L'efecte Jauss 2.0

Riba

2009-07-14T09:23:00.004+02:00

Tard, però m'hi afegeixo, i amb un post ben poc original:

«Era en la llibertat i en el cel de la meva paraula,
transfigurat pel déu que en els meus anys ha sofert;
sota els meus ulls, la terra vivia per mi -com un rostre
dins la diversitat de l'amorós pensament;
entre la serra, que porta, mirada enllà, a la distància
pura, camins ocults, serpentejants com desigs,
i la ciutat dels Feliços que no conec ni em coneixen,
alta en llur èter natal, més que les albes del risc,
incomparable reia, fill gran de la meva puixança,
el meu efímer vol. Ah! no temptat per l'engany
esplendorós del foc que ens barra la vostra ventura,
ni per l'atzur, oh divins indiferents! que no pot
sostenir de nosaltres sinó el que en va se us assembla:
no: ans perquè Algú, dintre de mi, on la nit
brusca de vagues pors em combatia, s'havia
tot de sobte estimat; amb el meu cor estremit
violentament i virginal va estimar-se,
com si em necessités per a conèixer-se en mi,
per a plaure's en mi i en la meva joia expandir-se
i vessar-se en el vent, amb abundància de flor
que dilapida el seu maig. Oh gran cor satisfet, oh més plena
possessió de mi des de la idea d'un déu!
Pur en el meu enigma, he cantat, segur que la flama
que parlava per mi no tocaria el meu cos;
i que l'ull absolut que a través del meu somni mirava
no deixaria el cristall humiliat sobre el món.
Sols l'inefable abús i acreixement l'un per l'altre
dels perfectes amants fóra una imatge adient;
com en cad'un es compensen i mútuament s'ultrapassen
l'ànima i el subtil dolç instrument corporal.
Jo amb el fast he pogut que el meu déu de mi desplegava;
del que de mi mateix ell em donava, he donat.
Foren uns instants que jo comptaria per vida
i per avenç d'això: ésse' integrat en el fi;
ja en mi mateix no pertànye' a l'obscur destí de les coses
ni al precari pols de la memòria en la sang.
Dolça, ells esvaïts, la transparència me'n dura;
que no en sabria dir seguretat ni record:
tant m'és present la meva secreta figura salvada!
com si des d'ara em veiés dintre la llum d'un mirall.
Com l'apassionat, que entre dues tanques fa via
per la vall vesprejant, deixa endarrera al seu pas
i omple els seus ulls asservits en el pensament de l'encontre
i s'acompanya ja de l'abraçada i la veu,
ara, jo, tornat a l'exili on callen les coses,
on es mesura el temps pel que s'espera tan sols,
pujo per retrobar el qui és jo mateix i madura,
únic, de mi mateix i del meu déu salvador,
i en l'impuls consentit cap a l'harmonia fixada,
dins la posta que em venç creo l'aurora brillant.
Res no pot ser com abans. Comprenc, més enllà del silenci
i ah! més enllà del meu cor, que l'invisible Vivent
que es coronà de mi i del meu crit gloriós, no em va prendre
com un alberg de pas per al seu goig foraster;
ans havia en mi renascut del seu cel, amb el germen
més preservat del meu cast fantasieig pueril,
i en els meus anys de fruit, profund, completava el meu compte
de sofriment terrenal amb el seu propi diví;
fins que tot fos amor. I de sobte em mostrà què seria.
El que, però, ja és, basta al meu cant i al meu do.
És la certesa. Aquesta: saber, sense pes, en la vetlla
dura del pensament i en la llangor de l'oblit,
què ha de ser pels orígens. Saber-nos, jo i Qui no em deixa,
fills tots dos de la pau, en la discòrdia engendrats
contra la Indiferència, absent atzur, oh immutables!
home entre els homes jo, déu contra els déus el meu Déu!»

La veu del poeta:

Elegies de Bierville, Carles Riba.

Pla

2009-07-11T01:26:00.005+02:00

Continua: 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9.

Ha ha ha

2009-07-01T09:13:00.003+02:00

Retòrica nacionalista o els nacionalistes sempre són els altres...

