, encara que la política lingüística de la Generalitat de Catalunya hagi superat totes les proves de constitucionalitat a les quals ha estat sotmesa.

Per això s’empara en tòpics del nacionalisme lingüístic com ara que l’espanyola és més apta que altres llengües per a determinats usos. El més espaterrant de tots és que diuen que perilla com a “lengua principal de comunicación democrática en este país”. No diuen que pateixi com a llengua principal de comunicació a Espanya, afirmació que seria absolutament delirant, sinó com a llengua principal de comunicació democràtica, la qual cosa no implica afirmar que les altres llengües siguin llengües minoritàries —innecessari perquè és evident— sinó afirmar que són llengües defectuoses perquè no són tan aptes per a la comunicació democràtica com l’espanyol. Com que aquesta afirmació absurda es troba al començament del Manifiesto, es pot dir que invalida tota la resta.

Una altre objectiu del Manifiesto és avisar que han abandonat la joguina defectuosa Albert Rivera per la joguina llampant Rosa Díez, per si hi havia cap despistat que no se n'hagués adonat.

[Afegit el dia 5 de juliol.

Article suggerit per Sílvia Senz, d'Addenda & Corrigenda, un blog imprescindible:

Juan Carlos Moreno Cabrera: Un manifiesto nacionalista.]

Dadà

2008-06-28T08:30:00.010+02:00

El dissabte 19 d’abril vaig tenir la sort immensa d’assistir a la representació de Cabaret Voltaire, un espectable del Teatre Kaddish que recreava una nit imaginada al cafè de Zuric on, segons diuen, va néixer el moviment Dadà. Eduard Molner en va gaudir a la II Mostra de Teatre Emergent de Terrassa i també li va agradar molt. Tan encomanadís deu haver estat el seu entusiasme que li han publicat una pàgina sencera sobre l’obra al suplement Cultura/s de dimecres passat, dedicat al Dadaisme.

Un número especialment reeixit, atès que al costat de Perejaume, Carles Santos i el seu excepcional homenatge Joan Brossa Brossalobrossotdebrossat o l’exposició Duchamp, Man Ray, Picabia que no em penso perdre, entre d'altres, també apareixia un text de Subal Quinina sobre Jeta de santo, l’antologia de Mario Santiago Papasquiaro, poeta que Roberto Bolaño va immortalitzar amb el nom d’Ulises Lima, precisament el dia que es desvelava la conspiració anomenada pla B.

Unes paraules d'Eduard Molner:

Por eso el gesto lo es todo. Un espectáculo dadaísta debe transgredir, a través de la provocación, del escándalo. Xavier Giménez, dramaturgo y director de Cabaret Voltaire, ha logrado que sus actores y actriz —Pau Bou, Xavier Llorens, Arnau Puig, Alberto Riballo e Isabel Núñez-Castro— se crean lo que están haciendo. Sólo desde una fe absoluta se puede interpretar la irracionalidad sin que parezca un abstracto sinsentido.

Uns fragments de l'obra:

La representació que vaig veure formava part del cicle BarriBrossa i ha coincidit amb un inusual interès per la poesia escènica de Joan Brossa, amb tres espectacles en poc temps: La sorra i l’acadèmia a l'Espai Brossa —paradoxalment, el menys convincent de tots—, El dia del profeta al Teatre Nacional de Catalunya —que em va agradar molt— i Brossalobrossotdebrossat al Teatre Lliure —brutal. Em sembla un encert incloure Joan Brossa en un lliurament sobre el Dadà que, d’alguna manera, esmena el desafortunat monogràfic que fa uns mesos va dedicar el Cultura/s a les avantguardes literàries.

Cabaret Voltaire començava amb la Ursonate de Kurt Schwitters, poesia fonètica interepretada ara per Jaap Blonk i Golan Levin:

[Afegit unes hores després:

Coses de l'atzar dadà: acabo de descobrir que Oriol Ponsatí-Murlà —un dels responsables d'Accent Editorial— recitarà la Ursonate el proper 16 de Juliol, ~~a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac~~ a La Pedrera, programada al festival Poesia i + que organitza la Fundació Palau.]

Cyborgs

2008-06-26T22:38:00.005+02:00

Hi ha llibres que suggereixen constantment títols amb el quals es podria encapçalar un apunt futur. De vegades, el títol esdevé el pretext per intentar escriure alguna cosa, amb el benentès que triar-lo condiciona els temes o detalls que filarien l’apunt. És el cas d’Ontologia cyborg, de Teresa Aguilar Garcia.

Ontologia cyborg com a títol hauria implicat escriure un apunt general sobre quina cosa seria un cyborg i la manera com en convertir-se en objecte d’estudi convidaria a especular sobre grans temes del pensament com les nocions de subjecte, identitat, sexe, realitat, intel·ligència, evolució, etc.

El cos escrit hauria significat destacar la idea del cos com a codi que pot ser interpretat i reescrit a partir del coneixement de genoma humà, amb tot d’implicacions polítiques, en tant que el domini de la informació depèn del domini econòmic. No sé, però, si l’escriptura del cos admet la ironia, el sarcasme, l’ambigüitat o la parataxi, entre d’altres recursos que ens fan la vida més agradable.

Abstracció de la carn incidiria sobre la qüestió de si som un cos o tenim un cos. Els transhumanistes, per exemple, tenen tanta fe en el desenvolupament tecnològic que aspiren a la futura transmigració de la consciència del cos impur a la puresa del pensament que vagaria lliure en un entorn virtual. La mateixa autora recorda com aquestes idees s’assemblen a les dels gnòstics cristians i a altres agosarades propostes religioses que abominaven de la carn.

Reinvenció de la naturalesa a propòsit del discutit binomi cultura-naturalesa, o fins a quin punt la idea del bon salvatge, l’ésser humà més genuí, no és fruit d’un malentès que oposa la naturalesa a la tècnica com a cosa inhumana. És a dir, de l’oposició entre tecnòfobia i tecnofília.

Territoris digitals serviria per destacar la noció de realitat, força problemàtica, aplicada al ciberespai i a les identitats virtuals. La pregunta de fins a quin punt el ciberespai constitueix un simulacre que pot substituir, total o parcialment, la realitat... real? tangible? física?

