Can Carrasca

Segons qui sigues, la benedicció...

2009-11-22T08:50:00.000+01:00

Ens farem algun dia un café...?

2009-11-20T07:36:00.001+01:00

Un nou Estellés

2009-11-19T23:40:00.002+01:00

Diuen que era l'home tant i tant desordenat que presentà una vegada un poemari a un premi, ves a saber quin, i en guanyar-lo, tocava publicar l'obra. Això de la publicació, sembla que es va retardar una miqueta i, en perdre'l (cosa que és prou normal que passe als consistoris), l'Ajuntament li'l va tornar a demanar... I Estellés, que ja ho havia perdut tot abans, els va fer un poemari nou i au, publiqueu-ho...

La gràcia és que eixe Estellés perdut ha estat trobat, el premi era l'Ausiàs Marc de poesia i l'Ajuntament el de Gandia.

Una meravella que, en l'aniversari de la publicació del Tirant, les nostres lletres sumen un grapat de poemes "nous" del més gran poeta que hem tingut en el segle XX...

Entreu ací mateix per observar el poemari. I ací mateix per conéixer tota la història...

Mecano de nou. Toca't això que vola...

2009-11-19T00:25:00.003+01:00

Mecano ha tret una "nova" cançó, rebutjada en un anterior recopil·latori tret com aquest que treurà ara, per guanyar diners que cadascú cal que pague els seus vicis i Déu en la de tots... I jo, com a borinot que sóc que, com deien ells mateixos, no para de pegar-se contra el vidre una i una altra vegada sense voler veure que no puc eixir, tornaré a comprar-lo. A més, no el demanaré a Reis. Vaig camí d'instaurar una República a Orient...

Per cert, tràgica, tremebunda i gilipolles..., veus? Com jo mateix.

Doncs això, nosaltres descalços per la Fira i ella a la Lluna de València...

2009-11-18T20:22:00.003+01:00

Està ben clar que cadascú conta la Fira com li ha anat..., per més que jo, com que la Fira d'Ontinyent no és la de Cocentaina.... Sóc allí un autèntic hooligan perquè la cosa s'ho mereix de bona veritat. Però ací procure ser més subjectiu positiu, perquè de sempre, si hagués estat objectiu me n'havera tornat cap a casa... Intente treure'n les coses bones... Però enguany... A banda que no he comprat més que una joguina pel meu Abel, i el xiquet ben pagat amb els puzzles de fusta de son tio, és que no trobava on comprar. Amplitud malgrat la gentada, tot ben situat perquè així ho va deixar preparat l'anterior govern municipal, cap paradeta que pagara la pena... Bé, quina cosa més fosca enguany, digne de la crisi... I no diré més perquè els de sempre estan a l'aguait per, a la primera que me'n passe, tatxar-me de traïdor, de mal ontinyentí i d'altres coses d'aquelles que ells diuen pecats i fan d'amagatotis...

Però la sorpresa m'ha arribat amb la lectura dels missatges d'alguns amics, que no es tallen... Que si la pitjor fira que ells recorden, que quina merda... (ui!), tot de paradetes (literalment) "d'aquelles que tu no et dignaries ni a passejar per la Fira de Cocentaina" (ja anem amb les comparances...). I altre, encara, em solta que "quina fira més penosa que tenim a Ontinyent. Fora del que són les atraccions per a xiquets i adults, embotides en espais on la música estrident i les bocines et rebenten els tímpans, les paradetes han sigut molt, però molt lamentables. Això era un mercadet de platja turística en diumenge... una suggerència per al títol (si fas el comentari al blog): Descalços per la Fira... en referència a la increïble quantitat de paradetes de calcer que ha hagut, misteriosament, enguany".

I això és sorpresa? Sí, i tant... si ho contrastes amb l'opinió de l'Alcaldessa d'Ontinyent, que ha declarat a la seua ràdio que tot ha anat de fil de vint, i que "la Fira d’Ontinyent (sic) es una de las más importantes de las comarcas centrales”. Sí, això ha dit la senyora fent gala de la seua cultura. No sé per a què va anar a la inauguració de la Fira de Cocentaina, per a eixir en la foto i prou? No ha aprés res?

Però les perles continuen: “Una vez más los ontinyentins han acudido puntualmente a su cita con el acontecimiento más importante de nuestra ciudad en el mes de noviembre”, “hay que resaltar que no ha habido ningún incidente destacable y que la organización y la seguridad ha sido muy buena gracias a los agentes de la Policía Local, la Guardia Civil, la Policía Nacional y los miembros de Protección Civil” (i al l civisme de la gent no?)"Los incidentes han sido mínimos, “entre ellos, la retirada de algún vehículo, la pérdida de dos niños que fueron inmediatamente puestos en contacto con sus padres gracias a la pulsera de información que llevaban colocada, y alguna que otra incidencia relacionada con el tráfico que fue rápidamente solventada”. Au, copia-ho i pega-ho per a l'any que ve... I ara, a més, es titula "Regidora de Fira", com a Cocentaina també n'hi ha un (efectiu i feiner com poca gent). Quin càstig!