Diu El País, pàg.36:

«Una forma clásica de ponerse el mundo por montera es dibujar, colocar o exhibir un mapa. Gran impostura, los mapamundis europeos colocan al Viejo Continente en el centro del globo; los australianos ponen a los mares del sur en el foco. Nosotros, lo único importante, que decía el Fraga de camisa azul.

»Cuán diferente actitud respecto a la de los miniaturistas de los primeros cartulanos, que acompañaban el descubrimiento y exploración de nuevos mundos. Aquellos predecesores pugnaban por abarcar lo nuevo. Sus sucesores hicieron de la cartografía coartada nacional. Hasta el paroxismo identitario, que aprovecha incluso el granizo para construir la nación.

»A los añejos mapas de España prescindiendo de Portugal de la era del caudillo le sucedieron otros en que la lluvia se detenía en los confines políticos de la autonomía.

»La impostura oportunista del nacionalismo periférico, gemelo del casticista, prescindía alegremente del interés viajero de su clientela y sus necesidades de preparar paraguas o sombrero. Importaba el tiempo en Mondragón, para nada en París, aunque esta ciudad fuera más frecuentada por los vascos que el caserío vecino.

»La ETB del nuevo lehendakari de la Euskadi en vías de mayor normalización ha corregido ya ese dislate. Ofrece mapas meteorológicos con menos frontera política y más área de influencia calculada por la afluencia turística. Parece predicar que si el País Vasco es importante y atractivo no lo será por el protocolo cartulano, sino porque la ciudadanía vasca sea atractiva e importante.

»Sufridos habitantes de otras autonomías, como la catalana, agradecerían la importación de ese modelo, que evita confundir la patria con el chubasquero: tanto mapa en TV-3 con Maó y Alacant y Andorra para consumo de ensoñadores. Cuán poca previsión del tiempo futuro en Sevilla, destino más frecuente para el barcelonés medio que Borriana.

»Lo que vale para catalanes también vale para madrileños clientes de Telemadrid, ridículamente sobreinformados de los avatares climáticos en su Comunidad y lejanos, al escurialense modo, a los del ancho mundo. Usuarios, no patriotas.»

I, ehem, un exemple de coherència: el mapa del temps d'El País, pàg. 54:

Tres Vila-Matas, tres

2009-06-26T10:44:00.004+02:00

Una foto:

Una caricatura de Loredano:

I... un dibuix anònim al carrer de Salvador Espriu de Barcelona?:

Bloomsday

2009-06-17T00:03:00.007+02:00

Un bloomsday poc bloomsday.

A les sis del matí una llum esmorteïda es filtra per la persiana que em vaig oblidar de tancar. Etcètera. M'hauria d'afaitar però encara no fa una setmana que. Fins d'aquí un mes potser. La dutxa sense sabó gairebé només un raig aigualit de sànex. Roba per plegar. Calçotets, calcetes, pantalons, samarretes. Comencen a aparèixer criatures famolenques. I la nevera, de vacances. Ni llet ni cacaolat ni galetes ni cereals ni. Ni un rosegó de pa. Al carrer. Amb el moneder i arrossegant una criatura lleganyosa. El pakistanès de guàrdia, tancat. Giracua. Al forn, al forn..., al forn! Una barra de quart, un litre de llet, pastes... Deixo la bossa, les lleganyes i els nens a casa, amb la taula parada. Corro cap al metro. Compro el diari. El metro és un desert i un llibre. Santandreu fabraipuig sagrera navas clot glòries marina arcdetriomf... A la feina. Esmorzo amb una amiga i un diccionari d'onomatopeies. Després, castigat de cara a l'ordinador. Els polítics parlen de la nació... Les nacions, totes les nacions —també els estats, que són nacions amb exèrcit— són mentida, i cadascú es creu la mentida que més li convé. I a viure. I jo només sóc un vot. Sense nació. Les onze: m'escapo de la feina... Arcdetriomf marina glòries clot navas sagrera fabraipuig. Escola. Logopeda, psicopedagog, eap: disfunció del llenguatge, alàlia, dislàlia, al·lolàlia, ecolàlia, glossolàlia, raralàlia, rinolàlia, paralàlia, psicolàlia... Massa làlies i massa tard per tornar a treballar. Dinar de feina a can rabasseda, menú de bloomsday. Jamesjoycejo. A les tres, corro una altra vegada cap a l'escola. Les criatures famolenques volen berenar. Comprem entrepans i sucs. Els carrego al cotxe i cap a l'AP7. Avui tampoc no ens podrem anar a banyar. Arribem tard a Girona. Busquem la Clínica Bofill. El meu vuitè nebot és una neboda, petita, dosquilosipoc de plor. La mare i el pare, radiants. Els meus fills pregunten... No els podem explicar res dels seus parts. Arriba més família. Massa enrenou per a una partera. Sortim a passejar. Girona era una ciutat preciosa; i ara és un gran centre comercial. Sopem en una pseudopizzeria: pseudopizzes i pseudopasta de centre comercial. Es fa tard... A les deu arribem a Arbúcies. Pujo els nens adormits a les seves habitacions. Improviso uns pijames. Xafogor. Insectes. No he llegit gaire, avui. I no llegiré gaire més. Preparo una bossa amb roba de muntanya. A la nevera només hi ha una moritz i a l'estudi, un ordinador. Tinc una cita amb el senyor Portnoy i amb el senyor Joyce i amb el senyor Bloom i amb la senyora Bloom i amb el senyor Dedalus. Dormiré poc. La nit és llarga, llarga com un dia sense