Hi ha més títols amagats entre les pàgines d’Ontologia cyborg. Les aproximacions d’artistes com Orlan o Sterlac a la relació entre cos i tecnologia o la sexualitat indefinida del cyborg són, entre els molts temes que tracta l’autora, han suggerit també un títol que segurament he oblidat.

De si els cyborgs llegirien llibres i de quina manera els llegirien, res.

Incipit lamentatio

2008-06-22T11:41:00.004+02:00

Llegeixo a la revista Qué leer un article sorprenent d’Antonio G. Iturbe: «El periodismo cultural: una música sin letra». Es queixa de l’escassa i antiquada bibliografia disponible sobre el periodisme cultural, però la seva manera de suggerir com omplir, desenvolupar, construir, etc. aquest espai de reflexió, consisteix a lamentar-se de la mala imatge del periodista cultural.

En el mundo académico y universitario, el periodista cultural es visto como un sujeto sospechoso, tirando a maleante, que tiene un sentido de la cultura banalizado y está dispuesto a la más absoluta de las simplificaciones o a ensalzar cualquier fenómeno comercial a la altura de los intocables maestros que ellos guardan en una hormacina como si se tratara del brazo corrupto de Santa Teresa.
El mundo editorial tampoco tiene un concepto muy elevado de ellos. [...]
Los escritores los aguardan con la escopeta cargada. [...]
El periodista cultural no está bien considerado ni dentro de su propio gremio. [...]

Una música molt familiar. De fet, hi ha periodistes culturals que practiquen la incrustació de lamentacions d’aquesta mena amb una assiduïtat sorprenent. Espero amb impaciència les seves cròniques per descobrir el pretext que donarà pas a la lamentació. Per això, el final de l’article m’ha semblat ben curiós:

Por eso se echa de menos que los periodistas culturales reflexionen más sobre el cómo y el porqué de su trabajo.

Doncs bé: jo també ho trobaria a faltar si no fos perquè hi ha periodistes culturals que en comptes de lamentar-se procuren reflexionar sobre les condicions en què han d’exercir el seu ofici. Per exemple, l'article d'opinió «Comunicar cultura» d’Anna Pérez Pagès que, segons el meu parer, planteja qüestions pertinents sense caure en el victimisme estèril. Un fragment:

Això sí, caldrà estar molt atents als nous hàbits de consum dels mèdia. L’era del Web 2.0 ha començat a dinamitzar la comunicació interactiva, creant un espai on compartir, que ben mirat seria l’essència de la cultura entesa com a punt de trobada creatiu i sinèrgic. Sense límit de temps i d’espai. Amb múltiples etiquetes, derivacions, i signatures. Amb la recepció com a procés compartit, i la producció sense restriccions econòmiques. Previsiblement, el lloc perfecte on consolidar el sentit de pertinença i trobar-se en comunió (això sí, lluny dels temples).

L’article és de l’abril de 2008 i malauradament Anna Pérez Pagès no ha continuat la reflexió a Cultura.21 des de llavors. En qualsevol cas, seguiré amb interès les activitats de la futura associació de periodistes culturals que anuncia Antonio G. Iturbe, tant si preval la lamentació com si preval la reflexió.

La tristesa

2008-06-19T10:50:00.003+02:00

A Pasar el invierno d’ Olivier Adam, «Cenizas» comença així:

— Me siento vacío. No hago más que pensar en eso, en ese vacío interior. Me digo que si pudiese sondarme en profundidad, abrirme la cabeza y el corazón y mirar dentro, no vería nada. Nada. Viento, un desierto, una extensión de hielo donde nada se mueve.
El tipo hablaba y me molestaba oírle desahogarse así, cambié de emisora.

El taxista que escolta la ràdio no sap encara que unes paraules amb el regust de tòpics gastats sobre la buidor poden ser també exactes. No sap que aquella mateixa nit es trobarà l’anvers d’aquestes paraules: l’expressió del buit a través de silenci, del desconsol d’una passatgera.

Pasar el invierno és un dels llibres més tristos que he llegit als darrers anys. Potser només Van venir com orenetes m’hagi semblat més trist. No ho sé. Segurament no importa. Tots dos són d’una delicadesa extraordinària a l’hora de definir abismes als quals tothom s’ha enfrontat en més d’una ocasió.

«Punto en boca», per exemple, parteix de la correspondència entre un fenomen natural —una tempesta que irromp a l’interior d’una casa, a la muntanya— i la situació del protagonista. Un recurs ben conegut que Olivier Adam utilitza per intensificar les pors del protagonista. Al principi hi ha detalls esparsos: la presència del gos que va morir, els malsons del nen que no dorm. A poc a poc, les absències li recorden que habita una família devastada, que sense el desastre ell ara no hi seria, no podria estimar com estima; i que sovint no s’hi pot fer res, per esborrar la fatalitat que irromp en la vida: "Me hubiese gustado poder hacer algo contra todo eso, pero no había nada que hacer. Sólo abrazarla."

Són nou contes tristos.

A la platja de la consciència

2008-06-15T10:44:00.004+02:00

Eren joves, cultes i, tots dos, verges aquella nit, la seva nit de noces, i vivien en una època en què una conversa sobre problemes sexuals era del tot impossible. Però mai no és fàcil.

Ara que tot és possible, ara que la literatura ofereix un repertori inabastable de tècniques, estils o estratègies, em sembla que hi ha novel·les com A la platja de Chesil que destaquen per les restriccions que s’imposa l'autor. El començament de la novel·la, en aquest sentit, seria exemplar. Un narrador s’infiltra en la nit de noces dels protagonistes. Aviat, a la primera pàgina, mostra que podria donar molta informació sobre els personatges. Afirma:

Els pares d’ella, a diferència del que l’Edward i la Florence pensaven, no havien tractat els d’ell amb condescendència, i la mare d’ell havia fet força bondat, o potser havia oblidat del tot el motiu de l’acte.

Però opta per la contenció. El narrador explica la història limitant el punt de vista a l’Edward o a la Florence, o a tots dos alhora, i renuncia a anar gaire més enllà, encara que podria fer-ho: sap què pensen els pares, i aquesta dada em sembla fonamental. Crec que el narrador dóna resposta a aquesta restricció una mica més endavant, quan explica les expectatives de la núvia davant la seva primera relació sexual:

Els neguits de la Florence eren més greus, i hi va haver moments durant el viatge des d’Oxford en què va tenir la sensació que estava a punt d’armar-se de prou coratge per dir el que pensava. Però el que l’atribolava era inenarrable, i amb prou feines podia verbalitzar-ho per a si mateixa. Mentre que ell estava afectat pels nervis típics de la primera nit, ella experimentava una por visceral, una repugnància carregada d’impotència, tan palpable com un mareig a alta mar.

