tag:blogger.com,1999:blog-100479512009-07-01T10:47:37.870+02:00"Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina". Pere CaldersAnahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.comBlogger546125tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-49197414098954010832009-06-30T10:10:00.000+02:002009-06-30T10:11:19.423+02:00

Ho hem vist moltes vegades respecte –sobretot– de la burgesia francesa –pense ara mateix per exemple en Chabrol, que n’és un mestre– i resulta que també era possible de fer-ho mirant cap a la burgesia catalana. Tres dies amb la família és una molt recomanable opera prima. Una pel·lícula de temps lent i de mirada atenta al detall, que indaga en els rituals, els rols adquirits, les relacions i les

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-60195559694742229262009-06-22T21:31:00.001+02:002009-06-22T22:37:47.485+02:00

Imagina’t, algú es precipita deliberadament cap a la perdició i el pots salvar: el salvaries? Imagina’t una operació i un pacient que pren drogues que són incompatibles amb l’anestèsia, però li fa vergonya prendre-les i no vol dir-ho a l’anestesista: parlaries tu amb l’anestesista? Imagina’t un procés judicial i un acusat que serà condemnat si no revela que és esquerrà i, per tant, no pot haver

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-48110435013129569042009-06-20T11:15:00.001+02:002009-06-20T11:15:22.470+02:00

Fa una setmana que vaig veure El cant dels ocells, i continue arrossegant la sensació d’haver perdut el temps de la manera més absurda que recorde recentment. Producte –de ben segur– de la meua incapacitat manifesta de copsar la sensibilitat artística. Perquè no hi he sabut trobar res. I res és molt.

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-37611860854154621782009-06-10T13:42:00.000+02:002009-06-10T13:43:17.592+02:00

Provar d’assemblar-se al PP no ha servit ni al Bloc ni a la sucursal valenciana del PSOE. Assemblar-se al PP només serveix –com ja era evident abans de diumenge– al propi PP. Però fa tota la impressió que ells són els únics que ho saben.

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-24720077064760720462009-06-08T20:50:00.005+02:002009-06-08T22:10:07.080+02:00

Una pel·lícula corprenedora. Un poètic relat de l’adolescència, entre l’amor i la mort, amb aroma de Truffaut i bellesa tràgica. Christophe Honoré hi adapta una novel·la del XVII –La Princesse de Clèves, de Madame de La Fayette–, la trasllada al París actual i la pobla d’herois romàntics. D’adolescents que viuen a tot o res, que es llancen als sentiments sense xarxa; desorientats, però amb la

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-9248338465562843982009-05-15T12:00:00.000+02:002009-05-15T12:00:42.349+02:00

[...] ara el pobre tastarà per primera vegada un dels sabors menys grats de la vida de l’escriptor, l’espera del judici del lector, la desproporció entre l’interès propi pel que un escriu, un interès expansiu, impacient, omnívor, i el desinterès inicial, i sovint final, dels altres. Encara no sap que esperar que una novel·la, sobretot la primera, tingui ressò és tan ridícul com tirar-se un pet

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-60241697368555553692009-05-08T14:35:00.002+02:002009-05-09T11:16:28.842+02:00

Una mateixa notícia plantejada amb dos titulars lleugerament diferents. D’una banda, a la secció de Cultura del Levante d’avui: "Los críticos valencianos premian a Simó, Company y Martínez Marzo". De l’altra, al propi web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: "S'atorguen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians". Cal llegir el text de qualsevol de les dues notícies per tal

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-73799302273432827142009-05-04T17:40:00.000+02:002009-05-04T17:41:14.816+02:00

[…] es diu a Itàlia, en un proverbi habitual, que no coneix Venus en la seua perfecta dolçor qui no s’ha gitat amb una coixa. [...] Hauria dit que el moviment irregular de la coixa aportava algun nou plaer a la faena i alguna punta de dolçor als qui ho proven, però acabe d’aprendre que fins i tot la filosofia antiga n’ha pres posició: diu que, en la mesura en què les cames i les cuixes de les