Arbúcies, 16 de juny de 2009

Bloomsday

2009-06-16T09:12:00.001+02:00

“work in progress”

Avui, concert

2009-06-11T22:16:00.004+02:00

[Gràcies, S.]

Bloomsday

2009-06-10T13:52:00.002+02:00

El lamento de Portnoy, un dels blogs de referència de la cosa de les lletres, proposa un joc literari molt interessant.

Diu:

«El próximo 16 de junio se celebra el Bloomsday, el día en que transcurre la acción del Ulises de James Joyce. Con ese motivo quisiera proponer una especie de Bloomsday entre blogs que intentaría narrativizar nuestra vida cotidiana. Cada uno de los participantes intentaría crear, a modo de entrada de diario, una historia sobre lo que realiza durante el día 16 de junio.

»Quien esté interesado el día 16 crearía una entrada titulada "Bloomsday", en principio vacía o con la anotación “work in progress” (título provisional del Finnegan’s wake) y mandará la dirección URL de la entrada a:

bloomsday2009[arroba]gmail[punto]com

»Luego, por la noche (territorio de Molly Bloom) o al día siguiente escribiría, sin restricciones en cuanto a extensión, estilo o forma, sobre lo acaecido (realidad o ficción, aunque al final siempre es ficción) durante el día 16.

»De alguna manera (improvisando, claro) intentaré coordinar todos los enlaces que mandéis. Quien quiera participar que deje un comentario o me mande un email o que lo haga sin más… el caos siempre es productivo.

»Esperemos que, como las “rocas errantes” del capítulo diez del Ulises, nos crucemos y entrecrucemos en la inmensidad (finita) de la red.»

Una proposta molt i molt interessant. Teniu —tenim— sis dies per anar-hi pensant...

Una manera de mirar

2009-06-04T23:08:00.013+02:00

A l'excel·lent Diario de un acercamiento, de Vicente Valero, llegeixo:

«La patria del poeta es la memoria. Pero esta memoria de la poesía poco o nada tiene que ver con los recuerdos que llamamos "personales". Otra memoria diferente es la que el poeta siempre celebra, la que los versos, con su ritmo oscuro y sabio, logran desentrañar. Alude siempre a un pasado que en realidad desconocemos, aunque se diría que nos pertenece a todos, a un pasado que se manifiesta no a través de los recuerdos, sino solamente a través de los sentidos.»

El poema «Munduari begiratzeko», de Kirmen Uribe, em sembla que n'és un bon exemple:

Munduari begiratzeko modu bat,
laguntzarrekin kantatzeko modu bat,
horman eguzkia hartzeko modu bat,
itxaroten jakiteko modu bat.

Pagoak ukitzeko modu bat,
azalak irakurtzeko modu bat,
hego-haizea usaintzeko modu bat,
autoan negar egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian.

Begietara begiratzeko modu bat,
galderak egiteko modu bat,
eskutik heltzeko modu bat,
amets egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian,
agian.

Fa uns quants anys vaig assajar-ne una traducció:

Una manera de mirar el món,
una manera de cantar amb els amics,
una manera de prendre el sol a la vora d'un mur,
una manera de saber esperar.