Amb la mosca darrere de l'orella

2009-11-16T23:20:00.001+01:00

(o "açò acabarà amb pa i ceba...")

Urenya i Montés...

2009-11-16T13:54:00.008+01:00

Van a tocar les dos. Hui és Dilluns de Fira a Ontinyent. Jo, prove a anar fent dissabte, que amb tant de text i tanta cosa, no puc abandonar-me tant, que després, amb dos llavadorades... Però m'assec. Els quilos i el cansament em forcen a seure constantment.

Volia parlar-vos, i no massa llarg, d'una persona a la que m'admire fóra del corrent, que me l'estime de bona veritat i tinc la sort immensa de posseir-ne un tros, a tall d'amic...

L'amic -orgull n'és el que ens considere així- Ximo Urenya ha rebut un premi. Millor passar del premi, de quin premi i qui el fa perquè també caldria parlar-ne molt i no estem ara per a escaldar pansa. Amb Ximo compartisc fins i tot la filiació socarrada, per més que en el seu cas siga solemne i de naixença... I tenim una estima greu per la idea aquella absoluta de la Mare Mariola que només he pogut trobar en especímens rars, tan rars com ho som nosaltres i també altre amic estimat pels dos: David Mira...

Gran mestre i senzill, ha estat el millor dels regidors de cultura que ha tingut Ontinyent(i amb diferència, ara mateix sagnant, si juguem a fer comparances) , que encara m'ho recorda l'amic Romà Francés en parlar d'ell i de l'admiració que li té... Com pot ser que persones d'ací i d'allí, i fins i tot saberudes i asilvestrades momes de la dreta menys preclara li guarden respecte i, quan menys, estima? La fórmula és senzilla... I jo volia jugar a encabir-la en una descripció ad hoc, però tanta virtut certa no cap més que en una lloança lletànica, a mena de laudatori clàssic...

I ho he provat així: Far de sensatesa, oït que tot calla, font de net consell, silenci que explica, veu que encara escolten, fita ben fidel, oberta memòria, mans que dan ben plenes, pal de gran paller, arxiu de certeses, senda d'enginyers, resposta segura, àmbit de cordura, neguit de saber, córrer de perdiu, atall de sorpreses, enemic afable, deliniant actiu, ploma de baladre, ser de lledoner, àmbit clar i afable, puntal d'un país... Però com que no m'ix la cosa, millor tornar a la meua drecera habitual. És allò que se suposa que és un savi... i ara riurà d'aquestes paraules nostres.

Ell que ens bonega perquè pengem massa dibuixets ací, i massa poc text... Doncs mira per on, que felicitats. I no pel premi, sinó per tantes altres coses hermoses que hui, un Dilluns de Fira en què no visc per a mercats, preferisc rememorar...

La conferència de Bocairent...

2009-11-16T12:46:00.006+01:00

Vaig acudir a la conferència que estava previst que férem l'amic Albert Alcaraz i jo a Bocairent, per què no dir-ho, amb il·lusió.

Ateses les circumstàncies, això era ja molt, i prou, que les il·lusions darrerament, en una època tan fosca, no van barates. Però clar, malgrat tots els malgrats, que els festers de Bocairent haveren pensat en mi per tal d'acompanyar l'Albert en una conferència i més encara, en ocasió del 150 aniversari de la "reconversió" de la festa de Soldadesca en Moros i Cristians, com dir-vos-ho? M'era un orgull immerescut i al mateix temps amplíssim. Bé sabeu tots el què per a mi vol dir Bocairent i els bocairentins...

Molt agraït, doncs, vaig provar de treballar-me la cosa de valent amb dades i imatges... fins el punt que quan ja portava mig llibre em va tocar recular i deixar la cosa en tretze pàgines si és que volia que el pobre Albert tinguera temps d'entrampar el respectable en el joc entre origens i originalitats de les filades bocairentines, tan interessant... Història de la Festa o Festa de la Història...? I mentre xerràvem, pensava que si hi havia gent Mosquetera entre el públic, anava a eixir volant de satisfeta per les floretes que tant Albert com jo anarem llençant-los. Però, què hi ha altra gent com aquella i altre poble com Bocairent? El president de les festes s'enorgulleix en dir que no hi ha indret que tinga totes les seues filades centenàries... Albert i jo, entre els daus de formatge fregit i amb marmelada de maduixa de ca Solbes, ens somreíem..., tricentenàries, quadricentenàries...! I en ensenyar-li el logo aquell disparador que ha fet tan encertadament l'amic Vicent Ramon, un esclafir de riure..., i que visquen sempre les ganes de fer festa i l'humor que eixes ganes acompanya...

