Lluita per la Terra

El nou foc

2007-12-04T23:49:00.000+01:00

El nou foc

Alça cendres enterrades

Del vell joc

Que es renova a pas valent

Catalans!

Amb les eines esmolades

Catalans!

Alçarem un crit al vent

Temps enrere

Ens venceren i humiliaren

Quan la fera

Enemiga es despertà

Fou molt dura

La batalla que guanyaren

Per ventura

La podrem recuperar

El meu poble

Nasqué ahir a la llum de l’alba

De cor noble

Fou guerrer el seu tarannà

Però ara resta

Condemnat a l’esclavatge

I sa gesta

Mil·lenària morirà

Però ell es nega

A acceptar la freda tomba

I s’aixeca

En tan justa indignació

I al vent crida

Que si volen fer-li ombra

La ferida

Ha de ser més prop del cor

Poble insubmís

Poble que avança

Amb el pas ferm

Dels qui anhelen llibertat

Poble insumbís

Un món en marxa

Els camins ja són plens

De la sang que anem vessant

Les cadenes segarem,

Doncs nasquérem segadors

I al pas del camí cantarem

El nostre himne joiós

Catalunya

Lliure nasqueres i lliure has de morir

Doncs no hi hagué sota la capa de la lluna

Altre poble tan valent i tan ardit

Als espanyols

2007-12-01T23:24:00.000+01:00

Als espanyols escric això, tot i que sé que no em podran entendre.

Quan vosaltres pregunteu als independentistes el motiu de la seva causa, us en donaran molts, més argumentats o menys, i més o menys vàlids. Jo us en dono un altre, apel·lant al sentiment que la majoria de vosaltres, com la majoria de nosaltres, té per la seva terra i la seva cultura. I és que quan formem part d’una cultura, formem part automàticament d’un llegat mil·lenari, de moltíssimes persones que van contribuir a fer-la tal i com és ara.

I som conscients que cadascú porta sobre les espatlles el pes d’aquesta cultura, d’aquest llegat. Però hi ha, tanmateix, cultures que pesen més que d’altres. I en concret la catalana, és una cultura que pesa molt. La castellana no.

I és que la cultura catalana pateix un alt risc d’extinció, i els catalans dia a dia la veiem morir. Vosaltres no, sou membres d’una cultura i d’una llengua que gaudeixen d’una perfecte salut, amb uns tres-cents milions de membres més. A vosaltres deu milions amunt o avall tant us fa, pels catalans és la pràctica totalitat de la nostra gent. Cent mil ni ho noteu, per a nosaltres representa una xifra astronòmica.

La cultura catalana no gaudeix de bona salut, no té un nombre gaire gran de membres i tots, absolutament tots, formen alhora part d’altres països i participen d’altres llengües, passant-se molts, amb el temps, a l’altra cultura.

I és que el que ens falta és precisament això, un estat propi. Simplement això ho canviaria tot. Un estat nostre on poder potenciar, invertir i subvencionar la cultura catalana, un lloc (encara que no sigui la totalitat dels nostres territoris) on aquesta cultura nostra no estigui subjugada ni influïda per una altra cultura. Si no ho aconseguim, la cultura i la llengua catalanes moriran. No hi ha més, ni hi ha cap altre remei.

Encara que poséssiu tota la vostra bona voluntat, no canviaria res. Ja sé que s’inverteixen diners en la nostra cultura, però no és tan sols això, mentre estiguem subordinats a cultures tan fortes i de tant prestigi com l’espanyola o la francesa no hi ha futur possible per a nosaltres.

I és això el que volem evitar, doncs estareu d’acord amb mi, doncs és d’opinió universal, que la mort d’una llengua i d’una cultura és un fet trist per a tothom i una gran pèrdua per la humanitat. I el català i la seva cultura s’estan perdent, dia a dia.

Vosaltres no sabeu, ni compreneu (tan de bo!) el que és sentir aquest pes aclaparador a sobre. No coneixereu mai el cansament de participar en mil i una campanyes en favor de la vostra llengua i la vostra cultura, mil manifestacions, assegudes populars, anades i vingudes. Ni tampoc coneixereu la desesperació que suposa ésser conscient que no serveixen per a res, doncs el català es parla cada vegada menys.