El tema que més em va interessar de Dissabte, la novel·la anterior d’Ian McEwan, tenia a veure amb la possibilitat de representar la consciència a través de la literatura. És, com explica David Lodge a La conciencia y la novela, una qüestió central en l’evolució de la narrativa contemporània. A Dissabte, de fet, és un tema explícit i la lectura d’A la platja de Chesil estava inevitablement condicionada per aquest precedent. Si el neguit de la Florence és inenarrable però el narrador vol simular literàriament com s’ha anat construint la seva consciència, és coherent que descarti la informació provinent del pare de la núvia, una informació que podria il·luminar una ombra del passat a la qual s’al·ludeix amb les úniques paraules que pot emprar la protagonista per a referir-s’hi, perquè es tractaria d’un trauma sepultat en el recó més fosc de la seva memòria. D’aquesta manera, el fet emergeix en un parell d’ocasions de manera subtil però suficient perquè domini implícitament la discussió dels nuvis al dormitori, una lliçó magistral de silencis i sobreentesos.

"Però mai no és fàcil", la segona frase de la novel·la, adverteix que A la platja de Chesil no tracta tan sols de la repressió sexual durant una època determinada, sinó que tractaria sobretot de la impossibilitat de penetrar en la consciència dels altres. Sempre.

Paratext

2008-06-12T21:20:00.005+02:00

M’ha semblat molt curiós que, al costat de títols com Historia del desembarco de Normandía, Panzer Commander o La gran derrota de Hitler, l’editorial Tempus hagi publicat Una vida entre libros de Lewis Buzbee. Expressions com ara “la batalla diària per un racó a la taula de novetats”, per exemple, no deixen de ser metàfores. Resulta estrany trobar-se les memòries d’un llibreter al mateix catàleg que aplega indiscutibles fites bèl·liques. I més ara, que amb la vaga de transportistes gairebé no ens arriben comandes i podem dedicar el temps a feines pacífiques ajornades constantment. Però un apunt d’El llegidor pecador em va animar a llegir-lo i ha estat un plaer anar trobant els fragments que ha transcrit al seu blog.

Lewis Buzbee explica la seva experiència com a llibreter i com a comercial d’editorials i ho barreja amb episodis de la història de les llibreries i el seu particular turisme de llibreries pel món. Malgrat les diferències entre el bibliosistema anglosaxó —sense preu fix i amb una gran concentració editorial— i el nostre, l’ofici és el mateix i llegir les afinitats em creava una complicitat que m’animava a devorar les pàgines del llibre.

En Upstart Crow, y en todas la librerías desde entonces, me emocionava siempre la llegada de las cajas de libros y los dones que derramaban una vez abiertas. Nunca me he cansado de ello, e incluso ahora, cuando voy a una librería, me siento atraído por los montones de cajas que abarrotan los pasillos... ¿No necesitáis que os eche una mano para abrirlas?

Escriptors que editen, editors que han fet de llibreters, llibreters que escriuen, lectors que critiquen la crítica, editors que escriuen, crítics que publiquen, escriptors que critiquen, lectors que escriuen... Els oficis del llibre sempre han estat permeables i el creixement tecnològic afavoreix, ni que sigui amb vocació amateur, la incursió en pràctiques afins. Una vida entre libros, com dic, convida a recórrer els canvis en l’ofici de llibreter al llarg de la història. És a partir del creixement de la indústria editorial que el sector del llibre s’especialitza; però, com ens recorden les memòries de Sylvia Beach Shakespare and Company o En compañía de genios de Frances Steloff, no queden gaire lluny els temps en què les llibreries batallaven en més fronts.

Dolça tortura

2008-06-07T11:37:00.005+02:00

Al matí, sovint, però, durant el procés d’obrir caixes, classificar els llibres per seccions i separar les comandes mentre penso en les coses que cal fer tot seguit, entre introduir els albarans, trobar un lloc per a les novetats, recordar les trucades i emails més urgents i atendre els lectors més matiners, etc., apareix un llibre que atura el temps. Cada dia arriben títols nous i de fons que provoquen llegiguera i que sé que mai no llegiré, o que criden l’atenció simplement perquè estan molt ben editats, una mena de dolça tortura; i entre tots aquests és molt difícil que la portada d’El sueño de Pablo provoqui indiferència: un nen que dorm amb la finestra oberta mentre peixos amb rostre humà solquen el cel com si fossin zepelins. Un nen que té dos objectius a la vida: veure el mar i aprendre a llegir per explicar-se a ell mateix el contes escrits i explicar-los a l’avi, que tampoc no sap llegir però que sap molts contes.

Les il·lustracions de Pablo Auladell són d’una rara bellesa, com si les hagués pres directament dels somnis del protagonista. Després de fullejar-lo i de contemplar alguna pàgina, em reservo un exemplar per gaudir-ne més tard, a casa, lentament assegut a la butaca, amb el plaer addicional que, els àlbums il·lustrats, sí puc llegir-los amb música.

Si bé El sueño de Pablo és un descobriment excepcional, no és estrany que un àlbum infantil interrompi la rutina dels matins. De la mateixa manera com alguns blogs interrompen la ruta per la Xarxa: és el cas de Dibuixa’m un conte, un blog imprescindible ple de troballes fascinants, i de complicitats com Květa Pacovská.

Escrits des de la presó

2008-06-03T21:25:00.005+02:00

Vladimir Bukovsky escriu a To Built a Castle: My Life as a Dissenter, de 1978:

Quan m’envien a la “ratera” (cel•la de càstig), tracto de passar d’estranquis un tros de llapis amagant-lo a la galta. Així puc entretenir-me dibuixant castells —en retalls de diaris, o bé directament a terra o a les parets. M’imposo la feina de construir un castell amb tots els detalls: des dels fonaments, els trespols, les parets, les escales i els passadissos secrets, fins a les teulades punxegudes i les torres. Tallo amb cura cada pedra, cobreixo el terra amb fusta o bé amb rajoles, omplo les sales de mobles, decoro les parets amb tapissos i pintures, encenc espelmes als canelobres i torxes fumejants als passadissos infinits. Paro les taules per als convidats i escolto música amb ells, bevem vi amb copa i encenem una pipa per acompanyar el cafè.