Després del tot plegat, dir que em vaig alegrar molt de trobar-me a diversos amics de Bocairent entre els qui ens escoltaren. També suposà molt per a mi que gent que em respecte tant com Fermín i Alfred pujaren d'Ontinyent a escoltar-nos. Jo mirava divertit a Alfred... Patia per no respondre'ns a cada frase, a cada moment. Tinc la sensació que aquests dos i jo, molt sovint, en passejar pel nostre poble, ens trobem més proper al temps de la Soldadesca que no a la fumuda actualitat, i no per autoconsol sinó per admiració sincera i orgull. Sé del cert que Fermín donaria mig braç figurat per competir amb mi en el vell concurs de Ballesters per la joia (on hi tinc avantatge perquè jo ja he jugat)... Però és que som com som i no tenim remei... A Alfred li ve de lluny això. Son pare, a qui jo tant admirava, ja era així... Ho he repetit alguna vegada, crec: Quan va acabar la primera processó del Silenci, magnífica, li vaig dir el què pensava de bona veritat. Quan m'hagués agradat que son pare estigués entre nosaltres per veure per les venes dels seus carrers una andana pública barroca...

Bo, la cosa que dèiem és que estic ben satisfet. Satisfet pel fet de la crida i la resposta, per haver retrobat a l'Albert després d'un any i escaig de correus electrònics breus i prou, en veure que ell encara té tanta il·lusió per la investigació, per la festa morocristiana. Jo, en canvi, el que em crida ara mateix no és això sinó la composició de novetats, el vers, el teatre que en dos mesos vaig a començar a construir de nou per a que siga usat a les escoles del poble que més m'estime... Les misèries que envolten tot allò que m'admira del poble que visc tallen ara mateix les ales dels meus amics, esforçats i admirables com són. No les meues... Algun dia, bé ho sabeu, en faré d'elles novel·la. Mes ara, precisament, vole per altres horitzons molt apartats, tot i esperant acabar d'arrodonir els compromisos, les presentacions dels calendaris, el text de la conferència i una traducció de Segrelles per tal de volar de debò on m'abelleix fer-ho, als versos promesos del pa, al joc volgut amb la memòria de la Soledat, al meu betlem, a la meravella que em suposa trobar-me amb una Vall que cada dia més m'enamora....

I això és tot. El meu agraïment a la gent que ha confiat amb mi, però també a la propera que públicament ha arribat a dir que no meresc aigua i que s'estranyava després del discurs del dissabte que no traguera jo a col·lació certes coses que.

Això m'estalvia problemes i recances i em fa centrar-me en el què m'és meu.

A més, m'esgota el tema... No el tinc com a propi, fora de quan coincideix amb els regiraments que provoca l'observar i voler explicar que tot ve d'un mateix joc. Ho he xerrat alguna vegada amb els amics editors... veure constantment com es fa de la palla fem i jo, del fem, veure'm obligat a produir melons..., no és cosa santa ni bona. Per això, ara ho dic, millor deixar-ho a una vora per seguir pel camí que més satisfaccions em dóna ja, amb l'amistat de tanta gent que no s'ofén quan el que cal dir és veritat fonamentada i, especialment, argumentada, i no interessat i dissenyat discurs-façana de nissaga i voluntat clarement política...

Veus, una altra cosa que admire d'Albert. Sap nadar, i li agrada, entre taurons...

Arrepentiu-vos!

2009-11-16T11:34:00.002+01:00

Forges s'està guanyant un lloc en el nostre santoral personal...

Veritat que és com per a llegir açò i començar a pensar (mal) en la situació de l'església al meu poble?

Aigua en la Lluna... pobreta!

2009-11-15T10:45:00.002+01:00

Panem et circenses...

2009-11-15T10:45:00.001+01:00

Gran l'Ortifus, gran...

Si només fóra això...

2009-11-14T06:57:00.001+01:00

Llegenda medieval

2009-11-13T22:39:00.003+01:00

Brauli Tamarit m'envia aquesta deliciosa llegenda "medieval" que arrodoneix amb una citació d'Albert Einstein. Llegiu-ho, que és cosa inspirada...

"Diu una antiga llegenda de l’edat mitjana que un home molt virtuós va ser injustament acusat d’haver assassinat una dona.

En realitat, el veritable autor del crim era una persona molt influent del regne i per això des del primer moment es va buscar un boc expiatori per encobrir el culpable.