Mai entendreu la ràbia i la impotència que sentim al veure que els nostres esforços són en va; i al veure que els nostres dirigents i polítics tan sols volen omplir-se les butxaques i no fan res pel país, sinó que destrossen les nostres il·lusions; i al veure que l’odi i la intolerància cap al que nosaltres estimem s’estenen com una plaga entre vosaltres, i ho demostreu amb boicots, agressions, i una llarga llista d’etcèteres.

Mai coneixereu la pena que m’envaeix quan vaig pel carrer i, comptant converses, m’adono que en ocasions es parla cinc cops més castellà que català, dos cops més en el millor dels casos, ni mai entendreu el dolor que suposa veure morir allò que estimes i que conforma la memòria i el passat de la teva nació.

No sabreu mai el que és tot això.

Però si algun dia ho enteneu, hi haurà esperança per Catalunya.

L'independentisme actual

2007-07-09T01:11:00.000+01:00

Analitzant la situació de l’independentisme, poden dir sense cap dubte que estem ben fotuts.

Anem per parts:

D’una banda tenim ERC, el gran partit, el gran salvador! I què fa ERC? Deixar de ser ERC, ara ja no és l’Esquerra Republicana de Catalunya, ara és simplement Esquerra? I Catalunya? Doncs que se’n vagi a fer a la mà, que es veu que el Carod té coses més importants a fer, com ara assegurar-se un bon lloc a Madrid i seguir constituint-se com el rebel dins del panorama polític espanyol, que no de lluitar per la llibertat del poble català.

De l’altra tenim ICV, els “visca la diversitat cultural”. No dic que hi estigui en contra, però sincerament, cap persona sensata pot pensar que just ARA és el moment per a aquestes coses. Tenim més del 30% de la població nascuda a fora de Catalunya, i juntament amb la descendència la xifra és esgarrifosa: la majoria d’aquesta gent no parla català, ni participa en la cultura catalana ni tampoc se senten catalans.

Què proposa ICV en aquest moment tan delicat? Doncs portar més immigrants i donar-los papers i feina a tots, uns immigrants que en el millor dels casos tan sols “entendran el català”. Sí senyors, una estratègia molt intel·ligent (vegi’s la ironia). La cultura catalana ja està prou sumida en el llot i el fang com per pensar en multiculturalitat. Primer recuperem la nostra, després ja pensarem en la dels altres.

I amb això tenim enllestits els dos grans blocs polítics de l’independentisme (perquè compte, CiU no és independentista, sinó només nacionalista, i jo em pregunto: com pots ser nacionalista i no voler que la teva nació tingui un estat propi? Gran misteri, però això ja és un altre tema).

Canviem ara a les diverses organitzacions que corretegen pel món.

Sense ordre ni concert, ni tampoc cap tipus de cohesió, centenars d’associacions independentistes vaguen pel món, trepitjant-se les unes a les altres, provocant conflictes i, sobretot, cansant la gent.

Vegi’s per exemple el cas de Plataforma pel Dret a Decidir i de Sobirania i Progrés, dues organitzacions amb un objectiu idèntic (recollir firmes... per favor, si fins els papers de recollida són idèntics!) que la majoria de vegades van per separat, pacten i llavors no avisen dels actes que organitza l’altra (excepte casos comptats)... exacte, el millor que es pot fer si es vol crear un clima de companyonia entre independentistes.

I és que de fet, la immensa majoria d’aquestes organitzacions estan controlades pels partits polítics abans esmentats que i transmeten els seus conflictes a les organitzacions, talment com varen fer els estats europeus a les colònies africanes que dominaven. Per descomptat, aquelles poques organitzacions que no compten amb el suport d’un partit queden automàticament marginades i amb poc marge d’acció. De tal manera que un terç s’enfronta amb un altre terç, i el terç restant no pot fer res.

Si ajuntem tot això, ens adonem que Espanya no ho hauria pogut preparar millor. Tenim un munt d’il·lusions i ganes de treballar, però tot això cau en un pou sense fons en topar amb la complicada teranyina que és l’independentisme avui en dia. Un independentisme que esgota, cansa i avorreix els seus membres.

Definitivament, necessitem idees noves.

Bilingüisme?

2007-04-07T02:59:00.001+01:00

Puc dir amb orgull que jo no sóc bilingüe. No, a desgrat del que pugui semblar, no ho sóc.