Sembla que dibuixa, però construeix, talla, cobreix, omple, decora, encén... una activitat lenta: al cap i al fi, com afirma Joseph Brodsky al pròleg: “la presó és essencialment manca d’espai compensada per l’excés de temps; per a un intern, totes dues són condicions palpables”; però és amb “escolto música amb ells” i “bevem” i “encenem” que m’ha semblat que la literatura irrompia real en la cel•la, quan l’escriptor empresonat comparteix, generós, la imaginació amb els convidats.

Escrits des de la presó és, com diu el subtítol, un recull d’escrits d’autors empresonats. Una iniciativa del Comitè d’Escriptors Empresonats de PEN Català que, des de la publicació el 1995 de This Prison where I Live, ha conegut versions en altres llengües. També al pròleg, Joseph Brodsky:

De fet, hi ha una certa manca d’honestedat quan s’intenta treure un escriptor de la presó plena de compatriotes, plena, de fet, dels seus lectors i personatges. És com llançar un únic salvavides a un vaixell atapeït de gent que s’enfonsa en el mar de la injustícia. Tanmateix, aquest salvavides s’ha de llançar, perquè més val salvar-ne un que cap, i també perquè, un cop salvat, podria enviar un senyal de SOS més potent que el del vaixell que s’enfonsa.

Escrits des de la presó recull també el testimoni d’escriptors catalans al costat d’escriptors de tot el món. SOS desoladors recuperats dècades després, però malauradament vigents. Com aquest de Josep Maria Huertas Clavería:

El nen gairebé no em va reconèixer i estava com esverat de trobar-se en un lloc estrany, on havia entrat després que el desenganxessin de la mà de la seva mare. S’havia cagat a sobre i la monja que l’atenia volia canviar-lo ella, suposo que perquè pensava que jo, un home, no sabria com fer-ho. Li vaig deixar que m’ho deixés intentar. I per un moment em vaig veure transportat a casa meva, on aquella operació l’havia realitzada desenes de vegades.

El fill que gairebé no reconeix el pare. Un motiu senzill d'una tristesa exacta. No és estrany, per tant, retrobar-lo anys després, en un altre país, com en aquests fragments d’Izzat Ghazzawi a propòsit de la seva filla Marwa:

Recordo que el darrer matí em vaig despertar d’un somni angoixant. Em vaig llevar en silenci i em vaig acostar al bressol. Vaig alçar la manta per poder-li veure la cara calentona i vermella, i el somriure del son. Vaig quedar ben sorprès de veure que obria els ulls i encara més de veure que el somriure se li eixamplava. Me li vaig acostar més, mirant-la fixament. Era com un oasi per a un viatger assedegat. Com podia abandonar-la mai? Va treure els ditets de sota la manta i els va estirar cap a mi.
[...] Doncs bé, avui has estat asseguda a l’altra banda de la reixa i m’has mirat amb total indiferència. [...] Te m’has quedat mirant. Com si jo no hagués estat aquell que jugava amb els teus cabells. [...] Com si no m’irrités que l’absència t’hagués esborrat la meva figura de la memòria.

Blood on Paper

2008-06-01T12:42:00.012+02:00

Encara que hi predominin els llibres d’artista, em sembla que seria millor definir Visualkultur.cat com una exposició sobre l’art de l’edició, perquè inclou també revistes, catàlegs i llibres de distribució convencional. En canvi, l’exposició Blood on Paper, que podreu visitar al Victoria and Albert Museum si teniu la sort d’anar a Londres abans del 29 juny, tot i que també hi predomina el llibre d’artista, apareix definida al subtítol com «The Art of the Book». Hi ha llibres il·lustrats per artistes, com Jane Eyre de Charlotte Brontë per Paula Rego:

llibres d’artista com Cop de poma de Joan Miró, Antoni Tàpies, Josep Maria Mestres i Quadreny i Moisès Villèlia —l’única obra que també s’exhibeix a Visualkultur.cat—,

i obres d’art amb el llibre com a pretext, en el cas de la profunda Wound d’Anish Kapoor:

M’he hagut d’acontentar amb el catàleg de Blood on Paper, que no és un llibre: és una capsa que conté tríptics amb fotografies de les obres exposades. De fet, estic pensat que podria encarregar un parell de marcs de la mida d’un d’aquests tríptics i penjar-ne ara l’un ara l’altre, segons les fluctuacions estètiques ambientals. Com les dues pàgines facsímils que em van regalar de la Bíblia de Sant Lluís, perquè la relació entre l’art i el llibre ve de lluny.

Visualkultur.cat

2008-05-31T14:07:00.004+02:00

M’he assabentat a través d’El futuro del libro de José Antonio Millán que del 12 de juny al 14 de setembre ja es podrà visitar l’exposició Visualkultur.cat al FAD. Vaig tenir l’oportunitat de veure-la a Frankfurt i celebro que arribi a Barcelona. Els comissaris, Vicenç Altaió i Daniel Giralt-Miracle, han aplegat una generosa antologia de llibres d’artista elaborats a casa nostra. Dels llibres més convencionals, com el text d’un escriptor com Joan Brossa il·lustrat per un artista com Antoni Tàpies i que ha estat imprès sobre paper d’elaboració artesanal, als que experimenten amb la forma —desplegables i pop-ups— o el material —fusta i vidre— o la disposició del text o etc. i d’aquesta manera aconsegueixen crear fascinació i estranyesa amb l’atenció del llibre com a objecte, sense menystenir-lo com a transmissor de paraules o d'idees.

Mes-Plec

L’encert de la mostra és que no es limita tan sols al llibre d’artista: s’hi inclouen també algunes fites del disseny editorial català a càrrec d’editorials amb una trajectòria exemplar com Actar, Edicions de l’Eixample o Gustavo Gili entre d’altres, a més a més de revistes mítiques com Cave Canis, Dau al set, Èczema, etc.

La revista Cave canis tal com s'exposa a Visualkultur.cat

L'exposició —el catàleg de la qual ha estat publicat precisament per Actar— ha guanyat el premi de l'ACCA, Associació Catalana de Crítics d'Art, i a més a més compta amb un correlat virtual magnífic.