L’home virtuós va ser portat a judici, ja sabent que tindria poques possibilitats o cap d’escapar-se del terrible veredicte: la forca!. El jutge, malgrat que també estava implicat en la farsa, es va prendre la molèstia de donar al procés tot l’aspecte d’un judici just. Per això va dir a l’acusat: «Coneixent la teva fama d’home just i devot del Senyor, deixarem a les seves mans el teu destí; escriurem en dos papers diferents les paraules «culpable» i «innocent». Tu en triaràs un, i serà la mà de Déu la que decidirà el teu destí». Per descomptat, el mal funcionari havia preparat dos papers amb la mateixa llegenda: CULPABLE. La pobra víctima, fins i tot sense conèixer els detalls, s’adonava que el sistema proposat era una trampa. No tenia escapatòria.

El jutge va comminar l’home a agafar un dels papers doblegats. El pobre home va respirar profundament, va estar en silenci uns quants segons amb els ulls tancats i, quan la sala començava ja a impacientar-se, va obrir els ulls i, amb un estrany somriure, va agafar un dels papers, se’l va dur a la boca i se’l va empassar amb rapidesa.

Sorpresos i indignats, els presents li van retreure iradament: «Però... què has fet? Ara com sabrem el veredicte?». «És molt senzill», va respondre l’home. «Si llegim el paper que queda, sabrem el que deia el que m’he empassat». Remugant i amb una ràbia mal dissimulada, van haver d’alliberar l’acusat i mai no van tornar a molestar-lo.

Conclusió: SIGUEU CREATIUS. QUAN TOT SEMBLI PERDUT, FÉU SERVIR LA IMAGINACIÓ.

Autor Anònim

.....

«En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement».

Albert Einstein"

"Amago de infarto..."

2009-11-13T08:10:00.003+01:00

Fins a quan mantindran en el lloc a una persona tan lamentable i forassenyada? És capaç de fer-ne una de grossa, a més de dir-ne de l'alçada del Micalet de la Seu...

A Albaida...

2009-11-13T07:59:00.004+01:00

Ahir per la vesprada vaig viure unes hores precioses que vull anotar per tal de recordar-les demà quan hi haja boira.

Si les presentacions posteriors a la primera que l'IEVA em fa fer del calendari han estat en algunes ocasions tedioses, la d'ahir, amb un Sergi excesivament cansat i dolgut, anava a ser d'aquelles fosques, tot ho apuntava.

Arribes a Albaida i veus que a la vora estan cantant per un programa de Canal 9 i ja t'esqualles... Però en entrar al Museu Segrelles, el color del món canvia. La bellesa d'aquell lloc, la consciència de la importància de tot el que t'envolta, et deixen mut, i molt petit molt petit... Quina màgia la d'aquella sala, s'apega i puja fins fer-te florir l'esperit.

Conec a la família directa del gran José Segrelles. Un honor, de bona veritat i quina amabilitat la seua. Muntem poc a poc. Apareix ma mare amb pèssimes notícies que només són pèssimes perquè m'ofegue darrerament en un didal d'absenta i sempre em cal veure núvols negres en l'horitzó, la pobra dona que ves a veure quina culpa té en fer de missatgera d'un mal correu que demà m'arribarà... Però no passa res. El caliu de la casa i tot allò que desprén puja i fa pujar. La saleta s'omple. Les paraules de Maria Josep preludien la meua habitual torrentada, que hui, a Albaida, em sona més natural, més de casa... El joc amb Joan Sancarlos em fa disfrutar. I a la fi, les paraules d'agraïment de l'Alcalde albaidí em tornen al terre, envolat com estava entre aquelles aquarel·les, compartint la màgia que vos he dit.

En acabant, quan JJ m'ha dit que segur que m'havia sentit com a casa, m'he rist per a mi. I tant que sí..., quanta raó que tens.

Encara m'he quedat, al fred, en la plaça aquella que tant m'estime, parlant amb un amic que feia un any que no veia. Hem parlat de dolor. Però hem parlat, també, d'esperança...

Primavera...

2009-11-12T08:02:00.003+01:00

Despús-ahir (no, hui que diria l'amic Juanjo no, abans d'ahir...), em van fer l'encàrrec més difícil i més bonic que he tingut en molts i molts anys.

Val a dir que estic agraït i emocionat pel que suposa per a mi... I que em fa por afrontar la cosa, no perquè no podré fer-ho, que ja tinc cinc possibilitats pensades, sinó perquè tal cosa m'és gran i molt estimada.

No puc dir-vos més i ho lamente. Prompte hi tindreu notícies si no es torça la idea. Però si em veieu pel carrer amb un somriure d'orella a orella, potser siga perquè algun dels personatges del meu Betlem ha vingut per dur-me tota la Primavera, i no precisament la d'Hivern que ara ens esclata en la seua màxima bellesa...

Estarem junts...