Una manera de tocar els faigs,
una manera de llegir les pells,
una manera d'ensumar el vent del sud,
una manera de plorar en un cotxe.

Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser.

Una manera de mirar als ulls,
una manera de fer-se preguntes,
una manera d'agafar la mà,
una manera de somiar.

Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser,
potser.

Hi afegeixo avui la música que hi va posar Mikel Urdangarin...

Silenci

2009-05-27T20:30:00.001+02:00

Benedetti

2009-05-17T23:26:00.008+02:00

Pasatiempo

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía
luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era océano
la muerte solamente
una palabra
ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros
ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

Mario Benedetti (1920-2009)

La confesión xeneral

2009-05-12T18:21:00.008+02:00

«La confesión xeneral llegó a les llibreríes el día 3 d'abril. Trátase, en palabres del escritor Martín López-Vega "de lo más parecío que'l so autor escribió hasta agora a una novela, siendo como ye una novela peculiar, preñada, como nun podía ser d'otra manera, de sutiles pincelaes autobiográfiques. Lo que sí ye, dende llueu, ye'l testu más desasosegante del so autor y, al menos pa quien esto escribe, el so meyor llibru.

»Xuan Bello ye un escritor clásico nel sen de que los sos llibros tienden a buscar ciertu orde nel mundu, a axeitar el material col que trabayen, non a mostrar el sinsentíu. Y eso, que se nota en La confesión xeneral -el llibru busca'l final edificante- agora resulta más difícil, frebudo y necesita más precisión, pues Bello nun fala yá de los descubrimientos de la infancia nin de los de la primer xuventú: esti ye un llibru de crisis".»

De Les Noticies.
[Si us interessa, podeu demanar el llibre aquí: alministracion (arrova) ambitu (punt) com.]

Fills de puta

2009-05-09T20:00:00.001+02:00

«No em fa cap gràcia que em diguen bona persona pel fet de dedicar-me a escriure poesia. Al final semblarem poetes jocfloralescos que escriuen versets d'amor a fofes regines de la poesia. Al cap i a la fi, també els poetes tenim tot el dret a ser uns perfectes fills de puta...»

Ramon Guillem, Com l'Angèlica.

Celebració

2009-05-05T11:16:00.002+02:00

El dia que el nostre escriptor preferit guanyi alguna cosa, no ho sé, el Nobel, per exemple, sortirem encesos de joia al carrer; tallarem el trànsit a la Rambla; ens traurem la samarreta; tirarem petards; saltarem i cridarem com uns energúmens; ens passejarem amb cotxe per la ciutat, tocant el clàxon, traient el cul per la finestra, brandant els llibres del nostre escriptor preferit; insultarem els lectors d'altres escriptors; cantarem i beurem fins a la matinada; vomitarem i ens pixarem pels carrers; encendrem bengales; cremarem els llibres d'altres escriptors; ens enfilarem a la font de Canaletes; rebentarem unes quantes cabines de telèfon; apedregarem uns quants aparadors..., per manifestar la nostra alegria, el dia que el nostre escriptor preferit guanyi alguna cosa, no ho sé, el Nobel, per exemple, i suposo que a nosaltres tampoc ningú no ens dirà res...

Ego...

2009-05-01T00:20:00.001+02:00

Ego

sum

lux

mundi

En parlen: Flux, Tomashotel, Sergi Bellver...

El poeta: teoria i pràctica

2009-04-29T12:27:00.010+02:00

«Un poète c'est un écrivant et non un écrivain. C'est une plaque sensible à la lumière d'autrui. Peu importe s'il écrit ou non des poèmes. Un poète c'est aussi le mime Marceau, Charlie Chaplin jouant Charlot ou le peintre Joan Miró.

»Un poète a les yeux tournés vers l'intérieur de lui-même tout en regardant la ville, la campagne ou le ciel, les hommes, les femmes, les enfants... Un poète apprend la solitude quand il écrit. Il sait avec une acuité remarquable de réalisme qu'il est seul.

»Sa boite à outil c'est le monde. Ses outils, les mots. Il est sur la page blanche comme l'ouvrier à son établi : disponible et à l'écoute. Mais il n'a pas forcément besoin des mots, il peut simplement avec le langage être quand même un poète, avec des gestes, une attitude, des couleurs, des impressions.