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-7237361037894872009-05-02T13:00:00.002+02:002009-05-02T18:20:02.379+02:00

Des que el dijous al matí vaig llegir la premsa, he fet i refet mentalment mil vegades una anotació que –al remat– no he penjat ací perquè he preferit deixar-la refredar. Però ara ja sé que no la podré escriure sense referir-me als dos protagonistes amb determinats qualificatius, així que he decidit reduir-la a una única frase: Alfonso Rus continua sent fidel al manual del bon feixista –en

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-86570202766761740792009-04-28T12:20:00.000+02:002009-04-28T12:20:00.715+02:00

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-37720518084277247252009-04-21T19:40:00.000+02:002009-04-21T19:40:05.443+02:00

Època de llistes. Com que n'he de fer una igualment, he pensat –encara no tinc del tot clar el motiu– de canviar el costum d'altres anys i deixar-me-la anotada. Són novetats en sentit estricte, publicades en un marge de temps relativament breu que va de setembre de l’any passat fins el mes de febrer o març d’enguany: Victòria Camps, Creure en l’educació, Edicions 62, Barcelona, 2008.Urbà Lozano

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-38711287750411994352009-04-10T23:10:00.006+02:002009-04-10T23:23:58.631+02:00

Un dels aspectes més alarmants: els profunds dèficits democràtics de la societat valenciana, i l’absència absoluta de debat –o si més no d’uns mínims tocs d’atenció– al respecte. El somnífer deu ser tan potent, que ni la invisible oposició política ni la desorganitzada societat civil mostren cap reacció als estímuls constants que, en qualsevol altra societat que es diga democràtica, no passarien

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-65205475109478157012009-04-07T21:00:00.000+02:002009-04-07T21:00:46.245+02:00

Recorde el lloc perfectament. Com si fóra un delicte i mig amagada, vaig copiar entre d’altres aquest poema atrapat en una llibreria i en un llibre i en una pàgina i ara... en un cos, el meu, quin si no. No em puc desprendre de la meua vida que indefectiblement em conté dins d’aquest jo irreversible.Barrera sempre present davant dels ulls del cos del pensament, dic que enderrocar no puc

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-87943017017596964042009-03-28T13:35:00.000+01:002009-03-28T13:35:00.952+01:00

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-9498835688113487252009-03-26T21:10:00.001+01:002009-03-26T21:14:10.139+01:00

Sembla que Martí Domínguez ha tingut més paciència que no nosaltres. Sembla que s’hi ha quedat a observar-los, mentre nosaltres hem marxat: hem hagut de marxar. Però l’esforç ha valgut la pena només per aquest impagable treball d’autèntica entomologia que publicava avui a la premsa: Potser el que empenyia Sísif no era una pedra sinó una falla. Per això per a nosaltres la seua gesta ens resulta

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-30485857064088665262009-03-23T20:45:00.000+01:002009-03-23T20:47:20.709+01:00

Havia llegit –fa anys, en el moment que es va publicar– la traducció al castellà de Lisboa, Livro de Bordo, de Cardoso Pires. I en recordava poques coses, però sabia que l’havia gaudit. Per això, fa uns dies, encete amb ganes l’edició que n’ha fet recentment la Universitat de València, però l’acabe amb un sentiment més aviat d’emprenyament. Per una traducció ortopèdica, que me n’entrebanca la

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-43027316964938400862009-03-09T22:42:00.000+01:002009-03-09T22:42:36.671+01:00

Pocs escriptors com Sebald són capaços de reproduir literàriament el procés mental de l’associació d’idees, de la derivació constant de temes que sembla tendir a l’infinit. Aquella que ens fa preguntar-nos –de vegades– com hem arribat a un determinat punt de la reflexió, del discurs o de la conversa. I fa igual, en definitiva, quin n’haja estat l’origen. També per a Sebald, que comença parlant