2009-11-12T07:48:00.003+01:00

Mentre el món va rodant i a mi em toca passar per una fructífera passada feinera, remesclada amb una curiosa temporada de retrospecció que per poc no frega amb l'onanisme, tinc dos amics que ho estan passant agre. I l'agror dels meus amics, més els problemes laborals que sembla que ja troben solució amb el nomenament ja comentable de Juan Luis com a Vicedirector i un servidor com a Cap d'Estudis, han fet que no passe la passada feinera; la retrospecció, però, ha canviat de to, de pla i de color.

Un dels amics ha vist normalitzada la seua situació laboral. Entre boires mentals seues que m'han deixat una miqueta fora de lloc, he pogut arribar a entrellucar que els problemes físics d'un familiar seu van a amargar-li el que li queda de vida que és molt. No sé com podré ajudar-lo, no ho sé. Es calfa el cap com no pot ser d'altra manera sobre el perquè aquesta vida ha castigat de manera tan injusta el seu proper malalt. Jo, que estic convençut que les casualitats no existeixen, tampoc no sé respondre'm. Però pel que li puga fer falta, ací estarem...

L'altre amic pateix del mal du siècle... Anar de la Seca a la Meca en qüestions laborals sense saber quan s'aturarà aquest rodar de trompa que tant desmoralitza i que ara obliga a tornar a buscar a tall de saorí en aquest secull laboral que patim. Confie en ell. Pot ser banal aquesta confiança però sé que podrà i que farà bé. Torne a dir-ho, no sé si li servirà de res però hi tinc confiança... Les hipoteques, la responsabilitat familiar, apaguen el més eixerit dels homes i les dones brillants. Jo, convençut que rera la tronada brilla el sol, faig meues les paraules del President Companys, perquè per a ells, açò no és més que una guerra, moral, però guerra: Tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a véncer.

I en la lluita, en el patiment i en la victòria, estarem junts...

Als quaranta, s'encanta...

2009-11-11T19:03:00.001+01:00

Amor fred...

2009-11-09T23:54:00.004+01:00

Tinc fred. No puc dormir. M'he tornat a alçar del llit. Tinc fred. Tinc por.

Hui em sent feble i vençut per mi mateix. Sol passar quan torna el fred i recorde.

És el tot d'aquell moment de preadolescència en que em vaig saber enamorat.

Feia fred i fa fred. Ha passat molt de temps i m'he tornat a alçar del llit.

Tinc por de sentir-me vençut per mi mateix quan no puc dormir i recorde.

No sé per què recorde. Potser pel fred, per mi mateix, que em sent feble i tinc por.

És el tot d'aquell moment de fred i de por i de no poder dormir...

Ara, s'arrapa a la meua consciència el caminar cap el fons de la foscor sense saber-ne les mides. Un amic em demana una interpretació per un somni. Demà, a l'hora del treball, no sé com repartirem les cartes. No hi ha temps pràctic per a poder establir res coherent i presentar-ho com a proper projecte. La meua idea s'esgola i les parets de casa encara guarden del blanc que no vull. No parle amb qui vull parlar ni sabria com abraçar qui voldria ara abraçar.

Però malgrat tot, sóc feliç, perquè ha tornat el fred, i malgrat els projectes arnats i les falses promeses de futur, i malgrat la soledat que m'espera quan no espere ja altra cosa, em sent feble i tinc por, però fa fred. Ha passat molt de temps. Torne a alçar-me del llit. Ja no sé què recorde quan el record és el fred. Però sé que, arraullit i calmat, dormiré fins el matí sense feblesa ni por, sabent-me vencedor d'avantmà, perquè tinc abeltit el sentit de l'amor, i és en nits com aquesta que em creix i il·lumina el racó on m'adorm el record, fet de fred i cançó...

Tu omples els meus sentits com una nit al bosc. Com les muntanyes en primavera, com un passeig sota la pluja, com una tronada en el desert, com un somniador oceà blau. Tu omplis els meus sentits. Vine i omple'm altra vegada. Vine i deixa'm estimar-te. Deixa'm oferir-te la meua vida. Deixa'm ofegar-me en el teu somriure. Deixa'm morir en els teus braços. Deixa'm reposar al teu costat. Deixa'm estar sempre amb tu. Vine i deixa'm estimar-te. Vine i estima'm altra vegada...

Amb tal melodia i aquestes paraules, com no anava a quedar tot plegat encastat en el cor i la memòria d'aquell adolescent difícil... Bo. Llavors, navegava per uns ulls blaus que van acabar abocant-se en plor. Ara... ara m'embaladeix un nou somriure i torne a caure en la tonteria de sempre... Però ara aquella tonteria és escalfor quan fa fred també, però també seny. Tinc ben clar que millor callat i enyoradís, que millor la cançó i l'escalfor de mantes i flassades que no l'afrontament d'una realitat que podria ser, que val, que és factible i que tal, però que acabaria, per la mínima llei de la convivència, enderrocant del pedestal aquell que ara aixeque la persona aixecada..., i eixes caigudes, i més amb la meua edat, poden ser mortals de necessitat...