Escoltar, llegir, entendre i recordar

2008-05-19T23:09:00.002+02:00

Llegeixes de nou Acrollam i el tu amb què Biel Mesquida s’adreça sovint als personatges obre una escletxa al paper o a la pantalla perquè l'autor penetri dins l’espai de la ficció, i amb unes poques paraules et mostri, tasti, olori, digui, toqui els detalls d’un món escrit amb paraules drogades de vida. I tu t’acostes a l’escletxa i l’acompanyes amb una mirada que s'eixampla més enllà del paper o la pantalla, que no poden contenir l’esclat d’històries, suggerides amb una sola frase o revelades de sobte o entrellaçades amb altres històries o explicades des del cim d’un moment decisiu, que imposen una lectura lenta en veu alta.

Nòmada

2008-05-18T13:13:00.004+02:00

Llegia un apunt de Pierre Assouline titulat «Le livre des Patronymes nomades» on apareix la coberta de Prenez soin de vous de Sophie Calle, la narrartdora que protagonitza un text que cada cop que el llegeixo em fa feliç: «Porque ella no lo pidió», inclòs a Exploradores del abismo d’Enrique Vila-Matas. I llegia Assouline i esperava trobar la relació entre el llibre Changer le nom, un estudi sobre les peticions de canvi de nom a França entre 1917 i 1943, i el catàleg de l’obra que Sophie Calle va presentar a la biennal de Venècia de 2007, i que ara es pot veure a París, a la Bibliothèque nationale de France. Però la solució ha arribat en forma de nota al peu de l’apunt: «Ces couvertures ont été récemment distinguées au “Concours des plus beaux livres français” ».

Allargassar l'anècdota

2008-05-15T11:18:00.005+02:00

Molts llibres que volen passar per humorístics parteixen d’una situació aparentment divertida i l’allargassen amb tot de pedaços. Quan vaig acabar El asombroso viaje de Pomponio Flato em pensava que m’havia agradat. Però després vaig llegir Una lectora poc corrent d’Alan Bennett i el llibre d’Eduardo Mendoza em va desagradar retrospectivament. Quina és la diferència? Tots dos comparteixen el fet d’allargassar una anècdota: al primer, la hipotètica relació entre un ateu romà i un nen que es diu Jesús, viu a Natzaret i els pares es diuen Josep i Maria; al segon, la reina d’Anglaterra descobreix la lectura. Però Una lectora poc corrent, a més a més, és un llibre crític amb un tòpic que gaudeix de bona salut, amb una determinada imatge idealitzada de la lectura que se sol fomentar des de les institucions estatals encara que sigui incompatible amb la maquinària ritual amb què funcionen. La millor manera de mostrar la paradoxa és la incomoditat que provoca que el símbol més important del poder de l’estat conreï amb convicció aquesta imatge idealitzada de la lectura. Una impertinència lúcida.

El començament de la novel·la no pot ser més clar, pel que fa a les intencions: la reina d’Anglaterra demana al president de França el seu parer sobre un escriptor francès: Jean Genet. El president mira d’escapolir-se de la situació buscant amb la mirada l'auxili de la ministra de cultura, però debades. No em sembla casual que Alan Bennett triï precisament un autor incòmode —entronitzat entre els clàssics del segle XX, però incòmode, al cap i a la fi— com a exemple de la dificultat de trobar afinitats fora dels àmbits adequats per intercanviar opinions sobre llibres. La lectura és una activitat individual, solipsista, poc apropiada perquè l'exhibeixi un cap d’estat que s’ha de mostrar sociable en tot moment. A partir d’aquí, l’autor ordeix un enfilall de situacions en ambients hostils que proven la soledat del lector de fons.

«Què està llegint, ara mateix?». Davant d’això, pocs dels lleials súbdits de Sa Majestat tenien una resposta preparada (tot i que un ho va provar: «La Bíblia?»). D’aquí venien les pauses incòmodes que la Reina tenia tendència a omplir tot dient: «Jo estic llegint...», i a vegades fins i tot remenava dins la bossa de mà i els deixava entrellucar el volum afortunat.

Amb el fervor del neòfit, la protagonista ataca amb una pregunta que els lectors hem après a evitar en determinades circumstàncies. Ella és la reina i causa desconcert, frustració d’expectatives i coses per l’estil. Però els lectors que no gaudim del privilegi de provocar reverències sabem que la resposta pot ser un fulminant, hostil i definitiu «És que no tinc temps».

La mort blanca

2008-05-13T10:43:00.004+02:00

A De profundis: Vals lent, José Cardoso Pires mostra la fragilitat del cos. Un petit grumoll empès pel corrent sanguini li provoca la mort blanca, la pèrdua de la consciència: es converteix en un altre, en un home sense memòria i, per tant, sense llenguatge. Al llarg d’una seixantena de pàgines, el poeta intenta rescatar l’altre que va ser durant uns mesos, reconstruir qui va ser l’amo d’una mirada desconeguda que mirava a través dels seus propis ulls, l’estada a l’hospital on els metges van reeixir, finalment, a ressuscitar una consciència perduda que ara escriu.

A partir d’uns pocs indicis que resten del seu pas per la mort blanca—un rètol, un banc, una veu...—, Cardoso Pires indaga sobre l’altre que va ser. Un Ell sense passat, sense temps, sense afectes.

Ell entén que l’estic investigant, per més anul·lat que es trobi no es considera tan al marge. Ho entén, no en dubto (recordo aquesta reacció meva al primer interrogatori) però allò que ell ignora és que ja no identifica els objectes que li mostren: el mocador, un anell, la moneda treta per atzar de la butxaca de la bata, a la pràctica objectes més que simples de circulació comuna, i principalment rellotges, rellotges de polsera, les busques i la lectura de les hores.

L'esquerda de l'Emperador

2008-05-09T09:17:00.005+02:00

L’Emperador, de Jordi Coca, comença amb Suen, el protagonista, recordant el dia que var abandonar el poble, perdut en un remot recó de l’Imperi Xinès, per anar a veure l’Emperador. Deixa enrere un món transparent on la percepció de la realitat encaixa perfectament dins de la representació simbòlica del món. L’emperador és la figura de la qual emana l’ordre que organitza fins al més mínim detall de la vida quotidiana. Res no pot ser concebut de cap altra manera.