Ésser bilingüe significa usar indistintament dues llengües dins del teu entorn, amb la mateixa freqüència, tenir la mateixa facilitat amb ambdues llengües alhora de parlar i escriure. Però sobretot, vol dir ésser capaç de pensar en ambdues llengües. I jo, en castellà, mai hi he pensat. Ni jo ni moltíssims catalans (entenent sempre aquest gentilici com a propi dels Països Catalans, no del Principat de Catalunya).

Així doncs puc afirmar amb total seguretat i sense complexes que jo, a l’igual que molts catalans que es consideren bilingües tot oblidant el real significat d’aquest mot, no ho sóc.

Ara bé, tampoc puc afirmar ésser monolingüe, ja que resultaria ser un rude engany. Així doncs, què sóc, en quina situació em trobo?

És difícil de dir. És un dels punts pels quals passen totes les societats amb una llengua i cultura pròpies i unes altres d’imposades.

Podríem dir que els passos solen ser:

Revolta contra la cultura imposada.
Negació de la cultura imposada.
Passivisme respecte el tema tot considerant com a pròpia la primera cultura.
Conformació: compartir les dues cultures (sol ésser un període molt breu).
Acomodament de la cultura imposada en les classes riques, burgeses o dominants (forma un continu amb la següent fase, la cultura pròpia es comença a considerar “de poble”).
Inici de la decantació cap a la cultura imposada del gruix de la societat (amb vexacions cap als que segueixen la cultura indígena, acudits i altres mofes).
Plena integració en la cultura imposada (ja només queden petits reductes de la primera cultura que aniran desapareixent a poc a poc).

Però degut al panorama històric de l’últim segle també resulta complicat dir en quin punt es troba Catalunya. El primer terç de segle podem situar-la sense gaires dubtes entre els punts 1 i 2. Les revoltes, els fets de Prats de Molló i l’inici de la guerra civil ens hi condueixen.

Però llavors arriba un fet que targiversa tot l’esquema: la dictadura. Durant el règim de Franco conviuen molts punts, majoritàriament l’1, el 3 i el 5. Entra també en joc un classe que surt fora dels esquemes: els immigrants. Franco matava dos perdals d’un tret (o feia dues ferides al mateix pardal): creant indústries aquí a Catalunya mostrava la seva cara amable envers nosaltres, considerant-se com un pare que temps abans havia hagut de renyar i castigar el seu fill, però que ara el recompensava i l’ajudava. Per altra banda, movilitzava una quantitat molt important de gent cap al Principat, creant una invasió espanyola en tota regla (no hem d’oblidar que aproximadament el 40% de la població de Catalunya és nascuda fora del principat). Aquest grup entra en joc al punt 7, i, tot i que alguns factors es decanten al 4 i aprenen la cultura catalana, la majoria es manté a l’últim nivell.

Cap a finals de la dictadura crec que estaríem entrant al punt 6, però la mort del generalíssim targiversa un altre cop el nostre estudi. Hi ha un període de retorn als punts 1 i 2 (Terra Lliure, les manifestacions en pro de la cultura i llibertat catalanes, l’Assamble de Catalunya), però llavors comença l’inevitable procés.

Actualment podríem dir que estem de ple al punt 4, però la balança es comença a inclinar cap al punt 5.

Si no fem res per aturar-ho, el punt 7 és tan sols qüestió de temps. És només a les nostres mans evitar-ho. Hem de tornar al punt 2, i al punt 1 de forma democràtica sempre que sigui possible (si quelcom ha caracteritzat els catalans des d’antuvi, és la nostra democràcia: el Parlament de Catalunya fou el primer d’Europa).

És hora de retornar a la nostra identitat, de trencar el fat inexorable i trobar el camí cap al punt 0 de nou: tan sols la cultura catalana.

Què podem fer nosaltres?

2007-02-25T20:19:00.000+01:00

Què podem fer nosaltres?

Aquesta és l’excusa de molta gent per no moure el cul de la cadira:

-I què hi podem fer nosaltres? D’això se n’ocupa la Generalitat.

Doncs nosaltres podem fer moltes coses. Catalunya serà el que nosaltres volguem que sigui. Són les petites accions del dia a dia les que mouen un país. No es poden canviar els costums de fora cap a dins, és a dir, que el govern canviï la societat catalana és quelcom impossible, o si més no, molt difícil. Els costums es canvien de dins en fora, la societat és la que comença i totes les institucions s’hi han d’adaptar.