»Tout artiste est poète. Tout homme et toute femme parfois. Poète comme un enfant dans le terrain de jeu du langage.»

Eric Dubois, a Le capital des mots

* * *

«Cada any, quan arriba la primavera, López-Picó publica el seu llibre de poesies. Picó s'ha pres seriosament els mots d'ordre de Xènius sobre la santa continuïtat, la perseverança, la normalitat, etc. Són mots d'ordre sublims, però que porten potser a un excés d'aprofitament. En la carn d'olla anual assegurada i indefectible de Picó, hi ha molts ossos. Massa, potser. En la poesia de Carner hi ha també, de vegades, algun osset --un osset d'ala de gallina. En la de Sagarra, l'excés de polpa, en canvi, embafa una mica. La normalitat de la poesia de Picó demostra, de tota manera, que ens trobem davant d'una vocació autèntica de pare de família.»

Josep Pla, a El quadern gris

Hasta que el cuerpo aguante

2009-04-16T19:07:00.009+02:00

Més Dominique A...

HASTA QUE EL CUERPO AGUANTE

Il fera tous les bars de la terre
Il ira où on ne le connaît pas
Tanguera sur les fuseaux horaires
Fera voyager sa gueule de bois.
Il boira comme on part à la guerre
Sans être sûr qu’on en reviendra.
Il retrouvera partout un frère
A Shangaï, Séville ou Luanda.

Il ira, ira, ira, ira
Hasta que el cuerpo aguante.

Il ne connaîtra pas le silence :
Autour de lui, la nuit hurlera.
Il tombera en pensant qu’il danse
Et que tant que tout tourne, tout va.
Il n’aura ni remords ni regrets
Ni personne quelque part pour l’attendre
Rien que le bonheur pris sur le fait
Sans lendemain pour le lui reprendre.

Il ira, ira, ira, ira
Hasta que el cuerpo aguante.

Il fera tous les bars de la terre
Prendra tous les verres qu’on lui tendra
Roulera sur les deux hémisphères
Va savoir où il se réveillera.
Il promènera sur lui le parfum
De quelqu’un dont ne lui reviendra
Ni la voix, ni le regard, ni rien
Et dans le premier bar entrera.

Il ira, ira, ira, ira
Hasta que el cuerpo aguante
Hasta que el cuerpo aguante

D'abans i d'ara...

2009-04-12T01:12:00.004+02:00

D'abans:

«Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l'autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d'Internet— i la distribució d'exemplars d'aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.»

D'ara:

«L'editor autoritza la reproducció d'aquest llibre, totalment o parcial, per qualsevol mitjà, actual o futur, sempre que sigui per a ús personal i no amb finalitats comercials.»

Cançó del gosar poder

2009-04-04T13:31:00.005+02:00

CANÇÓ DEL GOSAR PODER

Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testat per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i et diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

Gabriel Ferrater

Els qui tenen raó

2009-03-27T00:08:00.006+01:00

«Mira-te'l, mira-te'l! S'infla, es congestiona, llança el seu doll verbal. S'enfilarà, com totes les altres carbasseres. Té una ambició furiosa, una certa mà esquerra per a la intriga, i un riu inestroncable de paraules, paraules, paraules. Ja se'l pot veure per endavant com salta, acròbata polític, de les anelles del casinet al trapezi del sindicat i a la barra fixa del partit. Surarà, manarà, cavalcarà la guerra com un senyor. Núvols de paraules seran el seu camuflatge, per entre els quals el seu rostre sortirà de llarg en llarg —automatisme subconscient— a fer l'ullet a la massa. Però ni garlant, ni surant, ni fent l'ullet, no és pas ell el qui té raó.»

C. A. Jordana, 29.08.1938.

Final feliç

2009-03-26T17:28:00.003+01:00

Ni déu

2009-03-23T00:20:00.002+01:00

Cap de setmana reparador. He dormit un fotimer d’hores. Necessitava dormir un fotimer d’hores. Deunidó, la setmaneta. Un t’estimo, el sol de primavera, tres nens feliços, la camèlia florida, les cançons d’Helene, la mica de neu que queda a les Agudes, el silenci, el bosc que reverdeix, el vol d’una cuereta, una cerveseta, em mig reconcilien amb el món, amb mi mateix. He llegit molt. Necessitava llegir molt.