Aviat s’adonarà que el món no és tan harmoniós com es pensava, a partir de les aventures a una Xina volgudament imprecisa. Només algun detall ens indica que ens trobem al segle XVII, per bé que podria haver estat molts segles abans; el propòsit de Jordi Coca no és documental: tria un espai mític, llunyà, idealitzat pels ulls occidentals, semblant a l’espai de La construcció de la muralla xinesa de Kafka, per narrar un aprenentatge polític d’abast universal.

El desordre que percep Suen obre una esquerda entre la percepció i la representació del món. Empresonat per un seguit de malentesos que l’instrueixen sobre la jerarquia i la mentida, finalment coneix Li Dai, un alt funcionari que li mostra la manera de maquillar i dissimular l’esquerda: és la política. Amb Li Dai aprèn les relacions de poder entre les persones, a través d’un relat idealitzat que serveix per justificar una forma de poder que s’empara en la representació simbòlica del món per distorsionar la percepció de la realitat al seu favor.

L’esquerda creix, però és lògic i necessari que existeixi. El món és imperfecte i la política l’apedaça amb faules mítiques. Fins i tot el mateix Suen esdevé una figura mítica:

«A Shenxin, a més», va afegir el funcionari, «també es diu que un camperol anomenat Suen va marxar per tal de veure l’Emperador, i sembla que aquest Suen ha estat rebut per l’Emperador, el qual li ha concedit grans honors...»

Però encara està ben lluny de veure l’Emperador. Més tard coneixerà les intrigues que van permetre la difusió d’una llegenda que havia adquirit vida pròpia. I la funció de la llegenda, que és contribuir a legitimar el poder. Els bàrbars, una presència llunyana, seran, unes pàgines més endavant, una amenaça tangible. I enmig de les tensions per mantenir o guanyar poder aprofitant el desordre, en una missió administrativa aparentment banal, just al bell mig de la novel·la, Suen rep la mirada de dues velles que prenen te i s’adona d’una cosa terrible:

Em van mirar astorades, amb ulls de terror, i era tanta la por que hi havia a les cares que els vaig dir, sense pensar-ho:
«No us faré res, us ho asseguro».

Suen no esperava trobar-se amb l’autèntica naturalesa del poder: amb l’ús arbitrari de d’una violència sense límits. Suen no esperava que dues velles l’identifiquessin amb aquesta violència. L’esquerda entre percepció i representació és més gran que mai. El pedaç de la política ja no podrà dissimular-la, mai més.

A l’altra meitat de la novel·la, Suen prossegueix el seu camí cap a la L’Emperador. Però ja no importa si el veurà o no. Importa l’esquerda, si trobarà un significat a la relació entre un individu sol, com ell, i una cosa que sembla llunyana i immensa, però que organitza fins al més mínim detall de la vida quotidiana, i que s’anomena poder.

Etcètera

2008-05-01T11:45:00.002+02:00

Hi ha una poesia del misteri, sovint hermètica però també, de vegades, aparentment intel·ligible, encara que sempre opaca. En ocasions pot fascinar: pot ser un riu de paraules que es precipita en foscors abismals en comptes de desembocar en el mar del sentit, o pot ser un petit llac d’una profunditat incomprensible. Sempre cansa.

Hi ha una poesia de la transparència, sovint aprehensible però també, de vegades, aparentment misteriosa. En ocasions pot tenir gràcia: pot ser una tirallonga autobiogràfica que es precipita en la foscor del contenidor de reciclar paper i cartró en comptes de descansar en la lleixa dels poetes, o pot ser el badall del poeta davant d’un fet banal que, efectivament, no interessa a ningú. Sempre avorreix.

Hi ha una poesia de l’enigma. Pot semblar misteriosa o transparent, però és transitable. Pot demanar més d’una lectura fins que s’arriba a captar-ne el sentit. És bo que demani sempre més d’una lectura. No s’ha de confondre amb la dificultat. La dificultat gratuïta és opaca i cansa. No s’ha de confondre amb la facilitat. La facilitat gratuïta és intel·ligible i avorrida.

La poesia de l’enigma creix a cada lectura. Cada poema s’enlaira llavors i des de l’altitud es perceben els fils que l’uneixen als territoris diversos de la poesia. Cada poema amaga un recó a la penombra, sempre a la vista de qui vulgui escodrinyar-lo i desxifrar-lo, però sempre inexhaurible. D’això se’n diu plaer, i és el motiu pel qual s’hi torna.

Los fòssils (al ras) de Joan Todó és poesia de l’enigma. Juga amb el misteri i amb la transparència i se’n desfà, no cau en el parany, perquè aconsegueix un rar equilibri que és la forma de la tensió. Entre les paraules i la matèria, entre la tradició com a experiència i l’experiència com a poema, entre el record i la pèrdua, etc.

Apagada analògica

2008-04-27T13:27:00.003+02:00

Un canvi de cal·ligrafia que al cap dels anys tornava antiquats els manuscrits més antics, els quals restaven arraconats a la biblioteca fins que algú feia servir el pergamí on descansava aquella lletra il·legible per enquadernar llibres nous. El pas del rotlle al còdex, cap al segle IV dC, amb el canvi en els hàbits d’escriptura i lectura que va menar també a l’oblit els títols que no van ser copiats a temps. Cada canvi en les formes de transmissió de l’escriptura ha comportat la pèrdua d’infinitat d’obres.

Segles més tard, no és que els incunables imitessin el llibre manuscrit, és que en els inicis de la impremta era difícil concebre una forma diferent de llibre. Si bé hi havia qui desdenyava aristocràticament la producció en sèrie de còdex, la possibilitat fins llavors impensable de poder consultar exemplars idèntics del mateix títol a París, Venècia, Londres o València, o la major facilitat amb què les biblioteques particulars creixien, anaven modificant lentament els hàbits de lectura. Malgrat que al voltant de les universitats existien tallers de copistes que s’afanyaven a produir llibres amb materials de baixa qualitat, la consolidació de la impremta va permetre la difusió de la lectura extensiva, sense que la lectura intensiva fins llavors predominant es perdés del tot.