Perquè al cap i a la fi, per molt que vulguin desacreditar el poder popular, és el poble qui mana. Quan el poble es mobilitza, pot canviar el món, mireu sino la Revolució Francesa, o la Revolta de Remences aquí Catalunya (la primera revolta pagesa que triomfà a Europa), que abolí els drets dels senyors feudals.

El problema és que se’ns ha fet creure que no podem fer res, que amb anar a votar ja hem cobert la nostra quota de participació, i no és així. Els catalans no ens movem suficient, ja ho deien els Pets en la seva cançó No n’hi ha prou amb ser català: “Quin muermo, quin rotllo, quina merda de sis milions, no es mullen, no es mouen, no els molestis: no siguis plom.” I és que tot i que han passat divuit anys des d’aleshores, la lletra és més vigent que mai.

Els catalans del Principat es mostren impassibles davant dels atacs que sofreix la nostra cultura al País Valencià, a Ses Illes i a la Catalunya Nord. Què esperem doncs? Que baixi volant un àngel del cel i per gràcia divina faci que tots els polítics del món s’adonin de la injustícia que pateix el nostre poble i se’ns concedeixi la independència?

Doncs si és així, és una postura bastant estúpida. I els que no creuen que això pugui passar i tot i així tampoc es mouen, defensen una postura més estúpida encara.

No, catalans. L’únic salvador del poble és el poble. Ningú no lluitarà per nosaltres, ningú no es mullarà, ni anirà a les manifestacions, ni defensarà els drets del poble per nosaltres. Catalunya només ens té a nosaltres, i no li podem fallar. Tampoc estic parlant de la crida a la revolució. N’hi ha prou amb gests quotidians. Un exemple:

A l’Empordà hi havia un grup de persones (no sé si encara hi són, espero que sí) que es dedicava a voltar pels restaurants, s’asseien, es menjaven totes les olives i quan veien que no hi havia la carta en català, se n’anaven.

Si tots féssim això, penseu que quedarien restaurants que no tinguessin la carta en català? No, és clar que no.

Si ens neguem a menjar als restaurants on no hi hagi la carta en català, si exigim que ens atenguin en català a les botigues, si no comprem productes que no estiguin etiquetats en català, podem canviar les coses.

Si la gent no anés a llocs on no els parlessin català, els empresaris es tornarien bojos per buscar gent que conegués l’idioma, i els immigrants l’aprendrien perquè els seria necessari. I una llarga llista d’etcèteres.

No podem quedar-nos quiets davant la lenta mort que pateix la nostra cultura, i per tant, la nostra identitat. Tenim l’obligació moral d’actuar davant d’aquest desmembrament nacional que patim.

Si nosaltres no ho fem, no ho farà ningú.

Nosaltres tenim el poder, només cal que l’exercim.

Guanyarem!

2007-01-05T18:06:00.000+01:00

Aquest cop poso aquesta cançó dels sempre magnífics Brams, que em va fer especial gràcia, i que alhora és un himne de lluita a tenir en compte.

Sabem on és el nord
però no sabem com anar-hi,
sabem el què tenim
però no pas què n´hem de fer,
si una cosa és segura
és que no hi ha qui ens pari,
però deixar d´avançar en cercle
estaria molt bé.

Tot el nostre bagatge
és un cúmul de fracassos,
però incomprensiblement
cada dia som més gent.
Sempre que ens alcem
és per fotre´ns de nassos
i malgrat tot,
malgrat tot guanyarem!

Contra tot pronòstic.
Semblava que no podria ser.
És el nostre torn.
Ves per on!

GUANYAREM!
És escrit a les parets.
GUANYAREM!
Ja somriuen els vailets.
GUANYAREM!
Cada cop criden més veus-

Ja hi pots pujar de peus.

Un dia vam decidir
que haviem de sortir de casa
per anar a un lloc precís,
i fer el camí és convenient
i per això no volem arribar
per art de màgia,
Però tampoc no podem
estar voltant eternament.

Deixem-nos de ser
partidaris d´una o altra cosa,
això només ens fa
ser elements decoratius.
Cal que deixem
de ser aquells que proposen
i passem a ser aquells
que atenyen els objectius.