Per això, com que m'agrada tant riure'm de mi mateix, m'agradaria tenir la versió que d'aquesta cançó feren i amagaren els Monty Pyton per posar-me-la. I en conforme, amb l'agredolça escena de la pel·lícula tan nyonya de la tia aquella...

Així és la vida... i hui fa fred i no puc dormir...

Les històries del Súrsum Corda (I). De Fira Gastronòmica a Vilacapelletes

2009-11-07T10:17:00.003+01:00

Es persona el Súrsum Corda en la Fira Gastronòmica de Vilacapelletes amb el farcell ple. Va a la recerca de l'stand, que es diu ara, de l'Entitat Cultural que li ha demanat ajuda. Cal que li pose ací i allà quatre teles i que prepare el material a vendre... Com que la seu és a prop, li han deixat una maleta parada amb tots els materials que poden ser-li necessaris. Ell, per la seua banda, cal que cride a la gent de la imprempta abans que no tanque per tal que li duguen sis caixes de calàndries que cal fer fugir en mans de la gent que passe per la fira, d'altra manera les calàndries es quedaran en casa i a veure amb què els dones de menjar...

La cosa és que arriba, i després d'una situació curiosa amb la policia local, deixa el cotxe a la voreta dels stands que es diuen ara i res, a la recerca. Troba a una de les xiques tan simpàtiques que treballen per a l'Entitat Política Organitzadora i la saluda. Pregunta per la paradeta de sempre, que per on queda. Però de sobte ix una de les treballadores de la dita Entitat Política Organitzadora, una Dona Baixeta, i li comenta així mateix, baixet i molt educadament, que no, que no és així, que l'Entitat Cultural enguany no té stand, com es diu ara, que si volen una paradeta, lamentablement se l'hauran de portar.... I en dir-ho, els ulls, plens de bondat, se li omplin de llàgrimes. Tan com s'estima ella l'Entitat Cultural, que si per ella fóra, mare si tindria possibilitats i recurrències!

Com que el Sursum Corda es queda blanc, que sols és membre de l'Entitat Cultural i en no formar part de la seua Junta Directiva no té possibilitat de maniobra, admirat per la senzillesa, comprensió, voluntat i amor que desprén la Dona Baixeta, decideix carregar el cotxe, buscar un lloc on aparcar i cridar a la Senyora Presidenta de l'Entitat Cultural per tal que arregle la cosa si fa el favor.

La Senyora Presidenta es troba fora de l'àmbit d'actuació de l'Entitat Cultural, en un Congrés pel Desenvolupament Personal i de les Perspectives de Futur Propi, però és tan amable de provar a arreglar la situació. I no hi ha cap problema, que desseguida es posa en contacte amb el Polític Fi, que és qui tot ho organitza i tot ho controla... El Polític Fi s'esglaia, però si jo havia donat l'ordre que... Això no pot ser, com és de dolenta la Dona Baixeta, no hi ha perdó de Déu. Però no hi ha problema. Déu sempre mira cap a un altre costat i no acompanya mai els polítics quan van d'inauguració i de comitiva, que, pels qui no ho sabeu, és el nom d'allò que fan els polítics quan van tastant de caseta en caseta en una fira gastronòmica. Comitiva...

La cosa és que uns per altres i el Súrsum Corda allí en mig i preguntant-se per què no els envia als uns i als altres a l'ample d'una punyeteríssima vegada i amb el fred que fa... Però hi ha una solució a la fi. Unes xicones amabilíssimes, plenes de caritat cristiana i apretades prou ja en la seua menuda parada, stand que en diuen ara, s'ofereixen a deixar encara un trosset perquè el Súrsum Corda puga posar sis calàndries i posar-se a vendre-les... Allí que arriba el camió de les calàndries i per sort ja hi ha lloc per guardar-les que no es gelen... Molt agraïts, i encara gràcies, i no digues res perquè encara algú... El Súrsum Corda admirat per com tracta als treballadors que d'ella depenen la Dona Baixeta, amb tant alta consideració i estima, no acaba d'entendre com el Polític Fi li vol encolomar la causa del problema. No serà que el Polític Fi li ha dit que retalle pressupost d'on siga i aquesta santa Dona ha fet el que ha pogut, amb tant de dolor per haver deixat fora els seus amics de l'Entitat Cultural? Pobra si ara li toca carregar amb el mort. Però què va! Això és impossible, com va dir altra cosa que no siga la realitat el Polític Fi? Això seria vida ficció, i tal cosa no existeix! Ah, serà tot cosa de la casualitat i dels fatus imprevistos que s'enganxen a la roda de la fortuna... A l'any que ve, ara iscam del pas, a l'any que ve...