Més important que l’aparició de reproductors de llibres electrònics és l’aparició d’una nova forma de lectura que exigeix el domini d’estratègies i habilitats que canvien la forma d’atenció al text. Tinc la sensació que aparells com el Kindle d’Amazon o el Reader de Sony o el Papyre de Grammata i similars tenen a veure amb la inèrcia d’associar el llibre a una forma exclusiva de transmissió textual, com segles enrere els incunables s’assemblaven als manuscrits fins que van desenvolupar estratègies tipogràfiques pròpies. La forma idònia de transmissió del llibre electrònic seria, doncs, l’ordinador. Per què voldria un aparell diferent per llegir llibres de l’aparell que utilitzo habitualment per llegir en pantalla? Cada vegada que hi penso estic més convençut que l’evolució dels ordinadors portàtils relegarà els reproductors de llibres electrònics a les lleixes dels museus d’invents curiosos.

Bona diada a tohom!!!!

2008-04-22T23:16:00.007+02:00

Avui ha estat un preludi magnífic de Sant Jordi. Els qui no han volgut gaudir —o patir— l’espectable de les llibreries plenes de lectors, han prescindit del descompte de la diada i han pogut remenar a pleret novetats i llibres de fons. Molts dels exemplars que solen descansar als prestatges han perdut la verticalitat per l’absència dels companys de secció que, amb més sort, han abandonat la llibreria en una bossa i, fins i tot, embolicats per a regal. Encara avui han arribat novetats, com Palabras textuales, un altre blog que pren la forma de còdex per contribuir, a partir d’anècdotes recollides a agències de publicitat i comunicació, a sotragar els fonaments de l’estètica occidental. Hem plegat més tard i si ahir parlava de saturació, l’esforç d’avui ha estat molt encoratjador per gaudir plenament de la jornada de demà.

En un article que ha d'aparèixer a la revista Arts del Cercle de Belles Arts de Lleida explico que els blogs s’han convertit en una eina excepcional per compartir l’experiència de la lectura. Aquesta és, em sembla, una aportació sense precedents al món del llibre. I per això, un tomb pels blogs proporciona una bona dosi d'alegria per treballar durant la Festa del Llibre. La reivindicació de les editorials independents a eLiteratura, declaracions d'intencions a Biblosfera, prendre precaucions amb el drac a llunÀtic, un especial Sant Jordi a Llibròfags, la planificació de la jornada a Flux, recomanacions digitals i de paper a Entrellum, llibres recomanats a Antaviana, llibres cobejats a [el ojo fiosgón], autopromoció a Malerudeveure't, prolegòmens a Tökland, horari de signatures a La panxa del bou, la llegenda de Sant Jordi en versió Playmobil via L'illa dels llibres, col·legues llibreters que ja fa dies que destaquen llibres a Lectures de l'Espolsada, Món de llibres o Negra y criminal, Serret Llibres i molts que em deixo perquè es fa tard i ara toca descansar i desitjar-vos, com fa tres anys

bona diada a tothom!!!!

Mort

2008-04-21T23:58:00.004+02:00

Dijous encara reclamava algunes comandes pendents, ja sense gaire esperança que els llibres arribessin a la llibreria. Llibres que, en qualsevol cas, vindran tard però es mantindran a la taula de novetats força temps després de Sant Jordi. I de la taula, als prestatges. Sense presses. Però dissabte, el grau de saturació llibresca començava a ser perillós. Sort que aquests dies he trobat refugi en la música. Potser influït per les profecies que anuncien la imminent mort del llibre analògic, l’inconscient m’ha menat a gaudir de música al voltant de la mort de Crist. És molt reconfortant, al final de la Passió segons Sant Joan de Bach, escoltar com el drama de la mort es resol amb una cançó de bressol, el cor «Ruht wohl».

Una dolcesa que contrasta, per exemple, amb la desesperació de Maria Maddalena a l’ària «Vorrei dirti il mio dolore» de La Passione di Gesù Cristo Signor Nostro d’Antonio Caldara, amb la veu bellíssima Patricia Petibon. O a Canta la Maddalena, un recital de compositors del segle XVII interpretat per Maria Cristina Kiehr. Una atmosfera musical que em predisposava a submergir-me en No on, l’últim llibre d’un poeta que segueixo fidelment: Víctor Sunyol. Un rèquiem laic que s’inspira en la litúrgia catòlica —només cal escoltar la creació de Xavier Maristany al cedé que l’acompanya. Uns poemes que es clouen amb una cita d’Agustí d’Hipona: “Parlar de la mort de l’altre és parlar de la pròpia mort»:

Ara.

Ara reposa.

Reposa en l’absència que tota en tu s’empara.
Reposa en nosaltres, ara que et som,
perquè així reposem en el teu repòs:
la pau se saber que ens ets.

Després del deliri d’El misteri de l’amor, de Joan Miquel Oliver, que m’ha meravellat, la poesia de Víctor Sunyol, poderosa. El curs de les lectures sovint és imprevisible. Més que triar-les, de vegades sembla que em triïn. Aquest matí tornava a Oli en un llum i tenia la sensació que el pas de la imaginació efervescent de Joan Miquel Oliver a la profunditat essencial de Víctor Sunyol m’havia intensificat la percepció de la novel·la d’Ignasi Revés, que no hi té gaire a veure. M’hi he endinsat i n’he gaudit com no m’esperava, després que les primeres pàgines ja m’havien convidat a la represa.

Sant Jordi amb piles

2008-04-15T23:32:00.007+02:00

Les llibreries bullen. Per sort, durant aquesta setmana ja no patirem gaires serveis de novetats més. Cal concentrar l’atenció en la diada de Sant Jordi i, amb l’allau de novetats que ha caigut durant el mes de març i aquestes dues primeres setmanes d’abril, ha calgut molta paciència per encabir-ho tot a les taules i prestatges de la llibreria. Una petita proesa diària que fins i tot a mi em sorprèn. Malauradament, entre tants i tants llibres nous, n’hi ha molts que em criden l’atenció. I és que no em puc estar de fullejar algun títol llaminer quan els col·loco. Que atenc un client i estic condemnat a dedicar una simple llambregada al llibre que acabo d’abandonar a la pila o a la lleixa. Que falten uns minuts per plegar i pateixo l’impuls d’arreplegar un altre llibre que s’afegeix als llibres que per pura golafreria m’he separat. Que després d’un últim escrutini, algun passa a la bossa i cap a casa. Que a casa augmenta perillosament la pila de llibres pendents de llegir o —ai, las!— de fullejar i d’ajornar-ne la lectura per més endavant.