No podem acomodar-nos
en la temptativa,
i asseure´ns a lloar
i plorar les pròpies tibantors.
No podem entrar en aquest joc
en el que se´ns convida:
sempre guanya la banca
i mai els jugadors.

Cosim tots els estandards
i fem-ne un de sol,
tan ferm i colossal
que s´hagi de dur entre tots,
i passem full i capítol de la història
plantant-lo al cim de la victòria.

Reflexions lingüístiques I - Demostratius

2006-12-31T00:11:00.000+01:00

La sèrie "Reflexions lingüístiques" és un seguit d'entrades on publicaré curiositats i reflexions sobre temes lingüístics que probablement interessaran a poca gent, i que probablement seran conclusions a les quals molts ja hi hauran arribat. Però mai està de més posar-ho.

Demostratius - Relació entre els demostratius catalans i espanyols

A simple vista, el conjunt de demostratius catalans (aquest i aquell) i els castellans (este, ese i aquél) no tenen gaire relació, excepte per l'aquell / aquél, que de per si no ens dóna gaire informació sobre la relació entre els altres demostratius, de moment.

La relació ens la dóna el demostratiu en desús català "aqueix", equivalent al "ese" castellà, i sobretot la seva forma reduida "eix", que s'assembla molt més al "ese" castellà.

Així doncs, podem arribar a la conclusió que els demostratius castellans "este" i "ese" han perdut, probablement per motius històrics, la partícula "aqu-", que s'ha conservat en la forma "aquél", que ens pot confirmar la suposició.

D'aquesta manera podem establir la relació entre els demostratius catalans i castellans:
Aquest - Este (força probable que anteriorment fos aqueste)
Aqueix - Ese (aquese)
Aquell - Aquél

No s'ha de descartar, de totes maneres (encara que és una hipòtesi menys probable) que el procés fos a la inversa, i que els demostratius catalans (i el castellà aquél) haguessin guanyat la partícula aqu-, i que anteriorment fossin "est", "eix" i "ell", i "él" el castellà.

Aquest procés, a més, ens explica perquè el castellà "aquél" conserva la partícula "aqu-", l'explicació del qual seria que perdent-la seria fàcil cometre errors amb el pronom personal él.

Manifest de Lluita per la Terra

2006-12-30T01:38:00.000+01:00

Catalans i catalanes, ara és hora d’alçar-nos i avançar cap a un nou món. És hora de no defallir, d’aixecar-nos quan caiguem, de fer volar els nostres somnis per molt que ens els vulguin aixafar. Ara és hora d’alçar la veu per fer-nos sentir arreu del món, que tothom conegui la injustícia patida en silenci pel nostre poble.

Catalans i catalanes, ara és l’hora de reemprendre la lluita per la qual els nostres avantpassats un dia hi deixaren la vida, és hora de lluitar units amb força i contundència perquè res no pugui aturar-nos. D’enarbolar amb orgull la bandera dels nostres pares, la senyera i l’estelada i cenyir-nos la falç a un costat: és hora de rebelar-nos.

No, no cedirem davant les exigències d’un govern mentider i estafador. No rendirem la nostra terra als que la profanaran i la destruiran fins a convertir-la en part del seu imperi, ni la deixarem caure en el lent defallir de la indiferència, que deixa via lliure a l’enemic.

No, no permetrem que arribi el dia que pels carrers de les localitats catalanes ja no se senti parlar el català, ni que el català deixi de ser un idioma oficial, no deixarem que mori la nostra cultura, tret distintiu que diferencia el nostre país del de l’invasor i de la resta de països del món, el tret que ens permet referir-nos a nosaltres mateixos com el que som: catalans i catalanes, i res més.

Lluitarem. Defensarem el que és nostre amb urpes i dents. Amb la lluita democràtica a les urnes i la reivindicativa al carrer. Lluitarem perquè és el nostre deure i el nostre dret. Perquè li devem a la mare de tots nosaltres, l’estimada Catalunya. Lluitarem fins a caure sense esma al terra, i tot i així instarem els nostres fills a seguir la lluita que haurem d’abandonar.

Mai podran deturar-nos, ni vèncer-nos, perquè la nostra és una causa justa.

Perquè som els ulls d’un poble que plora en dol pels seus morts.

Perquè som les orelles d’un país que ha escoltat les infàmies més terribles.

Perquè som la boca d’una terra que clama justícia.

Perquè som llibertat.