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-15884360923707257052009-03-01T19:00:00.000+01:002009-03-01T19:02:09.624+01:00

Més tard, quan va haver satisfet els seus desitjos, va dormir en una perfumada casa de putes, roncant vigorosament al costat d’una meuca insomne, i va somiar. Podia somiar en set llengües: italià, espanyol, àrab, persa, rus, anglès i portuguès. Havia anat agafant llengües de la mateixa manera que els mariners agafen malalties; les llengües eren la seva gonorrea, la seva sífilis, el seu escorbut,

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-60126771232357535482009-02-24T20:50:00.006+01:002009-02-24T21:02:22.106+01:00

Llegir S. el tranquil·litza. Perquè li demostra que no està malalt. O, si més no, que la seua no és una malaltia exclusiva.Parce que moi je rêve, moi je ne suis pas*. * De la pel·lícula Léolo.

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-28203118753181164412009-02-22T11:58:00.000+01:002009-02-22T11:58:41.057+01:00

De les lectures pendents, gairebé tots n’hem parlat; no ens n’oblidem, al mínim comentari sabem que tornen de nou. A dues d’aquestes vaig anar empentada pels comentaris que hi van fer dues adolescents, ambdues de quinze anys. La primera va ser La plaça del diamant. Tenia el vague record d’haver-la llegit feia moltíssim de temps en castellà i l’any passat, després de llegir en boca d’una doneta:

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-60257558639013708062009-02-20T15:00:00.001+01:002009-02-20T15:00:02.959+01:00

[...] no sabría, si se le preguntara por ello, si se sigue escribiendo por costumbre, o por afán de prestigio, o porque no se ha aprendido otra cosa, o por asombro ante la vida, por amor a la verdad, por desesperación o indignación, así como tampoco sería capaz de decir si mediante la escritura uno se vuelve más inteligente o más loco. Tal vez cada uno de nosotros pierda la perspectiva en la

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-65516908152535549092009-02-05T19:00:00.001+01:002009-02-05T19:00:02.176+01:00

La llibertat és un fenomen privat. No existeix la llibertat institucional. Cada dia, cadascú de nosaltres està sol, i només pot ser lliure –d'una manera o altra– gràcies al seu esforç. I sempre durant un lapse breu. Sándor Márai, Dietaris 1984-1989 Més encara: llibertat i solitud com dos fets inseparables. La dosi de solitud prèvia que cal per tal d’exercir la llibertat. La dosi de solitud que

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-8158581562244050672009-02-01T21:00:00.000+01:002009-02-01T21:02:36.117+01:00

Hi ha els marges, que sempre enquadren una realitat ideal. I hi ha els marginats: aquells que existeixen més enllà dels límits. En la pel·lícula d’Ulrich Seidl hi ha bona part d’allò que no és convenient mostrar, que és millor ignorar, de què és preferible no saber-ne l’existència. Vells senils i incontinents que es moren abandonats en un geriàtric, habitants d’edificis en ruïnes en suburbis

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-82597001289274283962009-01-30T16:28:00.000+01:002009-01-30T17:28:17.431+01:00

La banda sonora d’aquests últims dies: Easy Come Easy Go. Amb seixanta-dos anys, Marianne Faithfull no deixa de reinventar-se.

Perenoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-34499326248252442922009-01-28T18:17:00.000+01:002009-01-28T18:17:19.093+01:00

En un dietari tradicional, l’autor pot escriure Des de fa deu dies, les coses tenen poc de sentit. Em pose la màscara per eixir al carrer, i a casa m’ensorre. Sensació d’estar exhaust. En un bloc, en canvi, no ho podria anotar. Hi faltaria l’embolcall protector de la distància. El filtre de les coses que no són immediates. La intimitat d’allò que ja és passat.

Perenoreply@blogger.com0