De manera que ja he llegit més de la meitat d’El misteri de l’amor de Joan Miquel Oliver. Perquè m’agraden les lletres d’Antònia Font i perquè les crítiques que ha rebut fins ara me l’havien fet molt atractiu. I sobretot perquè fins ara no m’ha decebut gens. Oli en un llum d’Ignasi Revés no ha rebut, en canvi, tanta atenció als mitjans. Però potser perquè l’olivera és l’arbre més bell de tot l’univers, i per les pàgines que n’he tastat sembla que la cosa va d’oliveres, el mantinc a l’espera de continuar la lectura. La complicitat blogosfèrica és la responsable de les pàgines d’El vertígen del trapezista, de Jesús M. Tibau, que m’han endinsat en l’atmosfera ebrenca; al igual que Les primeres descobertes d’Artur Bladé i Desumvila, incloses al volum tercer de l’Obra completa, que m’han fet gaudir inesperadament d’una prosa exacta, pensada per a una revista d’escola, però d’una bellesa que manifesta un profund respecte als infants. I la il·lusió de tenir Acrollam de Biel Mesquida per tornar a gaudir de la rara capacitat de condensar experiències decisives i eixamplar-les amb unes narracions breus, exuberants i precises. I els llibres de Fogwill amb què espero prolongar el plaer de Help a él.

I entre els llibres sobre llibres no m’he pogut resistir a apilar Una educación política de l’admirable editor André Schiffrin, ni a El segle valencià de Víctor Labrado, per recuperar el record de les lectures de Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i Joanot Martorell, ni el catàleg de la magnífica exposició visualkultur.cat, per recuperar els dies de Frankfurt, ni Els llibres que no he escrit de George Steiner, ni que sigui per animar-me a escriure els apunts que no he escrit encara.

Amb la mateixa incapacitat per determinar el criteri que m’ha menat a acumular els títols anteriors, i ben barrejats amb ells, m’esperen alguns llibres de poesia: (a)poemes d’e.e. cummings, que m’obliga a trencar una regla no escrita d’aquest blog, Alè per a un drac de Joan Vinuesa, perquè és l’últim Alabatre conegut, Margarides de fons de Mireia Vidal-Conte, que demana una relectura intensa, Última oda a Barcelona de Lluís Calvo i Jordi Valls, perquè el primer poema m’ha entusiasmat.

I la impotència de no saber llegir partitures, que m'impedeix gaudir plenament de La música barroca de John Walter Hill.

I etc.

Desconnectar

2008-04-13T08:46:00.002+02:00

I no és tan sols el programa de gestió de la llibreria, també consultar la disponibilitat de llibres o la situació de les comandes a través de les bases de dades dels proveïdors o d'agències especialitzades. O també informació als cercadors bibliogràfics, als webs de les editorials, als blogs, les revistes i diaris digitals, altres llibreries, etc. per saber si determinats llibres s’adiuen a una bibliografia que ens han encarregat, si és exactament el títol que el client demana o si existeix alguna edició alternativa a l’edició que s’ha exhaurit. A banda de consultar el correu o les llistes de notícies, i obrir els enllaços que ens suggereixen, per consultar el següent servei de novetats i reedicions o per llegir alguna notícia o entrevista a un autor o sobre la mateixa editorial.

I a casa, consultar més comptes de correu electrònic, llegir blogs i altres pàgines webs, que d’enllaç a enllaç em sorprenen amb llocs nous, paraules virtuals que susciten gestos d’admiració, somriure, interès, perplexitat, alegria... De vegades, deixar algun comentari o mirar de respondre els que m’hagin pogut deixar al blog. L’atenció dedicada a escodrinyar el text, però també a les relacions amb altres textos latents que podrien emergir o no, sovint pendents de la intuïció, la confiança, la conversa.

Desconnectar. Triar un llibre. Contenir-ne a les mans el límit exacte. Eixamplar amb el pensament el text. Seure a la butaca. Llegir.

Juny

2008-04-12T11:31:00.004+02:00

No fa mil anys, és ara; no l'ha inscrit en tauletes de cera, però també s'ha llegit en públic. Es difon a través de la complicitat bloguera. Sabem el nom de l'autor: Shi Tao, poeta xinès, traduït per Manel Ollé:

Juny

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.

David Figueres a Els dies i les dones: Crida blogaire.

Esborrany

2008-04-08T20:59:00.003+02:00

A Rapala, de Jaume Subirana, llegeixo el poema «Lectura»:

En uns versos xinesos
de fa mil anys el vent
espolsa canyes altes,
els núvols de ponent
enfosqueixen la tarda.
Barreja de presents,
[...]

La barreja de presents és possible perquè ara el vent encara espolsa canyes altes i els núvols de ponent enfosqueixen la tarda, i potser també mil anys enrere els escodrinyaven amb l’esperança de pluja. Si el poeta esmentés estris desapareguts o al·ludís a algun mecanisme oblidat de tecnologies caduques, seria impossible barrejar els presents, excepte per a algun savi erudit. Però, a quin poeta xinès de fa mil anys es refereix el poema? Quants poemes escrits durant l’any que va ser escrit el poema al qual es refereix Jaume Subirana perduren? Quants llibres?

Com va escriure els versos del vent, les canyes i els núvols? No sabem si primer els va inscriure en una tauleta de cera i després, ell mateix o un expert cal·lígraf, amb una lletra més bella, els va traslladar a la seda o al paper. O potser els va pensar i quan va decidir abandonar el poema els va dictar de cor. A partir d’aquí podríem especular sobre la manera com es van difondre. ¿Els va lliurar delerós a algun amic de gust estricte? ¿Va esperar pacientment l’arribada d’alguna celebració pública o privada per dir-los? ¿Els va guardar dins d'un calaix, amb altres versos, fins que va considerar que ja podia publicar una antologia?

Ara que teclejo aquestes paraules i que aviat les publicaré al blog, quan acabi de decidir els enllaços i repassi el text, barrejaré inevitablement molts presents.

La perifèria central

2008-04-05T10:23:00.004+02:00

Damián Tabarovsky al suplement Babelia. Imprescindible, com sempre:

Decía Libertella: "Si Argentina es un país periférico en el mundo, su escritor más periférico será entonces centralmente argentino. A mí me ha costado mucho sostener esta paradoja... ¡Cuanto más marginal, más central!".