Així que res, que s'inaugura la cosa i la cosa queda inaugurada. Una miqueta de xocorroc xocorroc que diria l'anterior alcalde de l'Alqueria Perolera i avant. Passa la comitiva i va picant. Les xicones amables, ertes del fred i sense una mala cadira on seure, fins que algú els furtarà uns tamborets, tot són somriures en passar els senyors que ens manen. Alguns saluden el Súrsum Corda, són molt simpàtics tenint aquesta deferència. Potser són els que ha elegit el poble, els altres passen de llarg, que es saben elegits per Déu, que ara mira cap a un altre lloc... Passa el Polític Fi i li diu al Súrsum Corda que cal donar alguna calàndria a la persona altíssima del Director Global de Diversificació de les Possibilitats Reals d'Expansió Econòmico-socials del Territori Corresponent a la Delegació Governamental de Dellà Lo Riu Xúquer. Res més faltaria, i tant que sí, agafe vosté les que considere. I mentre el Polític Fi agafa allò que considera i és de raó, en cap moment es digna a mirar els ulls del Súrsum Corda...

Ja tenim el calendari...

2009-11-06T08:09:00.003+01:00

El Calendari, senyores i senyors, ja està presentat (i la meua entrevista en "Rádio Tonteniente" impressionant, l'exemple antològic de com no s'han de fer les coses per part d'una entrevistadora, la vaig interrompre per a dir-li com em deia i tot!). Molt bones les pastetes de la Pobla del Duc (i el vi, quanta raó, senyor Alcalde!). Molt sincer el riure de Fani, i les malediccions que em soltà el senyor Alcaide quan es vegé la foto amb el pedrot aquell que pareix una.... i res, que m'arribaren fondo les paraules d'Alícia i la visió de tothom content... Tant que ja m'he atrevit a desvetllar part del contingut que prepare pel 2011... I aquesta nit, tots a sopar per a celebrar-ho...

Au, si voleu tenir el vostre calendari el podeu adquirir en la Fira Gastronòmica que hui, demà i despús-demà es celebra a la plaça de la Concepció d'Ontinyent. Allí ens trobareu a la gent de l'exèrcit de Pancho Villa, perdó, de l'IEVA, en una paradeta que em toca decorar a mi sense saber ni tant sols on està i com és... com sempre, vaja!

Per cert, si arribe a saber que el calendari quedaria tan bonic, no havera dormit tan mal tantes nits, ans al contrari, que haveren estat totes d'una gran alegria, però també de nervis i espera per no tenir-lo, fins a hui, en les mans...

Arribat és el dia de la taula del 10...!

2009-11-05T08:14:00.004+01:00

Au, ja està tot gairebé a punt. Falten molt poques cosetes, com saber si hui hi haurà algun calendari disponible per a la seua doble presentació. Sembla que l'exèrcit de Pancho Villa està calmat i que qui havia de fer els deures, com sempre, no els ha fet. Així que malgrat tots els malgrats possibles, finalment hui serà l'any 10...

Pensava realment, per les circumstàncies que ens han envoltat, que enguany no arribàvem a temps. M'he exprimit massa i tot, i en implicar-me tant emotivament gràcies al treball emotiu d'alguns dels participants, he pensat que tot el mont vivia el mateix orgasme i el gerro d'aigua freda que m'ha caigut a la fi supera amb escreix la banyada tan forta que vaig pillar a Llutxent.

Així i tot, ho dic ben clar, si no fos per Juanjo, Juan, Alícia, Esteve i les mans meravelloses de Joan... millor no dir res més que el que sent en el fons, un enorme agraïment cap a ells i una estupefacció esperada respecte el que ens envolta, que no és més que un rendiment d'ànims general que cal combatre...

Vistes com estan les coses, hui passarem a la fase de vendes. Si la cosa va bé, i crec que la supressió de la nostra participació en la Fira d'Ontinyent és molt correcta, serà molt prompte quan m'agafaré per davant a la presidenta de l'IEVA per presentar-li un nou projecte de cara al 2011. I ací, sí que serà convenient treure en dansa les tisores de decimalar... Ves per on i fixeu-vos en el detall... Aquesta vegada no dic que me'n vaig i que no vull saber-ne res... Ans al contrari, que torne amb força, però torne més jo...

El Castell de Perputxent ja és públic

2009-11-05T07:57:00.003+01:00

Entre tantes males noves, una nova bella... La Diputació d'Alacant acaba de comprar el fantàstic castell al-azraquià de l'Orxa, el Castell de Perputxent. Ara, aquell bellíssim indret és de tots nosaltres i no dels amos que poc han fet per evitar el seu total enrunament. Encara queden panys de muralla i estructures que, esperem, properament puguen ser com a mínim apuntalades.