Sembla que el principi de la política és no tenir principis —i en alguns casos, ni vergonya. Bartomeu Fiol —torno, torno, torno i torno al seu dietari Entre Cavorques i Albió— diu que una ideologia és aquell tipus de pensament o teoria que pretén vendre seguretats incommovibles a molt baix preu. També diu que la poesia és més que res una peculiar sensibilitat davant la fabulosa i inexhaurible riquesa o el rar gruix de la realitat. M’estimo més, doncs, un poema, una peculiar sensibilitat davant la fabulosa i inexhaurible riquesa o el rar gruix de la realitat, és a dir la segura commoció, que no pas les seguretats incommovibles.

L’altre dia vaig travessar el parc de la Ciutadella, el Born, la Via Laietana, una manifestació multitudinària —Maragall, dimissió!, Maragall, dimissió!—, la plaça de Sant Jaume atapeïda de mestres i estudiants, la plaça del Pi... Anava a una llibreria a buscar un llibre que tenien i que no em van voler vendre. Potser l’Artista, si vol, si pot, un dia d’aquests ho explicarà. Diria que quan s’acosta Sant Jordi hi ha llibreters que es trastoquen...

Al final, em vaig comprar un llibre de poemes: El present constant, de Ramon Farrés. Hi ha poetes que parlen i parlen i no diuen res; Ramon Farrés és un poeta que parla poc i diu molt. Després del seu excel·lent D’un lloc a l’altre, en El present constant demostra que la bona literatura és la que s'escriu per a un mateix, lentament, fent i refent, mirant que cada mot ocupi el lloc exacte —en el text, en la memòria, en el paisatge— i que els lectors n’hàgim de trobar el significat en el diccionari dels silencis.

No hi ha ningú darrere els mots:
finestra, espai, música, jo.
Dir el que no veig, l’estela
de mi mateix, silenci.
Darrere els mots no hi ha ni déu.

Llibre

2009-03-21T00:12:00.008+01:00

Lenguaje y silencio, de George Steiner.

Barcelona, plaça de la Universitat, 18 de març.

[Gràcies a J.P. Quiñonero.]

I avui...

2009-03-20T00:28:00.007+01:00

...he recollit apunts de terra he curat ferides m'he posat un braçal de premsa he passat ànsia m'he embrutat de sang he plorat en un racó han udolat massa ambulàncies he tornat a la universitat m'han trencat les ulleres he portat pancartes d'indignació he patit una crisi d'angoixa he recordat una altra època he cridat que no! m'han fet basarda tantes sirenes he sigut professor he demanat dimissions m'han dit pollós he fet una pintada no he escoltat cap cançó m'han ajudat a aixecar-me he llegit octavilles amb faltes he anat a la presó m'he sentit estudiant he tingut por he perdut tots els llibres he firmat manifestos inútils m'he tallat amb un vidre he corregut com un gos m'han fotut un parell d'hòsties he vist càmeres esbardellades m'he amagat en un portal he pensat que així no m'he emprenyat de debò he comptat cadàvers polítics he assistit als funerals d'un país he tancat una porta he obert una finestra...

Un dia

2009-03-18T00:09:00.007+01:00

avui m'he llevat a les sis i he arribat a la feina a quarts de quinze m'han ensenyat que puc anar a treballar amb tren he après una paraula he escoltat moltes vegades la mateixa cançó he comprovat que hi ha polítics del segle XXI, i massa política del segle xv he perdut l'hora de dinar sense dinar he traduït un poema inútil per a la meva col·lecció de poesia inútil he arribat a la conclusió que és impossible fer un cafè amb gel sense vessar el cafè quan l'aboques al got del gel he agafat quatre llibres i dos cd de la biblioteca de Can Fabra he vist fer una "escultura de Joan Miró" a les rajoles del lavabo de casa he llegit: «l'escriptor escriu en el dietari el que sap; en un poema o en un conte, el que no sap» hem rigut a l'hora de sopar he descobert un parell de blogs he escrit que hi ha poetes que parlen i parlen però no diuen res he acabat de llegir una novel·la i n'he començat una altra he pensat que potser és hora de... me'n vaig a dormir cansat, una mica més vell, més ignorant, més... lliure?