Ser patrimoni comú tampoc no suposa que tot seran flors i violes. Mireu sinó el cas del Castell de Morella, disputat entre entitats i supraentitats i a l'espera de la resurecció improbable de la pedra... Així i tot actuacions com les del Castell de Carrícola o el Castell de Penella de Cocentaina fan vindre esperances de redreçament per llocs tan emblemàtics com el de Xiu de Llutxent..., si no fos perquè la Diputació de València, rustideta com la tenim, no és de fiar en massa cosa per no dir en res.

Almenys, la Diputació d'Alacant s'està movent, i això s'agraeix. Fa uns mesos ens regalava a tots la Cava Arquejada de la Mariola, i ara la memòria d'Al Àzraq... La cosa és que no se n'obliden de les convenients restauracions!

Hipocrites màxims...

2009-11-05T00:54:00.005+01:00

Llig escandalitzat les paraules de l'amic Corral Nou. Llig escandalitzat perquè compartisc el seu dol. No entenc el món que ens paren. No sé com seguim fent fent via entre degenerats i m'agafa vergonya de xafar-me la llengua, perquè això no és el que defensa la meua creença...

Saps per què passa això, amic Corral Nou?, perquè callem. Una societat malalta és aquella que veu una injustícia i passa de llarg, que no reacciona. Sí, som malalts, i per això ens governa la casta de degenerats que ens governa. Callem per respecte, com callaren per por els nostres pares, i per això estem condemnats a que torne la por. Hem confós respecte amb silenci i no és així com cal que rode el món. I tin en compte que si cal que caiga algú, encara caurem nosaltres perquè no hem volgut lligar-nos a l'interés creat que manté els qui abans eren els teus amics en una novella poltrona.

Pensa en eixe cas que abans et demanava ajut urgent per expulsar el seu germà i quan ha pujat a la càtedra ha procurat expulsar-te a tu i els teus tot i permitint-se el dir que qui fa res diferent al que ell pensa ataca el món sencer. Pensa en eixe conegut teu tan constipat, pobret, que vendria a sa mare pel plaer sincer de polititzar tot el què l'envolta. Pensa en qui es pixa en les paraules i les ofereix per baix mà tot provant a tornar a ser figura. Pensa en qui espera en trobar-se entre les altes esferes i per això no dubta en protegir mentint, ocultar fingint i negociar obscur la salvació a preu marcat...

Tu pensa en tots eixos, amic, que jo, mentrestant, vaig tot anotant-ho. Que de tot plegat, algun dia, si no em plouen ells amb les seues picoles intencionals i m'esclafen el cos, faré bella història narrada, algun dia d'aquests, mentre tu plores, et fregues les ferides i segueixes callant...

I pensa en la sort que he tingut de poder dir-li hipòcrita a la cara i amb trenta testimonis presencials a qui volia comprar-nos amb trenta monedes de plata de la que caga la gata, el més hipòcrita de tots. Quina enveja (sana, per suposat, no poder-ho fer tu, eh...?) I em vaig quedar tan ample, perquè ell mateix, amb la seua mirada esmorteïda per la mala consciència, m'indicava que sí, que tenia raó...

Saps com s'acabaria açò? Deixant-nos de bajanades encensals i acudint a les lleis humanes, l'autèntic adreçador social. Amb pa i ceba, d'acord, però amb un poder de desinfecció admirable...

Titelles...

2009-11-05T00:39:00.004+01:00

La Mostra de Titelles de la Vall d'Albaida m'ha estat sempre molt estimada. Trobe que és una cosa genial el poder disfrutar a la nostra comarca d'una tant estimable oportunitat d'acostar-nos a una vessant del gran món del teatre tan agraïda, tan neta i pura. Perquè sent que va nàixer pels infants ens atrapa a tots a mesura que creix i s'espandeix com creixem nosaltres...

Però no acudiré a cap sessió. Les meues neures, les meues dèries..., la meua intensa feina que m'impedeix de conjugar horaris. He perdut la il·lusió del veure? Millor preguntat, què me l'han fet perdre? Els desgraciats polítics posats a liquidadors del fet cultural al meu poble me l'han fet innecessari? No, no cregueu... Guanye cultura per mil altres camins, i també guanye llibertat. Però em dol i ara us ho dic també. M'han desacostumat? Ho han aconseguit...? Total, ells tampoc no acudeixen a les obres que programen amb un comptagotes interessat... I el que queda dels que "fan cultura" al poble, amb honrades excepcions puntualíssimes i en extinció, són només ninots falsos o falsos ninots, titelles caragirats sempre, i interessats en adorar diner i amagar les pròpies culpes de llit tot furgant amb l'ungla l'altre. Capelletes...

... No, no ho han aconseguit, què vos haveu cregut? Els qui han aconseguit un nou i fidel espectador, àvid de mirar i saber, són els teatres i les exposicions dels pobles i les comarques del voltant... I les eixes persones que són llum entre tant de fum, em tenen com a fidel espectador, que d'ells vull aprendre...